A València s’han perpetrat alguns robatoris amb una certa audàcia. És el cas de l’atracament realitzat el 9 de març del 1992 a la sucursal del Banc Exterior, a la cruïlla dels carrers Pintor Sorolla i Poeta Querol, per al qual els assaltants aprofitaren el rebombori d’una de les mascletades falleres per dissimular que entraven al banc, segrestaven set persones i fugien sense deixar rastre amb cent milions de pessetes de botí. Pitjor sort tingueren els lladres que el 17 d’abril de 1871 intentaren robar la delegació del Banc d’Espanya a València, que en aquella època es trobava a la banda de llevant de la plaça de la Congregació, ara, de Sant Vicent Ferrer, junt al carrer del Mar. Els lladres havien llogat una casa al número 11 de l’antiga plaça de les Barques (que ara és l’eixamplament del carrer Pintor Sorolla, prop de la cruïlla amb el carrer Universitat), des de la qual feren un túnel fins al «vall cobert», les restes de l’antic fossat de la muralla àrab que antigament foren tapades i integrades a la xarxa del clavegueram urbà. El vall cobert passa per baix dels carrers Universitat i Comèdies i arriba a la plaça de Sant Vicent Ferrer, on es trobava el banc.
Tal vegada els roders despertaren sospites o foren descoberts pels sorolls de l’excavació entre la casa llogada i el vall cobert o entre aquest i el banc, perquè la Guàrdia Civil i els empleats estaven alertats. La vespra del dia de Sant Vicent, per la nit, els lladres entraren al banc, aprofitant-se també del rebombori de les festes que se celebraven en aquells carrers en honor al frare dominicà. Els assaltants arribaren a agafar tres caixes de monedes, amb nou mil duros de plata, i a llançar-les pel forat que havien obert abans de ser perseguits per agents armats. Els guàrdies feriren dos atracadors. Un d’ells, José Torregrosa Borrás, de Piles, el cap de colla dels lladres, rebé vint-i-una ferides, sis de les quals foren causades per armes de foc. Fou hospitalitzat en estat greu, però aconseguí restablir-se. Els altres lladres procedien de pobles de la Safor i, sobretot, de la Costera. També un alferes i un guàrdia resultaren ferits. Torregrosa fou jutjat i condemnat a divuit anys de pressó, que havia de complir a Palma de Mallorca, però aconseguí escapar-se’n. El 1876 fou detingut novament a València perquè portava una cèdula d’identificació raspada i falsa; poc després fou identificat per la policia, per les cicatrius que les ferides del robatori li havien deixat. Fou novament condemnat. Anys després encara intentà fugir de la presó d’Alacant, però fou capturat.
Un cert atreviment palesaren també els autors d’un altre robatori, que es realitzà en novembre de 1932, a l’estanc de la plaça de Manises, número 3, de València, i que fou protagonitzat per quatre delinqüents amb antecedents i un jove al qual li agradava travestir-se. Just enfront de la façana de ponent del Palau de la Generalitat hi ha encara un dels estancs més antics de la ciutat. El lloc, temps enrere, s’anomenava plaça de Sant Bertomeu i a l’edifici on està l’estanc va morir l’escriptor suecà Josep Bernat i Baldoví. Aquesta «Expenedoria número 3» de tabacs és regentada ara per una dona. També era així en els primers temps de la II República. Concepción Mauricio, tal vegada vídua, atenia l’establiment amb l’ajut de les seues filles. El dijous 17 de novembre de 1932, una bellíssima dona entrà en l’estanc i parlà amb les filles de la propietària, interessant-se pel lloguer d’una planta baixa annexa. Li aclariren que el local no es llogava i la dona abandonà l’establiment. De matinada, l’estanc fou assaltat
Els lladres llançaren una corda al balconet del primer pis i s’enfilaren per un portalada que hi ha a la dreta de l’establiment, que separava l’edifici de l’església de Sant Bertomeu (era un passadís molt semblant al cèlebre accés a l’església de Sant Nicolau des del carrer de Cavallers). L’església de Sant Bertomeu fou incenciada el 1936 i enderrocada el 1944. Avui es conserva el campanar, però el lloc de l’església està ocupat per un edifici amb façana a la plaça de Manises. Una vegada dins de l’establiment, els lladres s’emportaren tot tipus de productes, incloses quatre caixes emmagatzemades al carreronet. En total, la mercaderia robada tenia un valor d’unes 11.000 pessetes.
Com que la policia no disposava de pistes, el comissari en cap, anomenat Seseña, decidí enviar agents camuflats per la ciutat a fi de localitzar persones que intentaren vendre la mercaderia. Només tres dies després del robatori, el 21 de novembre, dos homes oferiren tabac barat a un policia disfressat de mecànic. Eren José María Santiago Bascuñana i Balbino Martínez Soler. La policia tenia preparat el parany. L’agent camuflat, anomenat Mas, va mostrar-se interessat en la mercaderia i va dir-los que si li portaven més tabac, podria col·locar-lo en un establiment pròxim a la Gran Via i això els permetria guanyar el 80% del preu del tabac. Quan José María i Balbino portaren més paquets a l’establiment foren detinguts per Mas i un altre policia, anomenat García Casado, que havia fet el seguiment dels lladres. Al pis que tenien llogat al carrer Carrasquer, número 3, de València es trobà bona part de la mercaderia robada. Poc després caigueren altres còmplices: Manuel Llopis Aragó, Arturo Rodríguez Valdes i Francisco Vázquez Navalón. Manuel Llopis era conegut com el «Xiquet de Llíria», però no perquè procedira de la capital del Camp de Túria, sinó perquè el seu pare tenia un baret a València, entre la Bosseria i el Mercat Central, on es venien bitllets per al ferrocarril de via ampla de Llíria. Per això també era conegut com el «Xiquet del Cafetín». Havia estat detingut per robatoris el 1908, el 1923 i el 1927, i per un tiroteig el 1914. També Arturo Rodríguez, «el Rubio», tenia antecedents per robatori i, fins i tot, patí un consell de guerra per reincidència en les faltes quan era soldat, durant les guerres colonials al nord d’Àfrica. Francisco Vázquez, anomenat «el Pequeño», era veí de Benetússer i també havia estat detingut per estafa.
El que subratllaren les cròniques periodístiques és que Balbino Martínez era també la bellíssima dona que havia entrat a l’estanc, interessant-se per la planta baixa annexa. Balbino es travestia freqüentment i mantenia una relació amb José María Santiago, un home dur, curtit al presidi que, segons afirmava la premsa, s’havia apropiat de la voluntat de Balbino. Aquest havia regentat durant temps una cantina a la caserna de la Guàrdia Civil d’Algirós, on José María feia de cambrer. Aquesta caserna es trobava prop de l’actual carrer Finlàndia i la seua banda de llevant donava al primer camp de futbol que el València C.F. va fer servir fins l’any 1923, com recorda l’himne del club: «En el Camp de l'Algirós ja començàrem...». Quan la caserna de la Guàrdia Civil fou traslladada, fins i tot Balbino llogà un pis pròxim, on anaven a dinar diàriament els guàrdies que abans eren els clients habituals de la cantina. No s’imaginarien aquells agents que el cantiner i el seu cambrer eren delinqüents que planificaven un robatori important.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.