Jaume I i els tàrtars a València

[Tafaneries valencianes, 9/10/2016, html ací, pdf ací]

El desembre de 1268, Jaume I viatjà a Toledo, al regne del seu gendre Alfons X, que havia contret matrimoni amb Violant d´Aragó i Hongria, filla del Conqueridor. A la ciutat castellana, el rei Jaume assistí a la primera missa que celebrà per Nadal el seu fill, don Sanxo, que havia estat nomenat arquebisbe d´aquella ciutat. L´últim dia de la seua estada a Toledo, Jaume I rebé un important missatge de Jacme Alaric, un cavaller de Perpinyà que estava de tornada de l´ambaixada que ell i el papa Clement VII li havien encomanat. L´any anterior, Jacme Alaric havia encetat un llarg viatge per entrevistar-se amb el besnét del gran Genguis Khan. Cal recordar que l´emperador mongol Genguis Khan havia establert el major imperi a la Terra. A la seua mort, aquest s´estenia des del Pacífic fins al Mar Caspi. Els hereus de Genguis Khan afegiren noves conquestes, però també fragmentaren l´imperi. Un dels seus néts, Hülegü Khan, fou el primer «kahn» de Pèrsia. Ell era de creences budistes i la seua mare i la seua dona eren cristianes nestorianes. Potser per aquesta raó mantingué campanyes contra les capitals islàmiques (Bagdad i Damasc). Per aquella època, Niccolò i Mafeo, pare i germà de Marco Polo, estigueren a la cort de Hülegü.

El 1262, Hülegu Kahn envià una carta al rei francés Lluís IX per fer una aliança i conquistar Jerusalem. El monarca ignorà la proposta (potser no rebé la carta). De tota manera, el francés ja havia fracassat en l´anomenada Setena Croada (1248-1254). Hülegu envià cartes a altres reis i prínceps. Jaume I i el papa Clement VII respongueren, tot enviant Jacme Alaric a parlar amb «el rei dels Tartres» (Crònica o Llibre dels Feits, 475). Però Hülegü morí el 1265 i Jacme tractà amb el seu fill Abaqa, que era el nou «khan» i també budista.

A la fi del 1268, a Toledo estant, Jaume I rebé «bon messatge» de Jacme d´Alaric. Abans de viatjar a València per trobar-se amb el seu ambaixador, Jaume I marxà a Illescas, on es reuní amb Alfons X, amb «altres rics hòmens», amb el «mestre» d´Uclés i amb el de l´orde de Sant Joan de l´Hospital. Cal recordar que el consell del mestre dels hospitalaris havia estat decisiu en la conquista de València. El rei els exposà el projecte d´una croada amb aliança amb els tàrtars.

El rei viatjà després a València, passant per Ademús, Santa Cruz de Moya, Alpont i Xelva. Arribà el 18 de gener (segons les recerques de Jaume Miret i Sans). Després viatjà per Alzira i Xàtiva i el 8 de febrer tornà a estar a València. Probablement en aquesta segona estada rebé a Jacme Alaric. A la nostra ciutat, per tant, tingué lloc una escena històrica, que el rei narrà en la «Crònica» o «Llibre dels Feyts»: «E nós que érem a València venc-nos Jacme Alarich ab los tartres e altre missatge de Grècia que hi havia, e dixeren-nos de part del gran Ca, qui era rei dels tartres, que ell havia cor e voluntat d´ajudar-nos?» (Crònica, 481).

Podem suposar el rei i la seua cort al palau, i davant d´ells el cavaller viatger, un missatger grec i dos tàrtars, que Jacme Alaric havia descrit en l´epístola de desembre: «honrats hòmens mas la u era pus honrat e havia major poder». Aquell dia de febrer de 1269, al palau de València, Jaume I hagué de prendre una decisió transcendental: eren o no de fiar els tàrtars? El seu gendre, a Toledo o a Illescas, li havia dit que «aquella gent era molt falça» (Crònica, 475), però el seu ambaixador els considerava honrats. Amb tot, el monarca sabia que els tàrtars «són molta gent», com va escriure Ramon Muntaner a la seua crònica de Jaume I (cap. 29). Però d´altra banda, les promesses de suport d´Abaqa podien semblar vagues, i aquest khan mongol tenia altres fronts oberts. Què fer? Refiar-se´n o no? Probablement mirant a València els ulls d´aquells tàrtars, Jaume I es decidí a promoure una nova croada.

Immediatament el rei marxà al nord: Tarragona, Lleida, Vilafranca, Barcelona, Montpeller, Perpinyà, Girona, Lleida novament? en un periple per aconseguir el suport dels cavallers al seu projecte. Aquests començaren a remetre-li escriptures obligant-se a donar-li recolzament: Ramon de Siscar, Guillem de Pujalt, Arnau de Vilamajor, Guillem d´Alcalà, Bertran de Perexens, Arnau de Solans, Bernat de Montalt, Pons de Foix, Jaume de Cervera, Bartomeu de Togores i molts altres cavallers contragueren el compromís d´anar a Terra Santa. El rei signa un contracte amb el genovés Pascalino de Montobru perquè li proporcionara les naus. El dia 23 de juny el monarca estava novament a València, on signa diversos documents. Havia passat quatre mesos preparant l´expedició. Encara viatjà a Mallorca per intentar aconseguir més naus, abans de tornar a Catalunya. El 4 de setembre, Jaume I s´embarcà a Barcelona per comandar tot l´estol. Un grup de trenta naus, amb uns dos-mil cinc-cents combatents, posaren proa a Llevant. El papa atorgaria indulgències a tots els participants. A terra romangué l´infant Pere com a lloctinent general i representant del rei absent.

La singladura, però, fou desastrosa: l´estol es dispersà, a la nau reial se li trencà el timó, el temps era dolent i els vents canviants. Jaume I admeté el fracàs: «Sembla-nos que Nostre Senyor no vol que nos passem en Oltramar» (Crònica, 487).

Finalment el rei desembarcà a la costa de Provença, prop d´Aigües-Mortes, i va fer el camí cap a Montpeller, on arribà el 10 de setembre. 

El 13 d´octubre entrà a terres de Catalunya. Miret i Sans escriu: «Fou aquell el moment de sentir-se D. Jaume avergonyit, mut, vençut davant dels seus propis fills i dels seus súbdits». Només onze navilis arribaren a Sant Joan d´Acre. Foren hostigats per les tropes del soldà Bàybars I, que delmà els croats. Del fracàs es feren ressó cròniques de l´època, que esmentaven el rei com una persona ja vella. El Conqueridor tenia 61 anys.

Poc després de la croada fracassada, Ramon Llull defensà la predicació per recuperar Terra Santa, millor «que per força d´armes» (Llibre de Contemplació en Déu). La mateixa posició trobem a la novel·la Tirant lo Blanc de Joanot Martorell. El cavaller aconsegueix el baptisme del rei musulmà Escariano d´Etiòpia i proposa, com resumeix Albert Hauf, una combinació de força, exemple de prestigi, convicció i predicació.

Què passà amb els ambaixadors tàrtars que havien estat a València el febrer de 1269? Sabem que reberen regals reials i no res més. Probablement tornaren a Pèrsia per comunicar el projecte de Jaume I.

Temps després podem detectar una certa afició pel món oriental. Així, per exemple, cap a la fi del segle XIV circulà àmpliament per la Corona d´Aragó un llibre, «La Flor d´Històries d´Orient», redactat pel monjo armeni Hethum de Korikos (n´hi ha una edició a cura de Hauf). Potser aquest orientalisme animà la compra d´esclaus «tàrtars».

En alguns escrits del segle XV es fa esment de «llinatge dels tàrtars» en relació a serfs procedents de la Mediterrània oriental. Així ho trobem, per exemple, en un document de setembre de 1400 conservat a l´Arxiu Municipal de València, un altre de 1409 relatiu al senyor de Tous, que tenia una esclava anomenada Margarida, o en un altre document del 1410 citat per Alcover i Moll. En tot cas, els ambaixadors que es pararen davant del rei Jaume I al palau de València, un dia de febrer de 1269, no tindrien cap relació amb l´esclavitud, sinó més bé la dignitat d´homes honrats i poderosos.