Rousseau i Vives

[Posdata. Publicat el 29/6/2012. Pdf ací. Jpg ací, 1a pàg. dossier en jpg ací]

En la tardor de 1749, Diderot estava empresonat en el castell de Vincennes, prop de París, a causa de les denúncies rebudes pel seu opuscle Carta als cecs. Oposant-se a l’escolàstica imperant, el director de l’Enciclopèdia formulava en aquest llibret una explicació empirista de l’origen del coneixement, basada en Locke i Condorcet i en els resultats de les noves operacions de cataractes.
Un dia que Rousseau visità Diderot a la seua cel·la va succeir un fet notable. De camí, el ginebrí va llegir la convocatòria d’un concurs d’assaig , promogut per l’Acadèmia de Dijon, sobre el tema “fan progressar les ciències i les arts el gènere humà?”. Immediatament va caure en un estat de trasbalsament, en una “il·luminació” (sobre la qual Antoni Mari ha fet una novel·la). Sota un arbre de l’albereda, Rousseau va intuir el vincle entre la teoria del coneixement, el projecte enciclopedista, la crítica de les desigualtats socials i l’educació general. És a dir, entre l’Enciclopèdia, el Contracte social i l’Emili. Va guanyar el concurs d’assaig i, el que és més important, va aportar, inspirant-se en els Pensaments sobre l’educació de Locke o en el Leviathan de Hobbes, els elements fonamentals per orientar definitivament l’acció revolucionaria que, just quaranta anys després, va empresonar els Borbons a la Bastilla.
Una de les fonts més importants de les teories esmentades de Diderot i Rousseau que relacionen l’educació i la societat, l’aprenentatge dels cecs i la concòrdia social, està en l’obra de Joan Lluís Vives.
Ell també havia arribat a París quan la Inquisició hostigava la seua família, i després havia trobat en Bruges la seua segona ciutat. València i Bruges eren bons exemples de la funció emancipadora de les institucions burgeses. Fou el pensador valencià més cèlebre qui, en el seu tractat Sobre l’ànima, va afirmar que la font del nostre coneixement és la vista, i en Sobre l’auxili dels pobres va explicar com la beneficiència municipal s’havia d’encarregar també de què els cecs no estigueren ociosos perquè “són aptes per a les lletres”. La gran obra de maduresa del valencià, el tractat Sobre les disciplines, s’avança dos segles a les tesis del ciutadà ginebrí Rousseau. En aquesta obra trobem ja el vincle que va transbalsar Rousseau entre la moralització de les ciències i les arts, que el valencià considera en el llibre primer de Sobre les disciplines, i la teoria de l’educació, que Vives desenvolupa en el llibre segon.
En el castell de Vincennes, on diuen que està la cel·la més alta d’Europa, Rousseau i Diderot dibuixaren les línies fonamenals del programa revolucionari, tot combinant elements que ells havien llegit en autors britànics però que, en definitiva, havien estat encunyats pel nostre exiliat més cèlebre, Vives.

Enzensberger, o la tenacitat

[Posdata. Publicat el 17/06/2012. Pdf ací]

Un dels pseudònims que ha fet servir Hans Magnus Enzensberger és Serenus M. Brezengang. El fals nom remet, primer, al taranna estòic d’aquell que, molt serenament, diu la seua a contrapèl de les modes. El fals cognom té un punt irònic. Brezen és la manera bàvara d’anomenar unes rosques salades, molt populars a Alemanya per acompanyar la cervessa, que tenen forma de baga o llaç tancat. Brezengang significaria precisament el curs d’aquesta rosquilleta que es plega sobre ella mateixa. Aquest forma de serena reflexió (de flexionar-se, girar-se sobre un mateix) és possiblement el vincle entre la seua producció poètica i assagística, i potser també amb la seua activitat editorial. I això explica dues característiques que també trobem en, per exemple, el nostre M. Vázquez Montalbán: la importància que l’autor atribueix als seus poemes, encara que no hagen estat regoneguts per la crítica, i el valor que la col·lectivitat atorga als seus assatjos, encara que, de vegades, aborden qüestions aparentment allunyades del diagnòstic social. Escriure sobre la cuina o sobre els nombres adopta un significat inèdit. És per això que aquesta trajectòria brezen, a la manera de Walter Benjamin, està tan allunyada dels focus mediàtics o acadèmics (i costa tant traure-li una entrevista com la que li va fer a València el professor Anacleto Ferrer, Mètode, 13, pp. 28-34), i es troba en les antípodes del cínic Peter Sloterdijk, filòsof de capçalera dels nostres liberals-conservadors. Per això també, en les definicions que aporta Enzensberger (la institució literària com un alka-setzer, la premsa de gran tiratge com “poesia sense poesia, la destrucció estètica de l’estètica” o la televisió com nullmedien, el mitjà-zero o “la màquina budista”) no hi ha la lluentor épatant i buida del cínic, sinó la serenitat de qui es considera “sembrador de decepcions”, d’aquell que conrea un escepticisme fèrtil. Perquè l’assaig, com ja va escriure Theodor W. Adorno, “desafia l’ideal de la clara et distincta perceptio i de la certesa indubtable.” No Descartes, sinó Montaigne. El llibre d’Enzensberger Hammerstein o la tenacitat, ara traduït al castellà, és una magnífica mostra d’aquesta serenitat, escèptica i compromesa, esforçada i lúcida. És un història alemanya (amb capítols totalment ficticis, que no falsos, com ara les entrevistes a persones mortes) en el qual l’assagista bàvar segueix fidelment el que va escriure Laurence Sterne al seu Tristam Shandy (llib. I, cap. XIV): “Si un historiador poguera conduir la seua història com un traginer condueix la seua mula, recta cap endavant, […] podria aventurar-se a predir […] quan arribarà a la fi del seu viatge, però això és, parlant moralment, impossible, perquè si és un home amb un mínim d’intel·ligència, li sorgiran cinquanta desviacions de la línia recta, per prendre aquest o aquell camí, i no podrà evitar-les.” Les peripècies de la família von Hammerstein, començant pel general Kurt, cap de l’alt comandament alemany en arribar Hitler al poder i aviat enfrontat amb aquell que considerava un desequilibrat perillós, i seguint per les seues filles, Marie-Luise i Helga, que treballaren per als serveis secrets alemanys i l’espionatge comunista, i altres membres, són una història apassionada i apassionant per sembrar decepcions i collir lucidesa.

Finlàndia? millor Eslovàquia

[Publicat el 9/5/2012. Web ací. Jpg ací]

Si dic «èxit educatiu», vosté pensarà «Finlàndia». Certament, aquesta república de cinc milions d´habitants obté els millors resultats en les proves PISA, però només el 84% de la seua gent entre 20 i 24 anys té finalitzada l´educació secundària superior (batxillerat o cicles formatius de grau mitjà). En el nostre cas, el percentatge és molt baix, del 61%. Doncs bé, en lloc de Finlàndia, vaig a proposar-li un altre país com a sinònim d´«èxit educatiu»: Eslovàquia. Aquest país centreeuropeu, també de cinc milions d´habitants, té el percentatge major de tota la Unió Europea de població entre 20 i 24 anys amb l´educació secundària superior finalitzada: el 93%.
Per què Eslovàquia ha aconseguit aquests resultats tan envejables? Si analitzem les seues dades educatives veurem que les qualificacions del seu estudiantat en les proves PISA són molt semblants a les del nostre. Eslovàquia: 488 punts; ací: 484. Per tant, ahí no pot estar la diferència. Busquem altres raons. Ací, quasi tots els nostres xiquets i xiquetes estan escolaritzats als quatre anys, mentre que allà només ho està un 75%. La durada probable de l´escolarització és ací de 17 anys, mentre que a Eslovàquia és de 16,5. Per tant, tampoc, no sembla que els alts percentatges de joventut amb formació deriven d´estudiar més o passar més temps a l´escola. Vosté es preguntarà: són els diners invertits? Doncs, tampoc. La despesa mitjana per estudiant a Eslovàquia és d´uns 3.500 euros; la nostra és quasi de 7.000 (no entrem ara en com es gasten ací els diners).
On està el secret? Clar i ras: en la igualtat entre els seus habitants. Els països que, com Eslovàquia, tenen més igualtat interna també presenten més població jove amb la secundària superior cursada. La correlació entre els indicadors d´igualtat i el percentatge de joves amb estudis secundaris superiors finalitzats és elevadíssima, entre el 71% i el 80%. Cap altra variable didàctica presenta correlacions tan elevades. És per això que altres països amb una notable igualtat interna, com ara Eslovènia, la República Txeca o Dinamarca, també obtenen percentatges elevats de joventut amb la secundària superior finalitzada. Els percentatges més baixos, però, els presenten aquells països amb índexs de desigualtat major, com és el cas de Portugal o Espanya, que estan, recordem-ho, entre els països més desigualitaris de la Unió Europea.
Senyores i senyors, les dades són irrefutables. Si un govern vol tindre millors resultats educatius, ha d´afanyar-se en construir una societat més igualitària, que és tot just el contrari del que fan per ací. La política del PP d´afavorir els grans capitals o perdonar impostos als rics mentre que rebaixa salaris i puja impostos a la classe treballadora i als pensionistes, incrementa les desigualtats i fa preveure que continuarem anant molt per darrere també en educació i formació. Prou d´improvisar reformes educatives, tot culpabilitzant el professorat i l´alumnat! El que cal és reduir les desigualtats socials. Per tant, si vosté escolta «èxit escolar» pense en Finlàndia, o millor en Eslovàquia, però oblide´s del nostre país mentre continuen aquestes polítiques.

Esperant Garrison a la parada de Jesús

[Opinió. Publicat el 4/3/2012. Web ací]

Probablement vosté coneix la història de Jim Garrison. Si ha vist la pel·lícula JFK d'Oliver Stone, recordarà el fiscal de Nova Orleans, interpretat per Kevin Costner, que s'afanyava en refutar la versió oficial de la Comissió Warren sobre la mort del president Kennedy. Garrison analitzava la pel·lícula que havia enregistrat el ciutadà A. Zapruder, mesurava el temp entre fotograma i fotograma, deduïa la velocitat a la qual es produïren els trets i les trajectòries de les bales, i concloïa que hi havia més d'un tirador en els carrers de Dallas.
La qüestió és: actuà a soles Lee Harvey Oswald? Ara sabem que Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana va instruir les persones que havien de declarar davant de la comissió de les Corts a propòsit de la major tragèdia ferroviària que hem patit a València, és a dir, davant de la nostra Comissió «Warren».La nostra pel·lícula Zapruder són les declaracions dels ciutadans i ciutadanes que visqueren la tragèdia. En els primers moments els testimonis digueren que el tren «havia descarrilat després de colpejar amb l'andana en la corba» (J. A. M. P. en Levante, 4 de juliol de 2006, pàg. 6), i que s'havien vist espurnes «per tots (sic) els costats» (vol dir esquerra i dreta?) (A. T., pàg. 7). Els periodistes, en la seua primera crònica, citant fonts de Metro València, diuen que el tren «havia colpejat amb el mur de la dreta (sic) i després isqué disparat cap a l'esquerra» (pàg. 2). ¿Però com va ser possible això si la corba era precisament a la dreta i el tren, mogut per la seua inèrcia, descarrilà cap a l'esquerra? Si la força centrífuga espenta el comboi cap al costat de fora, com pot xocar amb l'andana per la part de dins o traure'n espurnes?
La qüestió és: fou només la velocitat?El mateix dia que la parada de Jesús ha recuperat a mitges el seu nom, el fiscal general de l'Estat espanyol ha donat instruccions per investigar restes del vagons de tren que patiren els atemptats de l'11-M. Fonamenta la seua actuació, segons diu, en informacions periodístiques. Amb la mateixa base (els testimonis periodístics que he esmentat adés) podria, si volguera, encetar una investigació de l'accident del metro. Però ell no ho ordenarà. Cap altre fiscal tindrà el coratge de fer-ho. Com sap Garzón, anar per lliure es paga car. Tampoc les Corts reobriran la seua Comissió «Warren». El fiscal Garrison tenia com a lema la vella sentència «Que es faça justícia i que caiga el cel». A la parada de Jesús encara l'esperen.

On va la bufa?

[Posdata. Publicat 3/02/2012. Pdf ací]

A l’Ateneu, l’escultor Fukuda-Luna exposa fragments de ferro, arreplegats d’ací i d’allà i soldats, que evoquen el diàleg amb la natura, la claredat i la transparència. Rememora la veritat com a evidència de Martin Heidegger i la claríssima intuició de Walter Benjamin amb el dibuix de l’àngel de la història de Paul Klee, aquell que batia les ales cap enrere, amb cara de terror, allunyant-se de l’espectacle de les víctimes del segle. Una visió transparent, diamantina. La transparència no és el contrari de l’opacitat, sinó de la invisibilitat. Axel Honneth ha introduït la invisibilització como una més de les formes de desconsideració. Ho podeu llegir en La societat del menyspreu (edit. Trotta). No només estem obligats a guanyar-nos la vida, com afirmava Marx, sinó que a més som bandejats i ignorats. Se’ns furta el dret a dir la nostra. Amb pantalles gegants, ninots de ventriloquia i argumentaris de saldo, es redueix l’espai públic a una immensa carabassa -com deia Arnau de Vilanova- plena de vent i d’oruga. El problema de la borbolla immobiliària no era la desaforada depredació, sinó la immensa buidor que planava. Quina altra cosa és l’Àgora, sinó la piràmide del no res, la catedral de la supèrbia? Què són les escultures de Ripollés, sinó globus metàl·lics? Lamenteu-ho: cap tribunal no pot absoldre-vos de la fatuïtat. “On va la bufa?” preguntaria encara Eiximenis pels carrers de València. Però hi ha Esperança. El dret a la lliberat, com explica Honneth en el darrer llibre (edit. Suhrkamp), no és una concesió; arrela en el sentiment de la persona menyspreada, en la seua lluita per ser reconeguda. Una pugna que brolla, i el riu puja. Amb cada homilia del portaveu parlamentari, Los Chikos del Maíz i els grups de rap fan deu temes incendiaris. Per cada pot de laca per estovar el cardat d’aquella que troba normal rebre bosses de mà de luxe de regal, se n’obrin cent esprais de pintura per fer graffitis. Cada gala de tronío pagada amb diners públics la celebren els grups de rock en valencià pujant dos-cents temes a la xarxa. De res no serveix que ara digueu que us avergonyiu: les hemeroteques són nostres. L’espai públic no pot estar eternament segrestat. Ho ha recordat Jürgen Habermas en el seu darrer llibre sobre La constitució d’Europa (edit. Suhrkamp). El vell professor de l’Escola de Frankfurt encara dóna lliçons a la nostra esquerra esgavellada. Un Habermas que sembla Stéphane Hessel. No cal estranyar-se: el vell indignat francés de jove fou un dels últims en parlar amb Benjamin camí de Port-Bou. I Habermas, deixeble de Heidegger i Benjamin, ho té clar: front al segrest de l’opinió pública, més Europa; front als especuladors, més democràcia. Perquè Europa, avui més que mai, és un projecte constitucional, i això vol dir, clar i ras, de sobirania popular, i no reformes de taula de braser. La nostra memòria és llarga i els ferrovellers ja han acampat a la vora de les pistes sense avions. A Fukuda-Luna no li faltarà el material.

It's the sex, stupid

[Posdata. Publicat el 23/9/2011. Pdf ací, ací i ací]

A l'Europa septentrional, a més d'algunes obres sobre la guerra i l'holocaust, com ara Els condemnats de Lodz de Steve Sem-Sandberg, destacades novetats bibliogràfics tenen com a fil conductor el sexe. Tres anys després que Charlotte Roche, actriu, cantant i presentadora anglo-alemanya, aconseguira un èxit de vendes amb Zones humides, ha presentat Schossgebete, on agosarades descripcions de les activitats sexuals de la protagonista es barregen amb el seu intent de superar psicològicament la mort de tres germans quan acudien a la seua boda, un episodi biogràfic de la mateixa Roche. El llibre ja ha provocat respostes. La feminista Germaine Greer acusa Roche de fer servir el sexe només com a reclam.
La campanada bibliogràfica sobre el tema, però, l'ha donada Catherine Hakim, amb el seu llibre Honey Money: The Power of Erotic Capital. Hakim és professora del centenari Departament de Sociologia de la London School of Economics, una prestigiosa institució amb figures com Anthony Giddens, Martin Albrow o David Held. La professora Hakim ha fet molts estudis sobre la família. El Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS) va traduir el 2005 el seu llibre Modelos de familia en las sociedades modernas. Ideales y realidades. En Honey Money proposa un cinqué capital. Per a Karl Marx, capital i força de treball eren nocions antitètiques; el primer, una magnitud amb capacitat d'autoincrementar-se; el segon, una mercaderia. Theodor W. Schultz i Gary Becker encunyaren la noció capital humà, que ha fet fortuna en l'argot polític i que servia per atribuir al pobre la responsabilitat de la seua pobresa, ja que no havia invertit prou al seu propi “capital humà”. Tot oposant-se al cinisme del capital humà, Pierre Bourdieu proposà fer servir el concepte capital social, per mostrar les coaccions de l'estructura social, i encara en va afegir al tradicional capital econòmic dos més, el capital cultural i el capital simbòlic, que regularia la relació entre els altres tres per a una societat determinada. Així doncs, el capital s'ha multiplicat conceptualment, d'una manera no molt diferent a com ho ha fet la intel·ligència. S'hauria d'estudiar la relació entre la proliferació de capitals i la d'intel·ligències (o competències). Potser Bourdieu, cap a la fi de la seua vida, va intentar acotar aquesta diversitat, integrant-la amb una noció qualitativa de misèria (La Misère du monde, 1992), però sense èxit.
Malgrat això, Catherine Hakim proposa augmentar novament la nòmina de capitals amb el capital eròtic. El títol del llibre és provocador: “No money, no honey”, literalment, “No hi ha diners, no hi ha mel”, expressió usada per les prostitutes de Jakarta. Però Hakim no es refereix només al comerç o l'atractiu sexual, sinó a un conjunt més ampli que inclou l'encant (charm) i la sociabilitat. És aquest capital el que està reprimit pel patriarcat i la monogamia, la funció de la qual és assegurar una companya sexual a mascles menys atractius, rics o poderosos. La proposta de Hakim de legalitzar la prostitució i tot treball sexual s'ha d'entendre com la conseqüència, podríem dir, d'un liberalisme del cinqué capital.
En un article en The Times, la sociòloga conservadora Jill Kirby no s'oposa a les tesis de Hakim, com se podria suposar, sinó que més bé les aplica al charm de Samantha Cameron i Michelle Obama, i provoca al lector (o més bé a la lectora) amb la qüestió: “Si tens capital eròtic, per què no en fas ostentació?”. Potser a l'Europa meridional tenim una altra tradició amb l'administració del capital eròtic...

Aplaudiments

[Opinió. Publicat el 2/9/2011. Web ací]

A la nostra llengua, l’aplaudiment també es diu ballmanetes (o mamballetes), una paraula que, segons Gabriel Bibiloni, procedeix probablement de la pràctica infantil de picar les mans acompanyant una cançó. Als patis de les escoles és freqüent veure les xiquetes fer ballmanetes amb coreografies complicades. Qui no ha escoltat allò del “chino, capuchino, mandarín, rin, rin”? (i no estic parlant ara d’Alejandro Font de Mora). Fins i tot a Mèxic, el paradís de l’etnografia, han estat acuradament enregistrades les cançonetes infantils amb ballmanetes pel corresponent institut antropològic. L’etnòloga britànica Elisabeth Grugeon considera aquestes pràctiques com veritables ritus iniciàtics de les xiquetes, atés el caràcter masclista de la institució escolar. També els nostres polítics semblen haver assolit la maduresa per la seua infatigable capacitat d’aplaudir. 

Així ha estat palés, una vegada més, en el recent canvi de President de la Generalitat. Els vídeos i les fotografies (vegeu la galeria de Levante-EMV) mostren, però, diversos estils de fer ballmanetes. Francisco Camps junta les mans orientant-les al cel, el que li dóna un posat propi del sant d’Assís, molt adient al seu patiment interior. Certament sembla un “palmero”, que en la nostra llengua vol dir el pelegrí a Terra Santa. Rita Barberà obri més els braços, la qual cosa proporciona energia al seu gest de picar les mans, però aplaudiex amb dificultat perquè du una gran bossa de marca penjada del braç. Si seguirem Freud, qui en la Psicopatologia de la vida quotidiana afirmava que tots els comportaments, fins i tot aquells més patològics, tenen un significat, hauríem de preguntar-nos pel sentit d’aquest manteniment de la bossa de marca al braç. La presidenta en funcions, Paula Sánchez de León, colpeja una mà sobre l’altra doblada pel canell, tot configurant un posat de docilitat o d’acceptació. El diputat Rafael Maluenda destaca del grup perquè és el que puja més les mans, com si volguera que el seu aplaudiment fóra vist per tothom. Cal recordar que ha estat a les Corts Valencianes les set legislatures i per tant ha aplaudit moltíssim a la Cambra (algun malpensat creurà que és al revés: hi és tant perquè fa ballmanetes de manera palesa). Rafael Blasco allarga l’aplaudiment fins quedar a soles, el que també pot tindre el seu significat ocult si considerem el seu currículum i el suport donat a l’ex-president.

Si vosté ha seguit les sessions del Congrés dels EUA sobre el debat del deute, haurà vist que allà els parlamentaris argumenten molt, però no aplaudeixen les intervencions. A les Corts, pel contrari, sempre estan fent ballmanetes. És com si Juan Cotino, tan preocupat per la decoració de la Cambra, haguera tingut l’ocurrència de posar un rétol lluminós que indicara, com als platós de televisió, el temps de batre les mans. Si aquell diu que és innocent, aplaudeixen; si l’altre diu que és culpable, doncs, també; i si el de més enllà no diu res fins que no parle l’altre, xe!, més aplaudiments. Si aquell diu que no se’n va, a fer ballmanetes compulsivament; i si se’n va, també, a picar les mans fins l’extenuació. No esperen sentir-los argumentar, només gaudesquen amb la seua conducta rumbera. Al costat del nostres polítics, els “palmeros” de Peret semblen una colla d’aficionats.