Dos colomins del Túria, una sarsuela en valencià a Madrid

[Tafaneries valencianes, 18 de desembre del 2023, link ací]

L'any 2023 s’ha commemorat el bicentenari del naixement de Francisco de Asís Asenjo Barbieri (1823-1894), el compositor madrileny que donà les pautes del gènere de la sarsuela i l’elevà a espectacle popular. A més d’altres interpretacions, a Madrid s’ha programat «El barberillo de Lavapiés» (1874), considerada el cim de la sarsuela, i a Les Arts de València s’ha representat «Pan y toros» (1864). La nòmina de composicions de Barbieri és impressionant, amb quasi 60 sarsueles. També es preocupà perquè el gènere disposara de teatres populars. Després d’un viatge a París, on seria testimoni de l’èxit de Jacques Offenbach, que tant composava operetes com exercia d’empresari, Barbieri aconseguí inaugurar el Teatre de la Sarsuela, al carrer Jovellanos de Madrid. El mestre Barbieri influí decisivament en altres grans de la sarsuela, com ara Federico Chueca o el villenenc Ruperto Chapí.

Hi ha un acord en la crítica musical per entendre que l’evolució cap a «El barberillo de Lavapiés» s’anuncia ja en «Pan y Toros», una obra estrenada deu anys abans. Potser el punt d’inflexió del compositor es trobe en l’obra immediatament anterior, de tema valencià i pràcticament desconeguda: «Dos pichones del Turia», amb text del poeta valencià Rafael Maria Liern i Cerach (1832-1897). No fou l’única col·laboració entre el mestre Barbieri i el poeta Liern. El 1877 s’estrenà «Artistas para la Habana», amb llibret signat per Liern i el cubà Augusto E. Mandan y García. Dos anys després s’estrenà «La vuelta al mundo», on col·laborà l’oriolà José Rogel Soriano. Barbieri també posà música a un «Prech a la Verge: Salve valenciana», composat pel poeta Jacint Labaila, que fou estrenada el 1882.

El títol «Dos pichones del Turia» remet, en primer lloc, al costum de fer tir de colom al llit del riu; una pràctica que es realitzava, com va escriure Manuel Sanchis Guarner, «la vesprada dels diumenges, i una gentada de badocs es congregava a les baranes del riu, al llit del qual es feien les tirades als sectors de la Petxina i de Montolivet». Cal recordar que a València també es practicava el «tir a la gallina», afició no menys bàrbara que les tirades als coloms, en les quals les aus estaven lligades a una mena de creu i rebien el trets dels participants fins a morir. L’acció de la sarsuela de Barbieri i Liern transcorre al jardí d’una alqueria del Camí del Grau de València, un escenari que sis anys després de l’estrena fou retratat per Jules Ainaud, l’enviat de la casa de fotografia de Jean Laurent. En ambdós casos, el singular (camí), en lloc del plural més freqüent ara (camins), tal vegada indique que es tracta del camí més pròxim al riu, on encara es troba l’ermita de l’Ave Maria de Penya-roja que fotografià Ainaud i on també enregistrà dos vidres amb una parella de barraques i una família de llauradors. Però també es refereix a un altre sentit de la paraula colom o colomí: «Persona innocent, càndida o excessivament tendra» (DAVL) i, en aquest cas, una parella de nuvis o tendres colomins a la vora del riu.

«Dos pichones del Turia» és, com indica el subtítol, un «juguete lírico-bilingüe en un acto y en verso», que fou representant per primera vegada al Teatre de la Sarsuela de Madrid. Els personatges parlen generalment en valencià. L’acció comença a unes escales de la casa que dona a un jardí, quan Donya Columba, Yrene, Luisa, Fernando i Federico, estan posant per a un retrat que els fa Don Genaro, i Colau i Miguel contemplen un llibre de retrats, el que era una innovació en l’època. No feia ni una dècada que la fotografia havia arribat al Cap i Casal. Mentrestant, el cor canta: «No se rigau, / no es menecheu, / quetos y en pau / baixa la veu. / Si pegueu bots / als retratats, / eixirau tots / emborronats.»

Amb el pretext d’un retrat de la jove, l’acció anirà avançant en la relació entre «Roseta i Colau», com també s’anomenà un altre manuscrit de l’obra conservat a la Biblioteca Nacional, on també es conserva un altre manuscrit com «La flor del Camí del Grau».

L’obra començà a assajar-se al Teatre de la Sarsuela de Madrid cap al dimecres 18 de novembre i s’estrenà deu dies després (hem conservat la partitura amb la signatura de Barbieri), el dissabte 28 de novembre del 1863. El llibret fou publicat amb data del mateix any 1863 per la Imprenta de José Rodríguez, del carrer Calvario de Madrid, en la col·lecció «El teatro contemporáneo» de José María Moles. En l’estrena, l’obra fou interpretada per Teresa Rivas en el paper de Roseta i Ramon Cubero en el de Colau. Precisament l’any següent, Cubero també interpretà «Una paella en Valencia», també amb lletra del poeta Liern i música de Balart.

La premsa ja havia advertit: «Tenemos entendido que, á pesar de estar escrito en el dialecto de aquel país, es comprensible su diálogo, hasta para los oidos mas madrileños». Poc després passaren les representacions al Teatre Jovellanos, on arreplegà «un éxito lisonjero. El público aplaudió en repetidas ocasiones al finalizar la representación». La sarsuela es mantingué en cartell fins al 1864. Doncs bé, sembla que «Dos pichones del Turia» no ha sigut enregistrada discogràficament mai. Fer-ho hauria sigut un bon homenatge al mestre Barbieri en el seu bicentenari i al nostre poeta Liern.

Walter Benjamin se suïcidà abans concloure l’«Obra dels Passatges», l’ambiciós llibre en el qual presentava París com la capital del segle XIX, amb el fil conductor dels passatges, de les galeries comercials que marcaven el nou temps. Quatre anys abans que prenguera el cianur a Port-Bou, un altre col·laborador de l’Institut d’Investigació Social de Frankfurt, Siegfried Kracauer, havia publicat un llibre que ja realitzava la pretensió de Benjamin, però que trobava en l’opereta la clau del XIX: «Jacques Offenbach i el París de la seua època». Kracauer, que temps després oferiria la pauta de l’anàlisi social mitjançant el cinema, presentà en aquest llibre l’opereta com el fenomen que millor podia descriure el Segon Imperi francés. Cal que algun Kracauer nostre ens explique les claus que la sarsuela dona de la nostra societat i també que s’hi reconega la participació de valencians com ara Liern, Chapí, Rogel o Rigoberto Cortina, del qual es parlarà en la següent Tafaneria.

PISA no és Eurovisió

 [Opinió, 13/12/2023, enllaç ací]

S'escolten i es lligen moltes opinions de les proves PISA com si es tractara del concurs d’Eurovisió. I no és això. Els resultats de PISA només es refereixen a un dels objectius educatius de la Unió Europea (UE): la mesura del rendiment de l’estudiantat en tres matèries: matemàtiques, ciències naturals i competència lectora. De tots els objectius educatius de la UE, aquest és l’únic en el qual les autoritats comunitàries han mantingut per a 2030 al mateix nivell que establiren per al 2020: que el baix rendiment siga inferior al 15 % de l’estudiantat, potser conscients que en la sèrie històrica no es registren davallades significatives. Sobre aquest objectiu, les dades per a Espanya són: matemàtiques: 27,3 %; ciències naturals: 21,3 % i competència lectora: 24,4 %. Recordeu que aquests són percentatges de baix rendiment que haurien de ser inferiors al 15 %. Pot semblar elevats, però no ho són per dues raons. La primera és que l’estudiantat que té baix rendiment en les tres matèries conjuntament és només d’un 12,9 % (un 16,4 % de mitjana a l’OCDE). La segona és que, en tot cas, els nostres percentatges estan molt per baix de la mitjana de l’OCDE: 31,1 %, 24,5 % i 26,3 %, respectivament. No s’han fet públiques encara les dades desagregades del País Valencià, però si fem una estimació a partir de les puntuacions mitjanes de l’Estat, podríem suposar que no se n’aniran molt. Al País Valencià, les puntuacions generals són de 473, 483 i 482 punts, i a Espanya de 473, 485 i 474 punts, respectivament.

Ara bé, cal parar esment a les diferències en el baix rendiment en les matèries i en els distints grups socials. Si parlem de la diferència entre homes i dones, a matemàtiques i ciències naturals, les distàncies entre homes i dones són mínimes (en aquestes matèries, respectivament un 1,6 % més de baix rendiment en les dones i 0,6 % en els homes, en tot cas uns percentatges per baix de l’error mostral), però pel que fa a la competència lectora, el baix rendiment dels homes és sensiblement més elevat que el de les dones, amb un diferencial d’un 9,2 %. Ja veurem quins són els resultats valencians i quina interpretació hem de donar a aquest decalatge.

On les diferències esdevenen desigualtats és quan relacionem el baix rendiment amb les classes socials. Els quartils (quarta part de la mostra ordenada) d’indicador socioeconòmic presenten diferències molt notables en els percentatges de baix rendiment: mentre que l’estudiantat de classe superior presenta percentatges de baix rendiment de 10,6 %, és a dir que ja han assolit amb escreix els objectius de la UE, els de classe inferior veuen com aquest baix rendiment s’eleva al 44,0 %. Un resultat que es repeteix en totes les tandes de PISA i en les tres matèries amb una constància esgarrifant. Què hi podem fer? Proposem aplicar la regla de les quatre D.

1) Destinar els recursos a la igualtat, no a la distinció. L’economista Thomas Piketty proposà recentment calcular els diners públics que rep un estudiant al llarg de la seua formació, segons les classes socials. Ell i el seu equip ho han fet per al cas francés. Els nostres càlculs per al cas espanyol arriben a la mateixa conclusió: en reben més les classes superiors. Més concretament: els quintils socials (quinta part de la mostra ordenada) que reben més diners públics són el 4t i el 3r; per davant del 5é (el superior), encara que aquest és el que obté un millor aprofitament. Altrament dit, podríem dir que els diners de tots beneficien més a les classes mitjanes altes, a les mitjanes i a les altes. Són números. Es podria pensar que el sistema educatiu funciona com un gran impost regressiu: s’arrepleguen diners de tot i es beneficien als rics. Per tant, no només es tracta de demanar que la inversió pública ultrapasse el llindar simbòlic del 5 % del PNB o la gratuïtat de determinades ofertes educatives, sinó també que la seua distribució afavorisca l’equitat i no a l’inrevés, com està passant ara.

2) Desdramatitzar. Reduir el baix rendiment en les tres matèries assenyalades és un dels objectius educatius de la UE on, com hem vist, les dades generals no són molt preocupants. Però naturalment hi ha d’altres matèries i sabers necessaris en el món actual i també hi ha altres objectius educatius de la UE, alguns que Espanya acompleix i d’altres que no. En el primer cas, podem fer esment dels percentatges d’escolarització en educació infantil (un 96 % dels 3-6 anys per al 2030) o d’educació terciària (un 45 % en la cohort 30-34 anys). Però els acomplim al preu d’una excessiva privatització, en el primer cas, i d’una inflació universitària, en el segon. Per tant, no dramatitzem els rendiments de matemàtiques o ciències. Més preocupants són aquells objectius que estem lluny d’acomplir, com ara l’abandonament educatiu (val a dir, el percentatge de persones que no continuen estudiant nivells d’educació secundària postobligatòria), que s’ha de situar per baix del 9 % el 2030, i estem en el doble, o l’objectiu d’aprenentatge permanent, que és la concreció del dret a la formació professional i permanent.

3) Dimensionar els problemes. Per exemple, hem vist que hi ha un 6,3 % de baix rendiment en competència lectora per dalt de l’objectiu per al 2030. És cert. Però portem 40 anys de Llei d’Ensenyament i Ús del Valencià i, encara que estableix normativament la plena competència en valencià en concloure l’educació secundària obligatòria, la darrera Enquesta de Coneixement i Ús del Valencià (2021) estima que tenim un 42,6 % de la població analfabeta en valencià. Se’n parla molt d’unes coses i poc d’unes altres.

4) I per últim: dades, dades i dades. L’educació és l’àmbit on projectem aspiracions socials, sense verificar moltes vegades si les demandes són factibles a la llum de les dades disponibles. Per exemple, volem que l’estudiantat dispose de major competència lectora i, al mateix temps, que gaudisca amb la lectura. Però les dades (en aquest cas, les dades de tots els països de PISA 2018, tanda centrada en la competència lectora –on precisament Espanya fou descartada per problemes de mostreig–), ens diuen que la correlació entre la puntuació general dels països i el seu índex de gaudiment és inversa! (concretament, un índex de correlació de Pearson de -0,4: que és considerable!) És a dir, que aquells països on augmenta la puntuació de competència lectora, minva la capacitat de l’estudiantat de gaudir amb la lectura i a l’inrevés. Hem de pensar què volem per al nostre estudiantat. Per tant, no només hem de ser estrictes en mesurar i calcular, sinó també reflexius en saber què volem mesurar i per a què fer-ho.

Valencians decapitats

 [Tafaneries valencianes, 20/11/1023 html ací]

Quan escric aquestes ratlles, la societat està estremida per la barbàrie que s’ha desencadenat a Palestina i Israel, i han circulat notícies, no sabem si certes, sobre decapitacions d’infants. No hem de contemplar aquesta forma d’homicidi com una pràctica aliena. Més bé, s’ha dut a terme amb una certa freqüència a casa nostra i, com veurem, reapareix inadvertidament en la nostra iconografia més pròxima. Com a exemple de la seua pràctica, podem llegir, en les cròniques copiades per Carreres relatives als temps posteriors a les Germanies el passatge següent: «En el año 1529, en 29 de enero, sentenciaron a un castellano, que se llamaba Alonso Vitoria, porque quería levantarse Rey de Valencia, le atenazaron, le dieron garrote y le quemaron junto a la horca, y pusieron la cabeza en el Portal de San Vicente.»

Els decapitats, dissortadament, s’incorporaren a l’heràldica. Potser per ignorància o per un excés religiós, el rei Pere II (III, per al còmput d’Aragó), nascut a València i fill de Jaume I, començà a emprar un motiu heràldic conegut com la Creu d’Alcoraç, format per la creu de Sant Jordi (la mateixa que trobem a l’escut d’Alcoi o al de Barcelona), però ornada als seus quarters amb quatre caps de moros decapitats. La paradoxa rau en què aquells pobres degollats eren habitants de les actuals terres aragoneses o, fins i tot, valencianes. La cosa no tindria més importància si no fora perquè un distintiu tan truculent va fer fortuna i encara, inadvertidament, apareix en senyeres i escuts actuals, com explicarem.

La batalla d’Alcoraç, que segons la tradició inspirà la Creu esmentada, esdevingué en unes planures prop d’Osca, el dissabte 16 de novembre del 1096. S’hi enfrontaren, d’una banda, les tropes d’aquell que ha passat a la història com a Pere I d’Aragó (no confondre amb l’anterior) i, d’una altra banda, les d’Àhmad al-Mustaín, emir de Saragossa. Però ni el topònim “Aragó”, ni “Saragossa” tenien els límits que ara els atribuïm. Els dominis de Pere I eren més bé valls pirenaiques i els de l’emir arribaven fins a la Mediterrània, encara que hem de tenir en compte que hi havia moltes incursions i que les fronteres eren summament mòbils; més encara perquè s’havia produït l’entrada a la península dels almoràvits, que havien unificat les taifes àrabs. A més cal assenyalar que les hosts de Rodrigo Díaz i els seus hereus, amb aliances variables, dominaren la ciutat de València, abans integrada a la taifa de Saragossa. En resum, aquells que perderen la batalla a les planures d’Alcoraç segurament havien nascut a les terres ara aragoneses o valencianes.

Els caps tallats eren, en definitiva, els dels nostres avantpassats, que es representen amb la pell morena i una coroneta (per representar els cabdills àrabs) que a poc a poc esdevingué un mocador o cinta. No ens ha d’estranyar, doncs, que, després de l’expansió dels dominis ordenada per Jaume I, el seu fill, Pere, emprara aquella truculenta iconografia.

Des d’aleshores, aquells caps de moro van proliferar en l’heràldica. Passaren d’una moneda del 1282 (amb un revers amb “quatuor capita hominum figurata”) a la senyera del Regne d’Aragó, a la de l’antic Regne de Sardenya (on els moros duen una arracada) i a escuts nobiliaris, entre els quals es pot esmentar el de Jeroni de Pinós. També el Benacantil, a l’escut d’Alacant, rememora un cap de moro.

En el cas de l’illa de Sardenya, el nacionalisme ha emprat precisament la bandera tradicional, amb la creu de Sant Jordi i els quatre caps, en la seua pugna contra l’Estat italià. Encara més: a Còrsega, el pare del nacionalisme, Pasquale di Paoli, adoptà el 1755 aquest element, el cap de moro, i el convertí en la seua bandera front al domini francés. D’altra banda, a Sicília és freqüent la ceràmica tradicional anomenada “testa di moro”, coneguda internacionalment a partir de la sèrie The White Lotus (3a temporada).

També incorporaren el cap de moro els escuts d’algunes nissagues alemanyes, com ara els von Schedel de Núremberg, i d’algunes ciutats, com és el cas de Coburg, també a Baviera, si bé amb el tall del cap una mica dissimulat. En aquest cas, durant el període nazi el cap negre fou substituït per una espasa: coses del racisme ètnic. Per la relació de Joseph Ratzinger, el papa Benet XVI, amb la seua Baviera natal adoptà el cap de moro en el seu escut. Ratzinger fou bisbe de la diòcesi de Freising que també té aquest motiu en l’escut. També el seu predecessor Pius VII (1800-1823) posà tres caps de moros en el seu escut. Cal dir que la simbologia d’àrabs decapitats fou ben acollida per l’integrisme catòlic. Per exemple, al segle XIX s’imprimí un periòdic ultracatòlic anomenat «La Bandera de Alcoraz: Dios, Patria, Rey».

No han sigut escoltades les peticions per canviar la bandera oficial de la Comunitat Autònoma d’Aragó, que incorpora el motiu de la creu d’Alcoraç. Certament, l’Estatut d’Autonomia aragonés manté una certa ambigüitat que permetria el canvi.

Mentre que la bandera és la senyera tradicional, amb les barres horitzontals, de l’escut s’hi diu: «El escudo de Aragón es el tradicional de los cuatro cuarteles, rematado por la corona correspondiente, que figurará en el centro de la bandera.» La Llei 2/1984, de 16 d’abril, sobre ús de la bandera i l’escut d’Aragó, n’és més explícita: «el Escudo de Aragón es, estructuralmente, un escudo español, cuartelado en cruz, e integrado de los siguientes elementos: [...] [Cuartel], tercero, sobre campo de plata, una cruz de San Jorge, de gules, cantonada de cuatro cabezas de moro, de sable y encintadas de plata.»

No deixa de sorprendre que, quan els presidents de la Generalitat Valenciana visiten els seus col·legues d’Aragó, es facen fotografiar davant la bandera i l’escut d’aquella comunitat autònoma, potser sense adonar-se’n que aquells caps tallats són possiblement els dels seus remots avantpassats.

Manual de castellà

 [Opinió, 30 d'octubre del 2023 html ací]

Després de la bona acollida dels nous criteris per al llenguatge administratiu en valencià, preparats pel govern PP-Vox, i gràcies a l’impuls del president de la Generalitat, el conseller d’Educació, senyor Rovira, ha lliurat al prestigiós catedràtic Dr. Pérez Saldaña, membre corresponent de la Real Academia Española, un repertori de criteris que farà servir l’Administració en els seus oficis en castellà que, pel que sembla, seran la majoria a partir d’ara. El trascendental esdeveniment de la presentació d’aquest Manual de castellà es realitzà al marc incomparable del pati del Palau de la Generalitat, on abans hi havia l’escultura d’Alfaro, amb una gran presència de mitjans de comunicació. En l’inici de l’acte, el conseller d’Educació declarà que la pretensió era acostar el castellà a la llengua que es parla al carrer, sense eixir-se del Diccionario de la Real Academia. «¡Ya está bien de salamanquizar!», ha exclamat amb vehemència el conseller que, segons va dir, «dessalamanquizando» l’espanyol vol defensar la identitat valenciana. Preguntat per les novetats d’aquest Manual, elaborat per una comissió d’especialistes (on no faltaren els filòlegs de la «tercera via» i els experts en tauromàquia, proposats pel conseller de Cultura), el senyor Rovira ha confirmat, que, entre altres innovacions, es contempla la caiguda de la «d» intervocàlica final: «A partir de ahora será posible escribir ‘aceptao’, ‘denegao’, ‘imputao’ y expresiones semejantes en documentos oficiales, igual que se dice en la calle». No menor importància té la relaxació en les formes de subjunctiu, ja acceptades per la Real Academia Española (com «haiga») o el substantiu «murciégalo» amb el qual es podrà designar el nostre «Rat Penat». A continuació, la portaveu del Consell, senyora Merino, ha afegit que, atesa la dificultat d’algunes persones per pronunciar la doble ela final o la lletra «g», està en estudi acceptar les formes «Consel», com ella mateixa diu habitualment, o «Cheneralitat». «A mi, las consonantes fricativas me cuestan mucho», ha declarat la portaveu, que ha començat a rebre lliçons d’oratòria i prosòdia del seu antic company de partit, Toni Cantó. La que, sense dubte, és la revelació més important del nou «Manual de Castellano» se l’ha reservada el mateix president de la Generalitat (o Cheneralitat), Molt Honorable senyor Mazón, que ha afirmat, recordant la seua època de cantant melòdic, que a partir d’ara, l’administració valenciana incorporarà expressions habituals de les canços, preferiblement de les obres premiades als Grammy Latinos. Així, per exemple, s’acceptarà el verb «tirar» com a sinònim de «hacer». «Si Bad Banny dice: vamo’ a tirarno’ un selfie, no entiendo por qué los salamanquistas se niegan a admitir: vamo’ a tirarno’ un contencioso», declarà el presidente amb la seua contundència habitual. Com a símbol de la proximitat a la ciutadania que ha de guiar l’acció del govern, també s’acceptarà que excepcionalment s’usen «okay» o «fuck», que apareixen en el disc Motomami, va afirmar la portaveu, senyora Merino. Preguntat el conseller d’Educació sobre si s’havia acceptat la introducció de l’erra geminada final, el senyor Rovira, després de consultar el nou Manual, va dir que efectivament s’acceptava, però que no podia llegir la norma. En realitat va dir «No puedorrr», arreplegant els aplaudiments de l’ampla representació de membres del govern presents per la seua enginyosa resposta. Per últim, el president Mazón tornà a elogiar el Manual, que espera que siga modèlic per a altres comunitats autònomes. «Los presidentes de Andalucía y Murcia me han llamao ya para pedirnos el Manual». L’acte, que es realitzà amb gran cordialitat, finalitzà amb les fotografies habituals al Palau, on els filòlegs presents posaren amb el genoll a terra.

Poca broma, Javier

Opinió, 28 de setembre del 2023 , enllaç ací

Javier Cámara i Carmen Machi ens repeteixen que cal cuidar el cor en un anunci d’un producte lacti. Coses de la vellesa. També ens hauríem de preocupar del cor de la central de Cofrents, el nucli del reactor, que no marxa massa bé. El 20 de setembre tornà a fallar. Cal explicar en què fallà. Per la part inferior del nucli del reactor ha d’entrar contínuament un corrent d’aigua, que acompleix dues funcions: en primer lloc, modera el flux neutrònic de l’urani, és a dir, la seua reacció en cadena; en segon lloc, en convertir-se en vapor, refrigera el combustible. Si es descontrola la reacció o no es refrigera el combustible ja sabem el que passa. El reactor ha patit problemes amb el líquid per avaries amb les bombes i amb les vàlvules que controlen l’entrada de l’aigua. Alguns de ben importants, com el trencament d’una vàlvula que llançà fragments a l’interior del nucli (desembre/gener 2018). A més, pel descens imprevist del nivell de l’aigua per unes faenes de reparació, es parà la nuclear de manera no programada (setembre 2021) i es manté el problema estructural de les pèrdues d’aigua per les penetracions inferiors del nucli, per on cau líquid, un problema que ja es va detectar el 2005 i que provocà recentment una parada (abril 2022). Per tot això, resulta particularment preocupant la parada no programada del 20 de setembre passat. De nou, s’hi produí un descontrol en el nivell del líquid del reactor («el fallo de una tarjeta electrónica del sistema de control de caudal de agua»), però aquesta vegada en la seua part superior, on estan els separadors de l’aigua líquida i el vapor («alto nivel en el drenaje de los separadores de humedad»). Massa patologies...

De tota manera, vosté confia que, com en l’anunci del producte lacti, si Javier Cámara no es porta bé i castiga el seu cor amb el colesterol, arribarà Carmen Machi a fer-li un advertiment. Però això tampoc funciona bé en la nuclear. Què passa quan les alarmes donen senyals errònies? Recentment, els inspectors del Consell de Seguretat Nuclear preguntaren per les alarmes falses o espúries dels monitors de radioactivitat del nucli de Cofrents. Al seu informe van escriure: «Los representantes de la Central comentaron que son alarmas espurias que ocurren ocasionalmente [...] el titular [de la central nuclear] manifestó que estos sucesos se habían producido en los ultimos años con cierta regularidad: se produjo 1 alarma en 2013 y otra en 2014, 18 alarmas en 2017 y 8 alarmas en 2021». I atenció: «La Inspecció reiteró su preocupación poniendo como ejemplo el suceso de alarma de 7 [monitors] que ocurrió el 17 de junio de 2021». I després encara hi hagué una altra alarma espúria el 20 de gener del 2022.

No hi ha producte lacti que cure el cor d’una central nuclear. Només hi haurà seguretat quan deixe de funcionar.

Ploutofília

Opinió, 14 de setembre del 2023, enllaç ací.

La Constitució espanyola no és una llei, sinó la forma en la qual s’estableix l’Estat. Per la qual cosa, quan proclama en l’article 1r que la igualtat és un valor superior de l’ordenament jurídic, no formula un desideràtum sinó una premissa del mateix contracte social. Per això, tenim tot el «dret» a preguntar-nos per aquest valor superior, la igualtat. Aquestes en són les dades.

A Espanya, el 10% de les persones més riques acumulen el 57,6% de la riquesa total. Val a dir, multipliquen quasi per sis allò que els hauria de correspondre en una societat igualitària. De l’altra banda, la meitat més pobra de la població només posseeix el 6,7% de la riquesa. Altrament dit: un individu del 10% més ric té, com a mitjana, quasi quaranta-tres vegades més riquesa que aquell altre que està en la meitat inferior.

La situació és encara més greu si atenem a l’1% més ric, que acumula el 24,3% de la riquesa global: multiplica per vint-i-quatre allò que els hauria de correspondre en una societat igualitària. Si comparem aquest 1% més ric amb la meitat de la població més pobra, la desproporció s’incrementa encara més: un individu situat en el percentil superior té una riquesa que és 181 vegades la mitjana de la meitat de la població amb menys riquesa.

La vella tesi de Marx sobre que els rics són cada vegada més rics i els pobres són cada vegada més pobres sembla confirmar-se amb les dades. L’1% més ric, aquell que acumula quasi la quarta part de la riquesa global, arreplega cada any un 11,4% dels ingressos totals. Desigualtat que creix també des de la perspectiva de gènere: les dones, encara que són més del 50% de la població, arrepleguen menys del 40% dels ingressos (dades de World Inequality Database).

Per què açò és possible? Aquesta desigualtat és manté per una immensa acció de legitimació: des de les instàncies jurídiques (tribunals constitucionals, consells consultius) que bandegen la pregunta fonamental sobre si tal o qual norma és conforme al valor superior de la igualtat (ho és, per exemple, una exempció impositiva?), fins als mecanismes propagandístics que presenten la riquesa com el resultat de la «cultura de l’esforç». Pense que més que aporofòbia, el que pateix aquesta societat és ploutofília (amor als rics). I ja no queda, com en el món medieval, el recurs a la dansa de la mort, davant la qual rics i pobres eren iguals, perquè ara ja sabem que els rics també viuen més anys.

Les aventures de l’explorador valencià Víctor Abargues (V): La Mar Roja

 Tafaneries valencianes, 4/09/2023

Després de l’exploració de l’antiga ruta de caravanes pel desert, potser Abargues es va convéncer que el camí més ràpid i segur per arribar al cor d’Àfrica era seguir per la Mar Roja cap al sud i penetrar cap al Llac Victòria des de l’actual Djibouti. Fins i tot, intentà aconseguir suport empresarial per a una línia de mercants espanyols a la Mar Roja, el que a més de les relacions amb l’interior del continent, afavoriria el comerç amb els dominis de Filipines, la península d’Aràbia i més al nord, les terres del Líban i Síria que coneixia bé. En aquest context cal entendre l’expedició que Abargues realitzà de la costa occidental de la Mar Roja, amb exploracions de les terres interiors (1897-1988).

Sabem que Abargues, en el seu viatge a Abissínia, havia arribar a Massaua o més al sud i que era cònsol honorari a Jiddah, però encara quedava una ampla extensió al sud fins a l’estret de Bab al Mandab. Segons el seu relat, partí de Suez el desembre del 1897, embarcat en un «sambuk». Quatre dies després arribà a Quseer i poc després a Ras Benas (o com ell diu, fent esment dels noms grecs i llatins, Verouiti o Berenice). La fotografià i la va descriure: «De la ciudad de Berenice sólo quedan algunos montículos de ruinas, casas cuyas paredes estaban construidas con bloques de coral ó piedras madrepóricas». Després arribà a Halaib o Halayeb, on trobà un poblat de barraques: «Siguiendo de cerca la costa, llegué á Halaieb, distante 465 millas [nauticas] de Suez, puesto militar en donde hay 30 soldados negros y una especie de gobernador, encargados de vigilar los barcos contrabandistas, á las tribus “bicharris” aliadas de los mahdistas y las embarcaciones de pescadores de perlas procedentes de la costa arábiga. Estos soldados no verifican grandes presas, pues como los gendarmes de la opereta de Offenbach, llegan siempre tarde». 

Més al sud troba les ruïnes de Suakim i tornà a penetrar en les velles necròpolis: «Después de haber derribado las losas y á una profundidad que varía entre un metro y un metro y medio, se encuentran osamentas, pero sin ningún vestigio de ataúd ni el menor indicio de sudario ó de ropas en que el cadáver pudiera haber estado envuelto [...] No encontré indicio alguno de embalsamamiento ni ninguno de esos objetos de barro tan comunes en tumbas antiguas».

Més al sud encara, fotografia Mohamed-Qol i la vall occidental, que ell anomena de Wadi-Gaber. De nou, els articles de la premsa s’interrompen abans de la fi anunciada pel títol de la sèrie. Tanmateix, deixen constància de l’interés etnogràfic d’Abargues. Ell descriu acuradament els costums dels «bisharin» i els fotografia. N’hem conservat tres imatges. Amb tot i això, l’arxiu etnogràfic del valencià hagué de ser ampli i interessant. El 1901, el setmanari La Ilustración Artística publicà un parell de fotografies més, amb el títol «Tipos del África Ecuatorial», que pertanyien a «la interesante y notable colección del señor Abargues de Sostén». Es tracta de grups de les ètnies bantú i shluh (o chleuch).

Com passà repetidament, el valencià visità diverses vegades la cort, on fou rebut pel monarca i distingit amb reconeixements per les seues expedicions. Però, enmig de la desfeta colonial espanyola, ni el govern ni l’empresariat animaren projectes a l’Àfrica oriental. El 1912 el mateix Alfons XIII rebé al valencià mentre estiuejava a Sant Sebastian. El borbó tenia 26 anys, poc més que els 19 que comptava el seu pare, Alfons XII, quan més de trenta anys abans també havia despatxat amb bones paraules al valencià.

Abargues continuà, potser a cavall entre El Caire i Khartum i alguns retorns a la Península Ibèrica, amb conferències i projectes econòmics, els fracàs dels quals el deixà en una situació summament precària. Amb 71 o 72 anys fou ocupat per l’administració del Protectorat a Larraix, però sabem que s’hi enfrontà a les autoritats militars. Potser tornà a Madrid. L’estiu del 1924 passà pel Museu de Ciències per organitzar el trasllat de col·leccions que encara tenia a El Caire. Deixà una targeta on es presenta com a «comendador» i que mostra que tenia fixada la seua residència a València. En la premsa valenciana publicà, fins i tot, articles sobre la situació d’Egipte.

El 14 de març del 1926, la premsa comunicà la seua mort, en la secció habitual de «Movimiento de la població el día de ayer». El falliment es va produir en l’Hospital provincial, per una miocarditis aguda. Per una confusió amb el mort precedent, s’hi va fer constar que tenia 65 anys, quan en realitat comptava 80 o 81. El seu últim viatge fou al cementeri d’El Cabanyal, d’El Grau o de Natzaret (no consta en altres i els registres d’aquests es perderen).

El militar i africanista Tomás García Figueras va escriure el 1952: «Nuestros grandes africanistas, Abargues de Sostén, Iradier, Costa, Cervera, Bonelli, refiriéndonos sólo a los de la segunda mitad del siglo XIX, se movían completamente en el vacío. Ningún aliento de la opinión daba calor a su obra, antes al contrario, parecía como si ellos no lucharan al servicio de la grandeza de España, como si ellos no fueran los únicos que veían con claridad el despertar del continente africano, de cuya evolución España no podía encontrarse ausente. [...] La España oficial se volvería de espalda a la inquietud africana, y mientras otros pueblos echaban los cimientos de sus grandes Imperios del continente negro, Iradier, Abargues de Sostén, Murga, Gatell..., que nada tenían que envidiar a los mejores exploradores extranjeros, rompían una y otra vez lanzas por una causa que no tenía la menor comprensión del Estado...». Així fou.

Les aventures de l’explorador valencià Víctor Abargues (IV): L’antiga ruta del desert

 [Tafaneries valencianes, 27/08/2023, html ací]

Després de les recerques egiptològiques, entre els enderrocs dels temples de l’Alt Nil, i de la perillosa expedició per les terres inexplorades d’Abissínia, el valencià Víctor Abargues contemplà com els seus esforços no aconseguien reorientar la política colonial espanyola a l’Àfrica oriental. Tot al contrari, la Conferència de Berlín (que començà el novembre del 1884), auspiciada per Bismarck, reservà aquells territoris a Gran Bretanya i Itàlia, reduint els dominis de la corona espanyola a una part del protectorat del Marroc, Ifni, el Sahara occidental i l’anomenada Guinea espanyola. No res del que havia proposat Abargues. Fixà probablement la seua residència a El Caire i es dedicà a composar la novel·la Escacs al rei, publicada a la capital d’Egipte en francés. L’obra és un folletí sobre sobirà nassarita Yússuf II, a la mort del qual el succeí el seu fill Muhàmmad VII i a aquest el seu germà Yússuf III. Abargues presentà els dos fills nascuts de mares diferents i pugnant per l’estima de Zahra, una dona bellíssima, enamorada de Yússuf. La prosa és d’un romanticisme recargolat: «Les muntanyes, les valls, les planes; les plantes, els arbres i tot allò que viu despert en el contacte fluídic de l’aurora, que envoltada de núvols vaporosos d’una blancor nacrada, arrossega sobre el seu front la rica diadema de brillants i robins que el sol ha posat sobre aquestes trenes d’or» (trad. literal). Potser va preveure una continuació o tal vegada una sèrie que abastara el període fins a la conquesta de Granada per Isabel de Castella i Ferran d’Aragó, però no hem localitzat més relats.

Cap al 1893 o 1894, Abargues començà una nova exploració, que narrà posteriorment a les planes de La Ilustració Española en «Notas del viaje al Oasis de Jargueh». La crònica, però, es va interrompre perquè aquesta revista i tota la premsa es concentrà en la insurrecció cubana, els combats que es desencadenaren a l’illa i la desfeta del colonialisme espanyol.

Aquesta vegada, Abargues s’endinsà al dur desert, al ponent del Nil. És fàcil entendre que totes les grans expedicions del valencià tingueren una característica comuna: buscar camins per a penetrar, des de la Mediterrània, al cor d’Àfrica. En aquest cas es tractava de recuperar una antiga ruta de caravanes. Així ho va descriure Abargues: «Esas caravanas seguían la ruta llamada de “El-Arbain”, ó camino de los cuarenta días, por emplear cuarenta días una caravana en llegar desde Cordufán á Jargueh, y aportaban todos los productos del África Central: marfil, plumas de avestruz, gomas, ébano, etc.»

Abargues bé pot aspirar a ser el primer antropòleg valencià. Com havia fet en l’expedició per Abissínia i com tornarà a fer en l’exploració posterior de la Mar Roja, dibuixà, fotografià i va descriure els pobles que s’hi trobà, la qual cosa fou afavorida pel seu prodigiós plurilingüisme. Hem conservat fragments com aquest: «Naturalmente se ha producido en Jargueh una mezcla de razas con las del Sudán. La religión de los habitantes es la mahometana. No son, sin embargo, fanáticos, y aun se muestran muy ignorantes de los preceptos del Corán: son, por temperamento, bastante perezosos. El ardiente clima los deja rendidos y hace que se muestren indolentes». El valencià continuà amb la seua indagació de les necròpolis, que havia començat als temples de l’Alt Nil. Així en va descriure una pròxima al temple d’Ibis: «Esas casas tienen casi todas intercolumnios al exterior; están compuestas de diversas cámaras abovedadas. La una servía para depositar el cadáver antes de colocarlo en la cueva que se encuentra debajo; otra para las ofrendas; otras estaban destinadas al rezo, etc. Cada una de esa especie de casas pertenecía á una familia, que enterraba en ella á los suyos». També deixà constància de l’antiga fortalesa Darawish. En els dos casos, la comparació de les fotografies d’Abargues (traslladades a dibuix per Vehil, un artista habitual en les publicacions catalanes de l’època) amb imatges actuals permeten apreciar com el temps sembla aturat al mig del desert.

En la seua crònica, Abargues afirmà haver descobert un nou oasi i donar-li el nom del khedive o virrei d’Egipte d’aleshores: Oasi Abbàs. Cal dir que Abbàs Hilmí II d’Egipte fou khedive des del 1892, el que permet acreditar que l’exploració d’Abargues hagué de produir-se cap al 1893-94. On es troba aquest oasi descobert pel valencià? No hem trobat enregistrada la toponímia proposada per Abargues i l’única referència es que estava ubicat entre altres dos oasis: «el de Jargueh y el de Dakhleh» (Kharga i Dakhla, segons la toponímia actual). La via actual entre els dos oasis, pel mig del desert, descriu una corba convexa cap al sud i fa quasi 200 km. Per tant, podem imaginar que l’oasi trobat per Abargues s’hi trobaria pròxim. També n’hi ha un oasi uns 90 km al sud de Kharga, el de Baris, prop del qual es troben les restes de la fortalesa Darawish. [Continuarà]

Les aventures de l’explorador valencià Víctor Abargues (III): Els misteris de la reina de Saba

[Tafaneries valencianes, 21 d'agost del 2023, html ací]

El 12 de setembre del 1881, Víctor Abargues deixà la província del Zebul. Havia gaudit de l’hospitalitat del rei de reis i havia cartografiat amb precisió aquella regió. Amb raó va escriure que, en certs llocs, «he sido el primer viajero europeo que haya puesto los pies». Aleshores es dirigí a explorar el regne de Kaffa i els llacs Hayc i Hardibo. El dia 13 matà un lleó, el que causà un parell de dies de celebració en la seua expedició. Després es dirigí a Kobo i va fer el camí cap al llac Gemeri. Encara que no ho contà a les seues memòries, un tram d’aquest itinerari el va recórrer amb l’expedició francesa d’Achille Raffray, que encapçalava una missió semblant a la del valencià, encarregada per la Societat Geogràfica de París. Raffray tornà a França el 1882 i impartí una conferència en el qual es projectaren uns vidres amb dibuixos fets a partir de les seues fotografies. En un d’ells, l’anomenat «Abyssinie. 3, Campement franco-espagnol sur les bords de la Gouline» podem identificar per les banderes les tendes de Raffray (al centre) i d’Abargues (a l’esquerra).

El 21 de setembre del 1881, Abargues plantà el campament a la vora del llac Hayc, que explorà, enregistrant la fauna (amb exemplars com l’hipopòtam d’Abissínia), i la prodigiosa flora (amb arbres, com ara el kelto, que no poden abraçar una dotzena de persones). Descrigué l’illa a ponent del llac, que ara és un istme, on hi ha un monestir ortodoxe fundat al segle XIII, amb una rica biblioteca de pergamins antics. El mateix Abargues havia portat a Madrid, anys enrere, un evangeli copte datat l’any 800, per la qual cosa podem suposar que s’interessà per aquells textos i que els pogué consultar. Després va marxar al llac Hardibo, que també estudià. En la seua convivència amb alguns grups de Gallas va fer un descobriment singular: «Sesenta y dos palabras gallas he hallado que tienen la misma pronunciación, sentido y sonido fonético que en el idioma vascuence». Temps després li ho comunicà al jesuïta Fidel Fita, estudiós del basc. Ignorem què se n’ha fet d’aquesta línia de recerca.

Després, l’explorador valencià decidí fer una arriscada incursió cap a llevant, fins a les actuals ciutats de Logia o Dubti, a la ribera del Awash, on fou descobert pels terribles guerrers: un grup de Somalis-Adals de l’ètnica dels Gallas. Fou el seu home de confiança, Uoschó, qui va advertir Abargues que un nombrós grup de guerrers que havia acampat relativament a prop representaven un perill mortal: «Són Gallas o Somalis-Adals, que ens han descobert, i la intenció dels quals és assassinar-nos per a robar-nos. No són homes, són dimonis». Aleshores, Abargues elaborà un sofisticat pla de fugida. Només podien aventurar-se a creuar el riu Awash i calia entetindre els guerrers per guanyar temps. Escrigué cartes que deixà a Uoschó, que va romandre al campament, alimentant les fogueres i disparant, de tant en tant, el fusell d’Abargues. Protegits per la nit, la caravana marxà del campament i enfilà el camí del riu. Les mules nadaren bé, però soltar-se d’elles equivalia a ser arrossegat pel fort corrent del riu. A més del perill dels cocodrils, hipopòtams i altres animals. L’expedició va perdre dos homes i dos mules. Després, continuaren caminant sense parar, amb tremolons, arraps de les espines de les plantes i la roba esgarrada. A les 6 del matí havien marxat 25 kilòmetres, descansaren, tornaren a creuar el riu en una corba i s’amagaren en un bosc per menjar alguna cosa. Un home que patia febres morí. Uoschó, que havia entretingut els guerrers, pogué fugir i es retrobà amb el grup onze dies després, ja prop del llac Hardibo. El 1935 es publicà un article sobre les aventures d’Abargues, il·lustrat amb el dibuix d’un membre de la seua expedició, que podem suposar el mateix Uoschó.

L’expedició continuà camí cap al Nil Blau, que trobà en les anomenades Catarates del Nil Fumejant. Seguí pel riu fins al llac Tana, la riba de llevant del qual fou probablement el punt més occidental de la seua expedició. S’hi trobava cansat i decidí tornar a Àdua.

En el camí de tornada, decidí descansar a Gondar, on encara es conservaven construccions del domini portugués del segle XV. Abargues troba restes arqueològiques que identificà amb la tomba de Cristóvão da Gama, fill de Vasco de Gama, que va morir a la batalla de Wofla (1542). Realment, el cos de Cristóvão da Gama fou retornat a Portugal pel jesuïta Jerónimo Lobo, autor d’una de les primeres descripcions del curs del Nil i les terres d’Abissínia. Per tant, el que trobà Abargues seria més bé una primera tomba, un túmul o un recordatori de la batalla. De camí a Àdua, descobrí en una església unes campanetes o tzalasel, que considerà que eren de l’època de Cristóvão da Gama. Finalment arribà a Àdua, però aleshores rebé l’ordre de comparéixer de nou davant del rei de reis, davant del negus Joan, que amenaçava amb matar-lo.

En lloc de fugir, Abargues es presentà davant del rei Joan, al qual «un intrigante» (tal vegada algun diplomàtic alemany o italià) havia fet creure que els presents que li havia entregat per part de la corona espanyola eren quincalla comprada a Egipte. El valencià aconseguí convéncer el negus que no era així, i la seua mateixa presència, exposant-se a la mort, n’era un bon argument. El monarca ho va reconéixer i el recompensà amb regals (vestits, una pell de pantera, un escut, un sable, dues llances reials, una sella de muntar, etc.).

De nou a Àdua, Abargues hagué de renunciar a continuar amb l’exploració del regne de Kaffa i dirigir-se a l’Àfrica central. Va refer el camí al port de Massaua i embarcà per la Mar Roja en direcció nord. El 6 de juny del 1882 arribà a Suez, amb deu caixes d’instruments matemàtics i col·leccions científiques. La seua expedició havia durat 16 mesos i alguns dies. [Continuarà]

Les aventures de l’explorador valencià Víctor Abargues (II): A les muntanyes d’Etiòpia i amb el rei de reis

[Tafaneries valencianes, 14/08/2023, html ací]

Cap al 1879, la investigació del valencià Juan Víctor Abargues de Sostén dels temples de l’Alt Nil havia sigut reconeguda a la cort. Donant satisfacció a l’interés per l’egiptologia, aquest home culte, amic del virrei d’Egipte, n’havia aportat valuoses restes de l’època faraònica, però també peces antigues de les cultures coptes, plantes i animals, així com estudis erudits. La seua proposta fou que la corona espanyola estenguera el seu domini colonial a la banda oriental de l’Àfrica, el continent enigmàtic. Ara bé exigia una exploració prèvia i ningú com ell per encapçalar-la. Per la seua influència, el rei Alfons XII va impular la Societat Geogràfica i poc després s’establí l’Associació Científica per a les Exploracions a l’Àfrica (1879), seguint la iniciativa del rei Leopold II que defensava la tasca humanitària d’alliberar el continent de l’esclavitud. Darrere de la filantropia, hi havia l’impuls capitalista per obrir noves vies comercials que permeteren l’explotació dels recursos d’un continent que es repartiren les potències europees en la Conferència de Berlín (1884-85). Un lustre decisiu de trànsit entre el colonialisme i l’imperialisme, en el qual el nostre protagonista encetà la seua aventura més perillosa.

Tornem al 1879, Abargues fou designat per encapçalar una expedició espanyola al centre d’Àfrica. Però les aportacions econòmiques foren escasses i hagué de passar per Barcelona per aconseguir-ne suport de la «fàbrica catalana». De nou a El Caire, s’hagué d’enfrontar a legacions diplomàtiques mandroses en aconseguir cartes de trànsit que l’avalaren front als reietons de l’interior. El seu objectiu era arribar a entrevistar-se amb el rei de reis, el monarca d’Abissínia, i continuar camí més al sud encara, fins que les forces o els recursos econòmics ho permeteren. Calia establir una via des del Mar Roig al cord d’Àfrica. Però amb l’escàs suport aconseguit només pot marxar ell, menys d’una dotzena d’homes, unes quantes mules, instrumental científic i el seu fusell. El podem imaginar com un Allan Quatermain a la recerca de les mines del rei Salomó.

Comença l’expedició

L’expedició començà el 6 de gener del 1881, quan Abargues embarcà al port de Suez amb rumb sud. Després de 16 dies de navegació arribà a la ciutat portuària de Massaua, ocupada aleshores per Egipte. El valencià hi va contractar traginers i mules. Partí el 26 de febrer, després d’aconseguir cartes i salconduits. Des de Massaua continuà camí a ponent, fins a Asmara, l’actual capital d’Eritrea, i creuant-se amb caravanes de comercians arribà a Dwarda. Després, trencà cap al sud, fins a Àdua, a hores d’ara en la frontera entre Eritrea i Etiòpia.

Des d’Àdua, acompanyat de huit homes, Víctor Abargues partí per pujar els cims més elevats del massís del Simien, les formes impressionants del qual es poden veure des de la ciutat. Partí cap a ponent en direcció al pic Ras Dashan. Quan creua el riu Tekezé aprofita per observacions botàniques. Conservem els seus dibuixos d’un baobab i d’una acàcia mimosa. Finalment s’endinsa en el massís del Simien. Poc després escrigué: «¿Quién sería capaz de contar los picos de granito, de magnitud enorme, que afectando formas extrañas y fantásticas, levantan sus cabezas denegridas en el espacio, mudos, silenciosos, amenazadores?... ¿Qué lápiz podría recoger sus bizarros contornos, que, á medida que se sube, parecen variar hasta lo infinito?... ¿Quién, reducir á números, el de los horrendos precipicios vertiginosos, sombríos y sin fondo que se abren por todas partes y á cada paso?». Finalment, corona el Ras Dashan i en calcula una altura de 4.631 metres (ara, mitjançant satèl·lits, es considera que té 4.550 metres).

Un explorador anterior, l’alemany Georg W. Schimper (mort a Àdua dos anys abans), s’havia preguntat si un pic que es podia veure més al sud era encara més alt. Abargues s’aventurà a comprovar-ho, en mig d’un temporal de neu. Quan arribà al cim, el termòmetre marcava -12º. La seua estimació de l’altura del Bwahit fou de 4.917 metres, i per tant considerà que era la muntanya més elevada del Simien. N’estava exultant: “¡Nunca, señores, me he visto colocado a tanta altura!”. Actualment es considera que només s’eleva uns 4.430 o 4.437 metres. Durant anys, la geografia francesa bateja el Bwait com el pic «Abargues-de-Sosten».

Convocat pel rei de reis

Torna a Àdua i aleshores rebé l’ordre del «rei de reis» de reunir-se amb ell. El monarca estava en una campanya bèl·lica a la desconeguda regió del «Zebul». El 23 de maig del 1881, Abargues partí d’Àdua en direcció a llevant. Va fer el camí per Hawzen i Mekele i trencà al sud, deixant les muntanyes d’Etiòpia a l’esquerra fins arribar a Kobo.

El 12 de juliol arribà al campament de «Sa Majestat el rei Joan, “l’elegit del Senyor, Rei de Reis de la Sió d’Etiòpia i dels països que l’envolten», sabedor que el monarca podia donar-li honors com a un dignatari o condemnar-lo immediatament a mort com a enemic o espia. En aquella regió, l’expedició de Guilietti-Biglieri havia sigut massacrada a la fi del maig d’aquell any, la de Bianchi ho seria tres anys després i la de León Barral, amb la seua dona, el 1886. Els riscos que assumí Víctor Abargues eren ben elevats. L’endemà fou portat a presència reial. Anys després va descriure extensament la trobada, amb detalls com aquest: «Habló éste [Joan] entonces con uno de sus ministros en voz baja, quien trasmitió la palabra real á otro segundo, y así sucesivamente, pasó por siete grandes de la corte hasta llegar á mí: el Rey me decía que fuera “bien llegado”». Entre d’altres regals, Abargues li portà un retrat a l’oli d’Alfons XII, que el «negus» Joan penjà en la seua cambra.

Abargues s’instal·là al campament reial, des del qual feu expedicions per cartografiar la regió. En un d’aquestes itineraris rebé la notícia que mil cinc-cents soldats abissinis havien atacat, saquejat i incendiat la missió d’Alitiéna, regentada per frares llatzaristes francesos i encapçalada per monsenyor Touvier, que ja anys abans havia advertir del assetjament que patien.

Víctor Abargues i els seus homes aconseguiren dispersar els abissinis i rescatar els frares, la qual cosa li seria agraïda temps després per les autoritats franceses i pel mateix papa de Roma. Amb tot, ni els cims del Simien, ni les arbitrarietats del negús, ni el salvament dels frares foren els majors perills de la seua exploració d’Abissínia, sinó allò que passà unes setmanes després. [Continuarà].

Les aventures de l’explorador valencià Víctor Abargues (I): Als temples egipcis perduts

[Tafaneries valencianes, 7 d'agost de 2023, link ací]

El 1867, la reina Isabel II decretà la creació del Museu Arqueològic Nacional (MAN). Un any després, el periodista i advocat Joaquín Balbín dictà una conferència sobre «Arqueologia egipcia». Allò marcà l’inicia al nostre país de l’interés per les restes de la civilització del Nil. El MAN havia d’aconseguir-ne peces. El primer intent el protagonitzà l’alcalde de Madrid, Manuel Galdó, quan assistí com a representant de la corona a la inauguració del gran Canal de Suez (1869), però no l’acompanyaren especialistes i el batlle tornà amb les mans buides. El segon, fou la missió arqueològica de la fragata Arapiles, encapçalada per Juan de Dios de la Rada (1871). En el seu periple per la Mediterrània, la missió va fer escala al port d’Alexandria, on aconseguí només una peça de l’època dels Ptolomeus. Continuà singladura sense endinsar-se al món de piràmides i temples faraònics, que aleshores estaven descobrint-se sota l’arena del desert. Dos anys després, l’Acadèmia Espanyola de Belles Arts de Roma n’organitzà un tercer intent egiptològic. Tres joves pensionats marxaren a les ruïnes de Grècia i Egipte. L’arquitecte Ramiro Amador de los Ríos remuntà el Nil i arribà fins a Karnak. A l’alt Nil es trobà amb un valencià: Juan Víctor Abargues de Sostén, que tenia la residència a Girga i que, pel seu compte, ja havia fet recerques dels jeroglífics i de les restes de la civilització egípcia antiga. El valencià aportà centenars de peces al MAN i algun estudi notable. Qui era aquest Víctor Abargues i per què havia arribat a l’Alt Nil?

La biografia de Víctor Abargues és tan apassionant com desconeguda. Va nàixer a València el 1845, fill d’un oficial de l’Armada valencià que, ferit a les Filipines pels «pirates» del sultanat de Sulu, hagué d’abandonar la carrera militar i reorientar la seua professió com a enginyer, aprofitant la formació matemàtica rebuda, probablement a Cartagena. Quan Víctor tenia tres anys, la família es traslladà a Beirut, perquè el pare fou contractat per la Companyia Imperial Francesa-Otomana per a obrir la primera carretera Beirut-Damasc. No només va aprendre el francés i l’àrab, sinó que també va fer recerques arqueològiques a l’Alt Líban. Prompte afegiria l’italià al seu poliglotisme, quan la família l’envià a fer la carrera d’arquitectura als Studi di Pavia, considerats aleshores la Universitat de Milà. Després marxà a París, per a graduar-se d’enginyer. La Ciutat de les Llums, la capital del segle XIX, estava exultant amb l’opereta de Jacques Öffenbach i els èxits de Ferdinand de Lesseps, que havia aconseguit separar dos continents i reduir a la meitat el viatge entre la Península Ibèrica i els seus dominis colonials a Filipines. La gran Exposició Universal de París del 1867 materialitzà aquell entusiasme. La premsa valenciana va escriure sobre l’Exposició: «Si no hubieran caducado los prodigios; si nuestra época, en vez de materialista fuera creyente en lo maravilloso, podría hoy añadir una más al catálogo de las maravillas». En aquell ambient, arribà a París el virrei d’Egipte, el khedive Ismaïl Paixà, per a visitar l’Exposició. Fou ell qui, probablement en persona, contractà el valencià per a les reformes que estava impulsant (carreteres i edificis públics). Qui millor que un jove dinàmic com el khedive per a fer-se amb els serveis del valencià, arquitecte i enginyer, amb una gran capacitat políglota i coneixedor de l’Orient Mitjà, per impulsar el Nou Egipte que volia construir Paixà?

Víctor Abargues va residir a El Caire, ciutat que va descriure i, temps després, va fotografiar. Hem conservat les seues cròniques de la pobresa dels camperols i de la cerimònia religiosa de la «Dosà» o del Tapís, en la qual un xeic a cavall i els seus serfs, portant el ric tapís que havia passat un any a la tomba de Mahoma, passava a cavall per damunt d’una catifa de creients, voluntàriament estesos a terra, amb el resultat de desenenes de morts i centenars de ferits.

A l’Alt Nil, Abargues investigà pel seu compte els temples d’Abydos i Denbera, i enregistrà als murs la seua presència (1873, 76 i 78, en el primer cas; 1877 i 78, en el segon). Quan arribà el pensionat de l’Acadèmia romana, Abargues l’acompanyà a Karnak i altres temples, que Amador de los Ríos il·lustrà amb les seues aqüarel·les. En aquesta mateixa època, Abargues proposà a la corona espanyola establir un territori colonial a la badia de Tanis, on ara hi ha la gran Port Saïd. No li’n feren cas.

El 1877, quan tindria uns 32 anys, Abargues tornà a Espanya (a partir d’aleshores, ho va fer periòdicament). Volgué entrar a la Península pel Grau de València, per visitar els seus origens. 

Després, fent servir el ferrocarril, portà centenars de peces per als museus de ciències naturals i arqueologia (donacions egípcies i també de la religió copta), plantes per al jardí botànic i animals africans vius per als jardins reials de La Granja. Fou rebut pels monarques i guardonat amb altes distincions.

En un d’aquest viatges, amb 33 anys, dictà una conferència a Madrid, que fou publicada com «Juicio del alma en el Amenthi según la doctrina religiosa del antiguo Egipto», on explicà amb detall les creences de la civilització del Nil sobre el trànsit al món del més enllà («el misteri de la psychostàsia», deien). Ho documentà amb un quadre pintat per ell, a escala, on reproduïa relleus del temple d’Abydos, que havia estudiat enmig dels enderrocs. Donà el quadre a l’Acadèmia d’Història, on encara es conserva.

Aquest jove valencià, que es va fer fotografiar amb les condecoracions i fou nomenat membre corresponent de les diverses acadèmies a les terres egípcies, havia guanyat una merescuda fama a la cort. També sabem que assistí al soterrament del pare del seu amic Ramiro Amador de los Ríos a Andalusia. Potser allà, en contemplar la magnificència del paisatge meridional, ell, bon coneixedor de la cultura àrab i del cresol de la Mediterrània, albirà el projecte d’una novel·la sobre el regne nassarí, de la qual parlarem més endavant.

De tornada a la cort i abans de regressar a Egipte, va rebre l’encàrrec més important de la seua vida: endinsar-se a l’Àfrica desconeguda i explorar aquelles terres en nom de la corona i amb el suport de l’empresariat. Acceptà, com sempre, animat per un alt sentit de servei al seu país. [Continuarà]

Herència i successió

 [Opinió , 25 de juliol del 2023, html ací]

Nunca más volveremos a pagar dos veces por lo mismo, no podemos mantener el impuesto de la muerte». Primera mesura del president Mazón; primera declaració: dos frases, dos fal·làcies. I tota una exhibició de la prestidigitació ideològica dels conservadors. En primer lloc: tributen les persones, ni els diners ni la mort. Si una persona incrementa el seu patrimoni ha de tributar progressivament. Lex dixit. Si ho fan dos persones, el mateix. L’important és l’andanada ideològica. No fa tant, el moviment obrer reivindicava la prohibició de les herències. La raó era clara: si no hi haguera més riquesa que la que es pot guanyar amb el treball, s’arribaria a una societat més igualitària (recordem que la igualtat no és un dret, sinó un valor fonamental de la Constitució). Per això, cal recordar-li a socialistes i comunistes que allò que havia de ser «social» o «comú» era tot just la propietat o, si més no, el capital. Ben mirat, aquest argument del moviment obrer no feia més que repetir el que tot just va invocar la burgesia per procedir a l’acumulació originària. Precisament l’apropiació dels recursos colonials es va fer adduint el «dret» (Locke) d’aquells que posaven en marxa una economia productiva (id est: capitalista) front als usos que en feien els indígenes. El valor de canvi front al valor d’ús. Un debat que encara cueja (hi teniu els recents llibres de Loick, L’abús de la propietat, o Honneth, El sobirà treballador). Precisament recuperar els habitatges buits dels fons voltors invoca un principi anàleg: «millor okupa-rehabilitar que posseir-deteriorar!», que diuen els alemanys. I una cosa semblant podríem pensar de masses forestals abandonades en risc d’incendi i que representen pèrdues de recursos públics i, de vegades, de vides. Els ideòlegs de la burgesia haurien d’aclarir-se, doncs: si el fonament de l’apropiació és el treball, que s’aplique a tot. Si no, que tornen l’apropiació colonial. No són teòrics, sinó convinencers. Però seguim amb l’artilleria conservadora del president Mazón. Al remat, no és més que una derivació de la gran maniobra ideològica dels megarics, una elit que vol emancipar-se (com explicaren Ariño i Romero) i que torna a l’argument ranci del dret natural a la propietat, per damunt de l’ordenació constitucional i la funció social que la Carta Magna l’atribueix, o millor encara: opta perquè siguen els mateixos rics els que determinen, si volen, la funció social d’allò que han guanyat amb la seua «cultura de l’esforç» (ja ho va predicar Sloterdijk). Nyas! Quin esforç han fet les hereves Botín, Ortega o Borbó? L’economia diu que els megarics són un fenòmen nou i les generacions presents i futures disposaran d’una porció major de les seues rendes pel que puguen heretar que pel que hagen de treballar (i menys encara pel que puguen estudiar) (Piketty). Fins ahí, la ciència. Més enllà, ideologia conservadora.

Això ho pagaré jo

 [Opinió, 28/6/2023, html ací]

El 48,4% de la població valenciana es considera classe mitja-mitja (CIS 3402), camp en saó per a trilers de la política.

Imaginem que hem arribat a un restaurant. «Menú o carta?», ens pregunten amb fingida indiferència, mentre ens fan creure que només podem triar una opció del fals dilema «comunisme o llibertat». «Freedom! Freedom!» –exclamem els clients. Aleshores el polític triler mira la carta i ens recomana, per exemple: «Libre elección de centro educativo». I nosaltres, com a orgullosa classe mitjana, acceptem.

Al País Valencià, la despesa mitjana per unitat familiar en ensenyament és de 445,8 euros (INE, Enquesta pressuposts familiars, 2021). Però, atenció!, la quota per alumne als centres privats d’ensenyament no universitaris és de 1.690 euros i de 5.466 als centres universitaris. Sumeu si teniu dos o tres fills. I estem parlant de quotes «declarades» per les mateixes empreses (INE, Finançament ensenyament privat, curs 2020/21). Menú o carta?

Lliure elecció de centre educatiu vol dir, clar i ras, que les famílies amb possibilitats poden desplaçar els seus fills als centres de la seua preferència i que l’alumnat amb menys recursos es concentra en els menys valorats. Finalment trobem centres públics amb més problemes («més complexitat», en diu l’eufemisme); fet que en comporta menys demanda; i que acaba en unitats tancades de l’escola vertaderament pública, la que no imposa uniformes ni quotes estranyes per a seleccionar el seu alumnat. Ja ho hem experimentat al País Valencià. És la mà d’Adam Smith, que sempre estreny el coll dels pobres. Mentrestant, les empreses privades veuen incrementada la seua demanda i poden pujar les quotes. Menú o carta? Comunisme o llibertat? Els Beneficis dels centres d’ensenyament privat a Espanya sumen 755 milions d’euros anuals (dades INE). Més que Mercadona. Més de 2 milions d’euros, al dia. A molts d’ells, d’ideari religiós, caldria recordar-los :«Regnum meum non est de mundo hoc». Cada minut: 1.400 euros de benefici.

Menú o carta? El polític triler té més recomanacions: «Un plan sanitario que asegure una atención ágil y de calidad en todo el territorio». «Freedom for quality!» –exclamem els clients, i fem dentetes–. Però encara hi ha qui no se n’ha assabentat bé i pregunta: «En hospitals públics, no?». I el polític triler, amb posat d’ofés, li retrau: «Però no estaven vostés demanant a la carta?» («són relacions comercials», fou l’eufemisme que emprà aquella política que justificà el benefici de les mascaretes del seu germà).

Al País Valencià, la despesa sanitària de les famílies és de 2.565 milions d’euros, un «meló» que ha crescut un 61,8% als últims 15 anys (INE, Pressuposts familiars), i del qual se’n poden traure bones tallaes!

El polític triler recomana unes suculentes postres: «Libre elección de la lengua de enseñanza». «Freedom! Of course!» –repetim.

Si consultem el percentatge de persones que parlen tres o més llengües, trobem que són a Catalunya el 55,3% i a Múrcia el 12,4% (INE, Activitats aprenentatge, 2016, últimes dades). El polític triler sap que el plurilingüisme és una competència necessària i que l'haurem de pagar, si no ara, més endavant (l’eufemisme és: «més idiomes suposen més empleabilitat»). Les acadèmies de llengües i les empreses de cursos a l’estranger es freguen les mans. Hi tenim un exemple en la princesa espanyola que ha estudiat a Gal·les.

Conscient que els clients han començat a palpar-se la cartera, el polític triler remata amb un oferiment que vol semblar generós: «Eliminaremos la tasa turística. Als cafés convida la casa».

València subtil

[Opinió, 28/5/2023, html ací]

«Subtil» tant és diu d’allò que és delicat o lleuger, com del que revela enginy o agudesa. Els dos sentits s’adiuen amb el llibre publicat per Albert Ferrer Orts sobre la València del Renaixement. Les «subtileses renaixentistes», que esmenta el títol, són aquelles delicadeses artístiques que l’autor explica amb mestratge, però també l’agudesa de la tesi que subjau a l’obra: València i el País no tenen millor espill on contemplar-se que el llarg segle daurat entre la coronació de d’Alfons el Magnànim i la mort de la virreina Mencía de Mendoza. Ni la defensa de l’arxiduc d’Àustria que finalitzà als camps d’Almansa, ni l’efímera capital republicana, ni –molt menys! – la ciutat Potemkin dels grans esdeveniments i les bosses Vuitton (i encara hi ha qui se n’enorgulleix!) proporcionen millor guiatge per al nostre futur que aquella urbs agosarada, florentina o italianitzant, no més gran que l’actual Gandia, que il·luminà la Mediterrània occidental. Els llirs del senyor de Beniarjó, sí, però també –o millor– els relleus d’alabastre de Giuliano di Nofri, ara a la capella del Sant Calze, passaren la pàgina de la història.

Perquè el Cap i casal i el seu Regne, com bé explica el professor Ferrer, fou renaixentista abans que humanista, i gràcies a aquella avantguarda artística (com va ocórrer tantes vegades, des de Berlín a Nova York), esdevingué el prodigi, freqüentment a contrapel de d’una noblesa venuda i d’una burgesia vençuda. Aquestes subtileses cal descobrir-les, com també diu el títol, «a colp d’ull», val a dir, no mitjançant una ullada involuntària, sinó amb la contemplació d’aquelles obres, potser conegudes, que amb les explicacions de l’autor palesen la seua contundència per rememorar un passat esplendorós. I encara que en general no és recomanable, ací s’agraeix que l’editorial Ulleye haja optat pel satinat que resalta la policromia de les moltíssimes obres reproduïdes i també pel format de butxaca.

Lloc destacat en l’obra, però no en l’interés actual, tenen els nostres personatges de dimensió continental: l’esmentada marquesa del Cenete, Joan Lluís Vives o Josep Vicent Macip, més conegut com Joan de Joanes, tres exemples d’excel·lència insuficientment reconeguda –com diu l’autor del llibre–, que han estudiat bé el professor Ferrer i la seua filla Estefania, també historiadora de l’art. Les reflexions museístiques que clouen el llibre són ben escaients en aquest temps de museus també d’excel·lència insuficient reconeguda, com el de Belles Arts. Subtileses imprescindibles.

La persona que hissà la tricolor

[Tafaneries valencianes, 24 d'abril del 2023, html ací pdf ací]

El periodista Paco Cerdà ha publicat recentment una magnífica narració sobre el dia que fou proclamada la II República Espanyola, titulada precisament 14 d’Abril, un llibre molt recomanable que recupera xicotetes històries, freqüentment dramàtiques, d’aquell dia memorable, quan es desbordà l’alegria col·lectiva i caigueren algunes víctimes innocents.

La premsa de l’època permet esbrinar que la persona que tingué l’honor d’hissar la bandera tricolor a l’Ajuntament de València fou Juan Bautista Brau Sanoguera. No existia aleshores el conegut balcó, que l’alcalde Joan Ribó democratitzà, i a les astes de les banderes s’accedia per tres finestres, entre columnetes, ubicades en la part superior de l’arc central de la portalada. Anys després, quan fou construïda la balconada, l’arc fou repujat i se cegaren aquestes finestres.

Juan Bautista Brau, que havia sigut elegit regidor en les llistes del Partit d’Unió Republicana Autonomista (PURA), arribà aquell dia a la plaça, aleshores d’Emilio Castelar, amb altres electes, com ara Vicente Juan Mira i Vicente San Vicente, i una gentada en manifestació procedent dels poblats marítims. S’uniren a les persones que celebraven la caiguda de la monarquia i la fugida dels borbons. El Pueblo titulà a tota plana el crit habitual de les estacions ferroviàries: «Viatgers, al tren!», que tant es podia entendre com una al·lusió a la marxa de la família reial, com al fet d’afegir-se col·lectivament al nou període històric que s’obria de manera joiosa.

En mig de les manifestacions espontànies, Brau i els seus acompanyants aconseguiren dues banderes republicanes del Casino de la Fraternitat Republicana Socialista de Russafa: una flamejà a l’ajuntament i l’altra a la redacció del diari El Pueblo, a l’actual carrer Joan d’Àustria. Precisament, quan per les finestretes de la façana de l’Ajuntament de València, penjà la tricolor, estava acompanyat dels fills de Blasco Ibáñez, el fundador del diari. En les dependències municipals ja s’hauria constituït la Junta Provisional de Govern.

Juan Bautista Brau Sanoguera fou agent de duanes, val a dir, un empresari comercial, que tingué el seu negoci al lloc 37 de la platja de Llevant. Va contraure matrimoni amb Concepción Barberá Correcher, i tingueren quatre fills, que, com era habitual, anomenaren amb diminutius per la coincidència amb el nom dels progenitors o altres familiars: Conchita, Juanito, Maruja i Pepito.

El 1911, Juan Bautista i el seu germà, Miguel, aleshores primer maquinista naval, sol·licitaren autorització a l’ajuntament per ocupar uns terrenys a la platja de Llevant i desenvolupar el seu negoci comercial. Tenien una altra germana, Dolores. Tres anys més tard, els anuaris comercials ja el presentaven com «agent d’embarcament i desembarcament, dedicat a tot tipus de mercaderies».

Poc abans, el 1913, va concórrer com a candidat en una renovació de regidors municipals pel districte del Port i en fou elegit. Encetà llavors un llarg compromís polític, presidit pel seu republicanisme. Potser el convenciment que la República no era només una forma diferent de govern, sinó l’expressió més nítida dels ideals de justícia i llibertat en una societat desigual, en el qual la nissaga dels borbons (com s’ha comprovat històricament una i altra vegada) no eren més que sangoneres inútils, li havia arribat del seu oncle, José Sanoguera Victoriano, que lluità a les barricades el 1869 per defensar la I República i morí en novembre del 1915.

Aquell mateix any, potser com a homenatge al seu oncle, Juan Bautista Brau fundà el Centre de Fusió Republicana ‘El Far’ dels Poblats Marítims, del qual fou elegit president. Gaudí de molta popularitat, com acredita el fet que, elecció rere elecció, obtingué el suport popular en llistes republicanes i, durant la dictadura de Primo de Rivera, es presentà a Madrid per defensar els interessos de les classes treballadores com a comissionat de diverses associacions (d’obrers, pescadors, mestres d’aixa, etc.), per eliminar un antipopular impost de cèdules personals. Quan fou nomenat regidor, arribà a tinent d’alcalde de l’Ajuntament de València. La població d’El Cabanyal reconegué les millores que havia aconseguit Juan Bautista Brau no només atorgant-li el suport polític, sinó també amb altres distincions, com ara el seu nomenament com a soci d’honor de l’Ateneu Musical d’El Port. Fins i tot sembla que es retolà un carrer amb el seu nom, encara que no hem pogut localitzar l’expedient (potser desaparegué durant el franquisme), la travessia que fou rebatejada com Arnau Johan el 1948, i on sembla que perviuen llambordes originals. Precisament ell fou considerat un promotor de la incorporació de carrers empedrats al Marítim. També la seua filla, Conchita, tingué un carrer dedicat, l’actual de les Drassanes, a proposta de les Agrupacions Femenines de Fraternitat Republicana. Una dona que mereixeria una biografia.

A més dels càrrecs municipals, Juan Bautista Brau fou nomenat conseller en la companyia Trasmediterránea, responsabilitat de la qual va dimitir el març del 36 per raons personals, potser intuí el suport que l’accionista Juan March prestà als generals insurrectes que donaren un colp d’Estat el mes següent. Així mateix, Juan Bautista Brau fou cap de la delegació Hidràulica del Xúquer, d’on també presentà la dimissió per incompatibilitat amb la política del seu superior, quan nomenaren ministre d’Obres Públiques a Luis Lucia, valencià també i membre de la dretana CEDA.

En imposar-se la dictadura franquista, Juan Bautista Brau fou tancat a la presó de Sant Miquel dels Reis. Ser membre de la francmaçoneria (sembla que hi va formar part, de la Federació Valentina núm. 93) fou un càrrec més en la repressió del republicanisme, castigat amb dotze anys de presó i inhabilitació permanent. Temps després fou alliberat per raó de vellesa i malalt de tuberculosi, amb la prohibició expressa d’acostar-se als Poblats Marítims. Aleshores hagué de traslladar la seua residència pel carrer Mestre Sosa, en l’època travessat per la línia fèrria a Conca i Madrid. Les últimes jornades de la seua vida estigueren marcades per les esbufegades i les xiuletades periòdiques de les locomotores de vapor.

L’octubre del 1949, el magistrat Salvador Perepérez Boquera, del jutjat de primera instància número 4 de València, decretà el sobreseïment de les responsabilitats polítiques de Juan Bautista Brau i altres represaliats. L’exculpació, però, arribà tard, perquè el vell republicà que hissà la tricolor al balcó de l’Ajuntament havia mort l’agost del 1946. El seu fèretre fou portat al cementeri del Cabanyal, enmig d’una gran manifestació popular de condol. El cadàver de Juan Bautista Brau tornà definitivament al seu barri i la nombrosa presència de persones constituí un silenciós «Visca la República!».

La possible orientació del Micalet

 [Tafaneries valencianes, 17/04/2023, html ací, pdf ací]

Tradicionalment es considera que el Micalet, el campanar més conegut de València, no presenta una orientació determinada. Però és improbable que una obra que costà tant de fer es plantara de qualsevol manera. Explicaré ací una hipòtesi plausible, a saber, que en la seua construcció, la torre s’orientà amb una brúixola, val a dir, cap al nord magnètic, el que permetria que, a més de campanar i talaia privilegiada, fora una torre dels vents al cor de la ciutat.

Una torre dels vents, des de la construïda al segle I per l’astrònom Andrònic de Cirros a l’àgora d’Atenes, és una edificació octagonal, amb cadascuna de les seues façanes orientada a un punt cardinal, val a dir, a un dels vuit vents tradicionals en la Mediterrània. Amb un penell dalt, la torre esdevenia una gran rosa dels vents.

Cal fer dues explicacions prèvies. En primer lloc, la brúixola o compàs és un antic invent xinés, que adoptaren els àrabs. En un recipient amb un líquid surava una fusteta amb mineral de magnetita o una agulla imantada, un fenomen, el de la imantació, conegut des del segle XII a Europa, on foren descrites brúixoles ja en el segle XIII. Cap al 1302, un amalfità, Flavio Gioia, «descobrí» la brúixola seca. A la Corona d’Aragó, la brúixola pogué arribar per via àrab o pel vincle tradicional amb la Itàlia meridional. En segon lloc, és conegut que el Nord magnètic oscil·la respecte del Nord geogràfic. Aquesta «declinació» fou observada al segle XV i començà a mesurar-se al segle XVI.

Hem de remuntar-nos ara a la segona meitat del segle XIV, quan començà a construir-se el Micalet, tot just en el període entre la difusió de la brúixola i el coneixement de la declinació magnètica. El llibre del canonge José Sanchis Sivera sobre la Catedral de València permet reconstruir bé el que esdevingué. El maig del 1376, el rei Pere el Cerimoniós accedí a la súplica del Capítol catedralici per tal de construir un nou campanar. El rei atorgà competències per a expropiar cases i ocupar carrers. El març del 1380, segons el ««Libre de Obres», Anthoni Escala començà a obrir un clot per als fonaments. Andreu Julià, que ja s’havia encarregat de l’aula capitular (capella del Sant Calze), fou el primer mestre d’obres del campanar i qui s’encarregà d’establir l’orientació definitiva. Així anotaren al Libre de Obres: “»Ítem comprí dimarts, a tres dies del mes de juliol [1380], dos dotzenes de fils d’espart per a obs [la necessitat] de mesurar lo campanar, lo qual mesurava e asenyalava lo dit mestre, presents lo batle, jurats e capítol, e semblantment un feix de cannes...»; «Ítem comprí més per al dit mesurament una lliura de claus...»; «Ítem doní a dos hòmens que ajudaren al dit mestre a senyalar lo dit campanar, ço és mostran ço que obs avia per al dit edifici, presens dits batle, jurats e capítol...»

Quan el mestre Julià «assenyalà» la torre, estava clar que seria octagonal i la més elevada, però només anys després es plantejà la qüestió estètica del segment que albergaria les campanes. Segons Sanchis Sivera, el Micalet arribà al tercer cos (l’habitació dels sagristans) el 1412. Dos anys després donaren 50 florins a Pere Balaguer, el constructor de la Porta de Serrans, per a les despeses del viatge a diverses ciutats per veure campanars i copiar-ne allò més bonic. Un quart de segle abans, quan el mestre Julià va «senyalar lo dit campanar», haguera sigut fàcil seguir la mateixa alineació de la Seu i de la seua aula capitular, feta pel mateix Julià; però no continuaren aquella orientació.

Si, com suposem, el mestre d’obres volia orientar la nova torre al nord (o a l’est, cap a Terra Santa) disposava de tres mètodes. El primer, l’ús de l’estrella Polar de la constel·lació de l’Ossa Menor, que marca el nord, però, com hem vist, l’orientació es realitzà de dia. El segon, la posició del sol, la qual cosa seria fàcil amb un rellotge precís, però el primer rellotge mecànic s’instal·là a la ciutat el 1403; també es podria determinar amb una llapissera i una corda, si es tenen coneixements de gnomònica (com m’ha Si, com suposem, el mestre d’obres volia orientar la nova torre al nord (o a l’est, cap a Terra Santa) disposava de tres mètodes. El primer, l’ús de l’estrella Polar de la constel·lació de l’Ossa Menor, que marca el nord, però, com hem vist, l’orientació es realitzà de dia. El segon, la posició del sol, la qual cosa seria fàcil amb un rellotge precís, però el primer rellotge mecànic s’instal·là a la ciutat el 1403; també es podria determinar amb una llapissera i una corda, si es tenen Si, com suposem, el mestre d’obres volia orientar la nova torre al nord (o a l’est, cap a Terra Santa) disposava de tres mètodes. El primer, l’ús de l’estrella Polar de la constel·lació de l’Ossa Menor, que marca el nord, però, com hem vist, l’orientació es realitzà de dia. El segon, la posició del sol, la qual cosa seria fàcil amb un rellotge precís, però el primer rellotge mecànic s’instal·là a la ciutat el 1403; també es podria determinar amb una llapissera i una corda, si es tenen coneixements de gnomònica (com m’ha comentat l’expert i novel·lista Joan Olivares). Els tenia Julià? El tercer, l’ús de la brúixola o compàs, que permetia alinear la torre amb el nord. Suposem que ho van fer així, sense saber que el nord magnètic varia amb el temps. Ara sabem que intervenen diversos factors en aquesta «declinació» per la qual cosa la seua representació no forma una corba de tipus sinusoidal perfecta. Els models que hem consultat comencen el 1590 i, per tant, no proporcionen el valor de l’any 1380, encara que el podem suposar per una extrapolació imperfecta. D’una altra banda, cal mesurar amb precisió l’orientació de la torre (consulteu el gràfic).

Aquesta hipòtesi de l’orientació del Micalet amb el nord magnètic també explicaria per què ubicaren l’arc de la seua espadanya segons les actuals façanes sud-oest i nord-est. L’arc es construí segons l’orientació est-oest, o millor dit, amb el seu ull en la direcció nord-sud, però del que marcava el compàs a l’època (entre 1660 i 1736, la declinació varià des de 0,65º est a 14,01º oest).

Hi havia un avantatge complementari de fer servir la brúixola per indicar el nord, amb una declinació uns graus a l’est (respecte, per exemple, la Polar). Una línia est-oest apuntava amb més precisió a Terra Santa, ja fora a La Meca (amb una latitud 21,4º nord) o Jerusalem (31,7º nord), tot tenint en compte que el Micalet es troba a 39,4º nord. Val a dir, l’est espiritual estava una miqueta més al sud de l’est geogràfic. Aquesta hipotètica línia est-oest estava marcada per les inscripcions de l’interior del Micalet. A llevant (Terra Santa): «Christus regnat, Christus imperat, Christus ab omni malo nos defendat»; i a ponent un enigmàtic versicle de Sant Lluc (4: 30) «Ipse [Christus] autem transiens per medium illorum ibat», que parla de Jesucrist transitant entre la gentada, val a dir, entre l’est i l’oest.

Parle, que l'entenen

[Opinió, 8 d'abril del 2023, html ací]

 Per primera vegada en la història valenciana disposem de dades obtingudes amb la mateixa metodologia per comparar polítiques lingüístiques.

El 1995, any que Eduardo Zaplana ocupà la presidència de la Generalitat, el percentatge de persones que declaraven disposar de capacitat per parlar en valencià perfectament o bastant bé era del 69,5% a la zona de predomini lingüístic valencià. Als governs de Zaplana seguiren els de Francisco Camps i Alberto Fabra. Quan el Partit Popular va perdre la majoria parlamentària, l’any 2015, aquell percentatge estava en el 56,4%. Havia caigut 13 punts. Durant la presidència en la Generalitat de Ximo Puig, ha baixat al 54,9% (Enquesta del 2021, telefònica), 1,5 punts menys, pràcticament en el límits del marge d’error estadístic (1,25). És raonable suposar que s’ha aturat el ritme de la davallada.

El 1995, quan Zaplana obtingué el suport de les Corts per a formar govern, el percentatge de les persones que declaraven usar sempre o freqüentment el valencià a la llar era del 49,1%. Quan Fabra deixà la presidència, era del 29,0%. En 20 anys, l’ús a la llar s’havia desplomat 20 punts! La darrera enquesta d’ús, amb treball de camp del gener del 2023, mostra que el percentatge d’ús a la llar s’ha elevat fins al 31,6%. Com en el cas anterior, durant el govern de coalició anomenada del Botànic sembla haver-se aturat la davallada i, fins i tot, apareix un repunt de 2,6 punts que també està en els límits de l’error estadístic (en aquest cas: 3,1).

En el cas de l’ús del valencià al carrer, amb persones desconegudes, potser sí que s’ha produït un descens en el ritme de la caiguda, però tal vegada no tan notable. En arribar els governs del Partit Popular, el percentatge era del 26,7%. Quan es produí el canvi als governs de Ximo Puig, era del 17,9%. Ara s’estima en el 14,7%, amb els marges d’error estadístic indicats.

Una de les causes probables de la pèrdua d’ús al carrer es troba en la infravaloració que fem de les competències alienes. A la zona indicada, el 93,0% afirma entendre el valencià (Enquesta 2021), tanmateix la percepció social de la competència dels altres és molt menor. En un estudi de l’any 2022 sobre dos regions sociolingüístiques de la província de València, amb una capacitat ponderada per entendre el valencià del 94,2%, la mitjana de la consideració de la població d’aquesta capacitat era d’un 72,8% (marge d’error 3,4). Més de 20 punts per baix! Aquest és el cercle viciós: infravalorem la competència aliena, inhibim l’ús (fem servir el castellà), hi ha menys presència social del valencià i, per tant, infravalorem la capacitat de les altres persones. El mateix passa amb la capacitat de parlar en valencià. En la zona estudiada, la competència ponderada és del 69,1%; però la creença de la mostra de la població baixa aquest percentatge al 51,9%. Dos conclusions. Primera: no totes les polítiques lingüístiques són iguals. Segona: parle, que l’entenen.