El generós alzirenc que repartí el premi de la Loteria Primitiva

[Tafaneries valencianes, 31/12/2021, html ací]

El dilluns 25 d’octubre del 1819 ja es notaven les temperatures fresques de la tardor a Madrid. Al migdia, el mercuri no passà dels 9 graus. Aquell dia estava fixada una de les extraccions de la Reial Loteria Primitiva, que havia sigut creada pel ministre d’Hisenda, Leopoldo de Gregorio (el marqués d’Esquilache) més de mig segle abans. Generalment es feia un sorteig mensual i ja se n’havien fet vora 600 des del primer que se celebrà el 10 de desembre del 1763. En la Reial Loteria Primitiva, que la gent també anomenava, «la dels números», un xiquet amb els ulls embenats treia cinc boletes d’un sac on n’hi havia noranta. Aquell dia, la mà innocent va extraure els números següents: 7, 82, 75, 79 i 61. L’endemà, dimarts, el Diario de Madrid publicà la llista dels números premiats, que no arribaria a València fins al dissabte 30 d’octubre, un dia ennuvolat i plujós, quan el «Diario de Valencia» (que en aquell any del 1819 canvià la seua capçalera per «Diario de la Ciudad de Valencia») la publicà en la seua tercera plana, copiant literalment la notícia del diari madrileny i els cinc números afortunats. Tal vegada encara passaren algunes hores més fins que a la Ribera es tingué notícia de la combinació guanyadora.

Onze dies després de la difusió a València dels números premiats, el mateix «Diario de la Ciudad de Valencia» publicà a la primera pàgina una carta signada per «M.H.», que deixaria bocabadat a més d’un lector d’aquell periòdic pioner a terres valencianes. S’hi podia llegir: «El Maestro de Escuela de la villa de Carcaxente puso en la extracción de la Real Lotería de 25 de octubre último una jugada a terno de 60@ en que se interesaron otros 214 vecinos del mismo pueblo en tan pequeñas partes como deja conocerse. El resultado ha sido que han ganado dicho terno, y con él ciento veinte mil reales de su importe con el aumento, socorriéndose tan considerable número de familias con mas de 25 duros cada una». L’epístola concloïa amb una declaració piadosa i una tirallonga d’abreviatures, ara ja en desús: «Este hecho quizá original en sus circunstancias, que nos acredita las bondades de la Divina Providencia, es digno sin duda de ocupar lugar en el periódico de V. de quien queda S.S.S.Q.S.M.B.», val a dir: «de usted, de quien queda su seguro servidor que su mano besa».

Potser a la vora del Xúquer s’havia escoltat una cançoneta de l’època: «Todo sea festejo, / todo alegría, / que esperamos nos caiga / la Lotería». De manera que l’ensenyant havia arreplegat seixanta reals de billó, a raó d’un quart de real (o dos diners) per participant i havia jugat a la loteria, apostant per tres números. En ser premiats, el guany era de dues mil vegades la quantitat arriscada. Com que 20 reals de billó eren un duro de l’època, el benefici era equivalent a 6.000 duros que, repartits equitativament entre els 240 participants, els proporcionà un guany per càpita de 25 duros.

Huit dies després de la carta de «M.H.», el «Diario de la Ciudad de Valencia» publicà una segona epístola, aquesta del mateix «mestre» guanyador. Començà aclarint que no era de Carcaixent, ni mestre, «sino de Alcira, manteniéndome tan solamente de dar algunas lecciones por las casas». A continuació explicava les raons que li portaren a promoure la seua iniciativa: «Conmovido mi corazon al ver la miseria de dicha villa, y no pudiendo por mi aliviarles, pues soy de los mas necesitados, determiné recoger de los pobres unicamente el dinero, y sobre ello formar una jugada en la lotería; en efecto fueron los interesados en ella 240 á dos dineros cada uno». A continuació explica que no és aficionat a la loteria i el sistema «paradoxal» que va fer servir per triar el «terno» al qual apostà els diners: «Lejos de mi toda preocupación y fanatismo que tanto abunda en este Real juego; determiné formar la jugada de un modo que parece paradoxa. De los tres primeros pobres que encontré puse el número de años que tenian, en efecto fueron una niña de siete, un anciano de setenta y cinco, y otro de sesenta y uno, en los que logré un terno de 60@ rs., y con la mayor complacencia de mi corazon, repartí á los interesados á 25 duros cada uno que les pertenecian por cada cuarto [de real].» L’explicació del mètode no era trivial, perquè en aquella època (i potser ara també) eren freqüents els fullets amb taules de números o llibres de «jugadas infalibles». L’ensenyant alzirenc també concloïa la seua carta amb una declaració piadosa, la tirallonga d’abreviatures i, finalment, el seu nom complet: «Esta verídica narración, es digna de anunciarse al público, á fin de que todos alaben incesantemente la bondad y misericordia del Criador, que asi protege las operaciones de los hombres cuando estas son dimanadas de la caridad y de un fin recto. Queda de usted apasionado S.S.S. [su seguro servidor] = Francisco Sospedra y Petit.»

Per fer-nos una idea del valor del premi podem fer servir un anunci del mateix diari del 17 d’octubre del 1818, on s’ofereix «una barraca grande con cuatro habitaciones situada en la misma partida [del Cabanyal] y frente a la ermita [del Rosari], valorada en seismil quinientos y cincuenta y dos reales veinte y seis maravedís vellon». Això vol dir que els 120.000 reals aconseguits permetrien comprar 18 barraques grans. En el «Censo de la Población de España» de 1857, Alzira enregistrà 14.022 habitants, 6.494 dels quals tenien 20 anys o menys. 38 anys abans, quan el sorteig de la Loteria Primitiva, la població seria menor i probablement no hi hauria més de 2.000 famílies, la qual cosa vol dir que la iniciativa del mestre Sospedra beneficià, si fa no fa, a un 15% de la població de l’epoca. Aquest alzirenc de comportament generós, encara que també ell era «de los mas necesitados», bé mereixeria una recerca més acurada.