diumenge, 5 de setembre de 2010

Una píndola de cianur


[Opinió. Publicat el 5/9/2010. Web ací. Jpg ací]

Ara fa setanta anys, el 26 o 27 de setembre de 1940, l´escriptor berlinés Walter Benjamin posava fi a la seua vida amb una píndola de cianur. Fugia de l´avanç de l´exércit alemany. Havia arribat a Portbou des de França per un camí de muntanya. Les autoritats espanyoles li impediren continuar viatge cap a Portugal i agafar un vaixell als Estats Units. Un poblet de pescadors. Un nus ferroviari. L´habitació d´un hotel. Una breu carta al matrimoni de Theodor W. Adorno i Gretel Karplus, que l´esperaven a Amèrica. Una llarga agonia. Un soterrament ràpid.
Potser després d´aquest començament, el lector espere que l´articulista li parle del drama de la immigració. No paga la pena, perquè el lector ja té preparada la resposta tranquil·litzadora: no tota immigració condueix al suicidi. O potser espere que l´articulista divague sobre l´escriptor i el viatge, o sobre l´intel·lectual i la frontera, o la pesca i els ferrocarrils com a metàfores de la vida i la mort, o coses així, reflexions benintencionades entre glop i glop de café. Tampoc és el cas, perquè l´articulista no vol augmentar el repertori d´arguments tranquil·litzadors dels quals disposa el lector, sinó tot el contrari.
Benjamin formava part d´una constel·lació (el concepte és seu) d´intel·lectuals que coincidiren en un diagnòstic que ens hauria d´intranquil·litzar: allò que passava als anys 30 del segle passat no era només l´encadenament fatal de la crisi periòdica del capitalisme amb el predomini de l´estatalisme bel·licista, sinó que també estava en joc la metamorfosi de la consciència de les persones. Per a ells, la subjectivitat dels humans era contínuament transformada (indústria cultural, mitjans de comunicació, propaganda), les persones esdeveníem «massa», les consciències es cosificaven i, al remat, la llibertat, la igualtat o la fraternitat significaven menys que la marca d´un dentrifici. Tot això representava una regressió de la consciència. El problema era -i és- que no hi havia una base teòricament sòlida des de la que poder entendre i superar aquesta regressió. I això perquè la nostra subjectivitat no està feta d´una etèria matèria natural al marge de la història, ni la història marxa pels carrils ferms del progrés. Ni tan sols l´habilidosa raó humana pot proporcionar aquella base, una vegada ha mostrat com es capaç de construir camps d´extermini atenent estrictes criteris tècnics.
Els escrits de Walter Benjamin sobre literatura o art, sobre drogues o somnis, sobre la infància o sobre París, tenen en comú aquesta preocupació per copsar les metamorfosis de la consciència. Altres escriptors amb els quals es va relacionar estudiaren també aquestes transformacions en camps com el cinema i els mitjans de comunicació, les noves configuracions socials o la música contemporània, la filosofia o les creences religioses. Hi ha prou en fer esment de T. W. Adorno, B. Brecht, H. W. Eisler, M. Horkheimer, L. Löwenthal, S. Kracauer, G. Scholem o A. Sohn-Rethel.
Ara estem patint la crisi global del capitalisme més important des de la que va esclatar el 1929 i confiem en superar-la sense desencadenar una altra Guerra Mundial. I això, encara que aquells elements que fa setanta anys s´associaven amb la metamorfosi de la consciència (mitjans de comunicació, propaganda, indústria cultural) tenen avui una força i una presència hiperbòlicament major. Per això, el record del suïcidi de l´escriptor a Portbou ens deixa davant una qüestió que no té resposta tranquil·litzadora: ¿superarem la crisi amb regulacions (polítiques, econòmiques) o haurem d´enfrontar també la letàrgia de la nostra subjectivitat, els impactes que la tornen insensible a la compasió o cega davant la dignitat de l´altre? Bon profit amb el café.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.