Ploutofília

Opinió, 14 de setembre del 2023, enllaç ací.

La Constitució espanyola no és una llei, sinó la forma en la qual s’estableix l’Estat. Per la qual cosa, quan proclama en l’article 1r que la igualtat és un valor superior de l’ordenament jurídic, no formula un desideràtum sinó una premissa del mateix contracte social. Per això, tenim tot el «dret» a preguntar-nos per aquest valor superior, la igualtat. Aquestes en són les dades.

A Espanya, el 10% de les persones més riques acumulen el 57,6% de la riquesa total. Val a dir, multipliquen quasi per sis allò que els hauria de correspondre en una societat igualitària. De l’altra banda, la meitat més pobra de la població només posseeix el 6,7% de la riquesa. Altrament dit: un individu del 10% més ric té, com a mitjana, quasi quaranta-tres vegades més riquesa que aquell altre que està en la meitat inferior.

La situació és encara més greu si atenem a l’1% més ric, que acumula el 24,3% de la riquesa global: multiplica per vint-i-quatre allò que els hauria de correspondre en una societat igualitària. Si comparem aquest 1% més ric amb la meitat de la població més pobra, la desproporció s’incrementa encara més: un individu situat en el percentil superior té una riquesa que és 181 vegades la mitjana de la meitat de la població amb menys riquesa.

La vella tesi de Marx sobre que els rics són cada vegada més rics i els pobres són cada vegada més pobres sembla confirmar-se amb les dades. L’1% més ric, aquell que acumula quasi la quarta part de la riquesa global, arreplega cada any un 11,4% dels ingressos totals. Desigualtat que creix també des de la perspectiva de gènere: les dones, encara que són més del 50% de la població, arrepleguen menys del 40% dels ingressos (dades de World Inequality Database).

Per què açò és possible? Aquesta desigualtat és manté per una immensa acció de legitimació: des de les instàncies jurídiques (tribunals constitucionals, consells consultius) que bandegen la pregunta fonamental sobre si tal o qual norma és conforme al valor superior de la igualtat (ho és, per exemple, una exempció impositiva?), fins als mecanismes propagandístics que presenten la riquesa com el resultat de la «cultura de l’esforç». Pense que més que aporofòbia, el que pateix aquesta societat és ploutofília (amor als rics). I ja no queda, com en el món medieval, el recurs a la dansa de la mort, davant la qual rics i pobres eren iguals, perquè ara ja sabem que els rics també viuen més anys.