diumenge, 24 de gener de 2016

L'autèntica «Doña Sol»

[Tafaneries valencianes, 24/01/2016, html ací, pdf ací, jpg ací]


Constantina va nàixer el 1879. Fou la filla major de José de la Figuera, cavaller de la Mestrança de València, i Constantina de la Cerda, marquesa de Fuente Sol i de Trocifal. La família tenia un palau a Sant Mateu i terres al Maestrat, on negociaven amb les carrasques i havien fet una ramaderia de bous a la finca de la Salvassòria (més endavant anomenada de Cervera i Badal). El pare de Constantina adquirí el 1890 la plaça de Bous de Vinaròs, la restaurà i la reobrí l'any següent.

En juny del 1895, Julio Aparici Pascual, un torero de Russafa conegut com Fabrilo, contragué matrimoni amb María del Pilar Teruel Sabaté. Fabrilo, que va torejar a Vinaròs, establí una relació amorosa amb Constantina, en aquella època una joveneta de la noblesa d'uns 17 anys. El fet que Fabrilo estiguera enganyant la seu dona li posà el públic en contra. Diu Cossio: «Sobtadament, l'afició valenciana es va fer la seua enemiga per motius d'ordre particular».El torero respongué a l'animadversió popular arriscant encara més en les seues faenes. El 10 de novembre de 1895, a la plaça de bous de València, va fer un famós «desplante». Després d'un «quite» al sisé bou, Chiclanero, de la ramaderia de Veragua, va estendre la capa a terra i es gità damunt. Aquesta mostra de valor no aconseguí calmar el públic. El 1897, novament a la plaça de València, hagué d'arriscar-se posant les banderilles i fou cornejat per Lengüeto de la ramaderia de J. M. Cámara. Morí dos dies després i fou soterrat a València. Un any després s'erigí un mausoleu dissenyat per Mariano Benlliure. La fatalitat volgué que el germà de Fabrilo, anomenat Francisco, que seguí també la vocació taurina, morira el 1899 també a la Plaça de València, agafat pel bou Corucho de la ramaderia de Pablo Romero.

Vicente Blasco Ibáñez novel·là la relació de Fabrilo i Constantina en la seua obra «Sangre y Arena» (1908), que també s'inspiraria en la mort del torero Espartero. Pilar Teruel i Constantina estarien representades pels personatges de Carmen, l'abnegada esposa, i «Doña Sol», una aristòcrata capritxosa, que desencadena la tragèdia. De «Sangre y Arena» s'han fet quatre versions cinematogràfiques, dirigides per Ricardo de Baños (1917, amb guió del mateix Blasco Ibáñez), Fred Niblo (1922), Rouben Mamoulian (1941) i Javier Elorrieta (1989). En el film del 1922, el personatge que representaria Fabrilo fou interpretat per Rodolfo Valentino i el de «Doña Sol», l'alter ego de Constantina, per Nita Naldi. En les pel·lícules posteriors, el personatge fou interpretat per Rita Hayworth i Sharon Stone, respectivament.


Casada amb un integrista


Als primers anys del segle XX, Constantina va contraure matrimoni amb José Royo Salvador, un advocat més de 40 anys major que ella. De fet, quan va nàixer Constantina, José ja portava 24 anys inscrit al Col·legi d'Advocats de València. José Royo procedia d'una família benestant, amb casa al carrer de Cavallers. Era un home religiós, políticament molt integrista. En les eleccions de 1871 (8 anys abans del naixement de Constantina) havia tret acta per al Congrés de Diputats, per la circumscripció de Morella, com a membre del Partit Carlí. També havia dirigit la secció valenciana del Partit Tradicionalista. Quan el Partit Carlí es dividí, José Royo seguí Ramón Nocedal i fou dirigent a València del seu Partit Catòlic Nacional. Els altres carlistes valencians li dedicaren uns versets irònics: «Bendita sea tu pureza / E íntegramente lo sea, / Pues D. Ramon se recrea / En tu íntegra grandeza; / A vos, integrista Alteza, / D. José del alma mia, / Ofrézcoos en este día / Del integrismo el pendón; / Mírame con compasión, / No dejes de ser mi guia». En coherència amb la seua ideologia ultraconservadora, José Royo fou president de l'«Academia de la Juventud Católica» i de l'«Asociación de Católicos», clavari de Santa Caterina i col·laborador de «Las Provincias». Era freqüent la seua presència als actes religiosos i als encontres polítics tradicionalistes. Tenia un mas a Godelleta i aconseguí acumular una gran fortuna.

Cap al 1904, quan Constantina tenia uns 25 anys i els seu home més de 70, la dona va donar a llum un xiquet, Fernando. El rector Eduardo Gómez del Molino, beneficiat de Sant Nicolau, va convéncer José Royo que aquell fill era fruit d'un adulteri de Constantina, de manera que el vell advocat obrí un procés per deslegitimar el seu fill. El jutjat de primera instància del districte del Mar fallà en contra de la pretensió deslegitimatòria, sentència que fou confirmada per l´Audiència en juny de 1910. José no va saber d'aquesta ratificació perquè havia mort sis mesos abans que fóra dictada, mentre intentava millorar la seua salut fent una estada a Llombai. Un familiar de Constantina publicà un fullet, anomenat «Un caso típico de clericalismo», on mostrava l´avarícia del clergat en el «pleit Royo-De la Figuera».

Malgrat guanyar el pleit, Constantina no va poder disfrutar de bona part de la gran fortuna que havia acumulat el seu vell marit. José Royo havia nomenat marmessors dels seus béns l'esmentat rector de Sant Nicolau i Vicente Lassala Miquel, qui fou regidor de l'Ajuntament de València pel partit conservador. Aquest comunicaren el 1919 que dedicaven 120.000 pessetes de l'herència de Royo a la construcció d'un Patronat de la «Casa de Obreros Católicos» de València, una institució hereva dels «Círculos» fundats pel jesuïta Antonio Vicent Dolz, que pretenia donar una resposta al moviment obrer, fomentant el sindicalisme cristià i animant partits de dreta i extrema dreta. La construcció finançada per part de la fortuna de Royo fou inaugurada el 1929.

El novembre d'aquell mateix any es va veure a València un altre procés, promogut per Constantina, contra l'apoderat general dels seus béns, al qual el fiscal acusava de traure profit de la fortuna que li havia llegat José Royo. Segons l'acusació, l´apoderat s´havia apropiat d'unes 290.000 pessetes, així com altres propietats. Tres anys després, Constantina també va denunciar un robatori a casa seua. El juliol de 1932 vivia a la prolongació del carrer Matías Perelló, on el seu fill regentava una establiment de comestibles. L'estatus social de Constantina havia baixat considerablement. Els lladres, aprofitant que estaven a la fira, pujaren per la part posterior de la casa amb una escala rudimentària de corda, forçaren un bagul i s'emportaren vuit mantons de Manila, nou cobertors de llit, vint-i-dos llençols, un vestit d'home i 900 pessetes en metàl·lic.
La situació econòmica de Constantina seria cada vegada més precària. Va contraure novament matrimoni amb Rodolfo Ortiz, un practicant que exercia el seu ofici, de vegades de manera interina, a clíniques municipals. En morir el sanitari, el 1934, l'Ajuntament li atorgà una pensió a Constantina per cobrir les despeses del soterrament del seu home. Entre les propietats que Constantina denuncià que li havien estat sostretes pel seu apoderat hi havia un projector de cinema i algunes pel·lícules. ¿Es reconfortaria la noble dama, en la seua decadència, contemplant en la pantalla l'amor apassionat de Rodolfo Valentino i Nita Naldi i imaginant-se en la pell de «Doña Sol»?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.