Tragèdia a la Barraca del Maüro

 [Tafaneries valencianes, 16/04/2022 html ací]

El dimarts 31 de juliol del 1923 s’anunciaren diversos actes al si de la Fira de Juliol, com ara una correguda de jònecs que havia de començar a les quatre i mitja. A les cinc de la vesprada, al Trinquet Pelayo, els rojos Andrés, Llorens i Calvo, s’enfrontarien als blaus Guara i Molina, en una partida d’escala i corda, i mitja hora més tard, al recentment inaugurat Mestalla, se jugaria l’últim dels tres partits acordats entre el València i el Real Club Fortuna de Vigo. Hi havia expectació, perquè cada equip comptava una victòria prèvia. La temperatura era molt elevada. Es patia una onada de calor i la població hagué de suportar un d’aquells dies bascosos on la gent desitja que caiga una tronada d’estiu que no arriba. La premsa advertia: «El tiempo sigue caliginoso, llegando en las horas del pleno día a resultar abrumador». Doncs sí, la calor resultà aclaparadora.

L’horta al sud de Russafa estava travessada de séquies i camins i poblada per alqueries i barraques disperses o en xicotets agrupaments. Un d’aquells estava en un camí transversal entre la Carrera d’En corts i el Camí Nou del Saler, que antigament s’anomenava de la Conca Vella i als anys vint del Portalet, a ponent, i dels Anouers, a llevant. Allà, prop d’altres habitatges i al costat d’una séquia, hi havia una sénia, un forn, tres eres enrajolades, corrals, quadres, pallises per guardar la palla o l’alfás, quatre cases i cinc barraques, entre elles l’anomenada del Madur o més bé, en expressió castellanitzada, del Maüro. Hi vivien Francisco Jimeno Vivó, llaurador de 55 anys, i Mariana Vila Vilanova, de 52. També, els dos fills: Pedro, de 27 anys, i Pepe, de 22. A les tres de la vesprada, quan més calor feia, els fills es trobaven descansant a una de les cambres de la barraca. El paré hi entrà, els despertà i els digué que havien de marxar a fer les faenes del camp. Pedro, el fill major, replicà que encara no havien dinat. El pare els digué que segueren a taula i ho feren. Ja al menjador de la barraca, Francisco increpà el seus fills i es produí un diàleg que arreplegaren les cròniques:

–Si no vos cride, encara haguereu estat dormint, vitat? –digué el pare amb to de retret.

–Clar, home, pues, no faltava més –contestà despreocupadament el fill gran.

Aquest resposta indignà el pare, que respongué:

–Pues ja estàs agarrant la roba i anant-te’n. Jo no mantinc vagos.

Aleshores el fill va riure i una expressió semblant tingueren la mare i l’altre fill, la qual cosa enfurismà més encara Francisco. El barraquer va traure una navalla, però sembla que, per les seues xicotetes dimensions, encara produí més hilaritat en la resta de la família. Això enfadà encara més Francisco, que entrà a una cambra i isqué amb l’escopeta del fill. Quan van veure que els apuntava amb l’arma, els tres isqueren ràpidament de la barraca. Els fills es tancaren a una pallissa que estava prop de la barraca i la mare, Mariana, va correr a una alqueria pròxima per demanar auxili. Entrà a la casa on vivien Vicente Valero Tomás Diego, de 50 anys, conegut com «Valero» o «l’Arrosser», i Vicenta Catalá, de 46, que eren pares de dos fills i dues filles, una d’elles anomenada María. Vicente era considerat una bona persona i anteriorment ja havia actuat de mediador per tranquil·litzar Francisco, que era de geni curt. Quan arribà Mariana, Vicente també estava gitat i Vicenta feia faenes de la casa. Mentre s’alçava Vicente, Mariana tornà correns a casa seua i pogué veure com el seu home, Francisco, marxava cap a la pallissa on estaven amagats els joves, amb una corbella a la mà. Arribà primer Mariana i tancà per dins. Mentre Francisco donava colps a la porta i llançava crits amenaçadors brandant la corbella, arribà el veí Vicente, amb l’ànim de calmar el barraquer enfurismat. Creuaren paraules i els dos tornaren a la Barraca del Maüro, on es desencadenà la tragèdia.

Ja dins de la barraca, Vicente continuà tranquil·litzant Francisco. Aquest deixa la corbella i va tindre l’ocurrència de trencar l’escopeta del fill per castigar-lo o per evitar apuntar novament la família. Agafà l’arma amb la mà dreta per dalt de la tancadura i amb l’esquerra de l’extrem dels canons i colpejà amb força la culata a terra a fi de fer-la miques o rompre l’escopeta pel mig, sense adonar-se’n que l’arma estava carregada amb dos cartutxos, que es percutiren pel colp. Es dispararen els dos canons al mateix temps. Dissortadament, els tirs seccionaren els dits centrals de la mà esquerra de Francisco i impactaren de ple en el pit i la cara de Vicente. Aleshores Francisco isqué de la barraca plorant i ferit, mentre cridava:

–Pobre Vicent! El que menos ho devia, ho ha pagat!

Amb la mà ferida, el barraquer comença a córrer enfollit pels camps. Vicenta, la veïna, espaordida pel soroll dels trets, va córrer cap a la barraca del Maüro, que estava a unes cinquanta passes de casa seua. Aleshores va veure fugir Francisco i com el seu home ixia ple de sang de l’habitatge i pràcticament es desplomava als seus braços. Mariana abandonà la pallissa amb els fills i els tres contemplaren astorats la tràgica escena. Els tirs d’escopeta eren un codi entre els llauradors de l’horta, el senyal que estava produint-se un robatori o un incendi. Per això, alarmats pel soroll, arribaren immediatament altres veïns, que pensaren en traslladar Vicente a la Casa de Socors de Russafa, però dessistiren en veure que ja estava mort. Francisco, amb la ferida a la mà, es presentà a la Guàrdia Civil i fou remés a l’Hospital, on fou atés pel metge de guàrdia, doctor Coloma, que li aprecià evulsió per arma de foc de les falanges segona i tercera dels dits índex, mitjà i anular de la mà esquerra. Poc després es presentà als habitatges de la Carrera En Cors el jutge de guàrdia, Candido Julián Rodríguez, amb el metge forense, Rafael Ferrer, l’actuari i l’algutzir. La comitiva judicial es traslladà després a l’Hospital per prendre declaració a Francisco i ordenar la seua detenció. Conclogueren les diligències de matinada, quan ja era 1 d’agost. El mateix dia, el llaurador mort fou soterrat a un nínxol del Cementeri General.

Els fets foren jutjats l’abril del 1924. El fiscal Fabra va sostindre que Francisco matà intencionalment Vicente per alliberar la seua ira i capgirà el sentit de l’exclamació que va fer el barraquer en fugir per un:

–Ara ho pagues tu!

Contemplà, però, els atenuants d’arravatament i obcecació. La defensa demanà l’absolució. El llaurador fou condemnat per l’homicidi i empresonat a Sant Miquel dels Reis. Finalment, el juliol del 1924, fou alliberat per un indult del govern.

Ara al lloc que ocupà la Barraca del Maür i els altres habitatges es troben les vies ferroviàries de la Font de Sant Lluís i les instal·lacions de Mercavalència. El València va perdre 3 a 4 en aquella vesprada de calor aclaparadora.

Zitácuaro

[Opinión, 26/02/2022, html ací]

Fa uns dies, dos sicaris assassinaren el periodista Roberto Toledo a la ciutat de Zitácuaro, a l’estat mexicà de Michoacán, el quart des que començà 2022. Les imatges d’una càmera de seguretat permeten veure com arriben dos joves en una motocicleta, parlen amb el periodista que, a mig matí, ha anat a comprar-se una xocolatina a la botiga d’“abarrotes” del cantó, entren a casa seua i l’abandonen immediatament, brandant encara les pistoles fumejants.

No oblidaré el dia que vaig anar a Zitácuaro a impartir una conferència per a il·lusionats estudiants de magisteri de l’Instituto Michoacano de Ciencias de la Educació sobre la reproducció de desigualtats que opera l’escola. Aquell dia, 11 de març del 2004, els atemptats d’Atocha havien produït quasi 200 persones mortes. El conductor que em portà sintonitzava periòdicament les notícies. Les emissores mexicanes, que bevien d’agències nordamericanes, parlaven de terroristes islamistes. Al mateix temps, Aznar i Acebes divulgaven mentires sobre ETA pel seu interés electoral, Cotino tornava a València després de passar per Gènova 13, d’on havia eixit un càrrec del partit per ingressar donacions a una fundació del PP.

De camí a Zitácuaro, paràrem perquè m’ensenyaren treballs de reconstrucció d’unes piràmides asteques o purépetxa. I a aquell indret arqueològic, els manobres que hi treballaven, en saber que jo era espanyol, m’expressaren en fila el condol per les víctimes innocents que, en aquell moment, eren identificades a la morgue. Em va commoure aquesta estona de representant involuntari del dolor. Expliquí als meus companys de viatge el sense sentit d’una acció terrorista al Pozo del Tío Raimundo, que tenia un paper simbòlic forjat pel jesuïta Llanos, que associava amb altres, com Díez-Alegria o el bisbe Iniesta. La teologia de l’alliberament s’entén bé a Llatinoamèrica. En arribar a Zitácuaro, sota un cel de color perla bruta, recorde haver vist uns joves que marxaven contents amb un gall de barralla. Després vaig impartir la conferència en una nau immensa sense megafonia.

Recentment, el professor que m’acompanyà aquell dia fou segrestat per narcotraficants. Havia sigut nomenat secretari d’Educació de l’estat de Michoacán i volia reformar la formació dels mestres. No cal oblidar que el 2014, 43 estudiants de magisteri foren segrestats, assassinats i incinerats a l’estat de Guerrero. Les urpes del narcotràfic s’aferren a estructures de captació i distribució com les escoles de magisteri. A més d’alguns polítics, els periodistes són un entrebanc per al negoci i el sicariat resulta tan barat com una xocolatina.

Zitácuaro està quasi envoltada per zones forestals on es crien les papallones monarca, que en aquells dies previs a la primavera es disposaven a volar cap a les munyanes Rocalloses i els Grans Llacs. Tornen a la tardor per posar els ous i morir, deixant una catifa d’etèries aletes rogenques al bosc. Més subtil que el vol d’una papallona és la nítida distinció entre el bé i el mal. A qui li donarem el condol pels periodistes assassinats?

L’atzarosa vida de Vicenta Mayoli

[Tafaneries valencianes, 7/02/2022, html ací]

En diversos períodes, la ciutat d’Orà (al nord-oest d’Algèria) fou conquerida per tropes espanyoles, el cap de les quals ocupava la fortalesa de Mers-el-Kebir (castellanitzat: Mazalquivir). En 1779, el governador era el tinent coronel Mateo Mayoli, de 76 anys i amb més de 55 anys de carrera militar. S’havia casat amb María Hidalgo i tingueren sis fills: Bernavé, Rafaela i Vicenta i, potser, Nicolasa, morta el 1764, Cándido i Joseph.

La vida de les dones a la fortalesa era monòtona. Com feien habitualment, el divendres 3 de desembre per la vesprada, l’esposa del governador, María, i la seua filla, Vicenta, feren una passeig en carruatge, custodiades per un destacament d’uns trenta soldats. Anaren cap a ponent, allunyant-se de la ciutat d’Orà. En mig de la passejada, un grup de militars, amb el sergent Joseph García, baixaren a un barranc per donar despreocupadament una ullada a l’enderrocat fort de Sant Miquel. Hi foren emboscats per una dotzena d’enemics, «moros de guerra», que els feriren i els agafaren presoners. Mentre cinc els custodiaven, altres set pujaren per la muntanya fins al camí, on provocaren la fugida del destacament. El resultat fou la captura de María Hidalgo, Vicenta Mayoli, el tinent Juan de Vila (o Laville), el sergent García i un granader, Joaquín Salda.

Els cinc captius foren transportats a Alger (uns 400 km cap a llevant). Hi arribaren el 29 de desembre. El dei (príncep musulmà de la ciutat), Baba Mohammed Ibn Osman, convocà el mercader Gerardo José de Souza Bitancourt i li encomanà que allotjara les dones i el tinent a casa seua. Així ho va fer.

El dia 4 de gener, el mercader va escriure una carta a José Moñino y Redondo, comte de Floridablanca, que era Secretari del Despatx d’Estat (una mena de ministre d’Assumptes Exteriors), on li explicà els fets i el seu suport: «eu faço quanto poso para aliviar as suas mizerias». A aquesta epístola s’afegí una altra carta, datada el dia 5, de fra Joseph Conde, administrador de l’Hospital d’Alger, on donà més detalls del captiveri. Aquest frare també va fer gestions en l’entorn d’Ambrosio de Funes Villalpando, comte de Ricla, aleshores ministre de la Guerra, per comunicar els fets.

El 2 de febrer, el comte de Floridablanca va escriure a l’ambaixador marroquí Muhammad Ibn Utman, seguint ordres de Carles III: «El Rey mi amo anhela que salgan del cautiverio que padecen en Argel la muger del Gobernador de Mazarquivir que es una pobre anciana, y una hija suya, como tambien algunos cristianos soldados».

El comte també s’adreçà, per mitjà del governador de Ceuta, al sultà marroquí Sayyidï Muhammad Ibn ‘Abd Allah. L’ambaixador marroquí li demanà al comte de Floridablanca que el rei espanyol alliberara uns captius que hi havia a Ceuta: cinc marroquins, set turcs i onze algerians. El 17 de març, el comte li remeté una carta al comerciant portugués, oferint-li el pagament de les despeses ocasionades de les dones i el militar. També va escriure al frare Conde, explicant-li que assignava «a las señoras zinco reales de vellón diarios a cada una». Així mateix els captius redactaren cartes a la cort. Un altre frare, José Boltas, actuà d’intermediari entre Madrid i el sultà del Marroc.

A més de les gestions polítiques, també se’n realitzaren de privades. El mateix tinent coronel Mateo Mayoli li escrigué al rei el 29 d’octubre de 1780, amb el suport de la duquesa viuda de Béjar, demanant-li permís per arreplegar diners per pagar un rescat per a la seua dona i la seua filla. El 20 de juny de 1782, la suma reunida pujava 228.879 reals de billó i 22 maravedís, i n’hi havia 300.000 reals més compromesos. Però aleshores Floridablanca s’oposà a l’operació. S’activà de nou la intermediació marroquina, amb una carta de Carles III al sultà i l’actuació d’un oficial de la Secretaria d’Estat, José de Anduaga. Per la intervenció reial, es va estendre el rumor en la comunitat àrab que entre les captives hi havia una princesa. Per això, els algerians demanaren l’alliberament de cent esclaus. Finalment, els cinc captius foren «regalats» al sultà de Marroc el 25 de setembre de 1782. Però ací no acabaren les desgràcies.

Els captius i un comissionat del sultà marroquí, Mustafà Ibn al-Jaznayï, embarcaren el 5 d’octubre cap a Tetuan, però patiren grans borrasques i acabaren encallant a Eivissa. Aleshores canviaren a un altre vaixell, un xabec comandat per Rafael Prats i pogueren arribar a Alacant. Una vegada a territori espanyol, hagueren de continuar camí per presentar-se davant del sultà del Marroc. Així partiren des de Cadis a Tetuan el 20 de febrer. Foren rebuts pel sultà, que donà a Vicenta una caixa amb unes cartes per al rei. Per això, tornaren a Cadis. Les dones reberen 30.000 reals «por via de limosna». Els algerians aconseguiren també l’alliberament de tres arraixos, alts oficials, empresonats a Segòvia.

Abans de relatar el segon episodi sobre Vicenta Mayoli, hem de presentar un altre personatge, el terratinent valencià Joaquín Climent García. Aquest, el 1809 havia presentat davant el capítol de la ciutat documents que acreditaven la seua ascendència nobiliària. Era cavaller de l’Orde de Carles III i maestrant de la «Real Maestranza de Caballería de Ronda» (la més antiga).

El 22 d’agost de 1822, 37 anys després del segrest, el «Diario de Valencia» publicà el següent «Aviso»: «Doña Vicenta Mayoli, hija del coronel y gobernador que fue de la plaza de Mazarquivir, solicita colocarse en clase de camarera ó ama de llaves en una de las casas de los señores principales, señor prevendado, comerciante &c.: no se ofrece para lo que es labor de manos de cosas primorosas, porque no le ayuda la vista, pero se empleará gustosa en gestiones que desempeñará con sumo esmero; informará de su clase y conducta D. Joaquin Climent, maestrante de Ronda, vive junto á S. Nicolas.»

Què passà perquè aquesta dona, que havien pres per princesa i el segrest de la qual havia provocat un incident diplomàtic acabara oferint-se de serventa en una casa valenciana? Hi teniu bona matèria per a una novel·la o una pel·lícula.

El generós alzirenc que repartí el premi de la Loteria Primitiva

[Tafaneries valencianes, 31/12/2021, html ací]

El dilluns 25 d’octubre del 1819 ja es notaven les temperatures fresques de la tardor a Madrid. Al migdia, el mercuri no passà dels 9 graus. Aquell dia estava fixada una de les extraccions de la Reial Loteria Primitiva, que havia sigut creada pel ministre d’Hisenda, Leopoldo de Gregorio (el marqués d’Esquilache) més de mig segle abans. Generalment es feia un sorteig mensual i ja se n’havien fet vora 600 des del primer que se celebrà el 10 de desembre del 1763. En la Reial Loteria Primitiva, que la gent també anomenava, «la dels números», un xiquet amb els ulls embenats treia cinc boletes d’un sac on n’hi havia noranta. Aquell dia, la mà innocent va extraure els números següents: 7, 82, 75, 79 i 61. L’endemà, dimarts, el Diario de Madrid publicà la llista dels números premiats, que no arribaria a València fins al dissabte 30 d’octubre, un dia ennuvolat i plujós, quan el «Diario de Valencia» (que en aquell any del 1819 canvià la seua capçalera per «Diario de la Ciudad de Valencia») la publicà en la seua tercera plana, copiant literalment la notícia del diari madrileny i els cinc números afortunats. Tal vegada encara passaren algunes hores més fins que a la Ribera es tingué notícia de la combinació guanyadora.

Onze dies després de la difusió a València dels números premiats, el mateix «Diario de la Ciudad de Valencia» publicà a la primera pàgina una carta signada per «M.H.», que deixaria bocabadat a més d’un lector d’aquell periòdic pioner a terres valencianes. S’hi podia llegir: «El Maestro de Escuela de la villa de Carcaxente puso en la extracción de la Real Lotería de 25 de octubre último una jugada a terno de 60@ en que se interesaron otros 214 vecinos del mismo pueblo en tan pequeñas partes como deja conocerse. El resultado ha sido que han ganado dicho terno, y con él ciento veinte mil reales de su importe con el aumento, socorriéndose tan considerable número de familias con mas de 25 duros cada una». L’epístola concloïa amb una declaració piadosa i una tirallonga d’abreviatures, ara ja en desús: «Este hecho quizá original en sus circunstancias, que nos acredita las bondades de la Divina Providencia, es digno sin duda de ocupar lugar en el periódico de V. de quien queda S.S.S.Q.S.M.B.», val a dir: «de usted, de quien queda su seguro servidor que su mano besa».

Potser a la vora del Xúquer s’havia escoltat una cançoneta de l’època: «Todo sea festejo, / todo alegría, / que esperamos nos caiga / la Lotería». De manera que l’ensenyant havia arreplegat seixanta reals de billó, a raó d’un quart de real (o dos diners) per participant i havia jugat a la loteria, apostant per tres números. En ser premiats, el guany era de dues mil vegades la quantitat arriscada. Com que 20 reals de billó eren un duro de l’època, el benefici era equivalent a 6.000 duros que, repartits equitativament entre els 240 participants, els proporcionà un guany per càpita de 25 duros.

Huit dies després de la carta de «M.H.», el «Diario de la Ciudad de Valencia» publicà una segona epístola, aquesta del mateix «mestre» guanyador. Començà aclarint que no era de Carcaixent, ni mestre, «sino de Alcira, manteniéndome tan solamente de dar algunas lecciones por las casas». A continuació explicava les raons que li portaren a promoure la seua iniciativa: «Conmovido mi corazon al ver la miseria de dicha villa, y no pudiendo por mi aliviarles, pues soy de los mas necesitados, determiné recoger de los pobres unicamente el dinero, y sobre ello formar una jugada en la lotería; en efecto fueron los interesados en ella 240 á dos dineros cada uno». A continuació explica que no és aficionat a la loteria i el sistema «paradoxal» que va fer servir per triar el «terno» al qual apostà els diners: «Lejos de mi toda preocupación y fanatismo que tanto abunda en este Real juego; determiné formar la jugada de un modo que parece paradoxa. De los tres primeros pobres que encontré puse el número de años que tenian, en efecto fueron una niña de siete, un anciano de setenta y cinco, y otro de sesenta y uno, en los que logré un terno de 60@ rs., y con la mayor complacencia de mi corazon, repartí á los interesados á 25 duros cada uno que les pertenecian por cada cuarto [de real].» L’explicació del mètode no era trivial, perquè en aquella època (i potser ara també) eren freqüents els fullets amb taules de números o llibres de «jugadas infalibles». L’ensenyant alzirenc també concloïa la seua carta amb una declaració piadosa, la tirallonga d’abreviatures i, finalment, el seu nom complet: «Esta verídica narración, es digna de anunciarse al público, á fin de que todos alaben incesantemente la bondad y misericordia del Criador, que asi protege las operaciones de los hombres cuando estas son dimanadas de la caridad y de un fin recto. Queda de usted apasionado S.S.S. [su seguro servidor] = Francisco Sospedra y Petit.»

Per fer-nos una idea del valor del premi podem fer servir un anunci del mateix diari del 17 d’octubre del 1818, on s’ofereix «una barraca grande con cuatro habitaciones situada en la misma partida [del Cabanyal] y frente a la ermita [del Rosari], valorada en seismil quinientos y cincuenta y dos reales veinte y seis maravedís vellon». Això vol dir que els 120.000 reals aconseguits permetrien comprar 18 barraques grans. En el «Censo de la Población de España» de 1857, Alzira enregistrà 14.022 habitants, 6.494 dels quals tenien 20 anys o menys. 38 anys abans, quan el sorteig de la Loteria Primitiva, la població seria menor i probablement no hi hauria més de 2.000 famílies, la qual cosa vol dir que la iniciativa del mestre Sospedra beneficià, si fa no fa, a un 15% de la població de l’epoca. Aquest alzirenc de comportament generós, encara que també ell era «de los mas necesitados», bé mereixeria una recerca més acurada.

El primer busseig a València fou en 1791

 [Tafaneries valencianes, 06/12/2021, html ací]

El 2 de febrer de 1786, el vaixell San Pedro de Alcántara de l’Armada espanyola, que havia sigut botat al Ferrol el 1773, naufragà a Peniche, al nord de Lisboa. Hi moriren 150 persones. Portava més de huit milions de pesos en or i coure. Hi acudiren desenes de bussos europeus per intentar recuperar les valuoses mercaderies (hem conservat un gravat amb l’expressiu títol «La desgracia imprevista y la felicidad inesperada»). Aquest esdeveniment es va debatre a la cort madrilenya, on es plantejà la necessitat de disposar de bussos propis de l’Estat que pogueren recuperar les restes dels vaixells (com acredita la sèrie d’articles que hi dedidà el «Diario Curioso, Erudito, Económico y Comercial», a partir del 4 de juliol de 1786). Arran d’aquest interés en la recuperació de restes de naufragis, el 1787 es promulgaren dues reials ordres de Carles III que establiren la fundació d’escoles de bussos als departaments marítims d’El Ferrol, Cadis i Cartagena, i també que els justícies de les localitats pròximes a un naufragi podien reclamar tropes per evitar robatoris i desordres. Encara que la població de Peniche s’havia comportat de manera solidària i exemplar amb les víctimes del San Pedro de Alcántara, en altres casos havien hagut disturbis i expolis. Aquestes foren una de les últimes normes del monarca, que morí el 1788.

Des de l’antigüitat hi havien exemples de busseig en apnea i, fins i tot, campanes, com la que va inventar Guglielmo de Lorena (1535), i que ja s’havien provat a Toledo (1538), Cadaqués (1654) o Santander (1686). Aquestes campanes, però, eren artilugis pesats, que no permetien l’autonomia del bus. Amb el temps, els dispositius foren perfeccionats entre altres per l’anglés Halley i el suec Triewald. El primer esdevindria famós com a astrònom i donaria nom al cometa que ens visita cada 76 anys. Per l’interés europeu i les reials ordres a casa nostra, cap a la fi del segle XVIII i començaments del XIX assistim a una sèrie d’invents per perfeccionar els dispositius de busseig. Fou així com probablement es va fer la primera immersió d’un bus a València.

Els francesos Pierre Amable Burlet Zeres i François Regis Ferret (Ferre o Ferres) s’adreçaren al rei d’Espanya per oferir el seu invent de busseig. Abans de finançar-lo, el nou rei Carles IV decidí que anaren a Cartagena i en feren una demostració, amb les despeses a càrrec dels inventors. Així li ho va fer saber el ministre de Marina, Valdés, al marqués de Casa-Tilly, que era l’autoritat al port murcià. En el camí cap a Cartagena, passaren per València, on organitzaren una demostració per arreplegar diners.

El «Diario de Valencia» del 8 de març de 1791 obria la subscripció per a una experiència amb la «Màquina Hidràulica»de Burlet i Ferres. Si arreplegaven 300 subscriptors farien l’exhibició, en la qual el senyor Burlet se submergiria baix de l’aigua «una ò dos horas, y mas si fuese necesario para satisfacer a los espectadores». Aleshores parlaria amb la gent de l’exterior, portaria amb ell un llum i un rellotge, per dir l’hora a qui li ho preguntara, i faria tot allò que se li manara, fins i tot, tocaria la flauta.

A fi de garantir l’assistència de les persones, la prova no es podia fer a la mar, sinó que es va preveure a la ciutat, en un punt on s’havia d’instal·lar una graderia i, el que era més important, excavar un clot de 15 o 16 peus [4,1 a 4,4 metres], que es plenaria d’aigua. Els promotors tenien una certa pressa perquè havien d’arribar a Cartagena en una data fixada, per la qual cosa determinaren un termini de deu dies. Si no hi havia públic, no farien la demostració. Finalment, el dia de Sant Josep de 1791 anunciaren que efectivament es faria l’ «Experiencia Hidráulica» el dilluns, 21 de març, festivitat de Sant Benet, a les 4 hores de la vesprada.

Per fer la demostració es buscà un jardí extramurs, concretament el de la casa número 3, on havia estat l’antic «Cuartel de Inválidos», al costat del Convent de la Trinitat, o millor, entre aquest i les cases que donaven al pont de Serrans. De no trobar una referència anterior, el lloc on es va practicar busseig per primera vegada a València no estava lluny d’allò que després seria el legendari camp del Vallejo del Llevant UE o l’Estació del Pont de Fusta. Afortunadament per als promotors de l’esdeveniment, el dia 21 no va ploure, encara que el cel estigué nuvolós i la temperatura es mantingué entre 14 i 15 graus. Cada persona assistent hagué de pagar vint «reales de vellón» per assisir a l’experiment.

Després de la seua demostració, Burlet i Ferret seguiren viatge cap a Cartagena, on en principi havien d’estar el dia 22 de març, encara que potser endarreriren lleugerament l’arribada. Hi van fer la seua demostració davant del marqués de Casa-Tilly, Francisco Javier Everardo Tilly y García de Paredes, que havia sigut nomenat l’any anterior capità general de Cartagena. El marqués no hagué de quedar satisfet perquè el 17 de maig informà el ministre Valdés que l’invent, encara que havia sigut perfeccionat, no es podia considerar útil per al reial servei. El 5 d’agost d’aquell any, com han esbrinat J. A. González i C. Torres, Burlet sol·licità una nova autorització al monarca per realitzar altra prova. Fou denegada, encara que es considerà que s’havia avançat en introduir una vàlvula que permetia aïllar completament l’aire pur i el viciat.

L’Associació Espanyola d’Història de Busseig (HDSES) dona notícia d’una curiosa conseqüència d’aquesta visita. Un Pedro (o Vicent) Ferrer, valencià, va construir una màquina que anomenà «El Conquistador de los Mares» (1792). Estava formada per una esfera de coure, amb un vitrall a l’altura dels ulls i un faldó de cuiro, que permetia encaixar els braços i el cos. Ferrer o un bus al seu servei es dedicaren a recuperar mercaderies dels vaixells del fons del mar que, com afirmava, hi havia posat el dimoni; allò que recuperava considerava que era gràcies a l’ajuda de la Mare de Déu dels Desemparats. Segons la HDSES, aquestes afirmacions tingueren com a conseqüència que Ferrer fora imputat per la Inquisició, extrem que no hem pogut verificar.

Temps després, Burlet encara millorà la seua «màquina hidràulica», que, segons ell, «serveix per viure i treballar dins de l’aigua», de la qual es va fer un gravat datat el 1796 (Arxiu General de la Marina, signatura PB-0138). En realitat, els dispositius de busseig anaren millorant-se paulatinament fins a les innovaciones de Jacques Yves Cousteau, 150 anys després de la immersió de Burlet al costat del Convent de la Trinitat.

Es busca caverna

 [Opinió 13/11/2021, html ací]

En 1825, un adinerat anglés de la ciutat comercial de Southampton, preocupat pel futur, ordenà posar 6.000 exemplars d’una història universal dins de 14.000 botelles. Posteriorment encarregà que les botelles es transportaren fins a Groenlàndia, on havien de ser dipositades en una profunda caverna. Si esdevenia una catàstrofe, per exemple un cataclisme que fera pujar el nivell del mar i acabara amb bona part de la humanitat, les botelles es dispersarien, surant per tot arreu. D’aquesta manera, les generacions futures sabrien el que la humanitat havia viscut en temps passats.

El Govern valencià hauria de prendre una mesura semblant. Embotellar centenars d’exemplars de ‘Noruega’, ‘La ciutat de la eufòria’, ‘Lluitant contra l’oblit’ i algun altre llibre més, i buscar una caverna ben fonda on dipositar aquest llegat per a les generacions futures. Així, si esdevinguera un cataclisme, podrien reconstruir la decadència i el saqueig que patiren els seus avant-passats.

‘Noruega’ és molt més que la novel·la d’un ‘flâneur’ entre el Mercat i Velluters de la ciutat de València o la narració d’una «liquidació» (en el sentit de la novel·la homònima del nobel Imre Kertész). Com demostren els seus parèntesis amb els projectes literaris, és també l’esforç prometeic per entendre com hem arribat fins on estem. ‘La ciutat de la eufòria’ no és només una divertida crònica de com els rapinyadors hereus d’AP (Afananza Pandillar, que va dir Forges) es plenaren les butxaques, sinó també, com acrediten els seus parèntesis amb testimonis punyents de víctimes, el menyspreu amb què tractaren els vius i els morts. Naturalment, es podrien afegir altres llibres per preservar la nostra «memòria moral». Prenc aquest concepte de Dietrich Bonhoeffer, de les cartes que va escriure des de la presó berlinesa de Tegel quan estava empresonat per oposar-se al nazisme. A ell no li satisfeia l’expressió, però és immillorable per afirmar que, com hi va escriure, «els béns de la justícia, de la veritat, de la bellesa, i en general totes les grans realitzacions, requereixen temps, perseverància i ‘memòria’, i sense ells degeneren».

No m’agrada l’expressió ‘memòria democràtica’, perquè projecta la il·lusió que hi ha una ‘memòria autocràtica’, i totes les dictadures anul·len la memòria per erigir ficcions i mites desgavellats. Preferisc l’expressió «memòria moral», perquè l’oblit és l’essència de la impunitat, de la irresponsabilitat i de la immoralitat. I això és el que hem patit.

Bonhoeffer fou penjat pel nazisme tres setmanes abans de la rendició alemanya. L’efecte hivernacle tal vegada allibere prompte les botelles de l’acabalat de Southampton d’alguna caverna profunda de Groenlàndia. Els roders s’han fet experts en martingales judicials, però ens queden els llibres.

Crims d'odi

[ CV Semanal, Opinió, Contraportada, 19/09/2021 html ací]

Parlem de delictes d’odi, o crims d’odi segons la terminologia anglesa, però se n’hauria de fer servir una altra paraula, perquè aquestes vulneracions causades per la malvolença no només conculquen drets, com qualsevol altre delicte, sinó que neguen un principi bàsic de l’ordenament jurídic: la igualtat. La igualtat no és un dret, és un «valor indivisible i universal de la dignitat humana» (Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea, preàmbul) o un «valor superior superior de l’ordenament jurídic» (Constitució Espanyola, art. 1), val a dir, la igualtat és un dels fonaments de qualsevol dels nostres drets. Per això és els delictes d’odi són més que delictes.

Més de dos segles després d’invocar la igualtat (i la fraternitat!) com a base de la societat moderna, l’odi, com un vell fantasma, encara recorre Europa. N’hi ha evidència estadística. Segons una enquesta de l’Agència Europea per als Drets Fonamentals, realitzada a més de 32.000 persones l’any 2019, el 9 % declarava haver patit violència física en els cinc anys anteriors a l’enquesta. Aquest percentatge, però, pujava al 22 % cas que la persona es declarara com a pertanyent a una minoria ètnica o al 19 % per a les persones que afirmaven no ser heterosexuals. També aquests grups declaraven haver sofert assetjament amb una proporció major que la població, concretament 14 i 16 punts respectivament per dalt de la mitjana general. Precisament es defineixen com «delictes d’odi» totes aquelles infraccions penals que apliquen violència a una persona perquè forme part o presente un biaix (real o suposat) relacionat amb la raça o l’ètnia, la llengua, la religió, el sexe o l’orientació sexual, l’edat, la diversitat intel·lectual o física o un altre factor semblant. Una altra enquesta de 2016 de la Unió Europea mostra que les víctimes més joves o amb menys nivell educatiu denuncien sensiblement menys aquest tipus de delictes, potser per desconfiança davant la policia i/o la judicatura. Per aquesta raó, l’Agència Europea per als Drets Fonamentals encoratja les institucions europees perquè asseguren l’accés universal a la justícia, oferisquen protecció i suport a les víctimes de delictes d’odi i investiguen i castiguen els delinqüents. En definitiva, proposa fer visibles els delictes d’odi, traure el fantasma a l’espai públic i combatre’l. La bona notícia és que la ciutadania incrementa paulatinament el seu nivell formatiu, el que se suposa que incrementarà el percentatge de denúncies. La notícia dolenta, que la policia i la judicatura, potser per raons sòlides, no desperten la confiança general (només el 9,4 % de la població considera que és poc o gens necessària una reforma de l’Administració de Justícia (Baròmetre CIS 3257, 2019).

Aquell que comet delictes d’odi, no només atempta contra la base mateixa de l’ordenament jurídic, sinó que ha de fer un ingent esforç per convéncer-se que l’altre és desigual, en definitiva inferior. No s’odia el que és diferent; s’odia per fer-lo diferent. Paradoxalment, un dels textos que fomentà històricament l’antisemitisme, ja incloïa la seua refutació definitiva. Recordeu el monòleg de Schylock a El mercader de Venècia de Shakespeare: «No és el jueu… alimentat amb el mateix menjar, ferit amb les mateixes armes, curat pels mateixos mitjans, escalfat i refredat pel mateix hivern i estiu…» Els individus que apallissaren el jove Samuel Luiz fins matar-lo mentre bramaven «maricón!», descobririen que aquell cos en la penombra, inerm i silent, era igual que ells. Aquesta és la veritat absoluta. El nostre cadàver, mut i pelat, evidencia la nostra igualtat: tots som descendents dels homínids que fa 3,7 milions d’anys deixaren marcades les seues petjades prop del volcà Ngorongoro a Àfrica i que l’atzar fossilitzà per donar-nos el vestigi més antic de la nostra germanor. Una igualtat que no canvia la tonalitat que la melanina dona a l’epidermis, de l’atzarosa fisonomia o de les flexions de la parla.

El criminal d’odi destil·la seua aversió amb el foc de la por i l’alambí de les ficcions que legitimen la seua suposada superioritat: la raça, el gènere, la civilització, la pàtria, la religió, Déu. O millor encara: és la seua atracció envers aquestes ficcions abstractes la que addueix per justificar la repulsió que sent per l’altre, pel seu semblant concret. En definitiva, una mentida, com ja va escriure l’evangelista Joan: «Si un diu: Jo estime Déu, però odia el seu germà, és un mentider. En efecte, qui no estima el seu germà, que veu, no pot estimar Déu, que no veu». (I Jn 4, 20).

Quan els ignorants bramen per atiar les vostres pulsions irracionals i us intenten calmar la por amb paraules grandiloqüents per culpabilitzar suposats éssers inferiors, no cal argumentar. Com feia el filòsof Cràtil, només cal moure un dit i indicar un mort en la penombra, inerm i silent, per palesar que som iguals. Ja està tot dit.