Del ring a la pantalla

[Tafaneries valencianes, html ací, pdf ací]

Hi ha una llarga nòmina de boxejadors que participaren en pel·lícules: Pedro Carrasco fou el protagonista d’«El marino de los puños de oro», dirigida per Rafael Gil; José Manuel Ibar protagonitzà «Urtain, el rey de la selva... o así», dirigida per Manuel Summers; aquest director també realitzà diverses pel·lícules on actuà «Dum-dum» Pacheco, que, fins i tot, encarnà el personatge de «Kid Botija», l’adversari d’Andrés Pajares en «Yo hice a Roque III». José Legrá participà en «Cuadrilátero» d’Eloy de la Iglesia; Poli Díaz tingué una aparició en «Torrente, el brazo tonto de la ley» de Santiago Segura i en algunes pel·lícules pornogràfiques... però també alguns boxejadors valencians estigueren influïts pel cinema, actuaren en pel·lícules i, fins i tot, les dirigiren.

El cinema jugà un paper important en la carrera del púgil torrentí Baltasar Belenguer Hervás, conegut com «Sangchili». Segons el seu testimoni, un noticiari que va veure al cinema sobre el combat «del segle» entre Jack Dempsey i Georges Carpentier, quan tenia 9 anys, li decidí a fer-se boxejador. «Sangchili», nascut el 1911, aconseguí el campionat mundial del pes gall en un combat celebrat al Jai-Alai de València en juny de 1935, convertint-se en el primer púgil espanyol en obtindre un títol mundial. També Serafín Martínez Fort, nascut a Torís el 1907, va declarar que la seua carrera pugilística estigué determinada pel cinema. Serafín Martínez participà en més de 300 combats, sense que mai fora noquejat. Fou campió d’Espanya i fou contractat a Nova York i La Havana. Segons va declarar, la seua trajectòria internacional havia estat estimulada pel visionat de la pel·lícula «Els misteris de Nova York» («The Exploits of Elaine», 1914-15), una sèrie cinematogràfica de 14 episodis, protagonitzada per una dona, la «Perla Blanca», que vivia aventures arreu del món lluitant contra el mal.

El boxejador alacantí Juan Pastor Catalán actuà en dues pel·lícules. Va nàixer el 1906, al si d’una família que regentava l’Hotel Pastor, ubicat al carrer Sant Ferran d’Alacant. El púgil participà en els primers campionats d’Espanya de boxa amateur, que se celebraren a Barcelona el 1924, on obtingué el campionat del pes gall, títol que revalidà en els quatre campionats següents. En aquell any la federació espanyola s’integrà al comité olímpic, per la qual cosa Pastor participà en els Jocs Olímpics de París de 1924. Tenia 18 anys i fou el primer esportista alacantí en participar en aquests esdeveniments. Hi guanyà el seu primer combat, celebrat el 15 de juliol, però va perdre el segon, que es va fer el dia següent, contra el francés Lemouton (el qual fou derrotat per l’americà Smith, medalla d’or). Pastor debutà al cinema gràcies al seu amic Emilio Bautista, director que li donà papers secundaris en «El héroe de Cascorro» (film rodat el 1929) i «Mal estudiante» (1930), dues pel·lícules mudes produïdes per Ruperave Films. La primera narra la coneguda actuació d’Eloy Gonzalo a la guerra de Cuba; la segona tracta d’un estudiant de Salamanca dolent, redimit pel seu amor. Als crèdits d’aquesta pel·lícula, el boxejador apareix com «Juanito» Pastor. La protagonista femenina de la cinta fou Amelia Muñoz, la qual va morir el mateix any de 1930 d’una pulmonia. La seua germana, Mimí Muñoz, també estigué lligada al cinema: tingué una filla amb Vittorio de Sica i tres més amb el doctor Goyanes, totes quatre actrius.

Després de la seua activitat com a boxejador i eventual actor, Juanito Pastor fou apoderat de boxa, encara que fou suspés el 1942 per criticar les autoritats federatives després de la mort del púgil valencià Benjamín Rodríguez en un combat realitzat a la plaça de bous de València. En la temporada 1953-54 presidí l’Hèrcules Club de Futbol. El 1957, Pastor fou nomenat president de la Sociedad Deportiva Alicantina, que gestionava el complex «Francisco Franco», al nord del castell de Sant Ferran.

El 1966, l’esmentat Manuel Summer realitzà la pel·lícula «Juguetes rotos», on entrevistava personatges cèlebres en altra època, com ara toreros com Nicanor Villalta, futbolistes com Guillermo Gorostiza (que jugà amb el València CF) i boxejadors, com els valencians Ricardo Alis Ortiz i Hilario Martínez.

Ricardo Alis va nàixer el 1906 a Bunyol, encara que la seua família es traslladà a Barcelona. Els seus germans, Francisco i Vicente, també eren boxejadors. Amb 15 anys, «Ricardet» començà la seua carrera pugilística. Amb 17 anys i 2 mesos, guanyà el campionat d’Espanya del pes wèlter davant de 20.000 persones que havien assistit al combat al Camp de les Corts de Barcelona. És fins ara el púgil més jove que ha aconseguit un títol nacional, per cert, per davant d’altres dos valencians: Hilario Martínez, que guanyà el títol dels pesos lleugers amb 18 anys i 3 mesos, i José Martínez Valero, d’Alfara del Patriarca, que aconseguí el campionat de semipesants amb 18 anys i 4 mesos. Per la seua fama i per l’amistat que tenia amb el gran futbolista Ricardo Zamora, Ricardo Alis participà el 3 de març del 1924 com a porter en el partit amistós entre el València i el C. D. Bancario. Alis pugnà pel campionat d’Europa, que potser mereixia. Pujà a la categoria dels pesos mitjans, en la qual també aconseguí el campionat espanyol en setembre de 1925. Deixà la seua activitat pugilística el 1934. La seua situació econòmica era precària, encara que des del 1945 al 1950 entrenà Antonio Folgado, el «Tigre de Manises». Encara es recorda com Folgado, per entrenar-se, corria agafat al tramvia de Manises, el «22». A partir de 1950, Alis treballà com a funcionari municipal als Jardins dels Vivers de València. El polític falangista Maximiliano Lloret (pare del regidor socialista Antonio Lloret) i l’arquitecte Borso di Carminati li oferiren el treball de jardineria, en el qual es mantingué fins a la seua mort l’any 1969.

Hilario Martínez va nàixer a Aielo de Malferit. També fou un precoç campió d’Espanya del pes lleuger, com s’ha dit, i del pes wèlter. Va combatre des del 1922 fins al 1938. El 1928 fins i tot va interpretar-se a ell mateix en l’obra de teatre «Una aventura de Hilario Martínez», que es representà al teatre Novedades de Barcelona. Després de deixar els combats es va fer entrenador de boxa en gimnasos catalans. Participà, com s’ha dit, en la pel·lícula «Juguetes rotos» de Summers. Morí el 1983.

Tomás Cola Alberic va nàixer a Xèrica, l’any 1906, germà d’un gran antropòleg africanista, Julio Cola. També Tomàs fou un home amb formació, molt elegant i refinat, que va competir en diverses categories (mosca, gall i ploma) abans de destacar en el pes lleuger. Després d’un viatge a Cuba, fou l’importador del «Charlestón». Potser fou el primer boxejador valencià que es posà davant de la càmera cinematogràfica. Interpretà un paper en la pel·lícula de cinema mut «La tía Ramona» (1928). Després d’aquesta experiència orientà la seua trajectòria cap al Sèptim Art. Participà en les pel·lícules «Doña mentiras» i «El secreto del doctor». S’integrà en un equip de producció cinematogràfic que dirigien els actors Rex Ingram i Alice Terry, en el qual arribà fins i tot a ajudant de direcció en el film «Baroud». El 8 de juliol de 1936 començà el rodatje de la pel·lícula «Asilo naval» a bord del vaixell Juan Sebastián Elcano que estava ancorat a San Fernando (Cadis). El film el dirigia Miguel Pereyra i Tomás Cola era l’ajudant de direcció. Deu dies després es produí el colp d’Estat. El rodatge fou suspés i Cola s’allistà a l’exércit de Franco. Morí d’un tret durant la guerra.