Impostura rima amb literatura

 [Posdata, 15/05/2105]

Al seu llibre El impostor, Javier Cercas fa un retrat d’Enric Marco, qui durant anys es feu passar per deportat al camp d’extermini de Flossenbürg. El relat de Cercas ofereix també una reflexió sobre la impostura en general i sobre la seua eventual rehabilitació literària, tot seguint el model d’Alonso Quijano i Cervantes. Segons l’autor de Soldados de Salamina, la ficció de Marco és la hipèrbole de la mediocritat: el farsant és un home “radicalment normal”, un camaleó de les pulsions col·lectives. Així argumentava Hannah Arendt sobre Eichmann. Pèro no és el cas. Hi ha patologia en radicalitzar la pugna per ser una persona reconeguda. Com bé descriu Axel Honneth, totes les persones volem ser objecte d’apreci i patim un “buit psicològic” quan som menyspreades. Fins i tot, Honneth pretén explicar així la gènesi de les institucions socials (vegeu El dret a la llibertat). Però Marco exacerba, de manera anormal, aquesta necessitat de ser reconegut, presentant-se fraudulentament com el paradigma del patiment de milions. Una impostura que, en ser descoberta, es torna condemna moral general. No el justifica la demència de la seua mare absent. També Francisco Umbral, amb pare absent, declarava: “No creáis nada de lo que diga, nada de lo que escriba. Soy un farsante”. Però l’impostor pot rehabilitar-se quan esdevé víctima ell mateix. Aquest és l’esquema de Anatomía de un instante, un llibre anterior de Cercas, que és una biografia d’Adolfo Suárez que gira al voltant del punt en el qual es mantingué imperturbable a l’escó mentre els colpistes irrompien a l’hemicicle parlamentari el 23 de febrer de 1981. També Suárez era un arribista, un doble impostor per a feixistes i demòcrates, però que, segons Cercas, es rehabilitaria en aquell gest estoic, a la manera del fals general Della Rovere de la pel·lícula homònima de Roberto Rossellini. Emanuele Bardone (Vittorio de Sica), un estafador mediocre, és empresonat per les tropes nazis, sota la identitat del general opositor Della Rovere, per identificar Fabrizio, el cap de la resistència. Bardone, tanmateix, impressionat per l’enteresa dels resistents, acabarà guardant silenci sobre la identitat de Fabrizio, encara que això li coste enfrontar-se al pelotó d’afusellament. El director iranià Abbas Kiarostami, qui segueix explícitament la filmografia de Rosellini (com es pot veure a Copia certificada), també va realitzar una magnífica pel·lícula sobre la impostura i la seua rehabilitació: Close-Up, el major documental sobre la realització de pel·lícules, en opinió del també director Werner Herzog. El film, que barreja documental i reconstrucció, mostra com un pobre desgraciat, Hossein Sabzian, es detés i jutjat per fer-se passar per un prestigiós director iraní, Mohsen Makhmalbaf. L’impostor havia fet creure a una família adinerada que rodaria a casa seua i els fills interpretarien papers protagonistes. Davant del tribunal, Sabzian es justifica així: “L’admire [a Makhmalbaf] perquè en les seues pel·lícules retrata el sofriment. De fet, parla de gent com jo.” Paradoxalment, un premi cinematogràfic atorgat a Makhmalbaf, del que Sabzian no sap res, fa que la família sospite: el reconeixement del guardó provoca que el farsant siga descobert, “reconegut”. Anna Allen hauria d’haver pres nota d’aquest element del guió del film de Kiarostami, i no fer-se fotografies fraudulentes precisament com si hagués estat a la cerimònia dels òscars, el que ha descobert altres impostures seues dispersades a Internet. I també l’anomenat “pequeño Nicolás” hauria d’haver aprés del film de Rossellini sobre Bardone que només excepcionalment l’impostor pot rehabilitar-se, el que és més difícil encara si ningú vol fer literatura amb el seu cas.