El 1963, el grup de música que havien creat Mick Jagger i Keith Richards, gravà la seua primera maqueta, amb tres cançons de tres cantants negres de blues: Bo Diddley, Jimmy Red i Muddy Waters. Precisament una cançó d’aquest últim, anomenada «Rollin’ Stone» donaria nom al grup de Jagger i Richards. De jove, Muddy Waters, el nom autèntic del qual era McKinley MorganField, era un treballador d’una plantació de cotó del delta del riu Mississipí. El 1940, el musicòleg Alan Lomax enregistrà per primera vegada la seua veu. Els dos, Waters i Lomax, tenien uns 25 anys, ja que havien nascut el 1915. Aquella gravació fou el principi de la carrera musical de Muddy Waters, que es consolidà quan el cantant anà a viure a Chicago. La seua influència es projectà en els cantants de blues i en grups com Rollings Stones o Led Zeppelin. D’altra banda, Lomax no només va recórrer els camps de cotó del Mississipí buscant cantants i músiques populars; també viatjà per bona part del món, en un periple que passà per terres valencianes.
Alan Lomax fou fill de John Avery Lomax, qui també es dedicà a enregistrar la música popular des de les primeries dels anys 30. Des del 1942, Alan Lomax treballà per a l’arxiu de folk de la Biblioteca del Congrés dels Estats Units. Ja als seus anys de formació universitària, s’acostà a l’ideari radical, a més d’estar en contacte amb grups afroamericans que se resistien a la segregació racial. Va contraure matrimoni amb Anne Lyttleton. El 1944 va nàixer la seua filla Anna Lomax, que continuà la tradició familiar com a antropòloga i folklorista. Dirigeix l’Associacion for Cultural Equity per conservar el llegat del seu pare.
Cap a la fi dels anys quaranta, amb l’ascens de l’anticomunisme als Estats Units, Lomax decidí marxar fora del país i arreplegar música popular arreu del món. Els anys 1952-1953 enregistrà cançons per tota la Península Ibèrica, acompanyat de Jeannette Bell (de malnom Pip), una assistent proporcionada per la British Broadcasting Corporation (BBC), corporació que tenia la intenció d’editar en discos les gravacions.
Lomax arribà a València l’estiu del 1952, procedent de Catalunya. Ací comptà amb el suport de l’Institut de Musicologia de la Institució Alfons El Magnànim, entitat que havia estat promoguda poc de temps abans per la Diputació Provincial. Al cap de l’Institut es trobava el mestre Manuel Palau Boix. Des de València, Lomax marxà a la casa de camp del seu amic Pablo Garrido, que es trobava prop de Tavernes de la Valldigna. Hi vivia també un jove Pedro, que, segons el records de Pip, era molt atractiu, tocava el violí i parlava anglés. Al poble de la Valldigna, Lomax comptà així mateix amb el suport d’Amadeu Magraner Grau, autoritat municipal en l’època que també participà com a cantant en els enregistraments. A la Biblioteca del Congrés dels Estats Units hi ha un quadern de camp, on es troben les cançons populars que Lomax arreplegà, interpretades per Antonio i María Escrihuela, Salvador Armengol i Dolores i María Vercher, la velleta Gertrudis Magraner, Rosario Enguix i Isabel Chover, entre altres. Les lletres eren transcrites al quadern per Amadeu Magraner, i traduïdes per Ricardo Gil Aparisi, que havia viscut 15 anys als Estats Units. A la pàgina 26 del quadern, el traductor entén que «A la vora del riu, mare», s’ha de transcriure com si es tractés del nom del riu o del seu caràcter de riu principal: «mother river», a la manera d’una «séquia mare» (recordeu que a València tenim un carrer de la Mare Vella, que es refereix precisament a una séquia). Al quadern de Lomax es troben albaes, cançons de batre, cançons de bressol (també anomenades non-non o nonetes), nadales, «aguinaldos», la tarara, etc. També gravà el pregó que cantava pels carrers el llanterner, Antonio Sánchez Arenas, anunciant que podia reparar cossins i llibrells metàl·lics, o la cançó amb la qual el sereno donava les hores. A més, Lomax realitzà nombroses fotografies que es poden veure al web de l’Associacion for Cultural Equity.
El 7 d’agost del 1952, Lomax va fer més enregistraments a Castelló de la Ribera. Hi participà la banda de música, dirigida per Valentín Ruiz. S’hi gravaren pasdobles (Lo cant del valencià) i peces populars. Després, Lomax tornà a València, on arreplegà les interpretacions del cantaor José Calaforra Romero «Xiquet de Benaguasil» i el guitarrista Juan Fenollosa Villanueva, conegut com Juanito Villanueva o «El Chufa», i que també interpretà per a l’etnomusicòleg uns solos de guitarra (buleries). Els acompanyaren Salvador Seguro Pérez (trompeta), José Puig Serra (clarinet) i Agustín Picano (instrument de vent de fusta) i un altre músic (guitarró). Calaforra interpretà música valenciana i la jota «Nadie quiere tener suegra». La conversa prèvia entre Lomax i Calaforra està enregistrada als arxius musicals del CSIC. El Xiquet de Benaguasil li diu que aprengué la riberenca d’un altre cantant, Pedro el de las vacas, un home d’Ènguera que participava com a versador a la fira de Xàtiva (Levante, 27/6/2016).
Després del seu viatge per Espanya, Lomax anà a Londres, on preparà l’edició dels discos amb les músiques arreplegades, que ara es poden trobar en: «World Library of ‘Folk’ And Primitive Music, V. 5: Spain» i «Alan Lomax Collection: The Spanish Recordings: Aragon and Valencia». Algunes peces es poden escoltar al web de Institució Milà i Fontanals de Barcelona.
L’estada de Lomax fou molt satisfactòria, a jutjar per una carta que li va remetre a Amadeo Magraner i on reconegué que en cap altre lloc havia trobat un ambient més agradable. El guitarrista Fenollosa, que vivia al carrer Ruaya de València, escrigué també a Lomax, demanant-li una compensació econòmica també en nom del cantaor de Benaguasil. El cert és que Lomax s’havia adreçat repetidament al mestre Palau per localitzar Calaforra, ja que li tornaven les cartes que li remetia. El problema fou que havia pres malament el seu nom: José Callaferro, en lloc de José Calaforra. I així, erròniament, fou publicat en els crèdits del disc de la «World Library of ‘Folk’».
Al maig d’enguany, el grup «Senior i el Cor Brutal» (Micalet Landete, Endika Martín, Juan Luis Tormo i Rafa Ferreiro) publicaren l’àlbum «Valenciana. Vol. I», fet, com diuen ells, sota la «síndrome Lomax», per la voluntat d’arreplegar vocalistes valencians. Encara es pot sentir el ressó del llanterner de Tavernes, el Xiquet de Benaguasil i els camps de cotó del Mississipí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.