El sufragisme sorgí a València

 [Tafaneries valencianes, 8/12/2025, html ací, pdf ací]

Si no s’ha fet ja (i que em perdone la professora Carme Agulló, la gran historiadora del magisteri femení valencià, si ja ho ha investigat), s’hauria d’estudiar el fenomen d’aquelles germanes, «casades» amb el magisteri, que, en dedicar-se íntegrament a la seua vocació, encarnaren ideals emancipatoris i esdevingueren autèntics fars per a generacions posteriors. En aquesta secció de tafaneries hem vist el cas de l’extraordinària Maria Carbonell, professora com la seua germana de l’Escola normal de València (Levante 15/12/2019), i de les germanes evangelistes Carin i Carolina Haglund (Levante 10/7/2016). No menors foren els mèrits d’Amalia i Ana Carvia Bernal, dues germanes una de Huelva i l’altra de Cadis, també dedicades al magisteri, arrelades a València, on foren les grans precursores del dret al vot de les dones. Gràcies a elles es pot afirmar que el sufragisme espanyol començà a València.

Amalia Carvia va nàixer a Huelva en 1861. La mare era de la mateixa ciutat andalusa i el pare, un emigrat gallec. Poc després, la família es traslladà a Cadis, on va nàixer Ana en 1865, a l’emblemàtic Barri d’Hèrcules. Les germanes s’integraren en la maçoneria, fundaren la primera lògia femenina a aquella ciutat constitucional i republicana («Hijas de la Regeneración») i començaren una intensa activitat propagandística a favor del lliurepensament i dels drets de les dones.

Cap a la fi del segle XIX, les dues germanes s’instal·laren a València, on dirigiren durant anys una escola laica. El 10 de juliol de 1897 llançaren un manifest, que anunciava la fundació de l’«Asociación General Femenina», presidida per Belén Sárraga Hernández (nascuda a Valladolid i directora de la revista «La Conciencia Libre») i que tenia Ana com a secretària (aquesta freqüentment signava «Ana C. Bernal», potser per a destacar el paper de la seua mare). L’objectiu primer de l’Asociación General Femenina fou «la instrucción y la educación de la mujer»: la «creación de escuelas diurnas y nocturnas para niñas y mujeres, estableciendo al propio tiempo hermosas corrientes de solidaridad y mutuo apoyo, no solo entre nosotras, sino también entre los individuos de ambos sexos».

D’acord amb aquest programa, establiren a València un «Colegio Racionalista para Niñas», ubicat al carrer Recared, primer al núm. 10 i després al núm. 27, del barri de Velluters. Tenim notícia que l’escola ja estava activa en 1905, quan les alumnes participaren en els actes pel centenari del Quixot, al temps que l’esmentada María Carbonell publicà el seu estudi sobre les dones en la novel·la immortal de Cervantes.

Les germanes Carvia Bernal remeteren articles a nombroses publicacions (alguns amb la defensa de la pau durant la Gran Guerra) i fundaren la revista «Redención», que es presentava com a «Revista Mensual Feminista», dirigida per Ana i on també col·laborà Amalia. El primer número aparegué en setembre de 1915 i es mantingué fins a 1922. Mentrestant l’ideari sufragista feia camí arreu del món. Per tots els continents hi hagueren manifestacions de dones per a reclamar el dret al vot que, finalment, s’aconseguí parcialment al Regne Unit el 1918. Aquell mateix any es constituí la Lliga Espanyola per al Progrés de la Dona, formada el 22 d’abril de 1918 per 53 dones, encapçalada per les germanes Carvia Bernal i amb representació de grups de tot el territori, incloent-hi València, Alzira, Burjassot, Monòver i Xàtiva. Aquesta Lliga, que es constituí formalment en el mes d’agost, presentà poc després un escrit a les cambres legislatives perquè foren reformats els articles del Codi Civil i desapareguera la desigualtat entre sexes. El document estava signat a València, el 5 de novembre del mateix any. Posaren el seu nom en aquell manifest pioner Ana Carvia, com a presidenta de la Lliga; Carmen Heredia, Amalia Carvia, que es presentà com a escriptora; Elena Carballo de la Barrera, escriptora també i actriu arrelada a Torrent; Ángeles Guiñón, professora i també redactora habitual de «Redención»; Vicenta Mora, comerciant; María Pallarés Roca de Súñol, mestra de Barcelona que poc després va escriure un lletra per a l’himne d’Espanya on valorava el paper de les dones («España querida, tú pides mujeres que salvar ayuden la nave española...»); Pilar Hernández Selfa, telegrafista, amb plaça de funcionària d’aquest cos des del 1915 i que també havia sigut redactora d’«El Pensamiento Femenino»; Aurora Aves Ricoy; escriptora; Artemina Botella Terol, pintora i feminista de Xàtiva, a la qual l’Ajuntament de la ciutat «socarrada» li va dedicar recentment un carrer; Pilar Villar de Deu i Elena Chust (o Just), d’Alzira i d’orientació anarquista.

Poc després, el gener de 1919, arran d’una reforma electoral restrictiva, les feministes esdevingueren «de sobte» (com va afirmar una d’elles) en sufragistes. El moviment de la Lliga Espanyola per al Progrés de la Dona, freqüentment amb convergència amb altres associacions, encapçalà la reivindicació del vot de les dones, un dret que encara tardaria més d’una dotzena d’anys en ser aconseguit, ja en temps de la II República Espanyola. L’activitat fou molt intensa durant 1919 i el 20 de febrer de l’any següent, com ha trobat l’investigador Manuel Almisas, el Diari de les Corts arreplega la primera petició formal del vot femení, remesa des de València. Con va escriure aquell mateix mes la feminista uruguaiana Paulina Luisi: «El sufragi és més que un dret: el sufragi és un instrument de combat, és una probabilitat d'èxit, és un instrument de defensa i una facilitat de triomf; en una paraula, el sufragi és una arma en la lluita social». Dissortadament, malgrat que el ministre Manuel de Burgos Mazo presentà una iniciativa, el projecte va decaure pels canvis de legislatura. Després esdevingueren les dictadures militars i el període de llibertat de la II República que materialitzà aquell dret.

A València estant, les germanes Carvia Bernal seguiren amb la seua activitat docent i feminista. Es multiplicaren en escrits i actes i trobaren en el republicanisme blasquista una sintonia ideològica, la qual cosa no els llevà d’aproximar-se a orientacions lliurepensadores i anarquistes. El 1935, Amalia esdevingué vicepresidenta de la Lliga dels Drets de l’Home, fundada a Espanya. També la seua participació en un acte d’homenatge a Ferrer i Guàrdia fou escrupolosament anotat per la maquinària repressora del franquisme. Se li obrir procés, del qual no es deslliurà fins als anys 40, quan ja superava els 80 anys. Morí a València el març de 1949, uns anys després que la seua germana Ana, que morí en 1940.

Les germanes Carvia Bernal tenen carrers dedicats on van nàixer: Huelva i Cadis. Caldria que també foren reconegudes allà on desenvoluparen la seua lluita feminista i sufragista.

Què diu l’Esquerra de Benimuix de la immigració?

 Opinió, 20/11/2025, html ací, pdf ací. jpg ací

Què diu l’Esquerra de Benimuix de la immigració?

Pel que fa a la immigració, els partits de Dreta estan unificant el seu programa. En una paraula: volen “estrangeritzar” les persones immigrades. Les presenten com a individus estranys a allò nostre, per la qual cosa no mereixen els beneficis d’estar entre nosaltres; cal posar-hi barreres, dona igual si són canoneres, concertines, fustigació, papers o exàmens culturals.

Els partits d’Esquerra observen preocupats que els seus arguments a favor de la presència de persones immigrades no són efectius, perquè es multiplica la gent que respon al CIS que la immigració és un problema (6,5 % baròmetre d’octubre 2015; 20,5 % baròmetre d’octubre de 2025). Els partits d’Esquerra afirmen que són un factor de la bona situació econòmica; però els repliquen que què passarà quan la situació empitjore. Afirmen que les persones migren per necessitat i som un país solidari; els repliquen que per què han de vindre precisament ací. Aleshores, l’Esquerra cau en la temptació de donar unes mans de pintura de Dretes al seu programa migratori. Què fer?

Observem la situació a escala local. Pensem en Benimuix. Aquest topònim és fictici i fou inventat pel pintor Antonio Fillol; com també ho fou Benifotrem, el poble de la pel·lícula i la sèrie dirigides per Toni Canet. Parlaré de Benimuix, encara que les dades van referides a un poble real, que no cal identificar.

Benimuix té ara poc més de 30.000 habitants. Les dades dels darrers cinc anys diuen que el creixement vegetatiu és negatiu (moren més persones que naixen); això és preocupant, perquè la taxa de dependència (població que no està en edat laboral respecte del total) està al voltant del 50%. O hi ha afluència migratòria o hi haurà més envelliment i dependència. Però tenim sort, perquè l’Institut Nacional d’Estadística preveu que la població valenciana creixerà, fonamentalment a causa del balanç migratori. Si projectem les estimacions de l’INE, sabem que l’any 2039 Benimuix tindrà un 13,3 % més d’habitants. Probablement seran més, si considerem la ubicació i l’estructura econòmica del poble o l’augment de conflictes en molts països. Certament, els dos fenòmens més importants que ha d’encarar la política de Benimuix als pròxims anys són les eventuals catàstrofes per l’escalfament global i l’augment demogràfic, amb la diferència que el segon no es percep tan clarament com una inundació sobtada. Què hi passarà amb l’habitatge, la sanitat o l’educació?

Benimuix té ara 14.000 habitatges residencials. En necessitarà 1.500 més. En l’última dècada, l’hospital de referència de Benimuix ha aconseguit encabir 40 llits més i s’acosta als 400. Però l’augment demogràfic exigirà, com a poc, uns 52 més, sense comptar-hi l’increment per als pacients crònics; en total, uns 100 llits de més, el que ja fa pensar en un hospital nou. A més, caldrà ampliar la xarxa de Centres d’Atenció Primària i d’altres instal·lacions sanitàries. En educació, Benimuix té ara unes 205 unitats educatives. L’any 2039, amb l’augment de població, Benimuix necessitarà una escola pública més (fins i tot més gran que la mitjana dels centres actuals), mig institut més i, si es mantinguera la distribució d’alumnat entre centres públics i privats, hi caldrà afegir mig centre educatiu privat més. Costa anys poder obrir una escola o un centre de salut nous. Els demanen les autoritats de Benimuix? Per ara no. Potser saben que el govern té l’excusa de la reconstrucció per la DANA... El temps passa.

Si no es fan aquestes construccions o no n’hi ha dotacions de personal i recursos materials, sabem el que esdevindrà: lloguers més cars, llistes d’espera més llargues, més barracons... I aleshores la població considerarà encara més la immigració com un problema i serà més favorable al programa de la Dreta i l’Extrema Dreta per “estrangeritzar” les persones immigrades. És més senzill culpar els nouvinguts. Però també augmentarà l’especulació amb l’habitatge i les empreses de sanitat o educació veuran créixer la seua demanda i els seus beneficis. De retruc, la idea –pròpia de l’Esquerra– dels serveis públics de qualitat com a factor d’igualtat quedarà erosionada en l’electorat de Benimuix. L’Esquerra de Benimuix ha de fer números i, quan parle d’immigració, les paraules han de ser: «habitatges», «hospital», «escoles». La xenofòbia de demà s’atura avui.

Carlos Terraza: l’art contra la mendicitat dels invidents

 [Tafaneries valencianes, 3/11/2025, html ací, pdf ací]

Carlos Terraza y Vesga (o de Vesga) mereixeria el reconeixement de València. Va nàixer a Mèrida l’any 1858, fill d’un llibreter que prompte es traslladà a Toledo. Cap al 1870, el xiquet patí una caiguda i va perdre la visió. Els pares, que tenien altres quatre fills, li procuraren mestres de braille i formació musical. Es conta que estant a València per a prendre banys de mar, el mestre Salvador Giner descobrí l’art del jovenet que tocava la bandúrria. Així que el progenitors decidiren adquirir una llibreria a València i fixar la seua adreça al carrer Isabel la Catòlica, núm. 3, perquè seria el millor per a Carlos. En aquella època no hi havia institucions que garantiren la formació de persones invidents (el «Colegio de Sordo-mudos y Ciegos» de València es fundà el 1886).

A València hi havia una certa tradició de cura de les persones sense visió. Sembla que en 1314 s’hi va fundar la Confraria dels Cecs Oracioners, que dirigia les pregàries en vetlatoris i altres reunions d’oració. Quinze anys després es fundà a Barcelona una Confraria de Cecs Trobadors, de caràcter semblant. Però qui donà una determinació més precisa d’allò que calia fer amb amb la diversitat funcional fou, sens dubte, el gran Lluís Vives. En el seu «Socors dels Pobres» proposà la competència municipal i la dedicació al treball de les persones auxiliades. Podem llegir: «I no consentiré que els cecs estiguen asseguts o passegen en l’ociositat: hi ha moltíssimes tasques en què poden exercitar-se. Uns són aptes per a les lletres: estudien, doncs en alguns d’ells veiem progressos d’educació gens menyspreables; altres per a la música: canten, toquen la lira o la flauta; facen d’altres girar torns o rodetes; tiren d’altres de les premses; moguen d’altres manxes a les forges; sabem que els cecs fan caixetes, cistelles, gàbies; les cegues filen i fan madeixes» (De subventione pauperum, cap. VII). Així ho va entendre la família de Carlos Terraza i el jove esdevingué un gran intèrpret de bandúrria.

Amb 16 anys, començà les gires amb el guitarrista Francisco Pascual Rocamora. La primera notícia de premsa que hem localitzat és de temps posterior: 1880. Només un any després, el març de 1881, Carlos i Francisco foren reconeguts amb l’atorgament de la Creu d’Isabel La Catòlica, amb distintiu de cavallers (Gaceta de Madrid de 13 de març). Anys després també fou reconegut amb l’Orde del Crist, concedida pel rei Don Lluís de Portugal. En 1885 actuaren a Barcelona, on foren presentats com a «celebrados concertistas». Al periòdic irreverent l’Esquella de Torratxa s’hi van publicar càlids elogis: «Rocamora ‘l segueix [a Terraza] y es digne d’ell, per lo bè que sap acompanyarlo ab la guitarra, fonentse en una sola armonia ‘ls dos instruments que arriban á confondre’s en un» (maig 1885).

Amb altres dos músics, Riera y Benlloch, fundaren la «Orquesta Blanco y Negro», que Terraza dirigí. Sempre amb gran èxit, actuà a Espanya, Itàlia i Portugal. A València, fins i tot, l’orquestra tingué actuacions permanents al Café Escocés, al carrer Pascual y Genís. En l’època eren freqüents les actuacions d’instruments de corda a cafés, com ara el Venecia, el Cayol o l’Eslava –on també actuà Terraza. El seu virtuosisme està acreditat per aquesta crítica de l’any 1891, signada pel director de l’Escola de Música de Saragossa: «La bandurria empleada por Terraza es como otra cualquiera, pero ¡qué efectos de sonoridad arranca de ella! ¡qué primorosa labor de ejecución! Haciendo vibrar las cuerdas con los dedos ó con la púa casi sobre el puente ó sobre la boquilla ó en el diapasón, los sonidos son distintos, de tal modo , que ya parecen salidos de una caja de música, ora imitan el tono del oboe, ya gimen, ya con enérgica expresión de virilidad artística derrumbándose en vertiginosa progresión; así resultan, por el arrastre, las frases ligadas semejantes á las del violín, las picadas perfectas y las modulaciones melódicas riquísimas en delicados matices.»

El 1890, Carlos Terraza va contraure matrimoni amb Eloisa Sánchez, pianista a la qual va conéixer en Portugal. Tingué deixebles, com ara Juan Belmar y Martínez, invident tarragoní.

El virtuosisme de Carlos Terraza s’acompanyà de la preocupació per la millora de l’instrument. El 1898 patentà un ressonador aplicable a bandúrria, llaüt i guitarra, que anomenà «Sistema Terraza». I un any després, un sistema de clavilla, que anomenà «Clavilla per pressió Sistema Terraza», que era aplicable a tots els instruments de corda. El també guitarrista (deixeble de Tárrega) i fabricant de guitarres Pascual Roch Contelles, que tingué una fàbrica al carrer Corona, núm. 17 i, ja en el segle XX, al de Sant Vicent, núm. 146, incorporà en exclusiva el sistema. De la celebritat de Carlos Terraza també és una mostra que el Teatre Español li dedicà un concert a la fi de juny de 1901.

El gener de 1911 es va inscriure a València la «Sociedad de Músicos Ciegos y Semiciegos “El Porvenir”», presidida per Terraza i amb seu al carrer Barcelonina. Es presentà amb un concert a la Sala Eslava. La societat constituí una orquestra, amb trenta intèrprets d’instruments de corda, bateria i harmònium, que també dirigí Carlos Terraza. Hi participà Francisco Jimeno Sánchis, que també fou compositor, Primo Campos, els germans Julio i Julita Corella i Amparito Sanchis. En un acte de març d’aquell any, Terraza afirmà: «En España somos unos treinta mil ciegos de la vista... en cambio los miles de ciegos de la inteligencia no pueden contarse».

Des d’aquesta societat, impulsà la federació de totes les societats d’invidents d’Espanya, amb l’objectiu d’eliminar la mendicitat o, almenys, l’associació de la pèrdua de visió amb la pobresa (vegeu la tafaneria «El refugiat cego», Levante 1/5/2016). Així, Terraza va intervindre en el «Centro Instructivo y Protector de Ciegos», establert a Madrid amb el mecenatge de Fortunato Selgas Albuerne.

Carlos Terraza morí el diumenge de Pasqua de 1916, a causa d’una septicèmia. Tenia 52 anys i el seu repertori de bandúrria superava les 200 peces. Fou soterrat l’endemà, el dia 24 d’abril, en un acte amb gran participació popular. Roman soterrat al Cementeri General de València (sec. III dr., núm. 2506). A més d’un concert en el Teatre Principal, el 30 de maig se li va retre homenatge en l’associació El Porvenir que havia fundat. Davant d’un retrat seu, amb crespó negre, sonà la música i Conrado Castellano llegí un discurs en braille.

Nicetín

 Opinió 31/10/2025, html ací, pdf  plana ací, jpg retall ací.

Com a complement a l’article de Moises Domínguez sobre noms curiosos del Cementeri General (Levante, 27/10/2025), em permet afegir-ne un, summament interessant, el de «Nicetín», com fou conegut en la seua època. Nicetín fou un albat que tingué com a iaios, d’una banda, Niceto Alcalá Zamora, el primer dels dos presidents que tingué la II República Espanyola i, en realitat, el polític que més temps presidí una república espanyola dels set presidents que n’hi ha hagut, i, d’altra banda, Gonzalo de Queipo de Llano y Sierra, un dels generals més importants en la insurrecció de 1936 contra la mateixa República, que dirigí l’Exèrcit d’Operacions del Sud, ordenà una aferrissada repressió de la població civil i fou propagandista bèl·lic des de Ràdio Sevilla (el nostre Goebbels particular).

El pare de Nicetín i fill del president Niceto Alcalá Zamora, tingué el mateix nom i en l’època era catedràtic de Dret Procesal a la Universitat. En realitat, el president tingué dos fills més, als quals també posà el mateix nom que al professor, però que moriren albats. La mare de Nicetín fou Ernestina, la major dels quatre fills del general colpista. Niceto fill i Ernestina visqueren al carrer Ciscar, 41. El menut va nàixer a València, cap al 13 de desembre de 1935. El dia 14 la premsa anuncià la seua inscripció civil en el Registre de València. Fou el primer net del president de la República, val a dir, del cap de l’Estat de l’època. A les vespres de Nadal d’aquell any arribaren notícies molt preocupants sobre l’estat de salut de la mare i del nadó. Aleshores el president de la República es dirigí en un automòbil a València en visita privada. En arribar, fou informat que acabava de morir l’albat. La parella tingué dos fills mes: José, historiador que arribà a acadèmic de la Història i de Ciències Morals (el president també ho fou de Ciències Morals, de l’Acadèmia de Jurisprudència i de la RAE) i Pilar, segons els testimoni de la qual el colpista admirava el seu consogre.

Si en un lloc es materialitza aquell poema d’«Españolito» d’Antonio Machado, la història d’aquell nadó que a viure començava i que una de les dues Espanyes havia de gelar-li el cor, potser siga en la tomba de Nicetín, ornada amb una làpida blanca amb tres angelets. Les dues Espanyes, que encara perviuen.

Els progressistes germans Chaix

[Tafeneries valencianes, 01/09/2025, html ací, pdf ací]

L’Espanya «de charanga y pandereta» sempre trobà arsenal identitari en la Guerra del Francés (de Agustina de Aragón a El Palleter) per fer oblidar tots aquells que, seguidors de la Il·lustració, lluitaren perquè la raó arribara, com va escriure Kant, a la seua majoria d’edat, el que s’havia de traduir en ciència i progrés. Ací ja hem parlat de l’oliver Gabriel Ciscar i Ciscar (tafaneria 26/03/2017) i la seua participació en l’establiment del Sistema Mètric. Toca parlar ara de dos germans xativins: Estevan i Josep Chaix Isniel (Isnel o Iznel), aquest també relacionat amb aquella gran empresa científica.

Estevan (o Esteban) (1759-1813) i Josep (o Josef) (1765-1809), van nàixer a Xàtiva (aleshores San Felipe, pel borbó que la va socarrar) i foren fills de Juan Antonio Chaix Gil i Isabel María Isniel Belloch. Tingueren d’altres germans: María Rosa, Magdalena, María Florencia, María Antonia i Vicente Fernando.

Estevan estigué compromés amb l’educació i el progrés. En 1798, a Xàtiva s’establí una Junta d’Educació. El 26 de juliol, en el seu acte de constitució, Esteban llegí una composició poètica. També en desembre de 1800, en la junta de la «Real Sociedad Económica de Amigos del País» de València, s’escoltà una Oda a la Pau seua: «...¡Oh Sociedad...! ¡Oh Patria! Ya los dias / de miseria y terror se serenaron». S’equivocà l’il·lustrat xativí: en vingueren d’altres... La mateixa Societat premià el 1801 la memòria d’Estevan Chaix que incloïa una «Noticia completa de todas las Lagunas y Pantanos que se hallan en el Reyno de Valencia, comenzando de norte à sur», algunes reflexions sobre els avantatges d’assecar les marjals i un estudi de com es podia fer amb les marjals d’Aiora i Salines, tècnicament i amb el càlcul del cost econòmic. Cal pensar que aquestes mesures tenien com a finalitat eliminar malalties i ampliar les terres de conreu.

La seua proposta estava animada, diu, «pel foc patriòtic». Una finalitat semblant tingué una altra memòria seua, que prengué com a divisa «Cosa imposible es suprimir la mendiguez si no se conoce su verdadero origen». En cert sentit, en la tradició del Socors del Pobres de Lluís Vives i amb una orientació quasi de socialisme científic. Així, diu que de les causes de la mendicitat, afirmà que les més importants eren «la codicia de los arrendatarios de tierras y la imprudencia de muchos propietarios».

Ell proposà un repartiment de les terres en parcel·les (en el cas de l’arròs) de 10 fanecades. Les conseqüències econòmiques de la guerra també eren causa de pobresa, per la qual cosa defensà reorganitzar la producció de la seda i aplicar les innovacions del baró de Runfort a la indústria de pobles com ara Muro, Cocentaina, Atzeneta, Monòver, Aiora, Banyeres, Morella, Novelda, Teresa o Ènguera. Estevan continuà amb les seues composicions poètiques i preocupacions educatives. Hem conservat memoràndums seus de 1808 i 1809 a la Societat sobre els exàmens i premis atorgats a l’alumnat dels centres educatius de Xàtiva.

Josep, potser esperonat per la passió il·lustrada del seu germà major, s’endinsà en les matemàtiques, des de l’agrimensura, i en l’astronomia, disciplines que estudià a València, amplià a l’estranger i posà en pràctica en l’Observatori Astronòmic de Madrid, del qual arribà a ser sotsdirector.

Com és sabut, el projecte d’establir un sistema de pesos i mesures universal, per a afavorir la ciència i el comerç, havia de partir d’una mesura de llargària, que s’anomenà «metre», a partir de la qual es podria definir una unitat de temps (pel moviment d’un pèndol estàndard) o de massa (pel pes, per exemple, d’un cub d’un decímetre de costat ple d’aigua pura). Guanyà aquesta opció, desenvolupada amb unitats amb agrupaments i divisions de base decimal. Com que se sabia la dimensió de la Terra (on havia col·laborat l’alacantí Jorge Juan i Santacilia), es pensà que una deu milionèsima part del quadrant de la Terra proporcionaria un nou patró manejable. Calia, però, fer una expedició científica la mesura exacta d’aquella porció. Com que no es podia fer entre un pol encara ignot i l’equador, es decidí mesurar l’arc de 90º en el meridià que uneix aproximadament Dunkerke i Barcelona (casualment, es compensà així l’aplatament del globus).

S’organitzà una expedició científica per a mesurar l’arc, dirigida per Pierre François Mecháin i Jean-Baptiste Joseph Delambre. Per Espanya, foren comissionats el gallec José Rodríguez (mineralogista i geodèsic) i Josep Chaix, que hi participà entre 1803 i 1808. Es pretengué també estendre la mesura fins a les Balears i esmenar una desviació de 3 segons del meridià, advertida per Mecháin. Dissortadament, aquest científic va contraure el paludisme al Puig (les llacunes de Museros i Puçol, de les quals havia parlat Esteban Chaix en el seu projecte d’assecament) i morí a Castelló el 1804, on fou soterrat.

Simultàniament, Josep Chaix esdevingué un matemàtic cèlebre, autor d’algunes obres de referència, com ara les «Instituciones del Cálculo Diferencial é Integral», publicades per la Impremta Reial en 1801, així com una «Memòria» per al càlcul de funcions transcendents, com ara les trigonomètriques, les logarítmiques i les exponencials, editat per la mateixa tipografia oficial en 1807. El Consell Valencià de Cultura publicà un estudi de Santiago Garma sobre les seues aportacions matemàtiques. També s’associa el nom de Josep Chaix a l’intent de millorar el Telègraf de Murray, un enginyós sistema de comunicació que utilitzava sis «finestres», obertes o tancades, en un bastidor. Certament, això permet un alfabet de 2 elevat a 6 signes, pràcticament el mateix sistema que tenim als ordinadors, en el qual un «byte» és una sèrie de 8 bits, que, com les finestres, poden adoptar el valor 1 o 0, el que permet 2 elevat a 8 signes (la base del codi ASCII). Al nostre país, les autoritats optaren pel telègraf òptic de braços, la combinació de les posicions dels quals permetia un codi. Encara es conserven torres de telègrafs òptics.

En definitiva, dos il·lustrats, amadors de l’educació, la ciència i el progrés, que disposen de carrers a Xàtiva, però no són molt coneguts a la resta d’aquell territori que convertiren en centre de les seues recerques.

Noranta-tres llauradors valencians deportats a les Illes Balears (1879) / 3a i última part

 [Tafaneries valencianes, 25/8/2025, html ací, pdf ací]

Com hem vist en l’entrega anterior, el 16 de gener de 1879, el ministre de Governació va anunciar que la vaga dels colons estava «terminada», però en realitat s’havia intensificat la repressió. Es van detindre més de 20 persones al Grau i moltes altres van ser empresonades a les Torres de Serrans. El 12 de febrer, la corbeta «África» va deportar 76 persones a les Illes Balears.

Malgrat la versió oficial triomfalista, la resistència continuava. La premsa debatia si era un moviment secular o influenciat pel socialisme i la Internacional. A finals de gener, els llogaters es van reunir en una junta per demanar la condonació del 75% dels endarreriments i una rebaixa considerable dels lloguers.

La reunió es va celebrar a casa de José Bau Pastor (diputat provincial i fabricant de naips) al carrer Villena, amb participació d’alcaldes pedanis i el senyor Albors. A finals de gener la tensió va créixer, i el ministre va reconèixer que dos grans propietaris impedien qualsevol acord de mediació. La premsa, fent costat als grans propietaris, s’oposà a qualsevol acord. Sembla que les detencions continuaren i més llogaters foren traslladat a les Torres de Serrans. També s’informà de l’embargament a 76 llauradors.

És possible que l’activitat conciliadora del diputat José Bau en aquest assumpte estiguera darrere d’un fosc incident que esdevingué al febrer de 1879: un enfrontament personal entre Bau i Teodoro Llorente, aleshores director de Las Provincias i també diputat provincial. Las Provincias havia publicat que els llogaters tenien una mena de direcció clandestina, que, segons el mitjà, es reuní en determinats llocs. Potser el diputat de Llíria va entendre que el periòdic estava alineat amb l’ala dura dels propietaris i estava dinamitant els intents d’arribar a un acord. Bau fou condemnat a una multa de 30 pessetes per l’incident amb Llorente, que poc després dedicaria encesos versos als llauradors i a la barraca («casal de humils virtuts y honrats amors»).

A meitat del mes de febrer, la població era conscient que els llauradors empresonats serien deportats per vaixell. L’11 de febrer, una comissió de dones, mares i filles de colons s’entrevistà amb el governador, per sol·licitar-li que ajornara l’embarcament dels detinguts. El governador no accedí i finalment s’informà que setanta-sis llauradors havien sigut deportats, encara que, com es veurà, en serien molts més. Fou una decisió governativa i no l’execució de sentències judicials. De fet, a meitat del mes de febrer, els jutges encara estaven demanant la compareixença dels propietaris perquè prestaren declaració. Encara que no havia acabat la instrucció, el jutjat va obrir causa criminal contra els deportats, que, foragitats a les Balears, naturalment no podien ni tan sols escollir advocat, essent privats del dret a la defensa.

La Lliga de Propietaris (que tant es presentava com a Lliga de Contribuents) publicà un voluminós informe «Sobre la condición legal de la Propiedad agrícola» (la majúscula n’és significativa) i el conflicte entrà en una nova fase, en el qual la vaga ja semblava derrotada. El governador fou cridat a Madrid pel ministre de Governació, probablement pel conflicte que havia sorgit entre Bau i Llorente.

A principis de març del 1879, la premsa informà de la situació dels deportats a l’illa de Menorca: «Los 76 individuos que con motivo de la huelga, de colonos fueron deportados de Valencia y conducidos á las Baleares, han encontrado alojamiento en el poblado llamado Villacárlos, arrabal de Mahón construido por los ingleses á la orilla de la bahía. Todas las mañanas atraviesan en grandes barcazas la bahía de Mahón para ir á trabajar en la Mola los que han aceptado trabajo, que es la gran mayoría de los deportados, ganando un jornal de 8 á 10 rs. [reales], con el que desahogadamente pueden ayudar á su manutencion.»

Els treballs, als qual es refereix el fragment, eren obres en la fortalesa d’Isabel II, coneguda com La Mola, una ocupació que sembla que havia sigut acordada pel governador interí de l’illa i l’autoritat militar. La fortalesa ja es donava per finalitzada, per la qual cosa hem de suposar que els colons valencians es dedicaren a obres complementàries, com ara les que es licitaren el maig per portar pedra tosca des de la pedrera de La Mola fins a la fortalesa.

Al març de 1879 fou nomenat Bartolomé Romero Leal com a nou governador de València. Una comissió de propietaris s’entrevistà amb el nou governador per dir-li que la mobilització «aunque parece dominada no ha sido del todo vencida y se conserva latente».

En l’època del pagament de l’estiu i potser per la por que el conflicte revifara, Las Provincias publicà un article elogiós sobre la saviesa dels colons valencians. I en juliol, potser quan havien comprovat que s’havien produït els pagaments, la Lliga de Propietaris proposà la tornada dels deportats, tal vegada per no mantindre una situació irregular (no n’hi havia sentència condemnatòria) que poguera excitar els ànims dels llauradors.

El governador, Rafael Bethencourt y Mendoza, va transmetre la petició al ministre de Governació, que, segons la premsa, estava disposat a atendre la demanda. El ministre Romero Robledo havia sigut substituït per Francisco Silvela durant un breu període (entre març i juny) i tal vegada això afavorí en ell que contemplara la petició dels propietaris amb bons ulls. També el fet que dos diputats valencians Pascual Dasí, vescomte de Bétera i amb propietats agrícoles, i Ramón Aranaz, també empresari, s’entrevistaren amb el ministre. Las Provincias parlà de «buenas esperanzas». El 31 de juliol, una reial ordre del govern indultà els llauradors, encara que no hi ha constància al butlletí oficial. En realitat no seria pròpiament un indult, perquè no n’hi havia condemna. Tal vegada fou més bé una resolució governativa interna, perquè s’aixecara la mesura de deportació. Això explica també perquè no n’hi ha una llista dels deportats.

El dia 5 d’agost, la Gaceta de Madrid publicà la substitució del governador Rafael Bethencourt per Francisco J. Camuño (que a final d’any seria substituït per José Botella).

Els deportats arribaren a València el 9 d’agost. La premsa informà que havien tornat seixanta-cinc de Maó, on havien quedat cinc més i nou a Palma. En total, per tant, els deportats haurien sigut setanta-nou. En les notícies del 12, però, pràcticament es duplicà la quantitat de llauradors que havien quedat a les illes: «Veintiocho colonos de Valencia de los que fueron desterrados a Mahón no han podido utilizar el beneficio del indulto por hallarse enfermos». En total, per tant, serien noranta-tres els deportats. El fet que un 30% estiguera malalt resulta indicatiu de les condicions que patiren.

Noranta-tres llauradors valencians deportats a les Illes Balears (1879) / 2a part

 [Tafaneries valencianes, 11/08/2025 html ací, pdf ací]

Tal com fou explicat en l’entrega anterior, els llauradors de l’Horta de València pagaven el lloguer dels camps als propietaris el 3 de juliol i 21 de desembre (dies de Sant Tomàs). L’estiu de 1878, molts colons no van pagar a causa d’una sequera persistent que havia arruïnat les collites de l’horta. La situació va generar tensions amb incendis de barraques i magatzems com a mesures de pressió.

Els propietaris es van mobilitzar, demanant al govern més Guàrdia Civil i repressió. La vaga es va repetir al desembre, afectant centenars de propietaris, i el diputat Villarroya la va denunciar al Congrés com una «vaga de la pitjor espècie». Van crear la Lliga dels Contribuents, amenaçant amb no pagar impostos si no s’actuava.

El governador va ordenar detencions massives, qualificant la situació de «confabulació» penal. A principis de gener de 1879, el consell de ministres presidit pel rei Alfons XII va decidir castigar durament els vaguistes i preparar possibles deportacions.

Una setmana després, el dijous 16 de gener, en una altra reunió del govern presidida pel monarca, el ministre de Governació, Francisco Romero Robledo, va dir que la qüestió dels colons de l’Horta de València «puede considerarse como terminada». Naturalment, no era cert. El que hi havia era una intensificació de la repressió. Tres dies després, la premsa de Madrid reproduïa la versió oficial: «La cuestión de la huelga de los colonos de la huerta de Valencia que se resistian á pagar las rentas, se va resolviendo por la energía de la autoridad, que se cree aumentará, si es necesario, hasta dejar terminado el conflicto. Han pagado ya muchos labradores, y los que no irán siendo ejecutados judicalmente». El mateix 16 de gener, la premsa informà de la quantitat de persones detingudes: «En poco tiempo ha capturado el comandante del puesto de guardia civil del Grao de Valencia más de 20 individuos complicados en la huelga de colonos de aquella huerta". "Además hay presos otros muchos que se cree tengan participación en las amenazas dirigidas á los labradores para que no pagaran los arriendos».

Una quantitat indeterminada dels llogaters detinguts fou empresonada a les Torres de Serrans i el governador s’adreçà al govern perquè permetera que el vapor de rodes de l’armada «Piles», que es trobava fent tasques hidrogràfiques, permetera la deportació dels empresonats a un punt que, en principi, no s’identificà. Una setmana després, el governador va intervindre perquè un dels llauradors empresonats havia fugit de les Torres de Serrans. Ell i un altre delinqüent s’havien escapat fent servir un ofici amb la signatura del governador falsificat. Foren capturats pocs després.

Cap al 12 de febrer de 1879, la corbeta «Àfrica» traslladà 76 deportats a les Illes Balears.

Malgrat el triomfalisme de la versió oficial, la resistència dels llogaters hagué de ser nombrosa, el que es pot deduir d’alguns indicis.

En primer lloc, la premsa presentava la resistència no com un conjunt d’accions individuals, sinó com una tendència secular. Segons un periodista de l’Imparcial, el no pagament no estaria provocat per «las predicaciones internacionalistas y socialistas de nuestros días», sinó per un menyspreu secular a la justícia i a la propietat, que es practicaria a Espanya segles abans de «Morelli, Owen, Saint-Simon, Fourier, Karl Mark [sic], Baconine [sic] estuvieran en condiciones de sustentar o aplicar sus teorías». D’altres comentaristes sí que identificaven aquell moviment com una «huelga socialista [...] promovida por propagandistas de la Internacional, que ni siquiera son españoles, sino extranjeros mercenarios». I també: «En lo que al principio, según dijimos, se veía sólo marrullerías de labriego, hoy se teme traslucir la mano del socialismo y la Internacional».

En segon lloc, i de manera significativa, cap a la fi del mes de gener hi hagué una junta i els llogaters acordaren demanar als propietaris la condonació del 75% dels endarreriments i que els reduïren considerablement els lloguers. No tindria sentit aprovar aquesta demanda si els impagaments ja foren residuals.

I en tercer lloc, posava en qüestió l’eficàcia de les mesures judicials i policials el fet que s’intentaren vies de negociació. De les qual es lamenta un altre periodista:

«Hoy se habla de proposiciones de transacción de los propietarios con los huelguistas, presentadas por estos, de reuniones habidas y gestiones hechas al efecto, de cien cosas más que no deben tolerarse... ¡Esto es imposible! Su mera y sola enunciación es un agravio á la magestad de las leyes, á la inviolabilidad del derecho, á la dignidad de la justicia, á los fueros de la moral y al poder público.»

L’anomenada Junta de Llogaters, on acordaren demanar la condonació parcial dels endarreriments i la rebaixa dels lloguers, fou una reunió de llogaters, alcaldes pedanis, el senyor Albors (del Molí de Nou Moles) i el polític valencià, José Bau Pastor, en la casa del qual al carrer Villena, núm. 7, junt al Reial Col·legi d’Escoles Pies, es realitzà la reunió, amb el permís del governador (poc després, començaren a circular rumors sobre la seua substitució).

José Bau Pastor tenia una fàbrica de naips a Llíria. Fou diputat, regidor de València i, fins i tot, regidor honorari. Tenia una orientació moderada en uns temps d’alternances i canvis de la geometria política. En l’època de la vaga, era diputat provincial. Oferí la seua casa per a la reunió dels llogaters i podem sospitar que participà d’alguna manera en aquells intents de mediació que indicava la premsa.

Cap a la fi de gener, la tensió va créixer per l’activitat dels propietaris. El dijous 30 hi hagué una nova reunió del consell de ministres, presidit pel rei. El ministre de Governació, Romero Robledo, informà que l’assumpte havia «tomado un aspecto grave», la qual cosa havia obligat a prendre mesures i donar ordres als delegats en la província. El mateix ministre sembla reconéixer que la inflexibilitat de dos grans propietaris barrava el pas a un acord. La premsa va dir: «Aseguró que aquel estado de cosas, a su entender, estaba mantenido por dos de esos caciques que, ya por el terror ó ya por el oro, se imponen á sus convecinos; pero que las autoridades de aquella localidad les seguían la pista á fin de contrarestar sus criminales propósitos.» [Continuarà]. 

Noranta-tres llauradors valencians deportats a les Illes Balears (1879) / 1a part

 [Tafaneries valencianes, 11/08/2025 html ací, pdf ací]

Sant Tomàs apòstol se celebra dos dies a l’any: el 3 de juliol i el 21 de desembre. Eren dies assenyalats perquè els llauradors que tenien llogat un camp, la majoria barraquers o, com se’ls anomenava en l’època, «colons», pagaren el lloguer als propietaris. Un ritus que Manuel Iranzo Benedito, advocat i polític liberal, va descriure així (1908): Vendrán los de más cerca, los de la huerta, el día de Santo Tomás, con el «presente de las gallinas para el amo; «buenos días, “siñor”» –dirá la arrendataria,– recia, de anchas caderas, prematuramente ajada por la ruda labor, por el cierzo de las alboradas en el carro, á plena intemperie, sobre las hortalizas, camino de la ciudad, á la que van ahora, también, las papelinas de «perretas» pringosas, con tanto trabajo recogidas en el «puesto» [del mercat]. Y mientras el buen «Tófol» saca la apergaminada libreta, de cuatro generaciones, serán los lamentos, las quejas por el endiablado tiempo que nada respetó, ni los melonares, ni las chufas, ¡ah!, y gracias que lo cuentan, porque el «Palmaret», desbordado, se les metió en la barraca por dos veces, las sillas flotaban, y al «bedell» casi le llegaba el agua al cuello...

En juliol de 1878, molts colons no pagaren. Sembla que ja s’havien produït mobilitzacions en els anys anteriors. Però aquell estiu, la causa es trobava en la minva de les collites, perquè el camp havia patit una «pertinaz sequia». Havia sigut bona la collita de blat, però desastroses les de l’horta. Aleshores es penjaren alguns pasquins anònims. L’incendi de dos barraques a Godella i de tres magatzems de palla (un d’ells darrere del Molí de Serra, al Canyamelar, i dos més junt a l’alqueria de Vera), que ben bé podien haver sigut causa de la calor i la sequera, es van entendre com a mesures de pressió dels vaguistes cap als llauradors favorables a pagar. Va córrer l’amenaça que tampoc no es pagaria al desembre, encara que així es perdria l’«aguinaldo» del propietari, un costum establert als contractes. Alguns diputats valencians s’adreçaren al govern, perquè obligara els vaguistes al pagament i garantira l’ordre públic.

Cap a l’agost de 1878, els propietaris es reuniren per a prendre mesures judicials. Al setembre, la premsa informà que alguns llogaters havien sigut portats davant de la justícia valenciana a fi que feren els pagaments. El restabliment dels impostos al consum va fer encara més precària la situació.

En el cas dels pagaments de desembre de 1878 la situació es repetí. Centenars de propietaris es van veure afectats. El diputat Villarroya interpel·là el govern des del seu escó al Congrés en la sessió del 23 de desembre: «Deseo llamar la atención del Gobierno sobre el estado de la provincia de Valencia, donde hay una verdadera huelga, una huelga de la peor especie, la huelga de los colonos, de los labradores, de los arrendatarios. [...] La huelga se ha reproducido porque impunes quedaron los abusos, digo mal, los delitos de lo ocurrido en Junio; y si ahora lo que pasa se deja impune tambien, los propietarios de aquel país no lo serán más que del recibo de la contribución que pagan al Gobierno.»

La premsa afirmà que «seguia la resistencia pasiva de los colonos en no abonar las pagas vencidas á los propietarios de las tierras que cultivan».

El divendres 27 de desembre hi hagué una reunió de propietàries de terres de l’Horta a les sales de la Societat Econòmica del País de València (a la fi del carrer del Mar), amb l’objectiu de prendre mesures per acabar amb la vaga. Els propietaris acordaren dur les accions fins a l’extrem, apel·laren a les autoritats i amenaçaren amb no pagar els impostos i, fins i tot, deixar de pagar els treballadors de les seues empreses: en definitiva, enfrontar la classe treballadora amb ella mateixa.

És ben possible que s’hi prenguera també una mesura més: remetre una exposició raonada al govern, en nom de la Lliga dels Contribuents. Aquest document es va fer públic l’últim dia de l’any i explicava que «los propietarios no han cobrado por su mayor parte las rentas del año 78», malgrat la qual cosa havien satisfet els impostos a l’Estat («del 20 al 21 por 100») i al municipi («del 4 al 5 por 100»). Es demanava en concret: augment de 50 guàrdia civils i major quantitat de vigilants de l’ordre públic, així com que es castigara per la seua tebiesa els guàrdies de camp, que no havien fet res per la defensa de la propietat, així com el màxim rigor de la llei contra els segrestadors (sic) i altres fomentadors de l’estat de l’Horta. Immediatament començà la repressió.

El governador, Mariano Castillo y Jiménez, dona les ordres escaients. La Guàrdia civil practicà detencions de llogaters, si més no d’aquells que s’identificaren com a iniciadors del moviment i potser d’alguns més. L’argument era que no només es tractava d’un incompliment de contracte relacionat amb el codi civil, sinó d’una «confabulació afectada pel codi penal.

El dijous 9 de gener de 1879 es va reunir el consell de ministres, sota la presidència del rei Alfons XII. L’exposició raonada dels propietaris tingué efecte. En la reunió del gabinet, es va tractar la qüestió «de los colonos de la huerta de Valencia, en la que el gobierno tiene fija su atención, resuelto á que sean castigados con todo el rigor de la ley los que han motivado la huelga y que se hallan en poder de la autoridad». Poc després sembla que hi hagué una reunió específica entre el president del govern i el ministre de governació per a tractar l’assumpte. Podem suposar que els plans per a deportar els llauradors que no pagaven estava en marxa. [Continuarà].

La tragèdia del Forn de Patraix (1887)

 [Tafaneries valencianes, 4/8/2025, html ací, pdf ací]

Encara que Pascual Sancho Ros va nàixer a un poble navarrés cap al 1814, es traslladà a viure a Torrent, on treballà de forner. Hi va contraure matrimoni en l’església de l’Assumpció, amb Pascuala Medina, que era del poble, i tingueren no menys de set fills. Els quatre primers (Pascuala, Ramón, María i Tomasa) foren batejats a Torrent. Després, marxaren a Picanya (on fou batejat José) i posteriorment a Patraix (on van nàixer Carmela i Alejandro). En el Padró del 1870, el matrimoni i els tres fills menuts consten a Patraix, al pis superior de l’habitatge de l’antic carrer Jesús número 15, que correspon a l’actual carrer Convent de Jesús, també número 15, on es troba ara el forn de José Compañ. Hem de suposar, per tant, que Pascual hi treballà de forner. En el Padró del 1870 no es troben els quatre fills majors. Potser les filles havien contret matrimoni o havien anat a servir a casa d’algun burgés de la capital, mentre que el fill major, el torrentí Ramón (un dels protagonistes principals d’aquesta història) treballava de forner a Torrent. El 1866, quan tenia 29 anys, Ramón va contraure matrimoni, també en l’Assumpció, amb Mariana Andreu, que tindria uns 20 anys.

Cap al 1883, Mariana i Ramón, amb els seus fills, deixaren Torrent i marxaren a viure a Patraix, on, com hem comentat, hi ha constància que havien viscut els pares i els germans menuts d’ell. En aquella època, la parella tenia sis fills: Amparo, Brígida, Josefa, María, Ramón i Bienvenida, la menor. Es posaren a viure en un dels habitatges que s’havia construït a l’interior de l’Hort de Pontons. Aleshores, el que havia sigut un luxós palauet, ornat amb jardins amb escultures artístiques, estava prou degradat. Era propietat de Jiménez del Río i albergava instal·lacions industrials i uns habitatges. Quan arribaren Marina i Ramón s’hi havien edificat unes cases humils, a tall de colònia. Els torrentins es posaren a viure en el número 16, on instal·laren un forn de pa.

Deixant de banda la Guerra, una nit d’estiu de 1887 es desencadenà el drama més terrible que ha conegut Patraix. Sembla que el diumenge 21 d’agost, cap a les 11 de la nit, Ramon Sancho va encendre el forn que hi havia a la planta baixa, per a preparar la fornada del dilluns 22, i marxà a dormir a l’única cambra del pis superior, junt amb la seua dona i els sis fillets. A la vora del forn s’acumulaven fustes i borumballa, i no molt lluny dormia un xicot, Francisco, de 14 o 15 anys, natural de Sedaví, que havia de portar cura del foc i que faria de mosso de l’establiment. Cap a les 2 de la matinada, el mosso se n’adonà que s’havia desencadenat un terrible incendi en la planta baixa i isquè de la casa atemorit i donant crits. Prompte acudiren veïns i el sereno del barri. El foc agafà força i barrà el pas perquè la família poguera eixir per l’escaleta. A més, l’única finestra estava tancada per unes reixes. Ramón aconseguí trencar-les i llançar per la finestra la xiqueta menor, Bienvenida, de 4 anys i que ja patia cremades. Fou empomada per un veí. Quan intentà socórrer la seua dona i els altres fills, ja era tard. Només aconseguí llançar-se ell per la finestra. Quedà molt mal ferit amb cremades i contusions. La mare, Mariana, i els altres cinc fills moriren per l’incendi: Amparo tenia 14 anys, Brígida 13, Josefa 12, i María i Ramón tenien 5 anyets.

Els bombers empraren aigua de la pròxima séquia de Favara per apagar les flames, que ja s’havien estés a les cases 14 i 15. Informades les autoritats, immediatament es presentaren el governador, els regidors Monfort i Libertad, i el jutge de guàrdia, Miguel Pascual Bonanza, que realitzà les actuacions escaients. Ramon Sancho, al qual li fou administrada la unció dels malalts, i la seua filleta Bienvenida foren traslladats a l’Hospital, mentre que els sis cadàvers es portaren al cementeri. Les cases continuaren fumejant durant temps, el que determinà que el mateix tinent d’alcalde, Prosper, es presentara a Patraix amb una altra bridada de bombers. Els forners de la ciutat obriren una subscripció a fi d’arreplegar diners per a l’infortunat company. La xiqueta Bienvenida millorà prompte, però no el forner Ramón, que, en saber que havia perdut la dona i cinc fillets, patí un episodi de bogeria.

Al setembre d’aquell any, el periodista Luis Gil Sumbiela, un home molt preocupat per la infància, pogué comentar-li a la reina Isabel II (regenta del futur Alfons XIII), la situació de la xiqueta Bienvenida Sancho Andreu. La reina va consultar el governador de València, Polanco, per saber si era més convenient concedir-li una donació o ingressar-la en un col·legi i cobrir les despeses. Aleshores aparegué en escena, el cardenal Antolín Monescillo y Viso, aleshores arquebisbe de València, que s’oferí a afillar-se la xiqueta i cobrir les despeses del seu col·legi. El 16 de març del 1888, quan pare i filla anaren al palau arquebisbal perquè l’arquebisbe coneguera la xiqueta, Bienvenida, suposant que l’abandonarien allà, començà a plorar. Decidiren que marxara a Torrent, fora cuidada per una de les ties (Pascuala, María o Tomasa) i que, quan anara a l’escola, l’arquebisbe pagaria els costos. El pare, Ramón Sancho, amb els diners que la reina regent havia fet remetre, pogué llogar un forn de Patraix, probablement aquell en el qual havia treballat son pare i que encara es conserva al carrer Convent de Jesús (el de Compañ), comprar-se un carro, un cavall i una bona quantitat de farina. Després de Ramón, el forn passà a familiars de Torrent, perquè, en l’Anuari comercial del 1914, l’establiment apareix amb dos propietaris Pascual i Miguel Andreu, probablement relacionats amb uns altres Andreu que, el mateix any, fundaren una xocolateria a Torrent, encara famosa pels seus bollets.

Orgull de pública

 Opinió, 2/7/2025, html ací, pdf ací

Només en quotes de batxillerat (que té dos cursos), els progenitors que porten les seues filles i els seus fills a centres de titularitat privada a la nostra Comunitat paguen uns 40 milions d’euros en conjunt. Com que a les proves d’accés s’han presentat vora 6.300 estudiants de centres privats, les quotes hauran suposat més de 3.200 euros per alumne. I això sense comptar altres despeses (uniformes, extraescolars, etc.).

Potser els progenitors realitzen contents la despesa, com una inversió per a garantir a les seues filles i fills un millor accés als estudis superiors. Doncs les dades mostren que aquesta expectativa d’inversió no té cap fonament.

Segons les dades fetes públiques per la Conselleria d’Educació i arreplegades en una taula per Levante-EMV el dia 23, amb els resultats de més de 450 centres, no arriba a un punt percentual la diferència entre la proporció d’alumnat de centres de titularitat privada i la proporció d’alumnat de centres de titularitat pública que ha assolit en aquesta convocatòria l’apte, la qual cosa els permetrà accedir als estudis superiors. Només una diferència de 0,9 % d’avantatge, amb xifres que estan en els dos grups al voltant del 95-96% d’accés. Pràcticament res.

Però ja posats, quan repassem els resultats de la prova, tampoc sembla que el fet de pagar religiosament les quotes (o quotes als religiosos, tant se val), servisca de molt: 6,41 de mitjana de l’examen en la privada; 6,38 en la pública: 3 centèsimes. La cosa els ix als progenitors que paguen les quotes als centres privats a més de 10 milions d’euros la centèsima!

Clar que els progenitors poden pensar que el truc no està en la nota que puguen traure les seues filles o els seus fills en la prova, sinó en el fet que tinguen «unflada» la nota de l’expedient, que després es combina amb l’altra. Doncs, tampoc. Encara que, com és sabut, alguns centres privats afavoreixen la repetició d’exàmens per pujar nota o fan servir altres trucs, les dades són tossudes: mitjana d’expedient a la privada: 7,85; mitjana d’expedient a la pública: 7,74, val a dir, una diferència de 0,11 punts: un 1,1% del total! De nou, pràcticament res.

Fins i tot si fem subtils proves estadístiques, com l’anomenada Xi quadrat, el resultat és el mateix: no hi ha diferència significativa de rendiment segons la titularitat dels centres.

En resum, els centres de titularitat pública, sense disposar dels mètodes de selecció que tenen els centres privats per a garantir un alumnat d’una classe socioeconòmic superior, estan al mateix nivell de rendiment pel que fa a les proves d’accés als estudis superiors. Orgull de pública.

L’oferta nadalenca de les monges del Peu de la Creu

Tafaneries valencianes, núm. 120, 23/06/2025, html ací, pdf ací

El Convent del Peu de la Creu

A l’Arxiu Històric de la Noblesa (AHN) de Toledo es conserva un document singular: l’oferta nadalenca de les monges del Peu de la Creu de València a la comtessa d’Almodóvar.

El convent de la Mare de Déu dels Dolors al Peu de la Creu fou fundat en 1597 per Cristóbal Sánchez de Borja, membre de la important família dels ducs de Gandia, que també va obrir altres cenobis a Catalunya (Vila-rodona, Marçà, Santpedor, Empúries, etc.), on morí. Primer fou monjo dominic, però després ingressà en l’Orde dels Servents de Maria (servites). El convent donà nom a un carrer, anomenat antigament de la Bota Grossa i després l’Ample del Peu de la Creu. A la part de darrere hi hagué el carrer del Torn del Peu de la Creu, també anomenat de les Monges Servites, ara dedicat a l’editor Manuel Aguilar. L’església, a la banda del carrer Maldonado, era coneguda perquè s’hi donava culte a Sant Pelegrí.

L’oferta de les monges servites

El comtat d’Almodóvar va sorgir d’una fundació testamentària de Francisco Almodóvar, datada el juny de 1583, i assolí la categoria de comtat en temps de Carles IV. El primer comte d’Almodóvar, en 1791, fou Rafael Ortiz de Almodóvar y Pascual de Ibarra. En 1844, la comtessa era Pascuala Valeriola y Ortiz de Almodóvar, casada amb el militar i polític liberal Ildefonso Díez de Rivera y Valeriola. Fou a aquesta dama a la qual s’adreçaren les monges del Peu de la Creu per a fer-li l’oferta de productes per al nadal. En un document signat per «Sor Manuela de la Cruz» hi ha la següent relació de confitures i dolços nadalencs: «Cabello de ángel, Ciruelas, Cascabelicos, Pera, Tomate, Acerolas, Melocotones, Sandía, Naranjas, Lima imperial, Bresquillas, Limoncitos, Melarrasa o almíbar a 4 reales, Casca de batata a 4 reales 12 dineros, Casca de poncil a 4 reales, Dulce seco a 4 reales 12 dineros». Com explica el mateix Arxiu, els «cascabelicos» eren unes prunes, xicotetes, de la varietat syriaca, i de les quals es poden fer passes. D’altra banda, la llima imperial sembla que és un híbrid de llima i pomelo. El que la monja diu «melarrasa», de la qual no hi hem trobat més notícies, tal vegada siga un precedent de la «malarrabia» cubana, que és un dolç que es fa amb moniatos i canella. També tenim la casca tradicional, una elaborada amb moniato (en la carta es dubta entre escriure «batata» o «patata») i una altra amb «poncil», que també s’anomena «poncem», «poncir» o «naronja», i que és un fruit semblant a la llima, de corfa molt grossa i aromàtica, que serveix per a confitar en almívar.

Aquests productes no només eren per al consum de la família dels comtes, sinó també per a regalar com a estrenes nadalenques. També l’Arxiu de la Noblesa conserva un altre document, que se suposa de desembre de 1842, en el qual probablement la comtessa dicta a algun secretari el llistat de les estrenes per a repartir. Podem suposar que el document estava adreçat a allò que s’havien de donar a València, on també tenien casa aquests nobles, i que la comtessa es trobava a una localitat distinta, potser a Ontinyent, on disposava d’un palau (a hores d’ara, el Palau de la Vila, a la plaça de Sant Roc), a Múrcia, on també hi ha un palau dels Almodóvar, o en altra localitat.

Repartiment d’estrenes

En primer lloc, sorprén la gran generositat amb Lorenzo Muriel López de Villanueva, qui fou «Contador titular de los Caudales de Propios Rentas y Arvitrios (sic) de la Muy Noble, Magnífica, Fiel y Leal Ciudad de Valencia», val a dir, el responsable dels impostos municipals, al qual els comtes d’Almodóvar regalen «una bandeja con 12 tarros, de a 2 libras cada uno de dulce, de este modo: 3 tarros [de] limoncitos, 3 de guinda, 3 de melocotón y 3 de moscatel; 2 pavos y 1 arroba de garbanzos de los mejores que hallen». Sembla que la família dels comtes volia estar a bones amb els recaptadors d’impostos.

Després, per a un advocat també hi ha estrenes generoses: «Al Abogado D. Juan Antonio Pérez, los tarros, lo mismo que digo arriba, en una bandeja; 2 pavos y una arroba de cacao, si lo hay, de Soconusco, y si no, del más superior que haya, y limpio; una arroba de azúcar florete superior y una libra de canela de la mejor.» El cacau de Soconusco es produïa a l’actual estat de Chiapas (Mèxic) i tenia a veure amb el consum de xocolata per les classes superiors.

També hi ha el detall d’estrenes de menor importància per a serfs i persones ocupades pels comtes: «A Manuel el sangrador, un pavo; a Salvador el aguador, además de la gallina, se le darán 20 reales de vellón; a la tía Miguela de Burjasot, una gallina y un duro; a los que están en el huerto, una gallina; al lacayo, una gallina y una casca grande». A continuació, fins i tot es detalla el que ha de rebre el secretari que pren nota: «Ustedes tres y el ama, una casca grande a cada uno y un duro cada uno, que son: usted, Vicenta, Antonio y el ama. A Vicenta la lavandera, si vive, le darán una casca grande y sino tiene gallinas le darán una y, si tiene suyas, no más la casca; a Mariano el peluquero, otra gallina». També el document preveu una estrena «a los locos, 8 reales», val a dir, un donatiu de diners a la gàbia dels folls de l’Hospital.

El ducat d’Almodóvar perviu, encara que fa uns anys la família del duc fou sacsejada per un crim masclista comés pel seu germà. El succeït esdevingué a la mateixa urbanització de luxe on foren assassinats els marquesos d’Urquijo. D’altra banda, el convent del Peu de la Creu a València fou enderrocat el 1941, i fou traslladat a una nova fundació conventual a Mislata, al seu carrer Major, 38.

Quatre persones assassinades a la plaça de les Mosques (II)

 Tafaneries valencianes, 5 de maig de 2025, html ací, pdf ací.

La societat valenciana quedà trasbalsada pel quadruple assassinat que es va produir el dia de Sant Jaume a la plaça de les Mosques. S’hi van trobar els cossos, cosits a ganivetades, de dues jovenetes anomenades Francisca, la casera del palau, María, i el vell propietari Gregorio. El comissari Ramón Montalt, que estigué present quan es trobaren els cosos, començà immediatament la recerca d’uns crims que no semblaven provocats pel robatori. Montalt fou un comissari exemplar, que cinc anys després, com a reconeixement dels seus mèrits, fou promogut a cap o inspector de la Vigilància Pública. De la instrucció del sumari s’encarregà el jutge de primera instància, Antonio Martínez Gil.

El registre del Cementeri General diu que el 8 d’agost fou inhumat Gregorio Mayans a la secció primera dreta (número 0719, tramada 4a). Potser l’acte s’endarrerí per practicar diligències judicials o esperar l’arribada de familiars. No hi ha constància del soterrament de les dones en nínxol o tomba pròpia a la ciutat València. Probablement acabaren en la fossa comuna, com era habitual en l’època, o foren soterrades a l’Horta Nord, d’on procedien les famílies.

Poc a poc, les recerques del comissari Ramón Montalt esbrinaren qui havia sigut el culpable del terrible quàdruple homicidi. L’autoritat judicial dictà edictes i pregons. Un més després dels fets, el 20 d’agost, la premsa informà que el comissari tenia identificat el criminal, encara que faltava arreplegar proves i, sobretot, detindre’l. Com que les recerques s’adreçaren al poble de Vallada, i bona part del veïnat va comparéixer per a prestar declaració voluntàriament.

Finalment, el dimarts 23 d’octubre de 1852, quasi tres mesos després dels assassinats, abans del migdia foren detinguts l’escrivent Juan Díaz y Castro i la seua muller Luisa Ladvenant y Rosell, en una alqueria de La Cadena, al camí del Cabanyal. També fou detingut un altre individu. La detenció la practicaren Montalt, l’agent de policia Guillermo Lapaz García i dos vigilants més. En tenim poques referències. La dona, Luisa (que realment fou batejada com María Carmen Luisa Tadea Estefanía Vicente) havia nascut a València el 1797, i tenia 55 anys. Podem suposar una edat semblant en Juan Díaz y Castro, l’escrivent. Hem de recordar que, en l’època, un escrivent era tant un secretari com un administrador.

Encara foren detingudes posteriorment més persones. La relació es completà amb Francisco Díaz y Castro, que hem de suposar germà de l’escrivent, Eduardo Díaz y Ladvenant, que seria fill de José Díaz i Luisa Ladvenant, i dos homes més: Ignacio Romero y Pusa i Federico Martínez.

El 17 d’octubre de l’any següent, 1853 i després de la instrucció que havia realitzat el jutjat del Mar, s’assenyalà l’obertura del judici en la sala primera de l’audiència territorial, que aleshores ocupava la seu de les antigues Corts i de l’actual palau de la Generalitat. Contra el principal acusat, l’escrivent José Díaz, s’havia plantejat la pena de cadena perpètua. Aquest demanà poder assistir al judici i el tribunal accedí. Eren dies d’intenses pluges a València.

Tinalment, el jutge dictà cadena perpètua per a l’escrivent Juan Díaz y Castro, que hauria sigut l’assassí de les quatre persones. Suposem que fou l’administrador de Gregorio Mayans, perquè va poder accedir al palau en diumenge. Tal vegada, per alguna raó, matà el vell i el seu crim fou descobert paulatinament per les dones, per la qual cosa decidí acabar amb la vida de la casera i la de les dues jovenetes, que aquell dia, l’últim de les seues vida, anaren fatalment de visita a veure la cosina. A més de la cadena perpètua, el múltiple homicida fou condemnat a interdicció civil (privació de drets), inhabilitació perpètua absoluta i subjecció a la vigilància de l’autoritat durant la seua vida, cas que l’autoritat política li atorgara l’indult (el que no consta que succeïra). També el jutge determinà que havia de pagar 20.000 reals, 5.000 als hereus de cadascuna de les seues víctimes.

A més de la cadena perpètua a Juan Díaz y Castro, foren condemnats a cinc anys i cinc mesos de prisió menor la dona de l’escrivent, Luisa Ladvenant, i Ignacio Romero. Tal vegada se’ls imposà la condena per donar-li al quàdruple assassí alguna col·laboració o per amargar-lo durant mesos. Els tres condemnats, José Díaz, Luis Ladvenant i Ignacio Romero, foren condemnats també a pagar cadascú d’ells una tercera part de les costes judicials.

Altres dos detinguts, Francisco Díaz i Federico Martínez, foren «absueltos de la instancia», que vol dir que no hi havia proves suficients per condemnar-los, mentre que el fill de Juan Díaz i Luisa Ladvenant, es declarà innocent i es determina la seua posada en llibertat.

Un any després del quàdruple assassinat, el dimarts 26 de juliol de 1853, se celebrà un funeral per les víctimes en l’església de Sant Esteve, la més pròxima a la plaça de les Mosques.

El palau de la plaça de les Mosques número 4 passà a propietat del comte de Florida. Encara hi hagué un delicte més, però de dimensió molt menor. En 1880, una criada del palau, que vivia al carrer Ripalda, número 21, furtà un parell d’arracades d’or, un altre d’argent i algunes joies. La dona fou detinguda. Pocs anys després, la tradicional plaça de les Mosques passà a anomenar-se plaça de Mossén Milá.

 

Quatre persones assassinades a la plaça de les Mosques (I)

 Tafaneries valencianes, núm. 118,  28 d'abril de 2025, html ací; pdf ací.

 La plaça de Mossén Mila, antigament anomenada de les Mosques, perquè s’hi trobaven algunes carnisseries, és una placeta ombrívola, al cor de la ciutat de València. El calorós estiu de 1852 patí la seua hora més fosca, quan s’hi perpetraren quatre assassinats. Podem reconstruir alguns fragments d’aquesta tràgica història de «true crimes» per posar, com diu Carles Porta, llum a la foscor.

A la fi de juliol de 1852 s’esperaven dies de ponentà i la premsa comentava que, després de passar pels banys a la platja, una part de la ciutadania fugiria a la muntanya. El dia 25 del mes, la celebració de Sant Jaume, caigué en diumenge. Per tant, podem imaginar un dia estiuenc, en el qual molts habitants de la ciutat de València aprofitarien el descans setmanal per acostar-se a la mar, passejar pels carrers buscant l’ombra o visitar persones conegudes. Precisament així van fer dues jovenetes, les dues anomenades Francisca.  Eren Francisca Vicent Riera, de vint anys, i Francisca Vargas Muñoz, de quinze. Llevat del pare d’aquesta, que era murcià, la resta de progenitors de les jovenetes foren batejats a l’Horta Nord (Burjassot, Carpesa i Godella). Elles, però, ja van rebre el primer sagrament a la ciutat: la de vint anys a Sant Miquel, enllà de la Porta de Quart, i la de quinze a la Santa Creu, val a dir, al barri del Carme. Això fa pensar en famílies que, com fou molt habitual en aquella època, deixaren l’horta per anar a treballar a la ciutat. Doncs bé, comencem el relat amb Francisca Vicent i Francisca Vargas que, poc abans del migdia, passegen per la ciutat per anar a veure una cosina de la més jove. Aquesta tercera dona era María Muñoz Soriano, que aleshores tenia trenta-tres anys.

Maria Muñoz havia sigut batejada a Godella, com també els seus pares reberen el sagrament a l’Horta Nord (Burjassot i Godella). Per tant, no costa molt suposar que, com la cosina i la seua amiga, també va traslladar-se a València. Probablement havia passat mitja vida a la capital, «servint», com es deia a l’època. Quan les dues jovenetes visitaren Maria, aquesta era la casera, val a dir, la criada major, del senyor Gregorio Mayans Vives de Cañamás, i lògicament habitava al palau del senyor, que estava a la plaça de les Mosques (ara, de mossén Milà), número 4. Cal dir que, en aquella època, València estava organitzada en quatre quartells: Serrans, Mercat, Sant Vicent i Mar, tot just on estava la plaça o placeta de les Mosques. La plaça era un lloc tranquil, com ho demostra el fet que hi vivien molts eclesiàstics (en l’època: Pedro Aris, Faustino Benito i Matias Sanz, canonges de la Seu, visqueren als números 6, 7 i 9, i Francisco Valero, notari de la cúria, al 2).

Gregorio Mayans era un home major, que tenia setanta-tres anys. Ell procedia d’Oliva, igual que el seu avi, el famós il·lustrat valencià Gregorio Mayans y Siscar, un erudit, historiador i lingüística que també va fer l’edició de les obres completes de Lluís Vives. El senyor Gregorio Mayans habitava al seu palau de la plaça de les Mosques, que ja apareix en el plànol de Tosca de principis del segle XVIII.

Gregorio Mayans y Vives de Cañamás no tenia família i hem de suposar que administrava les seues rendes, que hauria heretat tant del seu pare, Manuel Mayans y Pascual, com, sobretot, de la seua mare, Josefa Teresa Vives de Cañamás, una noble, la família de la qual tenia casa pairal a Benifairo de les Valls, que encara perviu (encara que en estat lamentable), i que, a més, després de la mort del seu home (que fou assassinat), es va encarregar de vendre la rica biblioteca que havia acumulat el seu sogre, l’il·lustrat valencià.

Manuel i Josefa tingueren quatre fills (Gregorio, Margarita, Bernarda i Juan Antonio). Gregorio era el major i tindria uns catorze anys quan mataren violentament el seu pare. Uns cinquanta anys després, podem suposar-li una vellesa plàcida al palau de la plaça de les Mosques, atés per María Muñoz i amb altres empleats seus, secretaris o comptables, no es trobarien a la casa en aquell diumenge en el qual el destí de tots els presents donà un gir imprevist i tràgic.

Aquell dia de Sant Jaume de l’any 1852 per la nit, quan el vigilant del barri 2n del districte del Mar, Manuel Balomar, va fer la ronda i passà pel palau, es trobà la portalada oberta, el que no era normal, i dos homes dins del pati de la mansió, que tocaven a la porta de l’habitatge. Podem suposar un pati com els tradicionals dels palaus de planta gòtica, amb un pou, una escala als pisos superiors, un lloc per a deixar els carruatges i una o més portes per a accedir a la zona habitada.

Un dels dos homes, el jove Rafael Vargas Muñoz, de catorze anys, li explicà al vigilant nocturn que havien anat a buscar a la seua germana, Francisca Vargas (la joveneta de 15 anys), que amb una amiga, Francisca, havien marxat de casa per a visitar a una cosina seua, al palau de Gregorio Mayans, però que no havien tornat a casa, per la qual cosa, preocupats, havien marxat a buscar-les.

El vigilant nocturn marxà ràpid a comunicar els fets al comissari inspector, Ramón Montalt, que vivia al carrer del Pont dels Ànecs, 4 (al barri dels pescadors, que correpondria a la vorera de llevant de l’actual plaça de l’Ajuntament, on es troba ara el palau de Correus). Montalt va intuir que alguna cosa greu s’havia produït i informà dels fets al jutge de primera instància del quartell del Mar, José del Soto, el qual precisament vivia al carrer del Mar, número 41. Aleshores el jutge, el comissari, el vigilant nocturn, dues brigades de serenos i alguns vigilants més es dirigiren al palau de la plaça de les Mosques, on arribaren passades les onze de la nit.

Després que cridaren inútilment, el jutge ordenà que portaren una escala de mà. Els agents accediren pel balcó i obriren la porta a la comitiva. Al pis principal no trobaren res significatiu. Però, en pujar al segon pis per l’escaleta interior, se n’adonaren que hi havia un rastre de sang que portava a una cambra superior, tancada amb clau. El jutge ordenà trencar el pany i, quan finalment obriren la porta, pogueren veure amb l’escassa llum dels fanals que portaven quatre cadàvers cosits a ganivetades: les dues jovenetes anomenades Francisca, la casera María i el vell propietari Gregorio. L’escena presentava una violència extrema: el cos que menys ferides havia patit no menys de deu punyalades. Se suposà que els crims s’havien produït entre les dos i les set de la vesprada.

La premsa donà notícia del succeït i la societat valenciana quedà commoguda: no hi havia memòria d’un quadruple crim a València, i menys a la tranquil·la plaça de les Mosques (continuarà).

De creïlles

 [Tafaneries, 117, 24/03/2025, html ací, pdf ací]

Per què a valencià diem «creïlles» i no «patates», encara que també es pot escoltar «pataca» a comarques castellonenques? La raó és que als camps valencians, abans de l’arribada de les creïlles «americanes», ja s’arreplegaven uns tubèrculs semblants, les anomenades ara «tòfones del desert», que es troben a les arrels d’uns plantes del gènere «terfezia» i de la família «terfeziaceae», que creixen de manera endèmica a les zones àrides i semiàrides de la Mediterrània meridional i l’Orient Mitjà. Les «tòfones del desert», com també es diuen, es crien al sud d’un imaginari paral·lel que passa per les terres valencianes. Per la semblança amb els tubèrculs ja coneguts, a terres valencianes anomenaren «creïlles» (o també «creadilla», «creaïlla», «criaïlla», «queradilla» i altres formes) a l’aliment que arribà d’Amèrica. Coromines suposà que la paraula «creïlla» fou un manlleu del castellà «criadilla» («de planta», «de mata», per distingir-les dels testicles dels animals, designats amb la mateixa paraula), que també adoptà la forma «turma» i a les Illes Canàries «papa cría».

Val a dir, abans de Colom o Hernan Cortés, que fou qui primer parlà de «patata yuca» en les seues epístoles, el valencians ja menjaven «creïlles». Així s’explica que el Mestre Robert de Nola (1520), que fou cuiner del rei Ferran de Nàpols (fill il·legítim d’Alfons el Magnànim), incloguera en el seu llibre de receptes de cuina, l’anomenat «Libre de doctrina per a ben seruir, de tallar y del art de coch», un capítol sobre «De capirotades de toferes» (val a dir, de tòfones o creïlles), que el traductor castellà (1525) traslladà com: «Capirotadas de toferas o criadas de tierra o turmas». És a dir, les creïlles precolombines s’anomenaren «toferes» (tòfones), d’on es conservà el català «trumfes» (Andorra, nord de Lleida), però que ací fou «creïlles».

D’altra banda, la creïlla americana hagué d’introduir-se al camp valencià prou de temps després d’aquell receptari. L’il·lustrat saforenc Gregori Maians, per exemple, proposava el seu conreu en el llibre «Orígenes de la lengua española» (1737): «[La patata] después que en Málaga ha provado tan bien; i me persuado que en mi patria Oliva provaría mejor, siendo tan excelentes sus cañas dulces». El 1800 hi hagué escassetat en el conreu de civada, l’exércit hagué de donar faves als cavalls, el que no semblava recomanable, per la qual cosa el rei proposà que hi haguera més conreu de creïlles, i el capità general de València, Nicolás de Arredondo, li ho va comunicar a la Societat d’Amics del País de València, perquè hi afavoriren el conreu «de este fruto». La Societat convocà un premi al llaurador que més creïlles collira, i la documentació conservada acredita que el 1804 s’hi presentà José Cutanda d’Ares dels Oms. Poc després, la Societat creà una comissió per a estudiar les varietats de «criadillas» o «patatas americanas», que elevà alguns informes (1835, 1836). Els llauradors que les havien plantat, com Luis Corset de l’Horta de Russafa, n’estaven satisfets. Fins i tot el rector de la Universitat de València ordenà que es feren proves al Jardí Botànic.

L’èxit del conreu de les «patatas americanas» fou tan considerable que l’abril de 1917, una comissió dels alcaldes de Torrent, Llíria, Sagunt, Sueca i València convocà una reunió a l’Ateneu Mercantil per a organitzar la seua exportació.

En definitiva, en parlar de «creïlles», el poble valencià va fer igual que l’alemany, que agafà una paraula anterior per a anomenar el producte arribat d’Amèrica. Així, segons el diccionari dels Germans Grimm, l’alemany «Kartoffel» deriva de l’italià «tartofolo», que vol dir precisament «tofera» o tòfona xicoteta (com «creïlla»!). I des de l’alemany passà al danés, al romanés (kartofi), al búlgar (karloff), al ucraïnés (kartoplya) o al rus (kartoshka). Per cert, a Alemanya encara es manté el costum de deixar damunt de la tomba de Frederic II de Prússia, el Gran, que es troba al jardinet del palau de Sanssouci (a Postdam), unes creïlles en record de la seua promoció del conreu de la creïlla a terres prussianes a meitat del segle XVIII (poc després de la recomanació de Maians, que mantingué correspondència amb erudits alemanys), conreu que salvà de la fam la població camperola prussiana (seria el nostre Maians l’inspirador d’aquella mesura reial?). És clar que altres llengües adaptaren el mot «batata» dels taïnos del Carib. El francés en fa «pomme de terre», literalment «poma de terra», el que és una adaptació del llatí «malum terrae», que designava els tubèrculs comestibles (el mateix que fa el basc: «lursagar»). Encara que al Canadà o Bèlgica també en diuen «patate».

Tanque l’article amb un curiós enigma. La professora universitària Irma Fuentes, de Mèxic, em comentà que als mercats on ella compra a la capital, el districte federal, anomenen «patatas valencianas» a les creïlles xicotetes, que serveixen de guarniment als plats. No trobe més explicació a aquest ús que el fet que, en un passat remot, alguna persona coneixedora de la diferència entre les antigues «creïlles» valencianes, de mida més reduïda que les procedents d’Amèrica, difonguera aquesta denominació a terres mexicanes, un ús lingüístic que, cas de confirmar-se la hipòtesi, seria pràcticament un fòssil centenari. No hem mantingut a terres valencianes el conreu de les tòfones del desert, però la paraula potser ha perviscut en mercats llunyans...

«Choosing», llengua i beneficis

Opinió, 14 març 2025 html ací

Per què calia fer una consulta sobre la llengua base i quin ha sigut el resultat? Intentaré respondre breument a les dues qüestions. En primer lloc, cal imaginar una immensa quantitat de diners: els beneficis de l’ensenyament privat a Espanya: 755 milions d’euros (directes i declarats, segons les últimes dades de l’INE del curs 2019/20), val a dir, dos milions d’euros al dia! Aquest gran negoci (amb més beneficis que Mercadona i amb una fiscalitat ínfima) explica per què a les llars espanyoles l’ensenyament els costa 1,4 vegades més que a les alemanyes, 2,6 vegades més que a les franceses i 4,1 vegades més que a les llars de la modèlica Finlàndia. Des de les polítiques neoliberals de Thatcher i Bush Jr. és conegut que el negoci de l’ensenyament s’incrementa amb les polítiques educatives del «choosing», el que ací es diu «llibertat educativa», la qual cosa exigeix com a condició el districte escolar únic o els rànquings, entre altres coses.

Ja està demostrat que la política escolar del «choosing» augmenta les desigualtats socials i educatives, però res no els importa a aquells que tenen muntat el negoci i als seus polítics servicials. Hi ha prou en llegir les anàlisis de Geoff Whitty per al cas britànic o de Diane Ravitz per a l’estatunidenc per a veure els efectes nocius. A casa nostra i des del canvi de segle, les quotes pagades a l’ensenyament no universitari han crescut un 2,66% anual i ara estaran, com a mitjana, en uns 1.556 euros per estudiant i curs. Per la seua banda, les de l’ensenyament universitari s’han incrementat a raó d’un 2,81% anual i ara seran d’uns 5.687 euros de mitjana. Però parlem només de les quotes i no d’altres despeses, com ara, uniformes, extraescolars, etc.

Per a mantindre la demanda de l’escola privada i concertada i els seus beneficis, no res millor que embolicar la troca a l’escola pública i desacreditar-la. I la política del «choosing» porta trenta anys palesant la seua eficàcia per a aquest objectiu. Per què alterar els plans lingüístics dels centres educatius quan no hi havia cap problema? Fonts de la Conselleria han adduït que ha hagut 6 denúncies individuals en contra del model lingüístic vigent. Tot tenint en compte que hi ha més de 720.000 alumnes, no sembla un motiu significatiu. Però ara, amb la consulta, s’obligarà a milers de xiquets i xiquetes a tindre una llengua base diferent de la triada per les famílies. És el cas, per exemple, dels 3.927 alumnes de municipis de la zona castellanoparlant que han triat valencià i no tenen cap garantia que es respecte la seua opció perquè la norma no obliga a la Conselleria a establir com a llengua base el valencià a la zona castellanoparlant.

Pel que fa a la nostra llengua, la consulta ha aportat ben poca cosa que no fora ja coneguda per les enquestes sociolingüístiques (per cert, enguany caldria fer-ne una, perquè la sèrie començà el 1995 i es realitzen enquestes generals cada cinc anys, encara que no sembla que la Conselleria ho tinga previst). Hi ha una divisió social i lingüística clara entre el que passa a Castelló i València i el que esdevé al sud d’Alacant. A Castelló i València (on més d’un 29% dels vots dels municipis de la zona castellana han demanat valencià), la nostra llengua és l’opció de les classes populars, que s’han mobilitzat per a la consulta (fent “subpolítica” que deia Ulrich Beck), i el castellà es relaciona amb les classes superiors (des de fa cinc segles!). Tot considerant que l’escola privada i concertada és la preferida per les classes superiors, tot això explica, per exemple, una gran correlació entre el percentatge d’escola pública i el de vots a favor del valencià en els municipis de la província de València (R=0,62).

La situació al Sud, però, és diferent. Ja vaig explicar ací (25/5/2024), que hi tenim una gran bossa de pobresa i desigualtat, que opta pel castellà. Els informes de Fedea previs a la pandèmia mostren que entre els 10 municipis espanyols amb més de 50.000 habitants, amb menor renda personal, es trobaven Elda, Torrevella i Oriola; és el cas també de pobles amb menys habitants, com ara Rojales, San Fulgencio, Cox i San Miguel de Salinas. Elda també es troba entre els grans municipis amb major desigualtat, i el mateix passa amb les localitats esmentades, San Miguel de Salinas, Cox o Asp.

Sobre aquest camp adobat de pobresa i desigualtat, Vox i PP arreplegaren el 56,3% dels vots en les últimes autonòmiques (en el conjunt, el 48,9%). És a aquest electorat al que s’adreça la mesura populista de, amb l’excusa del «choosing», afavorir exempcions, exoneracions, exàmens en castellà o acreditacions oficials sense haver de dir ni pruna en valencià. És clar que aquesta política lingüística va en contra de la promoció del valencià, a la qual estan obligats els poders públics, i dels criteris pedagògics que justifiquen el plurilingüisme. Només una dada de l’INE: un 22,2% de la població adulta diu que coneix 2 o més llengües estrangeres, percentatge que és superat precisament a les Comunitats Autònomes amb llengua pròpia i que no és superat per cap de les Comunitats monolingües. A més a més, la castellanització nodreix una perillosa escissió social, difícil de recosir.

Però ni la promoció del valencià ni la del plurilingüisme semblen objectius dels responsables de l’educació valenciana. De fet, la nova normativa disminuirà en molts casos la presència de l’anglés, per no parlar de la quasi inexistent segona llengua estrangera (la mitjana de segones llengües estrangera en Secundària en la UE és d’1,6; a Finlàndia, 2,2; a Espanya 1,4, és a dir, està per baix de la mitjana).

Del que estem parlant, per tant, no és de «llibertat educativa», ni de models lingüístics, sinó d’una altra cosa. Recordeu sols que l’ensenyament privat i concertat guanya més de dos milions d’euros al dia.