Al començament del 1916, després de donar a llum una xiqueta i un xiquet i separar-se del seu marit, Rosita Rodrigo va començar una exitosa carrera com vedette i actriu. Combinava unes dots musicals dignes d'una soprano de la Scala i una bellesa acreditada pel concurs de l'Exposició Regional. Debutà en el Teatre Romea de Madrid, local que alternava amb el Benavente, tornà a València, per a actuar en el Trianón Palace (on va tenir com a espectadors al mestre Vicente Peydró i al dramaturg Eduardo Escalante, fill del conegut sainetista valencià d'igual nom) i viatjà a Barcelona, on va triomfar en el Gran Saló Doré, fent ombra a les grans Raquel Meller o a la Chelito, que es pujaven a les taules del Teatro Nuevo i de l'Edén Concert, respectivament. Rosita va regressar al Romea de Madrid, va viatjar a Sevilla i novament a València, encadenant èxits. De nou a Madrid va ser hospitalitzada. L'explicació que es donà, una afecció d'«influenza», sembla poc creïble. Recuperada, va tornar a actuar a Andalusia: Sevilla, Còrdova i Granada, un periple que consolidà la seua ràpida celebritat i que la va dur a les portades de la premsa especialitzada.
El periodista Ángel Zúñiga va escriure de Rosita: «Fou una vedette de revista de presència descomunal. Bella, de simpatia captivadora, intel·ligent, plena d'enginy, vivaç i desbordant, sempre vaig creure que vivia encadenada a un "mal fario"». I aqueix «mal fario» es va materialitzar al febrer del 1917.
Tal vegada per l'arribada de la Quaresma del 1917, es van interrompre les funcions en el Romea i Rosita va viatjar a València per a les festes de Carnestoltes. A fi d'encarregar una disfressa, va visitar l'estudi del pintor i escenògraf Tadeo Villalba. Aquest, que estava casat i tenia tres fills, li va dir que si li preparava una disfressa que la sorprenguera, hauria d'acompanyar-lo a un ball. I certament la va sorprendre. Va fer una màscara que reflectia fidelment els ulls de Rosita, amb el seu verd magnètic. Però no només Tadeo s'havia quedat captivat per Rosita; també un jove noble, José Fernando Hernández de la Figuera, s'havia fixat en ella. El diumenge 25 de febrer, un dia «trist i plujós», Rosita va assistir a la multitudinària correguda a benefici de Juan Belmonte, que obria la temporada en la plaça de bous de Valencià. Durant el festeig, Tadeo i José Fernando van estar cortejant la vedette. A l'eixida es van enredar en una discussió en la qual medià el governador civil, Cortina, que casualment passava pel carrer Xàtiva. Per separar-los, es va portar a l'escenògraf a l'Apolo, on s'estrenava «El gato montés». Més tard va acudir José Fernando a la representació. En el vestíbul, gallejà davant el conductor del governador de la bufetada que li havia donat a l'escenògraf, i llavors Tadeo li va disparar dos tirs i va fugir. Rosita va ser detinguda breument, per si havia amagat l'homicida, però fou posada en llibertat en poc de temps. L'endemà, la valenciana va tornar discretament a Madrid, on va realitzar actes benèfics per a llavar la seua imatge. El periodista Mateo Santos va publicar una obreta literària moralitzadora: «Los amores trágicos de Rosita Rodrigo».
Després del greu incident (del qual l'escenògraf va ser absolt mesos després per l'hàbil actuació de l'advocat Juan Barral), un periodista de Madrid advertia: «Ull els empresaris, que la bella Rosa és un filó en aquestes circumstàncies!». I certament la carrera de la vedette valenciana va experimentar un progrés creixent. Es va pujar a les taules a Lisboa, Sevilla, Còrdova, Oviedo, Gijón, Bilbao i novament a Madrid. En l'estiu d'aquell any, mentre els valencians inauguraven l'Estació del Nord, va actuar en el Monte Carlo i el Doré de Barcelona, on compartí escenari amb l'extraordinari ventríloc valencià Paco Sanz. Es publicaron les seues creacions «No llores» i «Cuál los mazos del Batán» on explotà les seues qualitats per a la música popular, mentre continuava la seua gira per Mallorca i Barcelona.
En 1920, Rosita va arribar a Buenos Aires per primera vegada. En la capital portenya no només va actuar amb gran èxit, sinó que també va organitzar la primera companyia de revista argentina, que representà en el Teatre Avenida «Las vírgenes de Terés» (pel nom del director i compositor Bernardo Terés, d'origen navarrés i establert a Argentina), que consistia en una successió de números picants. Hi va debutar amb quinze anys Tita Merello, que va aconseguir fama com a actriu (la primera protagonista d'una pel·lícula sonora argentina) i gran cantant de tangos.
De retorn, Rosita Rodrigo actuà en el Tívoli de Barcelona i en l'Apolo de Madrid, formant part de la companyia d'Eugenio Velasco, el «Ziegfield» espanyol.
Durant la dictadura de Primo de Rivera, Rosita cobrà protagonisme en l'organització del Montepío del Sindicato de Autores Españoles, sent rebuda reiteradament pel dictador, que feia creure que conquistava les vedettes més notables. No obstant això, fou el mateix rei, Alfons XIII, qui va mantenir una relació íntima amb l'artista valenciana. Li va enviar regals i notes autògrafes, com una del 1924 en la qual es llig: «¡Viva Valencia! y olé por sus rosas».
Aquell mateix any, Rosita va fer la seua primera locució radiofònica, una activitat que resultaria rellevant en el seu futur. Va actuar a Portugal i Brasil, i al gener de 1925 va viatjar novament a Buenos Aires. En el prestigiós Café Tortoni, el més antic de la ciutat i tal vegada el més distingit, Rosita compartí taula amb el president de la República Argentina, Marcelo Torcuato de Alvear, per l'amistat que la unia amb l'esposa del mandatari, Regina Pacini, filla de mare espanyola i que, com la vedette valenciana, s'havia dedicat al cant i a l'actuació. Regina fundà la «Casa del Teatro» per a albergar a artistes necessitats. No va ser l'única primera dama argentina amb la qual Rosita es relaciona, com veurem.
De tornada a Espanya, actuà de nou a Portugal i en el Novetats de Barcelona. Per aquella època va gravar «Muñequita de trapo» i va participar en el llargmetratge «Frivolinas», una pel·lícula muda amb una successió de números de vedettes de l'empresa de Velasco. Poc després va deixar aquesta companyia per la de Manolo Sugrañes i va passar a actuar en el Cómico de la capital comtal. El 26 d'octubre del 1926, Alfons XIII va visitar la funció del Teatro Cómico. A la seua arribada, Rosa, la filla de Rosita, va rebre al monarca amb un ram de flors. ¿Recordaria el rei la nit del 22 de maig del 1909, quan Rosita li va portar també una «corbeille» de flors en la inauguració de l'Exposició Regional?
El 1927 i el 1928, la vedette valenciana va actuar amb gran èxit en el Novedades de Madrid i en el teatre homònim de Barcelona, on debutà de dansarina la filla de Rosita amb el nom artístic de «Raisa». Rosita mantenia llavors una relació amb el dramaturg català Josep M. Sagarra, que escrivia els llibrets per al Novetats. Pío Baroja va escriure sobre la parella. Al maig del 1928, Rosita va actuar en un vodevil en el Teatro Lara de Madrid i en la Fira de Juliol de València, on compartí escenari amb la jove Concha Piquer, la qual tenia llavors uns vint-i-un anys. Després, va embarcar a Bilbao per a fer una gira per Mèxic, acompanyada de la seua filla «Raisa». En aquesta època va gravar la cançó mexicana «Conconito», un fragment de «La verbena de la Paloma» i una jota aragonesa. Rosita era a punt d'exercir com a empresària en l'Exposició de Barcelona de 1929, dues dècades després de l'Exposició Regional valenciana que la va encimbellar a la fama. D'això i la catàstrofe de la Guerra tractarà el següent episodi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.