Esteban Celda, cinc penes de mort per la República (i III)

 [Tafaneries valencianes, 22/08/2022, html ací]

Amb quasi cinquanta anys, Esteban Celda havia conseguit sobreviure a les quatre condemnes de mort que es van dictar en contra seua per les temptatives republicanes. El maig del 1894, participà en uns altres esdeveniments revolucionaris a la Font de la Figuera, pels quals fou novament processat. També s’integrà en les partides republicanes que foren actives a la Serra d’Espadà durant l’estiu del 1895 i participà en la proclama republicana que es realitzà a Xòvar el 15 d’agost d’aquell any. Se’n publicà una requisitòria judicial el març del 1897 i una altra l’agost del 1899, per insurrecció, així com altres demandes de jutges per robatoris. Quan aparegué la requisitòria del 1899, però, Esteban Celda ja havia protagonitzat un altre pronunciament republicà.

El 3 de maig del 1898, Esteban Celda formà una partida i tornà a fer un pronunciament a favor de la República al terme de Catadau, que tenim ben documentat. Cal recordar que aquell fou l’any de la desfeta colonial i hi havia una sensació generalitzada de frustració i pessimisme. El nostre protagonista aconseguí convéncer una colla de llauradors de la Ribera. A les seues ordres estaven els llauradors José Carreres Llácer, José Carreres Bosch, Salvador Tarrasa, Bautista Duart, Melchor Villanueva, Andrés Péris, Julio Puchol, Salvador Mateu, Vicente Mateu i Francisco Castelló. Sembla que intentaren segrestar a l’alcalde o aconseguir-ne diners. Als revolucionaris se’ls requisà una proclama de l’anomenada “1ª Brigada del Ejército Expedicionario de la República”.

De nou aconseguí escapar-se, però es dictaren ordres de captura contra ell. La Guàrdia Civil el detingué dos o tres dies després de la temptativa i fou empresonats novament. Tindria uns 52 anys. La premsa detallava: “es un antiguo oficial del ejército, procesado ya otras veces por sus ideas exaltadas”.

Els insurrectes de Catadau foren jutjats en maig de 1899 al Convent de Sant Doménec de València (Capitania General), per un consell de guerra. El fiscal demanà pena de mort per a Esteban Celda, com a inductor i director de l’acció, i de reclusió per a la resta. Fou la cinquena pena de mort que comptabilitzava. Finalment li fou commutada per cadena perpètua i el tancaren a la presó a València. El març del 1890 fou traslladat a Castelló per comparéixer per les partides revolucionàries de la Serra Espadà. Posteriorment fou portat a la presó de Melilla. La resta dels republicans de Catadau foren reclosos a la presó de Sant Agustí de València, amb penes que superaven els 16 anys en cada cas.

Novament gaudiria d’algun indult de la pena de cadena perpètua, perquè l’abril del 1903, ja en llibertat, apareix a la premsa com a president honorari, junt a Vicente Blasco Ibáñez, del Comité Republicà d’Alaquàs que s’havia constituït a principis de mes, i participà, poc després, en un míting republicà a Torrent, on representà els republicans d’Aldaia. A la fi de maig prengué part en un altre míting al teatre d’aquesta localitat, com a “probado revolucionario”. Ja en estiu començà una gira pel districte electoral d’Ènguera, amb intervencions a Moixent, Font de la Figuera, Vallada, Ènguera i Montesa. L’any següent la premsa informà de noves intervencions d’Esteban Celda a Picassent, Navarrés, Xirivella, Massanassa i Catarroja, a favor dels candidats del Partit Unió Republicana Autonomista de Blasco Ibáñez.

També hi ha notícia d’una curiosa detenció esdevinguda l’agost del 1908, per trobar-lo suposadament culpable d’iniciar un incendi a la muntanya El Hoyo, propietat de l’Estat, al terme de Los Pedrones, prop de Requena. En la requisitòria del jutge se’l presenta com a de sesenta y dos años, soltero, periodista, vecino de Valencia. Ingressà novament en presó? No ho sabem. El cas és que el seu rastre reapareix el juny del 1911, quan “infatigable propagandista e impenitente revolucionario” donà una conferència a Godella; l’any següent estigué a Ènguera i Anna, per combatre el caciquisme.

El 1916, quan ja es patia a Europa la Gran Guerra, Esteban Celda participà en un míting a Alginet que s’allargà en un dinar a la Font d’Almaguer: “Al final, Esteban Celda pronunció un concienzudo y elocuente discurso en pro de los ideales redentores y fué ovacionado.” Tindria uns 70 anys. El 1918 tornà a intervindre a Alginet, a favor de ferroviaris empresonats. El febrer del 1919 s’anunciaren nous mítings a la Pobla Llarga, l’Alcúdia de Carlet i Alginet. També hi hagué una intervenció seua en els actes del 1r de Maig del 1922 a Alginet. Durant la Dictadura de Primo de Rivera un mantell de silenci s’estengué sobre les notícies de la seua vida.

Juli Just l’entrevistà en juny de 1930. Esteban Celda comptava 84 anys. Els dos es trobaren al Casino Republicà d’Alzira, on el nostre protagonista havia arribat a peu des de La Barraca. El vell republicà li confessava al periodista:

“Ahora, ya lo ve usted. Soy muy viejo, pero si me dieran un fusil y una piedra para apoyar el brazo en ella, aún tiraría si fuera necesario. No quisiera morirme sin ver implantada en España la República. También ahora huelo a ella, como en Madrid el año 66.”

No s’equivocà. El 14 d’abril del 1931, Esteban Celda pogué veure la proclamació de la II República. Pocs mesos després, probablement cap a la fi de l’any, ingressà en l’Hospital Provincial pels alifacs i les infermetats de l’edat. Finalment morí a la fi de gener de l’any 1932, en companyia de familiars i amics.

El diari Pueblo, de Blasco Ibáñez o Azzati, trasmeté el condol a la família i, en particular, a Josep Ernest Peris Celda, autor teatral i saineter valencià, molt conegut per obres com ara “Per la fam d’heretar” o “Nelo Bacora”, que era nebot del vell republicà. Curiosament, Josep Peris Celda té un carrer a València, però no Esteban Celda Comes, encara que un altre nebot seu, Rafael González Celda, demanà a l’Ajuntament que es rotulara amb el nom del vell republicà la que aleshores fou anomenada Avinguda de César Giorgeta, tot adduint que era impropi d’un govern republicà honorar un empresari, antic membre del somatén, favorable a la dictadura de Primo de Rivera i d’idees clarament antirepublicanes. El consistori desestimà la petició de Rafael González. Caldria esmenar aquesta injustícia històrica contra un republicà impenitent de vida fantàstica.