diumenge, 14 d’abril del 2024

Els arriscats artistes del trapezi a València

 [Tafaneries valencianes, 15/04/2024, html ací, pdf ací]


Pujar-se a un trapezi és arriscat. Si el trapezi està penjat d’un globus aerostàtic, el perill es duplica. Això feia Henri Grellon, que actuà a València el 1850, i Leona Dare, que actuà dins del Teatre Princesa, amb dramàtiques conseqüències.

Josep Navarro i Cabanes, que fou redactor en cap del «Diario de Valencia» i que emprava entre altres pseudònims el de «Jonak», signà una documentada crònica sobre les ascensions en globus a València, ciutat que fou pionera en aquesta pràctica aerostàtica, que aparegué publicada el setembre del 1925, per rememorar els 75 anys de l’ascensió de monsieur Grellon. Efectivament, el diumenge 3 de març del 1850 s’enlairà el trapezista francés. Potser ho havia fet abans, perquè hem localitzat un reclam publicitari d’un ascensió el 7 d’octubre del 1847 d’un tal M. Guillot, que potser siga el mateix trapezista. Grellon ascendí des de la Plaça de Bous provisional (l’anterior a l’actual, les obres de la qual començaren aquell any). El trapezista havia substituït la cistella inferior del globus per un trapezi doble, també amb unes anelles, on feia exercicis. El globus no tenia cap sistema per a escalfar l’aire interior; simplement s’omplia d’aire calent, s’alliberava i paulatinament, en la mesura que es refredava l’aire, descendia. El governador, Melchor Ordónez, dictà un ban el 28 de febrer, reclamant la col·laboració dels alcaldes de Sueca, Alberic, Carlet, Alzira, Xiva, Llíria, Montcada, Sagunt (Murviedro, aleshores) i Torrent, per si el globus hi arribava, i la comandància de Marina estacionà sis vaixells a la mar. Tot anà bé. M. Grellon s’enlairà i descendí... sobre una barraca!: «En los primeros momentos de su elevación, afianzado el aeronauta en las dobles anillas, dió varias vueltas de dislocación; después, sostenido con la punta de sus pies en el trapecio, se quedó «a lo antipoda» («fent la figuereta» dicen nuestros chicos), y finalmente, subiendo al trapecio, dió muchas vueltas de molinete, presentando diferentes y arriesgadas figuras». I continua la crònica que cita un article de l’època: «Al bajar apoyó uno de sus pies en la muralla; pero como aún le quedaba fuerza al globo, fué a parar sobre el techo de una barraca, de donde, con el auxilio de un labrador, “que volcando el locomotriz dió libre entrada al aire atmosférico”, bajó sin novedad alguna, parando en el huerto de la casa número 16, junto al tiro de gallina [...] . El globo quedó un tanto rasgado al tropezar con unos palos de la expresada barraca». Sembla que havia començat a ploure i per això el viatge aerostàtic durà poc i el globus descendí prop de la Plaça de Bous, on tornà M. Grellon i fou aclamat. El «tir de gallina» esmentat era un entreteniment popular ubicat prop d’on ara està el Trinquet de Pelai. L’ascensió següent, el diumenge 17 de març, no es pogué realitzar perquè el globus s’esgarrà quan estaven omplint-lo d’aire calent. Sembla que Grellon patí un greu accident el 7 de setembre del 1852 que li afectà els peus i no n’hem trobat actuacions posteriors.

Un altra artista, acostumada a penjar-se de globus, la trapezista Leona Dare, actuà a València el 1884, si bé a l’interior del Teatre Princesa. Debutà el dijous 23 d’octubre, actuà l’endemà i el dissabte 25, quan es desencadenà la tragèdia.

Leona Dare era nord-americana. Va nàixer el 1855 i sembla que va créixer separada de la seua mare. Amb 13 anys començà a exercir de trapezista. Adquirí gran prestigi al seu país i a Amèrica del Sud, on impressionà al mateix emperador de Brasil. Realitzava agosarats exercicis amb el trapezi, es penjava d’un dispositiu que portava a la boca i baixava per la corda amb gran elegància. Als anys 70 arribà a Europa, on conquerí el públic per la seua simpatia. Actuà al Folies Bergère de París, a Berlín i a Viena. A Londres realitzà el perillós exercici de penjar-se de la boca d’un trapezi enganxat a la cistella d’un globus aerostàtic, un número que ja havia fet a Indiana (EUA) abans que el prohibiren per arriscat. També actuà a Madrid, on va romandre llargues temporades. El 1875 patí un greu accident a Sant Lluís i el 1880 un altre al Teatre Imperial de Viena. Aquesta «Original Reina dels Aires» actuà al Teatre Principal de València l’hivern del 1877. Tornà set anys després, quan va fer una gira per Saragossa, Albacete i altres ciutats.

Les descripcions de l’accident que patí Leona Dare al Teatre Princesa de València són discrepants. Ella apareixia per una porteta al sostre del teatre, on s’havien posat unes gases que simulaven els núvols del cel, i era il·luminada per la llum Drumond, uns potents arcs voltaics emprats al teatre de l’època. En un dels exercicis, miss Dare estava penjada dels peus i subjectava amb la boca un trapezi, on actuava un acròbata masculí, conegut com míster George. Segons una versió, alguna cosa es desplaça en el dispositiu de la boca de l’artista, el que fins i tot li trencà una dent; segons una altra versió, la que va difondre el mànager de l’artista entre la premsa valenciana, alguna persona del públic va fer un crit que el trapezista George va confondre amb el senyal per saltar a un altre trapezi, que encara no estava preparat. El públic, horroritzat per la caiguda mortal, va córrer a les portes, el que produí persones ferides. Leona Dare patí un atac de nervis, no parava de cridar i hagué de ser auxiliada per baixar del sostre del teatre. L’infortunat míster George morí poc després, mentre miss Dare es recuperava al llit de la impressió. Alguna lesió hagué de patir també la trapezista, perquè temps després s’informà que li havien practicat una operació quirúrgica a Madrid a causa de l’accident de València. La notícia de la tragèdia va córrer per Europa i, fins i tot, la delegació de Londres del New York Times remeté una crònica que aparegué el 23 de novembre a Estats Units. També el Boston Globe en donà notícia.

Potser l’actuació de la trapezista nord-americana estimulà l’afició aeronàutica d’Esteban Martínez Díaz, que encetà els seus projectes precisament als anys 80 i que en una exhibició a l’Exposició Regional del 1909 també penjat d’un globus, fou portat a la mar pel fort ponent, on es va perdre el rastre. Cap al 1894 o 1895, Leona Dare deixà d’actuar i es dedicà a buscar a la seua mare, el que sembla que aconseguí. Morí a Washington el 1922, quan tenia 67 anys. De míster George no hem trobat més referències.

divendres, 12 d’abril del 2024

La pel·lícula «valenciana» més trista

 [Tafaneries valencianes, 8/4/2024, pdf ací]


El 24 d’abril passat, el subdirector de Levante, Joan Carles Martí, publicà l’article «En busca del hedonismo perdido» sobre la primera pel·lícula en valencià, «El fava de Ramonet», i la imatge que oferia d’un Cap i Casal «desbordado de alegría, humor y cabarets». Però, quina seria la pel·lícula «valenciana» més trista? Tal vegada l’adaptació de «La Barraca», estrenada a Mèxic el 1945, amb bona part del seu elenc format per persones en l’exili, com ara Baltasar Samper (música), Abel Velilla Sarasola (supervisió de diàlegs), Emilia Díaz (coreografia), així com actrius: Luana Alcañiz, Marichu Labra o Amparo Morillo, i actors: Manolo Fábregas, José Morcillo, Luis Massot, Manuel Noriega o Carlos Villarías. Entre els participants en el film també hi hagué una notable presència valenciana. La saguntina Anita Blanch encarnà Teresa, José Baviera interpretà Pimentó i l’alacantí Rafael Icardo va fer del tio Barret. Dels decorats s’encarregaren dos valencians més, Francisco Marco Chilet (de vegades citat com Chillet) i Vicente Petit; Joan Renau pintà el cartell de la pel·lícula i la filla de Vicente Blasco Ibáñez, Libertad, fou coguionista del film i responsable de l’adaptació de la novel·la.

María Ana Blanch Ruiz (Anita Blanch) va nàixer a Sagunt el 1908. El 1930 viatjà a Mèxic amb la seua germana Isabel per fundar la companyia del Teatre Ideal, on també participà José Baviera i es formà la coneguda Silvia Pinal, actriu que participà en els gran films de Luis Buñuel («Viridiana», «El ángel exterminador» i «Simón del desierto»). A més de l’activitat teatral i les radionovel·les, Anita Blanch participà en més de 60 pel·lícules i de 40 sèries televisives. Fou guardonada per la seua interpretació de la senyoreta Prisca en «Tlayucan» (1962), dirigida per Luis Alcoriza, també espanyol i mort a Mèxic. Anita morí en abril del 1983, d’una malaltia cardíaca, i fou soterrada a la ciutat de Mèxic.

L’actor José Luis Baviera Navarro (José Baviera) va nàixer a València, l’agost del 1906, i també desenvolupà una gran activitat, amb la participació en 180 pel·lícules i 17 sèries. Començà en el cinema l’any 1924 i dos anys després es posà a les ordres de José Estívalis, director de Llíria conegut pel pseudònim d’Armand Guerra, en una pel·lícula sobre el roder Luis Candelas (tota una declaració en temps de la dictadura de Primo de Rivera). El 1931, Baviera protagonitzà la pel·lícula «Fermín Galán», sobre l’heroi republicà de Jaca (film perdut), i durant la Guerra dirigí el documental «Madera», produït pel Sindicat d’Edificació, Fusta i Decoració de la CNT. El juliol del 1940 arribà a l’exili mexicà. Exemples dels seus papers foren el Ponç Pilat d’«El martir del calvario», un film protagonitzat per Enrique Rambal Sacía, fill del gran actor d’Utiel Enrique Rambal i que també morí a Mèxic, així com el Leandro Gómez de la pel·lícula de Buñuel «El ángel exterminador», ja esmentada. Baviera morí l’agost del 1981 a ciutat de Mèxic, on fou soterrat.

L’alacantí Rafael Icardo també participà en el rodatge de més de 100 pel·lícules a Mèxic, moltes de les quals foren comèdies, com ara algunes protagonitzades per Cantinflas. Morí el 1954, amb uns 60 anys.

Els decoradors Francisco Marco Chilet i Vicente Petit aconseguiren reproduir als camps de Mixcoac, al sud del bosc de Chapultepec de la capital mexicana, no només les barraques valencianes, sinó també la taberna on s’enfronten Batiste i Pimentó i, fins i tot, la Porta dels Apòstols de la Seu. Marco Chilet, nascut el 1900, fou deixeble de Sorolla i actiu en les tropes republicanes. Després de passar per un camp de concentració al sud de França, arribà a Mèxic, país on s’encarregà de l’escenografia d’unes 150 pel·lícules, tot aportant les seues qualitats per al dibuix i la seua capacitat per generar espais quasi onírics, com els que trobem en «Santo, el enmascarado de plata vs. los villanos del ring» (1968), una de les moltes pel·lícules protagonitzades pel mític lluitador emmascarat. No és coneguda la trajectòria de Vicente Petit fins a l’exili mexicà, on s’incorporà com a decorador amb una pel·lícula infantil acolorida «Las aventuras de Cucuruchito y Pinocho» (1942). En seguiren desenes i desenes de films.

Per l’avanç de les tropes franquistes, Libertad Blasco-Ibáñez Blasco fugí a Barcelona amb el seu marit, el periodista alacantí Fernando Llorca. Creuà a França on fou tancada en un camp de concentració. Després de la mort del seu home, aconseguí arribar a Mèxic i instal·lar-se a la plaça de Santos Degollados núm. 16, de la capital, on també residiren en algun període dos fills més del novel·lista, Mario i Sigfrido. Libertad Blasco-Ibáñez rebé el guardó Ariel de la cinematografia mexicana per la seua adaptació de la novel·la del seu pare. El film aconseguí el primer Ariel a la millor pel·lícula.

El 1939, el gran pintor valencià Josep Renau Berenguer també hagué d’exiliar-se amb la seua dona, Manuela Ballester, i la família. Passaren la frontera de Le Perthus i foren tancats a un camp de concentració. Finalment arribaren a Mèxic, on Josep i Manuela desenvoluparen una intensa activitat artística fins a traslladar-se a la República Democràtica Alemanya a la fi dels anys cinquanta. Precisament els diaris de Manuela informen de com Josep començà el cartell de «La Barraca» el dijous 19 d’abril i el finalitzà l’endemà: «Les ha gustado mucho y se lo han pagado ($300)». Els diaris palesen com Manuela estava pendent de la fi de la Guerra Mundial a Europa els últims dies d’aquell mes, el que va fer reviscolar les esperances de la caiguda de Franco. També anotà l’estrena del film i l’assistència de la seua mare i dos familiars: «La mare (sic) ha ido con las 2 Manolitas a ver La Barraca» (27 de juliol del 1945). Pocs dies abans, Juan Negrín, president aleshores de la II República Espanyola en l’exili, arribà a Mèxic. Fins i tot, la mateixa estrena de la pel·lícula al cinema Chapultepec coincidí amb un acte constitutiu del govern en l’exili. En definitiva, «La Barraca», com va escriure l’historiador del cinema Eduardo de la Vega Alfaro, «vino a ser una especie de bandera ideológica de aquella emblemática II República Española debido a que su trama también puede leerse como una alegoría sobre los intentos de recuperación de la patria perdida». Però la dictadura resistí i aquells valencians que encarnaren els personatges de la cèlebre novel·la de Blasco Ibáñez moriren i foren soterrats a terres mexicanes. Tal vegada, la pel·lícula «valenciana» més trista.


Nota: en la composició final, el títol fou: "L'estrena de la pel·lícula  «valenciana» més trista".