divendres, 8 de febrer de 2013

Soli Deo Gloria

[Postdata. Publicat el 8/2/2013]


Amb les sigles SDG, Bach i Händel signaven les seues composicions. L'expressió “Soli Deo Gloria”, que sintetitza les tesis protestants, serveix de títol a una magnífica obra editada per J. A. Martínez, A. Monzon i A. Colomer i publicada per la Universitat de València sobre Joan Calví (1509-1564) i el calvinisme. Més enllà de commemoracions, l'assumpte del llibre és ben actual. Parlem de l'atur i la crisi: quin capitalisme tenim al davant? Com evoluciona? Precisament la qüestió que portà Max Weber a indagar l'afinitat electiva entre un “tipus ideal”, el calvinisme, i “l'esperit” del capitalisme, o que portà Georg Simmel a trobar en la pintura de Rembrandt (i el mateix podria haver fet amb Velazquez) el rastre del procés d'individualització afí al calvinisme, procés que és el fil roig de la modernitat i de la postmodernitat (Giddens, Beck). Parlem de la crisi de legitimació de la democràcia. Com no veure les rastres de la formació calvinista en les teories de Locke o el regiment que Calví instaurà en Ginebra en el seu ciutadà més revolucionari: Rousseau, o fins i tot en l'exaltació igualitària del Nou Món (Tocqueville). I Locke i Rousseau delimiten el terreny de joc on qüestions com la sobirania nacional han de ser debatudes. O parlem de tolerància i intolerància (el mateix Calví no estigué lliure de pecat, com acredita l'execució de Servet), i tornarem als debats del XVI. Mentres redacte, els eclesiàstics d'Egipte ratifiquen 21 execucions i l'exèrcit espanyol combat grups islamistes. Si tractem de teologia, com diu el professor Monzon, la relació de Hans Urs von Baltassar i el neocalvinista Karl Barth, no s'allunya molt de la que podríem establir entre els textos d'Erasme i de Calví. O què dir de la negació del “purgatori”, abans tesi protestant i ara troballa de Ratzinger? I si parlem de filosofia, com no veure l'ombra de Calví en teories com les de Denis de Rougemont, Jacques Ellul o Paul Ricoeur sobre el diàleg, la intersubjectivitat o el reconeixement, un tema nuclear en la filosofia social actual? Rememorar Calví té un avantatge afegit: qüestiona el nostre pensament únic. En primer lloc, no hi hagué reforma, sinó reformes. En 1522, Vives escriu al papa Adrià VI. Diu que vol “estimular-lo, perquè el seu esperit moderat i sant de veritat comence a pensar en reformes fonamentals” (sic). O pensem en la “reforma catòlica” de Francesc de Borja (Bataillon) . En segon lloc, palesa que només des de la trona de l'ortodòxia, es pot parlar d'“heretgia”. Amb quant de cinisme proclamava Menéndez y Pelayo: “Desengañémonos: nada más impopular en España que la herejía, y de todas las herejías, el protestantismo.”! Impopularitat forjada amb l'Index librorum prohibitorum et expurgatorum, amb sambenets, amb tortures i fogueres. Per això, paga la pena recuperar la persecució als erasmistes o als “luterans” (amb els quals estarien relacionats Furió Ceriol, Gaspar Centelles i el Grup de Pedralba, Jeroni Conques, traductor al valencià del Llibre de Job, i molts més, acuradament estudiats en les recerques de Rausell, Pons, Almenara, etc.). Per últim, tornar sobre els debats de Luter o Calví, evidencia la pluralitat del protestantisme i la del catolicisme i erosiona la simplificació d'una Europa septentrional amb tarannà de formiga feinera i una Europa meridional mandrosa com una cigala. Tant de bo s'enteren prompte el FMI i el BM.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.