Herència i successió

 [Opinió , 25 de juliol del 2023, html ací]

Nunca más volveremos a pagar dos veces por lo mismo, no podemos mantener el impuesto de la muerte». Primera mesura del president Mazón; primera declaració: dos frases, dos fal·làcies. I tota una exhibició de la prestidigitació ideològica dels conservadors. En primer lloc: tributen les persones, ni els diners ni la mort. Si una persona incrementa el seu patrimoni ha de tributar progressivament. Lex dixit. Si ho fan dos persones, el mateix. L’important és l’andanada ideològica. No fa tant, el moviment obrer reivindicava la prohibició de les herències. La raó era clara: si no hi haguera més riquesa que la que es pot guanyar amb el treball, s’arribaria a una societat més igualitària (recordem que la igualtat no és un dret, sinó un valor fonamental de la Constitució). Per això, cal recordar-li a socialistes i comunistes que allò que havia de ser «social» o «comú» era tot just la propietat o, si més no, el capital. Ben mirat, aquest argument del moviment obrer no feia més que repetir el que tot just va invocar la burgesia per procedir a l’acumulació originària. Precisament l’apropiació dels recursos colonials es va fer adduint el «dret» (Locke) d’aquells que posaven en marxa una economia productiva (id est: capitalista) front als usos que en feien els indígenes. El valor de canvi front al valor d’ús. Un debat que encara cueja (hi teniu els recents llibres de Loick, L’abús de la propietat, o Honneth, El sobirà treballador). Precisament recuperar els habitatges buits dels fons voltors invoca un principi anàleg: «millor okupa-rehabilitar que posseir-deteriorar!», que diuen els alemanys. I una cosa semblant podríem pensar de masses forestals abandonades en risc d’incendi i que representen pèrdues de recursos públics i, de vegades, de vides. Els ideòlegs de la burgesia haurien d’aclarir-se, doncs: si el fonament de l’apropiació és el treball, que s’aplique a tot. Si no, que tornen l’apropiació colonial. No són teòrics, sinó convinencers. Però seguim amb l’artilleria conservadora del president Mazón. Al remat, no és més que una derivació de la gran maniobra ideològica dels megarics, una elit que vol emancipar-se (com explicaren Ariño i Romero) i que torna a l’argument ranci del dret natural a la propietat, per damunt de l’ordenació constitucional i la funció social que la Carta Magna l’atribueix, o millor encara: opta perquè siguen els mateixos rics els que determinen, si volen, la funció social d’allò que han guanyat amb la seua «cultura de l’esforç» (ja ho va predicar Sloterdijk). Nyas! Quin esforç han fet les hereves Botín, Ortega o Borbó? L’economia diu que els megarics són un fenòmen nou i les generacions presents i futures disposaran d’una porció major de les seues rendes pel que puguen heretar que pel que hagen de treballar (i menys encara pel que puguen estudiar) (Piketty). Fins ahí, la ciència. Més enllà, ideologia conservadora.