Llarga durada

[Opinió, 29/07/2015, html ací, jpg ací i ací]

Per als valencians i les valencianes, el principal problema és la desocupació. Que prenguen bona nota les persones que es dediquen a la política. La preocupació per altres qüestions socials està a molta distància d´aquest problema.

Segons l´Enquesta de Població Activa (EPA) del segon trimestre de 2015 ha baixat la desocupació, però molt poc. Al País Valencià, encara hi ha 558.400 persones aturades. Si anem al detall de les dades podem comprovar que aquesta mínima milloria està acompanyada de fenòmens summament dramàtics, com ara l´extensió de l´atur de llarga durada.

Se sol anomenar «atur de llarga durada» a la situació de desocupació que dura més d´un any. Al principi de la crisi econòmica, les persones en situació d´atur de llarga durada eren relativament poques: només una de cada sis persones desocupades. Aquesta proporció ha anat pujant paulatinament. Ara ja en són quasi quatre de cada sis. En total, 342.900 persones. En són moltíssimes persones.
Aquesta quantitat de persones, els aturats i les aturades de llarga durada, és, per exemple, equivalent a la meitat de la població de la ciutat de València, és una quantitat major que els habitants de la ciutat d´Alacant, més del doble que la població de la ciutat de Castelló, cinc vegades els habitants de Benidorm o Sagunt, o més de deu vegades la gent que viu a d´Aldaia, Ontinyent o la Vall d´Uixò.

Els aturats i les aturades de llarga durada cada vegada són de més llarga durada. Al principi de la crisi la quantitat de persones que portaven més de dos anys desocupades era menor que els que portaven un any. Ara la situació s´ha invertit greument: per cada persona que està aturada entre un i dos anys hi ha tres persones que porten més de dos anys en la desocupació. Heus ací un drama social de primera magnitud.
El problema de l´atur, en general, i el de llarga durada, en particular, s´hauria d´haver esmentat explícitament a l´Acord del Botànic i s´hauria d´haver proposat un pla d´actuació específic. No hi ha prou amb la retòrica del nou model productiu, ni serveixen les apel·lacions al treball de qualitat o al salari digne quan no hi ha ocupació. És urgent un pla d´emergència front al drama de l´atur de llarga durada. No cal esperar a l´EPA següent.

Multilingüisme no és anglofonia

[Opinió, 22/07/2015, html ací, jpg ací i ací]  

El multilingüisme no és la capacitat de parlar o escriure en anglés. Segons les dades d´Eurostat corresponents al 2012, el 50,6 % de l´alumnat de la Secundària obligatòria de la Unió Europea aprenia dues o més llengües (a més de les seues pròpies, clar). A Espanya, el percentatge era del 24,6 %. Els països amb major èxit educatiu s´acosten al 100 % (Finlàndia, 99, 6%; Estònia, 99,1 %). A França el percentatge és del 94,5 %. El fet que estem a la meitat de la proporció europea té a veure amb el fet que la presència del francés i, sobretot, de l´alemany són molt més baixes d´allò que ens correspondria per raons geogràfiques i econòmiques. I això sense parlar del portugués o l´italià, idiomes ben pròxims a les nostres llengües oficials.

El 23,6 % de l´alumnat europeu de l´ESO estudiava francés i el 20,9 % alemany. En el cas espanyol, el percentatge d´estudiantat que aprenia francés era del 22,3 %, però és una xifra insatisfactòria per dues raons. La primera és que aquest percentatge havia minvat cinc punts percentuals als cinc anys anteriors (el 2007 era del 27,7 %). La segona raó és que Espanya té frontera terrestre amb França i amb el Marroc.
El cas de la llengua alemanya és molt pitjor. Espanya és, junt a Portugal, el país de la Unió Europea on menys alemany s´estudia als nivells educatius obligatoris: només un 1,2 % (2012). A Irlanda és un 14,9 %. La total desconsideració de l´alemany en l´educació obligatòria contrasta amb la importància cultural i econòmica del món germanòfon. Només d´Alemanya i Àustria rebérem l´any passat onze milions de turistes. Les exportacions espanyoles a Alemanya i Àustria durant 2013 deixaren una balança comercial que ens fou favorable en 230.000 milions. Al Regne Unit, les exportacions foren només d´una quarta part, uns 437.000 milions, i ens deixaren una balança negativa de 154.000 milions. I això, sense comptar la relació de l´alemany amb altres llengües germàniques, com ara el neerlandés, el danés, el suec, etc.

Va fer bé el síndic del grup socialista, Manuel Mata, quan, al debat d´investidura, va recordar els projectes absurds d´Alejandro Font de Mora d´ensenyar xinés mandarí (i això, adreçant-se a la diputada Carolina Punset, després que aquesta exposara la seua teoria dels aldeanos). I faran bé també les noves autoritats en ser coherents amb la introducció de la noció de multilingüisme en les denominacions de l´administració educativa i afavorir l´ensenyament del francés, l´alemany, l´italià o el portugués, sobretot a l´escola pública, la de tots i totes. «Wir hoffen das!» (Esperem-ho!).

Anar-se´n de vacances!

[Opinió, 15/07/2015, html ací, jpg ací i ací]

La majoria dels valencians i les valencianes no poden anar-se´n de vacances. Així ho acredita l´Institut Nacional d´Estadística. Exactament, el 53,1 % de les persones no poden permetre´s gaudir ni tan sols d´una setmana de vacances (7 punts percentuals per dalt de la mitjana espanyola). És una dada que potser passarà inadvertida entre l´allau d´informacions sobre operacions eixides i tornades, percentatges d´ocupació hotelera, estats de les platges, el primer bany de la temporada d´alguna celebritat o l´esbarjo de la família reial. També, és clar, entre anuncis de joves que consumeixen alegrement begudes alcohòliques i toquen la guitarra a platges idíl·liques, creuers que solquen oceans de somni o cremes solars de factors progressius.

També desfilaran pels mitjans de comunicació ofertes turístiques d´última hora, passatges de vols per comprar l´últim minut o paquets turístics per contractar per internet l´últim segon. Una propaganda inútil per a quasi la meitat de la població. Al País Valencià, segons l´INE, el 47,9 % de les persones no pot fer front a una despesa imprevista (5 punts per dalt de la mitjana espanyola).

I abans que finalitze l´estiu començarà la tardor als grans magatzems i arribarà la tornada a l´escola. Desfilarà la roba d´abric per la pantalla i la publicitat es plenarà de calefaccions centrals eficients, irradiadors calòrics comfortables, obesos dipòsits de gasoil i termos d´aigua calenta de disseny. I tot això malgrat que el 18,8 % dels valencians i les valencianes no disposen de recursos per mantenir la casa on viuen amb una temperatura adequada. Un percentatge molt semblant al de la gent que ha deixat de pagar puntualment l´habitatge habitual al darrer any, un 18,3 % (en els dos casos, 7 punts per dalt de la mitjana espanyola).

Al País Valencià, la crisi ha incrementat un 181 % la població que s´endarrereix en els pagaments de l´habitatge habitual, un 168 % la gent que no pot mantenir la casa amb una temperatura adequada, un 66 % el nombre de persones que no pot fer front a despeses imprevistes i un 39 % la població que no pot permetre´s una setmana de vacances. Recordeu: una de cada dos persones no pot anar-se´n de vacances o fer front a pagaments imprevistos; una de cada cinc no pot mantenir la casa calenta o pagar-la. Als mitjans de comunicació, però, sonaran guitarres a la vora de la mar, uns creuers solcaran les onades marines, la Guàrdia Civil muntarà dispositius i la família reial es deixarà fotografiar. I ben prompte els anuncis es plenaran de fulles que cauen i estufes comfortables.