Les quatre estades a València de Georges Pillement

 Tafaneries valencianes, 1/6/2026, html ací.

L’any 1964, l’escriptor francés Georges Pillement (1898-1984) publicà «L’Espanya desconeguda: itineraris arqueològics» en dos volums: nord i sud de la Península. En els dos informà d’itineraris per València. Suposem que preparà aquests itineraris amb una estada a València. Si fou així, seria almenys la quarta que hi va fer, en una època en la qual s’havia especialitzat en publicar antologies literàries, llibres de viatges i sobre arquitectura i obres d’art, que freqüentment il·lustrava amb fotografies pròpies.

La primera estada de Pillement durà un any, entre la finalització dels seus estudis a l’Escola de Comerç del carrer Trudaine de París (1916) i l’incorporació a l’exércit per la mobilització de la I Guerra Mundial (1917). S’allotjà en un pis de la plaça de Mirasol, una placeta que desaparegué dècades després amb l’obertura del carrer Poeta Querol. En tornar a França, fundà amb André Wurmser i Jean Cassou, companys d’estudis, la revista literària «Le Scarabée», a la qual seguí «Les Lettres parisiennes». Quan fou llicenciat en maig de 1920, treballà de periodista, continuà amb les composicions literàries, assaigs i traduccions del castellà (més de 30 autors, entre els quals cal fer esment d’Azorín, Pío Baroja i Blasco Ibáñez) i de l’anglés (John Ford).

Quinze anys més tard, tornà a València. Descriu d’aquesta manera la Baixada de Sant Francesc (ara, plaça de l’Ajuntament): «Les botigues són minúscules i de colors vius. Hi ha una llibreria allà, plena de diaris, on de vegades comprava llibres i revistes amb reproduccions de monuments i pintures que alimentaven el meu àvid amor per Espanya. Deia que era un presoner d’Espanya. Mai un presoner havia sentit tant d’amor per la seua presó. Aquesta Baixada de Sant Francesc és vibrant i pintoresca. Allà t’oblides de la soledat. Et fan netejar les sabates. Els vianants et donen la mà, et donen colpets a l’espatlla. Ací només tens amics. A les botigues grogues i vermelles, compren cigars i cigarrets, te’ls donen, t’ofereixen bitllets de loteria: segur que guanyaràs.» Del carrer La Pau hi diu: «De vegades necessitem la il·lusió d’una vida glamurosa, i és al carrer de la Pau on la trobem, igual que la troben els oficinistes als bulevards de París. Pots passejar pel carrer de la Pau tot el dia, amb una flor al trau, sense semblar extravagant. Tots els joves l’han convertit en el seu lloc de trobada. Caminen en grups de dos o tres. Quan arriben a la Glorieta, es giren; quan arriben a la plaça de la Reina, es giren de nou, i això dura hores. Altres joves seuen a la filera de cadires de vímet davant dels cafés. Tots elogien a totes les joves que passen. Les dones els accepten amb somriures i agraïment, i aquests elogis formen garlandes que es despleguen pel carrer, com llargues cintes blaves i roses que ens suren al voltant del cap.»

En 1929 també viatjà per Espanya, publicà la seua primera novel·la, «Jaune et Rouge» (que es traduí com «Gualda y rojo», Ediciones Literarias, Madrid, 1930) i el seu estudi sobre el pintor xativí Josep de Ribera (ed. Rieder, París). Dos anys després, el 1931, l’editorial Bernard Grasset de París publicà la «Valencia entre deux rêves» [València entre dos somnis], una novel·la de la qual estan manllevades les cites anteriors.

Als anys 30, amb l’ascens dels totalitarismes, Pillement augmentà el seu compromís antifeixista i pròxim al comunisme. Quan esclata la Guerra participà en la compilació d’un «Romancero de la guerre civile» i en actes culturals en defensa de la República, entre d’altres, amb Picasso. També donà una traducció francesa del poema de Machado sobre Lorca, aquell que diu: «Labrad, amigos, / de piedra y sueño en la Alhambra, / un túmulo al poeta». No, encara no s’ha fet «dans la pierre et le rêve ... une tombe au poète» perquè el cos de Federico resta a una cuneta.

El juliol de l’any 1937, tornà de nou a València com a membre de la delegació francesa en el Segon Congrés Internacional d’Escriptors per a Defensa de la Cultura. Remeté un article amb les seues impressions al setmanari «La Lumière», on diu: «Els carrers ja no tenen la mateixa afluència. Els joves d’antany, que passejaven cada vesprada pel carrer de la Pau, despreocupats i elegants, llançant mirades ardents i “piropos” a les senyoretes de la “bona societat”, els vaig tornar a veure amb uniformes caqui, festejant dones joves que potser no eren de la “bona societat”, però eren igual de boniques. Redescobrisc l’encant de les valencianes, la seua gràcia, la seua coqueteria. Busque en elles els trets de les que coneixia, incapaç d’imaginar que ja no podien ser una d’aquelles joves: ara tenen trenta-sis anys. I si us trobara a vosaltres, més pesades, mares sens dubte, no us reconeixeria, Pepita Aznar ni La Gaditana.» També esmentant les joves amb les quals es va relacionar durant les estades anteriors i referint-se a ell de jove, conclou: «Oh, bella nit de València, nit greu i tràgica que ve a substituir les dolces nits de la seua adolescència plenes de poesia i tendresa, com saps fer d’ell un home diferent. Prompte sonaran les sirenes, explotaran bombes, els avions es mouran pel cel entre projectils que esclaten. Benvolguda València, entre dos somnis, ací estàs, viva i càlida, ací estàs, guerrera i amenaçada, i recuperes al meu cor el lloc que t’havia reservat: Luisa i Pepita no són mortes, m’agafen del braç, i caminem lentament per la nit, tots tremolant amb motors d’avió, tots vibrant amb explosions mortals. Amb tu volia viure, amb tu volia morir, que bonica és aquesta nit i que feliç em sent!»

Després del Congrés, Pillement i d’altres visitaren el front de Guadalajara. Fou ell qui va fer el que es considera l’últim retrat viva de Gerda Taro, la gran fotògrafa i companya de Robert Capa, entre Claude Aveline (esquerra) i Jean Richard Bloch (dreta), dos escriptors francesos que també participaren en el Congrés de València. Gerda Tardo morí poc després, quan cobria la batalla de Brunete.

Aquell mateix any de 1937, Pillement guanyà el premi de Deux Magots per la seua novel·la «Plaisir d’amour». El 1941 publicà un llibre sobre la destrucció de París i encetà una llarga sèrie d’obres sobre patrimoni arquitectònic, incloent-hi tres volums sobre les catedrals espanyoles (1951-52) i un estudi sobre el Papa Luna que establí la seua seu a Peníscola (1955) , així com antologies literàries per a l’editorial Belier i els llibres geogràfics o d’itineraris (les «Guies Pillement») ja esmentats.

A hores d’ara, els seus escrits sobre València no han sigut traduïts.

Deures per als docents

Opinió, 1/5/2026, pdf ací, html ací

A més de les mobilitzacions, ara els docents revisen el curs i preparen el següent. Per això és un bon moment per a posar-los deures: cal que pensen seriosament sobre els mateixos deures escolars. Algunes dades. El temps de deures s’ha disparat. L’informe PISA de 2003 calculava una mitjana de 5,9 hores a la setmana per a tots els països participants en l’enquesta; el de 2022 puja a 10,8 hores. Espanya està per dalt de la mitjana: 11,9 hores. Un conseqüència post-Covid o un moviment magmàtic de fons?

Més temps de deures no implica millor rendiment, sinó tot just el contrari. Per als països de la UE, el temps de deures correlaciona negativament amb els resultats de matemàtiques (-0,54), lectura (-0,46) i ciències (-0,51). Filant més prim: pot haver una lleugera millora de rendiment en passar d’un temps de deures diari menor a mitja hora a un temps entre mitja i una hora, però aquest increment es torna negatiu quan anem més enllà. Respecte dels països de la UE, el temps de deures escolars correlaciona amb la desigualtat (més desigualtat, més deures, i a l’inrevés, amb un coeficient de 0,88!) i negativament amb la competència digital (on la població té més capacitat digital, fan menys deures; coeficient: -0,50).

Els deures escolars tenen a més una curiosa conseqüència: reprodueixen els estereotips de gènere. L’educació és mixta pràcticament en la seua totalitat; tanmateix, les dones declaren que fan més deures que els homes. Per exemple, a Espanya el 27,75 dels xics diuen fer més de 2 hores de deures al dia, percentatge que s’incrementa al 43,5 % en el cas de les xiques. Els hi han posat més deures? Probablement no, sinó que elles els fan de manera més acurada, amb més temps (allò que la bibliografia especialitzada anomenava el cas de l’alumna tranquil·la: més estudioses, millors notes...).

El tema dels deures té altres derivades importants. En primer lloc afecta l’erosionada salut mental de l’estudiantat. El 39,4 % de l’estudiantat està d’acord amb la frase “Em pose molt tens quan he de fer els deures de matemàtiques”. Percentatge que puja al 46,1 % a casa nostra. En segon lloc, el recurs a la IA ha plantejat un nou repte a les famílies, perquè sembla que l’escola no està fent-ne una formació específica. Els deures són, sense dubte, la manera quantitativament més important d’implicació de les famílies amb la docència, ja que afecta a pràcticament el 100 %, mentre que, com a molt, parlar amb els docents per iniciativa del professorat afecta a menys d’un 60% al País Valencià o fer voluntariat a l’escola valenciana arriba només a un 7 %.

En alguns centres de Primària valencians han decidit eliminar els deures. És una bona mesura? No ho sé. Què passarà amb l’estudiantat quan arriben a Secundària, on es mantenen? Això planteja el problema de fons de la (precària) coordinació Primària-Secundària. En general, aquesta és més feble en la xarxa pública, perquè la xarxa privada la té garantida en obrir centres amb les dos etapes. Seria una bona mesura que la xarxa pública els imitara, al preu polític de baixar aritmèticament el nombre de centres. Per últim, PISA aconsella decididament l’obertura de sales al centre on els estudiants puguen fer els deures, assessorats per personal o amb mentoratge entre iguals. Al País Valencià només la meitat de centres disposen d’aquestes sales, mentre que en altres comunitats estan per dalt del 70 % (País Basc, Aragó, Extremadura, etc.). Ja tenen deures els docents...

El desaparegut joc de la taba

 [Tafaneries valencianes, 23/3/2026, html ací, pdf ací]

En dues o tres generacions sembla que a casa nostra s’ha deixat de jugar a la taba. El joc en el qual es llança a l’aire un (o més) astràgal de corder és mil·lenari. En el ‘Fedro’ de Plató (p. 274 d) es remunta el seu origen a Thot, el déu egipci de la saviesa. Però no fou el mestre d’Aristòtil l’únic clàssic que en parlà. Pedro Pantoja de Ayala, en una obra raríssima anomenada «Commentaria in Tit. de aleatoribus D. et C.» (ed. 1625, p. 109v i ss.), arreplega 32 referències grecollatines al joc del «talus», nom llatí d’allò que els grecs anomenaren com l’osset: «astràgal». Però, com de la paraula «talus» es passà a «taba»? Fou a terres valencianes? És ben probable. El diccionari de la RAE informa que «taba» prové de l’hispano-àrab «ká‘ba», i aquest de l’àrab clàssic «ka‘bah», que significa una cosa de forma cúbica, tant la taba com un dau. Per aquesta forma, dona nom al conegut edifici de La Meca al voltant del qual giren els pelegrins. Per tant, «taba» es pogué formar com una síntesi de «talus» i «ka‘bah» a les nostres terres o d’altres amb presència àrab. De fet, el joc hagué d’estar molt viu a València. Lluís Vives l’esmenta en dos dels diàlegs de la seua obra «Exercitatio linguae latinae» (1539; en l’edició de Maians, vol. I, pp. 293 i 388). En castellà, el terme no està documentat fins a 1599, en la «Primera parte de Guzmán de Alfarache» de Mateo Alemán: «jugar la taba, el palmo y al hoyuelo» (al meu parer, ‘el palmo y el hoyuelo’ en serien un únic joc, el de les boletes amb un clotet i ‘mort i pam’). Una dècada abans d’aquesta referència, Lope de Vega estigué a València i també parlà del joc a les seus «Sàtires». L’esment de Lope ens posa en la pista d’una altra denominació ben nostra. Ell escrigué: «Jugando dicen que estaba a la taba; pregúntale si diçe carne o vino». «Carn» és una de les cares de l’osset i ací també «vi», el que popularment s’anomenà «cul». Rodrigo Caro, en una altra obra del segle XVII anomenada «Dias geniales ó lúdicros», diu que aquella cara, la convexa, s’anomenava també «canis» (gos) i que l’altra part, la còncava, era «felicidad, Venus, cous [?]» (p. 132 de l’ed. 1884). Recorde haver escoltat aquestes dues parts també com a «panxa plena» i «panxa buida». És possible, per tant, que «canis» acabara en «carn» i l’altra, la de la felicitat, en «cul», el que amb el temps formà la paraula valenciana «carnicol» per a referir el joc. Així ho reconeix l’esmentat Rodrigo Caro. Ell diu que al joc l’anomenen «los españoles, ‘taba’ ó ‘carnicol’; los franceses, ‘ossellet’; los flamencos ‘pickelsteen’» (p. 125). Coromines, al DCLC, diu que a Catalunya i les Illes està estés més bé «jocs dels ossets». Per tant, és possible que les dues paraules, «taba», per la influència de l’arab, i el compost «carnicol» procediren de terres valencianes.

Fou la paraula «taba» l’origen de «tabarra»? També n’és ben probable. La locució «prendre la taba» significava «prendre la paraula», però ben prompte la «taba» es va referir a una «xerrameca, conversa insistent i d’assumpte incoherent o barrejat» (DCVB) i aleshores s’hi parlà de «donar taba» (en castellà, documentada al 1853 en Hilario Ascasubi). «Té taba per a rato», escriu Josep María Puig i Torralva en un llibret que edità Teodor Llorente en 1885, o «¡Che, que taba!», escriu Antonio Chocomeli per la mateixa època. Però, com es passà de «taba» a «tabarra»? La RAE especula amb la relació amb «tabarro» o «tábarro», que és el nostre «tave», precisament una etimologia relacionada amb la de «tafaneria» que dona nom a aquesta sèrie d’articles.

Però encara n’hi ha més sorpreses lingüístiques amb el joc de la taba. Sabem que el joc i la paraula arrelà a l’Argentina i altres terres americanes, on es formaren expressions ben curioses, com aquesta de Carlos Reyles: «Unos nasen agrasiaus, otros con cara de taba culera» (El gaucho florido, 1932) o aquesta dita que arreplega Ricardo Güiraldes: «No hay taba sin culo, ni rodeo sin golpeados» (Don Segundo Sombra, 1926). Com és sabut, també a l’Argentina i altres països americans arrelà el joc de cartes més valencià, el truc, que hi anomenen «truco». Això produí l’expressió «jugarretas de truco y taba», que podem llegir en Roberto J. Payró: «Nosotros, para matar el tiempo, y menudeándole a las copas, armábamos jugarretas de truco y taba; después hicimos riñas de gallos, y hasta dimos bailongos en el patio, entre el palenque y la ramada.» (El casamiento de Laucha, 1906). No tindrà el «trick or treat» de Halloween l’origen en aquestes «jugarretas de truco y taba»? De fet, als EUA no està documentada la fórmula abans dels anys vint del segle passat. No serà l’expressió anglesa un manlleu de l’emigració argentina i, més remotament, dels noms dels jocs valencians?

Cal parlar de l’antic carrer Carnicol, que apareix en el mapa de Tosca. És l’actual carreró del beat Juan de Ribera, el paral·lel al carrer de Comèdies que va des del carrer la Pau al carrer de La Nau. M’incline a pensar que el nom deriva del fet que persones adultes hi jugaven a tabes i potser apostaven diners. La raó és la següent. En una edició de la traducció castellana de l’obra de Vives esmentada, amb el títol «Diálogos», a cura de mossèn Agustí Sales i Alcalà, doctor en teologia, que aparegué en 1768 i es reedità set vegades fins a 1817, aquest teòleg incorporà una nota a la referència a la taba del diàleg sisé: «Había juego de taba cerca de la escuela» (p. 19). En el diàleg quart del llibre de Vives es parla d’un xiquet que, des d’una ubicació indeterminada pròxima a l’església de Sant Andreu (ara, de Sant Joan de la Creu) marxa a l’escola a un lloc pròxim a la plaça del Patriarca, el que potser rememore com el mateix Vives anava a l’escola fundada per Antoni Tristany (encara que aleshores aquest ja havia mort a les presons del Sant Ofici), prop del carrer Comèdies. Per tant, podem identificar fàcilment aquell lloc del qual parla mossén Sales (que fou cronista de la ciutat i del Regne) amb aquell carreró ara dedicat al beat de la Contrareforma. En el mapa de Tosca, el nom Carnicol s’ha transformat en Carn y Cols.

Per últim i atenent a la procacitat valenciana, tan gustosa de parlar de figues i faves, deixe a la imaginació de la persona que llig completar una locució que, pel decòrum habitual, no està arreplegada als diccionaris: «Juguem a la taba: tu poses el forat i jo...»

L’ordinari d’Algemesí que desenterrà la seua dona

[Tafaneries valencianes, 16/02/2026, html ací, pdf ací] 

En la seua «Ciència nova» (1744), Giambattista Vico va escriure que el principi de la humanitat esdevingué «amb l’acte sagrat d’enterrar els morts»; per això el qualificatiu d’«humà» deriva de «terra», d’«humus» –que deien els llatins–, perquè sepultem els morts (llib. II, cap. 12). Però també ha hagut exemples en les quals desenterrem els cadàvers per diverses raons. Es conta que el rei Pere I de Castella, el Cruel, després de la mort de la seua amant, María de Padilla, la va traure de la tomba, la besa i la manà coronar reina de Castella. Amor? Legitimació dels hereus? La literatura també ha tractat d’aquests fets. Hi ha prou a pensar en els personatges de Berenice o Ligeia dels relats d’Edgar Allan Poe. Així mateix, en aquesta secció parlàrem fa temps de l’impressionant cas de Vicenta Martínez Genovés, una dona del carrer Ruaya de València, que desenterrà la seua filleta, Concepción, del Cementeri General en gener de 1913, quan portava un mes soterrada (vegeu cap. 21, Levante 15/05/2016). Doncs, molts pocs mesos abans i a causa, suposadament, d’un enamorament obsessiu, esdevingué una història semblant a Algemesí.

Cap al 1890 van contraure matrimoni Joaquina Ferris Felici i Carmelo Vendrell Moreno, una parella d’Algemesí que estarien al voltant dels vint anys. Amb el temps, van nàixer un fill i una filla, que heretaren el nom dels progenitors, i algun fillet més. Tenien l’adreça familiar al carrer Albalat, núm. 19, a pocs metres de la plaça Major del poble. En aquella època, Algemesí tenia uns 8.000 habitants, segons els censos oficials, i l’ofici de Carmelo, que era el d’ordinari del poble i sembla que també s’encarregava d’enviaments postals, li atorgava una certa popularitat en el veïnatge.

El 4 d’agost del 1910 morí Joaquina Ferris, quan tenia uns quaranta anys. Fou soterrada al cementeri del poble. Uns mesos després, la família es traslladà al carrer de Domènec Gamieta, núm. 1, més a la vora de la localitat i prop de corba del riu Magre, que l’abraça pel sud. Una abraçada que produeix inundacions, com en la fatídica jornada del 29 d’octubre de 2024. Quan l’ordinari i la seua família es traslladaren al nou habitatge, els vestits i altres pertinències de la mare es guardaren en una caixa de fusta a la navada del fons de la casa.

Al gener de 1911, Carmelo patí un episodi de depressió o deliri amorós per la pèrdua de la seua muller; aleshores anà una nit al cementeri del poble, l’anomenat ara cementeri vell, junt a l’ermita de Sant Onofre (aquell anacoreta, molt venerat a terres valencianes que, pel fet de ser representat eventualment com a dona, mereixeria una tafaneria). Aquest cementeri està situat uns cinc quilòmetres al nord de la casa de Carmelo. Hem de suposar que l’ordinari superà el mur, desenterrà clandestinament el cadàver de la seua estimada, tornà a casa i, discretament, el guardà a la caixa de fusta de les seues robes, a la que afegí un forrellat. Sembla que, com que havien sigut uns dies molt plujosos, l’endemà l’enterrador advertí empremtes o moviment de terres i li ho va dir a l’alcalde, però aquest no en va fer massa cas.

A mitjan maig de 1911, la filla de la família, Joaquina Vendrell Ferris (que la premsa cita a voltes com a Josefina i potser tinguera el nom compost) li demanà la clau al pare, que sembla que donà l’excusa que l’havia perduda. Potser la jove volia recuperar algun vestit de la mare. Per la vesprada, Joaquina envià un germanet a pel manyà del poble, Salvador Gomis, que retirà el forrellat. Ací, els relats periodístics divergeixen: uns diuen que obriren el bagul i restaren espaordits; d’altres, que el manyà, suposant alguna trobada desagradable, demanà la presència de dos testimonis, o que la filla volgué ocultar el cadàver; per últim, potser la versió més creïble, és que, en retirar el forrellat i sense obrir la caixa, la filla acompanyà el manyà a la porta del carrer, i el fill menut tafanejà la caixa i anà ràpid a contar el que havia vist, per la qual cosa Joaquina exclamà: «Bobo! No m’asustes! T’haurà paregut a tu...» Però el xiquet tenia raó.

Descobert el cadàver, el manyà, en advertir la transcendència del fet, immediatament li ho comunicà a l’alcalde, el qual ho traslladà a l’autoritat judicial d’Alzira. El jutge, Rafael Presencia, va detindre Carmelo i també l’enterrador del poble, León Serrano. Comprovà que la tomba de Joaquina estava buida i identificà el cadàver pels familiars, que contaren que la dona tenia una dent postissa i, quan fou soterrada, l’home li retallà uns cabells per guardar-los, dos indicis que presentava el cadàver. Empresonaren Carmelo a València. Uns dies després, fou alliberat l’enterrador, també popular i estimat al poble, i un temps després, Carmelo, exonerat del seu delicte perquè la justícia va entendre que havia obrat alienat per la passió amorosa. La premsa parlà de la satisfacció del veïnatge.

Mentrestant la premsa es dividí. Quan es descobriren els fets, els diaris de dretes atiaren l’escàndol: parlaren de la trobada d’una dona assassinada, de ganivetades i suggerien subtilment que el cadàver havia sigut profanat per l’home. «El Pueblo», de tendències republicanes, criticà la premsa conservadora i va fer-ne un relat més contingut. Sembla que, un segle després, les coses periodístiques no han canviat molt.

Després d’aquell episodi i d’algun enfrontament, Carmelo abandonà el poble i obrí una verduleria a València, al carrer Paloma (ara, Julio Antonio i popularment conegut com el de la Palmera), núm. 14, que estigué oberta, almenys, fins a 1925.

No sabem quan morí Carmelo, ni tampoc si finalment les seues restes descansaren amb les de la seua estimada muller. De fet, en els registres del cementeri d’Algemesí no es troba la referència a Joaquina, tal vegada per un lapsus burocràtic, amb l’embolic del desenterrament, o perquè el jutge Presencia d’Alzira ordenà la inhumació al cap del partit judicial o el seu soterrament secret (el que també era una resolució possible, vegeu la tafaneria núm. 45: La mort de Luisito). No ho sabem. Tampoc no es troba referència al soterrament de l’home, Carmelo, ni en Algemesí ni en València. Esperem, però, que els dos descansen junts. 

La capacitat emocional dels docents

 

Opinió, 15/2/2026, link ací.

Al periòdic apareixen informacions alarmants: un centre no adverteix les tendències suïcides d’una estudiant, una mestra maltracta alumnat d’Infantil, els docents no adverteixen que un estudiant transsexual és assetjat per més d’una dotzena de companys... Són els professors actuals menys empàtics? Lògicament, totes les persones tenen la seua opinió sobre aquest assumpte, fonamentada en les seues experiències immediates. Ara bé, els estudis internacionals ens poden ajudar a entendre els moviments magmàtics, les tendències de fons.

Per primera vegada, la gran enquesta internacional del professorat de l’OCDE (que respon a les sigles angleses Talis) ha fet una recerca sobre habilitats emocionals del professorat, els resultats de la qual estan publicant-se. Aquesta enquesta (una mena de PISA per a docents) apunta com són aquestes tendències latents. En general, el professorat espanyol es considera profundament empàtic. Per exemple, un 94,6 % declara ser molt o totalment empàtic i un 87,7 % diu que es mostra càlid amb els seus estudiants, front al 93,5 % i el 91,5 % de mitjana del clúster exitós d’una mostra de 25 països de la UE. Però sembla que el nostre professorat «punxa» en la capacitat de gestionar emocionalment l’aula i en l’autoregulació emocional. Així el 72,9 % creu que pot recolzar emocionalment l’alumnat front al 80,9 % de mitjana del clúster exitós i el 66,7 % creu que pot estar atent als sentiments dels estudiants front a 74,6 % del mateix clúster. Què vol dir aquest descens dels percentatges? Fonamentalment que està obrint-se una bretxa entre la vocació i la gestió. Altrament dit, els docents espanyols declaren taxes elevades d’afecte o empatia respecte dels seus estudiants, però després baixa el percentatge dels que pensen que poden efectivament recolzar-los emocionalment o que poden fer prou per ells. Estan en «un vull i no puc». Cal entendre aquesta sensació de «no arribar-hi».

En realitat, estar molt o totalment atent als sentiments de l’alumnat és una variable que té un cert aire compensatori, perquè correlaciona amb la desigualtat social (+0,47 amb l’índex de Gini) i menys i de manera inversa amb la riquesa (-0,32 amb el producte interior per càpita). Però, aleshores, aquesta preocupació pels sentiments de l’estudiantat pot derivar en una gestió dels conflictes des de l’afectivitat que «esgota» els docents. Aquest és el moll de l’assumpte. La qüestió no és si són empàtics, sinó si poden traslladar la seua empatia a la resolució de problemes. La comparació amb Itàlia pot resultar aclaridora: el percentatge de docents que hi declaren que poden recolzar els estudiants o estar atents als seus sentiments són més elevats que en España i, potser per això tenen més confiança en poder preocupar-se efectivament pels problemes de l’estudiantat. Resulta preocupant que ni l’opinió pública, ni l’administració educativa ni una part de les ciències de l’educació semblen preocupar-se d’aquest tipus de moviments magmàtics. En el cas de l’administració educativa s’equivoca de mig a mig: afegir-ne prescripcions o incrementar la burocràcia és part del problema, no de la solució.

La desigualtat a Espanya (una de les més altes de la UE), que es tradueix en major heterogeneïtat a l’aula, amb la perspectiva d’un increment demogràfic degut a l’arribada de persones migrades (un increment que, segons l’INE lideraran les Illes Balears i el País Valencià), poden incrementar aquests processos quasi de «burnout». A més a més, s’apunta una font emergent de desigualtat en el fet que Espanya té més temps de deures escolars que la mitjana (la qual cosa correlaciona, lògicament, amb més temps de correcció de deures del professorat) i cada vegada més els deures es realitzen amb mitjans digitals. L’escola, però, sembla haver renunciat a formar l’estudiantat en intel·ligència artificial generativa, tant en deures com en estratègies d’estudi. Però, com que les competències digitals correlacionen amb riquesa (+0,75 per a la mostra anterior), tot això pot representar un increment de les tendències adverses d’aquell moviment magmàtic en competències emocionals. Caldrà prestar-li atenció, més enllà de les notícies preocupants.

El sufragisme sorgí a València

 [Tafaneries valencianes, 8/12/2025, html ací, pdf ací]

Si no s’ha fet ja (i que em perdone la professora Carme Agulló, la gran historiadora del magisteri femení valencià, si ja ho ha investigat), s’hauria d’estudiar el fenomen d’aquelles germanes, «casades» amb el magisteri, que, en dedicar-se íntegrament a la seua vocació, encarnaren ideals emancipatoris i esdevingueren autèntics fars per a generacions posteriors. En aquesta secció de tafaneries hem vist el cas de l’extraordinària Maria Carbonell, professora com la seua germana de l’Escola normal de València (Levante 15/12/2019), i de les germanes evangelistes Carin i Carolina Haglund (Levante 10/7/2016). No menors foren els mèrits d’Amalia i Ana Carvia Bernal, dues germanes una de Huelva i l’altra de Cadis, també dedicades al magisteri, arrelades a València, on foren les grans precursores del dret al vot de les dones. Gràcies a elles es pot afirmar que el sufragisme espanyol començà a València.

Amalia Carvia va nàixer a Huelva en 1861. La mare era de la mateixa ciutat andalusa i el pare, un emigrat gallec. Poc després, la família es traslladà a Cadis, on va nàixer Ana en 1865, a l’emblemàtic Barri d’Hèrcules. Les germanes s’integraren en la maçoneria, fundaren la primera lògia femenina a aquella ciutat constitucional i republicana («Hijas de la Regeneración») i començaren una intensa activitat propagandística a favor del lliurepensament i dels drets de les dones.

Cap a la fi del segle XIX, les dues germanes s’instal·laren a València, on dirigiren durant anys una escola laica. El 10 de juliol de 1897 llançaren un manifest, que anunciava la fundació de l’«Asociación General Femenina», presidida per Belén Sárraga Hernández (nascuda a Valladolid i directora de la revista «La Conciencia Libre») i que tenia Ana com a secretària (aquesta freqüentment signava «Ana C. Bernal», potser per a destacar el paper de la seua mare). L’objectiu primer de l’Asociación General Femenina fou «la instrucción y la educación de la mujer»: la «creación de escuelas diurnas y nocturnas para niñas y mujeres, estableciendo al propio tiempo hermosas corrientes de solidaridad y mutuo apoyo, no solo entre nosotras, sino también entre los individuos de ambos sexos».

D’acord amb aquest programa, establiren a València un «Colegio Racionalista para Niñas», ubicat al carrer Recared, primer al núm. 10 i després al núm. 27, del barri de Velluters. Tenim notícia que l’escola ja estava activa en 1905, quan les alumnes participaren en els actes pel centenari del Quixot, al temps que l’esmentada María Carbonell publicà el seu estudi sobre les dones en la novel·la immortal de Cervantes.

Les germanes Carvia Bernal remeteren articles a nombroses publicacions (alguns amb la defensa de la pau durant la Gran Guerra) i fundaren la revista «Redención», que es presentava com a «Revista Mensual Feminista», dirigida per Ana i on també col·laborà Amalia. El primer número aparegué en setembre de 1915 i es mantingué fins a 1922. Mentrestant l’ideari sufragista feia camí arreu del món. Per tots els continents hi hagueren manifestacions de dones per a reclamar el dret al vot que, finalment, s’aconseguí parcialment al Regne Unit el 1918. Aquell mateix any es constituí la Lliga Espanyola per al Progrés de la Dona, formada el 22 d’abril de 1918 per 53 dones, encapçalada per les germanes Carvia Bernal i amb representació de grups de tot el territori, incloent-hi València, Alzira, Burjassot, Monòver i Xàtiva. Aquesta Lliga, que es constituí formalment en el mes d’agost, presentà poc després un escrit a les cambres legislatives perquè foren reformats els articles del Codi Civil i desapareguera la desigualtat entre sexes. El document estava signat a València, el 5 de novembre del mateix any. Posaren el seu nom en aquell manifest pioner Ana Carvia, com a presidenta de la Lliga; Carmen Heredia, Amalia Carvia, que es presentà com a escriptora; Elena Carballo de la Barrera, escriptora també i actriu arrelada a Torrent; Ángeles Guiñón, professora i també redactora habitual de «Redención»; Vicenta Mora, comerciant; María Pallarés Roca de Súñol, mestra de Barcelona que poc després va escriure un lletra per a l’himne d’Espanya on valorava el paper de les dones («España querida, tú pides mujeres que salvar ayuden la nave española...»); Pilar Hernández Selfa, telegrafista, amb plaça de funcionària d’aquest cos des del 1915 i que també havia sigut redactora d’«El Pensamiento Femenino»; Aurora Aves Ricoy; escriptora; Artemina Botella Terol, pintora i feminista de Xàtiva, a la qual l’Ajuntament de la ciutat «socarrada» li va dedicar recentment un carrer; Pilar Villar de Deu i Elena Chust (o Just), d’Alzira i d’orientació anarquista.

Poc després, el gener de 1919, arran d’una reforma electoral restrictiva, les feministes esdevingueren «de sobte» (com va afirmar una d’elles) en sufragistes. El moviment de la Lliga Espanyola per al Progrés de la Dona, freqüentment amb convergència amb altres associacions, encapçalà la reivindicació del vot de les dones, un dret que encara tardaria més d’una dotzena d’anys en ser aconseguit, ja en temps de la II República Espanyola. L’activitat fou molt intensa durant 1919 i el 20 de febrer de l’any següent, com ha trobat l’investigador Manuel Almisas, el Diari de les Corts arreplega la primera petició formal del vot femení, remesa des de València. Con va escriure aquell mateix mes la feminista uruguaiana Paulina Luisi: «El sufragi és més que un dret: el sufragi és un instrument de combat, és una probabilitat d'èxit, és un instrument de defensa i una facilitat de triomf; en una paraula, el sufragi és una arma en la lluita social». Dissortadament, malgrat que el ministre Manuel de Burgos Mazo presentà una iniciativa, el projecte va decaure pels canvis de legislatura. Després esdevingueren les dictadures militars i el període de llibertat de la II República que materialitzà aquell dret.

A València estant, les germanes Carvia Bernal seguiren amb la seua activitat docent i feminista. Es multiplicaren en escrits i actes i trobaren en el republicanisme blasquista una sintonia ideològica, la qual cosa no els llevà d’aproximar-se a orientacions lliurepensadores i anarquistes. El 1935, Amalia esdevingué vicepresidenta de la Lliga dels Drets de l’Home, fundada a Espanya. També la seua participació en un acte d’homenatge a Ferrer i Guàrdia fou escrupolosament anotat per la maquinària repressora del franquisme. Se li obrir procés, del qual no es deslliurà fins als anys 40, quan ja superava els 80 anys. Morí a València el març de 1949, uns anys després que la seua germana Ana, que morí en 1940.

Les germanes Carvia Bernal tenen carrers dedicats on van nàixer: Huelva i Cadis. Caldria que també foren reconegudes allà on desenvoluparen la seua lluita feminista i sufragista.

Què diu l’Esquerra de Benimuix de la immigració?

 Opinió, 20/11/2025, html ací, pdf ací. jpg ací

Què diu l’Esquerra de Benimuix de la immigració?

Pel que fa a la immigració, els partits de Dreta estan unificant el seu programa. En una paraula: volen “estrangeritzar” les persones immigrades. Les presenten com a individus estranys a allò nostre, per la qual cosa no mereixen els beneficis d’estar entre nosaltres; cal posar-hi barreres, dona igual si són canoneres, concertines, fustigació, papers o exàmens culturals.

Els partits d’Esquerra observen preocupats que els seus arguments a favor de la presència de persones immigrades no són efectius, perquè es multiplica la gent que respon al CIS que la immigració és un problema (6,5 % baròmetre d’octubre 2015; 20,5 % baròmetre d’octubre de 2025). Els partits d’Esquerra afirmen que són un factor de la bona situació econòmica; però els repliquen que què passarà quan la situació empitjore. Afirmen que les persones migren per necessitat i som un país solidari; els repliquen que per què han de vindre precisament ací. Aleshores, l’Esquerra cau en la temptació de donar unes mans de pintura de Dretes al seu programa migratori. Què fer?

Observem la situació a escala local. Pensem en Benimuix. Aquest topònim és fictici i fou inventat pel pintor Antonio Fillol; com també ho fou Benifotrem, el poble de la pel·lícula i la sèrie dirigides per Toni Canet. Parlaré de Benimuix, encara que les dades van referides a un poble real, que no cal identificar.

Benimuix té ara poc més de 30.000 habitants. Les dades dels darrers cinc anys diuen que el creixement vegetatiu és negatiu (moren més persones que naixen); això és preocupant, perquè la taxa de dependència (població que no està en edat laboral respecte del total) està al voltant del 50%. O hi ha afluència migratòria o hi haurà més envelliment i dependència. Però tenim sort, perquè l’Institut Nacional d’Estadística preveu que la població valenciana creixerà, fonamentalment a causa del balanç migratori. Si projectem les estimacions de l’INE, sabem que l’any 2039 Benimuix tindrà un 13,3 % més d’habitants. Probablement seran més, si considerem la ubicació i l’estructura econòmica del poble o l’augment de conflictes en molts països. Certament, els dos fenòmens més importants que ha d’encarar la política de Benimuix als pròxims anys són les eventuals catàstrofes per l’escalfament global i l’augment demogràfic, amb la diferència que el segon no es percep tan clarament com una inundació sobtada. Què hi passarà amb l’habitatge, la sanitat o l’educació?

Benimuix té ara 14.000 habitatges residencials. En necessitarà 1.500 més. En l’última dècada, l’hospital de referència de Benimuix ha aconseguit encabir 40 llits més i s’acosta als 400. Però l’augment demogràfic exigirà, com a poc, uns 52 més, sense comptar-hi l’increment per als pacients crònics; en total, uns 100 llits de més, el que ja fa pensar en un hospital nou. A més, caldrà ampliar la xarxa de Centres d’Atenció Primària i d’altres instal·lacions sanitàries. En educació, Benimuix té ara unes 205 unitats educatives. L’any 2039, amb l’augment de població, Benimuix necessitarà una escola pública més (fins i tot més gran que la mitjana dels centres actuals), mig institut més i, si es mantinguera la distribució d’alumnat entre centres públics i privats, hi caldrà afegir mig centre educatiu privat més. Costa anys poder obrir una escola o un centre de salut nous. Els demanen les autoritats de Benimuix? Per ara no. Potser saben que el govern té l’excusa de la reconstrucció per la DANA... El temps passa.

Si no es fan aquestes construccions o no n’hi ha dotacions de personal i recursos materials, sabem el que esdevindrà: lloguers més cars, llistes d’espera més llargues, més barracons... I aleshores la població considerarà encara més la immigració com un problema i serà més favorable al programa de la Dreta i l’Extrema Dreta per “estrangeritzar” les persones immigrades. És més senzill culpar els nouvinguts. Però també augmentarà l’especulació amb l’habitatge i les empreses de sanitat o educació veuran créixer la seua demanda i els seus beneficis. De retruc, la idea –pròpia de l’Esquerra– dels serveis públics de qualitat com a factor d’igualtat quedarà erosionada en l’electorat de Benimuix. L’Esquerra de Benimuix ha de fer números i, quan parle d’immigració, les paraules han de ser: «habitatges», «hospital», «escoles». La xenofòbia de demà s’atura avui.