El desaparegut joc de la taba

 [Tafaneries valencianes, 23/3/2026, html ací, pdf ací]

En dues o tres generacions sembla que a casa nostra s’ha deixat de jugar a la taba. El joc en el qual es llança a l’aire un (o més) astràgal de corder és mil·lenari. En el ‘Fedro’ de Plató (p. 274 d) es remunta el seu origen a Thot, el déu egipci de la saviesa. Però no fou el mestre d’Aristòtil l’únic clàssic que en parlà. Pedro Pantoja de Ayala, en una obra raríssima anomenada «Commentaria in Tit. de aleatoribus D. et C.» (ed. 1625, p. 109v i ss.), arreplega 32 referències grecollatines al joc del «talus», nom llatí d’allò que els grecs anomenaren com l’osset: «astràgal». Però, com de la paraula «talus» es passà a «taba»? Fou a terres valencianes? És ben probable. El diccionari de la RAE informa que «taba» prové de l’hispano-àrab «ká‘ba», i aquest de l’àrab clàssic «ka‘bah», que significa una cosa de forma cúbica, tant la taba com un dau. Per aquesta forma, dona nom al conegut edifici de La Meca al voltant del qual giren els pelegrins. Per tant, «taba» es pogué formar com una síntesi de «talus» i «ka‘bah» a les nostres terres o d’altres amb presència àrab. De fet, el joc hagué d’estar molt viu a València. Lluís Vives l’esmenta en dos dels diàlegs de la seua obra «Exercitatio linguae latinae» (1539; en l’edició de Maians, vol. I, pp. 293 i 388). En castellà, el terme no està documentat fins a 1599, en la «Primera parte de Guzmán de Alfarache» de Mateo Alemán: «jugar la taba, el palmo y al hoyuelo» (al meu parer, ‘el palmo y el hoyuelo’ en serien un únic joc, el de les boletes amb un clotet i ‘mort i pam’). Una dècada abans d’aquesta referència, Lope de Vega estigué a València i també parlà del joc a les seus «Sàtires». L’esment de Lope ens posa en la pista d’una altra denominació ben nostra. Ell escrigué: «Jugando dicen que estaba a la taba; pregúntale si diçe carne o vino». «Carn» és una de les cares de l’osset i ací també «vi», el que popularment s’anomenà «cul». Rodrigo Caro, en una altra obra del segle XVII anomenada «Dias geniales ó lúdicros», diu que aquella cara, la convexa, s’anomenava també «canis» (gos) i que l’altra part, la còncava, era «felicidad, Venus, cous [?]» (p. 132 de l’ed. 1884). Recorde haver escoltat aquestes dues parts també com a «panxa plena» i «panxa buida». És possible, per tant, que «canis» acabara en «carn» i l’altra, la de la felicitat, en «cul», el que amb el temps formà la paraula valenciana «carnicol» per a referir el joc. Així ho reconeix l’esmentat Rodrigo Caro. Ell diu que al joc l’anomenen «los españoles, ‘taba’ ó ‘carnicol’; los franceses, ‘ossellet’; los flamencos ‘pickelsteen’» (p. 125). Coromines, al DCLC, diu que a Catalunya i les Illes està estés més bé «jocs dels ossets». Per tant, és possible que les dues paraules, «taba», per la influència de l’arab, i el compost «carnicol» procediren de terres valencianes.

Fou la paraula «taba» l’origen de «tabarra»? També n’és ben probable. La locució «prendre la taba» significava «prendre la paraula», però ben prompte la «taba» es va referir a una «xerrameca, conversa insistent i d’assumpte incoherent o barrejat» (DCVB) i aleshores s’hi parlà de «donar taba» (en castellà, documentada al 1853 en Hilario Ascasubi). «Té taba per a rato», escriu Josep María Puig i Torralva en un llibret que edità Teodor Llorente en 1885, o «¡Che, que taba!», escriu Antonio Chocomeli per la mateixa època. Però, com es passà de «taba» a «tabarra»? La RAE especula amb la relació amb «tabarro» o «tábarro», que és el nostre «tave», precisament una etimologia relacionada amb la de «tafaneria» que dona nom a aquesta sèrie d’articles.

Però encara n’hi ha més sorpreses lingüístiques amb el joc de la taba. Sabem que el joc i la paraula arrelà a l’Argentina i altres terres americanes, on es formaren expressions ben curioses, com aquesta de Carlos Reyles: «Unos nasen agrasiaus, otros con cara de taba culera» (El gaucho florido, 1932) o aquesta dita que arreplega Ricardo Güiraldes: «No hay taba sin culo, ni rodeo sin golpeados» (Don Segundo Sombra, 1926). Com és sabut, també a l’Argentina i altres països americans arrelà el joc de cartes més valencià, el truc, que hi anomenen «truco». Això produí l’expressió «jugarretas de truco y taba», que podem llegir en Roberto J. Payró: «Nosotros, para matar el tiempo, y menudeándole a las copas, armábamos jugarretas de truco y taba; después hicimos riñas de gallos, y hasta dimos bailongos en el patio, entre el palenque y la ramada.» (El casamiento de Laucha, 1906). No tindrà el «trick or treat» de Halloween l’origen en aquestes «jugarretas de truco y taba»? De fet, als EUA no està documentada la fórmula abans dels anys vint del segle passat. No serà l’expressió anglesa un manlleu de l’emigració argentina i, més remotament, dels noms dels jocs valencians?

Cal parlar de l’antic carrer Carnicol, que apareix en el mapa de Tosca. És l’actual carreró del beat Juan de Ribera, el paral·lel al carrer de Comèdies que va des del carrer la Pau al carrer de La Nau. M’incline a pensar que el nom deriva del fet que persones adultes hi jugaven a tabes i potser apostaven diners. La raó és la següent. En una edició de la traducció castellana de l’obra de Vives esmentada, amb el títol «Diálogos», a cura de mossèn Agustí Sales i Alcalà, doctor en teologia, que aparegué en 1768 i es reedità set vegades fins a 1817, aquest teòleg incorporà una nota a la referència a la taba del diàleg sisé: «Había juego de taba cerca de la escuela» (p. 19). En el diàleg quart del llibre de Vives es parla d’un xiquet que, des d’una ubicació indeterminada pròxima a l’església de Sant Andreu (ara, de Sant Joan de la Creu) marxa a l’escola a un lloc pròxim a la plaça del Patriarca, el que potser rememore com el mateix Vives anava a l’escola fundada per Antoni Tristany (encara que aleshores aquest ja havia mort a les presons del Sant Ofici), prop del carrer Comèdies. Per tant, podem identificar fàcilment aquell lloc del qual parla mossén Sales (que fou cronista de la ciutat i del Regne) amb aquell carreró ara dedicat al beat de la Contrareforma. En el mapa de Tosca, el nom Carnicol s’ha transformat en Carn y Cols.

Per últim i atenent a la procacitat valenciana, tan gustosa de parlar de figues i faves, deixe a la imaginació de la persona que llig completar una locució que, pel decòrum habitual, no està arreplegada als diccionaris: «Juguem a la taba: tu poses el forat i jo...»

L’ordinari d’Algemesí que desenterrà la seua dona

[Tafaneries valencianes, 16/02/2026, html ací, pdf ací] 

En la seua «Ciència nova» (1744), Giambattista Vico va escriure que el principi de la humanitat esdevingué «amb l’acte sagrat d’enterrar els morts»; per això el qualificatiu d’«humà» deriva de «terra», d’«humus» –que deien els llatins–, perquè sepultem els morts (llib. II, cap. 12). Però també ha hagut exemples en les quals desenterrem els cadàvers per diverses raons. Es conta que el rei Pere I de Castella, el Cruel, després de la mort de la seua amant, María de Padilla, la va traure de la tomba, la besa i la manà coronar reina de Castella. Amor? Legitimació dels hereus? La literatura també ha tractat d’aquests fets. Hi ha prou a pensar en els personatges de Berenice o Ligeia dels relats d’Edgar Allan Poe. Així mateix, en aquesta secció parlàrem fa temps de l’impressionant cas de Vicenta Martínez Genovés, una dona del carrer Ruaya de València, que desenterrà la seua filleta, Concepción, del Cementeri General en gener de 1913, quan portava un mes soterrada (vegeu cap. 21, Levante 15/05/2016). Doncs, molts pocs mesos abans i a causa, suposadament, d’un enamorament obsessiu, esdevingué una història semblant a Algemesí.

Cap al 1890 van contraure matrimoni Joaquina Ferris Felici i Carmelo Vendrell Moreno, una parella d’Algemesí que estarien al voltant dels vint anys. Amb el temps, van nàixer un fill i una filla, que heretaren el nom dels progenitors, i algun fillet més. Tenien l’adreça familiar al carrer Albalat, núm. 19, a pocs metres de la plaça Major del poble. En aquella època, Algemesí tenia uns 8.000 habitants, segons els censos oficials, i l’ofici de Carmelo, que era el d’ordinari del poble i sembla que també s’encarregava d’enviaments postals, li atorgava una certa popularitat en el veïnatge.

El 4 d’agost del 1910 morí Joaquina Ferris, quan tenia uns quaranta anys. Fou soterrada al cementeri del poble. Uns mesos després, la família es traslladà al carrer de Domènec Gamieta, núm. 1, més a la vora de la localitat i prop de corba del riu Magre, que l’abraça pel sud. Una abraçada que produeix inundacions, com en la fatídica jornada del 29 d’octubre de 2024. Quan l’ordinari i la seua família es traslladaren al nou habitatge, els vestits i altres pertinències de la mare es guardaren en una caixa de fusta a la navada del fons de la casa.

Al gener de 1911, Carmelo patí un episodi de depressió o deliri amorós per la pèrdua de la seua muller; aleshores anà una nit al cementeri del poble, l’anomenat ara cementeri vell, junt a l’ermita de Sant Onofre (aquell anacoreta, molt venerat a terres valencianes que, pel fet de ser representat eventualment com a dona, mereixeria una tafaneria). Aquest cementeri està situat uns cinc quilòmetres al nord de la casa de Carmelo. Hem de suposar que l’ordinari superà el mur, desenterrà clandestinament el cadàver de la seua estimada, tornà a casa i, discretament, el guardà a la caixa de fusta de les seues robes, a la que afegí un forrellat. Sembla que, com que havien sigut uns dies molt plujosos, l’endemà l’enterrador advertí empremtes o moviment de terres i li ho va dir a l’alcalde, però aquest no en va fer massa cas.

A mitjan maig de 1911, la filla de la família, Joaquina Vendrell Ferris (que la premsa cita a voltes com a Josefina i potser tinguera el nom compost) li demanà la clau al pare, que sembla que donà l’excusa que l’havia perduda. Potser la jove volia recuperar algun vestit de la mare. Per la vesprada, Joaquina envià un germanet a pel manyà del poble, Salvador Gomis, que retirà el forrellat. Ací, els relats periodístics divergeixen: uns diuen que obriren el bagul i restaren espaordits; d’altres, que el manyà, suposant alguna trobada desagradable, demanà la presència de dos testimonis, o que la filla volgué ocultar el cadàver; per últim, potser la versió més creïble, és que, en retirar el forrellat i sense obrir la caixa, la filla acompanyà el manyà a la porta del carrer, i el fill menut tafanejà la caixa i anà ràpid a contar el que havia vist, per la qual cosa Joaquina exclamà: «Bobo! No m’asustes! T’haurà paregut a tu...» Però el xiquet tenia raó.

Descobert el cadàver, el manyà, en advertir la transcendència del fet, immediatament li ho comunicà a l’alcalde, el qual ho traslladà a l’autoritat judicial d’Alzira. El jutge, Rafael Presencia, va detindre Carmelo i també l’enterrador del poble, León Serrano. Comprovà que la tomba de Joaquina estava buida i identificà el cadàver pels familiars, que contaren que la dona tenia una dent postissa i, quan fou soterrada, l’home li retallà uns cabells per guardar-los, dos indicis que presentava el cadàver. Empresonaren Carmelo a València. Uns dies després, fou alliberat l’enterrador, també popular i estimat al poble, i un temps després, Carmelo, exonerat del seu delicte perquè la justícia va entendre que havia obrat alienat per la passió amorosa. La premsa parlà de la satisfacció del veïnatge.

Mentrestant la premsa es dividí. Quan es descobriren els fets, els diaris de dretes atiaren l’escàndol: parlaren de la trobada d’una dona assassinada, de ganivetades i suggerien subtilment que el cadàver havia sigut profanat per l’home. «El Pueblo», de tendències republicanes, criticà la premsa conservadora i va fer-ne un relat més contingut. Sembla que, un segle després, les coses periodístiques no han canviat molt.

Després d’aquell episodi i d’algun enfrontament, Carmelo abandonà el poble i obrí una verduleria a València, al carrer Paloma (ara, Julio Antonio i popularment conegut com el de la Palmera), núm. 14, que estigué oberta, almenys, fins a 1925.

No sabem quan morí Carmelo, ni tampoc si finalment les seues restes descansaren amb les de la seua estimada muller. De fet, en els registres del cementeri d’Algemesí no es troba la referència a Joaquina, tal vegada per un lapsus burocràtic, amb l’embolic del desenterrament, o perquè el jutge Presencia d’Alzira ordenà la inhumació al cap del partit judicial o el seu soterrament secret (el que també era una resolució possible, vegeu la tafaneria núm. 45: La mort de Luisito). No ho sabem. Tampoc no es troba referència al soterrament de l’home, Carmelo, ni en Algemesí ni en València. Esperem, però, que els dos descansen junts. 

La capacitat emocional dels docents

 

Opinió, 15/2/2026, link ací.

Al periòdic apareixen informacions alarmants: un centre no adverteix les tendències suïcides d’una estudiant, una mestra maltracta alumnat d’Infantil, els docents no adverteixen que un estudiant transsexual és assetjat per més d’una dotzena de companys... Són els professors actuals menys empàtics? Lògicament, totes les persones tenen la seua opinió sobre aquest assumpte, fonamentada en les seues experiències immediates. Ara bé, els estudis internacionals ens poden ajudar a entendre els moviments magmàtics, les tendències de fons.

Per primera vegada, la gran enquesta internacional del professorat de l’OCDE (que respon a les sigles angleses Talis) ha fet una recerca sobre habilitats emocionals del professorat, els resultats de la qual estan publicant-se. Aquesta enquesta (una mena de PISA per a docents) apunta com són aquestes tendències latents. En general, el professorat espanyol es considera profundament empàtic. Per exemple, un 94,6 % declara ser molt o totalment empàtic i un 87,7 % diu que es mostra càlid amb els seus estudiants, front al 93,5 % i el 91,5 % de mitjana del clúster exitós d’una mostra de 25 països de la UE. Però sembla que el nostre professorat «punxa» en la capacitat de gestionar emocionalment l’aula i en l’autoregulació emocional. Així el 72,9 % creu que pot recolzar emocionalment l’alumnat front al 80,9 % de mitjana del clúster exitós i el 66,7 % creu que pot estar atent als sentiments dels estudiants front a 74,6 % del mateix clúster. Què vol dir aquest descens dels percentatges? Fonamentalment que està obrint-se una bretxa entre la vocació i la gestió. Altrament dit, els docents espanyols declaren taxes elevades d’afecte o empatia respecte dels seus estudiants, però després baixa el percentatge dels que pensen que poden efectivament recolzar-los emocionalment o que poden fer prou per ells. Estan en «un vull i no puc». Cal entendre aquesta sensació de «no arribar-hi».

En realitat, estar molt o totalment atent als sentiments de l’alumnat és una variable que té un cert aire compensatori, perquè correlaciona amb la desigualtat social (+0,47 amb l’índex de Gini) i menys i de manera inversa amb la riquesa (-0,32 amb el producte interior per càpita). Però, aleshores, aquesta preocupació pels sentiments de l’estudiantat pot derivar en una gestió dels conflictes des de l’afectivitat que «esgota» els docents. Aquest és el moll de l’assumpte. La qüestió no és si són empàtics, sinó si poden traslladar la seua empatia a la resolució de problemes. La comparació amb Itàlia pot resultar aclaridora: el percentatge de docents que hi declaren que poden recolzar els estudiants o estar atents als seus sentiments són més elevats que en España i, potser per això tenen més confiança en poder preocupar-se efectivament pels problemes de l’estudiantat. Resulta preocupant que ni l’opinió pública, ni l’administració educativa ni una part de les ciències de l’educació semblen preocupar-se d’aquest tipus de moviments magmàtics. En el cas de l’administració educativa s’equivoca de mig a mig: afegir-ne prescripcions o incrementar la burocràcia és part del problema, no de la solució.

La desigualtat a Espanya (una de les més altes de la UE), que es tradueix en major heterogeneïtat a l’aula, amb la perspectiva d’un increment demogràfic degut a l’arribada de persones migrades (un increment que, segons l’INE lideraran les Illes Balears i el País Valencià), poden incrementar aquests processos quasi de «burnout». A més a més, s’apunta una font emergent de desigualtat en el fet que Espanya té més temps de deures escolars que la mitjana (la qual cosa correlaciona, lògicament, amb més temps de correcció de deures del professorat) i cada vegada més els deures es realitzen amb mitjans digitals. L’escola, però, sembla haver renunciat a formar l’estudiantat en intel·ligència artificial generativa, tant en deures com en estratègies d’estudi. Però, com que les competències digitals correlacionen amb riquesa (+0,75 per a la mostra anterior), tot això pot representar un increment de les tendències adverses d’aquell moviment magmàtic en competències emocionals. Caldrà prestar-li atenció, més enllà de les notícies preocupants.