Un terrible crim inexplicat

[Tafaneries valencianes, 23/10/2016, html ací, jpg ací, pdf ací]

El diumenge 3 de juny de 1888 se celebrà a València la processó del Corpus Christi. Ramón Cantos Ferrer li digué a la seua dona, Antonia Galiana Pastor, de 33 anys, que tornaria cap a les 8 de la nit i isqué de la seua casa del carrer del Port, número 14, 2n pis, de València. La dona li contestà que ella també tenia pensat eixir de casa. De fet, aquell dia marxà a casa de la seua pentinadora habitual, que la trobà més alegre que de costum. Ramón era advocat, com el seu germà Manuel, però no exercia, sinó que administrava negocis i propietats, i feia inversions a la borsa. Antonia havia nascut a Ontinyent (o a Dénia, segons altres fonts). Era filla d’un tinent de l’exèrcit. La parella havia contret matrimoni quatre anys abans. No tenien fills. Quan per la nit Ramón tornà a casa, advertí que la seua dona no hi era. La criada tenia permís i tampoc no es trobava a la llar. L’endemà, Ramón començà a buscar la seua dona. S’acostà a casa d’un cosí de l’esposa, que s’anomenava Avelino, era ebenista i vivia al número 8 del mateix carrer, però res no pogué esbrinar. En no trobar-la, denuncià la desaparició al funcionari de seguretat, senyor Ruescas. Sembla que Ramón digué que la seua dona havia marxat de casa amb una important suma de diners. Més endavant canvià la versió: la dona només portaria unes riques arracades i uns anells cars.

Ramon sospitava que la dona s’havia marxat amb Francisco Muñoz, «Paco», un antic amic seu de 46 anys. Francisco havia nascut a Morella, on, a causa de les guerres carlistes, estava destinat el seu pare, un coronel de l’exèrcit. Ramón i Francisco havien estat molt amics, fins el punt que Francisco havia estat el seu padrí de noces. Des de feia dos anys, però, la relació entre ambdós s’havia tallat sobtadament. Francisco havia dilapidat la seua fortuna, debia a Ramón més de 1.500 pessetes i es mantenia amb dificultats, portant la comptabilitat d’un comerç del carrer Russafa. Vivia d’hoste a la casa de Juan Martí, al carrer Valeriola 7.

Passaven els dies sense notícies d’Antonia. Cap al 5 de juliol, Ramon marxà de viatge a Barcelona, on immediatament es relacionà amb Dolores Ruiz, una prostituta amb la qual va conviure unes setmanes.

Al carrer Espinosa 16 de València, hi havia una casa de planta baixa i pis, de construcció recent en aquell any de 1888, propietat de Vicente Vilella, que vivia al carrer de la Bosseria. La casa donava pràcticament a l’horta de Quart. La planta baixa estava llogada a una família que hi tenia una carboneria. A principis de juny, el pis de dalt havia estat llogat a una persona que s’havia identificat com Evaristo León. Un mes després, l’inquilí deixà de pagar. Per aquells dies, la família de carboners advertí una fetor insuportable que procedia del pis. Li ho digueren a l’alcalde de barri, el qual, junt amb un alguatzil i un manyà, obriren el pis. Hi trobaren el cos horriblement mutilat d’una dona, en estat de descomposició. L’havien tallat per dalt del pit i no tenia cap ni mans. La dona estava nua, llevat d’unes calces. Junt al cadàver hi havia la roba i un ganivet amb una fulla de 20 cm. Una peça de roba interior duïa les inicials «AG». Quan arribà el jutge d’instrucció Lamberto Rodríguez Trelles i escorcollaren el pis, descobriren el cap recremat en una altra habitació i les mans amagades al vàter. La casa estava buida, llevat d’un poal i dues cadires. L’autopsia mostrà que la dona havia rebut 16 ganivetades al pit. Algunes vísceres i part de la pell foren enviades a Madrid, per a la seua anàlisi forense. Les despulles foren traslladades al dipòsit dels Desemparats esperant que alguna persona poguera identificar-les.

El diumenge 8 de juliol, Avelino, el cosí d’Antonia, s’acostà al dipòsit. Quan li mostraren les peces de roba, reconegué un imperdible de la morta i quedà trasbalsat. Les mans mostraven els signes d’un herpes que havia patit la dona. Com que a una butxaca de la roba de la morta hi havia una claueta, el jutge decidí anar al carrer del Port i comprovar si corresponia a qualsevol pany de la vivenda. Aquesta fou la prova definitiva. També arreplegaren el testimoni d’Adriana, una germana de la morta, que era vídua i vivia al carrer Isabel la Catòlica. Com que Ramon havia desaparegut, el jutge dictà una ordre per buscar-lo. L’home fou detingut pocs dies després a Vinaròs, quan tornava en tren a València, segons ell perquè havia llegit a «El Noticiero Universal» sobre el cadàver amb les inicials «AG». La policia també va detindre Dolores Ruiz a Barcelona, que tenia per nou company, un cambrer de l’Orxateria València, que també prestà declaració.

El jutge Rodríguez Trelles ordenà interrogatoris i començà a investigar Francisco, el qual també havia desaparegut de l’hostal del carrer Valeriola on vivia. Cap al 20 de juny, una persona havia dut a l’establiment un sobre. Dins hi havia una clau de l’habitació que ocupava Francisco i una carta, on explicava que es trobava a Santander i marxava a Buenos Aires. Les investigacions de la justícia descobriren prompte que era Francisco qui havia llogat el pis del carrer Espinosa, fent-se passar per un amic, i que les dues cadires i el poal que hi havia al pis els havia demanat prestats a l’hostal on vivia. Els periodistes informaren que, fins i tot, la vesprada del 3 de juny, s’havia vist a Antonia i Francisco passejant amb una tartana; també, que dos homes i una dona havien pujat al pis del carrer Espinosa. Aquella nit Francisco havia tornat alterat a l’hostal. No havia sopat bé. L’endemà, dia 4 de juny, havia marxat. La nit següent estigué a casa d’uns amics al carrer Bonaire. D’altra banda, el fiscal Ferratges investigà sobre les dones mortes als hospitals i el ganivet, que havia estat comprat el dia 2 de juny a la quincalleria de Joaquín Bonet. L’activitat del pis del carrer Espinosa també havia estat sospitosa. El vigilant nocturn havia trobat la porta de l’escaleta oberta algunes nits. La policia considerà que s’hi volia muntar una timba clandestina.

Les restes de la dona foren inhumades el 23 de juliol. Ramon fou alliberat i oferí una recompensa a la persona que donara informació per capturar Francisco. Les pesquises empraren la tècnica novedosa de publicar en premsa un retrat del sospitós. Així es va saber que, en els primes dies de juny, Francisco havia estat a Alacant, on va assistir amb un amic a una correguda de bous. Potser volia embarcar-se cap al nord d’Àfrica. El 27 de juliol, el jutge Rodríguez Trelles remeté al consolat d’Espanya a Oran, al nord-oest d’Algèria, una còpia del retrat de Francisco, la qual cosa permeté identificar-lo com un dels clients que s’havien allotjat a la casa d’hostes espanyola del carrer de Saint-Esprit, on s’havia inscrit amb el nom de Manuel García. El dia 31, quan anaren a capturar-lo, havia fugit novament. Hi ha notícies confuses sobre la persecució, que conclogué a l’hospital de Sidi Bel Abbès, 82 km al sud d’Oran, on Francisco ingressà amb un enverinament greu que li provocà la mort un dia després. S’endugué a la tomba les raons d’aquell terrible crim del 1888 i l’enigma de qui era el segon home que l’acompanyava el dia que morí Antonia.