divendres, 30 de desembre del 2016

Repetir curs

[Article d'opinió amb Alícia Villar, 30/12/2016, hml ací, pdf ací]


És útil repetir curs? Els docents porten no menys de quatre segles fent repetir curs. El Tesoro de la Lengua Castellana o Española, de Sebastián Covarrubias, de 1611 ja parlava de la repetició escolar («lectionem repetere»). I la Reial Acadèmia Espanyola incorporà aquesta accepció en el volum V del seu Diccionari d’Autoritats de 1737.

Segons les últimes dades oferides pel Ministeri d’Educació (curs 2013/14), al País Valencià hi ha un 4,6 % de repetidors en 2n de Primària, un 4,3 % en 4t i un 5,4 % en 6é; percentatges que s’incrementen sensiblement en els quatre cursos de l’ESO, on tenim respectivament un 13,9 %, 11,4 %, 12,9 % i 10,5 % d’alumnat repetidor. Estem parlant, per tant, d’una situació que afecta uns 38.000 xiquets i xiquetes.

Amb la llei en la mà, la repetició no hauria de ser una penalització, sinó una actuació adreçada a la millora de l’aprenentatge, que hauria d’anar associaciada a plans, programes o adaptacions específiques. La Logse (1990) evitava la paraula «repetició» i establia que un alumne «podrá permanecer un curso más en el mismo ciclo [...] en función de las necesidades educativas de los alumnos». La Lomqe (2013) parla 15 vegades de repetició i la relaciona amb un «plan específico de refuerzo o recuperación» (Primària, art. 20) o amb un «programa de mejora del aprendizaje y del rendimiento» (Secundària, art. 27) o l’establiment de condicions curriculars que «se adapten a las necesidades del alumno o alumna y estén orientades a la superación de las dificultades detectadas» (art. 28).

La lletra menuda de les proves PISA en la seua última edició mostra que plans, programes o adaptacions previstos per la legislació són, si eventualment es realitzen, inútils. Donarem les dades dels resultats de matemàtiques, que són semblants als de llengua o ciències.

L’estudiantat valencià que fa la prova PISA amb 15 anys i no ha repetit curs en Primària obté una puntuació de 503; el que ha repetit curs té una puntuació de 400. L’estudiantat valencià que no ha repetit en Secundària obté una puntuació de 511, mentre el que ha repetit una vegada obté 435 i el que ha repetit dues vegades 434. A tall de comparació, Finlàndia ha obtés una puntuació global de 511 punts en matemàtiques.
Per tant, la repetició no sembla contribuir a un millora de l’aprenentatge, com proclama el text de la llei, i aquesta situació és més greu encara quan es dóna en Primària. Ara tenim dades per comprovar-ho. Cal, doncs, prendre mesures i canviar una pràctica tan secular com inútil.




diumenge, 11 de desembre del 2016

La marquesa del Sanet i el filòsof

[Tafaneries valencianes, 11/12/2016, html ací, jpg ací, pdf ací, altre pdf ací]

Amor platònic. Aquest concepte és, potser, el que millor defineix la relació entre Mencía de Mendoza, la marquesa del Sanet o Atzeneta (en castellà: Zenete o Cenete), i el filòsof i humanista Joan Lluís Vives. En la seua obra «De la formació de la dona cristiana», finalitzada en 1523, Vives ja s’havia referit de manera elogiosa a la jove Mencía (que llavors tindria uns 15 anys). Quan redactà aquella obra no sospitaria que, dotze anys després, quan l’humanista estava en un moment precari de la seua vida, rebria el seu suport generós. Mencía era filla de Rodrigo Díaz de Vivar Mendoza, comte del Cid, que havia participat en la campanya de Granada i havia estat premiat per la reina Isabel de Castella amb el marquesat de Sanet (paraula àrab que vol dir «costera» i que designava la comarca a la Serra Nevada que ara diuen el Marquesat). El marqués tenia propietats també a Guadalajara (de fet, la seua filla, Mencía, va nàixer al castell de la família a Jadraque) i a Aiora, i li pertanyia la baronia d’Alberic. En 1520, quan el seu germà Diego Hurtado de Mendoza Lemos fou nomenat virrei de València, Rodrigo s’hi va traslladar. Tres anys després morí de manera tràgica (sembla que en rebre una pedrada llançada des del terrat d’una casa a la placeta de Galindo, que es trobava on ara és la cruïlla dels carrers Padilla, Músic Peydró i l’avinguda de l’Oest) i fou soterrat al Convent de Sant Domènec. El 1524, la seua filla, Mencía, va contraure matrimoni amb el senyor de Breda.

La ciutat de Breda, a la regió del Bravant Septentrional, ens és coneguda pel quadre de Velazquez «Les llances» o «La rendició de Breda» (1634), que representa un grup militar dalt d’una muntanyeta. Breda, però, es troba en una planura i en temps de Vives no estava sotmesa encara a la corona espanyola. Des del 1404, la ciutat de Breda havia estat sota el domini de la Casa de Nassau i des del 1504 era governada per Hendrik III. En quedar vidu aquest per segona vegada, ja amb més de 40 anys, l’emperador Carles I d’Àustria va fer que contraguera matrimoni amb Mencía, que tenia uns 16 anys. Així, l’emperador habsburg augmentava la seua influència sobre els territoris septentrionals. Les noces se celebraren a Burgos i la parella va romandre a Castella fins que, restaurat el seu castell, s’instal·laren a Breda el 1530. Des de llavors, Mència, s’afanyà a convertir la seua residència en un palau renaixentista, al qual va convidar pintors com ara Jan Gossaert, Jan van Scorel o Bernard van Orley, i humanistes com Martín Laso d’Orpesa, Juan Maldonado, Damião de Góis, Conrad Goclenius o el seu admirat Vives.

Malgrat la fama d’insalubre de la ciutat de Breda i les malalties que patia de gota i còlics nefrítics, Vives marxà a la ciutat del Bravant per servir de preceptor a Mencía, entusiasmada amb les doctrines d’Erasme i Vives. La dama li proporcionava una remuneració que, després de la mort de Vives el 1540, va mantenir per a la seua vídua. A Breda estant, Vives interpretava les «Bucòliques» de Virgili per a la dama i preparava per a la impremta els «Diàlegs». Per a Vives, Mencía era el model de dona, amant de les lletres i lleial, que havia descrit en les seues obres pioneres sobre l’educació de les dones. Per a la marquesa del Sanet, Vives era el model d’humanista, més encara quan en els anys immediatament anteriors Thomas More havia estat executat (1535) i havia mort Erasme (1536).

En aquella època, Hendrik caigué mortalment malalt. Mencía, que tenia una salut delicada, no tingué fills, ni mantingué bones relacions amb els del seu home. Després de la mort del senyor de Breda, el 4 de setembre de 1538, i malgrat la seua delicada salut, Vives va romandre al palau, com li escrigué a Juan Maldonado, «perquè no creguen que deixe la Marquesa en el dol de la seua viudetat» (16 de desembre de 1538). Però l’emperador Carles havia previst un nou matrimoni per a Mencía. La casà amb Ferran, duc de Calàbria i vidu de la virreina de València, Germana de Foix. Per tant, Vives no només li explicà les èglogues de Virgili a Mencía, sinó que també li presentà la nostra ciutat a la marquesa del Sanet i futura virreina. En el diàleg 22é li descriu València a la dama i també parla elogiosament d’ella i del seu nou marit. Un personatge diu de la marquesa: «Si és veritat allò que n’he oït contar trobant-me a França, sembla que és una senyora molt entesa i amb la qual s’ha de tractar de certes matèries amb gran cura». Temps després que Mencía viatjà a València, Vives tornà a Bruges, on morí pocs mesos després. La marquesa del Sanet portà amb ella dos petits retrats d’Erasme i de Vives, probablement realitzats pel miniaturista Simon Bening, que il·luminava els llibres de les hores per a la senyora de Nassau, sota la supervisió de Vives. La miniatura de Vives, avui perduda, apareix en els inventaris de les propietats de Mencía fets en 1548 i 1554.

En arribar a València, Mencía encarregà o permeté que un xilògraf de l’editorial de Joan de Mey copiara la miniatura que tenia de Vives en una petita peça, potser amb la pretensió de publicar alguna obra de l’humanista valencià. Això no fou possible en vida de Mencía, però la imatge fou emprada per la casa tipogràfica, que va adoptar diversos noms, perquè la vídua de Joan de Mey, Jerònima Galés, contragué matrimoni amb Pedro de Huete i enviudà novament abans que el seu fill, Pere Patrici, se’n fera càrrec. D’aquesta manera, la xilografia fou reproduïda en distints llibres, com ara: «El estudioso en la aldea» (1568) i «Vocabulario del humanista» (1569 i 1571), els dos de Lorenzo Palmireno, l’edició en llatí dels «Dialegs» de Vives (1577) i «Modi loquendi Latino & Hispano sermone» de Pedro Madariaga (1582). Hi ha una coincidència sorprenent. Pere Patrici Mey, el fill de Joan de Mey, és a dir, de l’editor que probablement encarregà la xilografia de Vives des de la miniatura de Mencía, en fer-se càrrec del negoci familiar, traslladà la tipografia des de la primitiva ubicació a la plaça de l’Herba (inclosa en l’actual plaça Lope de Vega) fins a un lloc junt a l’església de Sant Martí. Això vol dir que el primer retrat de Vives que va aparéixer en un llibre es va traure d’una xilografia que estaria a dos-cent metres de la seua casa pairal, i això malgrat que feia quasi seixanta anys que havia abandonat la seua ciutat. Però la coincidència és encara més sorprenent. Cap a la fi del segle XVI, Pere Patrici traslladà la tipografia i la instal·là al costat de Sant Martí. Allà publicà el segon volum del «Quixot». Doncs bé, la xilografia amb la imatge de l’humanista que es conservaria a l’editorial, la primera imatge acceptada del filòsof que hem conservat, estava llavors a escasos vint metres del lloc on havia nascut Vives un segle abans. Quina coincidència!

diumenge, 4 de desembre del 2016

L'arquebisbe maulet

[Tafaneries valencianes, 04/12/2016, html ací, jpg ací, pdf ací]


Un arquebisbe valencià morí a l’exili; fou Antonio Folch de Cardona (1657-1724), un home amb una passió: els llibres. Fou nomenat arquebisbe de València el febrer de 1699 i va fer la seua entrada a la ciutat l’octubre d’aquell mateix any. Però el 1700 morí el rei Carles II («el hechizado» en Castella), que era qui havia proposat Folch de Cardona al papa Innocenci XI. En morir el monarca sense deixar descendència, es desencadenà la Guerra de Successió entre aquells que defensaven Felip V Borbó i aquells altres que recolzaven les pretensions de l’arxiduc Carles d’Àustria de la dinastia dels Habsburg. El 16 de desembre de 1705, les tropes austracistes prengueren València. El dia 28 començà un motí contra aquells que havien donat suport als felipistes. L’arquebisbe de València, Folch de Cardona, encara que era partidari de la causa austracista, havia acollit al seu palau persones felipistes, per la qual cosa temé que la revolta amenaçara la seua vida. Per això, el 2 de gener de 1706 fugí de la ciutat i marxà al castell de Biar i, més tard, a Castella.

Els eclesiàstics del capítol catedralici valencià ignoraven on es trobava el seu arquebisbe i nomenaren el canonge Luis Rocamora com a vicari general interí. El 25 d’abril de 1707 es produí la batalla d’Almansa i el 29 de juny Felip V promulgà el decret de Nova Planta. Melchor de Macanaz fou enviat a València com a Jutge de Confiscacions. El maig del 1708, Folch de Cardona tornà a València, on mantingué un dur conflicte amb Macanaz. Menys d’un any després, el març del 1709, l’arquebisbe tornà novament a Madrid. També Macanaz abandonà València el 1710, fugint del procés que li havia obert la Inquisició. A Madrid estant, l’arquebisbe Folch de Cardona fou testimoni de l’acte pel qual el petit Lluís, fill de Felip V, fou jurat com a príncep d’Astúries, i també presencià la contraofensiva austracista, amb l’entrada de l’arxiduc Carles a Madrid, el 26 de setembre de 1710. Sembla que Folch de Cardona fou un dels primers que es presentà a besar les mans de l’arxiduc. Les tropes austracistes, però, no pogueren mantenir la posició i hagueren de retirar-se. Carles d’Àustria abandonà Madrid el 9 de novembre de 1710. Antonio Folch de Cardona el va seguir a Barcelona, després a Itàlia i, finalment, a Viena, on l’arquebisbe visqué un llarg exili fins a la seua mort el 1724.

Un altre dels exiliats a Viena, Francesc de Castellví Obando, afirmà que, en arribar l’arquebisbe a la capital austríaca, duia dos bagulets, amb divuit-mil doblons, joies i valuosos serveis de plata. Potser el seu testimoni estigué influït pels enfrontaments al si del grup d’exiliats a Viena o potser no. Mentrestant, la diòcesi de València tingué no pocs conflictes per l’elecció d’un vicari general en absència de l’arquebisbe. Fins a la presa de possessió del seu successor, Andrés de Orbe Larreátegui, el juny de 1725, València no comptà amb la presència física del seu arquebisbe. El successor també estigué molt poc de temps a la seua arxidiòcesi. El 1727 abandonà València i morí el 1740.

Antonio Folch de Cardona fou un gran bibliòfil. Quan arribà a València el 1699, es va fer un catàleg dels seus llibres. S’hi consignaren 2.114 volums. Però, com advertí l’especialista Roger Chartier, aquests llistats acostumaven a tenir buits importants. Temps després, l’arquebisbe aconseguí la biblioteca de l’arxidiaca i oncle seu José Cardona, amb 900 volums. Cardona disposava de tants llibres perquè havia estat censor eclesiàstic. Ell en va escriure un a favor de la pràctica d’emparedar dones religioses. Mentre estava a València, l’arquebisbe continuà amb una important compra de llibres. Quan s’uní als austracistes, la seua biblioteca fou requisada. El febrer de 1712 es remeteren a la Biblioteca Reial 6.630 volums de l’arquebisbe. A tall de comparació, un gran bibliòfil com el filòsof John Locke (mort el 1704) pogué formar una biblioteca amb poc més de 4.000 llibres. Segons les recerques de M. Dolores García Gómez, una part dels fons requisats a Folch de Cardona, uns 1.424 llibres, acabaren en el convent dels franciscans de Palència (cenobi al qual Folch de Cardona s’havia fet franciscà i del qual també havia estat guardià). La resta formà una aportació destacada a la Biblioteca Nacional, que fou creada el 1711. El diputat Joan Baldoví anuncià el 2012 que presentaria inciatives parlamentàries perquè es pogueren recuperar els llibres requisats a l’arquebisbe. Amb tot, seria difícil establir la nòmina definitiva d’aquells que es troben a la Biblioteca Nacional.

L’any 1713 es constituí a Viena el Consell Espanyol i Folch de Cardona n’ocupà la seua presidència. L’arquebisbe s’instal·là a un palau a Viena i administrà les rendes que la corona austríaca feia arribar al grup d’exiliats. Folch de Cardona habità el Palau Strozzi, en aquella època en la perifèria de la capital austríaca, però ara molt reformat i empotrat en construccions més recents del districte de Josefstadt, entre el primer i el segon «Gürtel». A hores d’ara està ocupat per dependències del ministeri de Finances austríac. A tall de curiositat, pràcticament al costat del Palau, visqué el gran matemàtic Kurt Gödel i allí mateix, a la fi dels anys 20 i començament dels 30 del segle passat, formulà els seus dos «teoremes de la incompletesa» que el convertiren en un dels matemàtics més importants de la història. Després, marxà a Princenton, on fou amic íntim d’Albert Einstein.

A Viena estant, l’arquebisbe Folch de Cardona escrigué cartes pastorals, de les qual es va fer una edició, i redactà una «Representación al Sumo Pontífice Clemente XI» per reactivar el procés de beatificació de Francisco Jerónimo Simó (petició que no tingué èxit). També mantingué correspondència amb il·lustrats valencians, que fou permesa pel govern absolutista.

És de suposar que, a Viena, Folch de Cardona continuà amb la seua passió bibliòfila. A la Biblioteca Nacional d’Àustria (ÖNB) es conserva un manuscrit amb una relació dels seus llibres (de 157 pàgines) i una altre (de 169 pàgines) amb els volums de la seua propietat que passaren a la biblioteca del rei (a la de Carles o a la de Felip?). Als catàlegs de l’ÖNB consten uns quaranta llibres que haurien estat propietat de l’arquebisbe. N’hi ha cinc volums de correspondència i obres molt heterogènies: tractats teològics, el llibre II de la Imitació de Tomàs de Kempis i obras clàssiques, com ara l’«Alcibíades» de Plató o les tragèdies de Sèneca. A destacar dos llibres jueus i un altre d’un convers. També trobem un parell de llibres sobre la història de la monarquia francesa, la qual cosa és significativa per a una persona que havia marxat a l’exili per culpa dels borbons. No sabem si aquestes obres foren adquirides a Viena. No sembla que fóra el cas d’uns altres volums, amb manuscrits hispànics dels segles XIV i XV. Més bé podem suposar que l’arquebisbe portà aquests manuscrits amb ell durant els seus viatges. Un home que havia posseït més de sis mil volums, potser havia triat unes poques compilacions de textos manuscrits dels segles anteriors perquè li acompanyaren en el seu exili. Quins secrets amaguen aquests volums?

Un arquebisbe valencià morí a l’exili; fou Antonio Folch de Cardona (1657-1724), un home amb una passió: els llibres. Fou nomenat arquebisbe de València el febrer de 1699 i va fer la seua entrada a la ciutat l’octubre d’aquell mateix any. Però el 1700 morí el rei Carles II («el hechizado» en Castella), que era qui havia proposat Folch de Cardona al papa Innocenci XI. En morir el monarca sense deixar descendència, es desencadenà la Guerra de Successió entre aquells que defensaven Felip V Borbó i aquells altres que recolzaven les pretensions de l’arxiduc Carles d’Àustria de la dinastia dels Habsburg. El 16 de desembre de 1705, les tropes austracistes prengueren València. El dia 28 començà un motí contra aquells que havien donat suport als felipistes. L’arquebisbe de València, Folch de Cardona, encara que era partidari de la causa austracista, havia acollit al seu palau persones felipistes, per la qual cosa temé que la revolta amenaçara la seua vida. Per això, el 2 de gener de 1706 fugí de la ciutat i marxà al castell de Biar i, més tard, a Castella. 

Els eclesiàstics del capítol catedralici valencià ignoraven on es trobava el seu arquebisbe i nomenaren el canonge Luis Rocamora com a vicari general interí. El 25 d’abril de 1707 es produí la batalla d’Almansa i el 29 de juny Felip V promulgà el decret de Nova Planta. Melchor de Macanaz fou enviat a València com a Jutge de Confiscacions. El maig del 1708, Folch de Cardona tornà a València, on mantingué un dur conflicte amb Macanaz. Menys d’un any després, el març del 1709, l’arquebisbe tornà novament a Madrid. També Macanaz abandonà València el 1710, fugint del procés que li havia obert la Inquisició. A Madrid estant, l’arquebisbe Folch de Cardona fou testimoni de l’acte pel qual el petit Lluís, fill de Felip V, fou jurat com a príncep d’Astúries, i també presencià la contraofensiva austracista, amb l’entrada de l’arxiduc Carles a Madrid, el 26 de setembre de 1710. Sembla que Folch de Cardona fou un dels primers que es presentà a besar les mans de l’arxiduc. Les tropes austracistes, però, no pogueren mantenir la posició i hagueren de retirar-se. Carles d’Àustria abandonà Madrid el 9 de novembre de 1710. Antonio Folch de Cardona el va seguir a Barcelona, després a Itàlia i, finalment, a Viena, on l’arquebisbe visqué un llarg exili fins a la seua mort el 1724. 

Un altre dels exiliats a Viena, Francesc de Castellví Obando, afirmà que, en arribar l’arquebisbe a la capital austríaca, duia dos bagulets, amb divuit-mil doblons, joies i valuosos serveis de plata. Potser el seu testimoni estigué influït pels enfrontaments al si del grup d’exiliats a Viena o potser no. Mentrestant, la diòcesi de València tingué no pocs conflictes per l’elecció d’un vicari general en absència de l’arquebisbe. Fins a la presa de possessió del seu successor, Andrés de Orbe Larreátegui, el juny de 1725, València no comptà amb la presència física del seu arquebisbe. El successor també estigué molt poc de temps a la seua arxidiòcesi. El 1727 abandonà València i morí el 1740. 

Antonio Folch de Cardona fou un gran bibliòfil. Quan arribà a València el 1699, es va fer un catàleg dels seus llibres. S’hi consignaren 2.114 volums. Però, com advertí l’especialista Roger Chartier, aquests llistats acostumaven a tenir buits importants. Temps després, l’arquebisbe aconseguí la biblioteca de l’arxidiaca i oncle seu José Cardona, amb 900 volums. Cardona disposava de tants llibres perquè havia estat censor eclesiàstic. Ell en va escriure un a favor de la pràctica d’emparedar dones religioses. Mentre estava a València, l’arquebisbe continuà amb una important compra de llibres. Quan s’uní als austracistes, la seua biblioteca fou requisada. El febrer de 1712 es remeteren a la Biblioteca Reial 6.630 volums de l’arquebisbe. A tall de comparació, un gran bibliòfil com el filòsof John Locke (mort el 1704) pogué formar una biblioteca amb poc més de 4.000 llibres. Segons les recerques de M. Dolores García Gómez, una part dels fons requisats a Folch de Cardona, uns 1.424 llibres, acabaren en el convent dels franciscans de Palència (cenobi al qual Folch de Cardona s’havia fet franciscà i del qual també havia estat guardià). La resta formà una aportació destacada a la Biblioteca Nacional, que fou creada el 1711. El diputat Joan Baldoví anuncià el 2012 que presentaria inciatives parlamentàries perquè es pogueren recuperar els llibres requisats a l’arquebisbe. Amb tot, seria difícil establir la nòmina definitiva d’aquells que es troben a la Biblioteca Nacional. 

L’any 1713 es constituí a Viena el Consell Espanyol i Folch de Cardona n’ocupà la seua presidència. L’arquebisbe s’instal·là a un palau a Viena i administrà les rendes que la corona austríaca feia arribar al grup d’exiliats. Folch de Cardona habità el Palau Strozzi, en aquella època en la perifèria de la capital austríaca, però ara molt reformat i empotrat en construccions més recents del districte de Josefstadt, entre el primer i el segon «Gürtel». A hores d’ara està ocupat per dependències del ministeri de Finances austríac. A tall de curiositat, pràcticament al costat del Palau, visqué el gran matemàtic Kurt Gödel i allí mateix, a la fi dels anys 20 i començament dels 30 del segle passat, formulà els seus dos «teoremes de la incompletesa» que el convertiren en un dels matemàtics més importants de la història. Després, marxà a Princenton, on fou amic íntim d’Albert Einstein. 

A Viena estant, l’arquebisbe Folch de Cardona escrigué cartes pastorals, de les qual es va fer una edició, i redactà una «Representación al Sumo Pontífice Clemente XI» per reactivar el procés de beatificació de Francisco Jerónimo Simó (petició que no tingué èxit). També mantingué correspondència amb il·lustrats valencians, que fou permesa pel govern absolutista. 

És de suposar que, a Viena, Folch de Cardona continuà amb la seua passió bibliòfila. A la Biblioteca Nacional d’Àustria (ÖNB) es conserva un manuscrit amb una relació dels seus llibres (de 157 pàgines) i una altre (de 169 pàgines) amb els volums de la seua propietat que passaren a la biblioteca del rei (a la de Carles o a la de Felip?). Als catàlegs de l’ÖNB consten uns quaranta llibres que haurien estat propietat de l’arquebisbe. N’hi ha cinc volums de correspondència i obres molt heterogènies: tractats teològics, el llibre II de la Imitació de Tomàs de Kempis i obras clàssiques, com ara l’«Alcibíades» de Plató o les tragèdies de Sèneca. A destacar dos llibres jueus i un altre d’un convers. També trobem un parell de llibres sobre la història de la monarquia francesa, la qual cosa és significativa per a una persona que havia marxat a l’exili per culpa dels borbons. No sabem si aquestes obres foren adquirides a Viena. No sembla que fóra el cas d’uns altres volums, amb manuscrits hispànics dels segles XIV i XV. Més bé podem suposar que l’arquebisbe portà aquests manuscrits amb ell durant els seus viatges. Un home que havia posseït més de sis mil volums, potser havia triat unes poques compilacions de textos manuscrits dels segles anteriors perquè li acompanyaren en el seu exili. Quins secrets amaguen aquests volums? 



diumenge, 27 de novembre del 2016

La font del sant i la font de l'amor

[Tafaneries valencianes, 27/11/2016, html ací, pdf ací i ací]


Abans de l’arribada de l’aigua potable a València el novembre de 1850 (gràcies al suport del canonge Mariano Liñán Morelló), l’abastiment de la ciutadania depenia de les fonts i dels pous. En el mapa de Tosca de principis del segle XVIII encara trobem un carrer de la Font (o de les Fonts, segons altres documents), que unia l’actual plaça dels Porxets dels Aluders i el carrer de la Boatella. El nom de la plaça, que ara es diu només dels Porxets, es referia als aluders, un gremi que adobava pells de corder o cabrit. El carrer de la Boatella era un tram del carrer de Sant Vicent, que prenia el seu nom de la porta àrab anomenada Bab Beit-Al·là (Porta de la Casa de Déu). La font és esmentada en un document de febrer de 1266. Es trobava probablement al raval extramurs, pràcticament en la part més al nord de l’actual plaça de l’Ajuntament, prop de l’Avinguda Maria Cristina que, en temps de la II República, es dedicà a Pablo Iglesias.

També hi hagué una font als camps de Russafa, ubicada en uns terrenys que pertanyien al Convent del Carme, però que el 1424 eren propietat de mossén Francesc Corts. S’anomenà la Font d’En Corts i d’ella prengué el seu nom una de les quatre carreres que ara composen el districte. Segons el cronista Vicente Boix, hi hagué una deliberació municipal, el 1409, per dur aigua d’aquesta font al Grau. S’hi va posar una canonada que seguia per Montolivet i, lògicament, havia de passar per baix del llit del Túria. L’obra es va concloure l’abril de 1414, però deu anys després, a causa d’una riuà, es trencà la canonada i el fang la cegà. Per això es decidí que es prenguera aigua per al Grau del molí d’En Burguera, anomenat després de Pere Despuig, que es trobava on ara és l’Albereda.

Hi hagué una altra font a Russafa relacionada amb un important conflicte social, la Font (o Fonteta) dels Barreters, amb una aigua molt apreciada per la gent. No sabem per què s’anomenava així; potser pels artesans que feien barrets o per «fer barret» («entretindre’s parlant amb uns i altres», DNV). Es fa esment d’aquesta font en un document de 1552. S’hi arribava eixint de la ciutat per la Porta dels Jueus (on és ara l’estació de metro de Colom) i marxant unes sis-centes passes cap a Russafa. Prop de l’alqueria de Sant Doménec, hi havia un pontet, al costat del qual brollava la font. Segons l’especialista Xavier Oms, la fonteta estaria en el tram entre la cruïlla dels actuals carrers Ciril Amorós i Jorge Juan i la dels carrers Císcar i Borriana.

Anar a la Font dels Barreters era el passeig preferit d’un personatge important de la València de primeries del segle XVII, Francisco Jerónimo Simó, un sacerdot de l’església de Sant Andreu (ara, de Sant Joan de la Creu). El religiós era fill d’Esperança Villafranca i Joan Batiste Simón, fuster, i guanyà fama de persona santa. Una altra de les seues caminades habituals era la «volta dels sentenciats» per acompanyar piadosament les persones condemnades fins a les forques de la plaça del Mercat. Simó morí l’abril de 1612, quan tenia 33 anys. El seu cadàver fou dipositat a l’església de Sant Andreu, per on passaren durant quatre dies els estaments de la ciutat i persones que volien fer-se amb relíquies d’aquell piadós que havia obrat suposadament miracles, curant impedits, cegos, muts, sords i, fins i tot, un xiquet que, en caure a la plaça de Sant Francesc, s’havia obert el cap. Les autoritats locals, el virrei, el Consell d’Aragó, alguns catedràtics, el duc de Lerma (que considerava que una relíquia de Simó havia sanat el seu fill) i, fins i tot, l’arxiduc d’Àustria estaven a favor de la beatificació del sacerdot de Sant Andreu. Aquesta església, que va traure bons beneficis de l’esdeveniment, n’encarregà un quadre al pintor Ribalta. Els pintors no donaven l’abast per fer imatges de Simó. Fins i tot Rubens il·lustrà una «Vita B. Simonis Valentini» encarregada per l’arxiduc austríac. Es diu que es feren espontàniament més de mil altars a la ciutat dedicats al sacerdot. D’altra banda, però, l’arquebisbe, Isidoro Aliaga, un dominic que havia succeït Juan de Ribera, i les ordes religioses s’oposaren a què un membre del clergat secular pujara als altars. Ells estaven més bé interessades en la beatificació dels seus religiosos, com ara Tomás de Villanueva, Gaspar Bono o Pedro Nicolás Factor. La qüestió arribà a Roma, on la causa de Simó fou defensada pel teòleg Miguel de Molinos (autor d’una cèlebre «Guia Espiritual»), que no tingué èxit. L’any 1615 es prohibí el culte al pare Simó i quatre anys després es prohibiren les seues representacions. El papa Urbà VIII restringí encara més, mitjançant decrets del 1625 i del 1634, el culte i la representació amb nimbe de les persones no beatificades. Però el poble trobà una possibilitat de donar reconeixement al pare Simó sense culte ni imatges: acudir a la seua font preferida. I així fou. La Font dels Barreters esdevingué un lloc de peregrinatge i començà a ser anomenada Font del Pare Simó. Així es troba esmentada en el llibre de Josep Llop «De la Institució, govern politich y jurídic, costums y observancies de la fabrica vella dita de murs e valls, y nova, dita del riu» (1675, p. 263). El que passà després amb aquella font era previsible i ho explicà M. A. Orellana («Valencia Antigua y Moderna»): «Apurados los Labradores de lo mucho que el transito de la gente damnificaba y destruia las plantas, resolvieron cegar, como cegaron la expresada fuente». Però, continua Orellana, «represadas, y violentadas sus vertientes, reventaron brotando por el lado de la casa alqueria [...] de Sto. Domingo». Però aquesta nova font també desaparegué.

El 22 de desembre de 1927 s’estrenà al Teatre Princesa de València la comèdia lírica «La font de l’amor». La lletra, en vers, era del poeta Rafael Gayano Lluch i la música de Josep Maria Esteve. S’hi va fer una edició a cura de la Impremta Villalba (València, 1927). El títol no era original. L’autor català Baldiri Vidal Ventura ja n’havia escrit una obra homònima, també en vers. En realitat, hi havia a València una Font de l’Amor; més bé, dues. Una artificial que s’havia instal·lat a l’Exposició Regional de 1909, i una altra natural ubicada al camí de Vera. No sabem l’origen d’aquesta font, ni tampoc el de la seua denominació, però sí la seua ubicació exacta. Es trobava tot just a l’altra banda del camí on està l’eixida septentrional de la Universitat Politècnica, a la part del seu campus on hi ha les granges i els hivernacles de la institució acadèmica. En un fragment de pel·lícula dels anys 20 recuperada per l’Institut Valencià de l’Audiovisual i la Cinematografia, el qual la titulà provisionalment «Huerta valenciana», un home i una dona semblen festejar mentre ella va a la font a per aigua. Està rodada a la Font de l’Amor. Casualment, la font es trobava al costat d’una alqueria anomenada Casa Simó, que no tenia res a veure amb el sacerdot piadós del segle XVII.















La pel·lícula completa, ací: https://vimeo.com/83836665




diumenge, 20 de novembre del 2016

El "kapo" valencià

[Tafaneries valencianes, 20/11/2016, html ací, jpg ací, pdf ací, altre pdf ací]





Mauthausen és un poble austríac, a la vora d’un cabalós Danubi, molt a prop de Linz. En aquest lloc idíl·lic, el nazisme construí un grup de camps de concentració i extermini, el complex Mauthausen-Gusen. El primer d’aquells camps s’obrí el 1938 i a partir de desembre de 1941 començà a rebre presoners del tipus «NN», les inicials de «Nacht und Nebel», és a dir, «nit i boira», persones que es podien fer desaparéixer sense deixar rastre, deportats per a l’extermini. Al camp, els nazis mataren més de 180.000 persones. Els presoners morien a les cambres de gas, penjats, electrocutats o per experiments; potser el més freqüent fou que moriren pels maltractaments i la fatiga del treball. Després eren incinerats. Molts presoners eren obligats a explotar una pedrera que hi ha junt al camp i pujar pesats blocs de granit groguenc per una escala empinada feta a la roca, que els mateixos nazis senyalitzaren com «Todestiege», «l’escala de la mort». A més dels treballs a la pedrera, els nazis també organitzaren més de 70 «Kommandos» que feien obres a les rodalies del camp. Un empresonat valencià, César José Orquín Serra, que parlava alemany, va convéncer els guàrdies perquè feren un «Kommando» amb antics soldats republicans espanyols, que ell mateix dirigí. Així va nàixer el «Comando Cèsar», encapçalat per aquest «kapo» valencià. 


César Orquín era fill d’Ana María Serra Boscá, nascuda a València el 1892, i de José Orquín Tomás, nascut a la Vall de la Gallinera el 1870, que estava ocupat a la companyia del gas en un lloc de responsabilitat, amb un bon sou. De fet, la família tenia una serventa al seu domicili del carrer Alboraia 4, Virginia Sebastiá Beltrán, nascuda a Puçol i que havia anat a València «a servir» quan tenia uns 10 anys. César Orquín tingué una germana, María Desamparados, que realitzà estudis a l’«Instituto para la Enseñanza de la Mujer» (que després passà a anomenar-se «Escuela Hogar Menéndez Pelayo») i es formà en solfeig i piano al Conservatori de València en els anys anteriors a la Guerra. Consta que va oferí un concert el 1947. Dos germans de la mare, Bernabé i Mariano, es feren francmaçons, adoptant els noms de Víctor Hugo i Carnot en la Gran Lògia Simbòlica Espanyola. 

César afirmava haver estudiat a la Universitat de València, però les recerques realitzades per l’Arxiu Històric de la Universitat han mostrat que això no és cert: ni apareix als exàmens d’ingrés de 1935-1938, ni als expedients de títol de batxiller conservats. César es presentava de vegades com autor dramàtic, doctor o enginyer, el que semblen més bé ficcions per guanyar prestigi al camp d’extermini. En la fitxa d’immigrant que se li obrí en arribar a Amèrica apareix com a mecànic. Certament, César fou un militant anarquista, que marxà a l’exili francés a la fi de la Guerra Civil. Fou internat al camp francés d’Agde (departament d’Hérault), on hi havia uns 24.000 excombatents, la majoria catalans, en situació precària. Posteriorment, formà part de les Companyies de Treballadors Estrangers, fins que fou capturat i deportat pels nazis a Mauthausen. César Orquín ingressà al camp d’extermini amb el número 5087. Duïa un triangle blau d’apàtrida (Franco havia retirat la nacionalitat als combatents per la República) amb la lletra «S» (de «Spanien», Espanya). Hi aconseguí que els nazis el nomenaren «Oberkapo» i organitzar el seu «Kommando» (més bé, tres comandos que foren identificats amb el mateix nom). 

Entre maig del 1941 i juny del 1942, el Comando Cèsar realitzà obres públiques i va construir un pont a Vöcklabruck (a la part sud-occidental de l’Alta Àustria, a uns 80 km de Mauthausen). Després treballaren en una fàbrica d’armes i una central elèctrica a Ternberg, 50 km al sud del camp-mare. El comando també realitzà treballs als complex «Schlier», un nom en clau per designar diverses instal·lacions on hi havia el camp de concentració Redl-Zipf, prop de Neukirchen an de Vöckla. S’hi fabricaven components dels coets V-2 i també s’hi falsificava moneda britànica.
Els testimonis dels supervivents estan dividits. Hi ha qui acusa César Orquín de col·laborar amb la barbàrie nazi i hi ha qui diu que la seua actuació salvà moltes vives. El professor Ernest Gallart, que ha arreplegat 150 testimonis en el seu llibre «El Kommando César», considera que: «Gràcies a una sèrie de protocols i d’estratègies de protecció i supervivència, [el comando] arribà a l’alliberament gairebé intacte. Això es deu, a més de la voluntat de supervivència, a l’actuació del seu líder, el valencià César Orquín». Els historiadors semblen coincidir en això: l’actuació decidida d’Orquín va fer que morira només un 1% dels membres del comando; altrament, potser n’haurien mort la meitat o més. 

Hi hagueren molts valencians a Mauthausen. L’Associació Amical-Mauthausen en comptabilitzà 675 homes i 3 dones, mentre l’historiador Adrián Blas ha documentat 554 casos d’exiliats republicans. El grup La Gossa Sorda ha dedicat una cançó als tres veïns del poble del grup que acabaren a Mauthausen. Els «Tres de Pego» foren Carles, Vicent i Andreu Sendra. Malgrat tot, només hi ha monuments que recorden la barbàrie d’aquest camp a Morella i Vinaròs. 

El 5 de maig de 1945, els soldats de l’exércit nordamericà comandats per Patton arribaren a les portes del camp, que poc abans, ja havia estat alliberat pels presoners. Hi havia penjada una pancarta on es podia llegir: «Los españoles antifascistas saludan a las fuerzas libertadoras». Només una tercera part dels 7.200 espanyols que s’estima que foren deportats a Mauthausen sobrevisqueré. El 95% dels espanyols supervivents del camp s’instal·laren a França. Potser Orquín també hi va romandre. A finals dels anys quaranta, Orquín abandonà Europa pel port de Gènova i, a bord del vaixell «Corrientes», arribà a l’Argentina. Sabem que va viure a Mendoza. Tenim constància d’intervenciones seues dels anys 60 a la Radio Libertador i a la Radio Nihuil, les dues d’aquella ciutat a la vora dels Andes. Durant l’estada a l’Argentina, Orquín s’integrà en la «Gran Logia de la Argentina de Libres y Aceptados Masones». Publicà, almenys, un article en un número del primer semestre de 1964 de «Símbolo», la revista de l’associació francmaçònica argentina, en el qual apareix com a «germà», val a dir, membre. En definitiva, l’anarquisme i la francmaçoneria estan vinculats per l’exaltació de la fraternitat. 

Un altre exemple d’anarquista valencià que acabà integrant-se en la francmaçoneria fou Antonio López Rodrigo, col·laborador de revistes anarquistes com ara «El Corsario. Semanario Sociológico» (que s’edità a València el 1902) i traductor d’obres de l’anarquista francés Élisée Reclus. Antonio López arribà a ser un dels responsables de la «Gran Logia del Levante de España». 

En la seua estada a l’Argentina, César Orquín també es dedicà a la cabalística jueva. Així ho acredità Antonio Manuel Baragiola Smerling, autor d’algunes obres sobre el tema, que l’esmenta en el pròleg del seu llibre «El midrash de las 22 letras» (1998). Presenta el supervivent de Mauthausen com «gran defensor de la democracia y la libertad». Carlos Orquín morí el 1988. Aquell mateix any, Jorge Semprún Maura, supervivent del camp d’extermini de Buchenwald, fou nomenat ministre de Cultura del govern espanyol.

diumenge, 13 de novembre del 2016

La mort de Luisito

[Tafaneries valencianes, 13/11/2016, html ací, jpg ací, pdf ací]



El dilluns 17 de novembre de 1902, el xiquet Luisito Sanz Tarazona, de set anys, tornà malament de l’escola a mig matí, amb el cos ple de blaüres. Es ficà al llit. L’endemà empitjorà i el dimecres de matí morí. Vivia amb la seua mare, vídua, i dos germans al carrer Borrull, 63, al costat de l’església de Sant Sebastià, en un tram del carrer que seria poc després eliminat per obrir la Gran Via Ferran el Catòlic. Abans de morir, el xiquet li va dir a la seua mare que el mestre l’havia apallissat. La dona va recordar com el seu fill li havia suplicat que no el fera tornar a l’escola per por al pare Luis Soler de les Escoles Pies. El xiquet anava als escolapis, al carrer Carnissers 6, a poc més de mig quilòmetre de sa casa.

La mare denuncià els fets. El cadàver del xiquet fou traslladat al dipòsit judicial per practicar-li l’autòpsia. Els companys del menut li contaren a la mare que el frare escolapi, enfurismat, havia colpejat el xiquet amb un punter, amb la seua correja rivetada de plom i, quan el xiquet estava a terra, li havia donat colps amb la puntera de la sabata. Segons unes versions, el mestre no estava satisfet per la resposta que el xiquet havia donat quan li havia preguntat per la raó d’una falta d’assistència la setmana anterior, l’única que Luisito havia fet en el curs. Algun periodista, potser fabulant, va escriure que el xiquet no havia sabut la resposta a una qüestió de la Doctrina.

La notícia de la mort del xiquet s’escampà ràpidament entre el veïnat del carrer Borrull i provocà una mena d’amotinament. Hi havia grups de persones permanentment davant la casa de la família. Els periòdics se’n feren ressó immediatament i el dia 20 la notícia ja es podia llegir en la premsa de Madrid.

Per tota la ciutat s’estengué una onada d’indignació i anticlericalisme. Grups de dones i xiquets s’acostaren espontàniament a les Escoles Pies del carrer Carnissers i llançaren pedres contra l’edifici. Es trencaren vidres de les finestres. Algunes famílies, amb fills estudiant als escolapis, decidiren que l’endemà no portarien els seus xiquests a l’escola.

El cas de Luisito recaigué en el jutge Casado, que no dictà cap mesura cautelar contra el frare i resolgué que les actuacions estiarien sotmeses a secret. El pare Luis es mantingué a la casa dels escolapis. El jutge impedí també que estudiants de medicina, emparant-se en una disposició del Ministeri d’Instrucció Pública, pogueren assistir a l’autòpsia del xiquet mort. Aquesta se realitzà en un ambient de gran tensió. Hi havia grups de persones concentrades a les portes del dipòsit judicial i xiularen els metges i funcionaris que procediren a fer l’autòpsia. Hi participaren els doctors Ferrando i Álvaro, que estigueren acompanyats per professors de la Universitat de València Bartrina i Pastor, molt lligats al doctor Moliner (del qual es parlarà més endavant). També estaven presents el fiscal i altres funcionaris judicials.

L’advocat pegolí i regidor republicà Juan Barral Pastor (del qual ja hem parlat en aquesta secció) s’oferí a assessorar la família. En concloure l’autòpsia, la mare presentà un escrit al jutge, reclamant el cos del xiquet per procedir al seu soterrament. Però el jutge no ho va permetre, argumentant que el trasllat del menut al cementeri podia provocar manifestacions tumultuoses. Així que ordenà que fora portat discretament. Potser enganyà a tot el món i el feu soterrar en un altre cementeri, perquè no hi ha constància del soterrament del menut a l’Arxiu del Cementeri General.

El jutge Casado prengué declaració a alguns companys de la classe del xiquet mort. José Merino i Vicente Calvo explicaren que el pare Luis apallissava freqüentment els alumnes. El jutge també envià l’algutzir Ortega a les Escoles Pies perquè agafara a l’atzar set estudiants, alumnes del pare Luis, per fer-los declarar. Sembla que tots ells ratificaren l’existència freqüent de pallisses. Els periodistes també arreplegaren testimonis d’altres companys de Luisito. Així, el diari «El País» de Madrid feia esment d’Andrés Castelló, Ricardo Royo, Pascual Verduch, Luis Monfort i Rafael Carrió. Segons aquests testimonis, la pallissa havia fet que el xiquet sagnara molt pel nas. De tota manera, el periòdic era pessimista: «El resultado podemos adelantarlo. Autopsia, dictamen favorable, el niño había muerto de placer al verse castigado, estaba tísico, etc. Tierra encima, dinero por medio, artículos de la prensa conservadora, el fraile asesino trasladado y hasta otra».

Finalment es conegué que l’autòpsia havia dictaminat que el xiquet patia una «pneumonía febrinosa en un individuo tuberculoso». El fiscal, que havia estat present a l’autòpsia, no quedà satisfet amb la suposició que aquesta patologia exonerés el frare, i demanà el seu processament mitjançant un escrit de 27 de novembre. El jutge instructor dictà una providència de «no ha lugar» a allò sol·licitat. El fiscal presentà un recurs. Aquest fou resolt, ratificant l’arxiu de la causa. Per tant, no es pogué determinar en seu judicial si la pallisa, afegida a la neumònia, havia estat un factor condicionant o determinant de la mort del xiquet. Es cumplí fil per randa la previsió del periodista d’El País citada adés.

L’assumpte arribà al Congrés, on (segons el Diari de Sessiones del 26 de novembre), el diputat Sorianoapel·là al ministre d’Instrucció Pública i Lerroux recordà un cas anterior, el del pare Román de Barcelona. Els diputats valencians conservadors, Francisco Peris Mencheta i el doctor Francisco Moliner, feren intervencions a favor del pare Luis i en contra de l’anticlericalisme. Peris Mencheta, que era germà del bisbe de Còria, defensà que la causa de la mort havia estat la pulmonia. Moliner, conegut per la seua fundació del Sanatori de Porta-Coeli, argumentà que les raons de la mort del xiquet podien haver estat de tres tipus: per les causes d’un accident «immediat», per les causes d’un accident «consecutiu» o per alguna altra malaltia «intercurrent». No havia estat un accident immediat, perquè el xiquet havia tornat a casa. Tampoc, segons Moliner, la mort podia estar causada per les lesions causades per la pallissa de manera «consecutiva», perquè en aquest cas «necesitan más de dieciseis horas para fraguarse»; per tant, el xiquet hauria mort per una malaltia intercurrent, val a dir aquella que es presenta en el curs d’una altra. Tanmateix els càlculs de Moliner estaven errats. Si el xiquet havia mort el dimecres o, segons altres versions, el dimarts matí, havien passat més de les setze hores determinades per ell com a criteri.

Al mateix temps que s’arxivà el cas sense que fora jutjat el pare Luis, es va conéixer que un altre escolapi, el pare Carlos, havia maltractat brutalment un altre xiquet de set anys, Francisco Sanz Calvo, provocant-li una gran ferida al cap. El frare havia parlat amb la família per demanar-li pietat, malgrat això, els pares de Francisco decidiren presentar una denúncia. Tampoc no hi ha notícies que fora processat. El xiquet agredit, Francisco Sanz, tingué un destí fatal. En finalitzar la Guerra Civil fou afussellat a la tàpia del cementeri de Paterna.






diumenge, 6 de novembre del 2016

Oh, Llibertat!

[Tafaneries valencianes, 6/11/2016, html ací, jpg ací, pdf ací]



«Para la libertad sangro, lucho, pervivo» Aquest vers immortal de Miguel Hernández és adient per parlar d´Àngel Bernat Beneyto, empresonat a la Model de València el 1939 i afussellat a la tàpia del cementeri de Paterna, com milers d´altres persones que havien estat fidels al govern legítim de la II República. Molts pocs dies abans, Àngel Bernat havia finalitzat en la càrcer algunes composicions musicals, entre les qual hi ha la cançó«¡Oh, Libertad!».

Àngel Bernat va nàixer a Bocairent (La Vall d´Albaida) el 1893. Des del 1860 es feien festes de moros i cristians al poble. Almela y Vives va escrire que a aquest poble «de calles pinas y rincones evocadores, el simulacro alcanza gran relieve». La festa promogué al poble l´afició per la música. Segons les recerques de Vicente Enguix, Àngel Bernat ingressà de menut a la banda «Música Nova», on tocava el bombardí, encara que coneixia bé tota la secció de metalls. El director Luis Coello Pastor descobrí aviat les dots del xiquet i li animà a fer estudis musicals. Foren els seus mestres José Vicente Vañó Calabuig i Juan Bautista Pastor Pérez, també de Bocairent, que vivia a València, on arribà a mestre de capella de la catedral, encara que feia estades al poble. Àngel Bernat convalidà després els seus aprenentatges al conservatori de Barcelona.

El 1913, Àngel Bernat ocupà la direcció de la «Música Nova». Poc després començà a compondre peces musicals. El 1924 es fusionà aquesta entitat musical amb l´altra del poble, la «Música Vella», per tal de fundar l´Associació Unió Musical de Bocairent. La direcció se li encomanà a Àngel Bernat. També tingué gran afició pel teatre. Així compongué peces musicals per a «La caraba» i «Un columbaire de profit», dos sainets de Francesc Barchino Pérez estrenats el 1926 i el 1929. Fins i tot dirigí amb Enrique Reig Terol (de la filà dels Contrabandistes) una companyia de teatre d´aficionats que, entre els anys 1927 i 1930, oferí sarsueles per la comarca. Compongué peces religioses, com el motete «Vinea mea electa» i una salve per a la Mare de Déu de la Salut. També va fer marxes i pasdobles, com: «Edward» (1915, dedicat al seu amic Eduardo Belda), «Este es mi saludo. Pasodoble» (1918), «¡Oh, paz!» (1918, amb ocasió de l´armistici de la I Guerra Mundial), «Costa» (1935, en homenatge a Joaquín Costa) i «Perales», dedicat a Juan Bautista Perales Boluda (pasdoble també de 1935). També compongué música per als moros i cristians, com ara «Nostra comparsa» (1918), una marxa dedicada a la filà Espanyoletos. A partir de 1930, el periodista alacantí Rafael Quilis Molina li proporcionà les lletres per a cuplés, com «Rie, canta, llora», «Juana la Lista», etc.

Joan Beneyto Bernárcer, el fundador i president del Centre Valencianiste de Bocairent, una entitat regionalista, tingué la idea de compondre un himne al poble. Per a les festes de Sant Blai, patró del poble, del 1932, s´havia beneït solemnement una Senyera Valenciana a la Capella de la Beneficència. L´èxit popular de l´acte animà en Beneyto el projecte que es componguera un himne a Bocairent. Encarregà la lletra a Julián Herrero Aleixandre i la música a Àngel Bernat. El 2 de febrer de 1933, festivitat de Sant Blai, Joan Beneyto i Àngel Bernat hissaren la bandera de la República i la senyera a la Casa de la Vila i s´estrenà l´«Himne de Bocairent». En la primera estrofa ja apareix el tema de la llibertat: «En ofrena al progrés del poble nostre, / cantem amb to exaltat, / que nostra veu vibrant a tots ens mostre / com a poble de progrés i llibertat».

Amb la proclamació de la II República, Àngel Bernat tingué una certa participació en política. Encara que en la seua joventut fou partidari de l´ideari carlista, molt arrelat a Bocairent a principis de segle, evolucionà paulatinament a posicions més esquerranes. De fet, durant la guerra civil se li presentà com a membre d´Esquerra Republicana, encara que compartia bona part de l´ideari anarquista.

Segons les recerques de Pepa Sempere, Àngel Bernat fou nomenat primer tinent d´alcalde del poble en el Consell Municipal constituït el febrer de 1936. Se li encarregà també la funció de delegat de l´ajuntament en la Junta Local d´Ensenyament. L´11 d´octubre fou ratificat. El gener de 1937 cessà en aquest càrrec, però es mantingué com a membre del Consell. La composició d´aquests consells estava decidida per les formacions polítiques i sindicals, que havien de substituir freqüentment els membres que marxaven al front. Bernat ja no apareix en els Consells Municipals constituïts l´octubre de 1938 i el març de 1939.

En els anys de la Guerra Civil, les terres valencianes acolliren milers de xiquets i xiquetes, allunyant-los de les línies de foc. Els menuts refugiats foren ubicats freqüentment a colònies infantils, que posaren en pràctica la pedagogia naturalista més avançada. Com a altres pobles de la Vall d´Albaida, com ara Agullent, Bellús, Ontinyent o Quatretonda, també a Bocairent es posaren en funcionament diverses colònies infantils. Així, per exemple, l´agost del 1938, hi havia sis colònies: la Penya Nova (58 nens), el Regadiu (24), la Rambleta (28), la de Luis Vaño (28), la Lloma (28) i Chaquero (43). En la del Maset de Chiner hi hagueren 80 o 90 infants evacuats de Madrid. També hi hagueren nens evacuats d´Andalusia, molts d´ells de Còrdova.

En finalitzar la Guerra Civil, Àngel Bernat fou empressonat. A la càrcer compongué diverses peces musicals. Algunes foren batejades pels seus fills, com ara «Adelina», «Tania» i «Concordia», que Ángel Bernat va fer amb el desig que no patiren altra guerra. També compongué a la pressó «El camino de la vida», que era, segons les seues paraules, «un retrato de la vida desde que me casé con mi Lupita hasta la dichosa y madura vejez». Així mateix va fer la lletra i la música de la cançó amb harmonies de sarsuela «¡Oh, libertad!». El text mostra una certa esperança en ser alliberat: «Cuando salga de la prisión, trabajaré con ilusión». I suggereix una reversió de la situació: «Los arrepentidos serán traidores que se embarcarán [...] Al mundo le pediremos cuentas ya que la tormenta pasó». I conclou: «Tu protección pido desde aquí. Madre no olvides, ruega por mí. Sácame pronto [...] Vámonos ya. Llegó la hora, mi alma llora ¡Oh, libertad!». També compongué «Rayos de luz», datada el 11 de juliol del 1939, cinc dies abans de ser afussellat.

Després de la Guerra Civil, l´Himne de Bocairent fou silenciat a conseqüència de la repressió. Als darrers anys de la dictadura fou recuperat, gràcies a les gestions dels músics bocairentins Felipe Belda Calatayud i el seu fill, el director Francisco Belda Ferre. S´interpretà en la festa de Santa Cecília del 1972. En aquells anys, el primer tinent d´alcalde era Enrique Beneyto Mompó, fill de Joan Beneyto, i Àngel Bernat Sempere, fill del compositor, ocupava una regidoria. El juny del 1979 fou elevat al rang d´himne oficial per acord de tots els partits del consistori. El maig passat s´edità un disc amb les composicions de piano i cant fetes a la pressó. En fou testimoni el seu fill Pepe. Escoltar les referències a la llibertat d´aquestes peces o de l´Himne de Bocairent haurien de commoure les persones que recordaren la figura del compositor afussellat.

diumenge, 30 d’octubre del 2016

Reis valencians eslaus, eunucs i negres

[Tafaneries valencianes, 30/10/2016, html ací, jpg ací, pdf ací]


Els primers reis que tingué el poble valencià, dos segles abans de Jaume I, foren Mubàrak i Mudaffar. Eren eslaus, eunucs i, probablement, negres, i ens constituïren per primera vegada com a unitat política autònoma.

Mubàrak i Mudaffar havien estat comprats per traficants d’esclaus, molt probablement als mercats de les costes orientals de l’Adriàtic, allò que alguns autors anomenaren Eslavònia i altres Dalmàcia. És conegut que el mot «esclau» deriva d’«eslau». Per tant, l’adjectiu «eslau» amb el qual es parlà de Mubàrak i Mudaffar no vol dir necessàriament que pertanyien a ètnies eslaves, sinó que havien estat comerciats a mercats de regions eslaves i bé podrien ser negres. Mubàrak i Mudaffar (o improbablement els seus progenitors) foren traslladats probablement a Còrdova, la capital del Califat que havia assolit el seu esplendor temps enrere amb la dinastia dels Omeies (de l’ètnia dels marwanís). Sembla que els dos eslaus estigueren al servei d’Abd-al-Màlik al-Mudhàffar, el segon fill d’Almansor, d’idèntic nom al d’un monarca de València posterior, que fou rei en 1061-1065.

Està documentada la presència d’eslaus al món musulmà des de l’any 943 (any 331/2 del calendari islàmic). Freqüentment eren castrats i a alguns, fins i tot, se’ls tallava la llengua. Els eslaus eren destinats a tasques de guàrdia personal de califes o emirs. També hi hagué altres grups esclavitzats al món àrab als quals se’ls assignaven funcions de protecció o bèl·liques, com ara els mamelucs entre els califes abbàsides de Bagdad o els geníssers a l’imperi otomà. En el cas dels eslaus del califat de Còrdova, tenim constància que alguns assoliren llocs de responsabilitat, sobretot quan el poder dels omeies a Còrdova entrà en crisi i començaren a destacar els llinatges amiries i els berbers hammudites.

Aquest fou el cas de Mubàrak i Mudaffar que, abans de l’any 1010 (400/1 del calendari islàmic), sembla que s’instal·laren a València, «Balànsiya», i que, per encàrrec dels amiries, tingueren responsabilitats d’administració (foren «valís») de les sèquies del Túria. També foren responsables de la seca de València, el taller on s’encunyava moneda. Mubàrak i Mudaffar adoptaren en les pràctiques d’encunyació característiques comunes amb altres seques, com les d’Almeria o Saragossa, que seguien les pautes de les emissions dels omeies, com ara una certa distribució de les llegendes al si de les monedes (segons les recerques de Fèlix Retamero). Cap a l’any 1010/1011 (400/1 del calendari islàmic), Mubàrak i Mudaffar prengueren el poder i constituïren la taifa de València. Hem conservat un parell de monedes, dos dírhams, que pesen entre 2,7 i 3,0 grams. Estan datades l’any 407 del calendari islàmic (1016/1017 del calendari julià), en les quals apareixen com a governants. En una moneda, la número 805, del catàleg d’Antonio Vives (1893) hi ha per una cara el nom de Mudaffar i per l’altra el de Mubàrak, amb expressions laudatòries del tipus «com ell no n’hi ha cap» i «és molt bo». Això demostraria que regnaren els dos simultàniament en un duumvirat. Sembla que Mubàrak morí en accident, la qual cosa explicaria que l’altra moneda conservada (la número 806 del catàleg de Vives) tinga les mateixes frases d’elogi, però només el nom de Mudaffar per les dues bandes.

Segons el «Bayan», un llarg manuscrit d’Ibn Idari, escrit cap al 1312, sobre la història dels reis d’Al-Andalus i el Marroc, en aquella època a València hi havia no només gent de la dinastia «saqaliba» (els eslaus, com Mubàrak i Mudaffar), sinó també grups del llinatge «malawi» (el dels omeies cordovesos), n’hi havia «ifrany», és a dir grups de francs, «baskunas», val a dir, bascos, i gent foragitada d’altres llocs. Per la crònica d’Ibn Idari sabem que els malawi de Còrdova construïren residències i palaus i es feren càrrecs d’horts i del seu rec. La taifa de Balànsiya limitava al nord amb la de Tortosa i al sud amb la de Dénia. A l’interior hi havia la d’Alpont.

Els governants de les taifes recaptaven impostos i sembla que Mubàrak i Mudaffar s’aplicaren de manera excessiva. Segons el «Bayan», arreplegaven mensualment 120.000 dinars, 70.000 de València i 50.000 a Xàtiva. La qual cosa era una gran quantitat, si considerem que un cavall podia costar 25 dinars i una mula es podien pagar fins a 60 (segons Ibn Al-Jatib, cit. per Joaquín Vallvé). Mubàrak i Mudaffar duien un ric seguici i vestien amb luxe, però, d’altra banda, el poble s’empobrí. Per això, cap a l’any 1017 (407 del calendari islàmic) hi hagué una revolta contra Mudaffar (en aquell any, Mubàrak ja havia mort d’accident). El poble assaltà el palau i el saquejà. En la revolta sembla que el reietó morí. Aleshores prengué el poder a València un altre eslau, Labib al-’Amiri al-Fatà, que també havia estat el primer reietó de la taifa de Tortosa. Els valencians derrocaren Labib perquè estaven en contra de les seues relacions amb el comte cristià de Barcelona, Berenguer Ramon I. A Tortosa, Labib fou substituït per un altre eslau, Muqàtil Sayf al-Mil·la, i aquest per un altre, Ya’la, també eslau probablement. Pel que fa a la taifa de València, el 1021 començà a governar-la ‘Adb al-‘Aziz, que ja no era eslau. Dels eslaus esmentats no hi ha notícies de fills, la qual cosa semblaria indicar que eren eunucs.

En resum, els primers reis del poble valencià, quan era una comunitat heterogènia d’àrabs, eslaus i altres pobles, foren dos antics esclaus, de llinatge eslau, tal vegada negres, que foren derrocats per una revolta popular. Per què València no li ha dedicat cap carrer als seus primers reis?

En parlar de reietons musulmans i carrers, acabaré formulant una qüestió. L’actual plaça de la Reina de València fou oberta en la seua extensió actual cap a la meitat del segle passat. Al segle XIX s’obrí ja un plaça més menuda que, cap al 1878, fou dedicada a la reina Maria de la Mercè d’Orleans, muller d’Alfons XII. Abans, però, l’espai estava constituït per un conjunt d’habitatges, carrers i carrerons. La plaça del Micalet o de les Cols, en la part nord; el carrer de Saragossa, per ponent; i el de Campaners (més antigament de la Corretgeria vella) i el de la Draperia del lli, per la banda de llevant. En mig hi havia altres carreronets i placetes que ara ja no existeixen: d’En Fuster, de l’Armeria, la plaça de Borriol, etc... També hi havia un atzucac, aproximadament allà on ara es troba l’entrada i l’eixida de l’aparcament de la plaça, que estudiosos com l’erudit Marcos A. Orellana o el cronista Vicente Boix, anomenaren carrer de la Reina Mera. Els dos reconegueren que no sabien l’origen de tal denominació, ja que no existia cap reina «Mera» (ara sí, la dona del superheroi Aquaman, però no seria aquest, lògicament, l’origen de la denominació del carreronet de la plaça de la Reina). Orellana va veure l’original del mapa de Tosca, que estava al paret de la seua cambra, per la qual cosa hem de suposar que hi constava el nom «Mera». En la versió acolorida del mapa, més bé es pot llegir carrer de la Reina «Mora». Seria «Reina Mora» (i no «Mera») el nom d’aquest atzucac? Si fou així, qui fou aquesta «reina mora»? Influí aquesta denominació tradicional per dedicar a la «reina» Maria de la Mercè allò que potser la gent ja coneixia per relació a una altra «reina» (la Mora o la Mera)?

diumenge, 23 d’octubre del 2016

Un terrible crim inexplicat

[Tafaneries valencianes, 23/10/2016, html ací, jpg ací, pdf ací]

El diumenge 3 de juny de 1888 se celebrà a València la processó del Corpus Christi. Ramón Cantos Ferrer li digué a la seua dona, Antonia Galiana Pastor, de 33 anys, que tornaria cap a les 8 de la nit i isqué de la seua casa del carrer del Port, número 14, 2n pis, de València. La dona li contestà que ella també tenia pensat eixir de casa. De fet, aquell dia marxà a casa de la seua pentinadora habitual, que la trobà més alegre que de costum. Ramón era advocat, com el seu germà Manuel, però no exercia, sinó que administrava negocis i propietats, i feia inversions a la borsa. Antonia havia nascut a Ontinyent (o a Dénia, segons altres fonts). Era filla d’un tinent de l’exèrcit. La parella havia contret matrimoni quatre anys abans. No tenien fills. Quan per la nit Ramón tornà a casa, advertí que la seua dona no hi era. La criada tenia permís i tampoc no es trobava a la llar. L’endemà, Ramón començà a buscar la seua dona. S’acostà a casa d’un cosí de l’esposa, que s’anomenava Avelino, era ebenista i vivia al número 8 del mateix carrer, però res no pogué esbrinar. En no trobar-la, denuncià la desaparició al funcionari de seguretat, senyor Ruescas. Sembla que Ramón digué que la seua dona havia marxat de casa amb una important suma de diners. Més endavant canvià la versió: la dona només portaria unes riques arracades i uns anells cars.

Ramon sospitava que la dona s’havia marxat amb Francisco Muñoz, «Paco», un antic amic seu de 46 anys. Francisco havia nascut a Morella, on, a causa de les guerres carlistes, estava destinat el seu pare, un coronel de l’exèrcit. Ramón i Francisco havien estat molt amics, fins el punt que Francisco havia estat el seu padrí de noces. Des de feia dos anys, però, la relació entre ambdós s’havia tallat sobtadament. Francisco havia dilapidat la seua fortuna, debia a Ramón més de 1.500 pessetes i es mantenia amb dificultats, portant la comptabilitat d’un comerç del carrer Russafa. Vivia d’hoste a la casa de Juan Martí, al carrer Valeriola 7.

Passaven els dies sense notícies d’Antonia. Cap al 5 de juliol, Ramon marxà de viatge a Barcelona, on immediatament es relacionà amb Dolores Ruiz, una prostituta amb la qual va conviure unes setmanes.

Al carrer Espinosa 16 de València, hi havia una casa de planta baixa i pis, de construcció recent en aquell any de 1888, propietat de Vicente Vilella, que vivia al carrer de la Bosseria. La casa donava pràcticament a l’horta de Quart. La planta baixa estava llogada a una família que hi tenia una carboneria. A principis de juny, el pis de dalt havia estat llogat a una persona que s’havia identificat com Evaristo León. Un mes després, l’inquilí deixà de pagar. Per aquells dies, la família de carboners advertí una fetor insuportable que procedia del pis. Li ho digueren a l’alcalde de barri, el qual, junt amb un alguatzil i un manyà, obriren el pis. Hi trobaren el cos horriblement mutilat d’una dona, en estat de descomposició. L’havien tallat per dalt del pit i no tenia cap ni mans. La dona estava nua, llevat d’unes calces. Junt al cadàver hi havia la roba i un ganivet amb una fulla de 20 cm. Una peça de roba interior duïa les inicials «AG». Quan arribà el jutge d’instrucció Lamberto Rodríguez Trelles i escorcollaren el pis, descobriren el cap recremat en una altra habitació i les mans amagades al vàter. La casa estava buida, llevat d’un poal i dues cadires. L’autopsia mostrà que la dona havia rebut 16 ganivetades al pit. Algunes vísceres i part de la pell foren enviades a Madrid, per a la seua anàlisi forense. Les despulles foren traslladades al dipòsit dels Desemparats esperant que alguna persona poguera identificar-les.


El diumenge 8 de juliol, Avelino, el cosí d’Antonia, s’acostà al dipòsit. Quan li mostraren les peces de roba, reconegué un imperdible de la morta i quedà trasbalsat. Les mans mostraven els signes d’un herpes que havia patit la dona. Com que a una butxaca de la roba de la morta hi havia una claueta, el jutge decidí anar al carrer del Port i comprovar si corresponia a qualsevol pany de la vivenda. Aquesta fou la prova definitiva. També arreplegaren el testimoni d’Adriana, una germana de la morta, que era vídua i vivia al carrer Isabel la Catòlica. Com que Ramon havia desaparegut, el jutge dictà una ordre per buscar-lo. L’home fou detingut pocs dies després a Vinaròs, quan tornava en tren a València, segons ell perquè havia llegit a «El Noticiero Universal» sobre el cadàver amb les inicials «AG». La policia també va detindre Dolores Ruiz a Barcelona, que tenia per nou company, un cambrer de l’Orxateria València, que també prestà declaració.


El jutge Rodríguez Trelles ordenà interrogatoris i començà a investigar Francisco, el qual també havia desaparegut de l’hostal del carrer Valeriola on vivia. Cap al 20 de juny, una persona havia dut a l’establiment un sobre. Dins hi havia una clau de l’habitació que ocupava Francisco i una carta, on explicava que es trobava a Santander i marxava a Buenos Aires. Les investigacions de la justícia descobriren prompte que era Francisco qui havia llogat el pis del carrer Espinosa, fent-se passar per un amic, i que les dues cadires i el poal que hi havia al pis els havia demanat prestats a l’hostal on vivia. Els periodistes informaren que, fins i tot, la vesprada del 3 de juny, s’havia vist a Antonia i Francisco passejant amb una tartana; també, que dos homes i una dona havien pujat al pis del carrer Espinosa. Aquella nit Francisco havia tornat alterat a l’hostal. No havia sopat bé. L’endemà, dia 4 de juny, havia marxat. La nit següent estigué a casa d’uns amics al carrer Bonaire. D’altra banda, el fiscal Ferratges investigà sobre les dones mortes als hospitals i el ganivet, que havia estat comprat el dia 2 de juny a la quincalleria de Joaquín Bonet. L’activitat del pis del carrer Espinosa també havia estat sospitosa. El vigilant nocturn havia trobat la porta de l’escaleta oberta algunes nits. La policia considerà que s’hi volia muntar una timba clandestina.


Les restes de la dona foren inhumades el 23 de juliol. Ramon fou alliberat i oferí una recompensa a la persona que donara informació per capturar Francisco. Les pesquises empraren la tècnica novedosa de publicar en premsa un retrat del sospitós. Així es va saber que, en els primes dies de juny, Francisco havia estat a Alacant, on va assistir amb un amic a una correguda de bous. Potser volia embarcar-se cap al nord d’Àfrica. El 27 de juliol, el jutge Rodríguez Trelles remeté al consolat d’Espanya a Oran, al nord-oest d’Algèria, una còpia del retrat de Francisco, la qual cosa permeté identificar-lo com un dels clients que s’havien allotjat a la casa d’hostes espanyola del carrer de Saint-Esprit, on s’havia inscrit amb el nom de Manuel García. El dia 31, quan anaren a capturar-lo, havia fugit novament. Hi ha notícies confuses sobre la persecució, que conclogué a l’hospital de Sidi Bel Abbès, 82 km al sud d’Oran, on Francisco ingressà amb un enverinament greu que li provocà la mort un dia després. S’endugué a la tomba les raons d’aquell terrible crim del 1888 i l’enigma de qui era el segon home que l’acompanyava el dia que morí Antonia.

divendres, 21 d’octubre del 2016

Més d'un milió a la setmana

[Opinió, publicat el 21/10/2016, html ací, jpg ací]

Els centres privats d´ensenyament no universitari que estableixen concerts educatius amb la Generalitat són un conjunt heterogeni d´empreses. Alguns representants empresarials ja han amenaçat amb la pèrdua de llocs de treball si no es prorroguen els concerts educatius. L´argument és fal·laç perquè la proporció d´alumnes per professor és menor als centres públics que als privats. A més, s´invoca la llibertat d´ensenyament, que no està en perill: qualsevol persona pot obrir centres educatius i matricular-hi alumnat. La llibertat d´ensenyament no implica que l´Estat pague les quotes; de la mateixa manera que la llibertat de premsa no vol dir que aquest diari li resulte gratuït. Aquests arguments patronals desvien l´atenció del gran negoci que estan fent.

L´Institut Nacional d´Estadística (INE) elabora periòdicament una enquesta de finançament de l'ensenyament privat. L'última publicada correspon a l´any 2010 i ofereix una quantificació del volum del negoci del ensenyament privat no universitari al País Valencià . El 97,2 % dels seus ingressos correspon a les quotes que paguen les famílies (33 %) o aporten les subvencions públiques (64,2 %). En el cas valencià, l´aportació pública està 5,5 punts per dalt de la mitjana espanyola, la qual cosa es deu al fet que es concerten més cursos i amb quantitats més generoses. Hi ha dues dades aportades per l´INE que resulten sorprenents. La primera és l´ínfima fiscalitat: els imposts que paguen aquestes empreses representen només el 0,39 % dels ingressos. La segona i més important, és el volum dels beneficis: el sector de l´ensenyament privat no universitari valencià tindria uns beneficis de 58,8 milions d´euros a l´any, altrament dit, més de 160 mil euros diaris o més d´un milió d´euros setmanals. Per fer una comparació, la cadena d´alimentació Consum obtingué el 2010 uns beneficis de 34,1 milions d´euros. I no hem d´oblidar que aquell any estàvem fortament afectats per la gran recensió, amb una caiguda del PIB per càpita del 5 %.

La presència d´aquestes empreses que gestionen centres educatius privats explica, en darrera instància, que les famílies paguen per l´educació un 47 % més que les italianes, un 124 % més que les franceses i un 613 % més que les finlandeses. La Conselleria d´Educació mira cap a Finlàndia com un dels models d´èxit educatiu a seguir en diversos aspectes. Estaria bé que també se seguira pel que fa al cost per a les famílies i la minimització del negoci privat.