divendres, 3 de maig de 2013

L'arrogància del poder i el canvi social

[Posdata. Publicat el 3/5/2013. Pdf ací]

La col·lecció “Estètica & Crítica”, que dirigeix Romà de la Calle, ha publicat un dels llibres més adients al seu títol: l'antologia de textos preparada per Anacleto Ferrer sobre la Querella dels Bufons, una disputa musical, esdevinguda a París entre 1752 i 1754, que es projecta en els debats prerevolucionaris. En la pugna, els participants es creuaren desenes de pamflets, entre els quals cal destacar algunes peces notables dels enciclopedistes. Les fonamentals han estat acuradament editades en el llibre comentat.
En el París de l'equador del segle XVIII no només canvien els gusts musicals, sinó que els processos socials s'acceleren. En 1749, Diderot és empresonat per la seua Carta sobre els cecs. Rousseau el visita i pateix una “il·luminació” que desenvoluparà en el seu primer Discurs sobre les Ciències i les Arts. El moviment per alliberar a Diderot espentarà definitivament la publicació del tom primer de l'Encyclopédie. Tanmateix, en 1752, el Consell Reial atura el projecte. Lluís XV recela dels enciclopedistas i del parlament. De sobte, un esdeveniment aparentment trivial polaritza les tensions.
En l'Acadèmia Reial de Música de París es representà La Serva padrona de Pergolesi, una peça d'intermezzi d'opera buffa. Immediatament es va encendre un apassionat debat públic entre aquells que exaltaven la comèdia lleugera italiana i els detractors, amants de la tragèdia francesa. En el primer grup, l'esperit de l'Enciclopèdia: Diderot, D'Alembert, Rousseau, Grimm, D'Holbach, etc.; en el segon grup, Rameau, Blainville o l'amant del rei, madame de Pompadour. Els dos grups es disposen en racons distints de l'Òpera, determinat una topologia que prefigura la distribució parlamentària actual. Com diuen Edmonds i Eidinow (El gos de Rousseau): “no estaven parlant realment d'àries i acompanyaments, de corxeres i de negres, sinó de canvi social i de l'arrogància del poder”.
En una primera fase, el debat se centra en la música. El text més representatiu és El petit profeta de Boehmischbroda, redactat per Friedrich Melchior Grimm en gener de 1753, on ridiculitza la grandiossitat francesa amb una sàtira veterotestamentària. Diderot dedicarà al relat de Grimm dos textos, on replanteja la qüestió com una contraposició entre naturalitat italiana i sofisticació francesa, el que encén encara més la polèmica.
La segona part de la Querella parteix de la publicació de la Carta sobre la música francesa de Rousseau en novembre de 1753, on aplica per primera vegada el marc conceptual que comença a forjar en el primer Discurs: la recerca d'un principi normatiu des del qual poder fer una crítica social efectiva. El geni ginebrí reclama de manera vehement l'autoritat de la filosofia i desplaça el debat de la música a les diferències entre la llengua francesa i la italiana. Ubicat l'assumpte en el terreny del llenguatge, està preparat el camp per a les seues tesis sobre la degradació social i el retorn a allò natural. Les arts han de col·laborar a l'empresa emancipadora, a la superació de la desigualtat humana. Rousseau ja té a les mans el tema del seu segon Discurs, que serà la matriu del Contracte Social. Els textos a favor i, sobretot, en contra del ginebrí se succeeixen. Se sospita que el mateix govern atia la querella per bandejar el debat polític. En realitat, només s'ajorna. Els enciclopedistes esmolen eines teòriques que enderrocaran els borbons.
Encara hi hagué una tercera part. La companyia italiana regressa al seu país. El debat es trasllada al salons. Amb un parell d'escrits, D'Alembert intentarà un cert consens, potser de manera interessada, per afavorir el seu ingrés en l'Acadèmia francesa. De tota manera, l'òpera francesa no recuperarà el seu esplendor i la Querella esdevindrà un precedent, en clau de debat musical o filosòfic, de la polarització social que desencadenarà la Revolució.
El llibre editat per Anacleto Ferrer arreplega, a més d'una ampla i documentada introducció, el Profeta de Grimm, els dos escrits que li va dedicar Diderot, la carta d'un sinfonista de Rousseau i l'esmentada sobre la música francesa i un parell de textos de D'Alembert. Representa no només una aportació al coneixement d'assagistes punyents, amb una capacitat de penetració inigualable, sinó també una oportunitat per reflexionar sobre la corrupció del poder i les escletxes per on penetra la possibilitat del canvi social, assumptes més urgents que mai. Estètica i Crítica amb majúscules.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.