Al segle XVIII, el procés de castellanització lingüística estava molt avançat a les nostres terres. Un curiós personatge s’hi oposà, amb la consciència de ser «el único mantenedor del materno idioma» (com va escriure en la carta dedicatòria de la seua obra «Qualidades y Blasones de la Lengua Valenciana», 1752). Fou Carles Ros Hebrera, un home de tarannà peculiar, que anava d’ací cap allà escrivint llibres i, sobretot, obretes menors sobre les classes populars. Vicent Pitarch les qualificà de «literatura de misèria» i té raó si entenem que misèria es refereix a la situació molt precària en la qual es trobava el valencià. El caràcter i l’activitat de Ros estan ben descrits al judici d’un contemporani seu, José Orga, que afirmà: «Era lo aire personificat i viu com ell».
Carles Ros va nàixer a València, el 4 de novembre de 1703. Un dia després fou batejat en l’església de Sant Nicolau. Fou fill de Manuela Hebrera i Vicent Ros, que vivien al carrer Calatrava. El pare era «notari apostòlic» des del 1699 i escrivent reial des del 1707, professions que també havia exercit el seu avi matern, Joan Hebrera. Carles Ros estudià a la Universitat de València, on fou deixeble de Tomàs Ródenas, eclesiàstic d’Aiora que potser li encomanà l’afició per les lletres. Segons Francisco Martí Grajales, amb tretze anys ja col·laborava Ros amb el seu pare. Com aquest, també exerci de notari el nostre peculiar defensor de la llengua. L’agost de 1733 fou promogut a notari apostòlic i el setembre de 1740 fou nomenat escrivent reial. Amb tot, sembla que autoritzà pocs documents al Cap i Casal, i sí ho va fer a Albal, Alaquàs, Benimodo, Catadau, Polinyà i Xiva. Potser fou, com va escriure Sanchis Guarner, un notari «d'escassa clientela».
Encara que és difícil determinar amb precisió l’abast de la seua obra, podem considerar que publicà llibres durant més de cinquanta anys. L’estudi bibliogràfic del rector Eduard Genovés (ja esmentat a les Tafaneries de 15/5/2016 i 8/1/2017) només arreplega dos llibrets en valencià en els vint anys posteriors a la desfeta d’Almansa i el Decret de Nova Planta: precisament dos col·loquis de Carles Ros. Podem donar una ullada a la seua producció literària, tot distingint quatre grups d’obres.
En primer lloc va fer obres gramaticals. El 1732 ja publicà una «Práctica de Ortographia, para los dos idiomas Castellano y Valenciano», que encetà una important sèrie de llibres per dignificar les llengües i, sobretot, el valencià. Publicà textos d’ortografia a la manera de les novenes dels sants («nonnes», 1735 i 1737); diccionaris valencià-castellà (1739 i 1764); l’obra «Qualidades y blasones de la Lengua Valenciana» (1752), que es clou amb un parell de romanços en monosíl·labs, que mostren el seu domini lèxic: «No pot dir al lo que yò, / puix he vist lo que huì es vèu...»; «Corrección de vozes, y phrases, etc.» (1771) i altres obres perdudes, com ara unes «Beceroles valencianes»; també va fer una «Norma breu» d’ortografia castellana, unes «Regles de retòrica» i un «Tratat de adages, y refranys valencians», molt modern didàcticament, perquè volia «fer cosa gustosa, que fàcilment se queda en la memòria». També reedità el «Llibre de les dones» de Jaume Roig.
L’esmentat José Orga, membre d’una família d’impressors, escrigué una anècdota que li havia contat el seu pare sobre aquesta preocupació de Carles Ros per editar llibres en valencià. Sembla que Ros va escrire també un «Diccionari general de la llengua», l’edició de la qual (probablement en la mateixa tipografia dels Orga) havia de ser finançada per l’ajuntament. Quan els originals estaven en imprempta, l’editor reclamà diners a la corporació municipal «per a comprar les lletres que no existien ni llurs accents, aguts, greus i circumflexos». Però l’ajuntament no aportà la quantitat necessària per fer les adquisicions tipogràfiques escaients i Ros, segons el relat d’Orga, arreplegà enfurismat els seus papers i en «feu una falla de Sant Josep».
Un segon grup d’obres de Carles Ros són les jurídiques, generalment instruccions per a notaris o escrivans. Precisament el pare i l’oncle de José Orga, que signaven Joseph i Thomas, publicaren uns «Formularios de escrituras públicas» de Ros.
En tercer grup d’obres inclou aquelles que composà Ros sobre esdeveniments coetanis: «Relación de la grande avenida del rio Turia en 16 de Setiembre de 1731», l’aparició d’un cometa al cel el 1744, la proclamació de Ferran VI el 1746, l’execució d’una dona de 22 anys el mateix any o la consagració del bisbe Ascensio Sales Moreno a la catedral de Sogorb.
El quart grup d’obres, sens dubte les més nombroses, foren col·loquis de llauradors, fets amb la pretensió, ja esmentada, de difondre el valencià d’una manera entretinguda. Els títols solen començar «Col·loqui graciós» o «Romanç entretingut» i parlen de les peripècies dels llauradors, que tenen pèrdues per no haver «avivat la llavor dels cucs de seda» o baralles «que solen passar entre les sogres i les nores». També de colombaires o de pescadors de canya. En aquests llibrets de vegades Ros feia servir pseudònims (com «la Musa Lapera») o els deixava anònims. Martí Grajales escriu: «También se le atribuyen gran número de romances de valientes, de enamorados, de milagros, de hechos de armas, coplas para profesiones de monjas y diversas fiestas que durante su vida se celebraron en Valencia y que circulan sin nombre de autor». Encara que aquestes obretes pretenien difondre i depurar la nostra llengua, tingueren també l’efecte de reforçar el tòpic de l’home de poble (valencianoparlant), enfrontat als habitants de la capital (castellanoparlants), un recurs humorístic explotat posteriorment per una abundant literatura i cinematografia de baixa qualitat. Amb tot i això, les obres de Ros permeten també conéixer la societat valenciana del segle XVIII, amb textos amb un rerefons crític, com ara: «Romans nou, hon se reciten los treballs de la gent pobra, per lo cares que shan posat en Valencia totes les coses, y en especial lo menjatiu, de modo que hui costa el viure mes afanys» (1772).
Una altra anècdota sobre el tarannà de Carles Ros ens ha pervingut pel testimoni de l’esmentat Orga. Un dia que Ros estava a la tipografia de Joseph i Thomas Orga, corregint proves d’impremta, va veure un parell de melons: «Bons melons, amic Orga! Són de Foios? –Sí, senyor; li respongué aquell, i anem a tastar-los. I dient i fent, en partiren u damunt lo taulell del magatzem de comèdies. Ros, fent l’elogi dels melons, se’n menjà dues corbes tallades com la mitja lluna, i el suc li xorrava per les mans. –Rosa, cridà l’impressor, davalla la toballola per a eixugar-se Don Carlos. Bah! Res d’això –digué aquest–, ja està. De la grava del carrer, n’agafà un pessic de pols, i al seu vestit de negre, tal vegada d’ofici, ho refregà, i allò fou l’eixugamans, i seguí corregint proves».
Carles Ros morí el 6 d’abril de 1773. La mort el sorprengué corregint les proves d’impremta dels «Formularios de escrituras públicas». El seu cos fou soterrat junt a l’església del Carme.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.