diumenge, 21 de febrer del 2016

Un regidor amb dues tombes


[Tafaneries valencianes, 21/02/2016, html ací, jpg ací, pdf ací]



En gener de 1911, el contractista d’obres Joaquín García Romero, que havia estat regidor de l’Ajuntament de València en temps de l’alcalde Joaquín Santonja (1896-1897), tenia 60 anys. Estava casat des de feia uns 40 anys amb María de los Desamparados Obiol Tejedor, que comptava uns 62 anys. La parella tenia quatre fills: María de los Desamparados, Joaquina, Joaquín i José. L’antic regidor mantenia relacions des de feia uns quinze anys amb Bernarda Ortolá Femenia i altres dones que aquesta li proporcionava. En aquella època, Bernarda vivia al carrer de La Nau, número 14, en companyia d’una altra dona que feia passar per neboda seua, Dolores Gimeno Tamarit, i un parell d’hostes, un d’ells potser nebot de Bernarda o així ho feia creure. 

La infidelitat del contractista era coneguda almenys pel seu fill Joaquín, que, segons Bernarda i Dolores, alguna vegada havia anat a buscar-lo al pis del carrer de La Nau. Feia poc que el fill s’havia vist implicat en un robatori. La policia li havia trobat mercaderies furtades de la drogueria de Sant Antoni, per la qual cosa li havien obert un procés judicial. El jove es trobava en llibertat sota fiança. Per la seua manca de recursos, el pare n’havia eixit de fiador. El fill, es dedicava a cosir gavanys per a dones en una casa del carrer Maldonado. Anava a dinar amb els seus pares. Però les relacions eren tenses per raó de diners. El fill havia arribat a maltractar el pare en públic i fins i tot, davant de Bernarda i Dolores, com declararen elles, va amenaçar amb donar-li un tret. 

El dijous 19 de gener de 1911, després de dinar, Joaquín va marxar a l’Ateneu Mercantil. A les tres i mitja va eixir d’aquesta institució cap a Burjassot, a una casa tradicional, de planta baixa i un hort al darrere, ubicada al carrer Isabel la Catòlica, 11, junt a una finca en construcció i prop de la carretera de Godella. Havia llogat la casa i pagava les mensualitats, però els rebuts eren girats a nom de Bernarda. A la casa li esperaven Bernarda i Dolores, que havien partit de València a les 3 de la vesprada, amb el tramvia. En arribar a la casa, Joaquín marxà a la cambra amb Dolores i, sobre el llit, es posà a berenar els dolços i pastissos que ell mateix havia comprat de camí i a prendre vi blanc que li servia Bernarda. Les dones li havien convençut que aquella vesprada li portarien una dona que li ajudaria, donant-li una beguda vigoritzant. Mentre les dones simulaven esperar, Bernarda li oferí a Joaquín un got de la beguda que era, en realitat, un verí compost de mercuri disolt en vi. Prompte, Joaquín començà a sentir-se malament, amb sudors i diarrees. Les dones intentaren mantindre’l a la casa, amb l’excusa de donar-li aigua amb sucre i preparar-li una infusió. Però Joaquin va fer per marxar. Aleshores les dones pugnaren amb ell. Joaquín, quasi miraculosament, aconseguí escapolir-se. Pogué pujar a una tartana per tornar a València. El tartaner li donà una safata pels vòmits de sang i l’abrigà amb una manta. 

El tartaner es dirigí ràpidament a la plaça de la Constitució (ara de la Mare de Déu), on vivia el doctor Eduardo Vilar Torres. Joaquín va dir-li al seu metge que l’havien enverinat. El facultatiu li acompanyà en un cotxe de cavalls a casa seua al carrer Burjassot (ara Llíria). En arribar, a les nou menys quart, isqué la portera i Joaquín repetí que havia estat enverinat. El metge, que havia donat avís al jutjat, no es va separar del malalt en tota la nit. Arribaren els funcionaris judicials i Joaquín va prestar declaració. Cap a les dues i mitja de la matinada, els vòmits deixaren de ser sanguinolents, la qual cosa va fer que la família recuperés l’esperança. Però a les cinc de la matinada l’home morí. 

Les detencions i el judici

Poc després, Bernarda i Dolores foren detingudes al pis del carrer de la Nau, que fou escorcollat per l’autoritat. El funcionaris del jutjat de Serrans, després de fer que un manyà obrira la porta, accediren també a la casa de Burjassot, on trobaren un llit amb la roba desordenada, restes de berenar, un got amb aigua i diverses botelles. Una botella de vi blanc, amb un pols rogenc en suspensió, fou precintada i enviada al laboratori. 

Al jardí de la caseta, ornat amb una font amb un escultureta d’un Neptú, els funcionaris i els periodistes que els acompanyaven feren una trobada esgarrifant. Havien preparat un clot d’uns dos metres de llarg, seixanta centímetres d’ample i vuitanta de fondària. Allò semblava una sepultura disposada per albergar el cos de Joaquín. Era poc fondo perquè havien topat amb una gran roca. També s’hi va trobar un sac per posar el cadàver. El jutjat va remetre exhorts per intentar localitzar un nebot de Bernarda que havia desaparegut del domicili la vespra de l’enverinament, però no el localitzaren. 

L’opinió pública se sorprengué quan el jutge detingué Joaquín, el fill del mort. Pensaren que la mort del fiador determinava la detenció cautelar. Tanmateix, la raó era diferent. En les seues declaracions, Bernarda va dir que el fill de la víctima havia promés una considerable quantitat de diners si mataven el seu pare. Fins i tot Bernarda afirmava disposar d’un document privat. De fet, diversos creditors de les dones asseguraren a la policia que, pocs dies abans, les dones havien assegurat que prompte pagarien els deutes. Per tot això, el jutjat decretà el processament immediat del fill, que, per altra banda, havia protagonitzat diversos altercats amb el seu pare. 

En morir Joaquín, el jutjat va ordenar diverses anàlisis forenses, la qual cosa ajornà la inhumació més de cinquanta dies. Segons el registre del Cementeri General, el cadàver fou soterrat el 13 de març, en un nínxol senzill. La gent es preparava per a les falles. La seua dona, María de los Desamparados, sospitava de la infidelitat de l’home. En un dinar li havia insinuat: «Tú tienes un arreglito». Li preocupava la relació de l’exregidor i el seu fill, però l’enverinament ja excedí la seua capacitat de resistència. Caigué greument malalta i morí pocs dies després. Fou soterrada el dimarts 4 d’abril. 

El 25 de juny de 1911, el fiscal qualificava la causa i demanava pena de mort per a les tres persones processades: Bernarda, Dolores i Joaquín, el fill de l’exregidor. El judici comença el 7 de febrer de 1912. Les dones foren condemnades a cadena perpètua i al pagament d’una indemnització i de les despeses judicials, i el fill del contractista, defensat per l’eficient advocat Juan Barral (del qual ja hem parlat en aquesta secció) fou absolt. Marxà a Barcelona, on regentà una sastreria al carrer Cabanes número 38. Deu anys després de la sentència, en febrer de 1922, Dolores Gimeno va morir. Anys després en el seu nínxol col. locaren també Carmen Sancho, morta el 1944, i el seu home, Eduardo Salcedo, mort el 1961. Eduardo sembla que va regentar una lleteria, en el cantó del carrer Poeta Quintana i la plaça d’Els Pinazo. No sabem quina relació tenien amb Dolores. Bernarda fou posada en llibertat en juny de 1927

dijous, 18 de febrer del 2016

Una d'elles ha mentit

[Opinió, 18/2/2016, html ací, jpg ací, pdf ací]


Al fil de l'assumpte de les donacions electorals dels regidors, exregidors i personal del Partit Popular a l´Ajuntament de València, María José Alcón ha declarat que acceptà anar en el lloc 16é de la llista del Partit Popular (PP) de les eleccions municipals perquè Rita Barberá li havia dit que disposava d'enquestes preelectorals que afirmaven que, en aquest lloc de la llista, encara eixiria elegida regidora. Si fem alguns càlculs arribem a un curiós dilema lògicoelectoral: o bé menteix la senyora Alcón o, si ella diu la veritat, va mentir la senyora Barberá. En tot cas, almenys una de les dues ha mentit.

Si haguera votat la mateixa quantitat de persones que ho va fer el 24 de maig de 2015 i si s'haguera mantingut la proporció de vots entre la resta de forces polítiques que aconseguiren actes de regidor a l´Ajuntament, ens podem preguntar: quants vots hauria d'haver tret el PP perquè hagués entrat de regidora la senyora Alcón? O altrament dit, quina estimació hauria d'haver fet una enquesta preelectoral perquè fóra versemblant allò que, segons la senyora Alcón, li va dir la senyora Barberá?

Aquest és un problema aritmètic, relativament senzill. Però que dóna uns resultats sorprenents. El 24 de maig passat, el PP va aconseguir 107.000 vots, que representaren el 26 % del total de vots útils. Doncs bé, n'hauria d'haver tret, almenys, 195.000, el 47 % del total perquè la senyora Alcón hagués obtingut acta de regidora.

És cert que algunes enquestes preelectorals sobreestimaren el vot al PP. El Centre d'Investigaciones Sociològiques, per exemple, calculà que la candidatura popular al consistori valencià arreplegaria un 35 % dels vots, la qual cosa els permetria obtenir 13 regidors. Però del 35 % estimat pel CIS al 47 % que caldria perquè fóra regidora la senyora Alcón, encara hi ha una quantitat de vots considerable, i molt més gran si considerem el percentatge definitu, que només fou del 26 %.

Si la senyora Barberá disposava de les enquestes preelectorals que diu la senyora Alcón, aquestes enquestes haurien tingut un marge d'error, com a poc, del 82 %! És possible que el PP o una alcaldessa experimentada contracte empreses demoscòpiques amb aquests marges d'error, com a mínim? Es pot equivocar una enquesta preelectoral en els vots que obtingué el Partit Popular en, almenys, 88.000 vots? Recordeu que, per exemple, València en Comú (Podemos) obtingué menys de la meitat d'aquesta quantitat de vots: 40.000. Resulta inversemblant. Sembla més bé que una de les dues ha mentit. És trist comprovar que persones que ens han governat no diuen la veritat.

diumenge, 7 de febrer del 2016

L'Himne de l'Eslava

[Tafaneries valencianes, 07/02/2016, jpg ací, pdf ací, html ací]





Des del 1925, l'himne de l’Exposició Regional de 1909 és el nostre himne regional i des del 1984 és l'himne oficial. El seu text no rememora batalles pretèrites, com «Els Segadors» de Catalunya, ni apel·la a ètnies fermes com roures vells, com en el cas de l'«Eusko Abendaren Ereserkia», l'himne del País Basc. En definitiva, el nostre, era l'himne d’una gran fira de mostres, combinada amb exclusius actes socials, manifestacions esportives i entreteniments populars, que és allò que fou l'Exposició de 1909. Si fem cas dels records de Maximiliano Thous, el nostre himne va nàixer a l’actual Joy Eslava de Madrid, ara una discoteca amb 10.000 watts de so, oberta tots els dies de l’any, però abans un teatre on s’estrenaren sarsueles com «El tambor de granaderos» o «La alegría de la huerta» i triomfaren «Xiques Eslava» com Celia Gámez, Concha Velasco o Norma Duval. Un teatre, per tant, amb una història molt semblant a la de la sala Ba-ta-clan de París, tristement cèlebre. 
Als primers anys del segle XX, Thous, d’origen asturià, es guanyava la vida com a escriptor a Madrid. Seua era la lletra de la sarsuela «Moros y cristianos» (1905), la música de la qual havia estat composada pel suecà José Serrano. Aquest també vivia a la capital, escrivint les partitures d’obres com «Alma de Dios», que fou estrenada el 1907. En aquells anys, Thous i Serrano freqüentaven el café i saló del Teatre Eslava, on coincidien amb un altre valencià instal·lat a Madrid, Vicente Lleó, també compositor de sarsueles. Cap al 1908, quan Thous i Serrano reberen l’encàrrec de l’himne, potser Lleó ja portava entre mans el seu projecte més cèlebre: «La Corte del Faraón». 
Fou en aquell ambient de sarsuela i revista on Tomás Trénor, el gran organitzador de l’Exposició, encarregà l’himne. Thous explicà així l’episodi, fent esment també de José Donat, que temps després arribà a general de brigada d’artilleria: «En aquella época nos reuníamos con frecuencia con otro paisano inolvidable, el maestro Lleó, en el saloncillo del Eslava, de Madrid, Pepe Serrano y yo. Una noche se vio gratamente sorprendida la tertulia con la presencia de Tomás Trenor y el valencianísimo coronel Donat. ‘Venimos „ dijo Trénor„ a por el Himno’. ‘¿Cuál?’ „ le pregunté„. ‘El de la Exposición, que vais a escribir Pepe y tú; pero lo escribiréis ante una guardia permanente y acosadora que os montaremos, porque no ignoráis el concepto que puede merecernos vuestra formalidad’. Y así comenzamos a componer el Himno». En l’ambient «sicalíptic» de l’Eslava, aquelles paraules d’un militar (Trénor arribà a tinent coronel), acompanyat d’un altre oficial, sonarien amenaçants. 
L’estrena de l’himne de l’Exposició s’havia de fer, lògicament, el dia de la seua inauguració, però aquesta es va endarrerir. Estava programada per al dissabte 1 de maig de 1909, amb l’assistència del rei Alfons XIII i el president del govern Antonio Maura, però com que el diumenge 2 hi hagueren eleccions municipals, es pensà que era recomanable que les autoritats no abandonaren la capital. L’acte s’ajornà al dimarts 18, però aquell dia fou de pluja intensa (de «diluvi», escrigué Trénor en la memòria de l’Exposició), per la qual cosa s’hagué de posposar al dissabte 22 de maig. Aquell dia de matí, les autoritats arribaren al gran recinte de l’Exposició. El rei ocupà un tron sota un baldaquí ornat de flors a un costat de la Gran Pista central. L’arquebisbe Guisasola va fer una benedicció. Trénor féu un parlament, que fou contestat per un altre de Maura, on esmentà el tòpic de la bellesa de les valencianes. Encara que la lletra de l’himne parla de «cants d’amor», el cert és que el tòpic de la bellesa de les dones de la terra no és esmentat explícitament a l’himne, encara que sí és present, per exemple, al «Deutschelied» alemany. Després del parlament del president del govern, començà la interpretació. El mestre Serrano dirigí sis bandes de música, entre les quals hi havia la municipal de València i les dels regiments d’infanteria Guadalajara i Mallorca, vint dolçainers i una coral de mil cent veus, formada per diversos orfeons, entre els quals hi havia el d’El Micalet i el de la Unió Republicana. En definitiva, tant es podien «ofrenar noves glòries» a una Espanya monàrquica o a una republicana. Molta gent contemplava l’estrena des dels balcons del Gran Casino o plenava la Gran Pista, fins al punt que la massa va fer caure un cadafal on hi havia uns músics, sense que hi hagueren ferits greus. Entre el públic s’havien repartit unes cartolines, amb els retrats de Serrano i Thous. L’himne fou interpretat moltíssimes vegades més en els diversos actes de l’Exposició. No a tot el món complagué l’himne. El poeta Miquel Durán li va escriure al musicòleg Eduardo López-Chavarri: «És una vergonya que els valencians s’aixequen per a escoltar eixa ‘merda’» .Cal aixecar-se, sí, però per a renegar fort i marxar.» El nacionalisme de Durán estimava ritmes i melodies més avantguardistes. 
L’himne gaudí immediatament de popularitat, com demostra l’adaptació que fou impresa en la «Tarcheta del Perolero», la invitació a un dinar homenatge que el personal de la impremta Doménech, on s’imprimia «Las Provincias», va fer a Teodoro Llorente, el 5 de desembre de 1909, vint dies després de la coronació literària del poeta de la Renaixença que s’havia fet a l’Exposició Regional. Ací teniu la lletra: «Per a oferir / un dinar a Llorente, / vàrem pensar / casa el Polit. / Y en el taller / entre tots convinguérem / en sis quinsets / contribuir. / Mireu al nostre jefe / com també s’ha asosiat. / L’horta valenciana dóna / uns naps dolsos com la mel, / y uns fesols pastosos / de clase tan bona, / que aquell que ne mencha / se’n va dret al sel. / Té·l perol molts parroquians / que li rendixen tribut; / uns li donen ràbens, / atres taperetes, / y entre tots l’ofeguen / en gots de vi eixut. / Bones estan les foches / que s’arrepleguen / en l’Albufera. / Y en les taules de serdo / hi a grans rastreres / de botifarres, / botifarres... / Penchen trosos de morro / y unes rabaes / que donen l’òpio. / Sonen cansons alegres / dels peroleros / que van bufats. / Y al despertar l’atre dia / en la veu ronca, / tornar volgueren / a escomensar. / Per a oferir, etc. / ¡Visca per sempre / nostr·alegria! / ¡Honor al poeta! / ¡¡Viva Llorente!! / ¡Viva!...» 
El 1925, quan l’Himne fou proclamat himne regional, Thous va rebre un homenatge per part de l’Associació de la Premsa. En el parlament que hi va fer, digué que li agradaria morir a València. Això va donar origen al rumor que l’escriptor anava a suicidar-se. En un alarde d’eficiència, el Negociat de Cementeris de l’Ajuntament de València el convocà urgentment. Un oficinista el va atendre i li digué que, seguint un acord de la Corporació, havia de preguntar-li com volia el mausoleu que li faria la institució. Li mostrà uns projectes i li digué: «Elija el que más le plazca. ¿Le parece bien este con la alegoria de la pluma y las cuartillas?». 
Trénor establí que els drets per la interpretació de l’Himne, que ell contractà a l’actual sala Joy Eslava de Madrid, foren cedits a la Casa de Caritat de València. Esperem que continue sent així.