diumenge, 17 de juny de 2012

Enzensberger, o la tenacitat

[Posdata. Publicat el 17/06/2012. Pdf ací]



Un dels pseudònims que ha fet servir Hans Magnus Enzensberger és Serenus M. Brezengang. El fals nom remet, primer, al taranna estòic d’aquell que, molt serenament, diu la seua a contrapèl de les modes. El fals cognom té un punt irònic. Brezen és la manera bàvara d’anomenar unes rosques salades, molt populars a Alemanya per acompanyar la cervessa, que tenen forma de baga o llaç tancat. Brezengang significaria precisament el curs d’aquesta rosquilleta que es plega sobre ella mateixa. Aquest forma de serena reflexió (de flexionar-se, girar-se sobre un mateix) és possiblement el vincle entre la seua producció poètica i assagística, i potser també amb la seua activitat editorial. I això explica dues característiques que també trobem en, per exemple, el nostre M. Vázquez Montalbán: la importància que l’autor atribueix als seus poemes, encara que no hagen estat regoneguts per la crítica, i el valor que la col·lectivitat atorga als seus assatjos, encara que, de vegades, aborden qüestions aparentment allunyades del diagnòstic social. Escriure sobre la cuina o sobre els nombres adopta un significat inèdit. És per això que aquesta trajectòria brezen, a la manera de Walter Benjamin, està tan allunyada dels focus mediàtics o acadèmics (i costa tant traure-li una entrevista com la que li va fer a València el professor Anacleto Ferrer, Mètode, 13, pp. 28-34), i es troba en les antípodes del cínic Peter Sloterdijk, filòsof de capçalera dels nostres liberals-conservadors. Per això també, en les definicions que aporta Enzensberger (la institució literària com un alka-setzer, la premsa de gran tiratge com “poesia sense poesia, la destrucció estètica de l’estètica” o la televisió com nullmedien, el mitjà-zero o “la màquina budista”) no hi ha la lluentor épatant i buida del cínic, sinó la serenitat de qui es considera “sembrador de decepcions”, d’aquell que conrea un escepticisme fèrtil. Perquè l’assaig, com ja va escriure Theodor W. Adorno, “desafia l’ideal de la clara et distincta perceptio i de la certesa indubtable.” No Descartes, sinó Montaigne. El llibre d’Enzensberger Hammerstein o la tenacitat, ara traduït al castellà, és una magnífica mostra d’aquesta serenitat, escèptica i compromesa, esforçada i lúcida. És un història alemanya (amb capítols totalment ficticis, que no falsos, com ara les entrevistes a persones mortes) en el qual l’assagista bàvar segueix fidelment el que va escriure Laurence Sterne al seu Tristam Shandy (llib. I, cap. XIV): “Si un historiador poguera conduir la seua història com un traginer condueix la seua mula, recta cap endavant, […] podria aventurar-se a predir […] quan arribarà a la fi del seu viatge, però això és, parlant moralment, impossible, perquè si és un home amb un mínim d’intel·ligència, li sorgiran cinquanta desviacions de la línia recta, per prendre aquest o aquell camí, i no podrà evitar-les.” Les peripècies de la família von Hammerstein, començant pel general Kurt, cap de l’alt comandament alemany en arribar Hitler al poder i aviat enfrontat amb aquell que considerava un desequilibrat perillós, i seguint per les seues filles, Marie-Luise i Helga, que treballaren per als serveis secrets alemanys i l’espionatge comunista, i altres membres, són una història apassionada i apassionant per sembrar decepcions i collir lucidesa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.