La magnífica fotografia de Luis Vidal d’un violinista cego amb el seu gos fou publicada en el llibre «Historia Gráfica de Valencia», editat per Levante-EMV l’any 1998. El músic es trobava al carrer Barques de València, quasi en la cantonada amb el carrer Pérez Pujol i molt a prop de l’entrada de l’Hotel Reina Victòria. L’edifici de l’esquerra és el Banc d’Espanya. El gos, amb ulls tendres, contempla el fotògraf; el cego ignora que l’objectiu de la càmera l’enfoca; dues dones passen al costat del músic ambulant, aparentment ignorant-lo. Pels cartells que hi ha sobre la façana podem datar la fotografia el maig de 1937.
En aquell mes, València fou bombardejada pels avions feixistes. En abril ho havia estat Guernika. Gerda Taro, una jove fotògrafa de vint-i-sis anys, companya de Robert Capa, retratà els efectes del bombardeig: víctimes de totes les edats acumulades al dipòsit de cadàvers. La mateixa Gerda Taro morí el juliol, mentre prenia fotografies al front de Brunete. Resulta esgarrifant pensar en les dificultats del violinista cego i el seu gos per trobar un refugi contra les bombes quan udolaren les alarmes antiaèries.
Els cartells sobre la façana ens afegeixen un altre detall significatiu. Podem veure les convocatòries dels mítings pel Primer de Maig. Es pot distingir un cartell del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) i la Joventut Comunista Ibèrica (JCI), mig tapat per un altre del Partit Socialista, el Comunista i la UGT. No és casualitat. Precisament en aquells dies, a l’Espanya republicana es va palesar la divisió entre aquells grups polítics que, com el POUM o la CNT, consideraven que s’havia de fer la revolució social com a mitjà per guanyar la guerra, i aquells altres grups que proposaven concentrar esforços en la contesa bèl·lica, posar sota control les milícies obreres i ajornar el procés revolucionari per al temps de la pau, com era el cas de socialistes i comunistes. Aquest enfrontament estratègic, al·ludit en la fotografia pel fet que el cartell d’uns mig tape el dels altres, desencadenaria entre ells enfrontaments armats: són els dramàtics esdeveniments del maig del 1937, que causaren uns centenars de morts. Aquells enfrontaments tingueren com a epicentre els tiroteigs a la plaça de Catalunya de Barcelona dels primers dies de maig, tot just quan es faria la foto del cego. El novel·lista George Orwell fou testimoni de les pugnes entre militants del Partit Socialista Unificat de Catalunya i guàrdies d’assalt, reforçats per tropes arribades des de València, i les milícies de la CNT i del POUM. A la seua obra «Homenatge a Catalunya» descriu els fets i comenta: «Sospite que poques experiències poden ser més fastiguejadores, més decebedores o, finalment, més cruels per als nervis que aquells terribles dies de combats al carrer».
La premsa de l’època ens permet saber més del músic cego i el seu gos. El violinista era un refugiat, una de les moltes persones que foren evacuades a València per protegir-les del front de guerra. Ho va escriure Victorina Durán Cebrián, també ella refugiada a València, en un article publicat el juliol de 1937 al setmanari «Crónica». Victorina Durán fou una especialista en vestimenta teatral i precursora del feminisme, que estigué a València abans de marxar a Buenos Aires per treballar amb Margarida Xirgú. En un article on repassa els nombrosos madrilenys que troba a la nostra ciutat i que es titula precisament «¿Dónde están los valencianos?» escriu: «Encuentro también a dos antiguos amigos de Madrid: un pobre que toca el violín, y su perro, ese perro simpático, de pelo tieso, rubio y negro, que sostiene el platillo con la boca. Todos le hemos visto siempre en la Carrera de San Jerónimo, y ahora me parece ver tras él el escaparate de tapices de los Almacenes Rodríguez». L’article s’acompanyava d’una altra fotografia del cego, feta també per Luis Vidal, probablement al mateix indret del carrer Barques, però des d’altre angle. Tres mesos després, el mateix setmanari «Crónica» publicà una novel·la per fascicles del periodista Rafael Martínez Gandia. A l’obra, titulada «Marión. Ni soltera, ni casada, ni viuda», es fa esment de cego amb el gos. L’autor rememora una nit de carnestoltes a Madrid, en la qual trobà el violinista al carrer Alcalá: «el perro sostenía entre los dientes el platillo, sobre el que las monedas de los eufóricos transeúntes caían con frecuencia». Els carnestoltes recordats per Rafael Martínez serien lògicament anteriors al començament de la Guerra Civil l’any 1936.
La primera descripció del cego de la fotografia que hem trobat es deu a la ploma de l’escriptor peruà Felipe Sassone, un periodista i, sobretot, dramaturg, que va composar més de cinquanta peces teatrals. En un article publicat a la revista «Blanco y Negro» el juny del 1932, el cego i el seu gos són descrits al mateix punt que ho va fer Rafael Martínez: al carrer Alcalà de Madrid, junt a l’antic ministeri d’Hisenda. El text ens informa que el cego procedia de Galícia i que el gos (tal vegada un gos anterior al de la fotografia) portava un rètol «Se vende para guardián de hotel o cortijo». Segons Sassone, el cego explicava: «Es cuanto puedo hacer por él; comerá mejor y trabajará menos. Yo enseñaré a otro. Muy pronto aprenden».
També Alonso Zamora Vicente, escriptor i catedràtic d’universitat, parlava d’un cego que tocava el violí a la Plaza de la Cebada de Madrid en la seua novel·la autobiogràfica «Primeras Hojas». El mateix va fer el periodista José Baró Quesada, autor d’obres literàries sobre Madrid, en un article publicat per l’ABC el març de 1971. Però aquests textos no aporten molta més informació sobre qui era el personatge retratat al carrer Barques. Sí que ho fa, però, un «Reportatge exòtic», publicat per l’escriptor Emilio Morales de Acevedo en la revista «El siglo futuro», el juliol de 1935. L’exotisme del reportatge rau en què l’autor s’imagina una entrevista amb el gos. Segons l’article, el violinista, que tocava a l’estiuenca nit madrilenya entre l’edifici d’Hisenda i el de Belles Arts del carrer Alcalà, era d’origen gallec. El gos que l’acompanyava, el protagonista del reportatge, pensava en sindicar-se (una al·lusió irònica al moment social i polític) i estava cansat d’escoltar sempre la mateixa peça musical: «Otra noche seguiremos... ¿No oye usted?... ¡Ya comienza a templar las cuerdas!... ¡Ya se coloca el violín debajo de la barbilla!... ¡Ya tira del arco!... ¡Ya suena!... ¡voy a escuchar por la diezmillonésima vez la serenata de Schúbert!». El periodista, escriu, deixa dos monedes des d’una certa altura en el platet metàl·lic (perquè sonen i el cego se n’adone) i el deixa quan sonen les dotze en el rellotge de la Porta del Sol (un so que ara ens és familiar per les campanades de Cap d’Any).
Als primers dies de maig de 1937, els grups republicans intercanviaven trets a la Plaça de Catalunya, un refugiat d’origen gallec interpretava la Serenata de Schubert al carrer Barques de València i cossos de totes les edats, destrossats per les bombes i la metralla, s’acumulaven al dipòsit de cadàvers.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.