Fa uns dies, els pares i les mares del col·legi públic Ramiro Jóver de València ens hem manifestat perquè falta un docent d´anglès. La desídia quotidiana de l´Administració educativa serveix a una estratègia clara de
microprivatització.
Les dades de l´Enquesta de Pressupostos Familiars de l´Institut Nacional d´Estadística (INE) són clares. Al País Valencià gastàrem durant l´any 2003 -l´últim amb dades completes- 262,3 milions d´euros en Ensenyament (i no s´hi inclouen algunes despeses en transport o béns culturals, que bé podrien relacionar-se amb la formació). Bona part d´aquest diners són pagaments a centres educatius de titularitat privada. Així, segons una altra enquesta de l´INE, la de Finançament i Despeses de l´Ensenyament Privat, referida al curs 1999/2000, els ingressos corrents de procedència privada de l´ensenyament no universitari a la nostra Comunitat pujaven 182,0 milions d´euros.
En aquesta aportació dels pressuposts familiars no es comptabilitzen lògicament els diners que arriben a entitats satèl7lits dels col7legis privats (escoles de natura, editorials, associacions, etc.), moltes fiscalment opaques. No cal dir que les aportacions de les famílies, que podem estimar amb les dades anteriors en uns 200 o 250 milions d´euros a l´any al País Valencià, és sols una part d´allò que reben els centres educatius privats, i que l´esmentada Enquesta de l´Ensenyament Privat estima en un 48%. La resta és una generosa aportació de l´Estat en funció dels concerts educatius. Potser siga un percentatge major encara al País Valencià, on la conselleria diu que transfereix als centres privats més de 550 milions d´euros a l´any en concerts.
Més interessant resulta la distribució de la despesa educativa. Segons l´Enquesta de Pressuposts, per exemple, les famílies que ingressen entre 2.500 i 3.000 euros al mes gasten en general, en tots els capítols dels seus pressuposts, un 154% respecte del pressupost familiar mitjà de totes les famílies (val a dir, gasten un 50% més que el conjunt), però al capítol Ensenyament dediquen una part dels seus diners que equival a un 231% respecte de la mitjana total (és a dir, un 131% més que el conjunt de totes les famílies). Altramente dit, quan tots gastem 10 euros, ells en gasten 15; però quan paguem 10 euros en despeses d´ensenyament, ells inverteixen 23.
Aquesta tendència: gastar més en l´ensenyament (en termes absoluts i relatius: més diners i amb major proporció), conforme es pot gastar més en general es ratifica en els estrats d´ingressos més elevats. Les famílies que ingressen entre 3.000 i 5.000 euros al mes, gasten en general un 179% respecte de la mitjana de totes les famílies (tots gastem 10 euros, ells 18), però el que dediquen a ensenyament puja al 384% de la mitjana global (si tots posem 10 euros en Ensenyament, ells inverteixen quasi 40); i, encara més, les famílies amb més de 5.000 euros d´ingrés mensual, que en conjunt tenen una despesa del 259% respecte de la mitjana, disparen el que dediquen a ensenyament fins al 744% (quants la gent gasta 10, ells poden gastar 26, però quan es posen 10 en ensenyament ells inverteixen 75!). La conseqüència és clara: aquells 200 o 250
milions d´euros eixen de les butxaques d´unes classes mitjanes i altes disposades a fer aquesta inversió per tal de no compartir l´escola pública amb les classes baixes, i el polític-administrador posa 550 milions més perquè, com deia Marx en el Manifest, la burgesia confon el seu interés amb l´interés general. La condició d´aquest immens negoci (més de 2 milions d´euros al dia! al País Valencià) és senzillament la degradació de l´escola pública. De res no serveix que, com diu el resum que va fer el Ministeri d´Educació, de l´informe trianual Pisa de l´OCDE: «L´estudi Pisa 2003 corrobora allò que ja mostrà Pisa 2000: que el valor afegit educatiu dels centres públics i el dels centres privats és pràcticament el mateix». Ni tampoc serveix de res que les condicions encara siguen millors a l´escola pública. Per exemple, a la ciutat de València, cada unitat de primària en un centre privat té, com a mitjana, 4 xiquets i xiquetes més que en un centre públic. Cada professor d´infantil o primària d´un centre privat atén com a mitjana un 30% de xiquets o xiquetes més que els seus col7legues dels centres públics (per altra banda: més alumnat + menys professorat = més ingressos per als centres privats).
Elias Canetti va escriure que els thatcheristes eren una «secta de predicadors de l´egoïsme». Els nostres thatcheristes estimulen amb la seua desídia respecte dels serveis públics l´estratègia de microprivatització i promouen l´egoïsme col·lectiu. Aquest és el seu llegat més nociu.