Un periodista, actor en més de 80 pel·lícules

[Tafaneries valencianes, 20/12/2015, pdf ací; jpg ací]  

L´ofici d´Emilio Fornet de Asensi fou el de periodista i escriptor, però arribà a interpretar papers en més de vuitanta pel·lícules (i això sense comptar curtmetratges ni sèries de televisió). Altres periodistes participaren en la realització o interpretació de pel·lícules. Fou el cas, per exemple, del gran Billy Wilder, que treballà en un diari vienés abans de dedicar-se al cinema (experiència que ressona en el seu film «Primera plana»). Però, tal vegada, cap persona ha arribat a la producció bibliogràfica i cinematogràfica de Fornet.

Fornet va nàixer el 1888 o el 1889, probablement a Madrid. De ben jove s'hagué de traslladar a València, on començà a treballar de periodista. Habitualment, remetia cròniques i articles, freqüentment de tema valencià, a diaris de Madrid, com ara «La Libertad», «La Voz», «La Gaceta Literaria» i, sobretot, «El Heraldo de Madrid». També publicà entrevistes, com ara al cartellista Lluís Bagaria o a Clementina, la vídua d'Isaac Albéniz. Els articles que Fornet va fer sobre aquest compositor prengueren la forma d'un llibre que publicà el 1927. L´activitat literària es completà prompte amb la redacció d'una obra teatral en valencià. El 1931, Fornet estrenà al teatre Alcázar de València l'obra «La delicada de Gandia. Comedia en dos actes i en vers», de la qual la impremta Carceller va fer una edició el 1932. Un any després aparegué el seu poemari «Ciudades de Oro», que obtingué un cert reconeixement en els cercles poètics. D'aquesta època és també la seua novel·la «La terra florida» (reeditada el 2008 per l´editorial Oronella).

En temps de la II República, Fornet es traslladà a Madrid, on continuà redactant articles de temàtica valenciana. Així publicà entrevistes amb personalitats de la nostra terra que s'hi trobaven, com ara el doctor Pedro Gómez-Ferrer o l'escultor Mariano Benlliure. De vegades firmava articles ben imaginatius, com un en el qual proposa a diverses persones cèlebres que posen en la posició que desitgen un ninot articulat i que donen la raó de l'elecció o aquell altre en el qual, envoltat de «modistillas» intenta que li facen un vestit elegant per menys de quatre pessetes. En aquells anys també li dedicà un llibre a l'efímer president de la I República Francisco Pi y Margall.

Després de la Guerra Civil, que Fornet passaria probablement a Madrid, continuà publicant llibres amb temes valencians, amb una freqüència notable per a les escassetats de la postguerra. El 1941 publicà «Vercilumar: novela y mito solar de la Dama de Elche». També fou l'autor d'un llibre sobre Blanca March, la mare de l'humanista valencià Lluís Vives, que aparegué en la prestigiosa editorial Espasa-Calpe. L'obra és més imaginativa que rigorosa i està farcida d'incorreccions històriques, com s'ha demostrat després en fer-se públic el procés inquisitorial contra la família de l´humanista, inclosa la mare, i eixir a la llum documentació de l'entorn de jueus conversos on visqué Vives a València. També li dedicà un llibre al rei conqueridor: «Don Jaime I, el Rey de las tierras del sol» (publicat el 1948 per l´editorial «Gran Capitán», en la col·lecció «Milicia de España», noms molt escaients per a la primera etapa de la dictadura). Fornet també participà en el volum col·lectiu, publicat per Lo Rat Penat, «Estilos de la ciudad. Valencia gótica. Opiniones y comentarios» (1950) i, amb José Joaquín Sanchís y Zabalza, «Expansiones del espíritu (ensayos poéticos)» (1954).

Un decisiu 1955
 

L'any 1955 fou important en la biografia de Fornet perquè s'hi produïren dos fets notables. El primer esdeveniment fou que publicà «Hierros y rejerías» (1955), un llibret amb el qual començà la sèrie de nombroses aportacions a la col·lecció «Temas Españoles», on publicà també: «El Duque de Gandía» (1956), «La Imprenta en España» (1956), «La ganadería» (1957), «El correo» (1957), "«La Albufera» (1958) i «Castellón» (1959). També publicà una obreta de tema taurí, relacionat amb «Sangre y arena» de Blasco Ibáñez, amb el títol «Aguafuerte de los Fabrilos» (1957), un llibre anomenat «La belleza» (1959) i un altre sobre Sant Vicent Ferrer. El segon fet important fou que el mateix 1955, Fornet prengué part, amb un petit paper (un convidat a una festa), en la pel·lícula «Mister Arkadin» d'Orson Welles, una coproducció francesa, suïssa i espanyola, que, en part, fou rodada a Madrid. La pel·lícula tracta sobre la reconstrucció de la biografia d'un enigmàtic personatge. Fornet encetava així, amb més de 65 anys, una abundant carrera cinematogràfica.

El 1960, Fornet aparegué en alguns curtmetratges, però sobretot desenvolupà la seua carrera com a actor a partir de 1974. Fornet participà en moltes pel·lícules de baixa qualitat interpretant un vellet molt prim. Els films tenien generalment com a tema l´adulteri o qualsevol altre que permetera seqüències de «destape». Fou el cas de: «Las obsesiones de Armando»; «Polvo eres», «De profesión polígamo», «El Adúltero», etc. Però deixant de banda aquests subproductes cinematogràfics, Fornet pogué participar també en pel·lícules de directors importants del cinema espanyol, com ara: Eloy de la Iglesia, Angelino Fons, Antonio Giménez Rico, Manuel Gutiérrez Aragón, Pedro Lazaga, Josefina Molina, Pedro Olea, Rafael Romero Marchent, Manuel Summers o el gran Fernando Fernan Gómez.

Un secundari fixe
 

Fornet interpretà el paper de Feliu, el secretari de l'ajuntament en la versió cinematogràfica de «El virgo de Visanteta» de Bernat i Baldoví, que pren part amb poca fortuna, diguem-ne, en un concurs de pets. En aquell film, dirigit pel valencià Vicente Escrivá, trobem altres actors i actrius valencians ja desapareguts, com ara Queta Claver, Antonio Ferrandis, Joan Monleón o Pepe Sancho.

En l'última etapa cinematogràfica de Fornet fou pràcticament un secundari fixe d'aquelles produccions de Mariano Ozores, protagonitzades per Andrés Pajares i Fernando Esteso. Recordaran al vell primet (ja tindria més de 85 anys) amb una veu característica, que en realitat pertanyia generalment a l'actor de doblatge Eduardo Calvo. Així el podem veure en: «La Lola nos lleva al huerto», «Al Este del Oeste», «Cuando Almanzor perdió el tambor», «¡Qué tía la C.I.A.!» i moltíssimes més.

Emilio Fornet de Asensi va morir el 1985, quan tindria uns 97 anys. L'any següent al del seu falliment encara s'estrenaren cinc produccions de la factoria d´Ozores, en les quals havia participat.

Realment, en visionar les seqüències d´aquelles produccions de guió i art cinematogràfic escàs, on apareix aquell vellet molt prim, costa imaginar que aquesta persona haguera escrit tants articles sobre temes valencians i un bona quantitat de llibres, amb més o menys encert, sobre les figures cabdals de la nostra història com Jaume I, Sant Vicent Ferrer, Lluís Vives o Francesc de Borja, i també sobre la Dama d'Elx o la Delicada de Gandia, sobre l'Albufera o Castelló. En cert sentit, ell també és un Mister Arkadin, la vida del qual encara no ha estat totalment reconstruïda.