Opinió, 3/10/2025, html ací, pdf ací
De la mateixa manera que Teresa Domínguez, magnífica periodista de successos de Levante-EMV, evita parlar de «prostitutes» i en diu «dones prostituïdes», no hauria d’emprar-se la paraula «immigrant» sinó, en tot cas, «persona que ha migrat» i, naturalment, cal no confondre aquesta denominació amb la d’«estranger».
«Estranger» és una condició administrativa o jurídica, d’índole variable. En definitiva: «nacional» és aquella persona que pot disposar del passaport; estranger, qui no n’hi pot tenir. La condició es pot adquirir per naixement, però també per altres vies (com ara, matrimoni, descendència, el fet d’esdevenir esportista d’elit o, fins fa poc, l’adquisició de propietats immobiliàries). També es pot perdre. Cal recordar que la dictadura «estrangeritzà» molts defensors de l’ordre constitucional legítim. Fins i tot, sembla que produir apàtrides és un tret definitori de totes les dictadures.
D’altra banda, la persona que migra (si emigra o immigra és una perspectiva contingent, com Ángel López explicà ací diumenge passat) ho fa per una necessitat del tipus que siga (econòmica, política, etc.), però sempre amb una urgència que aporta precarietat a la seua biografia. Però, ni tots els estrangers són persones migrades, ni totes aquestes són estrangeres. Hi ha persones que migren i arriben a casa nostra sense que siguen estrangeres (perquè, per exemple, han assolit la nacionalitat per descendència) i persones estrangeres que no estan entre nosaltres per migració, per una urgència vital (per posar exemples del món del futbol, Giorgi Mamardashvili o Logan Costa no són persones immigrants: se’ls anomena futbolistes internacionals, extracomunitaris... però ningú en diu «migrants»). L’administració educativa, per posar-ne un altre exemple, dona dades d’escolarització d’immigrants i sistemàticament s’equivoca perquè fa el recompte d’estrangers.
L’INE preveu que des del proper any fins al 2038 arribaran a terres valencianes poc més d’un milió vuit-centes mil persones estrangeres. Ara sumen un milió (vegeu el meu article del 10 de gener d’enguany). No totes seran persones migrades i moltes deixaran de ser estrangeres o emigraran a altres indrets. No podem confondre les coses.
La paraula «migrant» (immigrant i emigrant) s’hauria d’evitar perquè és allò que se’n diu un participi present. Només tindria sentit amb una persona en migració contínua: un impossible perpetuum mobile humà. És la mateixa diferència que hi ha entre «viatger» i «viatjant», o entre «persona prostituïda» i «prostituta». És millor fer servir participis passats, per tal que el llenguatge no estigmatitze més aquelles persones que ja pateixen d’altres precarietats: persones migrades, que migraren... I naturalment, hauríem d’evitar fer permanent l’estigma amb fórmules equívoques, com ara «immigrants de primera generació» «de segona generació», etc. D’altra banda, en l’era de la Gran Migració (com encunyà el gran Hans Magnus Enzensberger), no cal fer massa cas de la preocupació per la immigració de la que parlà el CIS al darrer baròmetre: és una pregunta (en realitat, quatre) mal construïda, que es repeteix pel manteniment de les sèries (la repetició de les preguntes), però que té poc de valor analític (per la confusió de les possibilitats de resposta).
En breu es procedirà a una regularització de persones estrangeres. Cada notícia, cada comentari que parle de «regularització d’immigrants» és un pas cap a l’estigmatizació de l’altre i a favor dels discursos xenòfobs. Recorde: no hi ha «immigrants», sinó persones migrades.
