[Tafaneries valencianes, 3/11/2025, html ací, pdf ací]
Carlos Terraza y Vesga (o de Vesga) mereixeria el reconeixement de València. Va nàixer a Mèrida l’any 1858, fill d’un llibreter que prompte es traslladà a Toledo. Cap al 1870, el xiquet patí una caiguda i va perdre la visió. Els pares, que tenien altres quatre fills, li procuraren mestres de braille i formació musical. Es conta que estant a València per a prendre banys de mar, el mestre Salvador Giner descobrí l’art del jovenet que tocava la bandúrria. Així que el progenitors decidiren adquirir una llibreria a València i fixar la seua adreça al carrer Isabel la Catòlica, núm. 3, perquè seria el millor per a Carlos. En aquella època no hi havia institucions que garantiren la formació de persones invidents (el «Colegio de Sordo-mudos y Ciegos» de València es fundà el 1886).
A València hi havia una certa
tradició de cura de les persones sense visió. Sembla que en 1314 s’hi va fundar
la Confraria dels Cecs Oracioners, que dirigia les pregàries en vetlatoris i
altres reunions d’oració. Quinze anys després es fundà a Barcelona una
Confraria de Cecs Trobadors, de caràcter semblant. Però qui donà una
determinació més precisa d’allò que calia fer amb amb la diversitat funcional
fou, sens dubte, el gran Lluís Vives. En el seu «Socors dels Pobres» proposà la
competència municipal i la dedicació al treball de les persones auxiliades.
Podem llegir: «I no consentiré que els cecs estiguen asseguts o passegen en
l’ociositat: hi ha moltíssimes tasques en què poden exercitar-se. Uns són aptes
per a les lletres: estudien, doncs en alguns d’ells veiem progressos d’educació
gens menyspreables; altres per a la música: canten, toquen la lira o la flauta;
facen d’altres girar torns o rodetes; tiren d’altres de les premses; moguen
d’altres manxes a les forges; sabem que els cecs fan caixetes, cistelles,
gàbies; les cegues filen i fan madeixes» (De subventione pauperum, cap. VII).
Així ho va entendre la família de Carlos Terraza i el jove esdevingué un gran
intèrpret de bandúrria.
Amb 16 anys, començà les gires
amb el guitarrista Francisco Pascual Rocamora. La primera notícia de premsa que
hem localitzat és de temps posterior: 1880. Només un any després, el març de
1881, Carlos i Francisco foren reconeguts amb l’atorgament de la Creu d’Isabel
La Catòlica, amb distintiu de cavallers (Gaceta de Madrid de 13 de març). Anys
després també fou reconegut amb l’Orde del Crist, concedida pel rei Don Lluís
de Portugal. En 1885 actuaren a Barcelona, on foren presentats com a
«celebrados concertistas». Al periòdic irreverent l’Esquella de Torratxa s’hi
van publicar càlids elogis: «Rocamora ‘l segueix [a Terraza] y es digne d’ell,
per lo bè que sap acompanyarlo ab la guitarra, fonentse en una sola armonia ‘ls
dos instruments que arriban á confondre’s en un» (maig 1885).
Amb altres dos músics, Riera y
Benlloch, fundaren la «Orquesta Blanco y Negro», que Terraza dirigí. Sempre amb
gran èxit, actuà a Espanya, Itàlia i Portugal. A València, fins i tot,
l’orquestra tingué actuacions permanents al Café Escocés, al carrer Pascual y
Genís. En l’època eren freqüents les actuacions d’instruments de corda a cafés,
com ara el Venecia, el Cayol o l’Eslava –on també actuà Terraza. El seu
virtuosisme està acreditat per aquesta crítica de l’any 1891, signada pel
director de l’Escola de Música de Saragossa: «La bandurria empleada por Terraza
es como otra cualquiera, pero ¡qué efectos de sonoridad arranca de ella! ¡qué
primorosa labor de ejecución! Haciendo vibrar las cuerdas con los dedos ó con
la púa casi sobre el puente ó sobre la boquilla ó en el diapasón, los sonidos
son distintos, de tal modo , que ya parecen salidos de una caja de música, ora
imitan el tono del oboe, ya gimen, ya con enérgica expresión de virilidad
artística derrumbándose en vertiginosa progresión; así resultan, por el
arrastre, las frases ligadas semejantes á las del violín, las picadas perfectas
y las modulaciones melódicas riquísimas en delicados matices.»
El 1890, Carlos Terraza va
contraure matrimoni amb Eloisa Sánchez, pianista a la qual va conéixer en
Portugal. Tingué deixebles, com ara Juan Belmar y Martínez, invident tarragoní.
El virtuosisme de Carlos Terraza
s’acompanyà de la preocupació per la millora de l’instrument. El 1898 patentà
un ressonador aplicable a bandúrria, llaüt i guitarra, que anomenà «Sistema
Terraza». I un any després, un sistema de clavilla, que anomenà «Clavilla per
pressió Sistema Terraza», que era aplicable a tots els instruments de corda. El
també guitarrista (deixeble de Tárrega) i fabricant de guitarres Pascual Roch
Contelles, que tingué una fàbrica al carrer Corona, núm. 17 i, ja en el segle
XX, al de Sant Vicent, núm. 146, incorporà en exclusiva el sistema. De la
celebritat de Carlos Terraza també és una mostra que el Teatre Español li
dedicà un concert a la fi de juny de 1901.
El gener de 1911 es va inscriure
a València la «Sociedad de Músicos Ciegos y Semiciegos “El Porvenir”»,
presidida per Terraza i amb seu al carrer Barcelonina. Es presentà amb un
concert a la Sala Eslava. La societat constituí una orquestra, amb trenta intèrprets
d’instruments de corda, bateria i harmònium, que també dirigí Carlos Terraza.
Hi participà Francisco Jimeno Sánchis, que també fou compositor, Primo Campos,
els germans Julio i Julita Corella i Amparito Sanchis. En un acte de març
d’aquell any, Terraza afirmà: «En España somos unos treinta mil ciegos de la
vista... en cambio los miles de ciegos de la inteligencia no pueden contarse».
Des d’aquesta societat, impulsà
la federació de totes les societats d’invidents d’Espanya, amb l’objectiu
d’eliminar la mendicitat o, almenys, l’associació de la pèrdua de visió amb la
pobresa (vegeu la tafaneria «El refugiat cego», Levante 1/5/2016). Així,
Terraza va intervindre en el «Centro Instructivo y Protector de Ciegos»,
establert a Madrid amb el mecenatge de Fortunato Selgas Albuerne.
Carlos Terraza morí el diumenge de Pasqua de 1916, a causa d’una septicèmia. Tenia 52 anys i el seu repertori de bandúrria superava les 200 peces. Fou soterrat l’endemà, el dia 24 d’abril, en un acte amb gran participació popular. Roman soterrat al Cementeri General de València (sec. III dr., núm. 2506). A més d’un concert en el Teatre Principal, el 30 de maig se li va retre homenatge en l’associació El Porvenir que havia fundat. Davant d’un retrat seu, amb crespó negre, sonà la música i Conrado Castellano llegí un discurs en braille.
