Les aventures de l’explorador valencià Víctor Abargues (I): Als temples egipcis perduts

[Tafaneries valencianes, 7 d'agost de 2023, link ací]

El 1867, la reina Isabel II decretà la creació del Museu Arqueològic Nacional (MAN). Un any després, el periodista i advocat Joaquín Balbín dictà una conferència sobre «Arqueologia egipcia». Allò marcà l’inicia al nostre país de l’interés per les restes de la civilització del Nil. El MAN havia d’aconseguir-ne peces. El primer intent el protagonitzà l’alcalde de Madrid, Manuel Galdó, quan assistí com a representant de la corona a la inauguració del gran Canal de Suez (1869), però no l’acompanyaren especialistes i el batlle tornà amb les mans buides. El segon, fou la missió arqueològica de la fragata Arapiles, encapçalada per Juan de Dios de la Rada (1871). En el seu periple per la Mediterrània, la missió va fer escala al port d’Alexandria, on aconseguí només una peça de l’època dels Ptolomeus. Continuà singladura sense endinsar-se al món de piràmides i temples faraònics, que aleshores estaven descobrint-se sota l’arena del desert. Dos anys després, l’Acadèmia Espanyola de Belles Arts de Roma n’organitzà un tercer intent egiptològic. Tres joves pensionats marxaren a les ruïnes de Grècia i Egipte. L’arquitecte Ramiro Amador de los Ríos remuntà el Nil i arribà fins a Karnak. A l’alt Nil es trobà amb un valencià: Juan Víctor Abargues de Sostén, que tenia la residència a Girga i que, pel seu compte, ja havia fet recerques dels jeroglífics i de les restes de la civilització egípcia antiga. El valencià aportà centenars de peces al MAN i algun estudi notable. Qui era aquest Víctor Abargues i per què havia arribat a l’Alt Nil?

La biografia de Víctor Abargues és tan apassionant com desconeguda. Va nàixer a València el 1845, fill d’un oficial de l’Armada valencià que, ferit a les Filipines pels «pirates» del sultanat de Sulu, hagué d’abandonar la carrera militar i reorientar la seua professió com a enginyer, aprofitant la formació matemàtica rebuda, probablement a Cartagena. Quan Víctor tenia tres anys, la família es traslladà a Beirut, perquè el pare fou contractat per la Companyia Imperial Francesa-Otomana per a obrir la primera carretera Beirut-Damasc. No només va aprendre el francés i l’àrab, sinó que també va fer recerques arqueològiques a l’Alt Líban. Prompte afegiria l’italià al seu poliglotisme, quan la família l’envià a fer la carrera d’arquitectura als Studi di Pavia, considerats aleshores la Universitat de Milà. Després marxà a París, per a graduar-se d’enginyer. La Ciutat de les Llums, la capital del segle XIX, estava exultant amb l’opereta de Jacques Öffenbach i els èxits de Ferdinand de Lesseps, que havia aconseguit separar dos continents i reduir a la meitat el viatge entre la Península Ibèrica i els seus dominis colonials a Filipines. La gran Exposició Universal de París del 1867 materialitzà aquell entusiasme. La premsa valenciana va escriure sobre l’Exposició: «Si no hubieran caducado los prodigios; si nuestra época, en vez de materialista fuera creyente en lo maravilloso, podría hoy añadir una más al catálogo de las maravillas». En aquell ambient, arribà a París el virrei d’Egipte, el khedive Ismaïl Paixà, per a visitar l’Exposició. Fou ell qui, probablement en persona, contractà el valencià per a les reformes que estava impulsant (carreteres i edificis públics). Qui millor que un jove dinàmic com el khedive per a fer-se amb els serveis del valencià, arquitecte i enginyer, amb una gran capacitat políglota i coneixedor de l’Orient Mitjà, per impulsar el Nou Egipte que volia construir Paixà?

Víctor Abargues va residir a El Caire, ciutat que va descriure i, temps després, va fotografiar. Hem conservat les seues cròniques de la pobresa dels camperols i de la cerimònia religiosa de la «Dosà» o del Tapís, en la qual un xeic a cavall i els seus serfs, portant el ric tapís que havia passat un any a la tomba de Mahoma, passava a cavall per damunt d’una catifa de creients, voluntàriament estesos a terra, amb el resultat de desenenes de morts i centenars de ferits.

A l’Alt Nil, Abargues investigà pel seu compte els temples d’Abydos i Denbera, i enregistrà als murs la seua presència (1873, 76 i 78, en el primer cas; 1877 i 78, en el segon). Quan arribà el pensionat de l’Acadèmia romana, Abargues l’acompanyà a Karnak i altres temples, que Amador de los Ríos il·lustrà amb les seues aqüarel·les. En aquesta mateixa època, Abargues proposà a la corona espanyola establir un territori colonial a la badia de Tanis, on ara hi ha la gran Port Saïd. No li’n feren cas.

El 1877, quan tindria uns 32 anys, Abargues tornà a Espanya (a partir d’aleshores, ho va fer periòdicament). Volgué entrar a la Península pel Grau de València, per visitar els seus origens. 

Després, fent servir el ferrocarril, portà centenars de peces per als museus de ciències naturals i arqueologia (donacions egípcies i també de la religió copta), plantes per al jardí botànic i animals africans vius per als jardins reials de La Granja. Fou rebut pels monarques i guardonat amb altes distincions.

En un d’aquest viatges, amb 33 anys, dictà una conferència a Madrid, que fou publicada com «Juicio del alma en el Amenthi según la doctrina religiosa del antiguo Egipto», on explicà amb detall les creences de la civilització del Nil sobre el trànsit al món del més enllà («el misteri de la psychostàsia», deien). Ho documentà amb un quadre pintat per ell, a escala, on reproduïa relleus del temple d’Abydos, que havia estudiat enmig dels enderrocs. Donà el quadre a l’Acadèmia d’Història, on encara es conserva.

Aquest jove valencià, que es va fer fotografiar amb les condecoracions i fou nomenat membre corresponent de les diverses acadèmies a les terres egípcies, havia guanyat una merescuda fama a la cort. També sabem que assistí al soterrament del pare del seu amic Ramiro Amador de los Ríos a Andalusia. Potser allà, en contemplar la magnificència del paisatge meridional, ell, bon coneixedor de la cultura àrab i del cresol de la Mediterrània, albirà el projecte d’una novel·la sobre el regne nassarí, de la qual parlarem més endavant.

De tornada a la cort i abans de regressar a Egipte, va rebre l’encàrrec més important de la seua vida: endinsar-se a l’Àfrica desconeguda i explorar aquelles terres en nom de la corona i amb el suport de l’empresariat. Acceptà, com sempre, animat per un alt sentit de servei al seu país. [Continuarà]