El viatge fantàstic del valencià Ibn Jubayr al segle XII (4/4)

Tafaneries valencianes, 31/08/2026, pdf ací.

Dos viatges més

Ibn Jubayr realitzà dos viatges més a Orient mogut per la seua devoció religiosa. Va acabar els seus dies com a prestigiós mestre a Alexandria i llegà un llibre cabdal de la literatura àrab.

 

 

Els anys 1183-1185, el valencià Abu al-Hussayn Muhàmmad ibn Àhmad ibn Jubayr al-Kinani al-Andalusí al-Balansí va fer un llarg i fantàstic viatge, un itinerari d’uns 15.000 kilòmetres, que va descriure en un extraordinari llibre, la «Rihlat Ibn Jubayr» («Viatge d'Ibn Jubayr»), que esdevingué model de les cròniques de viatges posteriors de la literatura àrab.

Quan en el seu llibre de viatges, la Rihla, parlà de la seua estada a Damasc, va deixar escrites unes paraules que resultarien premonitòries en la biografia del viatger valencià. Va dir que aquells que eren originaris d’Occident (d’Al-Àndalus, del Magrib) i que buscaven la prosperitat de l’esperit, havien d’anar Orient, a llocs com ara Damasc o Bagdad, perquè hi gaudirien d’una gran hospitalitat que els permetria no preocupar-se per la subsistència i així «trobar el camí de l’esforç interior», una cosa que calia fer, va escriure citant l’Alcora (XVII, 47), «abans de penedir-se pel temps perdut». Conclogué amb tota un sentència: «Orient té la porta oberta». Ell mateix, després del viatge que narrà en la seua Rihla, el que hem narrat ací en els tres episodis anteriors, seguí aquest consell.

 

Segon viatge

 

En els anys 1189-1191, Ibn Jubayr realitzà un segon viatge a Orient, animat pel fet que Saladí, al qual elogia reiteradament en el seu llibre, havia pres Jerusalem en octubre de 1187. No hem conservat crònica escrita d’aquest segon viatge.

De tornada a Al-Àndalus, Ibn Jubayr composà unes sentències en prosa rimada i poesies. En tenim notícia d’aquests textos i de la circumstància que promogué el seu primer viatge (vegeu l’episodi 1), pel que arreplegà Ibn al-Qattan en el seu llibre «L'enfilament de perles sobre les notícies del temps», redactat cap al 1213, a la fi del període dels almohades, sobretot per la desfeta que patiren en la batalla de Las Navas de Tolosa (1212). Ibn al-Qattan vol mostrar exemples de l’àrab més pur i elegant d’Al-Àndalus i cita Ibn Jubayr, en fragments que acompanyaven els seus escrits com a secretari o funcionari (escrivà de la cort): «L'eloqüència de la ploma és el soldat més fidel de l'Imperi» o «La ploma del secretari és el llamp que precedeix la tempesta de l'exèrcit».

El primer i el segon viatge l’havien convertit en un mestre religiós. Per això, en tornar a Granada es dedicà a l’ensenyament de les matèries islàmiques, activitat que continuà a Màlaga, Ceuta i Fes. Per la seua autoritat, tant a Granada com a Ceuta fou promogut a «hakam» (magistrat que decidia en qüestions de la gent o portava cura dels peregrins).

 

Tercer viatge

 

Quan morí la seua dona, Atika Umm al-Mayd, va mamprendre un tercer viatge a Orient. Tornà a La Meca, la ciutat venerada de l’Islam, i després viatjà a Jerusalem i Egipte. S’instal·là a la ciutat costanera d'Alexandria, on va continuar amb l’ensenyament de les doctrines islàmiques, formant un cercle de deixebles. Morí el 29 de novembre de 1217 i fou soterrat a la ciutat egípcia. La seua tomba esdevingué lloc de peregrinació, com moltíssimes de les que ell mateix havia descrit en la seua Rihla.

El llibre del valencià Ibn Jubayr esdevingué model per als llibres de viatges de la cultura àrab, fins el punt que el gran viatger Ibn Battuta (1304–1368/69) copià la Rihla del valencià en molts passatges (com ara la descripció de Bagdad) en la seua obra «Un regal a qui contempla les meravelles de les ciutats i dels viatges», que també se sol citar com Rihla (el viatge), igual que el llibre anterior d’Ibn Jubayr. De la mateixa manera que hem vist en el cas del viatger valencià, Ibn Battuta, nascut a Tànger, partí en un viatge cap a La Meca, per acomplir el precepte islàmic, però el seu viatge es va estendre molt més: va recórrer des de l'Àfrica Occidental fins a la Xina, passant per l'Índia, les Maldives, l'Àsia Central i Constantinoble. Abans d’Ibn Battuta, altres autors ja havien copiat fragments del llibre del valencià, com fou el cas de l’andalusí Ibn Said al-Magribi, el magrebí Al-Abdari o el ceutí Ibn Rusayd. També literatura de viatges, encara que més bé com una crònica autobiogràfica, en deixà el gran Ibn Khaldun (segle XIV), un autèntic pioner de la història i la sociologia.

 

Edicions

 

L’obra del valencià Ibn Jubayr, amb la descripció del seu magnífic viatge, es conservà en un manuscrit, que ara es custòdia al fons Oriental de la Universitat de Leiden. Es troba en una compilació de manuscrits (signatura Or-320), on porta com a títol (afegit posteriorment) «Tadhkira bil-Akhbar ‘an Ittifaqat al-Asfar» (Recordatori de les notícies sobre els esdeveniments dels viatges). L’edició àrab fou feta per l’orientalista William Wright (1852) i revisada per M. J. De Goeje (1907, reimpr. 1973). En l’època de la revisió aparegueren dues versions més en àrab, publicades a El Caire i Beirut, que si bé incorporaven anotacions d’alguns altres manuscrits, potser fragmentaris, no alteraven la lectura de De Goeje.

De la Rihla d’Ibn Jubayr s’han fet diverses traduccions parcials. Les completes hagueren d’esperar l’any 1906, quan fou traslladada a l’italià (per C. Schiaparelli). L’any 1949 l’obra fou traduïda al francés (a cura M. Gaudefroy-Demombynes) i l’any 1952 a l’anglés (per R. J. C. Broadhurst). La primera versió íntegra en castellà es publicà el 1988 (feta, amb gran cura, per l’arabista Felipe Maíllo Salgado). De l’interés de l’obra és una mostra que la prestigiosa editorial Adelphi d’Itàlia publicà en 2022 la part del naufragi a l’illa siciliana (vegeu l’episodi anterior), amb el títol «Viaggio in Sicilia». En la seua col·lecció, al costat del valencià trobem el millor de la literatura universal: Sciascia, Simenon, Borges, Kundera, Cioran, Wisława Szymborska o Yasmina Reza. A casa nostra, però, és ignorat. A hores d’ara, no hi ha versió en la nostra llengua, ni total ni parcial, del llibre d’aquell que va nàixer a València i es formà a Xàtiva abans de fer uns viatges prodigiosos i escriure una obra cabdal de la literatura àrab. Cap recordatori o monument.

 

 

 

El viatge fantàstic del valencià Ibn Jubayr al segle XII (3/4)

 

Tafaneries valencianes, 17/08/2026, pdf ací 

Un perillós naufragi a Sicília

 

 

El retorn d’Ibn Jubayr es complicà amb un dramàtic naufragi a Sicília que portà el viatger valencià a conèixer la tolerant cort normanda i la fascinant arquitectura de Palerm.

 

 

El viatger valencià Ibn Jubayr partí el 1183 cap a la Meca, però, a fi d’evitar els deserts egipcis i per veure llocs sants de l’Islam i avançar en la seua espiritualitat, mamprengué una llarga tornada per Medina, els deserts d’Aràbia, Bagdad, Mossul, Alep i Tir, fins arribar a Sant Joan d’Acre per a embarcar-se de tornada a Al-Àndalus. Havia superat les terribles jornades pel desert i el risc de ser assaltat en les caravanes de peregrins, i aleshores, en la tornada, fou quan més pròxim estigué de morir.

El 6 d’octubre de 1184, Ibn Jubayr s’embarcà a Sant Joan d’Acre, en una nau genovesa. Com que no bufà vent favorable, ell i la resta dels centenars de passatgers havien de baixar a dormir a terra. Així fins al dia 18 d’octubre, quan finalment partí el vaixell. Aquesta adversitat inicial semblava portar mals averanys. El ponent paralitzà la nau i moriren alguns passatgers. El 13 de novembre albiraren Creta i el 17 ja deixaren de veure-la. En el seu llibre cità els versos d’Ibn Rasiq al-Qayrawani, que ens recorden els d’Ausiàs March: «La mar és amargosa al gust, difícil / que la necessitat no em porte a ella.» Després passaren a prop de l’illa de Zacint i creuaren l’Adriàtic per enfilar pel sud l’estret de Messina quan començava el Ramadà. Al seu llibre de viatges va escriure amb tristor que portaven dos mesos de navegació en un trajecte que havia de durar deu o quinze dies. Fou aleshores, quan tenien a la vista la Muntanya de Foc (l’Etna), quan començà a bufar un vent fort que trencà un pal de la nau i, amb la mala mar, s’inutilitzà el timó. Enmig de la tempesta, el valencià Ibn Jubayr pensà que estava pròxima la seua mort. El vaixell naufragà a les costes de Messina, llavors sota el domini, com tota Sicília, del rei normand Guillem II. El seu avi, Roger I, havia conquerit l’illa entre el 1061 i el 1091. El rei Guillem ordenà que ajudaren els nàufrags. El monarca normand governava amb tolerància envers la població islàmica, de manera que molts es convertien al cristianisme. A la profunda espiritualitat d’Ibn Jubayr li desagradava aquest procés d’assimilació. Desitjà que el domini de l’illa tornara als musulmans però sobretot, en la seua Rihla, parlà de la «fitna», paraula àrab que vol dir seducció, tribulació i conflicte, com un procés interior. ¿Com podem resistir-nos i mantindre-nos en la fe autèntica front a aquells que ens governen amb magnanimitat (els musulmans hi tenien estatut de «protegits»), enmig d’unes terres exuberants que ens regalen productes abundosos, amb meravelloses construccions arquitectòniques? No costa molt imaginar el que hagué de passar la població islàmica a terres valencianes després de la conquesta de Jaume I.

A Sicília estant, Ibn Jubayr va recórrer pràcticament tota la part septentrional de l’illa, d’est a oest, i on encara trobem els vestigis d’aquell període normand: Messina, Cefalú, Termini, Qasr Sa’d (Solanto), Palerm, Alcamo, Hisn al-Hamma (Castellammare del Golfo) i Trapani

 

Palerm

 

De les descripcions que deixà en el seu llibre de les ciutats sicilianes, cal destacar el que narrà de Palerm, una ciutat edificada a la manera de Còrdova: «Té la bellesa que pugues desitjar per a l'estat interior o per a la vista, i per a procurar-se una vida plena i exuberant. Antiga, elegant, esplendorosa i grata, emergeix amb un aspecte fascinant; entre les seues places i espais apareix tota ella com un jardí. Les seues vies i carrers espaiosos encisen les mirades per la bellesa del seu aspecte distingit.»

Un segle després, el 1282, Pere III d’Aragó, el Gran, desembarcà a Trapani i fou proclamat rei de Sicília. En 1409, Martí l’Humà terminà amb la condició de regne aïllat i la incorporà a la corona d’Aragó.

A Palerm estant, Ibn Jubayr fou enlluernat sobretot l’església cristiana anomenada llavors de Sant Jordi d’Antioquia i que actualment és el temple de Santa Maria dell’Ammiraglio, que visità precisament la nit de Nadal de 1184. Escrigué al seu llibre: «Homes i dones hi havien acudit en massa. La seua arquitectura ens oferí un espectacle la descripció del qual és impossible, de tal manera que cal concloure que és la més meravellosa de les obres d'aquest món. Els seus murs estan, a l'interior, completament ornats d'or; hi ha plaques de marbre de diferents colors, tals que no s'ha vist mai res de semblant; estan tots adornats amb mosaics d'or i coronats amb arbres de mosaic verd.»

Mentre espera a embarcar-se, perquè el rei havia encarregat certes missions a les naus genoveses i no estaven disponibles, els viatgers van rebre notícies que l'almoràvit Alí ibn Ishaq, senyor de Mallorca, havia conquistat Bugia (a la costa nord d’Algèria, topònim que donà nom a les bugies, les candeles de cera blanca, perquè eren famoses les que s’hi produïen), després de la mort del primer califa almohade. Fou un fet aïllat, perquè els almoràvits no recuperaren l’esplendor que li havien arrabassat els almohades, per als quals la decadència també estava pròxima, després de la desfeta de Las Navas de Tolosa (1212).

 

Tornada a la Península Ibèrica

 

El 13 de març de 1185, el valencià Ibn Jubayr s’embarcà en una nau de cristians genovesos, però dissortadament se succeïren les borrasques (el cel nuvolat els impedia veure la lluna nova i portar el còmput dels mesos del calendari àrab). El 21 de març partí finalment el vaixell. Anà cap al nord-oest, buscant les costes de Sardenya i després navegà cap al sud, fins a l’illa de Galita, prop de Tabarca a Tunis. Després, el vaixell es dirigí a Eivissa i Formentera, on fondeja a prop de terra. Ja podia veure la terra ferma d’Al-Àndalus. Al seu llibre parlà de la muntanya Qaun de Daniya (el Montgó). Finalment, el 15 d’abril de 1185, desembarcà a Cartagena. Ja per terra, seguí camí per Múrcia, Lorca, Caniles de Baza i Guadix. Arribà a Granada el dimarts 25 d’abril de 1185. El seu viatge durà 2 anys, 2 mesos i 10 dies, o millor 2 anys, 3 mesos i mig, segons el calendari lunar àrab. Casualment, foren 800 dies exactes fora de casa. [Continuarà]

El viatge fantàstic del valencià Ibn Jubayr al segle XII (2/4)

Tafaneries valencianes, 17/08/2026, pdf ací 

Des de La Meca fins a Sant Joan d’Acre

 

 

Ibn Jubayr abandonà la Meca per a recórrer les meravelles de Bagdad i Damasc fins a Acre. El viatge es convertí en un procés de formació espiritual.

 

 

El febrer de 1183, el valencià Ibn Jubayr, de família de Xàtiva i funcionari a al servei del governador de Granada, partí cap a la Meca. No només volia realitzar la peregrinació preceptiva de l’Islam, l’acompliment del «hajj», un dels cinc manaments dels musulmans, sinó també esdevindre un home més espiritual. Per a ell, el viatge havia de ser un procés de formació, d’aproximació a la santedat. No sospitava que el seu viatge seria molt més llarg del que es podia imaginar i que tindria com a fruit una narració, la Rihla, que esdevindria el model clàssic de la literatura àrab de viatges.

Ibn Jubayr va romandre a La Meca des del principi d’agost del 1183 fins a març del 1184. Aquesta ciutat, venerada per l’Islam, «és tota sencera un noble lloc sagrat». Més encara: «el lloc més noble d’aquest món». En el seu llibre, la Rihla, la va descriure acuradament: les portes, les edificacions, tots els llocs religiosos on volia aconseguir la «baraka» (la benedicció divina o gràcia espiritual), així com els llocs dels voltants on es fan peregrinacions rituals, ja que «els ritus de la peregrinació són per als musulmans una cosa sublim, que venen a efectuar “per tot camí ample i profund”» (Alcorà 22.27). Així, per exemple, el 27 de febrer de 1184 visità un lloc on, segons la tradició, havia nascut el profeta Muhàmmad: «Nosaltres freguem les galtes en este lloc sant, que és el lloc on va vindre a caure a la terra el més il·lustre dels acabats de nàixer». També contà com una nit junt a la Kaba, el seu amic d’Onda, Ahmad ibn Hassan, no podia dormir, perquè plorava emocionat en escoltar un pobre persa recitar l’Alcorà.

Ibn Jubayr palesà mestratge en les descripcions i un sentiment religiós profund. Una pluja intensa era motiu de donar gràcies a Déu, així com l’assortiment de mercaderies de la ciutat venerada. Elogià els melons d’Alger, els codonys, la mel, les varietats de llet, la canyamel i la carn de corder. Narrà les cerimònies religioses, els rituals al voltant de la Kaba, les lectures de l’Alcorà, les oracions nocturnes (com la que coincidí amb un eclipsi l’1 de desembre de 1183) i diverses celebracions, així com també les conductes dels habitants, com ara el «bonic costum de, en començar cada mes, donar-se la mà, felicitar-se els uns als altres, demanar-se perdó mútuament i pregar a Déu els uns pels altres».

 

Cap a Bagdad

 

El març de 1184, Ibn Jubayr partí de La Meca, en direcció Est i Nord-est, i s’afegí a les grans caravanes que creuaven la Península Aràbiga. Per a evitar la calor, viatjaven durant la major part de la nit (il·luminant-se amb torxes), i tenien perfectament establerts els llocs per a descansar i agafar aigua. Freqüentment, a les caravanes hi havia persones importants, princeses, que s’anunciaven amb estandards i tabals. Ibn Jubayr es dirigí a Medina, les meravelles de la qual enregistrà en la seua Rihla, sobretot la mesquita del Profeta i els monuments funeraris de persones santes, que visita perquè li aportaran baraka. El 21 d’abril partí cap a l’Iraq. Seguiren les marxes nocturnes, la descripció de ciutats i de llocs de provisió d’aigua, fins que arribaren a la ribera de l’Èufrates. Descrigué Kufa i una regió on la tradició ubicava indrets bíblics. Seguí per al-Hilla fins a la ciutat de la pau, Bagdad, la capital del califat abbassí, envoltada pel Tigris com «un collar harmònicament disposat entre dos pits». Els habitants acollien els peregrins amb molta hospitalitat. De nou, escoltà savis religiosos i assistí a cerimònies. Descrigué els catorze barris de la ciutat, un dels quals s’anomenava precisament Russafa, les escoles alcoràniques, les tombes d’homes pietosos i els banys.

Després de tretze dies a Bagdad partí cap al nord, travessant un territori on beduïns atacaven caravanes. El dia 1 de juny de 1184 arribà a Takrit, lloc on les diferents columnes de peregrins es dispersaven, i on descrigué uns brolladors naturals de petroli i asfalt. Després visità Mossul, on visità el monument funerari a Yiryis, Sant Jordi, que els musulmans identifiquen amb el profeta Elies, i descrigué les ruïnes de la bíblica Nínive, la ciutat del profeta Jonàs. Parlà també de la muntanya al-Yudi, on segons la tradició s’assentà la barca de Noé, i de les ruïnes d’Alep, que antigament acollí grans personatges àrabs, com al-Farabí. Jubayr es preguntà entristit: «On estan aquells que antigament l’habitaren?».

 

Damasc

 

En acostar-se a la frontera amb Síria, travessà una sèrie de fèrtils valls. Per tres vegades, comentà la seua semblança amb els paisatges d’Andalusia oriental. Fins i tot, quan arribà a Qinnasrin (l’antiga Calcis), digué que li recordava Jaén i que, per això, s’hi posaren a viure a la ciutat andalusa gents procedents de Qinnasrin. El mateix contà posteriorment de Hims i la ciutat de Sevilla. Més endavant comparà Palerm amb Còrdova.

Els primers dies de juliol de 1184 arribà a Damasc, «Paradís de l'Orient, lloc per on apareix la bellesa, elegant i esplendorosa [...] La núvia entre les ciutats a les quals hàgem alçat el vel». Descrigué la seua aljama (mot d’on deriva «ajuntament»), amb tres maqsures (recintes tancats), una de les quals, va dir, fou la primera que es fundà en l’Islam. Potser a Damasc, Jubayr recordà que el seu avantpassat ‘Abd al-Salām ibn Jabayr, el qual va arribar a al-Àndalus l'any 740 amb l'exèrcit que el califa de Damasc va enviar per sufocar una revolta berber. Aquell avantpassat era de la tribu àrab dels Kinana, de la regió de La Meca.

A Damasc estant, Ibn Jubayr es trobà amb un «amic», Abu Yafar, de Còrdova, que un dia dirigí l’oració ritual, i un alfaquí, anomenat Al-Muradi, de Sevilla. També hi va descriure un rellotge prodigiós: una clepsidra mecànica que cada hora, durant el dia, activava unes aus metàl·liques i, de nit, projectava llums per finestretes amb vidres.

Després. el valencià viatjà fins a les ciutats sota domini cristià. Descrigué Sant Joan d’Acre, marxà al port de Tiro (Sur, en àrab), on va descriure una cerimònia nupcial, i tornà a Sant Joan d’Acre per embarcar-se cap a la Península Ibèrica. Desitja que Déu acabara amb aquestes ciutats i que al sobirà d’Acre, «un porc que [...] roman amagat», li enviara la lepra. Finalment, a principis d’octubre de 1184 s’embarcà cap a la Mediterrània occidental. Els perills no havien finalitzat. [Continuarà]

El viatge fantàstic del valencià Ibn Jubayr al segle XII (1/4)

 

De València a La Meca

 

Ibn Jubayr, valencià del segle XII, realitzà un viatge fantàstic que narrà en un llibre clàssic de la literatura àrab

 

 

Abu al-Hussayn Muhàmmad ibn Àhmad ibn Jubayr al-Kinani al-Andalusí al-Balansí (que ací abreviarem Ibn Jubayr) va nàixer a València (això vol dir al-Balansí en el nom) l’any 1145, en l’època de l’imperi almohade. Era del llinatge dels Kinana, d’ascendència noble, i de família de Xàtiva, on ell es formà i el seu pare era funcionari (katib). Es traslladà a Granada, on exercí de secretari del ric Abu Sa’id Uthman, fill del califa almohade i governador de la ciutat. Els anys 1183-1185 va fer un prodigiós i arriscat viatge, un itinerari d’uns 15.000 kilòmetres, que va descriure en un llibre extraordinari, la «Rihlat Ibn Jubayr» («Viatge d'Ibn Jubayr»), autèntic model dels relats de viatges posteriors, un clàssic de la literatura àrab, tant ignorat ací, a casa nostra, com el la figura del seu autor valencià.

Abans de resseguir les etapes del viatge i comentar-ne dos més que va fer a La Meca, cal explicar les raons per les quals Ibn Jubayr mamprengué la seua aventura. Se’n diu que un dia el príncep de Granada el forçà a veure set copes de vi. Quan el governant se n’adonà del mal que havia fet a aquell home pietós, Ibn Jubayr fou recompensat amb set copes plenes de monedes. Ell decidí destinar-les a visitar La Meca.

 

Alexandria i El Caire

 

Ibn Jubayr partí els primers dies de febrer del 1183 de Granada i va fer el camí a Tarifa i Ceuta, on embarcà en una nau genovesa cap a la Mediterrània oriental. L’acompanyà el seu amic Ahmad ibn Hassan al-Qadaí, nascut a Onda (La Plana Baixa, aleshores una ciutat important del territori àrab) i que exercí la medicina. La primera anotació del llibre, de la «Rihla», és del 25 de març de 1183, el dia que el valencià arribà a Alexandria. Aleshores recordà haver contemplat des del vaixell que el portava a Orient la Serra Nevada, el Montgó, Mallorca i Menorca, així com patir tempestes marines i passar a prop de Sicília (l’impressionà l’Etna) i Creta. D’Alexandria elogià el far, els carrers amplis, les aigües subterrànies del Nil, la quantitat de mesquites i el bon govern de Salah-ad-Din (Saladí) sobre el funcionariat. Després, remuntà el Nil fins a El Caire.

Al seu llibre va descriure la impressió que li causà aquesta ciutat (com després farien altres lletraferits valencians, des de Teodoro Llorente o Vicente Blasco Ibáñez fins a Manuel Vicent). Ibn Jubayr elogià el cenotafi d’Al-Hussein ibn Ali, net del profeta Muhàmmad: «No crec que en tot lo món hi haja una obra més magnífica» (ara hi és la mesquita d'Al Emam El Hussein). Després, visità nombroses tombes de sants, mesquites, la ciutadella i l’hospital, amb «cel·les per als bojos» (més de dos segles abans de la creació del pare Jofré!). Ibn Jubayr visità també les grans piràmides i l'Esfinx de Giza. Aquelles, escrigué, són «construccions meravelloses [...] de forma quadrada [...] l’amplària d’una d’elles, des d’un cantó a l’altre, és de 366 passes.» I conclogué: «Ningú sap el que són, llevat de Déu, poderós i gran». Més enllà de la gran piràmide, en trobà una menor i cinc més, i «a un tir de fletxa» va descriure «una estranya figura de pedra que s'alça com un minaret, amb característiques humanes d'aspecte aterridor», l’Esfinx.

 

L’Alt Nil, el desert i la Mar Roja

 

El 26 d’abril del 1183 partí cap al sud i entrà a l’Alt Egipte. Remuntà el Nil, fins a Kus (20 km al nord de Luxor) i, el 25 de maig, trencà cap a llevant i creuà el perillós desert fins a la Mar Roja. En la Rihla, Ibn Jubayr descrigué ciutats murallades, caravanes de beduïns que s’agrupaven en llocs de trobada, funcionaris que cobraven impostos elevats als peregrins i, sobretot, la «baferada ardent de la calor». Un trajecte molt dur i arriscat. Hi fou testimoni de la presència de presoners de les tropes de Reinald de Châtillon, que després de la II Croada, rapinyaren les rutes del comerç. L’únic entreteniment que esmentà foren els escacs i la lectura.

El 25 de juny, després d’un mes terrible pel desert, arribà al port d’Aidhab (lloc que fou destruït el 1426), a prop de l’actual ciutat sudanesa d’Halaib. A la seua Rihla anotà que el 26 de juny de 1183 acabà d’aprendre de memòria l’Alcorà. Esdevingué així un «hafiz», quan tenia 38 anys. S’embarcà en una «jalba» per creuar la Mar Roja. A l’aire sufocant, «tot de flama», s’afegiren les tempestes, amb «la negror absoluta de les tenebres». Desembarcà a la costa oriental de la Mar Roja, a Jiddah, el 26 de juliol, i aquell dia va prometre que no tornaria pel mateix camí. Això va causar que el seu periple de regrés fora immens, com explicarem. Al llibre contà que, per la terrible calor, els ciutadans de Jiddah pujaven a dormir als terrats de les cases d’adob, on havien construït unes golfes de canya. Ibn Jubayr, malgrat la procedència almohade, elogià Saladí, el soldà d’Egipte (on instaurà el sunnisme), per dictar l’exempció d’impostos als peregrins i protegir-los.

 

Arribada a La Meca

 

El 2 d’agost del 1183, Ibn Jubayr partí de Jiddah. Després de dues jornades nocturnes pel desert, arribà a La Meca, la ciutat venerada, amb el santuari més sagrat de l’Islam: «Trobàrem la Kaba, la Casa Sagrada, com una desposada que apareix per primera vegada sense vel, conduïda al jardí de la felicitat, envoltada pels ambaixadors [els peregrins] del Clement [Al·là]». A més de fer-ne una acurada descripció, el valencià Ibn Jubayr narrà la seua emoció religiosa: «En contemplar la noble casa se sent un temor que fa tremolar les ànimes i torbar els cors i les intel·ligències. Tu no veus sinó humils mirades, dolls de llàgrimes, ulls plorosos i llengües invocant humils Déu, poderós i gran». Va recórrer els llocs sants i arribà a besar la Pedra en el seu desig d’aconseguir la «baraka» (benedicció divina o gràcia espiritual). S’hi trobava, escrigué, al «més noble dels llocs d’aquest món».

Ibn Jubayr va romandre a La Meca més de set mesos, dedicat a l’estudi i la pietat, fins al març del 1184, que va correspondre al dhu-l-hijja de l’any 579 del calendari islàmic. Aleshores es posà de nou en camí, com veurem. [Continuarà]