Un valencià, el cardenal Benlloch, fou l´únic espanyol que participà, en raó del seu càrrec, en la Primera Guerra Mundial. Juan Bautista Benlloch Vivó va nàixer el desembre de 1864, al si d´una família humil. Quan tenia deu anys aconseguí una beca per ingressar al Seminari Central de València, al carrer Trinitaris. Durant els seus estudis va fer amistat amb un altre estudiant, Juan Cremades Gregori, de Bellreguard, nascut el 1859, amb el qual passava els estius a aquest poble saforenc.
Juan Bautista Benlloch realitzà estudis de teologia, amb nota de «meritissimus», dret canònic i, fins i tot, el batxitllerat en arts a la Universitat de València. Fou ordenat sacerdot el febrer del 1888 i destinat a l´església d´Almàssera i, el 1894, a la de Sant Joan del Mercat. En aquests anys també impartí classes al Seminari Central i al de Segòvia, on explicava l´escolàstica de Tomàs d´Aquino. Fou també el promotor de la canonització de María Micaela Desmaisiéres (de la mòmia de la qual es parlà en la Tafaneria publicada el 28 d´agost).
El 1901, Benlloch fou nomenat bisbe de la diòcesi hermopolitana. Es tractava d´un bisbat fictici, que l´església catòlica havia reinstaurat al segle XVIII. Corresponia a l´antiga ciutat romana d´Hermòpolis Magna, que es trobava prop d´on ara està la ciuta egípcia de Mallawi, i on, en tot cas, si hi havia cristians, eren coptes. El 1902 fou nomenat bisbe de Solsona i el 1906 de la Seu d´Urgell. Sembla que en aquesta i les successives responsabilitats es va fer acompanyar, com «familiar majordom», pel seu amic de Bellreguard, Juan Cremades, que abans havia estat rector a Alberic, a l´església de Sant Bertomeu i al Col·legi del Corpus Christi de València. Cremades obtingué canongies a Solsona i la Seu d´Urgell.
Un factor de la presència de bisbes valencians a diòcesis catalanes fou l´intent de la jerarquia de mitigar el «regionalisme» d´una part de la clerecia catalana. El 1892 d´havien establert les Bases de Manresa per a la Constitució Regional Catalana, es fundaven partits regionalistes i, fins i tot, el bisbe de Vic, Josep Torras i Bages, havia esdevingut un destacat representant del nacionalisme català. Els bisbes valencians compartien la llengua, però no l´ideari regionalista. Així, en l´època de Benlloch, també ocuparen seus episcopals catalans Juan José Laguarda Fenollera i Enrique Reig Casanova, de València, Luis Amigó Ferrer, de Massamagrell, i Francisco Muñoz Izquierdo, de Burjassot.
En tant que bisbe de la Seu d´Urgell, Benlloch era copríncep d´Andorra, junt al president de la República Francesa. El 28 de juny de 1914 fou assassinat l´arxiduc Francesc Ferran, la qual cosa desencadenà la Primera Guerra Mundial, amb un seguit de declaracions de guerra: Àustria-Hongria a Sèrbia; Alemanya a Rússia i França; el Regne Unit a Alemanya. En aquesta successió enfollida, la petita Andorra sembla que també declarà la guerra al bloc central (Àustria-Hongria, Alemanya i Itàlia), tot integrant-se en « l´Entente». Tres voluntaris andorrans marxaren al front (Hi ha un acudit d´Eugenio, en el qual Andorra declara la guerra a Estats Units; a la fi renuncien, en saber que s´oposen a cinc milions de soldats... perquè no tenen lloc per a tant de presoner!). Com que Espanya es mantingué neutral en la Primera Guerra mundial, en sentit estricte, només hi participà el bisbe copríncep. Quan el novembre de 1918 se signà l´armistici en un vagó de tren al bosc francés de Compiègne, Andorra no fou convidada. En no subscriure la pau, oficialment continuà en guerra amb Alemanya, fins que se signà la pau el 1939 o, segons altres, el 1958.
Juan Bautista Benlloch fou admirador de Teodor Llorente. Conservem una epístola seua d´abril de 1902 al pare de la Renaixença quan fou entronitzat com a bisbe de la Seu d´Urgell. Potser inspirat en Llorente, el bisbe composà poemes. Un d´ells, anomenat «El Gran Carlemany», fou musicat pel sacerdot i organista andorrà Enric Marfany Gosset, i s´adoptà el 1921 com a himne d´Andorra. Com a copríncep, el bisbe Benlloch millorà les comunicacions del petit Estat, afavorí el seu comerç i promogué el cadastre. En reconeixement, li feren un monument, posaren el seu nom a la plaça de l´església d´Andorra la Vella i, fins i tot, el 1963 emeteren unes monedes de plata de 25 i 50 diners amb l´efígie de Benlloch, la qual cosa, d´altra banda, no sembla molt adient a la pobresa evangèlica.
El gener de 1917, Benlloch fou nomenat arquebisbe de Burgos. El 1921 fou ascendit al cardenalat i, com a purpurat, participà al conclave que elegí Pius XI. A Burgos estant, fundà un Seminari de Missions, amb la perspectiva de nodrir sacerdots per a Llatinoamèrica. Amb aquesta orientació, Benlloch realitzà també, entre setembre del 1923 i gener del 1924, un llarg viatge per encàrrec del govern espanyol i del papat, en el qual visità Uruguai, Argentina, Xile, Perú, Equador, Colòmbia, Panamà, Veneçuela i Cuba. Abans de marxar al seu periple, realitzà a la catedral burgalesa, davant de la tomba del Cid, una convocatòria, en paraules d´Enrique Llovet, «a los caballeros de la Raza para una gran comunión de las gentes hispánicas». Cal fer esment d´una anècdota del viatge. Sembla que el cardenal coincidí al vaixell (el transatlàntic Reina Victòria) amb Margarita Ruíz de Lihory, una aristòcrata valenciana, marquesa de Villasante i baronesa d´Alcalalí, la vida de la qual donaria per a moltes «tafaneries» si no fóra perquè ja ha estat acuradament analitzada pel meu amic Cándido Polo al seu guardonat llibre «Sangre azul. Vida y delirio de Margarita Ruiz de Lihory» (Publicacions de la Universitat de València, 2010). També hi anava al vaixell Manuel Aznar Zubigaray (un periodista feixista, avi de José María Aznar). A l´article «Ficha de un perillán» (1955) del polític socialista Indalecio Prieto, dedicat al periodista Aznar, llegim: «En el mismo barco [que Aznar] viajaban el cardenal Benlloch y la baronesa de Alcahali [...] que tenía por capricho enamorar a altas personalidades, figurando en su relación de conquistas el ex sultán Haffid, varios generales y algunos escritores. [...] La baronesa, queriendo completar con un capelo cardenalicio su baraja amorosa, donde ya figuraba un fez imperial, se dedicó en el buque a ponerle los puntos al purpurado fiando en fama, quizá injusta, de escaso respeto al voto de castidad, más viendo que pinchaba en hueso, engatusó a Manuel Aznar». Sense comentaris. En aquell viatge, el cardenal organitzà una vetllada literària-musical, en la qual llegí unes quartetes seues dedicades a València, com ara: «Ramo de flores / pomo de esencia, / eso, señores, / eso es Valencia.»
Paradoxalment, el viatge del cardenal despertà les suspicàcies de l´Estat italià. Els dictadors Primo de Rivera i Mussolini pugnaven per hegemonitzar l´espai llatinoamericà i presentar-se com a règims catòlics modèlics, amb l´aquiescència de l´episcopat.
El febrer de 1926, durant una estada a Madrid, s´agreujà la diabetes que patia el cardenal Benlloch. Morí el 14 d´aquell mes i fou soterrat a la catedral de Burgos. El maig del 1931, les seues despulles foren traslladades a València i dipositades a la Basílica de la Mare de Déu. Fou la primera persona soterrada a la Basílica. El desembre del 2013 també s´hi dipositaren les restes mortals de l´arquebisbe Ricard Maria Carles Gordó.
Curiosament, només un dia després de la mort del cardenal Benlloch, començaren a Bellreguard les obres de construcció de l´escola del poble. El pressupost n´era de 41.448 pessetes, 25.000 de les quals les havia prestades Juan Cremades Gregori, l´amic íntim del cardenal, que havia estat recompensat amb una canongia a la catedral de Saragossa i que, com a secretari del purpurat valencià, sembla que havia pogut acumular un cert capital.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.