diumenge, 27 de desembre del 2015

Un crim que quasi canvia la història

[Tafaneries valencianes, pdf ací]

Aquella nit del divendres 29 de setembre de 1916, dia de Sant Miquel, al teatre Apolo de València es projectava la pel·lícula «Més enllà de la vida, més enllà de la mort» i al cinema Sorolla el film, també mut, «Amb tu fins a la mort». Era tot un presagi. La lluna encetava el quart creixent i poca llum podia donar als camps de dacsa que hi havia junt a la via del tren de Barcelona, prop del Camí Fondo del Grau. Cap a les nou i mitja de la nit, uns obrers que tornaven a casa caminant junt a les vies i un home anomenat Vicente March, que anava a veure una caseta de camp on tenia unes aus, trobaren un jove moribund, cosit a punyalades. La víctima jeia enmig d´un toll de sang junt a l´hort de La Campaneta, allà on es bifurcava el ferrocarril de Barcelona, ben a prop de l´actual i inútil Torre de Miramar.
Els obrers espaordits donaren avís immediatament al guardabarrera més pròxim, un home major anomenat José Torres Berniols, que encara pogué escoltar dels llavis de la víctima cinc paraules: «M´han mort, mals amics». Ni els obrers, ni l´home de les aus, ni el guardabarrera, ni una parella que passejava potser buscant la fosca, ni un altre home que diàriament portava cartes al tren correu de la nit, com es feia abans, pogueren veure per molt poc els assassins.
El jutjat de guàrdia féu una indagació ràpida. La víctima era Rafael Garau Planes, de 28 anys, nascut a Santa Margalida, a les Balears, que el dimecres anterior havia arribat a València, allotjant-se a l´Hotel Roma i visitant freqüentment el café Royalti. El mòbil no era el robatori, perquè portava encara 900 pessetes i un rellotge car. Pels papers que duïa, deduïren que estava relacionat amb el contraban. El forense va fer l´informe de les ferides: en total, 16. La guàrdia civil rebé ordres de buscar els culpables entre els portuaris. Era clar que tantes ganivetades havien de ser obra, almenys, de dues persones, com s´encarregà de certificar el doctor Peset en un altre informe.
Immediatament foren detingues algunes persones i es presentaren càrrecs contra Vicente Benedito Gabarda i Isidro Darder Rocafull, que estaven relacionats amb el comerç il·legal de tabac. En el judici, celebrat el juliol de 1918, els dos foren declarats no culpables pel jurat. Els defensaren respectivament els lletrats Juan Barral (un hàbil advocat, del qual es tornarà a parlar en aquesta secció) i Fernando Cuesta. Benedito va morir el 1929 i Darder, que en el moment del judici tenia vuit fills, el 1969. Tots dos estan soterrats al cementeri d´El Cabanyal.
El jove mort aquella nit de de Sant Miquel del 1916 era fill de José Garau Tous, soci del també mallorquí Juan March Ordinas, que dues dècades després seria el gran finançador i organitzador de la insurrecció de juliol de 1936 que desencadenà la Guerra Civil i encetà la dictadura de Franco. March també donà suport a Juan de Borbó en les seues pretensions de restauració monàrquica. Precisament fou March qui es va fer càrrec de les despeses d´embalsamar el cadàver de Rafael i traslladar-lo a Mallorca a bord del vaixell «Balear».
El maig de 1905, Juan March havia contret matrimoni amb Leonor Servera Melis, vuit anys més jove i filla d´un polític de Manacor relacionat amb la banca. March començà a amassar la seua fortuna amb el contraban de tabac des del nord d´Àfrica a les Balears i la Península. Amb la mateixa xarxa traficava armes per a les tribus insurrectes del Rif durant els conflictes colonials o combustible per als navilis alemanys durant les guerres mundials, encara que també fou informador de l´espionatge britànic. Jugava a totes les baralles.
En els seus primers negocis, Juan March s´incorporà a la societat de José Garau, vint-i-dos anys major que ell i també del poble de Santa Margalida, per importar tabac des del nord d´Àfrica. Després d´un període d´enfrontament, constituïren la «Sociedad Tabaquera March & Garau» el 1909, però es mantenien els conflictes larvats degut a l´estratègia més conservadora de Garau i més agressiva de March.
Aquell mateix any de 1916, la tipografia d´En Pep Tous de Palma de Mallorca publicà unes cobles sobre el crim: «Cansons en mallorquí de´n Rafael Garau y Planas asasinat a Valenci» (sic), composades probablement per un glosador de Santa Margalida, el poble dels socis contrabandistes. Hi podem llegir versos com aquests: «Es dia de San Miquel / quin dia mes desdichat / caigueres dessengrantat / devall tres puñals, Rafel. / Deu fase que desde el Cel / per ell sigues emparat».

Les causes del crim
 
Per què i qui havia assassinat Rafael Garau? Era una pugna entre bandes dedicades al contraban? Una venjança? El pare de Rafael estava convençut que el seu soci, Juan March, havia fet matar el seu fill, malgrat les atencions al cadàver. Entre les declaracions que va arreplegar la policia hi havia la suposició que el mort tenia una trajectòria ascendent que podia posar en perill l´activitat de March. Hi havia les disputes per la companyia comuna del Nord d´Àfrica, que de fet es liquidà immediatament després del crim de València, de manera que beneficià March. Ni José Garau, ni un altre fill seu, Francisco, que continuà els pleits fins 1930, en pogueren traure res. Anys més tard, Francisco Garau fou condemnat a sis anys de presó per l´assassinat de Jaime Ramis, una acció en la qual morí també Bernardo Sureda, els dos col·laboradors de Juan March.
Però hi havia un altre suposat mòbil per explicar la mort del jove trobat junt a la via del tren del Camí Fondo del Grau: Rafael Garau i Leonor Servera, la dona de March, serien amants. Ara es coneix l´existència de cartes apassionades de Leonor a Rafael. Fins i tot s´especula amb la paternitat del segon fill de Leonor, Bartolomé, nascut el 1917. No deixa de sorprendre que fóra precisament aquest el destinatari de tot els béns que Leonor llegà en herència en morir, deixant sense res a Juan, el seu major. Malgrat la pressumpta infidelitat de Leonor, el Vaticà li atorgà temps després la creu Pro Eclessia et Pontifice. José Garau, el pare del jove assassinat, hauria trobat cartes de la dona, en les quals explicaria com Juan March s´havia enterat de la relació. Per això, el pare del mort arribà a dir-li a Juan Monjo (que era nebot del suposat instigador de l´assassinat): «Jure per Déu que provaré que Juan March va fer matar al meu fill, i després acabaré amb ell, encara que siga l´únic que faça en la meua vida». Però no ho va fer. Dissortadament, José Garau no va poder provar que March havia encomanat la mort del seu fill. Si ho haguera pogut fer, la trajectòria del contrabandista mallorquí que donà suport a Franco no hauria estat la mateixa. Tampoc hauria estat igual la nostra història si hagueren identificat els sicaris aquells obrers que tornaven a casa caminant vora la via del tren o el vell guardabarrera, o la parella que passejava a la fosca o aquell que duïa cartes al tren correu. O si els haguera vist millor l´home que anava a la caseta on tenia unes aus i que casualment compartia cognom amb el suposat instigador del crim.

diumenge, 20 de desembre del 2015

Un periodista, actor en més de 80 pel·lícules

[Tafaneries valencianes, 20/12/2015, pdf ací; jpg ací]  


L´ofici d´Emilio Fornet de Asensi fou el de periodista i escriptor, però arribà a interpretar papers en més de vuitanta pel·lícules (i això sense comptar curtmetratges ni sèries de televisió). Altres periodistes participaren en la realització o interpretació de pel·lícules. Fou el cas, per exemple, del gran Billy Wilder, que treballà en un diari vienés abans de dedicar-se al cinema (experiència que ressona en el seu film «Primera plana»). Però, tal vegada, cap persona ha arribat a la producció bibliogràfica i cinematogràfica de Fornet.
Fornet va nàixer el 1888 o el 1889, probablement a Madrid. De ben jove s'hagué de traslladar a València, on començà a treballar de periodista. Habitualment, remetia cròniques i articles, freqüentment de tema valencià, a diaris de Madrid, com ara «La Libertad», «La Voz», «La Gaceta Literaria» i, sobretot, «El Heraldo de Madrid». També publicà entrevistes, com ara al cartellista Lluís Bagaria o a Clementina, la vídua d'Isaac Albéniz. Els articles que Fornet va fer sobre aquest compositor prengueren la forma d'un llibre que publicà el 1927. L´activitat literària es completà prompte amb la redacció d'una obra teatral en valencià. El 1931, Fornet estrenà al teatre Alcázar de València l'obra «La delicada de Gandia. Comedia en dos actes i en vers», de la qual la impremta Carceller va fer una edició el 1932. Un any després aparegué el seu poemari «Ciudades de Oro», que obtingué un cert reconeixement en els cercles poètics. D'aquesta època és també la seua novel·la «La terra florida» (reeditada el 2008 per l´editorial Oronella).
En temps de la II República, Fornet es traslladà a Madrid, on continuà redactant articles de temàtica valenciana. Així publicà entrevistes amb personalitats de la nostra terra que s'hi trobaven, com ara el doctor Pedro Gómez-Ferrer o l'escultor Mariano Benlliure. De vegades firmava articles ben imaginatius, com un en el qual proposa a diverses persones cèlebres que posen en la posició que desitgen un ninot articulat i que donen la raó de l'elecció o aquell altre en el qual, envoltat de «modistillas» intenta que li facen un vestit elegant per menys de quatre pessetes. En aquells anys també li dedicà un llibre a l'efímer president de la I República Francisco Pi y Margall.
Després de la Guerra Civil, que Fornet passaria probablement a Madrid, continuà publicant llibres amb temes valencians, amb una freqüència notable per a les escassetats de la postguerra. El 1941 publicà «Vercilumar: novela y mito solar de la Dama de Elche». També fou l'autor d'un llibre sobre Blanca March, la mare de l'humanista valencià Lluís Vives, que aparegué en la prestigiosa editorial Espasa-Calpe. L'obra és més imaginativa que rigorosa i està farcida d'incorreccions històriques, com s'ha demostrat després en fer-se públic el procés inquisitorial contra la família de l´humanista, inclosa la mare, i eixir a la llum documentació de l'entorn de jueus conversos on visqué Vives a València. També li dedicà un llibre al rei conqueridor: «Don Jaime I, el Rey de las tierras del sol» (publicat el 1948 per l´editorial «Gran Capitán», en la col·lecció «Milicia de España», noms molt escaients per a la primera etapa de la dictadura). Fornet també participà en el volum col·lectiu, publicat per Lo Rat Penat, «Estilos de la ciudad. Valencia gótica. Opiniones y comentarios» (1950) i, amb José Joaquín Sanchís y Zabalza, «Expansiones del espíritu (ensayos poéticos)» (1954).

Un decisiu 1955
 
L'any 1955 fou important en la biografia de Fornet perquè s'hi produïren dos fets notables. El primer esdeveniment fou que publicà «Hierros y rejerías» (1955), un llibret amb el qual començà la sèrie de nombroses aportacions a la col·lecció «Temas Españoles», on publicà també: «El Duque de Gandía» (1956), «La Imprenta en España» (1956), «La ganadería» (1957), «El correo» (1957), "«La Albufera» (1958) i «Castellón» (1959). També publicà una obreta de tema taurí, relacionat amb «Sangre y arena» de Blasco Ibáñez, amb el títol «Aguafuerte de los Fabrilos» (1957), un llibre anomenat «La belleza» (1959) i un altre sobre Sant Vicent Ferrer. El segon fet important fou que el mateix 1955, Fornet prengué part, amb un petit paper (un convidat a una festa), en la pel·lícula «Mister Arkadin» d'Orson Welles, una coproducció francesa, suïssa i espanyola, que, en part, fou rodada a Madrid. La pel·lícula tracta sobre la reconstrucció de la biografia d'un enigmàtic personatge. Fornet encetava així, amb més de 65 anys, una abundant carrera cinematogràfica.
El 1960, Fornet aparegué en alguns curtmetratges, però sobretot desenvolupà la seua carrera com a actor a partir de 1974. Fornet participà en moltes pel·lícules de baixa qualitat interpretant un vellet molt prim. Els films tenien generalment com a tema l´adulteri o qualsevol altre que permetera seqüències de «destape». Fou el cas de: «Las obsesiones de Armando»; «Polvo eres», «De profesión polígamo», «El Adúltero», etc. Però deixant de banda aquests subproductes cinematogràfics, Fornet pogué participar també en pel·lícules de directors importants del cinema espanyol, com ara: Eloy de la Iglesia, Angelino Fons, Antonio Giménez Rico, Manuel Gutiérrez Aragón, Pedro Lazaga, Josefina Molina, Pedro Olea, Rafael Romero Marchent, Manuel Summers o el gran Fernando Fernan Gómez.

Un secundari fixe
 
Fornet interpretà el paper de Feliu, el secretari de l'ajuntament en la versió cinematogràfica de «El virgo de Visanteta» de Bernat i Baldoví, que pren part amb poca fortuna, diguem-ne, en un concurs de pets. En aquell film, dirigit pel valencià Vicente Escrivá, trobem altres actors i actrius valencians ja desapareguts, com ara Queta Claver, Antonio Ferrandis, Joan Monleón o Pepe Sancho.
En l'última etapa cinematogràfica de Fornet fou pràcticament un secundari fixe d'aquelles produccions de Mariano Ozores, protagonitzades per Andrés Pajares i Fernando Esteso. Recordaran al vell primet (ja tindria més de 85 anys) amb una veu característica, que en realitat pertanyia generalment a l'actor de doblatge Eduardo Calvo. Així el podem veure en: «La Lola nos lleva al huerto», «Al Este del Oeste», «Cuando Almanzor perdió el tambor», «¡Qué tía la C.I.A.!» i moltíssimes més.
Emilio Fornet de Asensi va morir el 1985, quan tindria uns 97 anys. L'any següent al del seu falliment encara s'estrenaren cinc produccions de la factoria d´Ozores, en les quals havia participat.
Realment, en visionar les seqüències d´aquelles produccions de guió i art cinematogràfic escàs, on apareix aquell vellet molt prim, costa imaginar que aquesta persona haguera escrit tants articles sobre temes valencians i un bona quantitat de llibres, amb més o menys encert, sobre les figures cabdals de la nostra història com Jaume I, Sant Vicent Ferrer, Lluís Vives o Francesc de Borja, i també sobre la Dama d'Elx o la Delicada de Gandia, sobre l'Albufera o Castelló. En cert sentit, ell també és un Mister Arkadin, la vida del qual encara no ha estat totalment reconstruïda.

diumenge, 13 de desembre del 2015

Jugador del València CF, víctima d´ una bomba

[Tafaneries valencianes, 13/12/2015, pdf ací]


Hipólito Tarín Tarín fou ferit per una bomba al café Suizo el 1920. Però aleshores encara no era jugador del València CF, ni tan sols futbolista. Tarín va nàixer a Torís, l´últim any del segle XIX. Es traslladà a la capital on, de jove, treballà de calderer. Enmig del repic dels martells i el flaire del coure, Tarin va aficionar-se al futbol. Decidí exercir d´arbitre o «referée», com es deia aleshores. Així apareix en les cròniques periodístiques del 1920, any que l´atzar volgué també que es trobara en el radi de la metralla d´una bomba.La nit del diumenge 23 de maig, potser celebrant la jornada futbolística, Tarín estava al Café Suizo de València, a la Baixada de Sant Francesc (on després hi hagué el Cine Suizo, a l´actual Plaça de l´Ajuntament). A mitjanit explotà una bomba potent, carregada de metralla. L´artefacte estava dipositat al fons del local, que tenia una configuració estreta i en forma d´ela, a l´anomenada sala del dòmino. Allà, baix d´un vetllador, algú havia deixat l´artefacte i havia calat foc la metxa o aquesta s´havia encés casualment per alguna burilla.
La policia suposà que la bomba s´havia activat accidentalment, ja que aquell café era un lloc habitual de reunió d´activistes del moviment obrer. Per això procedí a detindre persones amb filiació sindical que estaven al Suizo. En pocs dies, els sospitosos ingressaren a la pressó.L´explosió fou potent: derribà un mur, va fer volar una claraboia, trencà una canonada d´aigua (la qual cosa produí una petita inundació) i destrossà els aparells elèctrics i de gas. La clientela, formada en aquella hora per gent jove, que es trobava més pròxima a la deflagració fou afectada per la bomba. El més greu dels ferits fou el jove ebeniste Francisco Bautista Francés Valiente, el qual, crivellat per la metralla i amb ferides a les costelles, va morir molt poc després a l´hospital. El seu soterrament fou presidit per l´alcalde i el governador civil.
En la nòmina de ferits trobem un fuster, un escrivent, un caixista i alguns jornalers.Aquells dies, en mig d´una vaga general, es vivien jornades de plom a la ciutat de València. Hi havia assemblees de treballadors i els sindicalistes empresonats mantenien una vaga de fam. Hores abans de la bomba del café Suizo, uns pistolers havien matat de dos trets d´una browning un guàrdia de seguretat, Miguel Villarroya, al cantó del carrers Comte d´Almodóvar i Figuereta, a l´actual Plaça de la Mare de Déu. També va explotar una bomba a una de les ferreteries d´Ernesto Ferrer (en tenia tres) i una altra a l´amfiteatre de l´Apolo, mentre es representava el segon acte de la sarsuela «Los Saltimbanquis». El public del teatre, una mica escàs, es llançà espaordit a les portes. El popular primer actor Anselmo Fernández, que estava present encara que no treballava a la sarsuela, es posà d´un bot davant l´orquestra i va fer que els músics arrencaren amb el pasodoble «El Gallo». La música tranquilitzà la massa atemorida d´espectadors, encara que més bé l´hauria d´haver inquietat perquè feia una setmana que el germà d´, El Gallo, anomenat Joselito havia estat mortalment ferit per bailaor a Talavera de la Reina.Poques hores després de la bomba del café Suizo va explotar una altra a la sala de billar del café España, al costat del Suizo. Al cine Moderno posaren altra bomba, feta de dinamita negra i amb una capa de ciment, però no explotà perquè se li apagà la metxa. Així mateix quedà sense detonar una bomba col·locada en un molí de farina de la zona marítima, on hi havia una intensa activitat sindical.

Arbitre i futbolista

Tarín hagué de recuperar-se prompte de les ferides de la bomba, perquè el diumenge 18 de juliol de 1920 el trobem arbitrant un partit de la Copa València entre el Llevant i el Stadium. L´actuació de Tarín fou qualificada d´aquesta manera en la crònica esportiva: «El referée, bien, aunque poco enérgico». Tal vegada, descripcions així animaren en ell un canvi d´actitud. En el tercer partit del campionat, en el qual jugaren València i Stadium, un centrecampista del València li va fer la traveta a un davanter del Stadium al mig del camp i l´arbitre, és a dir Tarín, davant la sorpresa general, decretà penal (!) a favor del València. La crònica periodística concloïa: «Se impone una visita de inspección por parte del Colegio Nacional de ´referées». 
Tarín també va arbitrar la semifinal i la final de la Copa de l´Ajuntament de l´any següent, partits que va guanyar el València CF, en els dos casos, al Gimnàstic. Encara que la seua actuació fou qualificada de correcta per la premsa, cal parar esment en la descripció que la crònica esportiva va fer del primer gol del Gimnàstic en la semifinal: «El empate consiguiólo el Gimnástico, en una parada del portero, que al retener excesivamente, dió ocasión a que le cargaran tres jugadores, entrando el balón en el goal». Certament, en aquella època es jugava futbol d´una altra manera. Un any després, Hipólito Tarín s´incorporava al València CF com a jugador. Potser en el seu fitxatge va influir el fet que el nou i primer president del club, Octavio Augusto Milego, també havia exercit de «referée» i, fins i tot, havia constituït en 1921 el Col·legi Regional Valencià d´Arbitres. El 30 de juliol de 1922, Tarín va fer el seu debú al camp de Les Corts contra el Barça, amb derrota dels visitants. En la temporada següent, Tarín va prendre part en un esdeveniment històric. El 20 de maig de 1923, el València CF canvià el camp d´Algirós pel de Mestalla amb un enfrontament benèfic amb l´etern rival, el Llevant. Amb la samarreta blanca del València CF, Tarín jugà 66 partits com a titular i 2 com a suplent.Tarín era un futbolista decidit. Jugava de centrecampista, encara que tenia tendència a pujar a l´atac i buscar l´enfrontament, a l´estil de Zidane. De fet, en alguna fotografia se l´identifica com davanter. Per aquest estil ofensiu i pel seu nas prominent, la premsa es referira de vegades a ell com «Cyrano».
De la seua tendència a l´enfrontament dóna compte el fet que fou expulsat moltes vegades, entre elles en l´històric partit en el qual el València CF arribava per primera vegada a la final de la Copa d´Espanya. Fou en la temporada 1922/23 contra el Gijón. El 17 de juny de 1923, en un partit entre el València i l´Europa de Barcelona, Tarín va fer una entrada al porter Bordoy que provocà una gran baralla. Els espectadors botaren a la gespa del nou Mestalla i agrediren el jugador català Artisus, la qual cosa determinà la intervenció de la guàrdia civil i que els companys de l´agredit abandonaren el camp. Potser la millor actuació de Tarín fou en un partit del València contra la Fiorence de Gènova, que fou derrotada per 7 a 0. Tarin va fer un hat trick. Després de la seua estada al València CF, Tarín continua jugant en l´Alcodiam d´Alcoi, l´Atlético València o el Burjassot CF. Tarín va morir el 13 de gener de 1978, mentre una onada de fred intens s´estenia per les nostres terres.

diumenge, 6 de desembre del 2015

El duel en què van ferir Blasco Ibáñez

[Tafaneries valencianes, 6/12/2015, en jpg ací]


El 29 de febrer de 1904, Vicente Blasco Ibáñez es va batre en duel amb un tinent de carabiners, Juan Alastuey Marías. Blasco tenia trenta-set anys, era diputat a Corts per Unió Republicana i ja havia publicat les seues novel·les d´assumpte valencià. Blasco ja s´havia batut el 1900 amb Fernández Arias, director del diari La correspondencia militar. El novel·lista fou lleument ferit a la cuixa. El 1904 tornà a batre´s en duel.
Quan es bateren a Madrid, els duelistes ignoraven probablement que ambdós compartien procedència. Gaspar i Ramona, els pares de Blasco, eren aragonesos i també els Alastuey procedïen del Pirineu d´Osca. El 1893 trobem Juan Alastuey com a sergent del Batalló de Caçadors de Muntanya número 4 de Barbastre. Cinc anys després, quan ja era tinent, va rebre la creu de primera classe del mèrit militar per les seues accions heròiques realitzades en la Guerra de Filipines, en els enfrontaments de Tayabo i Sato, a l´illa de Luzón.

Alasteuy no va gaudir de la celebritat que tingué un altre tinent d´infanteria, Saturnino Martín Cerezo, que comandava el destacament que va suportar més de 300 dies de setge a Baler, també a l´illa de Luzón, cent quilòmetres a llevant de la posició del tinent Alastuey. Els herois de Baler foren immortalitzats en diverses novel·les i en la pel·lícula «Los últimos de Filipinas». Cal recordar que les campanyes de Cuba i Filipines atiaren el republicanisme de Blasco. La culpa de la guerra colonial, va escriure en El Pueblo, residia «en el régimen monárquico y en ese espíritu de reacción que no solamente ha envilecido la Península, sino que ha influido poderosamente en las colonias».

Cap al 1900, el tinent Alasteuy s´integrà en les forces d´ordre, mantenint-se com a militar en la reserva. Fou delegat interí de les forces de seguretat al districte Est de Madrid, encara que també viatjà a Barcelona el 1902 per preparar l´acondicionament de 150 agents que hi havien de combatre el moviment obrer.
El 22 de febrer de 1904 es produïren els incidents que determinarien el duel. Els republicans es manifestaren a les portes del Parlament i intervingueren les forces de seguretat. L´endemà, Blasco demanà la paraula a la Cambra Legislativa per a dir: «Y cuando estábamos hablando con este señor [coronel Elías del Cos de Seguretat] y nos aconsejaba que nos fuéramos unos diputados por un lado y otros por otro, vimos de repente sables desenvainados, oímos gritos, vimos gente que llevaba la cara llena de sangre y presenciamos ese atropello, que únicamente puede darse en Marruecos, propio, no de la fuerza pública de un Estado civilizado, sino de los oskaris, de los moros de Rey, que tienen el asesinato por único medio de gobierno y de restablecer el orden público. Yo mismo, señor ministro de la Gobernación, yo mismo, que estaba hablando con el señor coronel Elías y el Sr. Lerroux, recibí un golpe en la espalda, un golpe que no era de ningún agente de Orden público, sino de un tenientillo sinvergüenza, digno discípulo del señor ministro de la Gobernación y del señor gobernador de Madrid».
Segons la premsa, hi hagué en Madrid una reunió de carabiners ofesos, on acordaren demanar explicacions al diputat, això és, retar-lo a duel. Pensaren en fer un sorteig per decidir qui s´havia de batre amb Blasco però, com que el diputat s´havia referit a un oficial sense identificar, els tres oficials presents decidiren marxar a casa de Blasco per demanar-li satisfacció per les seues paraules i que fóra ell qui decidira el duelista en reconéixer l´agressor. Ho feren així i el diputat acceptà batre´s amb aquell que considerà autor de l´agressió: Alastuey.
El duel es realitzà en la finca del senyor Sabater, prop del Passeig de les Delícies de Madrid. Hi havia un jutge de camp, dos metges i dos padrins per duelista. Aquests se separaren uns 28 metres, apuntaren uns segons les seues pistoles ratllades de combat i dispararen. Encara que un padrí de l'oponent havia comprovat que no tenien carteres o monedes que pogueren detindre els trets, una bala del militar va impactar en una anella que duia Blasco per unir una cadeneta de clauer al cinturó, la qual cosa li va produir una lleugera contusió. Després del debat dels padrins, Alastuey i Blasco es donaren la mà i el duel finalitzà.
L´acció no entrebancá la carrera militar d´Alastuey. El 1908, el tinent fou classificat per a l´ascens a capità i el 1917 era capità esperant la classificació per a comandant. El 1934 apareix en la premsa fent una donació de dos duros en una col·lecta organitzada pel diari ABC «para premiar a la fuerza pública por su actuación patriótica frente al movimiento revolucionario». En el llistat de donants es esmentat com a membre del Centro General de Pasivos de España, una associació de militars jubilats. Catorze mesos abans, les despulles de Blasco Ibáñez havien estat traslladades a València, on havien estat rebudes pel president del Govern.

dijous, 3 de desembre del 2015

Professorat

[Publicat en Opinió, el 04/12/2015, html ací; jpg ací]



Els mitjans de comunicació s´han fet ressó d´un informe de l´OCDE segons el qual el professorat espanyol no és avaluat. Alguna gent ha exclamat: eureka! heus ací els responsables dels problemes educatius i, de pas, dels problemes socials! Que avaluen al professorat! Que li retallen (més) el sou! O que li tallen el cap! que diria la reina d´Alícia. Diu això l´OCDE? És així? Senzillament, no. L´OCDE ha publicat el seu informe anual Education at Glance, que té, en anglés, 568 pp. La notícia dels mitjans es refereix a una fila d´una taula de la p. 510. No res més. On ni tan sols es parla del professorat en general, sinó del professorat de Secundària Obligatòria. I cal dir que l´OCDE considera que hi ha avaluació contínua en un país encara que els avaluadors siguen, per exemple, els mateixos companys del centre. En cap lloc diu l´OCDE que això siga causa dels nostres problemes educatius. Com és lògic. I quins són? El primer, la manca de formació professional de la població en edat laboral. El 65,7% de la població valenciana en edat laboral no té cap certificació professional (el que és molt greu amb un atur terrible i un atur de llarga durada que esdevé crònic); i les persones que la tenen, l´han assolida majoritàriament a la universitat.
Relacionat amb això es troba l´abandonament educatiu prematur: el dèficit més important del nostre país respecte als objectius europeus del 2020. Per a la UE, l´abandonament «educatiu« (no «escolar») es mesura per la població de 18-24 anys que no segueix ensenyaments postobligatoris. La mitjana europea és l´11,2%; l´espanyola, el 21,9%. Els nivells educatius ací estan molt polaritzats. Per una banda, entre els 25 i els 54 anys, la població que té, com a molt, l´educació secundària a la Unió Europea és el 21,3%. A Espanya, el 38,7% i puja al 68,2% per a les persones de 55-74 anys. Per una altra banda, el percentatge de gent amb estudis universitaris en els 25 i 54 anys és a la Unió del 31,7%; ací del 38,2%.
Aquests problemes tenen a veure amb un mercat de treball que promou la desqualificació de la mà d´obra (en un marc de relacions laborals cada vegada més desregulat) i amb una estructura del sistema educatiu que afavoreix el negoci privat (vegeu el meu article "educació caríssima", del 5 de juny), amb una marginació constant de la formació professional i un negoci creixent d´escoles i universitats privades. I què tindra a veure tot això amb l´avaluació del professorat dels centres públics? Cortines de fum

dijous, 12 de novembre del 2015

Joves

[Opinió, 12/11/2015, jpg ací, html ací]



A la Unió Europea, com a mitjana, hi ha ocupats 78 de cada 100 joves. A Espanya només 53. Som el país europeu amb més desocupació juvenil en dades absolutes i en dades relatives. Davant d´aquest drama, tota la retòrica de la recuperació econòmica hauria d´emmudir. Durant el període del govern de Rajoy i la ministra Báñez, les persones de 16 a 34 anys ocupades al País Valencià han passat de 605.000 a 505.000. És a dir, hi ha hagut una disminució de 100.000 persones en la quantitat dels joves que tenien una ocupació, el que representa una minva del 16,5 %. Recuperació? On està per a la gent jove?
Si no es disposa d´una remuneració procedent d´una ocupació, la persona està en situació de dependència (de vegades també ho està la persona ocupada amb un sou ínfim). Les dades de l´Enquesta de Població Activa parlen d´una joventut dependent, que ha d´ajornar en molts casos la seua emancipació. Entre els 16 i els 19 anys, només un 9 % de persones estan ocupades al País Valencià; entre els 20 i els 24, només el 37 %. Si considerem tot el grup social entre els 16 i els 34 anys, només la meitat de les persones tenen una ocupació; l´altra meitat no són econòmicament independents.
Ací sorgeix la qüestió: com és possible que si es perden tantes ocupacions entre els joves (100.000 als darrers quatre anys), es diga que estem en una situació semblant a la del principi del govern de Rajoy? Es diu això perquè es vol confondre a la gent. Si els percentatges d´ocupació són semblants als de fa quatre anys és per un efecte estadístic derivat d´una disminució importantíssima del nombre de joves.
Als últims quatre anys, hem perdut 200.000 persones en el grup d´edat de 16-34 anys (segons les dades de l´EPA del 3r trimestre). Per això, encara que s´hagen perdut 100.000 ocupacions, el percentatge de persones desocupades es manté, perquè ha minvat la població juvenil. Algun polític cínic ho trobarà un èxit, però en realitat és un doble fracàs: atur i migració, ja siguen immigrants que retornen als seus països d´origen o emigrants que marxen a buscar fortuna a altres països. Des del principi de la crisi, el nombre de persones entre 16 i 34 anys ha baixat un 25 % al País Valencià. Actuar contra l´atur, contra la desocupació de llarga durada i contra l´atur juvenil, és més que urgent.

dijous, 29 d’octubre del 2015

Famílies

[Publicat a Opinió, 29/10/2015, html ací, jpg ací]

La forma més freqüent de convivència entre els joves no és el matrimoni, sinó la parella de fet. En una comparació entre les parelles de 1995 i les del 2006, l´estudi 69 de la sèrie Opinions i actituds del CIS va concloure que, fa una dècada, el percentatge d´unions de fet superava al de matrimonis per a les dones entre 20 i 29 anys que ja havien format la seua primera unió. Canvis en la parella que tenen a veure amb modificacions a les llars.
L´agència estadística de la Unió Europea acaba de publicar la seua enquesta sobre les llars europees. La forma més freqüent és trobar una persona adulta sense xiquets, el que representa una tercera part del total de les llars. A continuació, la parella sense fills suposa una de cada quatre llars. Només en tercera posició trobem la parella amb xiquets o xiquetes (una de cada cinc llars).
També al nostre país, la forma més freqüent de llar és la persona adulta sense xiquets o xiquetes. La parella amb fills la trobem només en el 23 % de les llars espanyoles, percentatge només superat per Irlanda, Xipre, Luxemburg, Malta i Portugal. No cal dir que els països més avançats socialment i econòmicament presenten percentatges menors de llars que seguirien el model de parella amb xiquets o xiquetes i que, com podem deduir de l´estudi del CIS, en bona mesura i sobretot en les edats més joves, serien parelles de fet.
A Roma ha finalitzat el sínode episcopal sobre la família. Als seus documents finals, el bisbat catòlic continua identificant la família amb un matrimoni de persones de diferent sexe abocat a fer-se «una sola carn» (Mt 19, 6). Els bisbes segueixen ignorant no només el matrimoni homosexual sinó també les modificacions tan importants de la parella o de la llar, de les quals deixen constància les estadístiques oficials. Hi ha algun eclesiàstic que tampoc no se n´adona de la pobresa (que la sociologia acredita) i, el que és pitjor, ignora que ha de viure en ella (Mt 6, 26-28).
Els bisbes reunits a Roma continuen alertant sobre l´extensió de «situacions familiars irregulars», sense entendre que allò «irregular», estadísticament parlant, és el que ells defensen. Si la jerarquia catòlica continua adoptant aquesta perspectiva «ultraterrenal» (com diuen ells), no ha de sorprendre que minve el percentatge de practicants. Al País Valencià, les persones que es declaren no creients o atees són ja el triple de les que diuen anar cada setmana als oficis religiosos. En el cas dels homes, només un 5% diu anar a missa setmanalment. Però el bisbat continua tan ultra... terrenal.

dijous, 15 d’octubre del 2015

C's, o el recanvi

[Opinió, 15/10/2015, html ací, jpg ací]



De manera semblant a com l´anomenada crisi del bipartidisme amaga dos processos distints, la irrupció de partits emergents també és un abús conceptual per designar fenòmens diferents. Al País Valencià, Ciudadanos (C´s) és el recanvi del PP. Així ho mostra la lletra petita de l´enquesta postelectoral del CIS de les passades eleccions autonòmiques.
C´s es nodreix fonamentalment de l´electorat popular en descomposició. El 69% dels votants actuals de C´s triaren PP fa quatre anys. Per què més de dos-cents deu mil vots abandonaren la formació de la gavina per anar al partit de Rivera? La resposta és doble. D´una banda, entre els votants de C´s hi ha una proporció notable (el 59%) que considera que l´actuació del govern de la Generalitat als darrers quatre anys ha estat dolenta o molt dolenta, i són més encara els que critiquen la política d´ocupació (el 77%). Per tant, no només estan eventualment indignats per la corrupció del PP, sinó que també són crítics amb Fabra. D´altra banda, C´s es beneficià, com cap altre partit, de l´increment de les seues expectatives. Dóna igual que el 33 % dels votants de C´s no conega Carolina Punset. Quan començà la campanya electoral, només el 51 % de les persones que acabaren votant C´s tenia decidit fer-ho. Què va influir en la resta? Les bones expectatives. Un 30 % dels votants a C´s que consultà enquestes electorals reconeix que li ajudaren a decidir el seu vot i un 32 % dels votans a C´s havien dubtat entre dos partits, la major part dels quals es plantejaren el dilema de votar C´s o PP. Encara que C´s diu al seu ideari que és el fruit del «buit del centre-esquerra no nacionalista», el cert és que està més pròxim al PP que al PSOE. Al País Valencià, el 62 % dels votants de C´s està distant o molt distant del PSOE, percentatge que baixa al 37 % quan es tracta del PP.
Per ara, C´s es nodreix d´un perfil d´ex-votant del PP molt precís. Per nivells d´ingressos, els votants de C´s dupliquen el percentatges globals en les rendes superiors, així com també presenten proporcions més elevades en directius o quadres mitjans. Mentre el PP arreplega el major percentatge de vots al grup d´edat de més de 65 anys, els percentatges de votants a C´s en cada cohort són majors com més baixa és l´edat. Relacionat amb això, el 75 % dels votants de C´s fa servir internet habitualment, front al 40 % dels votants populars. També, la proporció de votants de C´s que llig diàriament la premsa duplica a la dels populars. El recanvi del PP està preparat.

dijous, 8 d’octubre del 2015

Pedagogia o economia

[Publicat en Opinió, el 08/07/2015. Html ací, jpg ací i ací]

Empresariat de guarderies ha criticat que la Conselleria d´Educació tinga el projecte d´oferir algun curs del primer cicle d´Educació Infantil en centres públics. Afirma l´empresariat que es trenca la «coherència pedagògica». En termes normatius això és una fal·làcia perquè és precisament la legislació educativa la que preveu una única Educació Infantil amb dos cicles, i no dos nivells educatius distints. Més encara, el marc estratègic per a la cooperació europea en l´àmbit de l´educació i la formació de la Unió Europea per al 2020 apunta en la direcció d´ampliar la cobertura en centres educatius de l´Educació Infantil, fins i tot en cursos que en la nostra legislació no són obligatoris (95 % d´escolarització a partir de 4 anys, objectiu estratègic 3r).
En termes escolars, és encara més indefensable la seua posició, perquè la coherència pedagògica al si dels Centres Educatius d´Infantil i Primària (CEIP) no només està garantida, sinó que a més ha de constar en el preceptiu Projecte Educatiu de Centre, que està a disposició de les famílies i és periòdicament supervisat per la inspecció educativa i la mateixa Conselleria d´Educació. La coherència pedagògica no és una entelèquia sinó un esforç que es concreta en pràctiques, com saben bé tots els docents dels centres educatius d´Infantil, Primària i Secundària, i en documents públics.
En termes didàctics, l´argument empresarial és ja totalment inacceptable. No cal recordar que els i les mestres d´Educació Infantil disposen d´un grau universitari realitzat en una Facultat de Magisteri, cosa que no passa en les guarderies, que ni tan sols poden garantir que tot el seu personal dispose d´una formació professional especialitzada de grau superior. Sense menysprear la formació professional superior, el fet que les persones que disposen d´aquesta titulació no tinguen accés directe a les Facultats de Magisteri i, quan el tenen, només puguen obtenir la convalidació d´uns pocs crèdits en la carrera d´Educació Infantil (a la Universitat de València, menys d´una setena part del total) dóna una idea de l´increment de formació pedagògica que té un graduat universitari respecte d´un titulat de formació professional.
Per tant, en parlar de «coherència pedagògica», la balança cau absolutament del costat dels Centres d´Educació Infantil i Primària. Però anem amb el tema de fons: els diners, com sempre. Segons les últimes dades publicades per l´Oficina d´Estadística de la Unió Europea, les famílies espanyoles paguen per l´Educació Infantil i Primària molt més que es paga en el conjunt de la Unió. Si la mitjana europea és el 100%, ací les famílies paguen un 220,5% (una quantitat que, a més, s´ha incrementat relativament als darrers anys). No és la pedagogia, és l´economia.

divendres, 28 d’agost del 2015

El bombo del PP

[Opinió, 28/08/2015, html ací, pdf ací, jpg ací i ací.



Què toquem ara, mestre? El mateix, però més carregaet de bombo. La raó per la qual el PP ha designat responsables de l´ala dura més dretana (Albiol, Bonig, Casado) està explicada en la lletra menuda del darrer baròmetre del CIS. Les dades diuen que el PP és incapaç d´incorporar votants d´altres partits. Només un 1,4 % de les persones que demà votarien PP declaren haver votat altres partits en les eleccions generals del 2011. També, la capacitat d´incorporar joves que fan 18 anys a l´electorat és la menor dels grans partits. L´electorat del PP no es renova.
Però a més, el seu electorat minva ràpidament. Des de les darreres eleccions generals, la intenció directa de vot del PP ha baixat des del 30,5 % al 16,0 %: 14,5 punts! En el mateix període, el PSOE només ha perdut un 0,6 %.
On estan els votants que el PP ha perdut paulatinament? La majoria a un terreny d´indecisió (vot nul, en blanc, abstenció, NS/NC). Un altre grup considerable ha marxat a Ciutadans. Però els que estan en la indecisió (23,3 % dels anteriors votants del PP) són quasi el doble d´aquells que han anat a Ciutadans (12,0%).
Per tant, l´estratègia del PP és la de recuperar els seus propis antics votants que, dedueixen, s´han perdut, per exemple, per la corrupció, i no per raons ideològiques (perquè la deserció ideològica ja està en Ciutadans o altres formacions). Per tant, res de desplaçar-se al centre-dreta, sinó més bé buscar persones joves (que semblen allunyades de la corrupció) i que representen la dreta-dreta de tota la vida (i com més a la dreta, millor: cal marcar distàncies). I, de pas, consolidar l´electorat que encara no ha marxat, intentar aturar la caiguda a plom de la intenció de vot. Com diu la frase popular: toquen el mateix, però més carregaet de bombo. Si de cas, ja arribaran a pactes postelectorals amb Ciutadans perquè, en definitiva, la major part de l´electorat del partit de Rivera prové d´anteriors votants del PP (el 38,1 % segons el darrer baròmetre). No cal signar cap pacte secret perquè els papers ja estan ben dividits.
Amb les dades a la mà, Isabel Bonig ho té més que difícil per reflotar el Partit Popular. Amb un electorat sense capacitat de renovació, consumint-se paulatinament i ràpidament, amb dirigents empresonats (Blasco, Fabra) i els processos judicials avançant, la seua empresa política més bé recorda la frase que Dante imaginà a la porta de l´infern: Lasciate ogni speranza, voi ch´entrate.

dimecres, 12 d’agost del 2015

El FMI té raó

[Opinió, 12/8/2015, web ací, pdf ací, jpg ací i ací]

Serà possible que el Fons Monetari Internacional (FMI) li done la raó a l´Acord del Botànic?
Només tres dies després de publicar ací una columna en la qual explicava que les famílies paguem caríssima l´educació al nostre país, el FMI va fer pública una «Declaració sobre Espanya». Segons les agències de premsa, la institució monetària proposava incrementar el copagament en educació i sanitat. Molta gent va pensàr: «Si no vols sopa, dos plats». Immediatament, el portaveu adjunt del govern central, senyor José Luis Ayllón, va demanar tranquil·litat a la població i va assegurar que l´executiu no tenia previst implantar nous copagaments.
Recordeu que, com vaig escriure, les nostres famílies paguen un 20,2% més per l´educació que la mitjana de les famílies de la Unió Europea; en el cas de la sanitat, un 27,6% més (segons les darreres dades de pressuposts familiars, no molt recents, publicades per Eurostat).
En realitat, les declaracions d´Ayllón eren pur electoralisme, perquè la «Declaració sobre Espanya» no proposa en cap lloc augmentar els copagaments de les persones (com podeu comprovar en el web de la institució). El text del FMI, quan tracta de la «consolidació fiscal de l´Estat», proposa que aquest aconseguesca «estalvis fiscals» en sanitat i educació, literalment, «augmentant la responsabilitat de les Comunitats Autònomes en el copagament d´aquests serveis». És a dir, no proposa més copagaments, sinó que l´Estat central pose menys diners i les Comunitats Autònomes en posen més.
Deixem de banda la qüestió que la sanitat i l´educació no són serveis, sinó drets, i anem al moll de l´assumpte. Lògicament, el FMI no té raó en demanar més «responsabilitat» (com són de metafòrics!) a Comunitats Autònomes com la nostra que té les arques més que exhaurides. Tal vegada els tècnics del FMI en són conscients, per la qual cosa proposen a continuació «l´enfortiment del marc fiscal autonòmic» i, fins i tot, «mecanismes impositius alternatius». I encara més: «abordar els defectes (sic) en el disseny del sistema de finançament autonòmic».
Si férem cas a aquestes recomanacions del FMI, estarien més que justificades mesures com, per exemple, la creació de l´Agència Tributària Valenciana, l´establiment de nous impostos autonòmics o la creació d´un nou sistema de finançament de les comunitats autònomes.
En definitiva, el FMI li donaria la raó a algunes de les propostes contemplades a l´Acord del Botànic, signat pels partits polítics d´esquerra, concretament els punts 5a i 5c, que parlen d´un finançament autonòmic just, i que, per cert, immediatament foren criticades explícitament per la ministra portaveu del govern central. Per una vegada, en una cosa concreta, el FMI li dóna la raó a l´esquerra.

dimecres, 29 de juliol del 2015

Llarga durada

[Opinió, 29/07/2015, html ací, jpg ací i ací]

Per als valencians i les valencianes, el principal problema és la desocupació. Que prenguen bona nota les persones que es dediquen a la política. La preocupació per altres qüestions socials està a molta distància d´aquest problema.
Segons l´Enquesta de Població Activa (EPA) del segon trimestre de 2015 ha baixat la desocupació, però molt poc. Al País Valencià, encara hi ha 558.400 persones aturades. Si anem al detall de les dades podem comprovar que aquesta mínima milloria està acompanyada de fenòmens summament dramàtics, com ara l´extensió de l´atur de llarga durada.
Se sol anomenar «atur de llarga durada» a la situació de desocupació que dura més d´un any. Al principi de la crisi econòmica, les persones en situació d´atur de llarga durada eren relativament poques: només una de cada sis persones desocupades. Aquesta proporció ha anat pujant paulatinament. Ara ja en són quasi quatre de cada sis. En total, 342.900 persones. En són moltíssimes persones.
Aquesta quantitat de persones, els aturats i les aturades de llarga durada, és, per exemple, equivalent a la meitat de la població de la ciutat de València, és una quantitat major que els habitants de la ciutat d´Alacant, més del doble que la població de la ciutat de Castelló, cinc vegades els habitants de Benidorm o Sagunt, o més de deu vegades la gent que viu a d´Aldaia, Ontinyent o la Vall d´Uixò.
Els aturats i les aturades de llarga durada cada vegada són de més llarga durada. Al principi de la crisi la quantitat de persones que portaven més de dos anys desocupades era menor que els que portaven un any. Ara la situació s´ha invertit greument: per cada persona que està aturada entre un i dos anys hi ha tres persones que porten més de dos anys en la desocupació. Heus ací un drama social de primera magnitud.
El problema de l´atur, en general, i el de llarga durada, en particular, s´hauria d´haver esmentat explícitament a l´Acord del Botànic i s´hauria d´haver proposat un pla d´actuació específic. No hi ha prou amb la retòrica del nou model productiu, ni serveixen les apel·lacions al treball de qualitat o al salari digne quan no hi ha ocupació. És urgent un pla d´emergència front al drama de l´atur de llarga durada. No cal esperar a l´EPA següent.

dimecres, 22 de juliol del 2015

Multilingüisme no és anglofonia

[Opinió, 22/07/2015, html ací, jpg ací i ací]  

El multilingüisme no és la capacitat de parlar o escriure en anglés. Segons les dades d´Eurostat corresponents al 2012, el 50,6 % de l´alumnat de la Secundària obligatòria de la Unió Europea aprenia dues o més llengües (a més de les seues pròpies, clar). A Espanya, el percentatge era del 24,6 %. Els països amb major èxit educatiu s´acosten al 100 % (Finlàndia, 99, 6%; Estònia, 99,1 %). A França el percentatge és del 94,5 %. El fet que estem a la meitat de la proporció europea té a veure amb el fet que la presència del francés i, sobretot, de l´alemany són molt més baixes d´allò que ens correspondria per raons geogràfiques i econòmiques. I això sense parlar del portugués o l´italià, idiomes ben pròxims a les nostres llengües oficials.
El 23,6 % de l´alumnat europeu de l´ESO estudiava francés i el 20,9 % alemany. En el cas espanyol, el percentatge d´estudiantat que aprenia francés era del 22,3 %, però és una xifra insatisfactòria per dues raons. La primera és que aquest percentatge havia minvat cinc punts percentuals als cinc anys anteriors (el 2007 era del 27,7 %). La segona raó és que Espanya té frontera terrestre amb França i amb el Marroc.
El cas de la llengua alemanya és molt pitjor. Espanya és, junt a Portugal, el país de la Unió Europea on menys alemany s´estudia als nivells educatius obligatoris: només un 1,2 % (2012). A Irlanda és un 14,9 %. La total desconsideració de l´alemany en l´educació obligatòria contrasta amb la importància cultural i econòmica del món germanòfon. Només d´Alemanya i Àustria rebérem l´any passat onze milions de turistes. Les exportacions espanyoles a Alemanya i Àustria durant 2013 deixaren una balança comercial que ens fou favorable en 230.000 milions. Al Regne Unit, les exportacions foren només d´una quarta part, uns 437.000 milions, i ens deixaren una balança negativa de 154.000 milions. I això, sense comptar la relació de l´alemany amb altres llengües germàniques, com ara el neerlandés, el danés, el suec, etc.
Va fer bé el síndic del grup socialista, Manuel Mata, quan, al debat d´investidura, va recordar els projectes absurds d´Alejandro Font de Mora d´ensenyar xinés mandarí (i això, adreçant-se a la diputada Carolina Punset, després que aquesta exposara la seua teoria dels aldeanos). I faran bé també les noves autoritats en ser coherents amb la introducció de la noció de multilingüisme en les denominacions de l´administració educativa i afavorir l´ensenyament del francés, l´alemany, l´italià o el portugués, sobretot a l´escola pública, la de tots i totes. «Wir hoffen das!» (Esperem-ho!).

dimecres, 15 de juliol del 2015

Anar-se´n de vacances!

[Opinió, 15/07/2015, html ací, jpg ací i ací]

La majoria dels valencians i les valencianes no poden anar-se´n de vacances. Així ho acredita l´Institut Nacional d´Estadística. Exactament, el 53,1 % de les persones no poden permetre´s gaudir ni tan sols d´una setmana de vacances (7 punts percentuals per dalt de la mitjana espanyola). És una dada que potser passarà inadvertida entre l´allau d´informacions sobre operacions eixides i tornades, percentatges d´ocupació hotelera, estats de les platges, el primer bany de la temporada d´alguna celebritat o l´esbarjo de la família reial. També, és clar, entre anuncis de joves que consumeixen alegrement begudes alcohòliques i toquen la guitarra a platges idíl·liques, creuers que solquen oceans de somni o cremes solars de factors progressius.
També desfilaran pels mitjans de comunicació ofertes turístiques d´última hora, passatges de vols per comprar l´últim minut o paquets turístics per contractar per internet l´últim segon. Una propaganda inútil per a quasi la meitat de la població. Al País Valencià, segons l´INE, el 47,9 % de les persones no pot fer front a una despesa imprevista (5 punts per dalt de la mitjana espanyola).
I abans que finalitze l´estiu començarà la tardor als grans magatzems i arribarà la tornada a l´escola. Desfilarà la roba d´abric per la pantalla i la publicitat es plenarà de calefaccions centrals eficients, irradiadors calòrics comfortables, obesos dipòsits de gasoil i termos d´aigua calenta de disseny. I tot això malgrat que el 18,8 % dels valencians i les valencianes no disposen de recursos per mantenir la casa on viuen amb una temperatura adequada. Un percentatge molt semblant al de la gent que ha deixat de pagar puntualment l´habitatge habitual al darrer any, un 18,3 % (en els dos casos, 7 punts per dalt de la mitjana espanyola).
Al País Valencià, la crisi ha incrementat un 181 % la població que s´endarrereix en els pagaments de l´habitatge habitual, un 168 % la gent que no pot mantenir la casa amb una temperatura adequada, un 66 % el nombre de persones que no pot fer front a despeses imprevistes i un 39 % la població que no pot permetre´s una setmana de vacances. Recordeu: una de cada dos persones no pot anar-se´n de vacances o fer front a pagaments imprevistos; una de cada cinc no pot mantenir la casa calenta o pagar-la. Als mitjans de comunicació, però, sonaran guitarres a la vora de la mar, uns creuers solcaran les onades marines, la Guàrdia Civil muntarà dispositius i la família reial es deixarà fotografiar. I ben prompte els anuncis es plenaran de fulles que cauen i estufes comfortables.



divendres, 5 de juny del 2015

Educació caríssima

[Publicat a Opinió, 5/6/2015, html ací, jpg ací i ací]

És cara l´educació? Potser la gent no en té consciència, però les nostres famílies paguen moltíssim per l´educació dels seus fills i filles. Moltíssim! És una afirmació basada en una comparació rigorosa amb els altres 27 Estats de la Unió Europea, fent servir les últimes dades de la seua oficina estadística (Eurostat).
En relació al Producte Nacional Brut, les nostres famílies paguen en educació un 30 % més que les franceses i les alemanyes, un 73 % més que les italianes i un 466 % més que les famílies de Finlàndia, país modèlic respecte del seu sistema educatiu. També podem comparar les despeses educatives familiars en els distints països de la UE fent servir una unitat de poder adquisitiu que calcula Eurostat (no són euros, sinó una unitat estadística convencional). Els resultats són els mateixos. Mentre que les nostres famílies paguen l´equivalent a 321 unitats de poder adquisitiu, a França en paguen només 143, a Alemanya 236, a Itàlia 218 i a Finlàndia només 45. Ací paguem un 20 % d´unitats de poder adquisitiu més per les matrícules educatives que la mitjana de la UE. Imagine vosté que per un kilo d´arròs a un gran centre comercial de França pagara 1,4 euros i que un paquet idèntic al mateix establiment a Espanya li costara 3,2 euros. Ho trobaria normal? Doncs això és el que està passant amb l´educació, però la gent no ho sap.
Podem filar més prim i veure què diu Eurostat sobre quin nivells educatius són els que ixen més cars a les nostres famílies (tot comptant que en conjunt ja paguem prou més). La comparació amb França és aclaridora. Per exemple, ací les famílies paguen 7,6 vegades més per la Primària i 1,6 vegades més per l´Educació Superior. La conclusió és òbvia: si paguem molt més en l´educació obligatòria, a la qual han d´anar tots els xiquets i xiquetes, i paguem més, però no tant, per l´educació superior, a la qual només va una part de la joventut i majoritàriament de famílies adinerades, aleshores les despeses educatives funcionen com un impost regressiu, que perjudica els més pobres. Les despeses familiars en educació no tenen actualment un efecte igualador, sinó tot el contrari. I ara cal plantejar la qüestió important: quines són les persones, les empreses o les instituciones beneficiades pel fet que les nostres famílies paguen en conjunt una educació caríssima, més cara que en la Unión Europea i molt més cara encara en els nivells obligatoris? Qui en trau profit?

divendres, 15 de maig del 2015

Impostura rima amb literatura

 [Posdata, 15/05/2105]

Al seu llibre El impostor, Javier Cercas fa un retrat d’Enric Marco, qui durant anys es feu passar per deportat al camp d’extermini de Flossenbürg. El relat de Cercas ofereix també una reflexió sobre la impostura en general i sobre la seua eventual rehabilitació literària, tot seguint el model d’Alonso Quijano i Cervantes. Segons l’autor de Soldados de Salamina, la ficció de Marco és la hipèrbole de la mediocritat: el farsant és un home “radicalment normal”, un camaleó de les pulsions col·lectives. Així argumentava Hannah Arendt sobre Eichmann. Pèro no és el cas. Hi ha patologia en radicalitzar la pugna per ser una persona reconeguda. Com bé descriu Axel Honneth, totes les persones volem ser objecte d’apreci i patim un “buit psicològic” quan som menyspreades. Fins i tot, Honneth pretén explicar així la gènesi de les institucions socials (vegeu El dret a la llibertat). Però Marco exacerba, de manera anormal, aquesta necessitat de ser reconegut, presentant-se fraudulentament com el paradigma del patiment de milions. Una impostura que, en ser descoberta, es torna condemna moral general. No el justifica la demència de la seua mare absent. També Francisco Umbral, amb pare absent, declarava: “No creáis nada de lo que diga, nada de lo que escriba. Soy un farsante”. Però l’impostor pot rehabilitar-se quan esdevé víctima ell mateix. Aquest és l’esquema de Anatomía de un instante, un llibre anterior de Cercas, que és una biografia d’Adolfo Suárez que gira al voltant del punt en el qual es mantingué imperturbable a l’escó mentre els colpistes irrompien a l’hemicicle parlamentari el 23 de febrer de 1981. També Suárez era un arribista, un doble impostor per a feixistes i demòcrates, però que, segons Cercas, es rehabilitaria en aquell gest estoic, a la manera del fals general Della Rovere de la pel·lícula homònima de Roberto Rossellini. Emanuele Bardone (Vittorio de Sica), un estafador mediocre, és empresonat per les tropes nazis, sota la identitat del general opositor Della Rovere, per identificar Fabrizio, el cap de la resistència. Bardone, tanmateix, impressionat per l’enteresa dels resistents, acabarà guardant silenci sobre la identitat de Fabrizio, encara que això li coste enfrontar-se al pelotó d’afusellament. El director iranià Abbas Kiarostami, qui segueix explícitament la filmografia de Rosellini (com es pot veure a Copia certificada), també va realitzar una magnífica pel·lícula sobre la impostura i la seua rehabilitació: Close-Up, el major documental sobre la realització de pel·lícules, en opinió del també director Werner Herzog. El film, que barreja documental i reconstrucció, mostra com un pobre desgraciat, Hossein Sabzian, es detés i jutjat per fer-se passar per un prestigiós director iraní, Mohsen Makhmalbaf. L’impostor havia fet creure a una família adinerada que rodaria a casa seua i els fills interpretarien papers protagonistes. Davant del tribunal, Sabzian es justifica així: “L’admire [a Makhmalbaf] perquè en les seues pel·lícules retrata el sofriment. De fet, parla de gent com jo.” Paradoxalment, un premi cinematogràfic atorgat a Makhmalbaf, del que Sabzian no sap res, fa que la família sospite: el reconeixement del guardó provoca que el farsant siga descobert, “reconegut”. Anna Allen hauria d’haver pres nota d’aquest element del guió del film de Kiarostami, i no fer-se fotografies fraudulentes precisament com si hagués estat a la cerimònia dels òscars, el que ha descobert altres impostures seues dispersades a Internet. I també l’anomenat “pequeño Nicolás” hauria d’haver aprés del film de Rossellini sobre Bardone que només excepcionalment l’impostor pot rehabilitar-se, el que és més difícil encara si ningú vol fer literatura amb el seu cas.

dijous, 14 de maig del 2015

Treballar?

[Publicat a Opinió, el 14/05/2015, html ací, jpg ací i ací]

El Partit Popular, que governa la Generalitat des de fa vint anys, ha imprés tres consignes a la seua propaganda electoral: treballar, fer, créixer. És sorprenent. Treballar? Quan se celebraren les passades eleccions autonòmiques, al maig de 2011, al País Valencià hi havia 1.883.900 persones ocupades. A hores d´ara, quan es realitzen les eleccions autonòmiques del 2015 n´hi ha 1.836.300. Val a dir, quatre anys després hi ha 47.600 persones ocupades menys.
La situació és particularment dramàtica en el cas de les persones joves. Si considerem la població entre els 16 i 34 anys, fa quatre anys hi havia 316.100 homes joves ocupats i 285.700 dones joves ocupades. Ara hi ha 257.500 homes joves ocupats i 223.300 dones joves ocupades. Aixo vol dir que hi ha un 20% menys de llocs de treball ocupats per persones joves. Un 20% menys!
Hi ha menys persones ocupades en general, moltes menys persones joves ocupades i, a més, en tenim més precarietat laboral. Des de que se celebraren les últimes eleccions autonòmiques hi ha 57.100 contractes d´assalariats menys al País Valencià. Si fa quatre anys el 26 % del total eren temporals, ara en són el 26,7 % (menys contractes i més proporció de temporals).
Malgrat la propaganda i el soroll, les xifres diuen que en aquests quatre anys ha crescut la quantitat de persones desocupades al País Valencià: hem passat de 585.100 a 588.800, és a dir, n´hi ha 3.700 aturats i aturades més. El nombre de persones aturades que busquen el seu primer treball o han deixat la seua ocupació fa més d´un any ha passat de 314.000 a 353.400 persones.
A més, ha crescut l´atur de llarga durada. Quan se celebraren les passades eleccions autonòmiques el 25,1% de les persones desocupades portava dos anys o més en aquesta situació, val a dir, buscant treball. Ara, la proporció de persones que estan més de vint-i-quatre mesos en l´atur ha pujat al 46,2%, quasi s´ha duplicat.
Totes aquests dades pertanyen a l´Enquesta de Població Activa, que es pot veure al web de l´Institut Nacional d´Estadística.
Pel que fa al «créixer», ja vaig donar dades al meu últim article (publicat ací el 6 de maig) sobre com ha crescut als quatre últims anys la pobresa i l´exclusió social al País Valencià. I si parlem del «fer», hi ha una llarga llista de persones imputades i condemandes per fer allò que havien promés o jurat no fer mai. No cal parlar-ne. Menys propaganda ambigua i més dades, per favor.

dimecres, 6 de maig del 2015

Més pobresa, menys responsabilitat

Article publicat a Opinió el 06/05/2015 [html ací; jpg ací i ací]



Quan Alberto Fabra va prendre possessió de la Presidència de la Generalitat, el 22 % de la població valenciana es trobava en risc de pobresa (amb ingressos per baix del 60 % de la mitjana). Segons les últimes dades d´Eurostat, la proporció ha pujat al 23,6 %. Per tant, ha augmentat la pobresa.
A més d´aquesta estadística, la Unió Europea també elabora un altre indicador social que combina el risc de pobresa amb l´exclusió social, que resulta encara més significatiu que l´esmentat abans. Aquest indicador contempla no només els ingressos, sinó també altres condicions de vida que poden abocar a una situació de marginació. Es consideren en risc d´exclusió les persones que acompleixen 4 característiques d´una sèrie de 9, que són: no poder pagar la casa o els serveis bàsics, no poder mantenir la llar calenta, no disposar de recursos per fer front a despeses imprevistes, no poder menjar carn, peix o proteïnes cada dos dies, no poder gaudir d´una setmana de vacances a l´any, i no disposar d´automòbil, rentadora, televisió a color o telèfon. Quan Fabra assumí la Presidència de la Generalitat, el percentatge de població valenciana en situació de pobresa o risc d´exclusió, segons el segon indicador social esmentat, era del 27,9 %. Les últimes dades proporcionades per Eurostat eleven aquesta quantitat al 31,7 %. És a dir, mentre ha governat Fabra, hem passat de quasi 1 persona de cada 4 a aproximadament 1 persona de cada 3 en situació de risc de pobresa o exclusió social.
Passa el mateix en totes les comunitats autònomes? No. El 2011, quan arribà Fabra al poder, el risc de pobresa i exclusió social al País Valencià era 6,3 punts superior al de Catalunya. Segons les darreres dades, la diferència ha pujat a 11,6 punts. Quasi s´ha duplicat. Alguns governs autonòmics, de signe polític diferent, com els de Catalunya, el País Basc o Andalusia, han aconseguit que no hi augmentés la pobresa i l´exclusió social. Però no és el cas del Govern valencià. Quan un polític concorre a les eleccions no només ha de ser honrat; també ha de ser eficaç en aconseguir els objectius socials i assumir responsabilitats cas de no fer-ho. Qui es responsabilitza de l´augment de la pobresa i l´exclusió social al País Valencià?


divendres, 1 de maig del 2015

Vives. Sense casa. Sense tomba

Publicat a Posdata, l'1/5/2015  (html ací, pdf ací i ací)

 
Joan Lluís Vives va nàixer a València, cap al 1492, i va morir a Bruges (Flandes), el 6 de maig de 1540. Ni la casa natal, ni la tomba s'han conservat. Incomprensiblement, tampoc no estan senyalitzats els llocs on estaven.

En el diàleg 22é dels 25 que composen els seus Exercicis de llengua llatina (1539), Vives explica que la seua casa natal és al carrer de la Taverna del Gall (ara, anomenat de Lluís Vives). Si arribem des del carrer del Mar, era la darrera casa a l'esquerra, abans d'arribar al carrer Vallés (ara, de Vidal) i al del Sagrari de Sant Martí. Recordeu que el carrer de La Pau és recent. Segons Vicente Boix: «La casa en que nació el gran pensador valenciano del siglo XVI la adquirió por permuta D. Luis Escrivá, con escritura ante Juan Bautista Segarra en 30 de Agosto de 1690, y la derribó después para dar espacio a su casa».

La casa natal de Vives es trobava, per tant, en el raconet amb tarongers de la placeta que ara porta el nom de la dona de l'humanista, Margarida Valdaura. És coherent amb la informació de Boix el fet que al mapa de Mancelli de 1608 no apareix el raconet, però sí en el de Tosca de 1704. L'1 de juny de 1940, cinc segles després de la seua mort, s'hi va posar un placa, feta a l'Escola de Ceràmica de Manises, per senyalitzar el lloc on es trobava la casa pairal de Vives. Temps després fou retirada per unes obres. Ara, res no indica el lloc on va nàixer el valencià més universal.

Vives va morir a Bruges (Flandes), el 6 de maig de 1540. Segons l'epitafi que va transcriure Gregori Maians, comptava 48 anys i 2 mesos. Patia de gota i còlics nefrítics. Pels forts dolors a les illades i la febra podem suposar que va morir d'insuficiència renal. Les autoritats permeteren que fora soterrat a la capella de Sant Josep, una de les setze de l'església de Sant Donacià, que, 22 anys després, esdevingué catedral del nou bisbat de Bruges. Aquest temple es trobava a la part nord de la plaça del Burg, just per on el carrer Breidel la unia amb la gran plaça del Mercat. Segons el seu deixeble Francisco Cervantes de Salazar, Vives fou soterrat de la forma més honrosa i el sepulcre ornat de moltíssimes inscripcions.

A l'octubre de 1552 va morir Margarida Valdaura i les autoritats permeteren que fóra soterrada junt a l'humanista. Era relativament freqüent inhumar eclesiàstics i ciutadans notables a l'església de Sant Donacià. Així, durant el segle XVI, hi foren soterrats més d'una dotzena de persones d'origen hispànic, com ara famílies de comerciants notables. Quan fou soterrada Margarida Valdaura, les autoritats encarregaren que un pintor, possiblement Pieter Pourbus, autor de moltes obres a les esglésies de la ciutat, fera un retrat funerari de Vives i la seua dona.

El 1794, Brenart, el bisbe de Bruges fugí per la invasió de l'exércit revolucionari francés. L'abril de 1799, l'església fou venuda i enderrocada. S'amplià la plaça del Burg i s'hi va instal·lar el mercat de les flors. Afortunadament, el retrat de Vives de la tomba de l'església de Sant Donacià havia sigut copiat anys abans en una aquarel·la per Bernardus H. Fricx, L'obra fou incorporada al manuscrit de Pieter Le Doulx Vida dels homes savis o cèlebres de la ciutat de Bruges, compost, en dos volums, cap al 1800, que resta inèdita.

Naturalment el pintor del retrat funerari hagué d'inspirar-se en una imatge precedent, ja que Vives havia mort una dotzena d'anys abans, potser la mateixa imatge que també copiaria una miniatura amb la imatge de l'humanista que portà la seua protectora, Mencía de Mendoza, la marquesa del Cenet, quan arribà a València des de Breda per contraure matrimoni amb el virrei Ferran, el Duc de Calàbria. La miniatura de la marquesa del Cenet hagué de ser la font d'una xilografia emprada durant la segona meitat del segle XVI a la tipografia de Ioan Mei, Pedro Huete i la vídua dels dos, Jerònima Galés.

La xilografia emprada en la tipografia dels Mei, Huete i Galés i l'aquarel·la de Fricx tenen una certa semblança si considerem que, en el cas del retrat funerari, l'humanista apareix descobert, la qual cosa sembla adequada per a la ubicació eclesiàstica de l'obra, i que estem comparant dues obres que són còpies de còpies.

A la desfeta de l'església de Sant Donacià hem d'afegir les posteriors obres de reurbanització de la zona. Emile van den Bussche, autor d'una biografia de Vives apareguda el 1871, explicava que els moviments de terra per posar les canonades del gas per a l'enllumenat i el replantament de xops feia impossible localitzar la tomba de Vives a la plaça del Burg. El 1955 es localitzaren fonaments de l'església de Sant Donacià que, a partir del 1990, es poden contemplar al soterrani de l'hotel Crowne Plaza, que dóna a la plaça.

L'historiador i acadèmic Vicente de la Fuente va escriure el 1873: «¡Oh, malogrado Vives! En vano te fuiste a morir a Flandes: allá te acompañó tu estrella, y los bondadosos belgas han tratado a tus huesos como los hubiéramos tratado por aquí tus paisanos y amantes compatriotas!» Tenia tota la raó. Els tarongers de la plaça Margarida Valdaura de València i els xops de la plaça del Burg de Bruges són testimonis muts de la nostra desconsideració.

dijous, 16 d’abril del 2015

I si...

[Publicat a Opinión el 16/04/2015. Html ací, jpg ací; pdf ací]

Imagineu-vos que la batalla d´Almansa l´hagueren guanyada les tropes de l´arxiduc Carles. Què hauria passat?
A la cripta del l´església dels caputxins de Viena, que és el panteó reial de la dinastia dels Habsburg o dels Àustria, hi ha la tomba de l´arxiduc Carles, després emperador Carles VI del Sacre Imperi Romà, el qual hauria estat rei de la Corona d´Aragó si no hagués perdut la batalla d´Almansa i la guerra de Successió.
Si deixem de banda la narració maniquea i simplista de botiflers i maulets, no sembla probable que amb el rei Carles d´Àustria ens haguera anat de manera molt distinta a com els va anar a altres territories sota el seu domini, com ara Nàpols, Hongria o Bohèmia. Ens hagueren governat els Habsburg, llevat tal vegada del parèntesi revolucionari i les guerres napoleòniques. Però el Congrés de Viena (del qual s´acompleixen ara dos-cents anys) ens hauria retornat als dominis de la casa d´Àustria, que no es va caracteritzar precisament per respectar les llibertats nacionals, sinó més bé per sobredimensionar la cort vienesa, des de la qual es governava un territori immens i heterogeni amb la desídia que descriu Josep Roth a la seua novel·la La marxa Radetzky.
Si el Regne de València s´hagués mantingut a la dinàstia dels Àustria, a les escoles s´estudiaria l´emperadriu Maria Teresa, la totpoderosa mare de Maria Antonieta, o l´incombustible emperador Francesc Josep. Haguérem aprés més alemany que francés. En lloc de comentar la bomba que Mateo Morral llançà a Alfons XIII parlaríem de la llima amb la qual Louis Luccheni ferí de mort l´emperadriu Elisabet (més coneguda com Sissí).
L´imperi austrohongarés implosionà com efecte de la Gran Guerra i els Habsburg contemplaren com les nacions sota el seu domini esdevenien repúbliques independents. L´últim dels Habsburg que fou rei abdicà de la corona d´Àustria el 1918. L´Església Catòlica el beatificà. Els seus súbdits de Trieste l´anomenaven Carles embut pel seu amor al vi, segons conta l´escriptor Claudio Magris, nascut a aquella mateixa ciutat, a El Danubi.
A la cripta dels caputxins de Viena hi ha banderetes i petites corones de flors i garlandes amb els colors de la bandera de Mèxic junt a la tomba del que fou el seu efímer emperador Maximilià. També hi ha presents, i casualment amb els mateixos colors, deixats als peus del túmul de Sissí per hongaresos nostàlgics de la reina andrògina i insensible (Magris dixit). Però res no hi ha a la tomba de l´arxiduc Carles. I això que, si la corona valenciana hagués passat a mans de Carles d´Àustria, faria un segle, més o menys, que podríem ser ja una república independent. Una llàstima.

dijous, 2 d’abril del 2015

Ieper, fa un segle

[Publicat el 02/04/2015, Opinió, html ací, jpg ací, pdf ací]

La ciutat belga d´Ieper (en neerlandés) o Ypres (en francés) té un cert vincle amb València. A més del passat comercial comú, representat en la seua «Halle aux draps» o en la nostra Llotja de la seda, allà foren posades en pràctica per primera vegada les doctrines exposades per Lluís Vives a la seua obra De l´assistència als pobres o de les necessitats humanes (1526), com acredita una avaluació que la ciutat publicà el 1531, titulada De la forma de l´assistència als pobres. L´escrit de Vives s´inspirava, lògicament, en la seua experiència a la València burgesa de les darreries del segle XV i principis del XVI. El catedràtic de Polítiques públiques de la Universitat d´Aberdeen, Paul Spicker, considera que el projecte vivista d´Ieper fou el punt de partida de l´Estat de benestar social. Sembla un diagnòstic encertat.
També a la ciutat d´Ieper o Ypres, més exactament a les trinxeres de Langemarck, un parell de milles al nord, es va fer servir per primera vegada el gas com a arma bèl·lica. Fou el 22 d´abril de 1915, tot just ara en fa un segle, a l´anomenada Segona Batalla d´Ieper de la Gran Guerra. Els camps a la ribera del Hannebeck, on estaria a punt d´eclosionar la primavera, foren testimonis de l´ús primerenc d´allò que ara anomenem «armes de destrucció massiva» o «armes nuclears, químiques i bacteriològiques» en el llenguatge castrense.
Els atacs amb gas serien una experiència terrorífica en una guerra que tenia centenars de milers de joves pràcticament immobilitzats a les trinxeres de l´anomenat Front Occidental. De colp, com va escriure el jove poeta Isaac Rosenberg: «L´aire va ple de mort, / l´aire fosc brolla amb foc». També Wilfred Owen deixà uns versos sobre la por al gas i els efectes en aquells que s´ofegaven, enmig dels brams, perquè no havien aconseguit posar-se la màscara a temps: «Borrós, a través del vidre i d´una espessa llum tèrbola, / com si fos sota un mar verd, el vaig veure ofegar-se». Els dos, Rosenberg i Owen, que lluitaren al Front Occidental, moriren el 1918, poques setmanes abans de l´armistici.
L´experiència històrica mostra que cap arma ha deixat d´emprar-se, llevat que es disposara d´una altra més letal. El dia que les raons ètiques s´imposen als càlculs bèl·lics començarem a entrar en l´Estat de benestar moral, començarem a eixir de la Prehistòria.

divendres, 27 de març del 2015

Europa i el sacrifici de la donzella


[Publicat a Posdata, html ací, pdf ací]

L'editorial Pre-textos ha publicat La consagración de la primavera. La Gran Guerra y el nacimiento de los tiempos modernos, un notable estudi sobre la I Guerra Mundial de Modris Eksteins, historiador canadenc d'origen letó, que incomprensiblement duïa un quart de segle inèdita en castellà.

La investigació d'Eksteins té una pretensió paradoxal: entendre un esdeveniment inintel·ligible. Les aspiracions polítiques o les estratègies militars que determinaren les accions bèl·liques de l'estiu del 1914 ben prompte foren ultrapassades per una circumstància inèdita en la història: l'estancament durant anys d'un front de trinxeres, pràcticament immutables, que esdevingueren l'escorxador d'una generació de joves europeus. A les principals batalles del Front Occidental, com ara Verdun, Somme o Ypres, les baixes es comptaren per centenars de milers de persones; el desplaçament de les línies, per pocs quilòmetres. Allà, enmig d'un paisatge precursor del surrealisme, l'única victòria fou la del nihilisme radical. Una majoria de supervivents foren estigmatitzats per la visió de la inhumanitat radical. Cadascú d'ells fou reduït a un àtom que contenia l'univers de la desfeta moral general. Eksteins revisa exhaustivament correspondència i diaris dels combatents, molts d'ells inèdits, i enfila un comentari de les representacions generals dels soldats segons les seues nacionalitats i les etapes de la conflagració. Així, per exemple, són glossades les connotacions del «deure» per als combatents dels diferents bàndols. També explica Eksteins les raons que animaren els inaudits i postrems episodis de confraternització dels Nadals del 1914 o, fins i tot, la poca freqüència dels casos d'insubordinació.

El seu llibre, però, va molt més enllà. Rastreja els símbols de la metamorfosi produïda per la Gran Guerra, la guerra civil de la classe mitjana, en les manifestacions culturals anteriors, entre ells l'estrena del ballet de Nijinski de La consagració de la primavera de Stravinski (la mort de la jove, oferida com a sacrifici a la primavera, seria un símbol de la «generació perduda»), i estudia altres conseqüències, com ara, l'apoteòsica recepció que tingué Charles Lindbergh després del seu vol trasatlàntic en solitari, l'èxit de Sense novetat en el front d'Erich Maria Remarque, l'hedonisme dels enfollits Anys Vint o la combinació de camaraderia de trinxeres i estètica kitsch amb la qual Adolt Hitler, excombatent de la Gran Guerra, ornà els seu programa totalitari i genocida. Com cap altre esdeveniment, la I Guerra Mundial tancà un temps i obrí el nostre present.

dijous, 5 de març del 2015

Catalá

[Publicat el 05/03/2015, Opinió, html ací]

La Conselleria d´Educació fa propaganda, amb diners públics, del districte escolar únic. «Prioritzem la llibertat de les famílies», diuen. És una vella mentira. Es remonta al govern Thatcher. Geoff Whitty, que ocupava la prestigiosa càtedra Mannheim de l´Institut d´Educació de la Universitat de Londres, va estudiar als anys 90 l´efecte del districte únic, combinat amb rànquings d´escoles. La seua conclusió fou que, tots dos factors, produïen una intensificació de les diferències socials, legitimades ara amb una nova retòrica. El conegut efecte Mateu: els centres millor classificats poden seleccionar millor l´estudiantat; dels pitjors classificats fug l´estudiantat que pot fer-ho (per exemple, perquè pertanyen a famílies amb més diners o millors horaris laborals per portar els xiquets i les xiquetes a escoles allunyades). Amb el temps, els centres pitjors classificats esdevenen pèssims. La demanda d´ensenyament privat augmenta i els seus preus (com ja passa ací).
Malgrat les conseqüències negatives, la retòrica de la llibertat d´elecció tornà a aparéixer en la llei nordamericana «que cap nen es quede enrere» (No Child Left Behind, NCLB) del 2002, sota la presidència de G. W. Bush, adobada amb les conegudes proves diagnòstiques que tenen el mateix efecte classificatori. Una altra vegada la conseqüència perversa per al sistema educatiu ha estat ben documentada. Podeu veure el llibre de Diane Ravitch «Vida i mort del gran sistema escolar nordamericà» (2010) que té el significatiu subtítol: «Com les proves diagnòstiques i la l´elecció [de centre] han soscavat l´educació». Però no cal anar a bibliografia especialitzada. Ací teniu un judici demolidor: «La llei NCLB tenia alguns defectes greus que estan perjudicant els nostres fills en lloc de ajudar-los. Els professors es veuen freqüentment obligats a ensenyar per a la prova». Són paraules de Barak Obama, de l´any 2011.
I quan la combinació de proves diagnòstiques i districte únic ja havia mostrat les seues conseqüències negatives pel que fa a l´educació en conjunt, ací Wert i Catalá la recuperen i li fan propaganda. Per què? Molt senzill: perquè encara que és una combinació negativa per a l´educació en el seu conjunt, és beneficiosa per a l´ensenyament privat. I damunt, la consellera Català es permet amenaçar: si el Partit Popular perd les eleccions, diuen, perillen els llocs de treballs dels professors dels centres concertats. El ben cert és que des del dia que María José Catalá fou nomenada consellera fins el curs passat (últimes dades publicades pel ministeri) hi ha 2.591 docents menys als centres educatius públics valencians, la qual cosa no es justifica per una baixada de l´alumnat, perquè hi ha 10.929 estudiants més.
Estudis i dades, front a propaganda i amenaces.