El viatge fantàstic del valencià Ibn Jubayr al segle XII (3/4)

 

El viatge fantàstic del valencià Ibn Jubayr al segle XII (3/4)

Tafaneries valencianes, 17/08/2026, pdf ací 

Un perillós naufragi a Sicília

 

 

El retorn d’Ibn Jubayr es complicà amb un dramàtic naufragi a Sicília que portà el viatger valencià a conèixer la tolerant cort normanda i la fascinant arquitectura de Palerm.

 

 

El viatger valencià Ibn Jubayr partí el 1183 cap a la Meca, però, a fi d’evitar els deserts egipcis i per veure llocs sants de l’Islam i avançar en la seua espiritualitat, mamprengué una llarga tornada per Medina, els deserts d’Aràbia, Bagdad, Mossul, Alep i Tir, fins arribar a Sant Joan d’Acre per a embarcar-se de tornada a Al-Àndalus. Havia superat les terribles jornades pel desert i el risc de ser assaltat en les caravanes de peregrins, i aleshores, en la tornada, fou quan més pròxim estigué de morir.

El 6 d’octubre de 1184, Ibn Jubayr s’embarcà a Sant Joan d’Acre, en una nau genovesa. Com que no bufà vent favorable, ell i la resta dels centenars de passatgers havien de baixar a dormir a terra. Així fins al dia 18 d’octubre, quan finalment partí el vaixell. Aquesta adversitat inicial semblava portar mals averanys. El ponent paralitzà la nau i moriren alguns passatgers. El 13 de novembre albiraren Creta i el 17 ja deixaren de veure-la. En el seu llibre cità els versos d’Ibn Rasiq al-Qayrawani, que ens recorden els d’Ausiàs March: «La mar és amargosa al gust, difícil / que la necessitat no em porte a ella.» Després passaren a prop de l’illa de Zacint i creuaren l’Adriàtic per enfilar pel sud l’estret de Messina quan començava el Ramadà. Al seu llibre de viatges va escriure amb tristor que portaven dos mesos de navegació en un trajecte que havia de durar deu o quinze dies. Fou aleshores, quan tenien a la vista la Muntanya de Foc (l’Etna), quan començà a bufar un vent fort que trencà un pal de la nau i, amb la mala mar, s’inutilitzà el timó. Enmig de la tempesta, el valencià Ibn Jubayr pensà que estava pròxima la seua mort. El vaixell naufragà a les costes de Messina, llavors sota el domini, com tota Sicília, del rei normand Guillem II. El seu avi, Roger I, havia conquerit l’illa entre el 1061 i el 1091. El rei Guillem ordenà que ajudaren els nàufrags. El monarca normand governava amb tolerància envers la població islàmica, de manera que molts es convertien al cristianisme. A la profunda espiritualitat d’Ibn Jubayr li desagradava aquest procés d’assimilació. Desitjà que el domini de l’illa tornara als musulmans però sobretot, en la seua Rihla, parlà de la «fitna», paraula àrab que vol dir seducció, tribulació i conflicte, com un procés interior. ¿Com podem resistir-nos i mantindre-nos en la fe autèntica front a aquells que ens governen amb magnanimitat (els musulmans hi tenien estatut de «protegits»), enmig d’unes terres exuberants que ens regalen productes abundosos, amb meravelloses construccions arquitectòniques? No costa molt imaginar el que hagué de passar la població islàmica a terres valencianes després de la conquesta de Jaume I.

A Sicília estant, Ibn Jubayr va recórrer pràcticament tota la part septentrional de l’illa, d’est a oest, i on encara trobem els vestigis d’aquell període normand: Messina, Cefalú, Termini, Qasr Sa’d (Solanto), Palerm, Alcamo, Hisn al-Hamma (Castellammare del Golfo) i Trapani

 

Palerm

 

De les descripcions que deixà en el seu llibre de les ciutats sicilianes, cal destacar el que narrà de Palerm, una ciutat edificada a la manera de Còrdova: «Té la bellesa que pugues desitjar per a l'estat interior o per a la vista, i per a procurar-se una vida plena i exuberant. Antiga, elegant, esplendorosa i grata, emergeix amb un aspecte fascinant; entre les seues places i espais apareix tota ella com un jardí. Les seues vies i carrers espaiosos encisen les mirades per la bellesa del seu aspecte distingit.»

Un segle després, el 1282, Pere III d’Aragó, el Gran, desembarcà a Trapani i fou proclamat rei de Sicília. En 1409, Martí l’Humà terminà amb la condició de regne aïllat i la incorporà a la corona d’Aragó.

A Palerm estant, Ibn Jubayr fou enlluernat sobretot l’església cristiana anomenada llavors de Sant Jordi d’Antioquia i que actualment és el temple de Santa Maria dell’Ammiraglio, que visità precisament la nit de Nadal de 1184. Escrigué al seu llibre: «Homes i dones hi havien acudit en massa. La seua arquitectura ens oferí un espectacle la descripció del qual és impossible, de tal manera que cal concloure que és la més meravellosa de les obres d'aquest món. Els seus murs estan, a l'interior, completament ornats d'or; hi ha plaques de marbre de diferents colors, tals que no s'ha vist mai res de semblant; estan tots adornats amb mosaics d'or i coronats amb arbres de mosaic verd.»

Mentre espera a embarcar-se, perquè el rei havia encarregat certes missions a les naus genoveses i no estaven disponibles, els viatgers van rebre notícies que l'almoràvit Alí ibn Ishaq, senyor de Mallorca, havia conquistat Bugia (a la costa nord d’Algèria, topònim que donà nom a les bugies, les candeles de cera blanca, perquè eren famoses les que s’hi produïen), després de la mort del primer califa almohade. Fou un fet aïllat, perquè els almoràvits no recuperaren l’esplendor que li havien arrabassat els almohades, per als quals la decadència també estava pròxima, després de la desfeta de Las Navas de Tolosa (1212).

 

Tornada a la Península Ibèrica

 

El 13 de març de 1185, el valencià Ibn Jubayr s’embarcà en una nau de cristians genovesos, però dissortadament se succeïren les borrasques (el cel nuvolat els impedia veure la lluna nova i portar el còmput dels mesos del calendari àrab). El 21 de març partí finalment el vaixell. Anà cap al nord-oest, buscant les costes de Sardenya i després navegà cap al sud, fins a l’illa de Galita, prop de Tabarca a Tunis. Després, el vaixell es dirigí a Eivissa i Formentera, on fondeja a prop de terra. Ja podia veure la terra ferma d’Al-Àndalus. Al seu llibre parlà de la muntanya Qaun de Daniya (el Montgó). Finalment, el 15 d’abril de 1185, desembarcà a Cartagena. Ja per terra, seguí camí per Múrcia, Lorca, Caniles de Baza i Guadix. Arribà a Granada el dimarts 25 d’abril de 1185. El seu viatge durà 2 anys, 2 mesos i 10 dies, o millor 2 anys, 3 mesos i mig, segons el calendari lunar àrab. Casualment, foren 800 dies exactes fora de casa. [Continuarà]