Joaquín Manuel Fos va nàixer a València l’octubre de 1730, al si d’una modesta família d’origen francés. S’enriquí amb els successius matrimonis que contragué, primer amb Josepa Antonia Escoto i, més tard, amb Tomasa Ricord. Això li permeté habitar un ric palau, d’estil xorigueresc, que hi havia al número 30 i successius del carrer del Bany (molt a prop de la plaça del Pilar), i també muntar una fàbrica de seda. Fou precisament al voltant de la producció sedera que construí una llegenda sobre la seua vida. Sembla que, el nostre personatge, va fer creure a la seua família que havia desaparegut tràgicament, i marxà a l’estranger per aprendre les tècniques tèxtils de la seda, un viatge que, com veurem, sembla més bé una invenció rocambolesca. Per formar-se en els secrets de velluts, damasquins, brocats o moarés d’aigües tornassolades, que en aquella època anterior a la Revolució Francesa eren protegits pels codis dels gremis de teixidors, Joaquín Manuel Fos digué que adoptà identitats falses en un llarg periple per altres països (seguint un trajecte, el relat del qual anava ampliant-se amb el temps).
Així, anys després, va escriure que s’havia fet passar per «fastuoso Príncipe en Luca i Florencia, rico Comerciante en Venecia, intrepido Soldado en Turin, fatigado Peregrino en Roma, estudioso Abàte en Napoles, mozo de Caballos, è infeliz mendigo en Francia». Adoptant aquestes identitats (o alguna més o –més probablement– alguna menys) va recórrer els principals centres de producció sedera d’Europa. Segons ell: «las Fábricas de Genova, Luca, Florencia, Milan, Bolonia, Venecia, Napoles, Roma, Nimes, Leon [Lió], Turs, Paris i Londres, con las otras Ciudades menos notables de Ynglaterra, Ytalia, Flandes, Holanda, Alemania, Vngria, Prusia, i Turquia han prestado fecunda materia à mi imaginacion». En tornar a València, gaudí de prestigi. Fou incorporat a la Reial Societat Econòmica d’Amics del País de València, a la qual afegí un nombrós grup de comerciants. Com a representant d’aquesta institució va fer gestions davant del rei Carles III, el que determinà altres episodis de la seua biografia.El 1773 aconseguí que el monarca donara ordre perquè les cintes de seda distintives de la Reial Orde de Carles III foren fabricades a València. El mateix Joaquín Manuel Fos fou distingit pel rei amb el títol de «Premsador de la Reial Casa», per la qual cosa col·locà l’escut borbònic al seu palau del carrer del Bany, que també estava ornat amb llargs balcons, mènsules, pintures murals, i on hi hagué també, abans del seu enderrocament, unes riques portes procedents del Palau Reial o del de la Batllia.
Ara bé, Carles III fou un rei amant de reprimir les manifestacions festives. Així prohibí les festes d’esquellots, vestir-se els homes de dones, els jocs d’atzar, tocar instruments no harmònics la nit de Sant Joan o la de Sant Pere, traure gegants en la processó del Corpus, proferir insults al Nadal, ballar front a imatges sagrades, fer retaules de fusta, l’arcabusseria de festa, la pirotècnica, etc. La prohibició dels coets tingué dues conseqüències notables a terres valencianes. D’una banda, els forners valencians feren de massapà els coets prohibits, i així va nàixer la piuleta i el tronador, elements bàsics de la nostra mocadorà. D’una altra banda, Joaquín Manuel Fos promogué la contractació de pirotècnics desocupats per fer una il·luminació nocturna i guardar la seguretat. Va sorgir així un cos de vigilants nocturns, coneguts popularment com «serenos», que fou copiat a Vitòria, Toledo, Múrcia o Madrid.
Potser impressionat pel caràcter emprenedor de Joaquín Manuel Fos, el rei Carles III el nomenà el 1777 (el mateix any que aparegueren els «serenos») inspector general de les fàbriques de seda. En assumir aquest càrrec, esdevingué el responsable d’interpretar la regulació del sector adoptada el 1778, la qual cosa va fer, si fem cas de les cròniques, amb massa rigor. Disposava d’un cos d’inspectors que, quan trobaven teixits inadequats per manca de pes, els esgarraven fent servir unes ganivetes de plata i prohibien als seus artesans fer-ne més durant un temps. El 31 de gener de 1784 organitzà una mena d’acte inquisitorial a la plaça del Mercat, front a la Llotja (un lloc on tradicionalment es procedia a execucions públiques, la qual cosa es recorda amb els tres xiprers que hi són). Aquell dia es cremaren públicament vuit peces de roba fabricades a la casa de Mariano i Antonio Soler, pare i fill, perquè el teixit de seda que havien emprat només tenia un fil a la trama. Foren condemnats, a més, a pagar una multa de 30 lliures i en un tauler, amb grans lletres, s’anotaren el noms dels mestres que havien fet el teixit condemnat. Joaquín Manuel Fos s’excedí en el seu rigor, com mostra el fet que la Junta de Comerç desaprovà l’acte de la plaça del Mercat en una ordre de 1787.
Joaquín Manuel Fos aplicà també mètodes de reforç positiu. Així, promogué, mitjançant la Societat Econòmica d’Amics del País de València, premis als productors de seda, ben dotats econòmicament. Cap al 1786 hi havia 3.535 telers de seda (un segle abans, n’hi havia uns 800), en els quals treballaven unes 6.500 persones, els «velluters». L’any 1779, per exemple, s’atorgaren premis a Diego de Mora, de Torrent, i Bautista Miera, Andrés Alapont, Pasqual Bedreño, Miguel Miera, Manuel Tortajada i Francisco Burguet, tots ells de Silla. Tant l’arquebisbe, Francisco Fabián Fuero, com el mateix Joaquín Manuel Fos, incrementaren els premis amb complements dotats per ells mateixos.
El 1781 rebé l’ordre de Carles III de fer un llibre per explicar les tècniques de la seda. Joaquín Manuel Fos composà la instrucció i la Junta General de Comerç (de la qual formava part l’autor) proposà la seua edició, però la publicació s’endarrerí per la mort del monarca (1788). Un any després morí Joaquín Manuel Fos (agost de 1789). Finalment, el 1790, autoritzada per Carles IV, aparegué l’obra, amb 17 magnífiques il·lustracions del gravador murcià Juan Barcelón, i un títol llarg: «Instrucció metódica para establecer y dirigir una fábrica de hacer mueres [moarés] con perfección, lustrar rasos y setíes, dar asiento á las estofas de seda y de oro ú plata, con la descripcion de una máquina inventada por el autor para dar perfecto lustre y suavidad á los grodetures y tafetanes».
Paradoxalment, el palau xorigueresc de Joaquín Manuel Fos (la trajectòria del qual tingué molt a veure amb els secrets de la seda que havia sostret als francesos), on encara vivia Tomasa Ricord, fou oferit per les autoritats valencianes durant les guerres napoleòniques perquè servira d’allotjament als invasors.Una bona manera de tancar aquest article és recordar les paraules de Justo Pastor Fuster, en la seua «Biblioteca valenciana» a propòsit de Joaquín Manuel Fos: «El elogio de este hombre célebre no cabe en el pequeño círculo del artículo que pudieramos consagrarle en esta obra, y no es justo comprimir sus virtudes filantrópicas por una fuerza geométrica».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.