L’ordinari d’Algemesí que desenterrà la seua dona

[Tafaneries valencianes, 16/02/2026, html ací, pdf ací] 

En la seua «Ciència nova» (1744), Giambattista Vico va escriure que el principi de la humanitat esdevingué «amb l’acte sagrat d’enterrar els morts»; per això el qualificatiu d’«humà» deriva de «terra», d’«humus» –que deien els llatins–, perquè sepultem els morts (llib. II, cap. 12). Però també ha hagut exemples en les quals desenterrem els cadàvers per diverses raons. Es conta que el rei Pere I de Castella, el Cruel, després de la mort de la seua amant, María de Padilla, la va traure de la tomba, la besa i la manà coronar reina de Castella. Amor? Legitimació dels hereus? La literatura també ha tractat d’aquests fets. Hi ha prou a pensar en els personatges de Berenice o Ligeia dels relats d’Edgar Allan Poe. Així mateix, en aquesta secció parlàrem fa temps de l’impressionant cas de Vicenta Martínez Genovés, una dona del carrer Ruaya de València, que desenterrà la seua filleta, Concepción, del Cementeri General en gener de 1913, quan portava un mes soterrada (vegeu cap. 21, Levante 15/05/2016). Doncs, molts pocs mesos abans i a causa, suposadament, d’un enamorament obsessiu, esdevingué una història semblant a Algemesí.

Cap al 1890 van contraure matrimoni Joaquina Ferris Felici i Carmelo Vendrell Moreno, una parella d’Algemesí que estarien al voltant dels vint anys. Amb el temps, van nàixer un fill i una filla, que heretaren el nom dels progenitors, i algun fillet més. Tenien l’adreça familiar al carrer Albalat, núm. 19, a pocs metres de la plaça Major del poble. En aquella època, Algemesí tenia uns 8.000 habitants, segons els censos oficials, i l’ofici de Carmelo, que era el d’ordinari del poble i sembla que també s’encarregava d’enviaments postals, li atorgava una certa popularitat en el veïnatge.

El 4 d’agost del 1910 morí Joaquina Ferris, quan tenia uns quaranta anys. Fou soterrada al cementeri del poble. Uns mesos després, la família es traslladà al carrer de Domènec Gamieta, núm. 1, més a la vora de la localitat i prop de corba del riu Magre, que l’abraça pel sud. Una abraçada que produeix inundacions, com en la fatídica jornada del 29 d’octubre de 2024. Quan l’ordinari i la seua família es traslladaren al nou habitatge, els vestits i altres pertinències de la mare es guardaren en una caixa de fusta a la navada del fons de la casa.

Al gener de 1911, Carmelo patí un episodi de depressió o deliri amorós per la pèrdua de la seua muller; aleshores anà una nit al cementeri del poble, l’anomenat ara cementeri vell, junt a l’ermita de Sant Onofre (aquell anacoreta, molt venerat a terres valencianes que, pel fet de ser representat eventualment com a dona, mereixeria una tafaneria). Aquest cementeri està situat uns cinc quilòmetres al nord de la casa de Carmelo. Hem de suposar que l’ordinari superà el mur, desenterrà clandestinament el cadàver de la seua estimada, tornà a casa i, discretament, el guardà a la caixa de fusta de les seues robes, a la que afegí un forrellat. Sembla que, com que havien sigut uns dies molt plujosos, l’endemà l’enterrador advertí empremtes o moviment de terres i li ho va dir a l’alcalde, però aquest no en va fer massa cas.

A mitjan maig de 1911, la filla de la família, Joaquina Vendrell Ferris (que la premsa cita a voltes com a Josefina i potser tinguera el nom compost) li demanà la clau al pare, que sembla que donà l’excusa que l’havia perduda. Potser la jove volia recuperar algun vestit de la mare. Per la vesprada, Joaquina envià un germanet a pel manyà del poble, Salvador Gomis, que retirà el forrellat. Ací, els relats periodístics divergeixen: uns diuen que obriren el bagul i restaren espaordits; d’altres, que el manyà, suposant alguna trobada desagradable, demanà la presència de dos testimonis, o que la filla volgué ocultar el cadàver; per últim, potser la versió més creïble, és que, en retirar el forrellat i sense obrir la caixa, la filla acompanyà el manyà a la porta del carrer, i el fill menut tafanejà la caixa i anà ràpid a contar el que havia vist, per la qual cosa Joaquina exclamà: «Bobo! No m’asustes! T’haurà paregut a tu...» Però el xiquet tenia raó.

Descobert el cadàver, el manyà, en advertir la transcendència del fet, immediatament li ho comunicà a l’alcalde, el qual ho traslladà a l’autoritat judicial d’Alzira. El jutge, Rafael Presencia, va detindre Carmelo i també l’enterrador del poble, León Serrano. Comprovà que la tomba de Joaquina estava buida i identificà el cadàver pels familiars, que contaren que la dona tenia una dent postissa i, quan fou soterrada, l’home li retallà uns cabells per guardar-los, dos indicis que presentava el cadàver. Empresonaren Carmelo a València. Uns dies després, fou alliberat l’enterrador, també popular i estimat al poble, i un temps després, Carmelo, exonerat del seu delicte perquè la justícia va entendre que havia obrat alienat per la passió amorosa. La premsa parlà de la satisfacció del veïnatge.

Mentrestant la premsa es dividí. Quan es descobriren els fets, els diaris de dretes atiaren l’escàndol: parlaren de la trobada d’una dona assassinada, de ganivetades i suggerien subtilment que el cadàver havia sigut profanat per l’home. «El Pueblo», de tendències republicanes, criticà la premsa conservadora i va fer-ne un relat més contingut. Sembla que, un segle després, les coses periodístiques no han canviat molt.

Després d’aquell episodi i d’algun enfrontament, Carmelo abandonà el poble i obrí una verduleria a València, al carrer Paloma (ara, Julio Antonio i popularment conegut com el de la Palmera), núm. 14, que estigué oberta, almenys, fins a 1925.

No sabem quan morí Carmelo, ni tampoc si finalment les seues restes descansaren amb les de la seua estimada muller. De fet, en els registres del cementeri d’Algemesí no es troba la referència a Joaquina, tal vegada per un lapsus burocràtic, amb l’embolic del desenterrament, o perquè el jutge Presencia d’Alzira ordenà la inhumació al cap del partit judicial o el seu soterrament secret (el que també era una resolució possible, vegeu la tafaneria núm. 45: La mort de Luisito). No ho sabem. Tampoc no es troba referència al soterrament de l’home, Carmelo, ni en Algemesí ni en València. Esperem, però, que els dos descansen junts. 

La capacitat emocional dels docents

 

Opinió, 15/2/2026, link ací.

Al periòdic apareixen informacions alarmants: un centre no adverteix les tendències suïcides d’una estudiant, una mestra maltracta alumnat d’Infantil, els docents no adverteixen que un estudiant transsexual és assetjat per més d’una dotzena de companys... Són els professors actuals menys empàtics? Lògicament, totes les persones tenen la seua opinió sobre aquest assumpte, fonamentada en les seues experiències immediates. Ara bé, els estudis internacionals ens poden ajudar a entendre els moviments magmàtics, les tendències de fons.

Per primera vegada, la gran enquesta internacional del professorat de l’OCDE (que respon a les sigles angleses Talis) ha fet una recerca sobre habilitats emocionals del professorat, els resultats de la qual estan publicant-se. Aquesta enquesta (una mena de PISA per a docents) apunta com són aquestes tendències latents. En general, el professorat espanyol es considera profundament empàtic. Per exemple, un 94,6 % declara ser molt o totalment empàtic i un 87,7 % diu que es mostra càlid amb els seus estudiants, front al 93,5 % i el 91,5 % de mitjana del clúster exitós d’una mostra de 25 països de la UE. Però sembla que el nostre professorat «punxa» en la capacitat de gestionar emocionalment l’aula i en l’autoregulació emocional. Així el 72,9 % creu que pot recolzar emocionalment l’alumnat front al 80,9 % de mitjana del clúster exitós i el 66,7 % creu que pot estar atent als sentiments dels estudiants front a 74,6 % del mateix clúster. Què vol dir aquest descens dels percentatges? Fonamentalment que està obrint-se una bretxa entre la vocació i la gestió. Altrament dit, els docents espanyols declaren taxes elevades d’afecte o empatia respecte dels seus estudiants, però després baixa el percentatge dels que pensen que poden efectivament recolzar-los emocionalment o que poden fer prou per ells. Estan en «un vull i no puc». Cal entendre aquesta sensació de «no arribar-hi».

En realitat, estar molt o totalment atent als sentiments de l’alumnat és una variable que té un cert aire compensatori, perquè correlaciona amb la desigualtat social (+0,47 amb l’índex de Gini) i menys i de manera inversa amb la riquesa (-0,32 amb el producte interior per càpita). Però, aleshores, aquesta preocupació pels sentiments de l’estudiantat pot derivar en una gestió dels conflictes des de l’afectivitat que «esgota» els docents. Aquest és el moll de l’assumpte. La qüestió no és si són empàtics, sinó si poden traslladar la seua empatia a la resolució de problemes. La comparació amb Itàlia pot resultar aclaridora: el percentatge de docents que hi declaren que poden recolzar els estudiants o estar atents als seus sentiments són més elevats que en España i, potser per això tenen més confiança en poder preocupar-se efectivament pels problemes de l’estudiantat. Resulta preocupant que ni l’opinió pública, ni l’administració educativa ni una part de les ciències de l’educació semblen preocupar-se d’aquest tipus de moviments magmàtics. En el cas de l’administració educativa s’equivoca de mig a mig: afegir-ne prescripcions o incrementar la burocràcia és part del problema, no de la solució.

La desigualtat a Espanya (una de les més altes de la UE), que es tradueix en major heterogeneïtat a l’aula, amb la perspectiva d’un increment demogràfic degut a l’arribada de persones migrades (un increment que, segons l’INE lideraran les Illes Balears i el País Valencià), poden incrementar aquests processos quasi de «burnout». A més a més, s’apunta una font emergent de desigualtat en el fet que Espanya té més temps de deures escolars que la mitjana (la qual cosa correlaciona, lògicament, amb més temps de correcció de deures del professorat) i cada vegada més els deures es realitzen amb mitjans digitals. L’escola, però, sembla haver renunciat a formar l’estudiantat en intel·ligència artificial generativa, tant en deures com en estratègies d’estudi. Però, com que les competències digitals correlacionen amb riquesa (+0,75 per a la mostra anterior), tot això pot representar un increment de les tendències adverses d’aquell moviment magmàtic en competències emocionals. Caldrà prestar-li atenció, més enllà de les notícies preocupants.

El sufragisme sorgí a València

 [Tafaneries valencianes, 8/12/2025, html ací, pdf ací]

Si no s’ha fet ja (i que em perdone la professora Carme Agulló, la gran historiadora del magisteri femení valencià, si ja ho ha investigat), s’hauria d’estudiar el fenomen d’aquelles germanes, «casades» amb el magisteri, que, en dedicar-se íntegrament a la seua vocació, encarnaren ideals emancipatoris i esdevingueren autèntics fars per a generacions posteriors. En aquesta secció de tafaneries hem vist el cas de l’extraordinària Maria Carbonell, professora com la seua germana de l’Escola normal de València (Levante 15/12/2019), i de les germanes evangelistes Carin i Carolina Haglund (Levante 10/7/2016). No menors foren els mèrits d’Amalia i Ana Carvia Bernal, dues germanes una de Huelva i l’altra de Cadis, també dedicades al magisteri, arrelades a València, on foren les grans precursores del dret al vot de les dones. Gràcies a elles es pot afirmar que el sufragisme espanyol començà a València.

Amalia Carvia va nàixer a Huelva en 1861. La mare era de la mateixa ciutat andalusa i el pare, un emigrat gallec. Poc després, la família es traslladà a Cadis, on va nàixer Ana en 1865, a l’emblemàtic Barri d’Hèrcules. Les germanes s’integraren en la maçoneria, fundaren la primera lògia femenina a aquella ciutat constitucional i republicana («Hijas de la Regeneración») i començaren una intensa activitat propagandística a favor del lliurepensament i dels drets de les dones.

Cap a la fi del segle XIX, les dues germanes s’instal·laren a València, on dirigiren durant anys una escola laica. El 10 de juliol de 1897 llançaren un manifest, que anunciava la fundació de l’«Asociación General Femenina», presidida per Belén Sárraga Hernández (nascuda a Valladolid i directora de la revista «La Conciencia Libre») i que tenia Ana com a secretària (aquesta freqüentment signava «Ana C. Bernal», potser per a destacar el paper de la seua mare). L’objectiu primer de l’Asociación General Femenina fou «la instrucción y la educación de la mujer»: la «creación de escuelas diurnas y nocturnas para niñas y mujeres, estableciendo al propio tiempo hermosas corrientes de solidaridad y mutuo apoyo, no solo entre nosotras, sino también entre los individuos de ambos sexos».

D’acord amb aquest programa, establiren a València un «Colegio Racionalista para Niñas», ubicat al carrer Recared, primer al núm. 10 i després al núm. 27, del barri de Velluters. Tenim notícia que l’escola ja estava activa en 1905, quan les alumnes participaren en els actes pel centenari del Quixot, al temps que l’esmentada María Carbonell publicà el seu estudi sobre les dones en la novel·la immortal de Cervantes.

Les germanes Carvia Bernal remeteren articles a nombroses publicacions (alguns amb la defensa de la pau durant la Gran Guerra) i fundaren la revista «Redención», que es presentava com a «Revista Mensual Feminista», dirigida per Ana i on també col·laborà Amalia. El primer número aparegué en setembre de 1915 i es mantingué fins a 1922. Mentrestant l’ideari sufragista feia camí arreu del món. Per tots els continents hi hagueren manifestacions de dones per a reclamar el dret al vot que, finalment, s’aconseguí parcialment al Regne Unit el 1918. Aquell mateix any es constituí la Lliga Espanyola per al Progrés de la Dona, formada el 22 d’abril de 1918 per 53 dones, encapçalada per les germanes Carvia Bernal i amb representació de grups de tot el territori, incloent-hi València, Alzira, Burjassot, Monòver i Xàtiva. Aquesta Lliga, que es constituí formalment en el mes d’agost, presentà poc després un escrit a les cambres legislatives perquè foren reformats els articles del Codi Civil i desapareguera la desigualtat entre sexes. El document estava signat a València, el 5 de novembre del mateix any. Posaren el seu nom en aquell manifest pioner Ana Carvia, com a presidenta de la Lliga; Carmen Heredia, Amalia Carvia, que es presentà com a escriptora; Elena Carballo de la Barrera, escriptora també i actriu arrelada a Torrent; Ángeles Guiñón, professora i també redactora habitual de «Redención»; Vicenta Mora, comerciant; María Pallarés Roca de Súñol, mestra de Barcelona que poc després va escriure un lletra per a l’himne d’Espanya on valorava el paper de les dones («España querida, tú pides mujeres que salvar ayuden la nave española...»); Pilar Hernández Selfa, telegrafista, amb plaça de funcionària d’aquest cos des del 1915 i que també havia sigut redactora d’«El Pensamiento Femenino»; Aurora Aves Ricoy; escriptora; Artemina Botella Terol, pintora i feminista de Xàtiva, a la qual l’Ajuntament de la ciutat «socarrada» li va dedicar recentment un carrer; Pilar Villar de Deu i Elena Chust (o Just), d’Alzira i d’orientació anarquista.

Poc després, el gener de 1919, arran d’una reforma electoral restrictiva, les feministes esdevingueren «de sobte» (com va afirmar una d’elles) en sufragistes. El moviment de la Lliga Espanyola per al Progrés de la Dona, freqüentment amb convergència amb altres associacions, encapçalà la reivindicació del vot de les dones, un dret que encara tardaria més d’una dotzena d’anys en ser aconseguit, ja en temps de la II República Espanyola. L’activitat fou molt intensa durant 1919 i el 20 de febrer de l’any següent, com ha trobat l’investigador Manuel Almisas, el Diari de les Corts arreplega la primera petició formal del vot femení, remesa des de València. Con va escriure aquell mateix mes la feminista uruguaiana Paulina Luisi: «El sufragi és més que un dret: el sufragi és un instrument de combat, és una probabilitat d'èxit, és un instrument de defensa i una facilitat de triomf; en una paraula, el sufragi és una arma en la lluita social». Dissortadament, malgrat que el ministre Manuel de Burgos Mazo presentà una iniciativa, el projecte va decaure pels canvis de legislatura. Després esdevingueren les dictadures militars i el període de llibertat de la II República que materialitzà aquell dret.

A València estant, les germanes Carvia Bernal seguiren amb la seua activitat docent i feminista. Es multiplicaren en escrits i actes i trobaren en el republicanisme blasquista una sintonia ideològica, la qual cosa no els llevà d’aproximar-se a orientacions lliurepensadores i anarquistes. El 1935, Amalia esdevingué vicepresidenta de la Lliga dels Drets de l’Home, fundada a Espanya. També la seua participació en un acte d’homenatge a Ferrer i Guàrdia fou escrupolosament anotat per la maquinària repressora del franquisme. Se li obrir procés, del qual no es deslliurà fins als anys 40, quan ja superava els 80 anys. Morí a València el març de 1949, uns anys després que la seua germana Ana, que morí en 1940.

Les germanes Carvia Bernal tenen carrers dedicats on van nàixer: Huelva i Cadis. Caldria que també foren reconegudes allà on desenvoluparen la seua lluita feminista i sufragista.

Què diu l’Esquerra de Benimuix de la immigració?

 Opinió, 20/11/2025, html ací, pdf ací. jpg ací

Què diu l’Esquerra de Benimuix de la immigració?

Pel que fa a la immigració, els partits de Dreta estan unificant el seu programa. En una paraula: volen “estrangeritzar” les persones immigrades. Les presenten com a individus estranys a allò nostre, per la qual cosa no mereixen els beneficis d’estar entre nosaltres; cal posar-hi barreres, dona igual si són canoneres, concertines, fustigació, papers o exàmens culturals.

Els partits d’Esquerra observen preocupats que els seus arguments a favor de la presència de persones immigrades no són efectius, perquè es multiplica la gent que respon al CIS que la immigració és un problema (6,5 % baròmetre d’octubre 2015; 20,5 % baròmetre d’octubre de 2025). Els partits d’Esquerra afirmen que són un factor de la bona situació econòmica; però els repliquen que què passarà quan la situació empitjore. Afirmen que les persones migren per necessitat i som un país solidari; els repliquen que per què han de vindre precisament ací. Aleshores, l’Esquerra cau en la temptació de donar unes mans de pintura de Dretes al seu programa migratori. Què fer?

Observem la situació a escala local. Pensem en Benimuix. Aquest topònim és fictici i fou inventat pel pintor Antonio Fillol; com també ho fou Benifotrem, el poble de la pel·lícula i la sèrie dirigides per Toni Canet. Parlaré de Benimuix, encara que les dades van referides a un poble real, que no cal identificar.

Benimuix té ara poc més de 30.000 habitants. Les dades dels darrers cinc anys diuen que el creixement vegetatiu és negatiu (moren més persones que naixen); això és preocupant, perquè la taxa de dependència (població que no està en edat laboral respecte del total) està al voltant del 50%. O hi ha afluència migratòria o hi haurà més envelliment i dependència. Però tenim sort, perquè l’Institut Nacional d’Estadística preveu que la població valenciana creixerà, fonamentalment a causa del balanç migratori. Si projectem les estimacions de l’INE, sabem que l’any 2039 Benimuix tindrà un 13,3 % més d’habitants. Probablement seran més, si considerem la ubicació i l’estructura econòmica del poble o l’augment de conflictes en molts països. Certament, els dos fenòmens més importants que ha d’encarar la política de Benimuix als pròxims anys són les eventuals catàstrofes per l’escalfament global i l’augment demogràfic, amb la diferència que el segon no es percep tan clarament com una inundació sobtada. Què hi passarà amb l’habitatge, la sanitat o l’educació?

Benimuix té ara 14.000 habitatges residencials. En necessitarà 1.500 més. En l’última dècada, l’hospital de referència de Benimuix ha aconseguit encabir 40 llits més i s’acosta als 400. Però l’augment demogràfic exigirà, com a poc, uns 52 més, sense comptar-hi l’increment per als pacients crònics; en total, uns 100 llits de més, el que ja fa pensar en un hospital nou. A més, caldrà ampliar la xarxa de Centres d’Atenció Primària i d’altres instal·lacions sanitàries. En educació, Benimuix té ara unes 205 unitats educatives. L’any 2039, amb l’augment de població, Benimuix necessitarà una escola pública més (fins i tot més gran que la mitjana dels centres actuals), mig institut més i, si es mantinguera la distribució d’alumnat entre centres públics i privats, hi caldrà afegir mig centre educatiu privat més. Costa anys poder obrir una escola o un centre de salut nous. Els demanen les autoritats de Benimuix? Per ara no. Potser saben que el govern té l’excusa de la reconstrucció per la DANA... El temps passa.

Si no es fan aquestes construccions o no n’hi ha dotacions de personal i recursos materials, sabem el que esdevindrà: lloguers més cars, llistes d’espera més llargues, més barracons... I aleshores la població considerarà encara més la immigració com un problema i serà més favorable al programa de la Dreta i l’Extrema Dreta per “estrangeritzar” les persones immigrades. És més senzill culpar els nouvinguts. Però també augmentarà l’especulació amb l’habitatge i les empreses de sanitat o educació veuran créixer la seua demanda i els seus beneficis. De retruc, la idea –pròpia de l’Esquerra– dels serveis públics de qualitat com a factor d’igualtat quedarà erosionada en l’electorat de Benimuix. L’Esquerra de Benimuix ha de fer números i, quan parle d’immigració, les paraules han de ser: «habitatges», «hospital», «escoles». La xenofòbia de demà s’atura avui.

Carlos Terraza: l’art contra la mendicitat dels invidents

 [Tafaneries valencianes, 3/11/2025, html ací, pdf ací]

Carlos Terraza y Vesga (o de Vesga) mereixeria el reconeixement de València. Va nàixer a Mèrida l’any 1858, fill d’un llibreter que prompte es traslladà a Toledo. Cap al 1870, el xiquet patí una caiguda i va perdre la visió. Els pares, que tenien altres quatre fills, li procuraren mestres de braille i formació musical. Es conta que estant a València per a prendre banys de mar, el mestre Salvador Giner descobrí l’art del jovenet que tocava la bandúrria. Així que el progenitors decidiren adquirir una llibreria a València i fixar la seua adreça al carrer Isabel la Catòlica, núm. 3, perquè seria el millor per a Carlos. En aquella època no hi havia institucions que garantiren la formació de persones invidents (el «Colegio de Sordo-mudos y Ciegos» de València es fundà el 1886).

A València hi havia una certa tradició de cura de les persones sense visió. Sembla que en 1314 s’hi va fundar la Confraria dels Cecs Oracioners, que dirigia les pregàries en vetlatoris i altres reunions d’oració. Quinze anys després es fundà a Barcelona una Confraria de Cecs Trobadors, de caràcter semblant. Però qui donà una determinació més precisa d’allò que calia fer amb amb la diversitat funcional fou, sens dubte, el gran Lluís Vives. En el seu «Socors dels Pobres» proposà la competència municipal i la dedicació al treball de les persones auxiliades. Podem llegir: «I no consentiré que els cecs estiguen asseguts o passegen en l’ociositat: hi ha moltíssimes tasques en què poden exercitar-se. Uns són aptes per a les lletres: estudien, doncs en alguns d’ells veiem progressos d’educació gens menyspreables; altres per a la música: canten, toquen la lira o la flauta; facen d’altres girar torns o rodetes; tiren d’altres de les premses; moguen d’altres manxes a les forges; sabem que els cecs fan caixetes, cistelles, gàbies; les cegues filen i fan madeixes» (De subventione pauperum, cap. VII). Així ho va entendre la família de Carlos Terraza i el jove esdevingué un gran intèrpret de bandúrria.

Amb 16 anys, començà les gires amb el guitarrista Francisco Pascual Rocamora. La primera notícia de premsa que hem localitzat és de temps posterior: 1880. Només un any després, el març de 1881, Carlos i Francisco foren reconeguts amb l’atorgament de la Creu d’Isabel La Catòlica, amb distintiu de cavallers (Gaceta de Madrid de 13 de març). Anys després també fou reconegut amb l’Orde del Crist, concedida pel rei Don Lluís de Portugal. En 1885 actuaren a Barcelona, on foren presentats com a «celebrados concertistas». Al periòdic irreverent l’Esquella de Torratxa s’hi van publicar càlids elogis: «Rocamora ‘l segueix [a Terraza] y es digne d’ell, per lo bè que sap acompanyarlo ab la guitarra, fonentse en una sola armonia ‘ls dos instruments que arriban á confondre’s en un» (maig 1885).

Amb altres dos músics, Riera y Benlloch, fundaren la «Orquesta Blanco y Negro», que Terraza dirigí. Sempre amb gran èxit, actuà a Espanya, Itàlia i Portugal. A València, fins i tot, l’orquestra tingué actuacions permanents al Café Escocés, al carrer Pascual y Genís. En l’època eren freqüents les actuacions d’instruments de corda a cafés, com ara el Venecia, el Cayol o l’Eslava –on també actuà Terraza. El seu virtuosisme està acreditat per aquesta crítica de l’any 1891, signada pel director de l’Escola de Música de Saragossa: «La bandurria empleada por Terraza es como otra cualquiera, pero ¡qué efectos de sonoridad arranca de ella! ¡qué primorosa labor de ejecución! Haciendo vibrar las cuerdas con los dedos ó con la púa casi sobre el puente ó sobre la boquilla ó en el diapasón, los sonidos son distintos, de tal modo , que ya parecen salidos de una caja de música, ora imitan el tono del oboe, ya gimen, ya con enérgica expresión de virilidad artística derrumbándose en vertiginosa progresión; así resultan, por el arrastre, las frases ligadas semejantes á las del violín, las picadas perfectas y las modulaciones melódicas riquísimas en delicados matices.»

El 1890, Carlos Terraza va contraure matrimoni amb Eloisa Sánchez, pianista a la qual va conéixer en Portugal. Tingué deixebles, com ara Juan Belmar y Martínez, invident tarragoní.

El virtuosisme de Carlos Terraza s’acompanyà de la preocupació per la millora de l’instrument. El 1898 patentà un ressonador aplicable a bandúrria, llaüt i guitarra, que anomenà «Sistema Terraza». I un any després, un sistema de clavilla, que anomenà «Clavilla per pressió Sistema Terraza», que era aplicable a tots els instruments de corda. El també guitarrista (deixeble de Tárrega) i fabricant de guitarres Pascual Roch Contelles, que tingué una fàbrica al carrer Corona, núm. 17 i, ja en el segle XX, al de Sant Vicent, núm. 146, incorporà en exclusiva el sistema. De la celebritat de Carlos Terraza també és una mostra que el Teatre Español li dedicà un concert a la fi de juny de 1901.

El gener de 1911 es va inscriure a València la «Sociedad de Músicos Ciegos y Semiciegos “El Porvenir”», presidida per Terraza i amb seu al carrer Barcelonina. Es presentà amb un concert a la Sala Eslava. La societat constituí una orquestra, amb trenta intèrprets d’instruments de corda, bateria i harmònium, que també dirigí Carlos Terraza. Hi participà Francisco Jimeno Sánchis, que també fou compositor, Primo Campos, els germans Julio i Julita Corella i Amparito Sanchis. En un acte de març d’aquell any, Terraza afirmà: «En España somos unos treinta mil ciegos de la vista... en cambio los miles de ciegos de la inteligencia no pueden contarse».

Des d’aquesta societat, impulsà la federació de totes les societats d’invidents d’Espanya, amb l’objectiu d’eliminar la mendicitat o, almenys, l’associació de la pèrdua de visió amb la pobresa (vegeu la tafaneria «El refugiat cego», Levante 1/5/2016). Així, Terraza va intervindre en el «Centro Instructivo y Protector de Ciegos», establert a Madrid amb el mecenatge de Fortunato Selgas Albuerne.

Carlos Terraza morí el diumenge de Pasqua de 1916, a causa d’una septicèmia. Tenia 52 anys i el seu repertori de bandúrria superava les 200 peces. Fou soterrat l’endemà, el dia 24 d’abril, en un acte amb gran participació popular. Roman soterrat al Cementeri General de València (sec. III dr., núm. 2506). A més d’un concert en el Teatre Principal, el 30 de maig se li va retre homenatge en l’associació El Porvenir que havia fundat. Davant d’un retrat seu, amb crespó negre, sonà la música i Conrado Castellano llegí un discurs en braille.

Nicetín

 Opinió 31/10/2025, html ací, pdf  plana ací, jpg retall ací.

Com a complement a l’article de Moises Domínguez sobre noms curiosos del Cementeri General (Levante, 27/10/2025), em permet afegir-ne un, summament interessant, el de «Nicetín», com fou conegut en la seua època. Nicetín fou un albat que tingué com a iaios, d’una banda, Niceto Alcalá Zamora, el primer dels dos presidents que tingué la II República Espanyola i, en realitat, el polític que més temps presidí una república espanyola dels set presidents que n’hi ha hagut, i, d’altra banda, Gonzalo de Queipo de Llano y Sierra, un dels generals més importants en la insurrecció de 1936 contra la mateixa República, que dirigí l’Exèrcit d’Operacions del Sud, ordenà una aferrissada repressió de la població civil i fou propagandista bèl·lic des de Ràdio Sevilla (el nostre Goebbels particular).

El pare de Nicetín i fill del president Niceto Alcalá Zamora, tingué el mateix nom i en l’època era catedràtic de Dret Procesal a la Universitat. En realitat, el president tingué dos fills més, als quals també posà el mateix nom que al professor, però que moriren albats. La mare de Nicetín fou Ernestina, la major dels quatre fills del general colpista. Niceto fill i Ernestina visqueren al carrer Ciscar, 41. El menut va nàixer a València, cap al 13 de desembre de 1935. El dia 14 la premsa anuncià la seua inscripció civil en el Registre de València. Fou el primer net del president de la República, val a dir, del cap de l’Estat de l’època. A les vespres de Nadal d’aquell any arribaren notícies molt preocupants sobre l’estat de salut de la mare i del nadó. Aleshores el president de la República es dirigí en un automòbil a València en visita privada. En arribar, fou informat que acabava de morir l’albat. La parella tingué dos fills mes: José, historiador que arribà a acadèmic de la Història i de Ciències Morals (el president també ho fou de Ciències Morals, de l’Acadèmia de Jurisprudència i de la RAE) i Pilar, segons els testimoni de la qual el colpista admirava el seu consogre.

Si en un lloc es materialitza aquell poema d’«Españolito» d’Antonio Machado, la història d’aquell nadó que a viure començava i que una de les dues Espanyes havia de gelar-li el cor, potser siga en la tomba de Nicetín, ornada amb una làpida blanca amb tres angelets. Les dues Espanyes, que encara perviuen.

Els progressistes germans Chaix

[Tafeneries valencianes, 01/09/2025, html ací, pdf ací]

L’Espanya «de charanga y pandereta» sempre trobà arsenal identitari en la Guerra del Francés (de Agustina de Aragón a El Palleter) per fer oblidar tots aquells que, seguidors de la Il·lustració, lluitaren perquè la raó arribara, com va escriure Kant, a la seua majoria d’edat, el que s’havia de traduir en ciència i progrés. Ací ja hem parlat de l’oliver Gabriel Ciscar i Ciscar (tafaneria 26/03/2017) i la seua participació en l’establiment del Sistema Mètric. Toca parlar ara de dos germans xativins: Estevan i Josep Chaix Isniel (Isnel o Iznel), aquest també relacionat amb aquella gran empresa científica.

Estevan (o Esteban) (1759-1813) i Josep (o Josef) (1765-1809), van nàixer a Xàtiva (aleshores San Felipe, pel borbó que la va socarrar) i foren fills de Juan Antonio Chaix Gil i Isabel María Isniel Belloch. Tingueren d’altres germans: María Rosa, Magdalena, María Florencia, María Antonia i Vicente Fernando.

Estevan estigué compromés amb l’educació i el progrés. En 1798, a Xàtiva s’establí una Junta d’Educació. El 26 de juliol, en el seu acte de constitució, Esteban llegí una composició poètica. També en desembre de 1800, en la junta de la «Real Sociedad Económica de Amigos del País» de València, s’escoltà una Oda a la Pau seua: «...¡Oh Sociedad...! ¡Oh Patria! Ya los dias / de miseria y terror se serenaron». S’equivocà l’il·lustrat xativí: en vingueren d’altres... La mateixa Societat premià el 1801 la memòria d’Estevan Chaix que incloïa una «Noticia completa de todas las Lagunas y Pantanos que se hallan en el Reyno de Valencia, comenzando de norte à sur», algunes reflexions sobre els avantatges d’assecar les marjals i un estudi de com es podia fer amb les marjals d’Aiora i Salines, tècnicament i amb el càlcul del cost econòmic. Cal pensar que aquestes mesures tenien com a finalitat eliminar malalties i ampliar les terres de conreu.

La seua proposta estava animada, diu, «pel foc patriòtic». Una finalitat semblant tingué una altra memòria seua, que prengué com a divisa «Cosa imposible es suprimir la mendiguez si no se conoce su verdadero origen». En cert sentit, en la tradició del Socors del Pobres de Lluís Vives i amb una orientació quasi de socialisme científic. Així, diu que de les causes de la mendicitat, afirmà que les més importants eren «la codicia de los arrendatarios de tierras y la imprudencia de muchos propietarios».

Ell proposà un repartiment de les terres en parcel·les (en el cas de l’arròs) de 10 fanecades. Les conseqüències econòmiques de la guerra també eren causa de pobresa, per la qual cosa defensà reorganitzar la producció de la seda i aplicar les innovacions del baró de Runfort a la indústria de pobles com ara Muro, Cocentaina, Atzeneta, Monòver, Aiora, Banyeres, Morella, Novelda, Teresa o Ènguera. Estevan continuà amb les seues composicions poètiques i preocupacions educatives. Hem conservat memoràndums seus de 1808 i 1809 a la Societat sobre els exàmens i premis atorgats a l’alumnat dels centres educatius de Xàtiva.

Josep, potser esperonat per la passió il·lustrada del seu germà major, s’endinsà en les matemàtiques, des de l’agrimensura, i en l’astronomia, disciplines que estudià a València, amplià a l’estranger i posà en pràctica en l’Observatori Astronòmic de Madrid, del qual arribà a ser sotsdirector.

Com és sabut, el projecte d’establir un sistema de pesos i mesures universal, per a afavorir la ciència i el comerç, havia de partir d’una mesura de llargària, que s’anomenà «metre», a partir de la qual es podria definir una unitat de temps (pel moviment d’un pèndol estàndard) o de massa (pel pes, per exemple, d’un cub d’un decímetre de costat ple d’aigua pura). Guanyà aquesta opció, desenvolupada amb unitats amb agrupaments i divisions de base decimal. Com que se sabia la dimensió de la Terra (on havia col·laborat l’alacantí Jorge Juan i Santacilia), es pensà que una deu milionèsima part del quadrant de la Terra proporcionaria un nou patró manejable. Calia, però, fer una expedició científica la mesura exacta d’aquella porció. Com que no es podia fer entre un pol encara ignot i l’equador, es decidí mesurar l’arc de 90º en el meridià que uneix aproximadament Dunkerke i Barcelona (casualment, es compensà així l’aplatament del globus).

S’organitzà una expedició científica per a mesurar l’arc, dirigida per Pierre François Mecháin i Jean-Baptiste Joseph Delambre. Per Espanya, foren comissionats el gallec José Rodríguez (mineralogista i geodèsic) i Josep Chaix, que hi participà entre 1803 i 1808. Es pretengué també estendre la mesura fins a les Balears i esmenar una desviació de 3 segons del meridià, advertida per Mecháin. Dissortadament, aquest científic va contraure el paludisme al Puig (les llacunes de Museros i Puçol, de les quals havia parlat Esteban Chaix en el seu projecte d’assecament) i morí a Castelló el 1804, on fou soterrat.

Simultàniament, Josep Chaix esdevingué un matemàtic cèlebre, autor d’algunes obres de referència, com ara les «Instituciones del Cálculo Diferencial é Integral», publicades per la Impremta Reial en 1801, així com una «Memòria» per al càlcul de funcions transcendents, com ara les trigonomètriques, les logarítmiques i les exponencials, editat per la mateixa tipografia oficial en 1807. El Consell Valencià de Cultura publicà un estudi de Santiago Garma sobre les seues aportacions matemàtiques. També s’associa el nom de Josep Chaix a l’intent de millorar el Telègraf de Murray, un enginyós sistema de comunicació que utilitzava sis «finestres», obertes o tancades, en un bastidor. Certament, això permet un alfabet de 2 elevat a 6 signes, pràcticament el mateix sistema que tenim als ordinadors, en el qual un «byte» és una sèrie de 8 bits, que, com les finestres, poden adoptar el valor 1 o 0, el que permet 2 elevat a 8 signes (la base del codi ASCII). Al nostre país, les autoritats optaren pel telègraf òptic de braços, la combinació de les posicions dels quals permetia un codi. Encara es conserven torres de telègrafs òptics.

En definitiva, dos il·lustrats, amadors de l’educació, la ciència i el progrés, que disposen de carrers a Xàtiva, però no són molt coneguts a la resta d’aquell territori que convertiren en centre de les seues recerques.