dissabte, 21 de maig del 2016

Laudomio, el comte poeta, pilotaire i torero


[Tafaneries valencianes, 22/05/2016, html ací, jpg ací, pdf ací]


El 1603, Felip III creà el comtat de Bunyol per a Gaspar Mercader Carrós (1568-1631). Amb quinze anys només, Gaspar va contraure matrimoni amb Hipólita Centelles. Tingueren un fill, al qual li posaren el nom de Laudomio, probablement en record de la seua àvia, que s’anomenà Laudomia Carròs. Laudomio fou poeta, pilotaire i torero. Certament donà raó del lema de l’escut de la família: «No et falta de res»
Gaspar Mercader, el pare de Laudomio, tenia pretensions literàries. L’any 1600 es va imprimir a la tipografia de Pedro Patricio Mey, la mateixa on s’edità la segona part d’«El Quixot», la seua obra «El Prado de Valencia», una comèdia pastoril d’embolics amatoris, ubicada als prats que hi havia a la vora d’un bucòlic riu Túria. El fill de l’autor, Laudomio, que era «cavaller de l’hàbit de Sant Jaume», signà una de les cartes que l’autor posà al llibre abans de la seua comèdia, on el fill elogià els «trofeus, triomfs i blasons» del pare. A més de la comèdia, Gaspar Mercader inclogué al llibre una llarga sèrie de poemes, a tall de «justa poètica», on participaren altres cavallers. Laudomio en composà alguns sobre amors no corresposts, amb versos com ara «Que puedo esperar al son / de tu dura condición, / pues la consonancia es mala / que amor en ti la señala, / y suena en mi corazón». I el pare, Gaspar, contestà aquests i altres poemes amb noves composicions, on dedicà alguns versos a Laudomio en els quals, sense massa humiltat, el presentà com «el nou Faetó», que fou un personatge mitològic fill del sol. També al pare de Laudomio li fou dedicada una segona part apòcrifa i anònima del «Guzmán de Alfarache», editada a València, per Mey, el 1602.
En contrast amb aquella retòrica recargolada d’Arcàdies i amors bucòlics, el ben cert és que Laudomio va contraure matrimoni el 1609 amb Ana Rabassa de Perellós, que aportà al matrimoni 18.500 lliures. Però el mateix any del seu matrimoni es decretà l’expulsió dels moriscos, la qual cosa afectà notablement les possessions del comtat. De 811 llars que comptaven Bunyol i Set-Aigües, només 51 famílies eren «cristians vells». Les rendes anuals del comtat caigueren de les 14.000 lliures anuals a només 3.000, per la qual cosa la corona hagué de compensar el comte amb dues pensions de 100 ducats anuals. També per l’expulsió dels moriscos es decretà una Carta de Poblament a Bunyol, a fi d’atraure nous habitants que havien de prometre obediència al comte com el seu «senyor natural» i que es comprometien a aportar-li parts importants de la seua producció agrària o ramadera. Malgrat que son pare tingué algun problema amb el virrei (que, fins i tot, l’empresonà un temps el 1614), la vida de Laudomio sembla la d’un noble dedicat a jocs i festes.
El «Dietari» de Pere Joan Porcar, rector a Sant Martí, ens informa de com Laudomio jugava a trinquet a l’actual plaça de Mariano Benlliure, que durant molts anys fou anomenada de la Pilota i en temps de Laudomio dels Penya-roja, molt a prop del trinquet dels Mascó i de l’església esmentada. En una anotació del 27 de juny de 1615, Porcar narra com, entre les cinc i les sis de la vesprada, Laudomio participava en una partida de llargues. A la sala de la casa o palau de Pau Sanoguera, que donava a la plaça, algunes persones jugaven a cartes. Laudomio era la banca, val a dir, el jugador que trau la pilota des del taulell i al qual se li suposa una força major. I efectivament la va acreditar perquè una vegada colpejà la pilota amb tanta força que entrà «molt a dins» a casa de Sanoguera i li pegà al rostre a Antonio Bellví. Porcar escrigué: «Li pegà en lo ull dret i li féu eixir molta sang de aquell i ab gran perill de perdre’l i li buidà lo ull». El fet que el rector Porcar anotara aquest accident convertí Laudomio en el primer jugador de llargues, el nom del qual fou enregistrat en un document conservat.
A més del trinquet, Laudomio Mercader també era aficionat a matar bous a cavall. Així ho acrediten altres anotacions del Dietari de Porcar. El rector de Sant Martí ens contà que els dimecres 22 d’octubre de 1614 hi hagueren bous a la plaça dels Predicadors (ara, de Tetuán, on es troba el convent de Sant Doménec de l’orde dels predicadors). Porcar escrigué de Laudomio: «lo toro li nafrà lo cavall i se n’ixqué i tornà ab altre a torejar i féu-ho valerosament». El toreig era una pràctica dels nobles (que, com hem vist, podien permetre’s sacrificar-hi cavalls). El mateix dia torejaren Pedro Lluís Galcerà de Borja, fill del Mestre de Montesa, i don Joan Cabanelles. Gràcies a la correguda s’obtingueren uns beneficis de dues-centes vuitanta lliures, que s’aportaren a l’obra de l’església de Sant Esteve. Encara que «eren ben batedors los bous, no feren mal, gràcies a Déu», escriu Porcar. Els fusters que muntaven els cadafals perquè el públic poguera veure l’espectacle també guanyaren: «folgaren-se los miradors i buidaren les bolses i la umpliren los fusters».
Porcar anotà una altra correguda amb la participació del valent Laudomio, celebrada l’11 de setembre de 1623, que es realitzà en el prat on es feia el mercat (l’actual plaça del Mercat): «Bous generals en lo Mercat ab assistència del president i jurats i demés oficials, i la virreina no hi anà. Torejaren quatre o cinc cavallers valerosament i a don Llaudòmio Mercader, comte de Bunyol, lo toro lo llançà a ell i al cavall en terra i no el feu res».
En el «Dietari de Vich», escrit en castellà per Álvaro i Diego de Vich Mascó entre 1619 i 1632, que es conserva en la Biblioteca Municipal Serrano Morales de València, hi ha més anotacions de faenes taurines del comte de Bunyol. El 5 i el 6 d’octubre de 1626 torejaren a Russafa Laudomio Mercader i Carlos Juan: «ellos anduvieron bien y los toros fueron buenos». El 3 i el 4 de juliol de 1628, hi hagueren novament bous; participaren, a més de Laudomio, altres cavallers: Gerónimo Corella, Felipe de Castelví i Luis Sorel, que es feren acompanyar de lacais i criats. Si el bou no moria per les piques del cavaller, era rematat pels seus criats. Aquest fou l’origen del toreig a peu. En aquelles corregudes de juliol del 1628 morí també un cavall. Els bous foren de mala qualitat. Els Vich anoten en el seu dietari: «los peores que se han visto en Valencia». Aquest fet tingué conseqüències. Llegim: «fue preso el que los trajo, que se llamava Roman Duarte, hombre que tratava en esto».
El 9 de setembre de 1617 portaren a la forca a Amet, un esclau moro de Guillem Borràs, acusat d’haver assassinat, junt amb Miguel Martínez, dues dones, Úrsula Liquillonda i Esperanza Pérez, a la baixada del Pont del Real. Quan el condemnat era traslladat a la forca pel carrer de Cavallers, en arribar a Sant Nicolau, li feren una exhortació i allà mateix, precisament junt al palau dels Comtes de Bunyol (ara, Cavallers, núm. 26), demanà baptisme. Fou apadrinat per Laudomio i la seua dona Ana, abans de ser immediatament executat. Laudomio Mercader tingué set fills: Clotaldo, Gaspar, Isidro, Laudomio, Félix, Hipólita i Ángela. Morí el 1648 i fou soterrat a la cripta de la capella del Castell de Bunyol. El títol l’heretà el seu cosí germà, Gastón Mercader, III Comte de Bunyol i cavaller de l’Orde de Montesa.





diumenge, 15 de maig del 2016

Amor de mare

[Tafaneries valencianes, 15/05/2016, html ací, jpg ací, pdf ací]



Aquesta és una història molt trista. Hem d’advertir-ho, per si prefereix passar pàgina. «Recorde l’any cinquanta-sis / amb un espant que no sé dir. / He vist el rostre de la mort, / i l’he vist amargament prop.» Aquests quatre versos foren escrits per Vicent Andrés Estellés i rememoren la mort, quan només tenia tres mesos, de la seua primera filla, Isabel. Una experiència dolorosa que reapareix en diversos passatges dels seus poemaris. El dolor d’un pare o d’una mare per la mort del seu fill pot ser indescriptible. Ho acredita el cas de «Conchita».

El dilluns 27 de gener de 1913, Vicenta Martínez Genovés isqué per la porta principal del Cementeri General, portant als seus braços, embolicat amb un mantó, el cadàver de la seua filla Concepción Ramírez Martínez, que havia estat soterrada mes i mig abans. La dona deambulà pels camps i els camins pròxims al cementeri. Digué que s’havia acostat a una església, on se celebraven els oficis, perquè sentia la gent cantant (però aquest record podria ser del diumenge, quan arribà al cementeri, on s’hauria amagat fins dilluns). Amb la seua filla morta embolicada, fins i tot havia demanat aigua pel carrer Sant Vicent de fora. Entrà en una taberna, on li donaren dos gots d’aigua. Després caminà fins al carrer Xàtiva i, per la plaça de Sant Agustí, pujà al tramvia de circumvalació, el 5, per acostar-se al carrer Ruaya, on ocupava una habitació llogada. Tanmateix, la gent del tramvia, alarmada per la fetor del bolic que duia la dona, avisà els guàrdies. Quan aquests comprovaren que la dona estava alienada i duia el cadàver d’una xiqueta, la portaren al jutjat de Sant Vicent i començaren les diligències judicials.

El 5 desembre de 1912, la xiqueta «Conchita» havia mort de «meningitis simple». Fou amortallada amb l’ajuda de les veïnes amb la seua roba millor, la mateixa amb la qual havia estat fotografiada: un vestit blanc amb brodats al davant. Per a soterrar-la li possaren també mitjons negres i botes de color. Per la caritat del veinatge, la mare pogué posar el cadàver de la xiqueta en una tomba, i no a la fossa comuna. Al sepeli havien acudit alguns veïns. Immediatament després, la mare havia quedat trastornada. Havia intentat suicidar-se llançant-se a la via del tren, però havia estat rescatada per uns homes. Desconhortada, es passava els dies al cementeri. Havia pagat una pesseta a un operari perquè féra una creu de terra al costat de la tomba de la xiqueta. Pel seus planys havia estat, fins i tot, amonestada. Romania llargues hores agenollada junt a la tomba de la menuda, repetint: «Pobreta, jo l’he morta de fam». Uns dies abans del diumenge 26 començà a retirar la terra de dalt del taüt amb l’ajut d’un ferro doblat en forma de ganxo o esa, dels que es feien servir com a decoració i protecció a la part inferior de les baranes dels balcons. Ningú se n’adonà. En topar-se amb el taüt, li va fer un forat per la part del cap amb el ferro i després tragué el cadàver de la seua filla i se l’emportà. Volia, com va dir a un periodista, «mudarla de ropa, limpiarla y guardarla en casa». Si calia, llogaria un altre habitatge. I «cuando muriera» (sic), la soterraria al cementeri de Benimàmet, junt amb la seua mare.

El 10 de febrer, el Jutjat de Sant Vicent dictà auto de processament, sense detenció ni fiança, contra la mare i obrí dues causes. La primera era de tipus penal, per violació de sepultura; la segona, de caràcter administratiu, per infracció de les normes sobre exhumacions. La penal fou arxivada, ja que no hi hagué la circumstància de falta de respecte als morts. La segona, tampoc no tenia massa sentit, atenent les circumstàncies mentals de la mare.

Molt poc després que fóra descoberta Vicenta amb el cadàver de «Conchita» començà un viu debat polític. D’una banda, els regidors republicans i el diari «Pueblo», dirigit per Félix Azzati, reclamaven responsabilitats al capellà, Eduardo Genovés Olmos, que feia funcions de cap del Cementeri, i el conserge, José María Duval. El mateix capellà havia dictat una conferència el 15 de gener, on alertava de possibles desenterraments clandestins (de la persecució dels quals, en definitiva, era el responsable, junt amb el conserge i les autoritats municipals). Els republicans argumentaren també que, temps enrere, en abril de 1912, els regidors conservadors Pablo Meléndez i Francisco Jorro havien carregat contra el capellà anterior, Llopis, perquè havia desaparegut un cadàver, encara que la desaparició s’hauria produït abans que el rector prenguera possessió efectiva de la seua destinació. D’altra banda, l’alcalde, Fernando Ibáñez Payés, i els regidors conservadors defensaren el rector i el conserge, per la qual cosa hagueren de bastir una interpretació que els eximira de responsabilitat: la dona no hauria fugit per la porta, sinó que s’hauria amagat darrere d’un xiprer, hauria passat la nit a un nínxol i, de matinada, entre dos rondes dels guàrdies nocturns, hauria fet servir una escala per botar la tanca. Els guàrdies afirmaven que una escala havia canviat de lloc, encara que era molt pessada perquè la poguera traslladar la dona sola. Ningú no explicava com la dona podia haver botat a terra, des de dalt d’un mur de més de tres metres, amb el cadàver de la seua filleta als braços. El jutge, Vicente Pascual Calabria y Botella, anà al cementeri per ordenar la nova inhumació del cadàver.

Es realitzà el 28 de gener. Josefa Melchor i altres veïnes de la mare acreditaren la identitat de la xiqueta. El jutge també va fer averiguacions sobre els arbres o les escales que hi havia, que podien haver estat emprats per Vicenta en la seua acció, segons la versió de la premsa dretana.

Dies després, el jutge practicà noves diligències al cementeri, on estigueren regidors i el metge municipal, Vicente Carsí. També fou convocada la mare per ser interrogada. Aquell mateix dia, un periodista de «Pueblo» l’havia trobada abans de les diligències, dins de la capella del cementeri. Sembla que els polítics o el rector convenceren la pobra dona perquè declarara que havia fet servir l’escala. I ella així ho va afirmar davant del jutge. Probablement l’havien amenaçada amb no dir-li on havien tornat a soterrar la seua filleta, perquè, davant del jutge, la dona repetia entristida: «No, no m’ho diran, no. No em diran la veritat, no».
El jutge tanca el cas. L’any següent demanà trasllat i continuà exercint a Toledo. L’expedient municipal s’arxivà. L’alcalde aconseguí acta de diputat i acumulà una gran fortuna. Pablo Meléndez fou afussellat el 1936, precisament al cementeri, i l’església l’ha fet beat. El capellà continuà amb la responsabilitat del cementeri i amb les seues investigacions històriques i filològiques. Finalitzà l’edició del seu «Catalech descriptiu de les obres impreses en llengua valenciana» en quatre volums (1911-14) i participà de les activitats de Lo Rat-Penat. Anys abans, quan era rector a Alginet, havia escrit aquests versos: «Però no, no s’ha mort, perque’ls morts viuen / mentres que viva sa memoria está». No res més sabem de la mare enfollida del carrer Ruaya.

Amb ocasió del cas de «Conchita», Azzati va escriure: «Si la muerte es un hecho que no admite controversia, convengamos, al menos, en que los crímenes de la muerte son manifiestos cuando devora á los niños». El poeta Vicent Andrés Estellés ho va expressar molt millor al seu poema «Coral romput»: «Si algun dia us diguessen que han matat la Mort, / no pregunteu, amics, qui és el que ho ha fet. / Serà un pare. Serà un pare o una mare.»

diumenge, 8 de maig del 2016

Valencians, exiliats i reconeguts a l'estranger

[Tafaneries valencianes, 8/5/2016, html ací, pdf ací]


Hi ha un cert paral·lelisme entre la vida del cantant Francisco Ibáñez Gorostidi i la del cartellista cinematogràfic Eduardo Muñoz Bachs. Els dos nasqueren a la ciutat de València, als anys 30 del segle passat; les famílies dels dos hagueren d’exiliar-se després de la Guerra Civil; els dos realitzaren una gran carrera artística, en què foren, en cert sentit, capdavanters, obtingueren fama merescuda a l’estranger i, cal dir-ho també, cap dels dos ha tingut el reconeixement degut per part de la ciutat on van nàixer.

Francisco Ibáñez Gorostidi és més conegut pel seu nom artístic, «Paco Ibáñez». És fill d’un fuster valencià, Rogelio Ibáñez, que fou militant anarcosindicalista, i d’una dona basca, que s’havien conegut casualment a París. Paco, el menor de quatre germans, nasqué a València, el 20 de novembre de 1934. Després de la Guerra, la família es refugià a França. El pare fou internat als camps de concentració de Saint- Cyrpien i de Argelès-sur-Mer (molt a prop de Colliure, on morí Antonio Machado, després de passar també per València). La mare amb els fills tornà clandestinament al País Basc. El 1948 passaren novament la frontera per reunir-se amb el pare a París. Paco Ibáñez exercí de fuster. El 1955 conegué el cantant Georges Brassens i un any després composà la seua primera cançó. Les seues obres són adaptacions de textos literaris, tant passatges del Segle d’Or castellà com versos de poesia contemporània. El seu primer disc fou editat el 1964. En aquells anys, Paco Ibáñez vivia amb la seua família a Aubervilliers, un suburbi al nord de París. La resta és més coneguda: esdevingué un artista importantíssim en la lluita contra la dictadura i la transició a la democràcia. Les seus adaptacions d’«Andaluces de Jaén» de Miguel Hernández, «A Galopar» de Rafael Albertí o «La poesía es una arma cargada de futuro» de Gabriel Celaya, són cançons senzillament històriques. Un germà de Paco Ibáñez, Rogelio, de nom artístic Roger Ibañez, nascut el novembre de 1931 (a València?) treballà al cinema i participà en més de vint pel·lícules i nombroses sèries televisives. Roger també es dedicà a l’escultura, sobretot en fusta. A finals dels anys 70 formà un estudi creatiu amb el seu germà Paco, «L’Atelier Molière», al Centre Pompidou.

L’altre artista esmentat, Eduardo Muñoz Bachs, va nàixer a València el 4 de desembre de 1937. Fou fill d’Eduardo Muñoz Nicart i María Bachs Fornés. El pare, de jove, sembla que havia començat a treballar de periodista a «El Imparcial», seguint la trajectòria del seu propi pare, també anomenat Eduardo Muñoz. Pèro va cursar els estudis de Filosofia i Lletres a la Universitat Complutense i es dedicà a la docència. Arribà a ser professor a l’Institut d’Alcázar de Sant Juan (Ciudad Real), on prengué possessió de la plaça de secretari el 1933. Eduardo Muñoz Nicart tingué una germana, «Filito», també dedicada al periodisme, que l’any 1932 contragué matrimoni amb el diputat radical socialista per Ourense Manuel García Becerra. La mare d’Eduardo Muñoz Bachs, María Bachs, també havia estudiat Filosofia i Lletres a Madrid i era també professora. La parella formada per Eduardo i María foren actius defensors de la República front al colp d’Estat feixista. Eduardo arribà al grau de capità. Fugint de l’avanç de les tropes de Franco, arribaren a València, on va nàixer Eduardo Muñoz Bachs. Potser després visqueren a Catalunya, perquè tenim notícies que la mare treballà a Manresa, i fins i tot dirigí el seu Institut de Secundària a la fi del 1938. En finalitzar la Guerra, buscaren refugi a França, on va nàixer la filla del matrimoni, Ana María, tal vegada a Marsella. Probablement fugint de l’ocupació alemanya, marxaren a les Antilles Franceses, a Santo Domingo i, finament, a Cuba, on arribaren el juny de 1941. En fracasar el seu intent d’obrir un centre educatiu a Camagüey, tornaren a L’Havana. El pare trobà treball de periodista i, amb el temps, començà a col·laborar també amb emissores de ràdio i televisió, amb guions i programes de debat. Aquest fou el seu treball fins a la seua mort el 1963. Sobre la mare, María Bachs, l’Arxiu del Bages conserva un informe de 1942 dels interrogatoris franquistes a tres professors per inculpar-la. Els docents interrogats afirmaren no conéixer-la. A Cuba, María també treballà de guionista per a la ràdio i per a la televisió. Aquesta relació del matrimoni Muñoz-Bachs amb la cultura fou influent per a la trajectòria dels fills.

Eduardo Muñoz Bachs començà a fer il·lustracions per a la CMQ, la primera cadena de televisió cubana. L’any 1957 passà a l’agència publicitària Siboney com a dibuixant, col·laborant amb Jesús de Armas i Hernán Henríquez, que retrobaria després a l’ICAIC. L’1 de gener de 1959, les tropes de Fidel Castro derrotaren el dictador Fulgencio Batista. Menys de tres mesos després, el nou govern creà l’«Instituto Cubano del Arte e Industria Cinematográficos» (ICAIC). El jove Eduardo s’integrà com artista gràfic en el projecte de desenvolupar una cinematografia al servei de la causa revolucionària. El 1960, l’ICAIC va produir «Historias de la Revolución», el primer llargmetratge de Tomás Gutiérrez Alea, i Eduardo s’encarregà del cartell. En la seua realització, l’artista s’allunyà dels models tradicionals del cartell comercial per obrir-se a les noves tendències estètiques. Les obres de Eduardo Muñoz, que signava «Bachs», es caracteritzen pel domini del dibuix, un cridaner ús del color, molt propi del Pop-Art, i un punt d’humor reflexiu en les composicions. Eduardo Muñoz arribà a dissenyar uns mil cartells cinematogràfics, no només de produccions cubanes, sinó també per a altres pel·lícules estrangeres exhibides a l’illa, així com per a les activitats de l’ICAIC. Sobre la seua obra es pot veure el documental «El cine y yo» (1995) de Mayra Vilasís i consultar el llibre «Imágenes de cine. Eduardo Muñoz Bachs», publicat pel MUVIM i amb pròleg de Romà de la Calle (2007), on indica que, en aquest cas, l’obra gràfica és una «forma personal de entender el mundo de la comunicación visual, incluso de una manera existencial subyacente a la propia ideología política». Quan escric aquestes ratlles, al Museu del Cinema d’Itàlia, que es troba a Torí, hi ha una exposició amb les seues obres.

La germana d’Eduardo Muñoz Bachs, Ana María, es va dedicar a l’edició. L’any 2002 fou guardonada amb el Premi Nacional d’Edició de Cuba. En la nòmina de llibres publicats per Ana María Muñoz trobem figures fonamentals de les lletres cubanes, com ara l’assagista Juan Marinello, el literat Félix Pita Rodríguez o el novel·lista i musicòleg Alejo Carpentier. Aquests tres participaren al Congrés Internacional d’Escriptors per a la Defensa de la Cultura de juliol del 1937, que se celebrà a València, i on també estigueren els esmentats Miguel Hernández i Antonio Machado. València, que acollí a aquells defensors de la cultura en circumstàncies tan difícils, no ha donat encara el reconeixement merescut a Paco Ibáñez o a Eduardo Muñoz.

diumenge, 1 de maig del 2016

El refugiat cego

[Tafaneries valencianes, 01/05/2016, html ací, pdf ací]

La magnífica fotografia de Luis Vidal d’un violinista cego amb el seu gos fou publicada en el llibre «Historia Gráfica de Valencia», editat per Levante-EMV l’any 1998. El músic es trobava al carrer Barques de València, quasi en la cantonada amb el carrer Pérez Pujol i molt a prop de l’entrada de l’Hotel Reina Victòria. L’edifici de l’esquerra és el Banc d’Espanya. El gos, amb ulls tendres, contempla el fotògraf; el cego ignora que l’objectiu de la càmera l’enfoca; dues dones passen al costat del músic ambulant, aparentment ignorant-lo. Pels cartells que hi ha sobre la façana podem datar la fotografia el maig de 1937.

En aquell mes, València fou bombardejada pels avions feixistes. En abril ho havia estat Guernika. Gerda Taro, una jove fotògrafa de vint-i-sis anys, companya de Robert Capa, retratà els efectes del bombardeig: víctimes de totes les edats acumulades al dipòsit de cadàvers. La mateixa Gerda Taro morí el juliol, mentre prenia fotografies al front de Brunete. Resulta esgarrifant pensar en les dificultats del violinista cego i el seu gos per trobar un refugi contra les bombes quan udolaren les alarmes antiaèries.

Els cartells sobre la façana ens afegeixen un altre detall significatiu. Podem veure les convocatòries dels mítings pel Primer de Maig. Es pot distingir un cartell del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) i la Joventut Comunista Ibèrica (JCI), mig tapat per un altre del Partit Socialista, el Comunista i la UGT. No és casualitat. Precisament en aquells dies, a l’Espanya republicana es va palesar la divisió entre aquells grups polítics que, com el POUM o la CNT, consideraven que s’havia de fer la revolució social com a mitjà per guanyar la guerra, i aquells altres grups que proposaven concentrar esforços en la contesa bèl·lica, posar sota control les milícies obreres i ajornar el procés revolucionari per al temps de la pau, com era el cas de socialistes i comunistes. Aquest enfrontament estratègic, al·ludit en la fotografia pel fet que el cartell d’uns mig tape el dels altres, desencadenaria entre ells enfrontaments armats: són els dramàtics esdeveniments del maig del 1937, que causaren uns centenars de morts. Aquells enfrontaments tingueren com a epicentre els tiroteigs a la plaça de Catalunya de Barcelona dels primers dies de maig, tot just quan es faria la foto del cego. El novel·lista George Orwell fou testimoni de les pugnes entre militants del Partit Socialista Unificat de Catalunya i guàrdies d’assalt, reforçats per tropes arribades des de València, i les milícies de la CNT i del POUM. A la seua obra «Homenatge a Catalunya» descriu els fets i comenta: «Sospite que poques experiències poden ser més fastiguejadores, més decebedores o, finalment, més cruels per als nervis que aquells terribles dies de combats al carrer».

La premsa de l’època ens permet saber més del músic cego i el seu gos. El violinista era un refugiat, una de les moltes persones que foren evacuades a València per protegir-les del front de guerra. Ho va escriure Victorina Durán Cebrián, també ella refugiada a València, en un article publicat el juliol de 1937 al setmanari «Crónica». Victorina Durán fou una especialista en vestimenta teatral i precursora del feminisme, que estigué a València abans de marxar a Buenos Aires per treballar amb Margarida Xirgú. En un article on repassa els nombrosos madrilenys que troba a la nostra ciutat i que es titula precisament «¿Dónde están los valencianos?» escriu: «Encuentro también a dos antiguos amigos de Madrid: un pobre que toca el violín, y su perro, ese perro simpático, de pelo tieso, rubio y negro, que sostiene el platillo con la boca. Todos le hemos visto siempre en la Carrera de San Jerónimo, y ahora me parece ver tras él el escaparate de tapices de los Almacenes Rodríguez». L’article s’acompanyava d’una altra fotografia del cego, feta també per Luis Vidal, probablement al mateix indret del carrer Barques, però des d’altre angle. Tres mesos després, el mateix setmanari «Crónica» publicà una novel·la per fascicles del periodista Rafael Martínez Gandia. A l’obra, titulada «Marión. Ni soltera, ni casada, ni viuda», es fa esment de cego amb el gos. L’autor rememora una nit de carnestoltes a Madrid, en la qual trobà el violinista al carrer Alcalá: «el perro sostenía entre los dientes el platillo, sobre el que las monedas de los eufóricos transeúntes caían con frecuencia». Els carnestoltes recordats per Rafael Martínez serien lògicament anteriors al començament de la Guerra Civil l’any 1936.

La primera descripció del cego de la fotografia que hem trobat es deu a la ploma de l’escriptor peruà Felipe Sassone, un periodista i, sobretot, dramaturg, que va composar més de cinquanta peces teatrals. En un article publicat a la revista «Blanco y Negro» el juny del 1932, el cego i el seu gos són descrits al mateix punt que ho va fer Rafael Martínez: al carrer Alcalà de Madrid, junt a l’antic ministeri d’Hisenda. El text ens informa que el cego procedia de Galícia i que el gos (tal vegada un gos anterior al de la fotografia) portava un rètol «Se vende para guardián de hotel o cortijo». Segons Sassone, el cego explicava: «Es cuanto puedo hacer por él; comerá mejor y trabajará menos. Yo enseñaré a otro. Muy pronto aprenden».

També Alonso Zamora Vicente, escriptor i catedràtic d’universitat, parlava d’un cego que tocava el violí a la Plaza de la Cebada de Madrid en la seua novel·la autobiogràfica «Primeras Hojas». El mateix va fer el periodista José Baró Quesada, autor d’obres literàries sobre Madrid, en un article publicat per l’ABC el març de 1971. Però aquests textos no aporten molta més informació sobre qui era el personatge retratat al carrer Barques. Sí que ho fa, però, un «Reportatge exòtic», publicat per l’escriptor Emilio Morales de Acevedo en la revista «El siglo futuro», el juliol de 1935. L’exotisme del reportatge rau en què l’autor s’imagina una entrevista amb el gos. Segons l’article, el violinista, que tocava a l’estiuenca nit madrilenya entre l’edifici d’Hisenda i el de Belles Arts del carrer Alcalà, era d’origen gallec. El gos que l’acompanyava, el protagonista del reportatge, pensava en sindicar-se (una al·lusió irònica al moment social i polític) i estava cansat d’escoltar sempre la mateixa peça musical: «Otra noche seguiremos... ¿No oye usted?... ¡Ya comienza a templar las cuerdas!... ¡Ya se coloca el violín debajo de la barbilla!... ¡Ya tira del arco!... ¡Ya suena!... ¡voy a escuchar por la diezmillonésima vez la serenata de Schúbert!». El periodista, escriu, deixa dos monedes des d’una certa altura en el platet metàl·lic (perquè sonen i el cego se n’adone) i el deixa quan sonen les dotze en el rellotge de la Porta del Sol (un so que ara ens és familiar per les campanades de Cap d’Any).

Als primers dies de maig de 1937, els grups republicans intercanviaven trets a la Plaça de Catalunya, un refugiat d’origen gallec interpretava la Serenata de Schubert al carrer Barques de València i cossos de totes les edats, destrossats per les bombes i la metralla, s’acumulaven al dipòsit de cadàvers.