El primer busseig a València fou en 1791

 [Tafaneries valencianes, 06/12/2021, html ací]

El 2 de febrer de 1786, el vaixell San Pedro de Alcántara de l’Armada espanyola, que havia sigut botat al Ferrol el 1773, naufragà a Peniche, al nord de Lisboa. Hi moriren 150 persones. Portava més de huit milions de pesos en or i coure. Hi acudiren desenes de bussos europeus per intentar recuperar les valuoses mercaderies (hem conservat un gravat amb l’expressiu títol «La desgracia imprevista y la felicidad inesperada»). Aquest esdeveniment es va debatre a la cort madrilenya, on es plantejà la necessitat de disposar de bussos propis de l’Estat que pogueren recuperar les restes dels vaixells (com acredita la sèrie d’articles que hi dedidà el «Diario Curioso, Erudito, Económico y Comercial», a partir del 4 de juliol de 1786). Arran d’aquest interés en la recuperació de restes de naufragis, el 1787 es promulgaren dues reials ordres de Carles III que establiren la fundació d’escoles de bussos als departaments marítims d’El Ferrol, Cadis i Cartagena, i també que els justícies de les localitats pròximes a un naufragi podien reclamar tropes per evitar robatoris i desordres. Encara que la població de Peniche s’havia comportat de manera solidària i exemplar amb les víctimes del San Pedro de Alcántara, en altres casos havien hagut disturbis i expolis. Aquestes foren una de les últimes normes del monarca, que morí el 1788.

Des de l’antigüitat hi havien exemples de busseig en apnea i, fins i tot, campanes, com la que va inventar Guglielmo de Lorena (1535), i que ja s’havien provat a Toledo (1538), Cadaqués (1654) o Santander (1686). Aquestes campanes, però, eren artilugis pesats, que no permetien l’autonomia del bus. Amb el temps, els dispositius foren perfeccionats entre altres per l’anglés Halley i el suec Triewald. El primer esdevindria famós com a astrònom i donaria nom al cometa que ens visita cada 76 anys. Per l’interés europeu i les reials ordres a casa nostra, cap a la fi del segle XVIII i començaments del XIX assistim a una sèrie d’invents per perfeccionar els dispositius de busseig. Fou així com probablement es va fer la primera immersió d’un bus a València.

Els francesos Pierre Amable Burlet Zeres i François Regis Ferret (Ferre o Ferres) s’adreçaren al rei d’Espanya per oferir el seu invent de busseig. Abans de finançar-lo, el nou rei Carles IV decidí que anaren a Cartagena i en feren una demostració, amb les despeses a càrrec dels inventors. Així li ho va fer saber el ministre de Marina, Valdés, al marqués de Casa-Tilly, que era l’autoritat al port murcià. En el camí cap a Cartagena, passaren per València, on organitzaren una demostració per arreplegar diners.

El «Diario de Valencia» del 8 de març de 1791 obria la subscripció per a una experiència amb la «Màquina Hidràulica»de Burlet i Ferres. Si arreplegaven 300 subscriptors farien l’exhibició, en la qual el senyor Burlet se submergiria baix de l’aigua «una ò dos horas, y mas si fuese necesario para satisfacer a los espectadores». Aleshores parlaria amb la gent de l’exterior, portaria amb ell un llum i un rellotge, per dir l’hora a qui li ho preguntara, i faria tot allò que se li manara, fins i tot, tocaria la flauta.

A fi de garantir l’assistència de les persones, la prova no es podia fer a la mar, sinó que es va preveure a la ciutat, en un punt on s’havia d’instal·lar una graderia i, el que era més important, excavar un clot de 15 o 16 peus [4,1 a 4,4 metres], que es plenaria d’aigua. Els promotors tenien una certa pressa perquè havien d’arribar a Cartagena en una data fixada, per la qual cosa determinaren un termini de deu dies. Si no hi havia públic, no farien la demostració. Finalment, el dia de Sant Josep de 1791 anunciaren que efectivament es faria l’ «Experiencia Hidráulica» el dilluns, 21 de març, festivitat de Sant Benet, a les 4 hores de la vesprada.

Per fer la demostració es buscà un jardí extramurs, concretament el de la casa número 3, on havia estat l’antic «Cuartel de Inválidos», al costat del Convent de la Trinitat, o millor, entre aquest i les cases que donaven al pont de Serrans. De no trobar una referència anterior, el lloc on es va practicar busseig per primera vegada a València no estava lluny d’allò que després seria el legendari camp del Vallejo del Llevant UE o l’Estació del Pont de Fusta. Afortunadament per als promotors de l’esdeveniment, el dia 21 no va ploure, encara que el cel estigué nuvolós i la temperatura es mantingué entre 14 i 15 graus. Cada persona assistent hagué de pagar vint «reales de vellón» per assisir a l’experiment.

Després de la seua demostració, Burlet i Ferret seguiren viatge cap a Cartagena, on en principi havien d’estar el dia 22 de març, encara que potser endarreriren lleugerament l’arribada. Hi van fer la seua demostració davant del marqués de Casa-Tilly, Francisco Javier Everardo Tilly y García de Paredes, que havia sigut nomenat l’any anterior capità general de Cartagena. El marqués no hagué de quedar satisfet perquè el 17 de maig informà el ministre Valdés que l’invent, encara que havia sigut perfeccionat, no es podia considerar útil per al reial servei. El 5 d’agost d’aquell any, com han esbrinat J. A. González i C. Torres, Burlet sol·licità una nova autorització al monarca per realitzar altra prova. Fou denegada, encara que es considerà que s’havia avançat en introduir una vàlvula que permetia aïllar completament l’aire pur i el viciat.

L’Associació Espanyola d’Història de Busseig (HDSES) dona notícia d’una curiosa conseqüència d’aquesta visita. Un Pedro (o Vicent) Ferrer, valencià, va construir una màquina que anomenà «El Conquistador de los Mares» (1792). Estava formada per una esfera de coure, amb un vitrall a l’altura dels ulls i un faldó de cuiro, que permetia encaixar els braços i el cos. Ferrer o un bus al seu servei es dedicaren a recuperar mercaderies dels vaixells del fons del mar que, com afirmava, hi havia posat el dimoni; allò que recuperava considerava que era gràcies a l’ajuda de la Mare de Déu dels Desemparats. Segons la HDSES, aquestes afirmacions tingueren com a conseqüència que Ferrer fora imputat per la Inquisició, extrem que no hem pogut verificar.

Temps després, Burlet encara millorà la seua «màquina hidràulica», que, segons ell, «serveix per viure i treballar dins de l’aigua», de la qual es va fer un gravat datat el 1796 (Arxiu General de la Marina, signatura PB-0138). En realitat, els dispositius de busseig anaren millorant-se paulatinament fins a les innovaciones de Jacques Yves Cousteau, 150 anys després de la immersió de Burlet al costat del Convent de la Trinitat.