Els progressistes germans Chaix

[Tafeneries valencianes, 01/09/2025, html ací, pdf ací]

L’Espanya «de charanga y pandereta» sempre trobà arsenal identitari en la Guerra del Francés (de Agustina de Aragón a El Palleter) per fer oblidar tots aquells que, seguidors de la Il·lustració, lluitaren perquè la raó arribara, com va escriure Kant, a la seua majoria d’edat, el que s’havia de traduir en ciència i progrés. Ací ja hem parlat de l’oliver Gabriel Ciscar i Ciscar (tafaneria 26/03/2017) i la seua participació en l’establiment del Sistema Mètric. Toca parlar ara de dos germans xativins: Estevan i Josep Chaix Isniel (Isnel o Iznel), aquest també relacionat amb aquella gran empresa científica.

Estevan (o Esteban) (1759-1813) i Josep (o Josef) (1765-1809), van nàixer a Xàtiva (aleshores San Felipe, pel borbó que la va socarrar) i foren fills de Juan Antonio Chaix Gil i Isabel María Isniel Belloch. Tingueren d’altres germans: María Rosa, Magdalena, María Florencia, María Antonia i Vicente Fernando.

Estevan estigué compromés amb l’educació i el progrés. En 1798, a Xàtiva s’establí una Junta d’Educació. El 26 de juliol, en el seu acte de constitució, Esteban llegí una composició poètica. També en desembre de 1800, en la junta de la «Real Sociedad Económica de Amigos del País» de València, s’escoltà una Oda a la Pau seua: «...¡Oh Sociedad...! ¡Oh Patria! Ya los dias / de miseria y terror se serenaron». S’equivocà l’il·lustrat xativí: en vingueren d’altres... La mateixa Societat premià el 1801 la memòria d’Estevan Chaix que incloïa una «Noticia completa de todas las Lagunas y Pantanos que se hallan en el Reyno de Valencia, comenzando de norte à sur», algunes reflexions sobre els avantatges d’assecar les marjals i un estudi de com es podia fer amb les marjals d’Aiora i Salines, tècnicament i amb el càlcul del cost econòmic. Cal pensar que aquestes mesures tenien com a finalitat eliminar malalties i ampliar les terres de conreu.

La seua proposta estava animada, diu, «pel foc patriòtic». Una finalitat semblant tingué una altra memòria seua, que prengué com a divisa «Cosa imposible es suprimir la mendiguez si no se conoce su verdadero origen». En cert sentit, en la tradició del Socors del Pobres de Lluís Vives i amb una orientació quasi de socialisme científic. Així, diu que de les causes de la mendicitat, afirmà que les més importants eren «la codicia de los arrendatarios de tierras y la imprudencia de muchos propietarios».

Ell proposà un repartiment de les terres en parcel·les (en el cas de l’arròs) de 10 fanecades. Les conseqüències econòmiques de la guerra també eren causa de pobresa, per la qual cosa defensà reorganitzar la producció de la seda i aplicar les innovacions del baró de Runfort a la indústria de pobles com ara Muro, Cocentaina, Atzeneta, Monòver, Aiora, Banyeres, Morella, Novelda, Teresa o Ènguera. Estevan continuà amb les seues composicions poètiques i preocupacions educatives. Hem conservat memoràndums seus de 1808 i 1809 a la Societat sobre els exàmens i premis atorgats a l’alumnat dels centres educatius de Xàtiva.

Josep, potser esperonat per la passió il·lustrada del seu germà major, s’endinsà en les matemàtiques, des de l’agrimensura, i en l’astronomia, disciplines que estudià a València, amplià a l’estranger i posà en pràctica en l’Observatori Astronòmic de Madrid, del qual arribà a ser sotsdirector.

Com és sabut, el projecte d’establir un sistema de pesos i mesures universal, per a afavorir la ciència i el comerç, havia de partir d’una mesura de llargària, que s’anomenà «metre», a partir de la qual es podria definir una unitat de temps (pel moviment d’un pèndol estàndard) o de massa (pel pes, per exemple, d’un cub d’un decímetre de costat ple d’aigua pura). Guanyà aquesta opció, desenvolupada amb unitats amb agrupaments i divisions de base decimal. Com que se sabia la dimensió de la Terra (on havia col·laborat l’alacantí Jorge Juan i Santacilia), es pensà que una deu milionèsima part del quadrant de la Terra proporcionaria un nou patró manejable. Calia, però, fer una expedició científica la mesura exacta d’aquella porció. Com que no es podia fer entre un pol encara ignot i l’equador, es decidí mesurar l’arc de 90º en el meridià que uneix aproximadament Dunkerke i Barcelona (casualment, es compensà així l’aplatament del globus).

S’organitzà una expedició científica per a mesurar l’arc, dirigida per Pierre François Mecháin i Jean-Baptiste Joseph Delambre. Per Espanya, foren comissionats el gallec José Rodríguez (mineralogista i geodèsic) i Josep Chaix, que hi participà entre 1803 i 1808. Es pretengué també estendre la mesura fins a les Balears i esmenar una desviació de 3 segons del meridià, advertida per Mecháin. Dissortadament, aquest científic va contraure el paludisme al Puig (les llacunes de Museros i Puçol, de les quals havia parlat Esteban Chaix en el seu projecte d’assecament) i morí a Castelló el 1804, on fou soterrat.

Simultàniament, Josep Chaix esdevingué un matemàtic cèlebre, autor d’algunes obres de referència, com ara les «Instituciones del Cálculo Diferencial é Integral», publicades per la Impremta Reial en 1801, així com una «Memòria» per al càlcul de funcions transcendents, com ara les trigonomètriques, les logarítmiques i les exponencials, editat per la mateixa tipografia oficial en 1807. El Consell Valencià de Cultura publicà un estudi de Santiago Garma sobre les seues aportacions matemàtiques. També s’associa el nom de Josep Chaix a l’intent de millorar el Telègraf de Murray, un enginyós sistema de comunicació que utilitzava sis «finestres», obertes o tancades, en un bastidor. Certament, això permet un alfabet de 2 elevat a 6 signes, pràcticament el mateix sistema que tenim als ordinadors, en el qual un «byte» és una sèrie de 8 bits, que, com les finestres, poden adoptar el valor 1 o 0, el que permet 2 elevat a 8 signes (la base del codi ASCII). Al nostre país, les autoritats optaren pel telègraf òptic de braços, la combinació de les posicions dels quals permetia un codi. Encara es conserven torres de telègrafs òptics.

En definitiva, dos il·lustrats, amadors de l’educació, la ciència i el progrés, que disposen de carrers a Xàtiva, però no són molt coneguts a la resta d’aquell territori que convertiren en centre de les seues recerques.

Noranta-tres llauradors valencians deportats a les Illes Balears (1879) / 3a i última part

 [Tafaneries valencianes, 25/8/2025, html ací, pdf ací]

Com hem vist en l’entrega anterior, el 16 de gener de 1879, el ministre de Governació va anunciar que la vaga dels colons estava «terminada», però en realitat s’havia intensificat la repressió. Es van detindre més de 20 persones al Grau i moltes altres van ser empresonades a les Torres de Serrans. El 12 de febrer, la corbeta «África» va deportar 76 persones a les Illes Balears.

Malgrat la versió oficial triomfalista, la resistència continuava. La premsa debatia si era un moviment secular o influenciat pel socialisme i la Internacional. A finals de gener, els llogaters es van reunir en una junta per demanar la condonació del 75% dels endarreriments i una rebaixa considerable dels lloguers.

La reunió es va celebrar a casa de José Bau Pastor (diputat provincial i fabricant de naips) al carrer Villena, amb participació d’alcaldes pedanis i el senyor Albors. A finals de gener la tensió va créixer, i el ministre va reconèixer que dos grans propietaris impedien qualsevol acord de mediació. La premsa, fent costat als grans propietaris, s’oposà a qualsevol acord. Sembla que les detencions continuaren i més llogaters foren traslladat a les Torres de Serrans. També s’informà de l’embargament a 76 llauradors.

És possible que l’activitat conciliadora del diputat José Bau en aquest assumpte estiguera darrere d’un fosc incident que esdevingué al febrer de 1879: un enfrontament personal entre Bau i Teodoro Llorente, aleshores director de Las Provincias i també diputat provincial. Las Provincias havia publicat que els llogaters tenien una mena de direcció clandestina, que, segons el mitjà, es reuní en determinats llocs. Potser el diputat de Llíria va entendre que el periòdic estava alineat amb l’ala dura dels propietaris i estava dinamitant els intents d’arribar a un acord. Bau fou condemnat a una multa de 30 pessetes per l’incident amb Llorente, que poc després dedicaria encesos versos als llauradors i a la barraca («casal de humils virtuts y honrats amors»).

A meitat del mes de febrer, la població era conscient que els llauradors empresonats serien deportats per vaixell. L’11 de febrer, una comissió de dones, mares i filles de colons s’entrevistà amb el governador, per sol·licitar-li que ajornara l’embarcament dels detinguts. El governador no accedí i finalment s’informà que setanta-sis llauradors havien sigut deportats, encara que, com es veurà, en serien molts més. Fou una decisió governativa i no l’execució de sentències judicials. De fet, a meitat del mes de febrer, els jutges encara estaven demanant la compareixença dels propietaris perquè prestaren declaració. Encara que no havia acabat la instrucció, el jutjat va obrir causa criminal contra els deportats, que, foragitats a les Balears, naturalment no podien ni tan sols escollir advocat, essent privats del dret a la defensa.

La Lliga de Propietaris (que tant es presentava com a Lliga de Contribuents) publicà un voluminós informe «Sobre la condición legal de la Propiedad agrícola» (la majúscula n’és significativa) i el conflicte entrà en una nova fase, en el qual la vaga ja semblava derrotada. El governador fou cridat a Madrid pel ministre de Governació, probablement pel conflicte que havia sorgit entre Bau i Llorente.

A principis de març del 1879, la premsa informà de la situació dels deportats a l’illa de Menorca: «Los 76 individuos que con motivo de la huelga, de colonos fueron deportados de Valencia y conducidos á las Baleares, han encontrado alojamiento en el poblado llamado Villacárlos, arrabal de Mahón construido por los ingleses á la orilla de la bahía. Todas las mañanas atraviesan en grandes barcazas la bahía de Mahón para ir á trabajar en la Mola los que han aceptado trabajo, que es la gran mayoría de los deportados, ganando un jornal de 8 á 10 rs. [reales], con el que desahogadamente pueden ayudar á su manutencion.»

Els treballs, als qual es refereix el fragment, eren obres en la fortalesa d’Isabel II, coneguda com La Mola, una ocupació que sembla que havia sigut acordada pel governador interí de l’illa i l’autoritat militar. La fortalesa ja es donava per finalitzada, per la qual cosa hem de suposar que els colons valencians es dedicaren a obres complementàries, com ara les que es licitaren el maig per portar pedra tosca des de la pedrera de La Mola fins a la fortalesa.

Al març de 1879 fou nomenat Bartolomé Romero Leal com a nou governador de València. Una comissió de propietaris s’entrevistà amb el nou governador per dir-li que la mobilització «aunque parece dominada no ha sido del todo vencida y se conserva latente».

En l’època del pagament de l’estiu i potser per la por que el conflicte revifara, Las Provincias publicà un article elogiós sobre la saviesa dels colons valencians. I en juliol, potser quan havien comprovat que s’havien produït els pagaments, la Lliga de Propietaris proposà la tornada dels deportats, tal vegada per no mantindre una situació irregular (no n’hi havia sentència condemnatòria) que poguera excitar els ànims dels llauradors.

El governador, Rafael Bethencourt y Mendoza, va transmetre la petició al ministre de Governació, que, segons la premsa, estava disposat a atendre la demanda. El ministre Romero Robledo havia sigut substituït per Francisco Silvela durant un breu període (entre març i juny) i tal vegada això afavorí en ell que contemplara la petició dels propietaris amb bons ulls. També el fet que dos diputats valencians Pascual Dasí, vescomte de Bétera i amb propietats agrícoles, i Ramón Aranaz, també empresari, s’entrevistaren amb el ministre. Las Provincias parlà de «buenas esperanzas». El 31 de juliol, una reial ordre del govern indultà els llauradors, encara que no hi ha constància al butlletí oficial. En realitat no seria pròpiament un indult, perquè no n’hi havia condemna. Tal vegada fou més bé una resolució governativa interna, perquè s’aixecara la mesura de deportació. Això explica també perquè no n’hi ha una llista dels deportats.

El dia 5 d’agost, la Gaceta de Madrid publicà la substitució del governador Rafael Bethencourt per Francisco J. Camuño (que a final d’any seria substituït per José Botella).

Els deportats arribaren a València el 9 d’agost. La premsa informà que havien tornat seixanta-cinc de Maó, on havien quedat cinc més i nou a Palma. En total, per tant, els deportats haurien sigut setanta-nou. En les notícies del 12, però, pràcticament es duplicà la quantitat de llauradors que havien quedat a les illes: «Veintiocho colonos de Valencia de los que fueron desterrados a Mahón no han podido utilizar el beneficio del indulto por hallarse enfermos». En total, per tant, serien noranta-tres els deportats. El fet que un 30% estiguera malalt resulta indicatiu de les condicions que patiren.

Noranta-tres llauradors valencians deportats a les Illes Balears (1879) / 2a part

 [Tafaneries valencianes, 11/08/2025 html ací, pdf ací]

Tal com fou explicat en l’entrega anterior, els llauradors de l’Horta de València pagaven el lloguer dels camps als propietaris el 3 de juliol i 21 de desembre (dies de Sant Tomàs). L’estiu de 1878, molts colons no van pagar a causa d’una sequera persistent que havia arruïnat les collites de l’horta. La situació va generar tensions amb incendis de barraques i magatzems com a mesures de pressió.

Els propietaris es van mobilitzar, demanant al govern més Guàrdia Civil i repressió. La vaga es va repetir al desembre, afectant centenars de propietaris, i el diputat Villarroya la va denunciar al Congrés com una «vaga de la pitjor espècie». Van crear la Lliga dels Contribuents, amenaçant amb no pagar impostos si no s’actuava.

El governador va ordenar detencions massives, qualificant la situació de «confabulació» penal. A principis de gener de 1879, el consell de ministres presidit pel rei Alfons XII va decidir castigar durament els vaguistes i preparar possibles deportacions.

Una setmana després, el dijous 16 de gener, en una altra reunió del govern presidida pel monarca, el ministre de Governació, Francisco Romero Robledo, va dir que la qüestió dels colons de l’Horta de València «puede considerarse como terminada». Naturalment, no era cert. El que hi havia era una intensificació de la repressió. Tres dies després, la premsa de Madrid reproduïa la versió oficial: «La cuestión de la huelga de los colonos de la huerta de Valencia que se resistian á pagar las rentas, se va resolviendo por la energía de la autoridad, que se cree aumentará, si es necesario, hasta dejar terminado el conflicto. Han pagado ya muchos labradores, y los que no irán siendo ejecutados judicalmente». El mateix 16 de gener, la premsa informà de la quantitat de persones detingudes: «En poco tiempo ha capturado el comandante del puesto de guardia civil del Grao de Valencia más de 20 individuos complicados en la huelga de colonos de aquella huerta". "Además hay presos otros muchos que se cree tengan participación en las amenazas dirigidas á los labradores para que no pagaran los arriendos».

Una quantitat indeterminada dels llogaters detinguts fou empresonada a les Torres de Serrans i el governador s’adreçà al govern perquè permetera que el vapor de rodes de l’armada «Piles», que es trobava fent tasques hidrogràfiques, permetera la deportació dels empresonats a un punt que, en principi, no s’identificà. Una setmana després, el governador va intervindre perquè un dels llauradors empresonats havia fugit de les Torres de Serrans. Ell i un altre delinqüent s’havien escapat fent servir un ofici amb la signatura del governador falsificat. Foren capturats pocs després.

Cap al 12 de febrer de 1879, la corbeta «Àfrica» traslladà 76 deportats a les Illes Balears.

Malgrat el triomfalisme de la versió oficial, la resistència dels llogaters hagué de ser nombrosa, el que es pot deduir d’alguns indicis.

En primer lloc, la premsa presentava la resistència no com un conjunt d’accions individuals, sinó com una tendència secular. Segons un periodista de l’Imparcial, el no pagament no estaria provocat per «las predicaciones internacionalistas y socialistas de nuestros días», sinó per un menyspreu secular a la justícia i a la propietat, que es practicaria a Espanya segles abans de «Morelli, Owen, Saint-Simon, Fourier, Karl Mark [sic], Baconine [sic] estuvieran en condiciones de sustentar o aplicar sus teorías». D’altres comentaristes sí que identificaven aquell moviment com una «huelga socialista [...] promovida por propagandistas de la Internacional, que ni siquiera son españoles, sino extranjeros mercenarios». I també: «En lo que al principio, según dijimos, se veía sólo marrullerías de labriego, hoy se teme traslucir la mano del socialismo y la Internacional».

En segon lloc, i de manera significativa, cap a la fi del mes de gener hi hagué una junta i els llogaters acordaren demanar als propietaris la condonació del 75% dels endarreriments i que els reduïren considerablement els lloguers. No tindria sentit aprovar aquesta demanda si els impagaments ja foren residuals.

I en tercer lloc, posava en qüestió l’eficàcia de les mesures judicials i policials el fet que s’intentaren vies de negociació. De les qual es lamenta un altre periodista:

«Hoy se habla de proposiciones de transacción de los propietarios con los huelguistas, presentadas por estos, de reuniones habidas y gestiones hechas al efecto, de cien cosas más que no deben tolerarse... ¡Esto es imposible! Su mera y sola enunciación es un agravio á la magestad de las leyes, á la inviolabilidad del derecho, á la dignidad de la justicia, á los fueros de la moral y al poder público.»

L’anomenada Junta de Llogaters, on acordaren demanar la condonació parcial dels endarreriments i la rebaixa dels lloguers, fou una reunió de llogaters, alcaldes pedanis, el senyor Albors (del Molí de Nou Moles) i el polític valencià, José Bau Pastor, en la casa del qual al carrer Villena, núm. 7, junt al Reial Col·legi d’Escoles Pies, es realitzà la reunió, amb el permís del governador (poc després, començaren a circular rumors sobre la seua substitució).

José Bau Pastor tenia una fàbrica de naips a Llíria. Fou diputat, regidor de València i, fins i tot, regidor honorari. Tenia una orientació moderada en uns temps d’alternances i canvis de la geometria política. En l’època de la vaga, era diputat provincial. Oferí la seua casa per a la reunió dels llogaters i podem sospitar que participà d’alguna manera en aquells intents de mediació que indicava la premsa.

Cap a la fi de gener, la tensió va créixer per l’activitat dels propietaris. El dijous 30 hi hagué una nova reunió del consell de ministres, presidit pel rei. El ministre de Governació, Romero Robledo, informà que l’assumpte havia «tomado un aspecto grave», la qual cosa havia obligat a prendre mesures i donar ordres als delegats en la província. El mateix ministre sembla reconéixer que la inflexibilitat de dos grans propietaris barrava el pas a un acord. La premsa va dir: «Aseguró que aquel estado de cosas, a su entender, estaba mantenido por dos de esos caciques que, ya por el terror ó ya por el oro, se imponen á sus convecinos; pero que las autoridades de aquella localidad les seguían la pista á fin de contrarestar sus criminales propósitos.» [Continuarà]. 

Noranta-tres llauradors valencians deportats a les Illes Balears (1879) / 1a part

 [Tafaneries valencianes, 11/08/2025 html ací, pdf ací]

Sant Tomàs apòstol se celebra dos dies a l’any: el 3 de juliol i el 21 de desembre. Eren dies assenyalats perquè els llauradors que tenien llogat un camp, la majoria barraquers o, com se’ls anomenava en l’època, «colons», pagaren el lloguer als propietaris. Un ritus que Manuel Iranzo Benedito, advocat i polític liberal, va descriure així (1908): Vendrán los de más cerca, los de la huerta, el día de Santo Tomás, con el «presente de las gallinas para el amo; «buenos días, “siñor”» –dirá la arrendataria,– recia, de anchas caderas, prematuramente ajada por la ruda labor, por el cierzo de las alboradas en el carro, á plena intemperie, sobre las hortalizas, camino de la ciudad, á la que van ahora, también, las papelinas de «perretas» pringosas, con tanto trabajo recogidas en el «puesto» [del mercat]. Y mientras el buen «Tófol» saca la apergaminada libreta, de cuatro generaciones, serán los lamentos, las quejas por el endiablado tiempo que nada respetó, ni los melonares, ni las chufas, ¡ah!, y gracias que lo cuentan, porque el «Palmaret», desbordado, se les metió en la barraca por dos veces, las sillas flotaban, y al «bedell» casi le llegaba el agua al cuello...

En juliol de 1878, molts colons no pagaren. Sembla que ja s’havien produït mobilitzacions en els anys anteriors. Però aquell estiu, la causa es trobava en la minva de les collites, perquè el camp havia patit una «pertinaz sequia». Havia sigut bona la collita de blat, però desastroses les de l’horta. Aleshores es penjaren alguns pasquins anònims. L’incendi de dos barraques a Godella i de tres magatzems de palla (un d’ells darrere del Molí de Serra, al Canyamelar, i dos més junt a l’alqueria de Vera), que ben bé podien haver sigut causa de la calor i la sequera, es van entendre com a mesures de pressió dels vaguistes cap als llauradors favorables a pagar. Va córrer l’amenaça que tampoc no es pagaria al desembre, encara que així es perdria l’«aguinaldo» del propietari, un costum establert als contractes. Alguns diputats valencians s’adreçaren al govern, perquè obligara els vaguistes al pagament i garantira l’ordre públic.

Cap a l’agost de 1878, els propietaris es reuniren per a prendre mesures judicials. Al setembre, la premsa informà que alguns llogaters havien sigut portats davant de la justícia valenciana a fi que feren els pagaments. El restabliment dels impostos al consum va fer encara més precària la situació.

En el cas dels pagaments de desembre de 1878 la situació es repetí. Centenars de propietaris es van veure afectats. El diputat Villarroya interpel·là el govern des del seu escó al Congrés en la sessió del 23 de desembre: «Deseo llamar la atención del Gobierno sobre el estado de la provincia de Valencia, donde hay una verdadera huelga, una huelga de la peor especie, la huelga de los colonos, de los labradores, de los arrendatarios. [...] La huelga se ha reproducido porque impunes quedaron los abusos, digo mal, los delitos de lo ocurrido en Junio; y si ahora lo que pasa se deja impune tambien, los propietarios de aquel país no lo serán más que del recibo de la contribución que pagan al Gobierno.»

La premsa afirmà que «seguia la resistencia pasiva de los colonos en no abonar las pagas vencidas á los propietarios de las tierras que cultivan».

El divendres 27 de desembre hi hagué una reunió de propietàries de terres de l’Horta a les sales de la Societat Econòmica del País de València (a la fi del carrer del Mar), amb l’objectiu de prendre mesures per acabar amb la vaga. Els propietaris acordaren dur les accions fins a l’extrem, apel·laren a les autoritats i amenaçaren amb no pagar els impostos i, fins i tot, deixar de pagar els treballadors de les seues empreses: en definitiva, enfrontar la classe treballadora amb ella mateixa.

És ben possible que s’hi prenguera també una mesura més: remetre una exposició raonada al govern, en nom de la Lliga dels Contribuents. Aquest document es va fer públic l’últim dia de l’any i explicava que «los propietarios no han cobrado por su mayor parte las rentas del año 78», malgrat la qual cosa havien satisfet els impostos a l’Estat («del 20 al 21 por 100») i al municipi («del 4 al 5 por 100»). Es demanava en concret: augment de 50 guàrdia civils i major quantitat de vigilants de l’ordre públic, així com que es castigara per la seua tebiesa els guàrdies de camp, que no havien fet res per la defensa de la propietat, així com el màxim rigor de la llei contra els segrestadors (sic) i altres fomentadors de l’estat de l’Horta. Immediatament començà la repressió.

El governador, Mariano Castillo y Jiménez, dona les ordres escaients. La Guàrdia civil practicà detencions de llogaters, si més no d’aquells que s’identificaren com a iniciadors del moviment i potser d’alguns més. L’argument era que no només es tractava d’un incompliment de contracte relacionat amb el codi civil, sinó d’una «confabulació afectada pel codi penal.

El dijous 9 de gener de 1879 es va reunir el consell de ministres, sota la presidència del rei Alfons XII. L’exposició raonada dels propietaris tingué efecte. En la reunió del gabinet, es va tractar la qüestió «de los colonos de la huerta de Valencia, en la que el gobierno tiene fija su atención, resuelto á que sean castigados con todo el rigor de la ley los que han motivado la huelga y que se hallan en poder de la autoridad». Poc després sembla que hi hagué una reunió específica entre el president del govern i el ministre de governació per a tractar l’assumpte. Podem suposar que els plans per a deportar els llauradors que no pagaven estava en marxa. [Continuarà].

La tragèdia del Forn de Patraix (1887)

 [Tafaneries valencianes, 4/8/2025, html ací, pdf ací]

Encara que Pascual Sancho Ros va nàixer a un poble navarrés cap al 1814, es traslladà a viure a Torrent, on treballà de forner. Hi va contraure matrimoni en l’església de l’Assumpció, amb Pascuala Medina, que era del poble, i tingueren no menys de set fills. Els quatre primers (Pascuala, Ramón, María i Tomasa) foren batejats a Torrent. Després, marxaren a Picanya (on fou batejat José) i posteriorment a Patraix (on van nàixer Carmela i Alejandro). En el Padró del 1870, el matrimoni i els tres fills menuts consten a Patraix, al pis superior de l’habitatge de l’antic carrer Jesús número 15, que correspon a l’actual carrer Convent de Jesús, també número 15, on es troba ara el forn de José Compañ. Hem de suposar, per tant, que Pascual hi treballà de forner. En el Padró del 1870 no es troben els quatre fills majors. Potser les filles havien contret matrimoni o havien anat a servir a casa d’algun burgés de la capital, mentre que el fill major, el torrentí Ramón (un dels protagonistes principals d’aquesta història) treballava de forner a Torrent. El 1866, quan tenia 29 anys, Ramón va contraure matrimoni, també en l’Assumpció, amb Mariana Andreu, que tindria uns 20 anys.

Cap al 1883, Mariana i Ramón, amb els seus fills, deixaren Torrent i marxaren a viure a Patraix, on, com hem comentat, hi ha constància que havien viscut els pares i els germans menuts d’ell. En aquella època, la parella tenia sis fills: Amparo, Brígida, Josefa, María, Ramón i Bienvenida, la menor. Es posaren a viure en un dels habitatges que s’havia construït a l’interior de l’Hort de Pontons. Aleshores, el que havia sigut un luxós palauet, ornat amb jardins amb escultures artístiques, estava prou degradat. Era propietat de Jiménez del Río i albergava instal·lacions industrials i uns habitatges. Quan arribaren Marina i Ramón s’hi havien edificat unes cases humils, a tall de colònia. Els torrentins es posaren a viure en el número 16, on instal·laren un forn de pa.

Deixant de banda la Guerra, una nit d’estiu de 1887 es desencadenà el drama més terrible que ha conegut Patraix. Sembla que el diumenge 21 d’agost, cap a les 11 de la nit, Ramon Sancho va encendre el forn que hi havia a la planta baixa, per a preparar la fornada del dilluns 22, i marxà a dormir a l’única cambra del pis superior, junt amb la seua dona i els sis fillets. A la vora del forn s’acumulaven fustes i borumballa, i no molt lluny dormia un xicot, Francisco, de 14 o 15 anys, natural de Sedaví, que havia de portar cura del foc i que faria de mosso de l’establiment. Cap a les 2 de la matinada, el mosso se n’adonà que s’havia desencadenat un terrible incendi en la planta baixa i isquè de la casa atemorit i donant crits. Prompte acudiren veïns i el sereno del barri. El foc agafà força i barrà el pas perquè la família poguera eixir per l’escaleta. A més, l’única finestra estava tancada per unes reixes. Ramón aconseguí trencar-les i llançar per la finestra la xiqueta menor, Bienvenida, de 4 anys i que ja patia cremades. Fou empomada per un veí. Quan intentà socórrer la seua dona i els altres fills, ja era tard. Només aconseguí llançar-se ell per la finestra. Quedà molt mal ferit amb cremades i contusions. La mare, Mariana, i els altres cinc fills moriren per l’incendi: Amparo tenia 14 anys, Brígida 13, Josefa 12, i María i Ramón tenien 5 anyets.

Els bombers empraren aigua de la pròxima séquia de Favara per apagar les flames, que ja s’havien estés a les cases 14 i 15. Informades les autoritats, immediatament es presentaren el governador, els regidors Monfort i Libertad, i el jutge de guàrdia, Miguel Pascual Bonanza, que realitzà les actuacions escaients. Ramon Sancho, al qual li fou administrada la unció dels malalts, i la seua filleta Bienvenida foren traslladats a l’Hospital, mentre que els sis cadàvers es portaren al cementeri. Les cases continuaren fumejant durant temps, el que determinà que el mateix tinent d’alcalde, Prosper, es presentara a Patraix amb una altra bridada de bombers. Els forners de la ciutat obriren una subscripció a fi d’arreplegar diners per a l’infortunat company. La xiqueta Bienvenida millorà prompte, però no el forner Ramón, que, en saber que havia perdut la dona i cinc fillets, patí un episodi de bogeria.

Al setembre d’aquell any, el periodista Luis Gil Sumbiela, un home molt preocupat per la infància, pogué comentar-li a la reina Isabel II (regenta del futur Alfons XIII), la situació de la xiqueta Bienvenida Sancho Andreu. La reina va consultar el governador de València, Polanco, per saber si era més convenient concedir-li una donació o ingressar-la en un col·legi i cobrir les despeses. Aleshores aparegué en escena, el cardenal Antolín Monescillo y Viso, aleshores arquebisbe de València, que s’oferí a afillar-se la xiqueta i cobrir les despeses del seu col·legi. El 16 de març del 1888, quan pare i filla anaren al palau arquebisbal perquè l’arquebisbe coneguera la xiqueta, Bienvenida, suposant que l’abandonarien allà, començà a plorar. Decidiren que marxara a Torrent, fora cuidada per una de les ties (Pascuala, María o Tomasa) i que, quan anara a l’escola, l’arquebisbe pagaria els costos. El pare, Ramón Sancho, amb els diners que la reina regent havia fet remetre, pogué llogar un forn de Patraix, probablement aquell en el qual havia treballat son pare i que encara es conserva al carrer Convent de Jesús (el de Compañ), comprar-se un carro, un cavall i una bona quantitat de farina. Després de Ramón, el forn passà a familiars de Torrent, perquè, en l’Anuari comercial del 1914, l’establiment apareix amb dos propietaris Pascual i Miguel Andreu, probablement relacionats amb uns altres Andreu que, el mateix any, fundaren una xocolateria a Torrent, encara famosa pels seus bollets.

Orgull de pública

 Opinió, 2/7/2025, html ací, pdf ací

Només en quotes de batxillerat (que té dos cursos), els progenitors que porten les seues filles i els seus fills a centres de titularitat privada a la nostra Comunitat paguen uns 40 milions d’euros en conjunt. Com que a les proves d’accés s’han presentat vora 6.300 estudiants de centres privats, les quotes hauran suposat més de 3.200 euros per alumne. I això sense comptar altres despeses (uniformes, extraescolars, etc.).

Potser els progenitors realitzen contents la despesa, com una inversió per a garantir a les seues filles i fills un millor accés als estudis superiors. Doncs les dades mostren que aquesta expectativa d’inversió no té cap fonament.

Segons les dades fetes públiques per la Conselleria d’Educació i arreplegades en una taula per Levante-EMV el dia 23, amb els resultats de més de 450 centres, no arriba a un punt percentual la diferència entre la proporció d’alumnat de centres de titularitat privada i la proporció d’alumnat de centres de titularitat pública que ha assolit en aquesta convocatòria l’apte, la qual cosa els permetrà accedir als estudis superiors. Només una diferència de 0,9 % d’avantatge, amb xifres que estan en els dos grups al voltant del 95-96% d’accés. Pràcticament res.

Però ja posats, quan repassem els resultats de la prova, tampoc sembla que el fet de pagar religiosament les quotes (o quotes als religiosos, tant se val), servisca de molt: 6,41 de mitjana de l’examen en la privada; 6,38 en la pública: 3 centèsimes. La cosa els ix als progenitors que paguen les quotes als centres privats a més de 10 milions d’euros la centèsima!

Clar que els progenitors poden pensar que el truc no està en la nota que puguen traure les seues filles o els seus fills en la prova, sinó en el fet que tinguen «unflada» la nota de l’expedient, que després es combina amb l’altra. Doncs, tampoc. Encara que, com és sabut, alguns centres privats afavoreixen la repetició d’exàmens per pujar nota o fan servir altres trucs, les dades són tossudes: mitjana d’expedient a la privada: 7,85; mitjana d’expedient a la pública: 7,74, val a dir, una diferència de 0,11 punts: un 1,1% del total! De nou, pràcticament res.

Fins i tot si fem subtils proves estadístiques, com l’anomenada Xi quadrat, el resultat és el mateix: no hi ha diferència significativa de rendiment segons la titularitat dels centres.

En resum, els centres de titularitat pública, sense disposar dels mètodes de selecció que tenen els centres privats per a garantir un alumnat d’una classe socioeconòmic superior, estan al mateix nivell de rendiment pel que fa a les proves d’accés als estudis superiors. Orgull de pública.

L’oferta nadalenca de les monges del Peu de la Creu

Tafaneries valencianes, núm. 120, 23/06/2025, html ací, pdf ací

El Convent del Peu de la Creu

A l’Arxiu Històric de la Noblesa (AHN) de Toledo es conserva un document singular: l’oferta nadalenca de les monges del Peu de la Creu de València a la comtessa d’Almodóvar.

El convent de la Mare de Déu dels Dolors al Peu de la Creu fou fundat en 1597 per Cristóbal Sánchez de Borja, membre de la important família dels ducs de Gandia, que també va obrir altres cenobis a Catalunya (Vila-rodona, Marçà, Santpedor, Empúries, etc.), on morí. Primer fou monjo dominic, però després ingressà en l’Orde dels Servents de Maria (servites). El convent donà nom a un carrer, anomenat antigament de la Bota Grossa i després l’Ample del Peu de la Creu. A la part de darrere hi hagué el carrer del Torn del Peu de la Creu, també anomenat de les Monges Servites, ara dedicat a l’editor Manuel Aguilar. L’església, a la banda del carrer Maldonado, era coneguda perquè s’hi donava culte a Sant Pelegrí.

L’oferta de les monges servites

El comtat d’Almodóvar va sorgir d’una fundació testamentària de Francisco Almodóvar, datada el juny de 1583, i assolí la categoria de comtat en temps de Carles IV. El primer comte d’Almodóvar, en 1791, fou Rafael Ortiz de Almodóvar y Pascual de Ibarra. En 1844, la comtessa era Pascuala Valeriola y Ortiz de Almodóvar, casada amb el militar i polític liberal Ildefonso Díez de Rivera y Valeriola. Fou a aquesta dama a la qual s’adreçaren les monges del Peu de la Creu per a fer-li l’oferta de productes per al nadal. En un document signat per «Sor Manuela de la Cruz» hi ha la següent relació de confitures i dolços nadalencs: «Cabello de ángel, Ciruelas, Cascabelicos, Pera, Tomate, Acerolas, Melocotones, Sandía, Naranjas, Lima imperial, Bresquillas, Limoncitos, Melarrasa o almíbar a 4 reales, Casca de batata a 4 reales 12 dineros, Casca de poncil a 4 reales, Dulce seco a 4 reales 12 dineros». Com explica el mateix Arxiu, els «cascabelicos» eren unes prunes, xicotetes, de la varietat syriaca, i de les quals es poden fer passes. D’altra banda, la llima imperial sembla que és un híbrid de llima i pomelo. El que la monja diu «melarrasa», de la qual no hi hem trobat més notícies, tal vegada siga un precedent de la «malarrabia» cubana, que és un dolç que es fa amb moniatos i canella. També tenim la casca tradicional, una elaborada amb moniato (en la carta es dubta entre escriure «batata» o «patata») i una altra amb «poncil», que també s’anomena «poncem», «poncir» o «naronja», i que és un fruit semblant a la llima, de corfa molt grossa i aromàtica, que serveix per a confitar en almívar.

Aquests productes no només eren per al consum de la família dels comtes, sinó també per a regalar com a estrenes nadalenques. També l’Arxiu de la Noblesa conserva un altre document, que se suposa de desembre de 1842, en el qual probablement la comtessa dicta a algun secretari el llistat de les estrenes per a repartir. Podem suposar que el document estava adreçat a allò que s’havien de donar a València, on també tenien casa aquests nobles, i que la comtessa es trobava a una localitat distinta, potser a Ontinyent, on disposava d’un palau (a hores d’ara, el Palau de la Vila, a la plaça de Sant Roc), a Múrcia, on també hi ha un palau dels Almodóvar, o en altra localitat.

Repartiment d’estrenes

En primer lloc, sorprén la gran generositat amb Lorenzo Muriel López de Villanueva, qui fou «Contador titular de los Caudales de Propios Rentas y Arvitrios (sic) de la Muy Noble, Magnífica, Fiel y Leal Ciudad de Valencia», val a dir, el responsable dels impostos municipals, al qual els comtes d’Almodóvar regalen «una bandeja con 12 tarros, de a 2 libras cada uno de dulce, de este modo: 3 tarros [de] limoncitos, 3 de guinda, 3 de melocotón y 3 de moscatel; 2 pavos y 1 arroba de garbanzos de los mejores que hallen». Sembla que la família dels comtes volia estar a bones amb els recaptadors d’impostos.

Després, per a un advocat també hi ha estrenes generoses: «Al Abogado D. Juan Antonio Pérez, los tarros, lo mismo que digo arriba, en una bandeja; 2 pavos y una arroba de cacao, si lo hay, de Soconusco, y si no, del más superior que haya, y limpio; una arroba de azúcar florete superior y una libra de canela de la mejor.» El cacau de Soconusco es produïa a l’actual estat de Chiapas (Mèxic) i tenia a veure amb el consum de xocolata per les classes superiors.

També hi ha el detall d’estrenes de menor importància per a serfs i persones ocupades pels comtes: «A Manuel el sangrador, un pavo; a Salvador el aguador, además de la gallina, se le darán 20 reales de vellón; a la tía Miguela de Burjasot, una gallina y un duro; a los que están en el huerto, una gallina; al lacayo, una gallina y una casca grande». A continuació, fins i tot es detalla el que ha de rebre el secretari que pren nota: «Ustedes tres y el ama, una casca grande a cada uno y un duro cada uno, que son: usted, Vicenta, Antonio y el ama. A Vicenta la lavandera, si vive, le darán una casca grande y sino tiene gallinas le darán una y, si tiene suyas, no más la casca; a Mariano el peluquero, otra gallina». També el document preveu una estrena «a los locos, 8 reales», val a dir, un donatiu de diners a la gàbia dels folls de l’Hospital.

El ducat d’Almodóvar perviu, encara que fa uns anys la família del duc fou sacsejada per un crim masclista comés pel seu germà. El succeït esdevingué a la mateixa urbanització de luxe on foren assassinats els marquesos d’Urquijo. D’altra banda, el convent del Peu de la Creu a València fou enderrocat el 1941, i fou traslladat a una nova fundació conventual a Mislata, al seu carrer Major, 38.

Quatre persones assassinades a la plaça de les Mosques (II)

 Tafaneries valencianes, 5 de maig de 2025, html ací, pdf ací.

La societat valenciana quedà trasbalsada pel quadruple assassinat que es va produir el dia de Sant Jaume a la plaça de les Mosques. S’hi van trobar els cossos, cosits a ganivetades, de dues jovenetes anomenades Francisca, la casera del palau, María, i el vell propietari Gregorio. El comissari Ramón Montalt, que estigué present quan es trobaren els cosos, començà immediatament la recerca d’uns crims que no semblaven provocats pel robatori. Montalt fou un comissari exemplar, que cinc anys després, com a reconeixement dels seus mèrits, fou promogut a cap o inspector de la Vigilància Pública. De la instrucció del sumari s’encarregà el jutge de primera instància, Antonio Martínez Gil.

El registre del Cementeri General diu que el 8 d’agost fou inhumat Gregorio Mayans a la secció primera dreta (número 0719, tramada 4a). Potser l’acte s’endarrerí per practicar diligències judicials o esperar l’arribada de familiars. No hi ha constància del soterrament de les dones en nínxol o tomba pròpia a la ciutat València. Probablement acabaren en la fossa comuna, com era habitual en l’època, o foren soterrades a l’Horta Nord, d’on procedien les famílies.

Poc a poc, les recerques del comissari Ramón Montalt esbrinaren qui havia sigut el culpable del terrible quàdruple homicidi. L’autoritat judicial dictà edictes i pregons. Un més després dels fets, el 20 d’agost, la premsa informà que el comissari tenia identificat el criminal, encara que faltava arreplegar proves i, sobretot, detindre’l. Com que les recerques s’adreçaren al poble de Vallada, i bona part del veïnat va comparéixer per a prestar declaració voluntàriament.

Finalment, el dimarts 23 d’octubre de 1852, quasi tres mesos després dels assassinats, abans del migdia foren detinguts l’escrivent Juan Díaz y Castro i la seua muller Luisa Ladvenant y Rosell, en una alqueria de La Cadena, al camí del Cabanyal. També fou detingut un altre individu. La detenció la practicaren Montalt, l’agent de policia Guillermo Lapaz García i dos vigilants més. En tenim poques referències. La dona, Luisa (que realment fou batejada com María Carmen Luisa Tadea Estefanía Vicente) havia nascut a València el 1797, i tenia 55 anys. Podem suposar una edat semblant en Juan Díaz y Castro, l’escrivent. Hem de recordar que, en l’època, un escrivent era tant un secretari com un administrador.

Encara foren detingudes posteriorment més persones. La relació es completà amb Francisco Díaz y Castro, que hem de suposar germà de l’escrivent, Eduardo Díaz y Ladvenant, que seria fill de José Díaz i Luisa Ladvenant, i dos homes més: Ignacio Romero y Pusa i Federico Martínez.

El 17 d’octubre de l’any següent, 1853 i després de la instrucció que havia realitzat el jutjat del Mar, s’assenyalà l’obertura del judici en la sala primera de l’audiència territorial, que aleshores ocupava la seu de les antigues Corts i de l’actual palau de la Generalitat. Contra el principal acusat, l’escrivent José Díaz, s’havia plantejat la pena de cadena perpètua. Aquest demanà poder assistir al judici i el tribunal accedí. Eren dies d’intenses pluges a València.

Tinalment, el jutge dictà cadena perpètua per a l’escrivent Juan Díaz y Castro, que hauria sigut l’assassí de les quatre persones. Suposem que fou l’administrador de Gregorio Mayans, perquè va poder accedir al palau en diumenge. Tal vegada, per alguna raó, matà el vell i el seu crim fou descobert paulatinament per les dones, per la qual cosa decidí acabar amb la vida de la casera i la de les dues jovenetes, que aquell dia, l’últim de les seues vida, anaren fatalment de visita a veure la cosina. A més de la cadena perpètua, el múltiple homicida fou condemnat a interdicció civil (privació de drets), inhabilitació perpètua absoluta i subjecció a la vigilància de l’autoritat durant la seua vida, cas que l’autoritat política li atorgara l’indult (el que no consta que succeïra). També el jutge determinà que havia de pagar 20.000 reals, 5.000 als hereus de cadascuna de les seues víctimes.

A més de la cadena perpètua a Juan Díaz y Castro, foren condemnats a cinc anys i cinc mesos de prisió menor la dona de l’escrivent, Luisa Ladvenant, i Ignacio Romero. Tal vegada se’ls imposà la condena per donar-li al quàdruple assassí alguna col·laboració o per amargar-lo durant mesos. Els tres condemnats, José Díaz, Luis Ladvenant i Ignacio Romero, foren condemnats també a pagar cadascú d’ells una tercera part de les costes judicials.

Altres dos detinguts, Francisco Díaz i Federico Martínez, foren «absueltos de la instancia», que vol dir que no hi havia proves suficients per condemnar-los, mentre que el fill de Juan Díaz i Luisa Ladvenant, es declarà innocent i es determina la seua posada en llibertat.

Un any després del quàdruple assassinat, el dimarts 26 de juliol de 1853, se celebrà un funeral per les víctimes en l’església de Sant Esteve, la més pròxima a la plaça de les Mosques.

El palau de la plaça de les Mosques número 4 passà a propietat del comte de Florida. Encara hi hagué un delicte més, però de dimensió molt menor. En 1880, una criada del palau, que vivia al carrer Ripalda, número 21, furtà un parell d’arracades d’or, un altre d’argent i algunes joies. La dona fou detinguda. Pocs anys després, la tradicional plaça de les Mosques passà a anomenar-se plaça de Mossén Milá.

 

Quatre persones assassinades a la plaça de les Mosques (I)

 Tafaneries valencianes, núm. 118,  28 d'abril de 2025, html ací; pdf ací.

 La plaça de Mossén Mila, antigament anomenada de les Mosques, perquè s’hi trobaven algunes carnisseries, és una placeta ombrívola, al cor de la ciutat de València. El calorós estiu de 1852 patí la seua hora més fosca, quan s’hi perpetraren quatre assassinats. Podem reconstruir alguns fragments d’aquesta tràgica història de «true crimes» per posar, com diu Carles Porta, llum a la foscor.

A la fi de juliol de 1852 s’esperaven dies de ponentà i la premsa comentava que, després de passar pels banys a la platja, una part de la ciutadania fugiria a la muntanya. El dia 25 del mes, la celebració de Sant Jaume, caigué en diumenge. Per tant, podem imaginar un dia estiuenc, en el qual molts habitants de la ciutat de València aprofitarien el descans setmanal per acostar-se a la mar, passejar pels carrers buscant l’ombra o visitar persones conegudes. Precisament així van fer dues jovenetes, les dues anomenades Francisca.  Eren Francisca Vicent Riera, de vint anys, i Francisca Vargas Muñoz, de quinze. Llevat del pare d’aquesta, que era murcià, la resta de progenitors de les jovenetes foren batejats a l’Horta Nord (Burjassot, Carpesa i Godella). Elles, però, ja van rebre el primer sagrament a la ciutat: la de vint anys a Sant Miquel, enllà de la Porta de Quart, i la de quinze a la Santa Creu, val a dir, al barri del Carme. Això fa pensar en famílies que, com fou molt habitual en aquella època, deixaren l’horta per anar a treballar a la ciutat. Doncs bé, comencem el relat amb Francisca Vicent i Francisca Vargas que, poc abans del migdia, passegen per la ciutat per anar a veure una cosina de la més jove. Aquesta tercera dona era María Muñoz Soriano, que aleshores tenia trenta-tres anys.

Maria Muñoz havia sigut batejada a Godella, com també els seus pares reberen el sagrament a l’Horta Nord (Burjassot i Godella). Per tant, no costa molt suposar que, com la cosina i la seua amiga, també va traslladar-se a València. Probablement havia passat mitja vida a la capital, «servint», com es deia a l’època. Quan les dues jovenetes visitaren Maria, aquesta era la casera, val a dir, la criada major, del senyor Gregorio Mayans Vives de Cañamás, i lògicament habitava al palau del senyor, que estava a la plaça de les Mosques (ara, de mossén Milà), número 4. Cal dir que, en aquella època, València estava organitzada en quatre quartells: Serrans, Mercat, Sant Vicent i Mar, tot just on estava la plaça o placeta de les Mosques. La plaça era un lloc tranquil, com ho demostra el fet que hi vivien molts eclesiàstics (en l’època: Pedro Aris, Faustino Benito i Matias Sanz, canonges de la Seu, visqueren als números 6, 7 i 9, i Francisco Valero, notari de la cúria, al 2).

Gregorio Mayans era un home major, que tenia setanta-tres anys. Ell procedia d’Oliva, igual que el seu avi, el famós il·lustrat valencià Gregorio Mayans y Siscar, un erudit, historiador i lingüística que també va fer l’edició de les obres completes de Lluís Vives. El senyor Gregorio Mayans habitava al seu palau de la plaça de les Mosques, que ja apareix en el plànol de Tosca de principis del segle XVIII.

Gregorio Mayans y Vives de Cañamás no tenia família i hem de suposar que administrava les seues rendes, que hauria heretat tant del seu pare, Manuel Mayans y Pascual, com, sobretot, de la seua mare, Josefa Teresa Vives de Cañamás, una noble, la família de la qual tenia casa pairal a Benifairo de les Valls, que encara perviu (encara que en estat lamentable), i que, a més, després de la mort del seu home (que fou assassinat), es va encarregar de vendre la rica biblioteca que havia acumulat el seu sogre, l’il·lustrat valencià.

Manuel i Josefa tingueren quatre fills (Gregorio, Margarita, Bernarda i Juan Antonio). Gregorio era el major i tindria uns catorze anys quan mataren violentament el seu pare. Uns cinquanta anys després, podem suposar-li una vellesa plàcida al palau de la plaça de les Mosques, atés per María Muñoz i amb altres empleats seus, secretaris o comptables, no es trobarien a la casa en aquell diumenge en el qual el destí de tots els presents donà un gir imprevist i tràgic.

Aquell dia de Sant Jaume de l’any 1852 per la nit, quan el vigilant del barri 2n del districte del Mar, Manuel Balomar, va fer la ronda i passà pel palau, es trobà la portalada oberta, el que no era normal, i dos homes dins del pati de la mansió, que tocaven a la porta de l’habitatge. Podem suposar un pati com els tradicionals dels palaus de planta gòtica, amb un pou, una escala als pisos superiors, un lloc per a deixar els carruatges i una o més portes per a accedir a la zona habitada.

Un dels dos homes, el jove Rafael Vargas Muñoz, de catorze anys, li explicà al vigilant nocturn que havien anat a buscar a la seua germana, Francisca Vargas (la joveneta de 15 anys), que amb una amiga, Francisca, havien marxat de casa per a visitar a una cosina seua, al palau de Gregorio Mayans, però que no havien tornat a casa, per la qual cosa, preocupats, havien marxat a buscar-les.

El vigilant nocturn marxà ràpid a comunicar els fets al comissari inspector, Ramón Montalt, que vivia al carrer del Pont dels Ànecs, 4 (al barri dels pescadors, que correpondria a la vorera de llevant de l’actual plaça de l’Ajuntament, on es troba ara el palau de Correus). Montalt va intuir que alguna cosa greu s’havia produït i informà dels fets al jutge de primera instància del quartell del Mar, José del Soto, el qual precisament vivia al carrer del Mar, número 41. Aleshores el jutge, el comissari, el vigilant nocturn, dues brigades de serenos i alguns vigilants més es dirigiren al palau de la plaça de les Mosques, on arribaren passades les onze de la nit.

Després que cridaren inútilment, el jutge ordenà que portaren una escala de mà. Els agents accediren pel balcó i obriren la porta a la comitiva. Al pis principal no trobaren res significatiu. Però, en pujar al segon pis per l’escaleta interior, se n’adonaren que hi havia un rastre de sang que portava a una cambra superior, tancada amb clau. El jutge ordenà trencar el pany i, quan finalment obriren la porta, pogueren veure amb l’escassa llum dels fanals que portaven quatre cadàvers cosits a ganivetades: les dues jovenetes anomenades Francisca, la casera María i el vell propietari Gregorio. L’escena presentava una violència extrema: el cos que menys ferides havia patit no menys de deu punyalades. Se suposà que els crims s’havien produït entre les dos i les set de la vesprada.

La premsa donà notícia del succeït i la societat valenciana quedà commoguda: no hi havia memòria d’un quadruple crim a València, i menys a la tranquil·la plaça de les Mosques (continuarà).

De creïlles

 [Tafaneries, 117, 24/03/2025, html ací, pdf ací]

Per què a valencià diem «creïlles» i no «patates», encara que també es pot escoltar «pataca» a comarques castellonenques? La raó és que als camps valencians, abans de l’arribada de les creïlles «americanes», ja s’arreplegaven uns tubèrculs semblants, les anomenades ara «tòfones del desert», que es troben a les arrels d’uns plantes del gènere «terfezia» i de la família «terfeziaceae», que creixen de manera endèmica a les zones àrides i semiàrides de la Mediterrània meridional i l’Orient Mitjà. Les «tòfones del desert», com també es diuen, es crien al sud d’un imaginari paral·lel que passa per les terres valencianes. Per la semblança amb els tubèrculs ja coneguts, a terres valencianes anomenaren «creïlles» (o també «creadilla», «creaïlla», «criaïlla», «queradilla» i altres formes) a l’aliment que arribà d’Amèrica. Coromines suposà que la paraula «creïlla» fou un manlleu del castellà «criadilla» («de planta», «de mata», per distingir-les dels testicles dels animals, designats amb la mateixa paraula), que també adoptà la forma «turma» i a les Illes Canàries «papa cría».

Val a dir, abans de Colom o Hernan Cortés, que fou qui primer parlà de «patata yuca» en les seues epístoles, el valencians ja menjaven «creïlles». Així s’explica que el Mestre Robert de Nola (1520), que fou cuiner del rei Ferran de Nàpols (fill il·legítim d’Alfons el Magnànim), incloguera en el seu llibre de receptes de cuina, l’anomenat «Libre de doctrina per a ben seruir, de tallar y del art de coch», un capítol sobre «De capirotades de toferes» (val a dir, de tòfones o creïlles), que el traductor castellà (1525) traslladà com: «Capirotadas de toferas o criadas de tierra o turmas». És a dir, les creïlles precolombines s’anomenaren «toferes» (tòfones), d’on es conservà el català «trumfes» (Andorra, nord de Lleida), però que ací fou «creïlles».

D’altra banda, la creïlla americana hagué d’introduir-se al camp valencià prou de temps després d’aquell receptari. L’il·lustrat saforenc Gregori Maians, per exemple, proposava el seu conreu en el llibre «Orígenes de la lengua española» (1737): «[La patata] después que en Málaga ha provado tan bien; i me persuado que en mi patria Oliva provaría mejor, siendo tan excelentes sus cañas dulces». El 1800 hi hagué escassetat en el conreu de civada, l’exércit hagué de donar faves als cavalls, el que no semblava recomanable, per la qual cosa el rei proposà que hi haguera més conreu de creïlles, i el capità general de València, Nicolás de Arredondo, li ho va comunicar a la Societat d’Amics del País de València, perquè hi afavoriren el conreu «de este fruto». La Societat convocà un premi al llaurador que més creïlles collira, i la documentació conservada acredita que el 1804 s’hi presentà José Cutanda d’Ares dels Oms. Poc després, la Societat creà una comissió per a estudiar les varietats de «criadillas» o «patatas americanas», que elevà alguns informes (1835, 1836). Els llauradors que les havien plantat, com Luis Corset de l’Horta de Russafa, n’estaven satisfets. Fins i tot el rector de la Universitat de València ordenà que es feren proves al Jardí Botànic.

L’èxit del conreu de les «patatas americanas» fou tan considerable que l’abril de 1917, una comissió dels alcaldes de Torrent, Llíria, Sagunt, Sueca i València convocà una reunió a l’Ateneu Mercantil per a organitzar la seua exportació.

En definitiva, en parlar de «creïlles», el poble valencià va fer igual que l’alemany, que agafà una paraula anterior per a anomenar el producte arribat d’Amèrica. Així, segons el diccionari dels Germans Grimm, l’alemany «Kartoffel» deriva de l’italià «tartofolo», que vol dir precisament «tofera» o tòfona xicoteta (com «creïlla»!). I des de l’alemany passà al danés, al romanés (kartofi), al búlgar (karloff), al ucraïnés (kartoplya) o al rus (kartoshka). Per cert, a Alemanya encara es manté el costum de deixar damunt de la tomba de Frederic II de Prússia, el Gran, que es troba al jardinet del palau de Sanssouci (a Postdam), unes creïlles en record de la seua promoció del conreu de la creïlla a terres prussianes a meitat del segle XVIII (poc després de la recomanació de Maians, que mantingué correspondència amb erudits alemanys), conreu que salvà de la fam la població camperola prussiana (seria el nostre Maians l’inspirador d’aquella mesura reial?). És clar que altres llengües adaptaren el mot «batata» dels taïnos del Carib. El francés en fa «pomme de terre», literalment «poma de terra», el que és una adaptació del llatí «malum terrae», que designava els tubèrculs comestibles (el mateix que fa el basc: «lursagar»). Encara que al Canadà o Bèlgica també en diuen «patate».

Tanque l’article amb un curiós enigma. La professora universitària Irma Fuentes, de Mèxic, em comentà que als mercats on ella compra a la capital, el districte federal, anomenen «patatas valencianas» a les creïlles xicotetes, que serveixen de guarniment als plats. No trobe més explicació a aquest ús que el fet que, en un passat remot, alguna persona coneixedora de la diferència entre les antigues «creïlles» valencianes, de mida més reduïda que les procedents d’Amèrica, difonguera aquesta denominació a terres mexicanes, un ús lingüístic que, cas de confirmar-se la hipòtesi, seria pràcticament un fòssil centenari. No hem mantingut a terres valencianes el conreu de les tòfones del desert, però la paraula potser ha perviscut en mercats llunyans...

«Choosing», llengua i beneficis

Opinió, 14 març 2025 html ací

Per què calia fer una consulta sobre la llengua base i quin ha sigut el resultat? Intentaré respondre breument a les dues qüestions. En primer lloc, cal imaginar una immensa quantitat de diners: els beneficis de l’ensenyament privat a Espanya: 755 milions d’euros (directes i declarats, segons les últimes dades de l’INE del curs 2019/20), val a dir, dos milions d’euros al dia! Aquest gran negoci (amb més beneficis que Mercadona i amb una fiscalitat ínfima) explica per què a les llars espanyoles l’ensenyament els costa 1,4 vegades més que a les alemanyes, 2,6 vegades més que a les franceses i 4,1 vegades més que a les llars de la modèlica Finlàndia. Des de les polítiques neoliberals de Thatcher i Bush Jr. és conegut que el negoci de l’ensenyament s’incrementa amb les polítiques educatives del «choosing», el que ací es diu «llibertat educativa», la qual cosa exigeix com a condició el districte escolar únic o els rànquings, entre altres coses.

Ja està demostrat que la política escolar del «choosing» augmenta les desigualtats socials i educatives, però res no els importa a aquells que tenen muntat el negoci i als seus polítics servicials. Hi ha prou en llegir les anàlisis de Geoff Whitty per al cas britànic o de Diane Ravitz per a l’estatunidenc per a veure els efectes nocius. A casa nostra i des del canvi de segle, les quotes pagades a l’ensenyament no universitari han crescut un 2,66% anual i ara estaran, com a mitjana, en uns 1.556 euros per estudiant i curs. Per la seua banda, les de l’ensenyament universitari s’han incrementat a raó d’un 2,81% anual i ara seran d’uns 5.687 euros de mitjana. Però parlem només de les quotes i no d’altres despeses, com ara, uniformes, extraescolars, etc.

Per a mantindre la demanda de l’escola privada i concertada i els seus beneficis, no res millor que embolicar la troca a l’escola pública i desacreditar-la. I la política del «choosing» porta trenta anys palesant la seua eficàcia per a aquest objectiu. Per què alterar els plans lingüístics dels centres educatius quan no hi havia cap problema? Fonts de la Conselleria han adduït que ha hagut 6 denúncies individuals en contra del model lingüístic vigent. Tot tenint en compte que hi ha més de 720.000 alumnes, no sembla un motiu significatiu. Però ara, amb la consulta, s’obligarà a milers de xiquets i xiquetes a tindre una llengua base diferent de la triada per les famílies. És el cas, per exemple, dels 3.927 alumnes de municipis de la zona castellanoparlant que han triat valencià i no tenen cap garantia que es respecte la seua opció perquè la norma no obliga a la Conselleria a establir com a llengua base el valencià a la zona castellanoparlant.

Pel que fa a la nostra llengua, la consulta ha aportat ben poca cosa que no fora ja coneguda per les enquestes sociolingüístiques (per cert, enguany caldria fer-ne una, perquè la sèrie començà el 1995 i es realitzen enquestes generals cada cinc anys, encara que no sembla que la Conselleria ho tinga previst). Hi ha una divisió social i lingüística clara entre el que passa a Castelló i València i el que esdevé al sud d’Alacant. A Castelló i València (on més d’un 29% dels vots dels municipis de la zona castellana han demanat valencià), la nostra llengua és l’opció de les classes populars, que s’han mobilitzat per a la consulta (fent “subpolítica” que deia Ulrich Beck), i el castellà es relaciona amb les classes superiors (des de fa cinc segles!). Tot considerant que l’escola privada i concertada és la preferida per les classes superiors, tot això explica, per exemple, una gran correlació entre el percentatge d’escola pública i el de vots a favor del valencià en els municipis de la província de València (R=0,62).

La situació al Sud, però, és diferent. Ja vaig explicar ací (25/5/2024), que hi tenim una gran bossa de pobresa i desigualtat, que opta pel castellà. Els informes de Fedea previs a la pandèmia mostren que entre els 10 municipis espanyols amb més de 50.000 habitants, amb menor renda personal, es trobaven Elda, Torrevella i Oriola; és el cas també de pobles amb menys habitants, com ara Rojales, San Fulgencio, Cox i San Miguel de Salinas. Elda també es troba entre els grans municipis amb major desigualtat, i el mateix passa amb les localitats esmentades, San Miguel de Salinas, Cox o Asp.

Sobre aquest camp adobat de pobresa i desigualtat, Vox i PP arreplegaren el 56,3% dels vots en les últimes autonòmiques (en el conjunt, el 48,9%). És a aquest electorat al que s’adreça la mesura populista de, amb l’excusa del «choosing», afavorir exempcions, exoneracions, exàmens en castellà o acreditacions oficials sense haver de dir ni pruna en valencià. És clar que aquesta política lingüística va en contra de la promoció del valencià, a la qual estan obligats els poders públics, i dels criteris pedagògics que justifiquen el plurilingüisme. Només una dada de l’INE: un 22,2% de la població adulta diu que coneix 2 o més llengües estrangeres, percentatge que és superat precisament a les Comunitats Autònomes amb llengua pròpia i que no és superat per cap de les Comunitats monolingües. A més a més, la castellanització nodreix una perillosa escissió social, difícil de recosir.

Però ni la promoció del valencià ni la del plurilingüisme semblen objectius dels responsables de l’educació valenciana. De fet, la nova normativa disminuirà en molts casos la presència de l’anglés, per no parlar de la quasi inexistent segona llengua estrangera (la mitjana de segones llengües estrangera en Secundària en la UE és d’1,6; a Finlàndia, 2,2; a Espanya 1,4, és a dir, està per baix de la mitjana).

Del que estem parlant, per tant, no és de «llibertat educativa», ni de models lingüístics, sinó d’una altra cosa. Recordeu sols que l’ensenyament privat i concertat guanya més de dos milions d’euros al dia.

La prodigiosa gestació d’una dona de Carcaixent

Tafaneries valencianes, 17/2/2025,  html ací, pdf ací, 

Josefa María Navarro Bataner va nàixer a Carcaixent (la Ribera Alta), l’any 1796. Era la filla major de Josefa María Bataner Cangrós i Francisco Navarro Trenzano, que havien contret matrimoni el novembre de 1795 a l’església de l’Assumpció de la Mare de Déu del mateix poble, en una cerimònia presidida pel vicari Albelda. Ben prompte, Josefa María Bataner quedà embarassada i, com hem dit, donà a llum una xiqueta, la protagonista d’aquesta història, a la qual li posaren el mateix nom que a la mare. El 1799 va nàixer una segona xiqueta, Vicenta María. Dos anys després, una altra: María Leonor. El 1803, va nàixer el quart fill, un xiquet, al qual li assignaren, com era costum, el nom del pare: Francisco. El 1805 batejaren una altra xiqueta més, a la qual li posaren de nom Vicenta, el que fa pensar que havia mort la germaneta nascuda anteriorment i anomenada Vicenta María. I el mateix hagué de passar amb Francisco, perquè el 1808 està inscrit un altre fillet amb el mateix nom. Fins i tot el 1811, quan la seua filla Josefa María (la nostra protagonista) ja havia contret matrimoni, sa mare tingué un altra filla, que anomenà María, i l’any següent un altre fill: José; fins i tot, el 1817 va nàixer Pascual. En total, la nostra protagonista tingué vuit germans.

Com hem dit, el dissabte 27 d’abril de 1811, la nostra protagonista, Josefa María Navarro Bataner, va contraure matrimoni amb José Hermano Corts, també carcaixentí i cinc anys major que ella, en la mateixa església on havia sigut batejada. Sabem que vivien en una casa de camp. Josefa María heretà la fertilitat de sa mare. El 1815 es batejà la seua filla María Josefa (mare que fou també de vuit nadons). Tres anys després, va nàixer María Teresa. El 1823, una altra xiqueta, que anomenaren Ángela. L’any següent, 1824, Josefa María tingué un embaràs amb set fetus, del qual parlarem després. El 1827 donà a llum el que anomenaren José Juan. El 1831, vint anys després del seu matrimoni, va nàixer Francisco i com passà amb ella mateixa, després que la seua filla major va contraure matrimoni, encara tingué tres filles més: Francisca Pascuala, nascuda el 1834 (i que tindria nou fills vius), Vicenta Petra, nascuda el 1838 (i que també donà a llum set nadons), i Vicenta Esperanza, el 1839.

El més cèlebre, però, fou l’embaràs amb set fetus, que es convertí en una notícia, com es diu ara, «viral» el 1824. En aquella època, Carcaixent tenia uns 7.000 habitants, una part dels quals habitaven les 11.000 fanecades d’horta, on era freqüent la morera. Molt poc després vindria l’exportació de la taronja. Josefa María quedà embarassada a la primavera de l’any 1824. El dia 3 de juliol, l’Almanac indicava: «Cuarto creciente á la tarde. Alegre y hermoso tiempo». Per a la nostra protagonista, però, aquell dissabte començà un període de terribles sofriments. Sentí dolors i anaren a buscar una comare. Aquesta sospità de complicacions i tal com exigia l’«Examen y Cartilla de parteras, teorico practica» del Dr. Rosain, publicat aquell mateix any, demanà l’assistència d’un metge. Amb l’ajuda del doctor i la comare, Josefa donà a llum els dies 3, 4 i 5 de juliol tres fetus, que, en opinió del facultatiu, havien sigut concebuts en moments diferents, ja que, pel seu nivell de desenvolupament, considerà que el primer, un xiquet, tenia tres mesos i les altres dos, xiquetes, ja quatre. El dia 6, dimarts, tornaren els dolors i Josefa María donà a llum una altra xiqueta, que el metge considerà de tres mesos. El dia 7 fou tranquil, però el dijous 8 de juliol tornaren els dolors amb més intensitat, i la dona parí dos fetus més: dos xiquetes que es consideraren de quatre mesos. El divendres 9 de juliol tornaren els dolors intensos. La matinada del dia 10, l’exhausta Josefa María donà a llum un altre fetus masculí, que, segons el metge, tenia cinc mesos com a mínim. Era l’últim dels «septigèmins». La dona, summament feble per les hemorràgies i amenaçada de febres puerperals, pogué recuperar-se paulatinament i, com hem dit, tres anys després donà a llum un xiquet. Cal dir que els registres parroquials no arrepleguen altres avortaments que, eventualment, pogué patir Josefa María i que considerem més que probables. En l’època es distingia entre un «avortament» i un «mal part», que era quan el fetus estava ben conformat però no sobrevivia, però cap dels dos casos constava, és clar, en els llibres parroquials de bateigs.

Fou el metge que la va atendre qui immediatament contà els inhabituals fets a una altra persona, la qual va remetre una carta a la «Gaceta de Madrid», que informà del part en l’exemplar del dia 31 de juliol (encara que la publicació oficial, que també incloïa notícies, datà la seua referència el dia 30, p. 388). Després de la publicació en la capital, l’arreplegà la premsa valenciana. El «Diario de Valencia» informà el dia 5 d’agost del 1824, però el fet s’escampà molt més. Dos dies després que apareguera en el periòdic valencià, es repetí la mateixa informació en el «Diario de Barcelona» i al «Diario Mercantil» de Cadiz. El 27 d’agost, aparegué en el «Diario Balear». Fins i tot, el 3 de novembre d’aquell any el periòdic «El Argos» de Buenos Aires va publicar un resum de l’esdeveniment. També es publicà la notícia a França. El 16 d’agost, tant el «Journal de Paris», com un diari en anglés que es publicava a la capital francesa, l’anomenat «Galignani’s Messenger», comentaren el fet. Temps després, el doctor i professor Almire René Jacques Lepelletier de La Sarthe informà del part de «Josepha Navarro» en el volum quart (tom 1r, p. 329) de la seua obra «Physiologie médicale et philosophique», publicat a París el 1833. Posteriorment, el doctor Clément Ollivier incorporà la notícia de Lepelletier a la reedició de la seua «Histoire Physique et Morale de la Femme» de 1851, que tornà a ser impresa a Angers el 1858. Referències que, suposem, no arribaren a coneixement de la llauradora carcaixentina.

Josefa Maria Navarro Bataner, que havia aconseguit superar els riscos dels parts i de la gestació de septigèmins, morí el 1868, quan tenia uns setanta dos anys i era viuda des de feia dotze. Fou soterrada a Carcaixent, després d’un funeral a l’església de l’Assumpció.

Sis segles de la presència del poble romaní

[Opinió, 17/02/2025, pdf ací]

L’hivern del 2025 s’acompleixen sis segles de la presència del poble romaní a les terres valencianes. En el segle XV, reberen una hospitalària acollida per part dels Jurats de València. Ho podem llegir en un manuscrit amb notes de Guillem Mir i altres que es troba a la Biblioteca Històrica de la Universitat de València: «En lo mateix any [1425] vench un duch qui·s deya de gipte molt pobre e la ciutat li donà vint florins d’or» (ms. 255, p. 71).

Aquest «duc» que vingué a terres valencianes havia de ser Joan d’Egipte Menor, topònim que en l’època es referia a la Mediterrània oriental, des d’on encetaren peregrinacions i migracions. Així, s’ha conservat documentació de la presència de persones d’ètnia romaní a Bolonya i Forlí (Itàlia) el 1422, camí de Roma, on el papa Martí V rebé Andreu, duc d’Egipte Menor. Altres grups creuaren el Regne d’Aragó en direcció a Santiago de Compostel·la. El 1425, el rei Alfons el Magnànim autoritzà el trànsit del duc Joan amb un guiatge (Arxiu de la Corona d’Aragó, R. Cancelleria sig. 2753, f. 145v), datat el 12 de gener i amb validesa de tres mesos, la qual cosa explica la seua presència a la ciutat de València. Suposem que el duc Joan estava acompanyat d’un seguici que els historiadors estimen entre una dotzena i un centenar de persones i el seu trànsit hagué de produir-se durant l’hivern d’aquell any. Posteriorment arribaren altres expedicions d’aquests «nobles egipcis», com el del comte Martí o el comte Tomàs.

Aquesta procedència de l’anomenat Egipte Menor és la que formà la paraula «gitano» d’«aegyptanus». Adoneu-vos de la caiguda de les primeres vocals en el text valencià («gipte» per «Egipte»), que també trobem en l’anglés «gypsy». De vegades també eren anomenats «bohemis» si arribaven pels Pirineus o «grecs» si ho feien per la mar. El terme «zíngar» sembla que deriva d’un mot de l’antic grec que vol dir «intocable» i que potser està relacionat amb l’origen de la seua emigració des de l’antiga Índia. També deixaren algunes marques en la toponímia:  a Valencia, el camí d 'Arrancapins (que ara seria aproximadament el carrer EruditOrellana) s'anomenà durant un temps Volta dels Gitanos, i a les muntanyes de la Ribera trobem el Caballón (nom que té a veure amb muntanya) de la Gitana, a Catadau. Amb el temps, pero, les autoritats canviaren l'hospitalitat inicial per hostilitat. Es decretaren les anul·lacions del guíatges, les expulsions i els censos de control, el que adoba el camp per a la proliferació d 'un racisme que perviu dramàticament. Aquest es nodrí de tòpics. Si bé alguns eren positius, com ara la capacitat d' endevinar el futur ( «adevina como gitano» diu un refrany castella, arreplegat a meitat del segle XVI) o la bellesa ( «Eixos ulls tan rebonicos / i eixa cara tan gitana/ van dienta tot lo món / que jo he nascut valenciana» diu una rondalla valenciana, citada per Caries Ros en el segle XVIII), la majoria són negatius i xenofobs.

Segons l’estudi 3190 del CIS (setembre del 2017) l’acceptació de persones gitanes és menor a la de persones immigrants en general. Les dades són d’una xenofòbia i un racisme esgarrifant: només el 51,6% de la població acceptaria llogar un pis a persones immigrants, percentatge que cau al 28,8% en el cas de la població romaní. El 80,3% acceptaria que un fill portara amics immigrants a casa, però només el 52,7% que les amistats foren de l’ètnia romaní. Un racisme incompatible amb la proclamació de la dignitat humana i el valor constitucional de la igualtat.