L'oblidat i enginyós artiller Arboreda

Tafaneries valencianes, 12/07/2020 html ací, pdf ací

Antonio Arboreda va nàixer a València cap al 1720. Ingressà en el Regiment de Reial Artilleria d'Espanya, que havia sigut fundat per Felip V el 1710, probablement en el Primer Batalló, que tenia la caserna a la nostra ciutat. De molt jove ja va mostrar el seu valor i enginy en les campanyes d'Itàlia dels anys 1743 i 1744. Així va destacar en la construcció de dos ponts perquè avançaren les tropes sobre el riu Agenç, en el setge de Niça, i en la campanya de la muntanya Faiola, abans dels esdeveniments de Veletri de 1744, on, per encàrrec del comte Mariani, comandant general de l'artilleria espanyola, habilità quinze canyons, dos morters i una «simple màquina» dirigida per ell. No sabem què era aquesta màquina, però probablement un fruit del seu enginy, que quedaria acreditat, deu anys després, amb la construcció a València d'una «Maquina Hydraulica» per apagar els incendis. Sabem que, en 1761, Arboreda també va encapçalar una parada d'artilleria davant del rei Carles III.

Els incendis eren un greu problema a la nostra ciutat. El foc havia acabat amb les cases capitulars de l'Ajuntament (febrer de 1586), per la qual cosa es traslladaren els presos a Sant Narcís (on ara són els grups parlamentaris de Les Corts). Les esglésies també havien sigut afectades pels incendis, com ara Sant Joan del Mercat (1362) i Sant Valeri (1415). També es cremà l'altar de la Seu (1415) i el penell i l'enfustat del seu cimbori (1437), la qual cosa determinà que els focs commemoratius (per exemple, del 9 d'Octubre) es traslladaren al Micalet. També es cremà Santa Catalina (març de 1584), incendi del qual se salvà miraculosament el seu capellà, Joan Martí Cordero, segons un relat autobiogràfic inèdit i un escrit seu de 1586. Patiren també els efectes del foc l'altar de Sant Domènec (1662) i el convent de monges de Peu de la Creu (1619). També es cremà l'hospital (gener de 1545); hi moriren 30 malalts. Així mateix hi hagueren grans incendis a les cases de la fusteria del mercat (1447), que un escrit del notari Berenguer Cardona (recuperat per Rodrigo Pertegàs i J. V. Escartí) va descriure així: «...e cremà's tota a la una e a l'altra part [...] al cantó de la Porta Nova e tro al cantó del carrer que va a la Mercé, per casa d'en Bayona, e tot lo Trench per la mitat de la Pelleria tro a la Carneceria. Fon una fort spavantable nit. Déu, per sa mercé, nos guart de altre semblant sinistri o major. Moriren-hi huyt persones e cremaren-se tots los mobles dels fusters e la major part dels altres». També es cremaren les carnisseries majors o noves (1545), el carrer del Trench (1586), vuit cases del carrer Nou (1666) o el carrer En Gil (1731), on moriren cinc persones. Fins i tot hi hagué un carrer i una placeta del Forn Cremat, prop del carrer de l'Arbre.

Abans de la màquina d'Arboreda, per lluitar contra el foc s'havien distribuït cànters amb aigua, «porrons» i «xeringues». També hi havia marques en l'enllosat d'aquelles pedres que permetien un accés ràpid a les séquies subterrànies, però tot això era ineficaç davant l'alçada dels edificis i els materials acumulats: «particularmente en los Tintes, Hornos, Pajares, y Casas, donde ay repuestos de cañamo, lino, madera, leña, y otros materiales, en que facilmente se prende, por fiarse las luces, y lumbre à muchachos, y gente poco advertida, ò por entrar con Pipas de tabaco encendidas donde estàn dichos Generos, lo que es muy culpable en los Dueños de las mismas casas, por no precaver estos accidentes», com es llig en la «Instrucción y Método...» de la màquina hidràulica d'Arboreda.

De màquines hidràuliques, que permetian pressuritzar un roll d'aigua per apagar focs, se n'havien construït a Madrid, a Barcelona i a Aranjuez (per als «Reales Sitios»). En el cas de la nostra ciutat, probablement Arboreda proposà fer-ne una, el que fou aprovat per l'ajuntament, encapçalat pel corregidor Pedro Rebollar, en setembre de 1754. En menys d'un any, el tinent d'artilleria construí la màquina, que s'instal·là l'11 d'agost de 1755 en la caseta que servia de cotxera en la Casa Rectoral de la Universitat de València (a La Nau). El seu funcionament estava assignat al gremi de traginers, els membres del qual foren instruïts pel militar, encara que també havien d'acudir en cas d'incendi, avisats per les campanes, manobres, fusters i picapedrers. També va deixar per escrit com havien de procedir per traslladar i fer-la servir, així com les funcions de neteja i manteniment que s'havien d'observar. La màquina es composava de 54 peces de bronze (incloent-hi un escut de la ciutat decoratiu), 96 peces de ferro, 13 peces de fusta i mànegues, ferramentes, etc. La màquina, que el poble anomenà «xeringa grandota», es provà satisfactòriament a la plaça de la Seu, on permeté llançar aigua a més de cinquanta braces d'alt. Estaria en funcionament fins al segle XIX, quan s'organitzaren els bombers que depenien de la Societat d'Assegurances Mútues de València i després de l'Ajuntament.

També la màquina havia de servir, segons la proposta de Manuel Fernández de Marmanillo Ramírez de la Piscina, alguatzil major de la Inquisició a València, per llançar aigua en la naumàquia que s'organitzà pel tercer centenari de la canonització de Sant Vicent Ferrer, en aquella mateixa època. Es va construir un dic de fusta al pont del Real, la qual cosa originà un llac; s'hi posaren quatre entaulats i un baluard, es construïren dues falses muntanyes: un Parnàs en la part nord (que amagava la màquina d'Arboreda) i un Vesubi; es disposà una il·luminació, s'interpretaren músiques i se simulà una batalla naval.

D'Antonio Arboreda sabem que participà, ja probablement amb el grau de capità, en l'Expedició contra Alger de juliol de 1775. El desembarcament de les tropes fou un fracàs. Moriren uns 5.000 soldats, quasi la tercera part del contingent. El foc de protecció ordenat per Arboreda frenà la càrrega de la cavalleria enemiga i permeté la retirada de dos batallons d'infanteria.

En 1781, el capità Arboreda, que servia a Barcelona, estigué implicat en un llarg procés, el «Pleyto de las Armas Falsas». Aquest plet fou degut a les denúncies que uns mestres armers catalans presentaren contra autoritats militars i d'artilleria per consentir la fabricació d'armes falses que s'havien de remetre a l'exércit d'ultramar, en connivència amb altres armers catalans. Se'n feren proves contradictòries i les diverses parts publicaren apologies de les seues posicions. També Arboreda, que tenia responsabilitats en la inspecció de les armes fabricades. Finalment, la sentència reial del consell de guerra, donada el 22 de maig de 1782, absolgué els acusats i condemnà els acusadors.

Després del plet d'armes, encara tenim una notícia més de la carrera militar d'Arboreda. Ja amb el grau de tinent coronel, participà en el setge de Gibraltar de 1782, el que fa pensar en més de quaranta anys servei a les armes. En el setge, Arboreda participà activament en la construcció de les línies de canons que havien d'hostigar la colònia britànica. Probablement participaria en les campanyes anteriors (1779), en les quals hagué de coincidir amb un altre il·lustre valencià, Gabriel Ciscar, que precisament acabaria els seus dies, cinquanta anys després, exiliat a la Roca. Amb el Tractat de Versailles de 1783, Espanya aconseguí el domini de Menorca, però no el de Gibraltar. Arboreda mereixeria un record a la seua ciutat.

Efectes col·laterals

Opinió 09/06/2020, html ací

Més de trenta mil persones han mort ací en la soledat d'una residència o d'un hospital, allunyades dels seus. No en tenim imatges. La nostra consciència evita concentrar-se en el drama, imaginar aquests terribles finals, i desvia la preocupació que la por genera a assumptes trivials. Amb una rapidesa esgarrifant passem d'escoltar les litúrgiques compareixences dels responsables sanitaris a parlar dels models de màscares, de la lliga de futbol o del nou pentinat de la Carbonero. Amb l'efecte fanatitzador de les xarxes socials (i dels mass mèdia que cada vegada es mimetitzen més amb elles) es produeix una obnubilació generalitzada, una focalització obsessivocompulsiva que deixa punts cecs, efectes col·laterals inadvertits en aquesta pandèmia. En parlaré de dos.

El primer: la monarquia borbònica ha esdevingut supèrflua. L'activitat del rei, que s'ha reduït a alguns «posados» asèptics, ha ocupat menys espai mediàtic que la seua neboda, Victoria Federica, menjant pipes amb el seu nóvio. La inacció del cap de l'exèrcit durant la pandèmia no s'ha vist alterada ni pel desplegament d'unitats militars pel territori, ni pel conflicte en la cúpula de la Guàrdia Civil. Quan la foto de la família real de dol en els jardins del seu palau s'equipara amb les notícies sobre els modelets estiuencs de la reina, se signa l'acta de defunció de la monarquia borbònica, que tant col—laborà a emplenar l'emèrit amb els seus negocis en negre. Perdonem els paradisos carnals, però no els fiscals. La nostra monarquia és una institució zombie: està morta i pugna perquè no es note.

El segon efecte col·lateral és la pèrdua de poder de les jerarquies eclesiàstiques, tan orgulloses en altres temps de monopolitzar la mediació amb l'Absolut, de tindre fil directe amb el Tot-poderós. La reivindicació de l'arquebisbe per traure una imatge a les portes de la Basílica, té l'altra cara de la moneda en els capellans que posen fotos dels fidels als bancs de les esglésies. Icona versus icona. La pandèmia ha subsumit les jerarquies eclesiàstiques en la mateixa indolència que a la família del monarca. Ja no es distribueix l'aigua miraculosa del pouets o els brolladors de Sant Vicent Ferrer, en altres temps tan efectiva contra pústules i pestilències. Ja no es promouen processons amb creu alçada i escolans, amb desfilades de penitents mortificant les seues carns enmig de la flaire de l'encens i la cera. Ja no es reivindiquen les mediacions dels sants per a guarir de l'epidèmia, ni es mobilitzen braços incorruptes. Simplement s'espera que la ciència experimente vacunes. S'ha dissolt l'aliança abràhmica: Jehovà ja no defensa el seu poble contra els altres déus, mentre les jerarquies eclesiàstiques estan atentes a la creu... de la declaració d'Hisenda.

Per què cal fer i no cal fer les EvAU

[Opinió, 30/04/2020 html ací, pdf ací]

[Amb Vicent Garcia i Ximo López]

El dret a l'educació està proclamat en l'article 27 de la Constitució Espanyola (CE). L'article 10.1 de la CE estableix que «les normes relatives als drets fonamentals (...) s'interpretaran de conformitat amb la Declaració Universal de Drets Humans (DUDH)». Quan la DUDH proclama el dret a l'educació (art. 26) diu literalment: «l'accés a l'ensenyament superior serà igual per a tots en funció dels mèrits respectius». Atenció que no diu la «matriculació», sinó «l'accés». És obvi que la matriculació en els centres privats d'ensenyament superior depén del fet que l'estudiant estiga «accedit» i que pague una «matrícula». D'aquesta manera, amb una prova d'accés que aprova el 93,2% en la convocatòria ordinària (més una altra porció en l'extraordinària), es perverteix l'esperit de la DUDH (que no la lletra) ja que es permet que estudiants amb menys mèrit ocupen places en carreres que altres estudiants, amb més mèrits, no hi poden ocupar, perquè tots estan «accedits». Naturalment les EvAU també serveixen per ordenar l'accés a determinades titulacions, però aquesta exigència no és prou per justificar una avaluació general: l'autèntica raó és una altra, salvaguardar l'acompliment de la lletra de la DUDH. Per això també, el fet que determinades universitats privades no demanen nota de les proves d'accés per fer la matriculació hauria de ser objecte d'una investigació de la fiscalia i un procés per atemptar els drets fonamentals.

Però, d'altra banda, no s'haurien de fer les proves d'accés mentre durara la situació de pandèmia. Si es realitzen en instal·lacions universitàries, caldria comptar amb personal (docent i d'administració i serveis) que no formara part dels col·lectius de risc, convenientment guarnit amb EPI, proporcionar també l'equipament mínim a l'estudiant (i garantir que el mantindrà durant les proves), procedir a la desinfecció (i no només la neteja) diària de les instal·lacions, garantir que l'estudiantat manté la distància per evitar el contagi no només durant la prova, sinó també abans i després de la mateixa, i que tant els qüestionaris com les respostes no són mitjà de transmissió de la malaltia, ni abandonen les institucions ni es trenca la cadena de custòdia. A més, d'habilitar sistemes de transport a les instal·lacions que garantisquen la distància social. Si no s'han pogut garantir aquestes condicions en les oposicions del professorat, per què es pensa que es poden garantir en les EvAU?

Cal plantejar-se, també, quina fiabilitat sobre la vàlua i el mèrit dels estudiants es pot obtenir en un examen dut a terme en condicions de tanta tensió social i ambiental. Si ja l'EvAU és estressant, imaginem què suposa fer-la amb mascareta, guants i seguint instruccions de «guardians» vestits amb EPI. ¿Abaixaran també els numerus clausus de les carreres? Perquè cal esperar una davallada de resultats tot i les facilitats que s'han promés en la prova. ¿O es farà una correcció generosa que, per tant, tampoc no podrà ser ni uniforme en els tribunals ni reflectirà el mèrit dels examinands?

Així que aquesta és la situació respecte de les EvAU: «Ni contigo ni sin ti tienen mis males remedio, contigo porque me matas y sin ti porque me muero»

Acceleració i alienació viral

[Redactat amb Benno Herzog, Publicat en Opinió el 24/03/2020 html ací, pdf ací]

En la passada de grip de 1918, el primer cas esdevingué a principis de març a Kansas. Ací arribà al maig i es tancaren teatres a l'octubre. Ara, la diferència de temps entre el primer cas de Covid-19 (desembre?) al món i a la Comunitat Valenciana (febrer) serà equivalent, però no el temps de reacció i sobretot la sensació de vertigen. Tot sembla anar molt ràpid i aquesta velocitat produeix una perduda de la noció de realitat, una dificultat per arreplegar la nostra experiència en una única imatge coherent.

El sociòleg Hartmut Rosa proposà el concepte d'«acceleració» per comprendre aquests processos que creen l'estranya sensació que la realitat se'ns escapa i ens costa establir una relació significativa amb el món exterior. Es tracta no sols de la velocitat, sinó també d'un desfasament temporal en la successió dels fets. Podem rebre informació mitjançant les xarxes socials tan ràpidament que la velocitat amb la que es produeixen les novetats encara ens pot semblar tortuosament lenta. A més, els debats virtuals semblen estar un parell de dies per davant de les decisions polítiques: una eternitat per a la nostra societat hiperaccelerada.

Realitat, virtualitat, esquemes mentals, referències culturals estan entremesclant-se a velocitats altíssimes, difícilment assumibles per a nosaltres. I per això resulta tan important la parsimònia carismàtica en els individus que transmeten la informació autoritzada: Rudolph Giuliani en l'11-S, Yukio Edano en Fukushima o el doctor Fernando Simon ara. A més, el record de la cinematografia distòpica o catastrofista incrementa l'ansietat. El que abans només semblava possible en les pel·lícules de Hollywood, com ara el tancament de regions i països sencers o que l'espai públic quedara relegat a l'esfera virtual, està convertint-se de sobte en una experiència real. Però les pel·lícules duren dos hores i les situacions reals s'allarguen.

En realitat, seguint Ulrich Beck, sabem quan comencen les catàstrofes, però mai quan finalitzen, ni espacialment ni temporalment. Hi teniu els efectes de l'escalfament global o de les explosions nuclears de Txernòbil i Fukushima. Però voldríem que tot acabarà ràpid. Per això, patim una situació que bé podríem anomenar d'«alienació», en la qual els ritmes d'expansió del virus, els ritmes mediàtics, els ritmes en els quals podem rebre nova informació, els ritmes en els quals podem assumir-la i els ritmes polítics semblen separar-se. D'aquesta manera sentim aquesta inseguretat en la nostra percepció temporal i en la nostra relació amb la realitat; i per això patim aquesta estranya relació de no ser ni tan sols amos o ames de la nostra pròpia digestió d'informació.

Auschwitz i l'antisemitisme

[Article amb Benno Herzog. Opinió, 27/1/2020, html ací, jpg ací, pdf ací]

Auschwitz és un epònim dels camps d'extermini i, en definitiva, del mal absolut en la història. L'exigència que no es repetisca esdevé un imperatiu categòric, com afirmà el filòsof i sociòleg Theodor W. Adorno. Dissortadament, Auschwitz perviu en un sentit. Hitler va aconseguir un dels seus objectius: eliminar la vida jueva a Europa. Coneix vosté algun jueu? On són les empremtes de la seua presència en la nostra història? Però, a més, encara hui en dia, 75 anys després de l'alliberament del camp d'extermini d'Auschwitz, continua estenent-se el virus de l'antisemitisme. I com cada virus, també aquest canvia de forma, adaptant-se a les èpoques i als grups socials. Per als portadors d'aquest virus, el jueu representa sempre el contrari dels propis valors. Així, per a l'antisemitisme cristià, els jueus van cometre el pitjor dels mals: matar el fill de Déu; per al nazisme, els jueus eren l'anti-raça: ni tan sols eren éssers humans; per al franquisme, eren la llavor de la conspiració de l'anti-Espanya. L'antisemitisme islàmic és hui en dia un dels més sagnants. L'antisionisme considera els jueus (o el «lobby sionista», com diuen) com un poderós agent en l'ombra, capaç de moure els fils de la política mundial. I és tot just en aquesta imatge d'un enemic amb immens poder on es troben tots els antisemites, religiosos i polítics, de la dreta i, de vegades, de l'esquerra. Sempre és agradós imaginar-se com un David que lluita contra un Goliat. I, per això, les escoles jueves, les sinagogues o els museus necessiten una protecció que no cal en instal·lacions anàlogues d'altres grups. Visiten el museu jueu de Viena i entraran en un búnquer.

Per la poca visibilitat de la població jueva (la qual cosa té una de les seues causes en la por de mostrar-se obertament) sovint es pensa que l'antisemitisme ja no és un problema. Però només cal llegir els informes i estadístiques que aporten, per exemple, la Lliga Antidifamació (ADL) o l'Observatori de l'Antisemitisme, per a adonar-se'n que l'antisemitisme continua propagant-se a casa nostra. La Comunitat Valenciana apareix vàries vegades com a escena de tot tipus d'antisemitisme en aquestes informes. Els grups socials solen percebre l'antisemitisme dels altres, però difícilment el propi. Per això, acabar amb l'antisemitisme és una tasca transversal, que ha de permetre viure sense por i gaudir del reconeixement. Fins assolir-ho, l'alliberament d'Auschwitz no serà complet.

Amnistia als diputats empresonats!

[Tafaneries valencianes, 30/12/2019, html ací, pdf ací, jpg  ací]
[Aquest article es tornà a editar el 24/2/2020, html ací, pdf ací, jpg ací]

Daniel Anguiano Mangado (1882-1963) fou fill d'un empleat ferroviari, que, entre altres destinacions, treballà un temps a l'estació de Catarroja, cap a principis del segle XX. A l'Horta de València, el jove Daniel simpatitzà amb les idees republicanes i progressistes de Blasco Ibáñez. Temps enrere, Anguiano havia fet estudis de pèrit mercantil a Santander i, a València estant, ingressà en la Companyia de Ferrocarils del Nord. Fou destinat a Madrid, on entrà en contacte amb el socialisme. El 1907 s'afilià a la UGT i dos anys després fou un dels fundadors de la seua Unió Ferroviària. En 1908 també ingressà en el PSOE. Tant en el partit com en el sindicat, exercí altes responsabilitats. A causa de la seua participació com a dirigent del Comité de Vaga que organitzà les mobilitzacions d'estiu de 1917 (que començaren a València, amb la voluntat de proclamar la República, vegeu Levante-EMV 10/4/2016), Anguiano fou detingut, jutjat per un Consell de Guerra a Madrid i condemnat, el 29 de setembre de 1917, per un delicte de rebel·lió, «a la pena de reclusión perpetua, con la accesoria de inhabilitación perpetua», junt amb els socialistes Julián Besteiro, Francisco Largo Caballero i Andrés Saborit. Foren reclosos en el penal de Cartagena, «cementerio de hombres vivos», que va dir Federico García Lorca. En aquella època, Anguiano era vicesecretari del PSOE.

En les eleccions del 24 de febrer de 1918, els «quatre de Cartagena» encapçalaren llistes electorals, i tots ells foren elegits per diferents circumscripcions: Besteiro per Madrid, Largo per Barcelona, Saborit per Oviedo i Anguiano per València, ciutat amb la qual, com hem esmentat, tenia uns certs vincles. Junt amb Pablo Iglesias Posse, elegit per Madrid, i Indalecio Prieto, elegit per Bilbao, eren els socialistes en el Congrés de Diputats. Anguiano no només estava en la candidatura Aliança d'Esquerres, sinó que també havia sigut presentat simbòlicament per Haro (Logronyo), on havia nascut, Cartagena, on estava empresonat, i pels obrers de Vilamarxant. El triomf a València fou aclaparador: Anguiano obtingué 15.454 vots; Felix Azzati, també de l'Aliança d'Esquerres, però de la Unió Republicana, en tragué 14.640, i el carlista Luís García Guijarro, que també fou elegit diputat, 9.521. A continuació, sense aconseguir l'acta, Rodrigo Soriano, del Partit Republicà Radical, el qual patí un atemptat durant la campanya (vegeu Levante-EMV, 10/11/2019). José García-Berlanga, pare del conegut director de cinema valencià, també fou elegit diputat per la circumscripció de Requena. Dels nou districtes, Anguiano guanyà en sis: Centre, Hospital, Misericòrdia, Museu, Vega, Port i als pobles de la contornada (Alboraia, Burjassot, Tavernes Blanques). El triomf fou celebrat per una gentada a la Casa de la Democràcia, seu dels republicans, mentre sonaven La Marsellesa i l'Himne de Riego.

Només fer-se públics els resultats, Azzati, director del diari El Pueblo, envià un telegrama a Anguiano, en la presó de Cartagena: «La Democracia valenciana se honra en comunicarle este triunfo, página la más esplendorosa de cuantas lleva escritas. El penal se removería en sus cimientos si hasta él llegasen las explosiones de júbilo de esta ciudad, en donde nuestros ideales tienen como refugio una ciudadela que jamás se rendirá al adversario». En el telegrama, que concloïa amb un «salude a los compañeros», en referència als altres socialistes empresonats, li anunciava el seu projecte de portar-li l'acta fins al penal i materialitzar així el seu alliberament: «Mensaje de liberad escrito con la razón y con el sentimiento de un pueblo que con estas cualidades ha forjado el alma de la victoria». Anguiano contestà amb un to no menys entusiàstic: «Esperaba el triunfo de la democracia de Valencia [...] Lo esperaba porque conozco esa democracia de la que formé parte cuando estaba con ella en espíritu residiendo en Valencia».

Segons el projecte d'Azzati, que fou publicat en la portada d' El Pueblo del dia 27 de febrer d'aquell any, es tractava d'organitzar una comitiva que portara l'acta a Anguiano. Aprofitant la majoria republicana en l'Ajuntament, se n'hauria d'afegir la Banda Municipal de València: «Con nosotros vendrán los estandartes y banderas de las entidades adheridas. Y esta misma manifestación, á cuyo frente figurarán los diputados á Cortes, los diputados provinciales y los concejales de las Izquierdas, llegará al Penal de Cartagena, donde, á los acordes de La Marsellesa, del inmortal himno libertador, se le entregará el acta á Daniel Anguiano, diputado electo pro la circunscripción». Després, s'organitzaria un míting en el Teatre Calderón de Cartagena, on parlarien Anguiano i Azzati. El director d' El Pueblo volia aconseguir la col·laboració de l'empresa de ferrocarrils, que organitzaria un comboi especial.

L'acte projectat pels republicans per alliberar els socialistes de Cartagena a ritme de La Marsellesa no es pogué realitzar immediatament. Hi havia qui defensava que la sentència condemnatòria inhabilitava els socialistes de Cartagena en els seus drets polítics i per tant no podien ni atorgar poders, ni haver sigut proclamats candidats, ni, lògicament, haver sigut elegits. La qüestió passà a la comissió d'Actes del Congrés, que elaborà un dictamen que passà a la ple del Congrés. La premsa exigia: «No hi ha parlament en el món civilitzat que no vote immediatament l'amnistia».

Mentre l'alliberament dels empresonats s'endarreria per aquest motius, el projecte d'Azzati trobava més entrebancs. La Companyia del Nord no accedí a posar un tren especial a preus rebaixats, entre València i Cartagena, adduint les circumstàncies que passava l'empresa. Cal recordar que el 1918 fou un any de gran escassetat, derivada entre altres coses per la Gran Guerra que estava lliurant-se a Europa, i que Blasco Ibáñez havia arreplegat en la seua novel·la «Els quatre genets de l'apocalipsi». I això malgrat els vincles entre Anguiano i els obrers del ferrocarril. De fet, un any després publicà el llibre «A los ferroviarios», l'únic que ens consta. A més, després de les eleccions de febrer de 1918 es va viure un cert distanciament entre Azzati i l'alcalde, Faustino Valentín, també republicà, que s'agreujà als mesos següents degut al projecte del primer regidor de fer ensenyament en valencià en les escoles municipals.

Finalment, els quatre socialistes foren amnistiats i reberen les seues actes de diputats de mans del director accidental del Penal de Cartagena, Gervasio Álvarez. No hi assistí la Banda Municipal de València, ni sonà La Marsellesa. Abandonaren la presó amb amics i familiars. Anguiano ho va fer agafant de la mà a la seua filleta. Marxaren a Madrid, on foren rebuts per una multitud en l'estació d'Atocha. Anguiano prometé el seu càrrec al palau de la carrera de Sant Jeroni el dijous, 16 de maig, quasi tres mesos després d'haver sigut elegit diputat i quan a València començà a escampar-se una terrible passada de grip. En el mateix acte, prometeren Besteiro, Largo Caballero i Saborit. Després de la Guerra Civil, Anguiano hagué d'exiliar-se a França, Santo Domigo, Cuba i Mèxic, on s'instal·là amb la seua dona, María de la Paz, i la seua germana, Felisa. També visità Hongria. Morí a Mèxic en agost de 1963.

Maria Carbonell, mestra de les mestres

[Tafaneries valencianes, 15/12/2019 html ací, jpg ací, pdf ací]

Ara que les reivindicacions de les dones constitueixen un moviment global i imparable, està bé recordar aquelles pioneres que, oposant-se als entrebancs de la seua època, obriren camins nous. Una d'aquestes pioneres valencianes, que bé podríem qualificar de mestra de les mestres, fou Maria Carbonell Sánchez.

Va nàixer a València en abril de 1852, en una casa que encara està al cantó dels carrers Palau i dels Venerables. Fou filla de María Sánchez, que dirigí una escola de xiquetes al carrer Glòria (ara, del Pouet de Sant Vicent). De xiqueta, era una lectora infatigable. L'any 1867 s'inaugurà l'escola Normal femenina, ubicada en la segona planta de la Casa de l'Ensenyament, al carrer Arquebisbe Mayoral, que estava dedicada a formar dones mestres. María Carbonell s'hi va inscriure i obtingué el títol elemental (1870) i superior de mestra (1871). Cal recordar que en aquella època les dones no podien accedir a l'educació superior. Maria Carbonell s'incorporà ben prompte a la docència i treballà de manera interina en escoles de la ciutat, com ara les de Russafa i la del carrer Barques. Segons les recerques de Carmen Agulló, en 1877 guanyà per oposició la plaça de Xest (on té un carrer dedicat) i en 1883 oposità novament i obtingué destinació a les escoles del carrer Corona.

En aquella època va escriure llibres d'educació, com ara: «Pedagogía maternal», una obra que recorda l'ideari de María Montessori, continuada, en cert sentit, per «Los pequeños defectos: ligeros estudios sobre la educación en la juventud» (València, F. Doménech i Matías Real, 1888; que fou declarat llibre de text cinc anys després); també edità unes exhaustives «Lecciones de Geografía» (València, Manuel Alufre, 1892) i la novel·la «Coqueterías. Sencillo episodio de la vida íntima relatado a los lectores de El Correo de Valencia» (València, Imprenta de Ripolles, 1897). En 1892 començà a publicar articles en la revista pedagògica «La Escuela Moderna», en el primer dels quals reclamà «una escola educativa» (una reivindicació plenament actual). També escrigué per a la premsa en general. Així, per exemple, publicà la «Xàquera Vella» (1894), un article sobre la dansa popular valenciana que aparegué en «El Correo de Valencia» i que, pel seu interés, reproduí també «La Vanguardia» de Barcelona.

María Carbonell completà estudis de professora normalista a Madrid i l'any 1900 obtingué plaça en la Normal de Granada. L'any següent, per permuta amb una altra pedagoga important, Aurora Larrea, ocupà plaça a València. En arribar, era la professora numerària de Lletres i la seua germana, Josefa, la de Ciències. Ella continuà amb la redacció d'articles i la impartició de conferències; en publica una antologia: «Discursos y conferencias» (València, F. Vives Mora, 1904). També aparegué publicada la conferència «Las mujeres del Quijote», un discurs pronunciat en la «Institución para la Enseñanza de la Mujer» en 1905, amb motiu del tercer centenari de l'obra de Cervantes (n'hi ha una reedició recent d'aquesta conferència i d'altres escrits, realitzada per la Institució Alfons el Magnànim). Ella es mantingué vinculada amb l'entitat, que havia sigut fundada per la Institució Lliure d'Ensenyament a València, a la qual llegaria la seua important biblioteca anys després. Com s'ha esmentat, Maria Carbonell practicà la literatura, també amb incursions poètiques, i es mostrà preocupada per la nostra llengua, que utilitzà en les seues classes de magisteri. L'any 1909 ocupà accidentalment la direcció de la Normal de València, per la qual cosa presidí el Congrés de Pedagogia, un dels dèsset que se celebraren en l'Exposició Regional i l'Exposició Nacional de l'any següent. En un article publicat en «La Escuela Moderna» el mateix 1909, María Carbonell defensava que el mitjà de cultura «más á propósito para conocer el pasado y el presente [es] observar é investigar, disciplinar la mente y aprender en la realidad viva de las cosas las particularidades más interesanes y pintorescas de la Historia y la Geografía, la Industria y el Arte, la Naturaleza y los hechos humanos. Leer en el gran libro del mundo y de las cosas es la gran lectura, y aprender observando y mirando, la gran enseñanza». En coherència amb això, feia visites a fàbriques de la ciutat o a escoles amb les seues estudiants de Magisteri, i ella mateixa viatjà per Bèlgica, França, Itàlia, Portugal i Suïssa. La seua popularitat anava en augment.

Filla predilecta de València

En 1915, l'Ajuntament de València la nomenà «filla predilecta» de la ciutat, com acredita la làpida que es posà en l'edifici que ocupava la Normal i que ara forma part de l'Ajuntamet. Al desembre s'hi publicaren 200 exemplars d'un llibre homenatge, en el prefaci del qual es podia llegir: «la conocen muchos, muchísimas la aman, la aprecian cuantos la tratan, la estiman cuantos la conocen, la admiran cuantos la leen, la veneramos todos». El mateix any, la revista «La Escuela Moderna» li dedicà excepcionalment una semblança biogràfica (número 292 de 1915). El seu ideari estava pròxim precisament a l'escola nova, posant l'accent en un cert feminisme, com es pot veure als articles que hi va publicar, com ara «Educación Femenina» o «La Pedagogía después de la Guerra» (1918): «¿Seguiremos diciendo a las niñas y jóvenes que la mujer ha venido sólo para la familia, para el hogar, para la maternidad?». Va gaudir, així mateix, d'una bona consideració per part de la premsa confessional; de fet, se l'ha considerada també pròxima al regeneracionisme i al catolicisme social. També estava compromesa amb l'extensió de les pràctiques higienistes i en la lluita contra la tuberculosi infantil. En una crònica de 1919 d'una assemblea nacional de mestres (millor dit de dues, perquè hi estaven separats homes i dones) fou descrita com «verdadera y legítima gloria profesional».

Quan la Gaceta de Madrid (el BOE) publicà en 1922 la resolució amb la seua jubilació com a professora numerària de Pedagogia de l'escola Normal de Mestres es va promoure un gran homenatge civil. En un acte en el Paranimf de la Universitat de València se li atorgà la Creu d'Alfons XII, «costeada por el Magisterio». Continuà reeditant els seus llibres i publicant-ne de nous, com ara «Temas de pedagogía» i «Las hadas modernas» (publicats a València, per Hijos de F. Mora, en 1920 i 1922, respectivament). El mateix any de la seua jubilació i per iniciativa de les seues deixebles, la ciutat de València li dedicà un carrer (el que representa un reconeixement extraordinari: retolar un carrer abans de morir la persona homenatjada), i també posà el seu nom a un centre escolar femení, que es trobava en el mateix carrer, precisament el que havia dirigit María Sánchez, la seua mare. Hi hagueren parlaments on se l'arribà a comparar amb Ramón y Cajal, que, nascut el mateix any, també havia sigut obligat a jubilar-se pel diari oficial.

Maria Carbonell es mantingué soltera. Gaudia de la conversa i de cuidar les seues flors. Morí en agost de 1926, quan, jubilada de la docència en la Normal de magisteri, era encara directora pedagògica de la «Institución para la Enseñanza de la Mujer», vicepresidenta del «Tribunal de Niños» i vocal de la Junta de Protecció a la Infància. Tingué reconeixements pòstums: poc abans de la Guerra Civil, hi havia a València dues «cantines escolars» per a infants indigents; una duia el nom de Blasco Ibáñez i l'altra el de María Carbonell. Als anys cinquanta es retirà el seu nom al carrer que li havien dedicat. Posteriorment es retolà un altre a la Malva-rosa, on és esmentada únicament com a «mestra». L'institut de Benetússer porta el seu nom.