[Posdata. Publicat 3/02/2012. Pdf ací]
A l’Ateneu, l’escultor Fukuda-Luna exposa fragments de
ferro, arreplegats d’ací i d’allà i soldats, que evoquen el diàleg amb la
natura, la claredat i la transparència. Rememora la veritat com a evidència de
Martin Heidegger i la claríssima intuició de Walter Benjamin amb el dibuix de
l’àngel de la història de Paul Klee, aquell que batia les ales cap enrere, amb
cara de terror, allunyant-se de l’espectacle de les víctimes del segle. Una
visió transparent, diamantina. La transparència no és el contrari de l’opacitat,
sinó de la invisibilitat. Axel Honneth ha introduït la invisibilització como
una més de les formes de desconsideració. Ho podeu llegir en La societat del menyspreu (edit.
Trotta). No només estem obligats a guanyar-nos la vida, com afirmava Marx, sinó
que a més som bandejats i ignorats. Se’ns furta el dret a dir la nostra. Amb
pantalles gegants, ninots de ventriloquia i argumentaris de saldo, es redueix
l’espai públic a una immensa carabassa -com deia Arnau de Vilanova- plena de
vent i d’oruga. El problema de la borbolla immobiliària no era la desaforada
depredació, sinó la immensa buidor que planava. Quina altra cosa és l’Àgora,
sinó la piràmide del no res, la catedral de la supèrbia? Què són les escultures
de Ripollés, sinó globus metàl·lics? Lamenteu-ho: cap tribunal no pot
absoldre-vos de la fatuïtat. “On va la bufa?” preguntaria encara Eiximenis pels
carrers de València. Però hi ha Esperança. El
dret a la lliberat, com explica Honneth en el darrer llibre (edit.
Suhrkamp), no és una concesió; arrela en el sentiment de la persona
menyspreada, en la seua lluita per ser reconeguda. Una pugna que brolla, i el
riu puja. Amb cada homilia del portaveu parlamentari, Los Chikos del Maíz i els grups de rap fan deu temes incendiaris.
Per cada pot de laca per estovar el cardat d’aquella que troba normal rebre
bosses de mà de luxe de regal, se n’obrin cent esprais de pintura per fer
graffitis. Cada gala de tronío pagada
amb diners públics la celebren els grups de rock en valencià pujant dos-cents
temes a la xarxa. De res no serveix que ara digueu que us avergonyiu: les
hemeroteques són nostres. L’espai públic no pot estar eternament segrestat. Ho
ha recordat Jürgen Habermas en el seu darrer llibre sobre La constitució d’Europa (edit. Suhrkamp). El vell professor de
l’Escola de Frankfurt encara dóna lliçons a la nostra esquerra esgavellada. Un
Habermas que sembla Stéphane Hessel. No cal estranyar-se: el vell indignat francés de jove fou un dels
últims en parlar amb Benjamin camí de Port-Bou. I Habermas, deixeble de
Heidegger i Benjamin, ho té clar: front al segrest de l’opinió pública, més
Europa; front als especuladors, més democràcia. Perquè Europa, avui més que
mai, és un projecte constitucional, i això vol dir, clar i ras, de sobirania
popular, i no reformes de taula de braser. La nostra memòria és llarga i els
ferrovellers ja han acampat a la vora de les pistes sense avions. A Fukuda-Luna
no li faltarà el material.
