Els nostres clàssics han tractat freqüentment
del vi. Arnau de Vilanova visqué a València a la segona meitat del segle XIII.
En aquesta ciutat, on tingué propietats, començà la seua carrera com a metge (o
«físic», com es deia aleshores), que el duria a importants corts europees. Fou
metge de papes i reis, com ara de Pere III i Jaume II. També va escriure obres
doctrinals. Dissortadament, alguns manuscrits s’han perdut. Així esdevingué
durant la Guerra Civil amb la «Confessió de Barcelona» i amb la «Lliçó de
Narbona», redactades en la nostra llengua, que es conservaven en un manuscrit
del segle XIV, la primera, i en una miscelània d’opuscles espirituals de
procedència franciscana, la segona, a l’Arxiu arxiprestal de Morella. La
popularitat de les obres d’Arnau de Vilanova va fer que li atribuïren escrits
que ara considerem apòcrifs, alguns ben pròxims a l’alquímia.
Arnau de Vilanova li dedicà un tractat als vins, el «Liber de vinis»,
escrit en llatí, que es va traduir el 1358 a l’hebreu i poc després a l’alemany
(encara no s’ha traslladat a la nostra llengua). Hi trobem unes cinquanta
combinacions de vins amb plantes, fruites o altres substàncies, per obtenir-ne
virtuts curatives, com ara: vi amb anís (llavoretes), amb mel, amb magranes,
amb romaní, etc.
Potser siga una obra apòcrifa, però hi ha raons per pensar que és
autèntica, com és el fet que en el tractat trobem algunes referències a altres
escrits d’Arnau de Vilanova o que es comenten, de vegades, experiències
pròpies. Així, quan tracta del «vinum aestivum» (d’estiu), Arnau cita el seu
«Regiment de Sanitat», una obra encarregada per Jaume II que fou molt popular a
l’Europa del segle XIV. També podem relacionar el que diu al tractat del vi amb
altres passatges, com ara allò que va escriure (també en la nostra llengua) en
els «Aforismes de la conservació de la memòria». En el «Liber de vinis» proposa
un «vi per reparar la memòria i contra l’oblit» (que s’ha de preparar amb
gingebre, pebre bengàlic o llarg, galanga, clavell d’espècia i nou moscada). En
els aforismes esmentats havia advertit que «beure molt de vi o aygua de gran
fredor, aminven lo cos de calor natural, e per consegüent, naffren e debiliten
la memòria». En aquests aforismes també proposà fregar «la part de darrere del
cap», on pensaven que es trobava la memòria, amb «ayguardent» o posar-hi «una
bena de drap de lli» amb un aiguardent fet de «vi vermell, en lo qual sia mès
una manada de torongina e de sàlvia e de romaní».
En diversos llocs del tractat parla en primera persona, recordant
experiències pròpies. Així, per exemple, quan diu que ha provat el vi al fenoll
amb xiquets i n’ha comprovat l’eficàcia. També quan escriu que el «vinum
buglossatum», preparat amb vi i les arrels de la buglossa, no només permet
eliminar els humors malencònics amb l’orina, com ja defensà Macrobi (segles
IV-V), sinó també curar els dements i els excitats, «i puc testimoniar-ho en
persona, perquè vaig curar una senyora de la ciutat [València?], freqüentment
afectada de ràbia malencònica». També, en tractar del «vinum alchekendi», val a
dir, del preparat amb la planta de l’alquequengi, que ara sabem que té moltes
propietats medicinals, entre elles les diurètiques, Arnau de Vilanova parla d’un
cardenal, «conegut per ell», que no pixava en quatre dies i que, gràcies al vi,
n’emplenà una conca.
El text d’Arnau presenta una subtil crítica
social quan parla del «vi d’or». S’ha de preparar dispersant quatre o cinc
làmines d’or en un vi de qualitat, després es clarifica, es filtra i es
conserva. Aquest vi beneficiaria el cor, preservaria la sang de la corrupció i
conservaria la joventut, entre altres beneficis. Segons Arnau, molts nobles i,
més encara, prelats, no només consumien aquest vi, sinó que també farien bollir
or amb els menjars o els amanirien amb llimadures de metalls nobles, com ara en
el compost que anomenaven «diacameron» (un medicament que faria tornar a la
vida les persones mortes i en el qual es faria servir també l’acònit, una
planta molt tòxica que, al País Valencià, només creix a l’Alcalatén). Fins i
tot, mantindrien a la boca un tros d’or, per deglutir la saliva, o el liquarien
(no sabem com) fins convertir-lo en aigua potable.
L’afició dels eclesiàstics pels vins també
apareix en el llibre tercer dels dotze que Francesc Eiximenis (segle XIV) tenia
previst per a la seua obra enciclopèdica, anomenada «Lo crestià». Eiximenis fou
un franciscà gironí que estigué molt relacionat amb València, on escrigué
moltes de les seues obres i on assessorà les autoritats locals amb predicacions
i la redacció del «Regiment de la cosa pública». Al capítol 354é de «Lo
crestià» es reprodueix una suposada carta d’un eclesiàstic golafre. De vi blanc
diu: «bec grec d’estiu, e d’hivern cuit, o moscatell, malvasia, tríbia, còrcec
o candia, o vernassa» (aquests són noms de vins segons la seua procedència).
També beu «d’estiu calabresc de sant Honoret, turpia o trilla, picapoll de
Mallorca, rosset o dels clarets d’Avinyó. D’hivern, he del de Madrid de
Castella, e d’aquells fins espanyols, o del de Gascunya, o del monastrell d’Empordà».
I encara en cita més. Eiximenis dedicà 47 capítols de l’obra a tractar del bon
menjar i el bon beure. Dóna consells, com ara, quan explica «com persones
ecclesiàstiques se deuen fort guardar de embriaguea», i addueix els exemples
bíblics de Llot (que, borratxo, deixà prenyades dues filles) o Holofernes (que
fou mort en estar embriagat). Eiximenis ens aconsella contenció pels efectes
del vi, entre els quals fa esment de la impossibilitat de parlar clar: «La
embriaguea percut la lengua, axí que l'hom no pot bé formar ço que vol dir, ne
diu ço que volrria, cant és embriach, e si vol dir "ca" dirà
"carn", e si vol dir "olla" dirà "ampolla", e
semblants misèries».
També l’escriptor valencià Jaume Roig (segle
XV), autor de l’obra «Espill», que es composa de versos de quatre síl·labes (en
la nostra poètica, a diferència de la castellana, es compten les síl·labes fins
a la darrera accentuada), alertava sobre els perills del vi: «[...] / Al qui
glopeja / lo vi, sovent / fort e pruent / grans cantitats / les qualitats /
dels animals / li resten tals».
També Lluís Vives va escriure en contra de l’embriaguesa en un dels
seus «Diàlegs», redactats mentre estava a Breda com a preceptor de Mencía de
Mendoza (després, virreina de València), interpretant-li les «Bucòliques» de
Virgili. En el diàleg XVIII, dos persones de la regió del Bravant parlen amb
dos italians sobris; un d’aquests critica subtilment els de Breda en afirmar:
«I digues, per què no aixequeu en aquesta terra un temple a Bacus, inventor de
la celestial beguda?». Ara bé, si en el seu llibre Vives criticà l'embriaguesa,
la veritat és que va ser obsequiat per Mencía de Mendoza amb quantitats
generoses de vi i, fins i tot, amb gobelets o copes d'orfebreria. Més encara,
sabem pel «Calendar of State Papers» que, durant la seua estada a Londres (als
anys vint del segle XVI), Vives es va dedicar també a importar vi de Gascunya,
entre altres mercaderies, i no cal descartar que a Breda fes alguna cosa
semblant.
En parlant de vi, recorde que s’hauria de
protegir el nostre barral tradicional, de cos cilíndric (a diferència del
català cònic), en perill d’extinció.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.