[Opinió. Publicat el 30/12/2013. Web ací]
Comença el VII any triomfal de la crisi. De cada 100 persones en edat de treballar, 40 no estan en el mercat laboral i 16 estan desocupades. A més, només 2 de cada 3 assalariats tenen un contracte indefinit a temps complet. Des de la fallida de Lehman Brothers, la taxa d’atur s’ha multiplicat per 2,3 i en una proporció semblant ha crescut la preocupació social per l’atur. És el problema social més important per al 56% de la població i un 21% més el posa en segon o tercer lloc de la llista. El 39% de la ciutadania diu que és el problema que més li afecta.
Enfonsada sense remei la intenció de vot del Partit Popular, els governs de l’Estat i de la Generalitat semblen alliberats de tota responsabilitat, i no s’amaguen en prendre decisions en contra de les majories socials. Per recuperar la població desafecta, els portaveus de la dreta intenten transmetre la por a un canvi de govern. A la nostra terra presenten allò que anomenen “el tripartit” com un espectre amenaçant. Repetir-ho, però, evoca pors i preocupacions generals i, per davant de totes, la de l’atur. És per això que aquesta propaganda boomerang no deixa de recordar aquell conte en el qual el llop advertia del perill de la caputxeta vermella.
Front a cada nova mesura del govern, cada vegada més desballestada, l’oposició adopta el compromís de remoure-la quan governe: La LOMQE o la llei de l’avortament, el tancament de RTVV o la desconsideració de la dependència. Potser siga políticament necessari adoptar aquests compromissos, però fer-ho no pot constituir l’eix fonamental d’un programa de govern que hauria de estar centrat, si atenem a la preocupació social, en la reducció de la desocupació. Els partits d’esquerra han de posar negre sobre blanc els seus compromissos i no delegar en informes, fòrums, encontres acadèmics o esdeveniments anàlegs (menys en pactes de la societat-civil-amb-polsereta, aquella ximplesa de fa unes setmanes). L’esquerra ha de concretar com farà servir l’administració de l’Estat per al nostre benefici, a quin percentatge de reducció de l’atur es veu capaç d’arribar, i ha d’explicar com més ocupació i més igualtat són ací les dues cares d’una mateixa moneda. No només vivim en un dels països amb més desocupació de la Unió Europea, també en un dels més desigualitaris. Naturalment, tenen poca credibilitat aquells polítics d’esquerra que, per acció o inacció, foren incapaços de fer baixar la desocupació quan tingueren responsabilitats de govern. Però substituir-los (i com més aviat millor) no resol l’assumpte central: el programa, programa, programa contra l’atur, atur, atur. L’esperem.