diumenge, 29 de gener del 2017

Aurora López, l'anarquista discreta


[Tafaneries valencianes, 29/01/2017, pdf ací, altre pdf ací, jgp ací, html ací]


L'única de les grans organitzacions sindicals i polítiques espanyoles fundada a València fou la Federació Anarquista Ibèrica, la FAI, que, junt amb la Confederació Nacional del Treball (CNT), formaren el major sindicat en temps de la II República i la Guerra Civil. La fundació de la FAI es realitzà en una reunió clandestina, celebrada en juliol de 1927 en casa d'una destacada militant anarquista: Aurora López García.

Exactament en la mateixa època que Aurora López assumí el risc de fer a casa seua la reunió fundacional de la FAI, Bertolt Brecht va escriure un poema que la dona anarquista podia haver emprat com a lema de la seua vida: «Verwisch die Spuren» (Esborra les empremtes). Una lluitadora com ella sabia bé que l'èxit de la seua acció tenia a veure amb escapar-se de la repressió de les dictadures (les de Primo de Rivera, Berenguer i Franco), fer servir «noms de guerra», adquirir identitats falses o canviar freqüentment d'habitatge. Per això, sabem poques coses d'Aurora, encara que Federica Montseny, la primera anarquista que s'integrà en el govern espanyol, la recorda com una de les dones més destacades de la lluita sindical, junt a Libertad Rodenas, Lola Ferrer, Rosario Dulcet, Balbina Pi, la mestra Antonia Maymón, Amparo Poch, María Riu o la poetessa Lucía Sánchez Saornil.

Aurora López va nàixer l'agost del 1896. Segons les recerques inèdites de Vicent Ramada Balaguer, vingué al món al barri del Molinete de Cartagena. Va contraure matrimoni el 1912 amb Juan Pedro Pareja Giménez, nascut el novembre de 1886. Un any després del matrimoni va nàixer a Màlaga la filla major de la parella, Dolores. Als anys 20 tornaren a Cartagena, on, el 1922, va nàixer la segona filla, Carmen. L'agost del 1923, Aurora apareix esmentada en la premsa, encapçalant una assemblea de dones del Sindicat de l'Agulla que se solidaritzava amb els obrers de la construcció naval de Cartagena. Un mes després començà la dictadura de Primo de Rivera i Aurora es traslladà a València.

Com acredita el padró de 1924, en arribar a València, es posaren a viure a la «Calle Nueva» de Patraix, en un habitatge encara sense número que fou després enderrocat i que tal vegada hauria de correspondre a l'actual número 22, que és una construcció recent, o al solar que hi ha enfront. El carrer era conegut popularment com «El Gurugú», en record del nom d'un parell de puigs de Melilla que havien estat conquistat per l'exércit del Nord d'Àfrica, comandat per l'esmentat Primo de Rivera, el setembre de 1909. Javier Mozas i altres autors d'una «Història de Patraix» consideren que el nom es devia a la presència d'alguns patraixers a la campanya d'Àfrica i al caràcter molt empinat del carrer. El 1929 el carrer fou batejat amb el nom de Joan Baptista Coratjà, un científic valencià de la Il·lustració. Juan era vidrier i probablement trobaria treball en el Forn de Vidre que hi havia molt a prop de la casa, al Camí Fondo de Torrent (ara, cruïlla del carrer Pintor Pasqual Capuz i avinguda Tres Forques) o a la fàbrica de vidre dels Germans Alsina, que estava més al sud, junt a la séquia Favara.

Allà, a l'última casa del carrer, molt a prop del despatx de l'alcalde Salavert i de l'antiquíssim forn del Tio Paco, Aurora López acollí el 24 de juliol de 1927 (segons les deduccions de Vicent Ramada) els delegats que fundaren la FAI. En un congrés celebrat a Marsella els dies 13-16 de maig del 1926 s'havia acordat la unificació dels grups anarquistes de la Península Ibèrica, la Federació de Grups Anarquistes d'Espanya i la Unió Anarquista Portuguesa. D'aquesta manera, s'enfortien prèviament a la seua aliança amb la CNT. La reunió, que compta amb delegats de tota la Península, es va fer a casa d'Aurora, en un ampli corral, segons els records d'Antonio (més endavant canvi el seu nom per Progreso) Fernández Bailén, que participà en l'esdeveniment, on sembla que feren una paella. La celebració de la Fira de Juliol afavorí que els participants en l'encontre passaren inadvertits per a la policia. L'endemà, el grup se cità a la platja. Algunes històries parlen d'El Cabanyal, encara que el contrast de testimonis que ha fet Vicent Ramada porta a pensar més bé en El Saler o el Tremolar. L'esmentada, Antonia Maymón, una destacada pedagoga i naturista, no pogué assistir per manca de recursos. Amb el temps, Aurora i ella serien molt amigues. Menys d'un mes després de la trobada, els anarquistes Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti foren executats a Massachusetts per ser «bastards anarquistes». Cinquanta anys després foren exonerats.

Aurora López participà en nombrosos mítings i conferències, la qual cosa demostra la seua capacitat oratòria. Hem conservat notícies de premsa de intervencions seues a Albacete, Càlig, Cartagena, Cieza i Xàtiva, però en serien molt més les realitzades. També sembla que Aurora acollí a casa seua, quan visità València, el gran revolucionari Buenaventura Durruti. L'any 1932, Amparo estigué empresonada per la seua activitat sindical. El 1933 fou novament detesa i possiblement ho fou altres vegades. Malgrat això, animà infatigablement organitzacions socials, com ara el grup «Cultura i Acció» de Natzaret o el Centre Proletari Cultural que s'obrí al Camí de Barcelona. L'any 1934, la premsa anarquista la presenta com recaptadora de fons solidaris enviats pels obrers des de Detroit (Michigan), el bressol de la indústria automobilística nordamericana. Estigué als Estats Units o fou un altre recurs per «esborrar les empremptes»? Pèro l'important no eren els diners, sinó la col·laboració. Ella mateixa va escriure en una de les seues campanyes a favor de l'alfabetització de les dones: «no pedimos ayuda material, sólo nos contentaríamos con que se nos mandase la prensa libertaria, libros y folletos». Malgrat això, fou crítica amb organitzacions feministes, com ara la de les «Dones lliures», a les quals no es vinculà.

Després de la Guerra Civil, Aurora pogué escapar de la repressió franquista adoptant una identitat falsa. De nou, «esborra les empremptes», que va escriure Brecht. El seu home, Juan, fou detingut en intentar refundar la CNT i hagué d'enfrontar-se a dos processos judicials. Fou condemnat a mort, sentència que fou commutada. Morí el 1972 i està soterrat al Cementeri General.

Aurora visqué al carrer Drassanes de València, al costat de la via del trenet del Grau, fins els anys 80. La seua casa, per la cruïlla amb el carrer Pintor Ferrandis, fou enderrocada per fer el jardí del carrer Doctor Lluch. Aleshores, Aurora es traslladà a Lorca (Múrcia), on estigué en companyia d'una de les seues filles, Dolores. Hi morí el novembre de 1982 i fou soterrada. Dolores morí a València el 1997. Carmen havia mort 10 anys abans, i està soterrada al cementeri d'El Grau. Aurora i Juan tingueren un fill més, Antonio, que fa uns anys vivia a l'Argentina. No sabem si encara viu.

No hi ha cap record al carrer Joan Baptista Coratjà de Patraix del fet que hi fou fundada una de les organitzacions més importants de la nostra història. Tampoc no hi ha cap record d'Aurora López García, l'anarquista que aconseguí esborrar les seues empremtes.

diumenge, 22 de gener del 2017

Vint-i-huit execucions i la Creu Nova

[Tafaneries valencianes, 23/1/2017, html ací, jpg ací, pdf ací, altre pdf ací]




El divendres 20 de març de 1500, quan s’havia fet de nit, es reuniren el fiscal del Sant Ofici, el seu notari, Joan Pérez, el frare Martín Ximenes i dues persones més també al servei de la Inquisició. Caminaren nerviosos pel carrer del Mar fins arribar al carrer de Sant Carles, anomenat popularment del Forn de l’Argenter (que corresponia als actuals carrers Ruiz de Lihory i Creu Nova; el carrer de la Pau no existia en aquella època). Els agents del Sant Ofici es plantaren davant la casa de Castellana Guioret, la vídua de Salvador Vives, un mercader que havia tingut socis a les repúbliques italianes i comerciava draps, melasses, sals tàrtriques i altres mercaderies. Per les finestres podien veure el reflex de les lluminàries que hi havia a l’interior. Espentaren la porta però no es va obrir. Aleshores la forçaren fins que caigué a terra. Davant d’ells aparegué una cambra gran, amb un canelobre de llanda amb huit llums d’oli. Al mig n’hi havia una taula, ornada amb unes riques estovalles i amb sis espelmes enceses. Per al fiscal del Sant Ofici i els seus acompanyants l’escena tenia un significat clar: estava preparant-se una cerimònia jueva en la vespra del sàbat i el fill de Castellana, Miquel Vives, havia de ser un rabí clandestí. Immediatament aquells que vivien a la casa, Castellana, Miquel i la seua dona, que també s’anomenava Castellana i que estava embarassada en el moment de la detenció, foren conduïts a les presons del Sant Ofici. La família tenia dos serfs, una mossa anomenada Angeleta i un moro, dit Pere, que també es traslladaren a les presons inquisitorials per servir els seus senyors. Temps després Castellana donà a llum. La seua filleta, a la qual posaren de nom Angeleta, fou alletada per una dona anomenada Joana Sanxis. Mentrestant, els inquisidors començaren a arreplegar testimonis per augmentar la nòmina d’encausats i fonamentar la condemna dels suposats jueus clandestins. S’encetà així un dels processos més terribles del Sant Ofici a València, del qual tenim notícia per les actes inquisitorials, que foren transcrites parcialment per Miguel de la Pinta i José María Palacio, i també pels protocols notarials investigats per Angelina Garcia.


Els testimonis arreplegats per la Inquisició presenten Miquel, el suposat rabí clandestí, com un home malenconiós, que passava molt de temps «espasmat», aïllat al terrat de casa seua. També van dir d’ell que es presentava com un home versat en ciències ocultes, que afirmava entendre el llenguatge dels ocells, llegir les estrelles o dominar el càlcul, amb la qual cosa podia determinar, per exemple, quants maons havien estat necessaris per construir el Micalet. Cal parar esment que accions com ara desxifrar el llenguatge de les aus eren considerades signes de beatitud en casos com el de Sant Francesc, però simbolitzaven pràctiques herètiques quan es tractava de suposats jueus. Segons les actes de la Inquisició, també anava dient que hi havia un tresor de monedes d’or amagat en un pou obert al corral de la casa del seu oncle Lluís Vives (l’avi de l’eminent humanista valencià homònim), que estava custodiat permanentment per un moro barbat, lligat amb una cadena. Era Miquel un rabí clandestí o un pobre trastornat? També els testimonis presenten la mare com una dona desficaciada. Segons les actes de la Inquisició, un veí, Alfons Blanes, digué d’ella que «unes voltes anava vestida amb faldes i unes altres no, i que cridava amb les veïnes»; un altre testimoni, el del teixidor Galceran Ginestar, la presentà com una dona «sense seny i dement». També hi hagué qui declarà que mare i fill havien discutit al carrer. Així mateix es pensava que el fill havia malbaratat el capital acumulat pel pare, el comerciant esmentat Salvador Vives. El Sant Ofici convertí la detenció d’aquella família, potser més destrellatada que herètica, en un gran procés a un bon nombre de conversos, les propietats dels quals foren requisades per les autoritats de la Inquisició i, en bona part, repartides entre ells mateixos. Després d’un any de procés, el Sant Ofici condemnà vint-i-huit persones com a heretges i els lliurà a les autoritats civils perquè les executaren, cremant-los a la foguera. Potser les execucions s’ajornaren fins després de la visita de la reina Joana de Nàpols, que estigué a València per les festes del Corpus Christi de 1501. Finalment, quinze persones foren executades el 9 de juliol i tretze més el 10 de setembre. En els dos casos es feren crides per la ciutat, anunciant els esdeveniments, es plantaren cadafals a la plaça de la Seu, que s’encarregaren a un mestre fuster anomenat Antoni Camorera, i es penjaren paraments negres de dol. Es posaren ciris i candeles, i es preparà la llenya per a les fogueres. També s’encarregaren a Juan Bonora, pintor, 28 samarretes i caperutxes o coroces, ornades amb flames, que havien de lluir de manera infamant els condemnats. Vint i tres frares acompanyaren els condemnats, intentant confortar-los davant la mort imminent, i un altre dominicà, Ausiàs Carbonell, cobrà per encarregar-se dels sermons.

Després de les execucions, enderrocaren la casa de Castellana Guioret i Miquel Vives i encarregaren a Pere Comte, el mestre de la pedra que havia edificat la Llotja, que erigira una creu. Així es formà la placeta de la Creu Nova on estava la casa i, amb el temps, el carrer també fou anomenat així, una denominació que encara perviu. La ciutat pagà 65 lliures per la construcció de la creu, que tenia filigranes, 8 lliures pel capitell i 44 més pels treballs de consolidació fets als murs de les cases veïnes. La creu tenia una coberta de fusta. Cinc anys després de les execucions, les autoritats encarregaren al fuster Camorera «arreglar la obra de la Cruz, puesta y edificada donde se halló la Sinagoga, porque con las muchas aguas y vientos, en la cubierta de la dicha Cruz, cayó un rayo». Amb el temps s’hi erigí una petita ermita que, en algun temps, serví d’escola. A més, també es declarà el 14 de setembre com a festa anual d’exaltació de la Creu, el que es mantingué fins a meitat del segle XVIII.
La condemna a Miquel Vives i la seua família s’exagerà amb el temps. Escolano arreplega la creença que a la suposada sinagoga clandestina s’havia crucificat un xiquet cristià. Les mateixes mentides que justificaren els assalts a les jueries. Els tòpics de l’antisemitisme es repeteixen invariablement al llarg dels segles.


Les execucions de la Inquisició de 1501 donen una idea del clima d’intolerància que començà a planar sobre la València del segle XVI. L’humanista Lluís Vives, nascut el 1492 o 1493, fou testimoni d’aquests fets. Va veure amb nou o deu anys com membres de la seua família i de la seua comunitat morien a la foguera, un destí que, pocs anys després, patiria també el seu propi pare. En això, Vives coincidí amb un altre gran filòsof també de nissaga conversa, Baruch de Spinoza, el qual també contemplà de ben jove a Amsterdam com la intolerància obligà el seu oncle Uriel da Costa a suicidar-se d’un tret després d’escriure una breu autobiografia.


Seria bo que l’Ajuntament canviara la denominació del carrer de la Creu Nova, un nom que rememora el nostre passat més negre, i se li donara una denominació que reconeguera l’aportació de la comunitat jueva a la nostra història.



diumenge, 15 de gener del 2017

Mares de llet i cases obligades

[Tafaneries valencianes, 15/01/2017, html ací, pdf ací, altre pdf ací]

En pocs anys han desaparegut dues institucions que, als segles passats, foren indispensables per a la salut de la ciutadania valenciana: les mares de llet i les «cases obligades».

L'existència de «mares de llet» o dides fou una pràctica molt extesa en temps passats, fins que foren fabricades i començaren a difondre's, poc a poc, els sucedanis de llets maternes. La primera d'aquestes llets fou inventada per Henry Nestlé el 1860. El 1878 en trobem anuncis a Madrid. El 1879 ja s'esmenta a la premsa valenciana la venta de llet o «harina lacteada» Nestlé a la botiga «Los Alcoyanos», del carrer del Trench 15. Dos anys després ja apareix una «Harina Lacteada con Hierro Dialisado» del Doctor Quesada, que es venia 2 reals més barata que l'estrangera a la plaça de la Mercè 7. Però abans que es poguera recórrer a sucedanis de la llet, no hi havia més alternativa que les dides.

Podem suposar que el tracte amb una mare de llet es faria en molts casos directament, per la qual cosa el que trobem als diaris del passat, de finals del segle XVIII i del segle XIX, seria només una part d'un fenomen molt més ampli. Com a mostra, en més de la meitat dels exemplars de l'època inicial del primer periòdic publicat a la nostra ciutat, el «Diario de Valencia», hi havia anuncis amb ofertes o demandes de nodrisses. En el tercer número que aparegué del periòdic, el 3 de juliol del 1790, ja es podia llegir un anunci que sol·licitava una mare de llet: «Nodriza. Se busca una para criar en casa de los padres de la criatura: en el Despacho principal del Diario, calle de Juristas, se le dirigirá á donde debe acudir». Un parell d'exemplars després trobem la primera oferta d'una mare recent que vivia a l'actual carrer de Baix: «Nodrizas. En la calle de Alfondech, Casa n. 33 de la Manzana 381, hay una Ama que desea ponerse á criar, llamada Máxima Abella, se le ha muerto la criatura, y la leche es de un mes». Les ofertes de nodrisses a les fulles del periòdic es multipliquen des d'aleshores, fins arribar quasi a una mitjana de dues dones per cada número. En poc de temps, les ofertes adopten una forma estandaritzada: nom de la dona, localitat, edat, temps de lactància, si pot alletar a la seua casa i també a la del nadó, i lloc de la ciutat on donen referència seua. Ací teniu un cas paradigmàtic: «Nodriza. Josepha Celda, natural de Museros, de edad de 25 años, leche de dos meses, busca cria para la casa de los padres de la criatura; dará razon en esta Ciudad Sebastián Sivera, en la Tienda de Especieria de la plaza de Serranos». Les demandes són més escasses; aproximadament una per cada deu ofertes. S'usen fòrmules com ara: Máximo Alba o Rosa López «busca una ama de leche», o bé: «Si alguna muger quisiere criar á media leche, podrá acudir á casa Manuel Sanchis». En algun cas es determina la remuneració: «Valentín García, herrero, que vive cerca de las Monjas de la Trinidad, extramuros, necesita una Ama, á quien dará de mesada 36 reales vellon: darán razon en la Tienda de Especeria de la plaza de Serranos». Excepcionalment, les ofertes expliciten la necessitat econòmica de la nodrissa: Mariana Monzó «tiene ausente su marido», Vicenta Esteve «tiene su marido ausente en el Real Servicio», però generalment no hi cal: s'alleten xiquets aliens per diners. Potser hi ha una dedicació desintessada entre mares de les classes populars, però no és el cas dels anuncis dels diaris. D'una mostra de 80 anuncis, l'edat mitja de les mares de llet és de 27 anys; la mitja del període de lactància anterior a l'oferta és de 4 mesos.

Les nodrisses habiten barris o poblats perifèrics no massa allunyats, per poder fer possible que els porten els nadons diàriament o que elles acudisquen a les cases on són demandades: Mariana Monzó vivia al carrer Muntera del barri dels pescadors, Mariana Thomas al carrer de l'Estanc de Russafa, Teresa Sinisterra o Petronila Alverola al Grau, Vicenta Coscollar a Algirós, etc. Fins i tot als fulls del diari s'ofereix una nodrissa, tal vegada una criada, que habita dependències episcopals: «En el quarto baxo de la casa del Señor Dean, al lado de la Almoyna, hay una ama de leche que busca cria para su casa; en la misma darán razon». També les «mares de llet» habiten als pobles de l'Horta. En trobem de Benifaraig, Benimaclet, Campanar, Lazareto (Natzaret), Massanassa, Mislata, Picanya, Torrent, etc. També a les alqueries, com ara la del Pastor, la del Brosquil o la de la Torre, o habitatges als camins, com ara el de la Fonteta de Sant Lluís o el de Torrent. Tota l'Horta convertida en una immensa via làctia, una gran xarxa de nodriment que feia germans de llet més enllà dels límits de les classes socials. El pintor Bernardo Ferrándiz Badenes (1835-1885), molts quadres del qual il·lustren els costums valencians, composà «Una visita a la nodrissa»: Uns pares ricament vestits porten un nadó a un humil habitatge de l'horta, on hi ha una parella de llauradors. Una iaia, amb una xiqueta entre les cames (potser la filleta que ha fet que li pujara la llet a la mare), i un rector embaladit contemplen la trobada, mentre s'acosta un gos esquifit, signe inequívoc de la fam que pateixen els humils llauradors.

A la València del segle XIX també hi havia «cases obligades», el que volia dir llocs on proveir-se d'aliments per curar malalts, una mena de botigues obertes sempre que feia falta. Les Guies de la ciutat de 1828 o de 1849 n'ofereixen el detall. Al carrer Guillem Sorolla, número 17, dia i nit, «se facilitan redaños, conduciendo para el efecto los carneros á las casas de los enfermos». També en despatxaven al número 46 del mateix carrer dedicat a un dels dirigents de les Germanies. En aquella època, al mesenteri se li atribuïen virtuts curatives; ara es fa servir només per embolicar els magnífics figatells de la Safor o la Marina Alta. També al carrer de la Pelleria (ara, dels Drets), «edificio del Matadero viejo, núm. 6, se vende carne de carnero y cuartos de gallina á cualquier hora de la noche». I molt a prop d'allà, a la plaça de les Herbes (ara subsumida a la de Lope de Vega), «De dia y noche, á toda hora, se encuentran cuartos de gallina, carne y garbanzos para puchero de enfermo».

Per curar la salut es podia recórrer també a les herbes medicinals. A la primera meitat del segle XIX, se'n podien comprar al Jardí Botànic. També n'hi havia dues parades al mercat central, junt al convent de Santa Maria Magdalena (ara enderrocat per ampliar, precisament, la plaça del Mercat), on es podien adquirir tant herbes fresques com seques. S'anomenaven popularment «les herbolàries». Si hi havia urgència per fer una tisana o una infusió, les guies advertien que «en la calle de la Cofradía de los Sastres, núm. 26, habita una de las vendedoras de yerbas medicinales, y si se ofrece las proporcionara á cualquier hora de la noche». El carrer esmentat correspon a l'actual de Martín Mengod, al costat de la plaça del Mercat. Lògicament, cases obligades o herbolàries eren establiments típicament ciutadans. Als entorns rurals, la població s'abastia més fàcilment de gallines, de fenolls o timonets.

diumenge, 8 de gener del 2017

Pepita Greus, la del pasdoble

[Tafaneries valencianes, 8/1/2017, html ací, pdf ací, altre ací


A qui li dediquen un pasdoble? El músic Bernardo Adam Ferrero composà un pasdoble a Francisco Camps, la lletra del qual fou encarregada al conseller Alejandro Font de Mora. A Rita Barberá, Jesús Muñoz Monterde li’n composà un quan fou «musa de l’humor» (1973) i Pablo Sánchez Torrella li’n va fer un altre (2009), finançat per la falla de Convent, perquè el seu president, Jesús Barrachina, volia obsequiar-la amb «alguna cosa que no fora material» (com si l’exalcaldessa haguera tingut problemes en acceptar regals materials). El compositor José León Alapont feu pasdobles a Félix Crespo i Mayrén Beneyto, ara imputats. Fins i tot sembla que Carlos Fabra tingué un pasdoble composat per la soprano castellonenca Teresa Barrachina. En general, però, les persones que donen nom als pasdobles més célebres són pràcticament desconegudes.

«Paquito el Chocolatero» fou dedicat per Gustavo Pascual Falcó, compositor de Cocentaina, al seu cunyat Francisco Pérez Molina; «Amparito Roca» escrit per Jaume Teixidor Dalmau quan dirigia la banda de Carlet, porta el nom d’una amiga de la seua filla de 13 anys, Amparo Roca Ibáñez, la filla d’uns comerciants del poble que, temps després, va contraure matrimoni amb Vicente Alonso, un exportador de fruita de Guadassuar; «Chimo», composat per José María Ferrero, està dedicat a Joaquín Sanz Aura, un membre legendari dels Kàbiles dels moros d’Ontinyent; «Pérez Barceló», del mestre d’Aldaia Bernabé Sanchis Porta, està dedicat al músic José Pérez, que a hores d’ara dóna nom també al Conservatori de Benidorm, etc. Dedicarem aquesta tafaneria a «Pepita Greus».

Ángela Josefina Greus Sáez va nàixer a Alginet. La seua biografia estigué lligada a la del seu cosí germà, Vicent Greus Roig. Aquest va nàixer el novembre de 1837, també a Alginet, al si d’una família benestant. La mare morí quan ell tenia dos anys, per la qual cosa es crià amb la seua tia, Vicenta Greus Carpi. Vicent cursà els estudis de dret a València. Coincidí a la facultat amb Teodor Llorente Olivares i Fèlix Pizcueta, que poc després esdevindrien el pare de la Renaixença literària valenciana, l’un, i el primer president de Lo Rat Penat, l’altre. Vicent s’integrà en els aplecs literaris que aquests i altres poetes joves, encapçalats per Vicent Wenceslau Querol, feien a la «Caseta Blanca», el mas que tenia a Bétera el també poeta Josep Aguirre Matiol. Vicent conclogué els seus estudis amb 23 anys i amb 28 fou elegit diputat provincial pel districte de Carlet i reelegit després. L’activitat política, però, no el satisfeia i decidí exercir d’advocat fiscal a València. Posteriorment aconseguí places a les fiscalies de les audiències de Xàtiva, Albacete, Linares, Jaen i a la magistratura de Granada. En aquest periple, Vicent composava versos, generalment en castellà, com una activitat quasi privada. L’agost de 1876 publicà a «Las Provincias» l’única poesia en valencià que hem conservat, titulada «Als felibres de Provença, Catalunya i Mallorca» (el «Felibritge» fou un moviment literari de recuperació de l’occità, paral·lel a la nostra Renaixença). Per tal d’aproximar-se a València, permutà la seua plaça per una a Tarragona, on va romandre 14 anys. Poc després d’arribar a la ciutat catalana, aparegué l’únic poemari que publicà en vida, «Idealisme», dedicat a la memòria de Querol. En els records de Teodor Llorente llegim: «Cuando el poeta entraba en los años de la edad madura y su tía [Vicenta Greus] era ya de edad avanzada, solía pasar largas temporadas con ellos una niña que apenas contaría entonces dos años y medio». Aquesta nena era Josefina Greus, que, en créixer, acompanyà el seu cosí en el seu periple professional, administrà la seua casa i rebé d’ell, en paraules de Llorente, «una delicadísima inclinación al cultivo de la poesía». L’abril de 1906, Vicent ocupà la plaça de magistrat president de la secció tercera de l’Audiència de Barcelona. Morí el desembre de 1907 i les seues restes foren soterrades al panteó familiar a Alginet. Josefina heretà el seus béns i el seu llegat literari. Segons les recerques de Rafael Roca Ricart, el maig del 1908, Lo Rat Penat promogué un homenatge a Vicent a Alginet, que inclogué una misa concelebrada pels sacerdots ratpenatistes J. Sanchis Sivera, Salvador Alcover i Eduard Genovés. Hi hagué lectura de poesies, Josefina va fer un parlament i es descobrí una làpida a la casa natal de Vicent, al carrer València, 26.

Josefina Greus publicà poemes solts. El 1909 (any de la coronació literària de Llorente) aparegué «Al poeta Teodor Llorente, en memòria de mon cosí Vicent Greus. Floreta sens nom». El 1910, Josefina guanyà un premi de Lo Rat Penat per «El milacre de San Vicent Ferrer». Un any després publicà un poema amb motiu de la mort de Llorente: «En la teua tomba, mon cor posaría / un pomell de roses, hermós com ningú...». El 1923 inclogué una composició seua a la «Corona oferta per la societat Lo Rat Penat a la Mare de Déu dels Desamparats ab motiu de la seua canònica coronació. 12 de maig de 1923». Aquell mateix any assumí la direcció de la Societat Artística Musical d’Alginet el carletí Pascual Pérez Choví, nascut el 1889. Tres anys després, aquesta banda estrenà el pasdoble «Pepita Greus», dedicat «A la inspirada poetisa Dª Ángela Josefa Greus Sáez». La peça, que comença amb un memorable diàleg dels metalls, guanyà el primer premi de la secció segona del Certamen Musical de València. Quan els músics tornaren al poble, tingueren una rebuda multitudinària. El poeta local Alegre Ortiz declamà una composició i l’oficial de telègrafs Fernando Marimón llegí la composició de Josefina (per què no la va llegir ella?) titulada «El meu poble», a la qual cosa la banda va correspondre interpretant novament el pasdoble.

Es diu que la composició que Pérez Choví dedicà a Josefina fou una mostra d’amor impossible i que la dona havia ingressat en un convent, però no hem pogut contrastar aquestes circumstàncies tan novel·lesques. De fet, el compositor va contraure matrimoni amb Dolores Juana Martínez i tingué tres fills: Dolores, Pascual i Maruja. Tanmateix, la vocació religiosa de Pepita apareix suggerida en algunes composicions, com ara en el poema de 1928 «A mi querida amiga Salud Prósper Dorda». Aquesta dona, filla de l’advocat integrista José Prósper Bermón, havia estat regina dels Jocs Florals el 1921. Josefina sufragà també un altar dedicat a la Mare de Déu del Rosari a l’església d’Alginet, que fou consagrat per l’arquebisbe Melo el 1930. Aquell mateix any, el «seu» pasdoble fou enregistrat a Barcelona per «La voz de su amo», interpretat per la banda del Regiment Badajoz 73, sota la direcció de Julián Palanca Massia, que havia estat director de la Primitiva de Llíria.

Pérez Choví adaptà el pasdoble per a rondalla, per a piano i per a piano i acordió. Sabem que temps després treballà en el Banco Popular de los Previsores del Porvenir (posteriorment, Banc Popular), creat el 1926. El 1936, el compositor era un dels 41 oficials primers de l’entitat. Aquell mateix any, Josefina publicà un altre poema «Al poeta Teodor Llorente en el primer centenari de son naiximent», localitzat per Roca. Com explica aquest professor de la Universitat de València, Josefina s’afanyà a editar un poemari amb composicions inèdites del seu cosí. Comptà amb la col·laboració de Teodor Llorente Falcó i, sobretot, Vicent Calvo Acacio. La Guerra Civil impedí que el volum apareguera al centenari del naixement del poeta. Fou publicat el 1942, amb el títol «Horas de reposo». Josefina publicà també en l’«Almanaque» d’aquell any el poema «Mare dels Desamparats», on repassà la devoció a la Mare de Déu a les etapes de la seua vida: «I ara que'l front abatut / perduda la juventut, / cap a la terra s'inclina, / sol en sa esencia divina / encontre pau i quietut». Josefina no va contraure matrimoni. Morí a Alginet, el 27 d’octubre de 1949. Pérez Choví el desembre del 1953, també al poble riberenc. Ella té dedicada una escola al poble i un pasdoble immortal.