Què diu l’Esquerra de Benimuix de la immigració?

 Opinió, 20/11/2025, html ací, pdf ací. jpg ací

Què diu l’Esquerra de Benimuix de la immigració?

Pel que fa a la immigració, els partits de Dreta estan unificant el seu programa. En una paraula: volen “estrangeritzar” les persones immigrades. Les presenten com a individus estranys a allò nostre, per la qual cosa no mereixen els beneficis d’estar entre nosaltres; cal posar-hi barreres, dona igual si són canoneres, concertines, fustigació, papers o exàmens culturals.

Els partits d’Esquerra observen preocupats que els seus arguments a favor de la presència de persones immigrades no són efectius, perquè es multiplica la gent que respon al CIS que la immigració és un problema (6,5 % baròmetre d’octubre 2015; 20,5 % baròmetre d’octubre de 2025). Els partits d’Esquerra afirmen que són un factor de la bona situació econòmica; però els repliquen que què passarà quan la situació empitjore. Afirmen que les persones migren per necessitat i som un país solidari; els repliquen que per què han de vindre precisament ací. Aleshores, l’Esquerra cau en la temptació de donar unes mans de pintura de Dretes al seu programa migratori. Què fer?

Observem la situació a escala local. Pensem en Benimuix. Aquest topònim és fictici i fou inventat pel pintor Antonio Fillol; com també ho fou Benifotrem, el poble de la pel·lícula i la sèrie dirigides per Toni Canet. Parlaré de Benimuix, encara que les dades van referides a un poble real, que no cal identificar.

Benimuix té ara poc més de 30.000 habitants. Les dades dels darrers cinc anys diuen que el creixement vegetatiu és negatiu (moren més persones que naixen); això és preocupant, perquè la taxa de dependència (població que no està en edat laboral respecte del total) està al voltant del 50%. O hi ha afluència migratòria o hi haurà més envelliment i dependència. Però tenim sort, perquè l’Institut Nacional d’Estadística preveu que la població valenciana creixerà, fonamentalment a causa del balanç migratori. Si projectem les estimacions de l’INE, sabem que l’any 2039 Benimuix tindrà un 13,3 % més d’habitants. Probablement seran més, si considerem la ubicació i l’estructura econòmica del poble o l’augment de conflictes en molts països. Certament, els dos fenòmens més importants que ha d’encarar la política de Benimuix als pròxims anys són les eventuals catàstrofes per l’escalfament global i l’augment demogràfic, amb la diferència que el segon no es percep tan clarament com una inundació sobtada. Què hi passarà amb l’habitatge, la sanitat o l’educació?

Benimuix té ara 14.000 habitatges residencials. En necessitarà 1.500 més. En l’última dècada, l’hospital de referència de Benimuix ha aconseguit encabir 40 llits més i s’acosta als 400. Però l’augment demogràfic exigirà, com a poc, uns 52 més, sense comptar-hi l’increment per als pacients crònics; en total, uns 100 llits de més, el que ja fa pensar en un hospital nou. A més, caldrà ampliar la xarxa de Centres d’Atenció Primària i d’altres instal·lacions sanitàries. En educació, Benimuix té ara unes 205 unitats educatives. L’any 2039, amb l’augment de població, Benimuix necessitarà una escola pública més (fins i tot més gran que la mitjana dels centres actuals), mig institut més i, si es mantinguera la distribució d’alumnat entre centres públics i privats, hi caldrà afegir mig centre educatiu privat més. Costa anys poder obrir una escola o un centre de salut nous. Els demanen les autoritats de Benimuix? Per ara no. Potser saben que el govern té l’excusa de la reconstrucció per la DANA... El temps passa.

Si no es fan aquestes construccions o no n’hi ha dotacions de personal i recursos materials, sabem el que esdevindrà: lloguers més cars, llistes d’espera més llargues, més barracons... I aleshores la població considerarà encara més la immigració com un problema i serà més favorable al programa de la Dreta i l’Extrema Dreta per “estrangeritzar” les persones immigrades. És més senzill culpar els nouvinguts. Però també augmentarà l’especulació amb l’habitatge i les empreses de sanitat o educació veuran créixer la seua demanda i els seus beneficis. De retruc, la idea –pròpia de l’Esquerra– dels serveis públics de qualitat com a factor d’igualtat quedarà erosionada en l’electorat de Benimuix. L’Esquerra de Benimuix ha de fer números i, quan parle d’immigració, les paraules han de ser: «habitatges», «hospital», «escoles». La xenofòbia de demà s’atura avui.

Carlos Terraza: l’art contra la mendicitat dels invidents

 [Tafaneries valencianes, 3/11/2025, html ací, pdf ací]

Carlos Terraza y Vesga (o de Vesga) mereixeria el reconeixement de València. Va nàixer a Mèrida l’any 1858, fill d’un llibreter que prompte es traslladà a Toledo. Cap al 1870, el xiquet patí una caiguda i va perdre la visió. Els pares, que tenien altres quatre fills, li procuraren mestres de braille i formació musical. Es conta que estant a València per a prendre banys de mar, el mestre Salvador Giner descobrí l’art del jovenet que tocava la bandúrria. Així que el progenitors decidiren adquirir una llibreria a València i fixar la seua adreça al carrer Isabel la Catòlica, núm. 3, perquè seria el millor per a Carlos. En aquella època no hi havia institucions que garantiren la formació de persones invidents (el «Colegio de Sordo-mudos y Ciegos» de València es fundà el 1886).

A València hi havia una certa tradició de cura de les persones sense visió. Sembla que en 1314 s’hi va fundar la Confraria dels Cecs Oracioners, que dirigia les pregàries en vetlatoris i altres reunions d’oració. Quinze anys després es fundà a Barcelona una Confraria de Cecs Trobadors, de caràcter semblant. Però qui donà una determinació més precisa d’allò que calia fer amb amb la diversitat funcional fou, sens dubte, el gran Lluís Vives. En el seu «Socors dels Pobres» proposà la competència municipal i la dedicació al treball de les persones auxiliades. Podem llegir: «I no consentiré que els cecs estiguen asseguts o passegen en l’ociositat: hi ha moltíssimes tasques en què poden exercitar-se. Uns són aptes per a les lletres: estudien, doncs en alguns d’ells veiem progressos d’educació gens menyspreables; altres per a la música: canten, toquen la lira o la flauta; facen d’altres girar torns o rodetes; tiren d’altres de les premses; moguen d’altres manxes a les forges; sabem que els cecs fan caixetes, cistelles, gàbies; les cegues filen i fan madeixes» (De subventione pauperum, cap. VII). Així ho va entendre la família de Carlos Terraza i el jove esdevingué un gran intèrpret de bandúrria.

Amb 16 anys, començà les gires amb el guitarrista Francisco Pascual Rocamora. La primera notícia de premsa que hem localitzat és de temps posterior: 1880. Només un any després, el març de 1881, Carlos i Francisco foren reconeguts amb l’atorgament de la Creu d’Isabel La Catòlica, amb distintiu de cavallers (Gaceta de Madrid de 13 de març). Anys després també fou reconegut amb l’Orde del Crist, concedida pel rei Don Lluís de Portugal. En 1885 actuaren a Barcelona, on foren presentats com a «celebrados concertistas». Al periòdic irreverent l’Esquella de Torratxa s’hi van publicar càlids elogis: «Rocamora ‘l segueix [a Terraza] y es digne d’ell, per lo bè que sap acompanyarlo ab la guitarra, fonentse en una sola armonia ‘ls dos instruments que arriban á confondre’s en un» (maig 1885).

Amb altres dos músics, Riera y Benlloch, fundaren la «Orquesta Blanco y Negro», que Terraza dirigí. Sempre amb gran èxit, actuà a Espanya, Itàlia i Portugal. A València, fins i tot, l’orquestra tingué actuacions permanents al Café Escocés, al carrer Pascual y Genís. En l’època eren freqüents les actuacions d’instruments de corda a cafés, com ara el Venecia, el Cayol o l’Eslava –on també actuà Terraza. El seu virtuosisme està acreditat per aquesta crítica de l’any 1891, signada pel director de l’Escola de Música de Saragossa: «La bandurria empleada por Terraza es como otra cualquiera, pero ¡qué efectos de sonoridad arranca de ella! ¡qué primorosa labor de ejecución! Haciendo vibrar las cuerdas con los dedos ó con la púa casi sobre el puente ó sobre la boquilla ó en el diapasón, los sonidos son distintos, de tal modo , que ya parecen salidos de una caja de música, ora imitan el tono del oboe, ya gimen, ya con enérgica expresión de virilidad artística derrumbándose en vertiginosa progresión; así resultan, por el arrastre, las frases ligadas semejantes á las del violín, las picadas perfectas y las modulaciones melódicas riquísimas en delicados matices.»

El 1890, Carlos Terraza va contraure matrimoni amb Eloisa Sánchez, pianista a la qual va conéixer en Portugal. Tingué deixebles, com ara Juan Belmar y Martínez, invident tarragoní.

El virtuosisme de Carlos Terraza s’acompanyà de la preocupació per la millora de l’instrument. El 1898 patentà un ressonador aplicable a bandúrria, llaüt i guitarra, que anomenà «Sistema Terraza». I un any després, un sistema de clavilla, que anomenà «Clavilla per pressió Sistema Terraza», que era aplicable a tots els instruments de corda. El també guitarrista (deixeble de Tárrega) i fabricant de guitarres Pascual Roch Contelles, que tingué una fàbrica al carrer Corona, núm. 17 i, ja en el segle XX, al de Sant Vicent, núm. 146, incorporà en exclusiva el sistema. De la celebritat de Carlos Terraza també és una mostra que el Teatre Español li dedicà un concert a la fi de juny de 1901.

El gener de 1911 es va inscriure a València la «Sociedad de Músicos Ciegos y Semiciegos “El Porvenir”», presidida per Terraza i amb seu al carrer Barcelonina. Es presentà amb un concert a la Sala Eslava. La societat constituí una orquestra, amb trenta intèrprets d’instruments de corda, bateria i harmònium, que també dirigí Carlos Terraza. Hi participà Francisco Jimeno Sánchis, que també fou compositor, Primo Campos, els germans Julio i Julita Corella i Amparito Sanchis. En un acte de març d’aquell any, Terraza afirmà: «En España somos unos treinta mil ciegos de la vista... en cambio los miles de ciegos de la inteligencia no pueden contarse».

Des d’aquesta societat, impulsà la federació de totes les societats d’invidents d’Espanya, amb l’objectiu d’eliminar la mendicitat o, almenys, l’associació de la pèrdua de visió amb la pobresa (vegeu la tafaneria «El refugiat cego», Levante 1/5/2016). Així, Terraza va intervindre en el «Centro Instructivo y Protector de Ciegos», establert a Madrid amb el mecenatge de Fortunato Selgas Albuerne.

Carlos Terraza morí el diumenge de Pasqua de 1916, a causa d’una septicèmia. Tenia 52 anys i el seu repertori de bandúrria superava les 200 peces. Fou soterrat l’endemà, el dia 24 d’abril, en un acte amb gran participació popular. Roman soterrat al Cementeri General de València (sec. III dr., núm. 2506). A més d’un concert en el Teatre Principal, el 30 de maig se li va retre homenatge en l’associació El Porvenir que havia fundat. Davant d’un retrat seu, amb crespó negre, sonà la música i Conrado Castellano llegí un discurs en braille.

Nicetín

 Opinió 31/10/2025, html ací, pdf  plana ací, jpg retall ací.

Com a complement a l’article de Moises Domínguez sobre noms curiosos del Cementeri General (Levante, 27/10/2025), em permet afegir-ne un, summament interessant, el de «Nicetín», com fou conegut en la seua època. Nicetín fou un albat que tingué com a iaios, d’una banda, Niceto Alcalá Zamora, el primer dels dos presidents que tingué la II República Espanyola i, en realitat, el polític que més temps presidí una república espanyola dels set presidents que n’hi ha hagut, i, d’altra banda, Gonzalo de Queipo de Llano y Sierra, un dels generals més importants en la insurrecció de 1936 contra la mateixa República, que dirigí l’Exèrcit d’Operacions del Sud, ordenà una aferrissada repressió de la població civil i fou propagandista bèl·lic des de Ràdio Sevilla (el nostre Goebbels particular).

El pare de Nicetín i fill del president Niceto Alcalá Zamora, tingué el mateix nom i en l’època era catedràtic de Dret Procesal a la Universitat. En realitat, el president tingué dos fills més, als quals també posà el mateix nom que al professor, però que moriren albats. La mare de Nicetín fou Ernestina, la major dels quatre fills del general colpista. Niceto fill i Ernestina visqueren al carrer Ciscar, 41. El menut va nàixer a València, cap al 13 de desembre de 1935. El dia 14 la premsa anuncià la seua inscripció civil en el Registre de València. Fou el primer net del president de la República, val a dir, del cap de l’Estat de l’època. A les vespres de Nadal d’aquell any arribaren notícies molt preocupants sobre l’estat de salut de la mare i del nadó. Aleshores el president de la República es dirigí en un automòbil a València en visita privada. En arribar, fou informat que acabava de morir l’albat. La parella tingué dos fills mes: José, historiador que arribà a acadèmic de la Història i de Ciències Morals (el president també ho fou de Ciències Morals, de l’Acadèmia de Jurisprudència i de la RAE) i Pilar, segons els testimoni de la qual el colpista admirava el seu consogre.

Si en un lloc es materialitza aquell poema d’«Españolito» d’Antonio Machado, la història d’aquell nadó que a viure començava i que una de les dues Espanyes havia de gelar-li el cor, potser siga en la tomba de Nicetín, ornada amb una làpida blanca amb tres angelets. Les dues Espanyes, que encara perviuen.

Els progressistes germans Chaix

[Tafeneries valencianes, 01/09/2025, html ací, pdf ací]

L’Espanya «de charanga y pandereta» sempre trobà arsenal identitari en la Guerra del Francés (de Agustina de Aragón a El Palleter) per fer oblidar tots aquells que, seguidors de la Il·lustració, lluitaren perquè la raó arribara, com va escriure Kant, a la seua majoria d’edat, el que s’havia de traduir en ciència i progrés. Ací ja hem parlat de l’oliver Gabriel Ciscar i Ciscar (tafaneria 26/03/2017) i la seua participació en l’establiment del Sistema Mètric. Toca parlar ara de dos germans xativins: Estevan i Josep Chaix Isniel (Isnel o Iznel), aquest també relacionat amb aquella gran empresa científica.

Estevan (o Esteban) (1759-1813) i Josep (o Josef) (1765-1809), van nàixer a Xàtiva (aleshores San Felipe, pel borbó que la va socarrar) i foren fills de Juan Antonio Chaix Gil i Isabel María Isniel Belloch. Tingueren d’altres germans: María Rosa, Magdalena, María Florencia, María Antonia i Vicente Fernando.

Estevan estigué compromés amb l’educació i el progrés. En 1798, a Xàtiva s’establí una Junta d’Educació. El 26 de juliol, en el seu acte de constitució, Esteban llegí una composició poètica. També en desembre de 1800, en la junta de la «Real Sociedad Económica de Amigos del País» de València, s’escoltà una Oda a la Pau seua: «...¡Oh Sociedad...! ¡Oh Patria! Ya los dias / de miseria y terror se serenaron». S’equivocà l’il·lustrat xativí: en vingueren d’altres... La mateixa Societat premià el 1801 la memòria d’Estevan Chaix que incloïa una «Noticia completa de todas las Lagunas y Pantanos que se hallan en el Reyno de Valencia, comenzando de norte à sur», algunes reflexions sobre els avantatges d’assecar les marjals i un estudi de com es podia fer amb les marjals d’Aiora i Salines, tècnicament i amb el càlcul del cost econòmic. Cal pensar que aquestes mesures tenien com a finalitat eliminar malalties i ampliar les terres de conreu.

La seua proposta estava animada, diu, «pel foc patriòtic». Una finalitat semblant tingué una altra memòria seua, que prengué com a divisa «Cosa imposible es suprimir la mendiguez si no se conoce su verdadero origen». En cert sentit, en la tradició del Socors del Pobres de Lluís Vives i amb una orientació quasi de socialisme científic. Així, diu que de les causes de la mendicitat, afirmà que les més importants eren «la codicia de los arrendatarios de tierras y la imprudencia de muchos propietarios».

Ell proposà un repartiment de les terres en parcel·les (en el cas de l’arròs) de 10 fanecades. Les conseqüències econòmiques de la guerra també eren causa de pobresa, per la qual cosa defensà reorganitzar la producció de la seda i aplicar les innovacions del baró de Runfort a la indústria de pobles com ara Muro, Cocentaina, Atzeneta, Monòver, Aiora, Banyeres, Morella, Novelda, Teresa o Ènguera. Estevan continuà amb les seues composicions poètiques i preocupacions educatives. Hem conservat memoràndums seus de 1808 i 1809 a la Societat sobre els exàmens i premis atorgats a l’alumnat dels centres educatius de Xàtiva.

Josep, potser esperonat per la passió il·lustrada del seu germà major, s’endinsà en les matemàtiques, des de l’agrimensura, i en l’astronomia, disciplines que estudià a València, amplià a l’estranger i posà en pràctica en l’Observatori Astronòmic de Madrid, del qual arribà a ser sotsdirector.

Com és sabut, el projecte d’establir un sistema de pesos i mesures universal, per a afavorir la ciència i el comerç, havia de partir d’una mesura de llargària, que s’anomenà «metre», a partir de la qual es podria definir una unitat de temps (pel moviment d’un pèndol estàndard) o de massa (pel pes, per exemple, d’un cub d’un decímetre de costat ple d’aigua pura). Guanyà aquesta opció, desenvolupada amb unitats amb agrupaments i divisions de base decimal. Com que se sabia la dimensió de la Terra (on havia col·laborat l’alacantí Jorge Juan i Santacilia), es pensà que una deu milionèsima part del quadrant de la Terra proporcionaria un nou patró manejable. Calia, però, fer una expedició científica la mesura exacta d’aquella porció. Com que no es podia fer entre un pol encara ignot i l’equador, es decidí mesurar l’arc de 90º en el meridià que uneix aproximadament Dunkerke i Barcelona (casualment, es compensà així l’aplatament del globus).

S’organitzà una expedició científica per a mesurar l’arc, dirigida per Pierre François Mecháin i Jean-Baptiste Joseph Delambre. Per Espanya, foren comissionats el gallec José Rodríguez (mineralogista i geodèsic) i Josep Chaix, que hi participà entre 1803 i 1808. Es pretengué també estendre la mesura fins a les Balears i esmenar una desviació de 3 segons del meridià, advertida per Mecháin. Dissortadament, aquest científic va contraure el paludisme al Puig (les llacunes de Museros i Puçol, de les quals havia parlat Esteban Chaix en el seu projecte d’assecament) i morí a Castelló el 1804, on fou soterrat.

Simultàniament, Josep Chaix esdevingué un matemàtic cèlebre, autor d’algunes obres de referència, com ara les «Instituciones del Cálculo Diferencial é Integral», publicades per la Impremta Reial en 1801, així com una «Memòria» per al càlcul de funcions transcendents, com ara les trigonomètriques, les logarítmiques i les exponencials, editat per la mateixa tipografia oficial en 1807. El Consell Valencià de Cultura publicà un estudi de Santiago Garma sobre les seues aportacions matemàtiques. També s’associa el nom de Josep Chaix a l’intent de millorar el Telègraf de Murray, un enginyós sistema de comunicació que utilitzava sis «finestres», obertes o tancades, en un bastidor. Certament, això permet un alfabet de 2 elevat a 6 signes, pràcticament el mateix sistema que tenim als ordinadors, en el qual un «byte» és una sèrie de 8 bits, que, com les finestres, poden adoptar el valor 1 o 0, el que permet 2 elevat a 8 signes (la base del codi ASCII). Al nostre país, les autoritats optaren pel telègraf òptic de braços, la combinació de les posicions dels quals permetia un codi. Encara es conserven torres de telègrafs òptics.

En definitiva, dos il·lustrats, amadors de l’educació, la ciència i el progrés, que disposen de carrers a Xàtiva, però no són molt coneguts a la resta d’aquell territori que convertiren en centre de les seues recerques.

Noranta-tres llauradors valencians deportats a les Illes Balears (1879) / 3a i última part

 [Tafaneries valencianes, 25/8/2025, html ací, pdf ací]

Com hem vist en l’entrega anterior, el 16 de gener de 1879, el ministre de Governació va anunciar que la vaga dels colons estava «terminada», però en realitat s’havia intensificat la repressió. Es van detindre més de 20 persones al Grau i moltes altres van ser empresonades a les Torres de Serrans. El 12 de febrer, la corbeta «África» va deportar 76 persones a les Illes Balears.

Malgrat la versió oficial triomfalista, la resistència continuava. La premsa debatia si era un moviment secular o influenciat pel socialisme i la Internacional. A finals de gener, els llogaters es van reunir en una junta per demanar la condonació del 75% dels endarreriments i una rebaixa considerable dels lloguers.

La reunió es va celebrar a casa de José Bau Pastor (diputat provincial i fabricant de naips) al carrer Villena, amb participació d’alcaldes pedanis i el senyor Albors. A finals de gener la tensió va créixer, i el ministre va reconèixer que dos grans propietaris impedien qualsevol acord de mediació. La premsa, fent costat als grans propietaris, s’oposà a qualsevol acord. Sembla que les detencions continuaren i més llogaters foren traslladat a les Torres de Serrans. També s’informà de l’embargament a 76 llauradors.

És possible que l’activitat conciliadora del diputat José Bau en aquest assumpte estiguera darrere d’un fosc incident que esdevingué al febrer de 1879: un enfrontament personal entre Bau i Teodoro Llorente, aleshores director de Las Provincias i també diputat provincial. Las Provincias havia publicat que els llogaters tenien una mena de direcció clandestina, que, segons el mitjà, es reuní en determinats llocs. Potser el diputat de Llíria va entendre que el periòdic estava alineat amb l’ala dura dels propietaris i estava dinamitant els intents d’arribar a un acord. Bau fou condemnat a una multa de 30 pessetes per l’incident amb Llorente, que poc després dedicaria encesos versos als llauradors i a la barraca («casal de humils virtuts y honrats amors»).

A meitat del mes de febrer, la població era conscient que els llauradors empresonats serien deportats per vaixell. L’11 de febrer, una comissió de dones, mares i filles de colons s’entrevistà amb el governador, per sol·licitar-li que ajornara l’embarcament dels detinguts. El governador no accedí i finalment s’informà que setanta-sis llauradors havien sigut deportats, encara que, com es veurà, en serien molts més. Fou una decisió governativa i no l’execució de sentències judicials. De fet, a meitat del mes de febrer, els jutges encara estaven demanant la compareixença dels propietaris perquè prestaren declaració. Encara que no havia acabat la instrucció, el jutjat va obrir causa criminal contra els deportats, que, foragitats a les Balears, naturalment no podien ni tan sols escollir advocat, essent privats del dret a la defensa.

La Lliga de Propietaris (que tant es presentava com a Lliga de Contribuents) publicà un voluminós informe «Sobre la condición legal de la Propiedad agrícola» (la majúscula n’és significativa) i el conflicte entrà en una nova fase, en el qual la vaga ja semblava derrotada. El governador fou cridat a Madrid pel ministre de Governació, probablement pel conflicte que havia sorgit entre Bau i Llorente.

A principis de març del 1879, la premsa informà de la situació dels deportats a l’illa de Menorca: «Los 76 individuos que con motivo de la huelga, de colonos fueron deportados de Valencia y conducidos á las Baleares, han encontrado alojamiento en el poblado llamado Villacárlos, arrabal de Mahón construido por los ingleses á la orilla de la bahía. Todas las mañanas atraviesan en grandes barcazas la bahía de Mahón para ir á trabajar en la Mola los que han aceptado trabajo, que es la gran mayoría de los deportados, ganando un jornal de 8 á 10 rs. [reales], con el que desahogadamente pueden ayudar á su manutencion.»

Els treballs, als qual es refereix el fragment, eren obres en la fortalesa d’Isabel II, coneguda com La Mola, una ocupació que sembla que havia sigut acordada pel governador interí de l’illa i l’autoritat militar. La fortalesa ja es donava per finalitzada, per la qual cosa hem de suposar que els colons valencians es dedicaren a obres complementàries, com ara les que es licitaren el maig per portar pedra tosca des de la pedrera de La Mola fins a la fortalesa.

Al març de 1879 fou nomenat Bartolomé Romero Leal com a nou governador de València. Una comissió de propietaris s’entrevistà amb el nou governador per dir-li que la mobilització «aunque parece dominada no ha sido del todo vencida y se conserva latente».

En l’època del pagament de l’estiu i potser per la por que el conflicte revifara, Las Provincias publicà un article elogiós sobre la saviesa dels colons valencians. I en juliol, potser quan havien comprovat que s’havien produït els pagaments, la Lliga de Propietaris proposà la tornada dels deportats, tal vegada per no mantindre una situació irregular (no n’hi havia sentència condemnatòria) que poguera excitar els ànims dels llauradors.

El governador, Rafael Bethencourt y Mendoza, va transmetre la petició al ministre de Governació, que, segons la premsa, estava disposat a atendre la demanda. El ministre Romero Robledo havia sigut substituït per Francisco Silvela durant un breu període (entre març i juny) i tal vegada això afavorí en ell que contemplara la petició dels propietaris amb bons ulls. També el fet que dos diputats valencians Pascual Dasí, vescomte de Bétera i amb propietats agrícoles, i Ramón Aranaz, també empresari, s’entrevistaren amb el ministre. Las Provincias parlà de «buenas esperanzas». El 31 de juliol, una reial ordre del govern indultà els llauradors, encara que no hi ha constància al butlletí oficial. En realitat no seria pròpiament un indult, perquè no n’hi havia condemna. Tal vegada fou més bé una resolució governativa interna, perquè s’aixecara la mesura de deportació. Això explica també perquè no n’hi ha una llista dels deportats.

El dia 5 d’agost, la Gaceta de Madrid publicà la substitució del governador Rafael Bethencourt per Francisco J. Camuño (que a final d’any seria substituït per José Botella).

Els deportats arribaren a València el 9 d’agost. La premsa informà que havien tornat seixanta-cinc de Maó, on havien quedat cinc més i nou a Palma. En total, per tant, els deportats haurien sigut setanta-nou. En les notícies del 12, però, pràcticament es duplicà la quantitat de llauradors que havien quedat a les illes: «Veintiocho colonos de Valencia de los que fueron desterrados a Mahón no han podido utilizar el beneficio del indulto por hallarse enfermos». En total, per tant, serien noranta-tres els deportats. El fet que un 30% estiguera malalt resulta indicatiu de les condicions que patiren.

Noranta-tres llauradors valencians deportats a les Illes Balears (1879) / 2a part

 [Tafaneries valencianes, 11/08/2025 html ací, pdf ací]

Tal com fou explicat en l’entrega anterior, els llauradors de l’Horta de València pagaven el lloguer dels camps als propietaris el 3 de juliol i 21 de desembre (dies de Sant Tomàs). L’estiu de 1878, molts colons no van pagar a causa d’una sequera persistent que havia arruïnat les collites de l’horta. La situació va generar tensions amb incendis de barraques i magatzems com a mesures de pressió.

Els propietaris es van mobilitzar, demanant al govern més Guàrdia Civil i repressió. La vaga es va repetir al desembre, afectant centenars de propietaris, i el diputat Villarroya la va denunciar al Congrés com una «vaga de la pitjor espècie». Van crear la Lliga dels Contribuents, amenaçant amb no pagar impostos si no s’actuava.

El governador va ordenar detencions massives, qualificant la situació de «confabulació» penal. A principis de gener de 1879, el consell de ministres presidit pel rei Alfons XII va decidir castigar durament els vaguistes i preparar possibles deportacions.

Una setmana després, el dijous 16 de gener, en una altra reunió del govern presidida pel monarca, el ministre de Governació, Francisco Romero Robledo, va dir que la qüestió dels colons de l’Horta de València «puede considerarse como terminada». Naturalment, no era cert. El que hi havia era una intensificació de la repressió. Tres dies després, la premsa de Madrid reproduïa la versió oficial: «La cuestión de la huelga de los colonos de la huerta de Valencia que se resistian á pagar las rentas, se va resolviendo por la energía de la autoridad, que se cree aumentará, si es necesario, hasta dejar terminado el conflicto. Han pagado ya muchos labradores, y los que no irán siendo ejecutados judicalmente». El mateix 16 de gener, la premsa informà de la quantitat de persones detingudes: «En poco tiempo ha capturado el comandante del puesto de guardia civil del Grao de Valencia más de 20 individuos complicados en la huelga de colonos de aquella huerta". "Además hay presos otros muchos que se cree tengan participación en las amenazas dirigidas á los labradores para que no pagaran los arriendos».

Una quantitat indeterminada dels llogaters detinguts fou empresonada a les Torres de Serrans i el governador s’adreçà al govern perquè permetera que el vapor de rodes de l’armada «Piles», que es trobava fent tasques hidrogràfiques, permetera la deportació dels empresonats a un punt que, en principi, no s’identificà. Una setmana després, el governador va intervindre perquè un dels llauradors empresonats havia fugit de les Torres de Serrans. Ell i un altre delinqüent s’havien escapat fent servir un ofici amb la signatura del governador falsificat. Foren capturats pocs després.

Cap al 12 de febrer de 1879, la corbeta «Àfrica» traslladà 76 deportats a les Illes Balears.

Malgrat el triomfalisme de la versió oficial, la resistència dels llogaters hagué de ser nombrosa, el que es pot deduir d’alguns indicis.

En primer lloc, la premsa presentava la resistència no com un conjunt d’accions individuals, sinó com una tendència secular. Segons un periodista de l’Imparcial, el no pagament no estaria provocat per «las predicaciones internacionalistas y socialistas de nuestros días», sinó per un menyspreu secular a la justícia i a la propietat, que es practicaria a Espanya segles abans de «Morelli, Owen, Saint-Simon, Fourier, Karl Mark [sic], Baconine [sic] estuvieran en condiciones de sustentar o aplicar sus teorías». D’altres comentaristes sí que identificaven aquell moviment com una «huelga socialista [...] promovida por propagandistas de la Internacional, que ni siquiera son españoles, sino extranjeros mercenarios». I també: «En lo que al principio, según dijimos, se veía sólo marrullerías de labriego, hoy se teme traslucir la mano del socialismo y la Internacional».

En segon lloc, i de manera significativa, cap a la fi del mes de gener hi hagué una junta i els llogaters acordaren demanar als propietaris la condonació del 75% dels endarreriments i que els reduïren considerablement els lloguers. No tindria sentit aprovar aquesta demanda si els impagaments ja foren residuals.

I en tercer lloc, posava en qüestió l’eficàcia de les mesures judicials i policials el fet que s’intentaren vies de negociació. De les qual es lamenta un altre periodista:

«Hoy se habla de proposiciones de transacción de los propietarios con los huelguistas, presentadas por estos, de reuniones habidas y gestiones hechas al efecto, de cien cosas más que no deben tolerarse... ¡Esto es imposible! Su mera y sola enunciación es un agravio á la magestad de las leyes, á la inviolabilidad del derecho, á la dignidad de la justicia, á los fueros de la moral y al poder público.»

L’anomenada Junta de Llogaters, on acordaren demanar la condonació parcial dels endarreriments i la rebaixa dels lloguers, fou una reunió de llogaters, alcaldes pedanis, el senyor Albors (del Molí de Nou Moles) i el polític valencià, José Bau Pastor, en la casa del qual al carrer Villena, núm. 7, junt al Reial Col·legi d’Escoles Pies, es realitzà la reunió, amb el permís del governador (poc després, començaren a circular rumors sobre la seua substitució).

José Bau Pastor tenia una fàbrica de naips a Llíria. Fou diputat, regidor de València i, fins i tot, regidor honorari. Tenia una orientació moderada en uns temps d’alternances i canvis de la geometria política. En l’època de la vaga, era diputat provincial. Oferí la seua casa per a la reunió dels llogaters i podem sospitar que participà d’alguna manera en aquells intents de mediació que indicava la premsa.

Cap a la fi de gener, la tensió va créixer per l’activitat dels propietaris. El dijous 30 hi hagué una nova reunió del consell de ministres, presidit pel rei. El ministre de Governació, Romero Robledo, informà que l’assumpte havia «tomado un aspecto grave», la qual cosa havia obligat a prendre mesures i donar ordres als delegats en la província. El mateix ministre sembla reconéixer que la inflexibilitat de dos grans propietaris barrava el pas a un acord. La premsa va dir: «Aseguró que aquel estado de cosas, a su entender, estaba mantenido por dos de esos caciques que, ya por el terror ó ya por el oro, se imponen á sus convecinos; pero que las autoridades de aquella localidad les seguían la pista á fin de contrarestar sus criminales propósitos.» [Continuarà]. 

Noranta-tres llauradors valencians deportats a les Illes Balears (1879) / 1a part

 [Tafaneries valencianes, 11/08/2025 html ací, pdf ací]

Sant Tomàs apòstol se celebra dos dies a l’any: el 3 de juliol i el 21 de desembre. Eren dies assenyalats perquè els llauradors que tenien llogat un camp, la majoria barraquers o, com se’ls anomenava en l’època, «colons», pagaren el lloguer als propietaris. Un ritus que Manuel Iranzo Benedito, advocat i polític liberal, va descriure així (1908): Vendrán los de más cerca, los de la huerta, el día de Santo Tomás, con el «presente de las gallinas para el amo; «buenos días, “siñor”» –dirá la arrendataria,– recia, de anchas caderas, prematuramente ajada por la ruda labor, por el cierzo de las alboradas en el carro, á plena intemperie, sobre las hortalizas, camino de la ciudad, á la que van ahora, también, las papelinas de «perretas» pringosas, con tanto trabajo recogidas en el «puesto» [del mercat]. Y mientras el buen «Tófol» saca la apergaminada libreta, de cuatro generaciones, serán los lamentos, las quejas por el endiablado tiempo que nada respetó, ni los melonares, ni las chufas, ¡ah!, y gracias que lo cuentan, porque el «Palmaret», desbordado, se les metió en la barraca por dos veces, las sillas flotaban, y al «bedell» casi le llegaba el agua al cuello...

En juliol de 1878, molts colons no pagaren. Sembla que ja s’havien produït mobilitzacions en els anys anteriors. Però aquell estiu, la causa es trobava en la minva de les collites, perquè el camp havia patit una «pertinaz sequia». Havia sigut bona la collita de blat, però desastroses les de l’horta. Aleshores es penjaren alguns pasquins anònims. L’incendi de dos barraques a Godella i de tres magatzems de palla (un d’ells darrere del Molí de Serra, al Canyamelar, i dos més junt a l’alqueria de Vera), que ben bé podien haver sigut causa de la calor i la sequera, es van entendre com a mesures de pressió dels vaguistes cap als llauradors favorables a pagar. Va córrer l’amenaça que tampoc no es pagaria al desembre, encara que així es perdria l’«aguinaldo» del propietari, un costum establert als contractes. Alguns diputats valencians s’adreçaren al govern, perquè obligara els vaguistes al pagament i garantira l’ordre públic.

Cap a l’agost de 1878, els propietaris es reuniren per a prendre mesures judicials. Al setembre, la premsa informà que alguns llogaters havien sigut portats davant de la justícia valenciana a fi que feren els pagaments. El restabliment dels impostos al consum va fer encara més precària la situació.

En el cas dels pagaments de desembre de 1878 la situació es repetí. Centenars de propietaris es van veure afectats. El diputat Villarroya interpel·là el govern des del seu escó al Congrés en la sessió del 23 de desembre: «Deseo llamar la atención del Gobierno sobre el estado de la provincia de Valencia, donde hay una verdadera huelga, una huelga de la peor especie, la huelga de los colonos, de los labradores, de los arrendatarios. [...] La huelga se ha reproducido porque impunes quedaron los abusos, digo mal, los delitos de lo ocurrido en Junio; y si ahora lo que pasa se deja impune tambien, los propietarios de aquel país no lo serán más que del recibo de la contribución que pagan al Gobierno.»

La premsa afirmà que «seguia la resistencia pasiva de los colonos en no abonar las pagas vencidas á los propietarios de las tierras que cultivan».

El divendres 27 de desembre hi hagué una reunió de propietàries de terres de l’Horta a les sales de la Societat Econòmica del País de València (a la fi del carrer del Mar), amb l’objectiu de prendre mesures per acabar amb la vaga. Els propietaris acordaren dur les accions fins a l’extrem, apel·laren a les autoritats i amenaçaren amb no pagar els impostos i, fins i tot, deixar de pagar els treballadors de les seues empreses: en definitiva, enfrontar la classe treballadora amb ella mateixa.

És ben possible que s’hi prenguera també una mesura més: remetre una exposició raonada al govern, en nom de la Lliga dels Contribuents. Aquest document es va fer públic l’últim dia de l’any i explicava que «los propietarios no han cobrado por su mayor parte las rentas del año 78», malgrat la qual cosa havien satisfet els impostos a l’Estat («del 20 al 21 por 100») i al municipi («del 4 al 5 por 100»). Es demanava en concret: augment de 50 guàrdia civils i major quantitat de vigilants de l’ordre públic, així com que es castigara per la seua tebiesa els guàrdies de camp, que no havien fet res per la defensa de la propietat, així com el màxim rigor de la llei contra els segrestadors (sic) i altres fomentadors de l’estat de l’Horta. Immediatament començà la repressió.

El governador, Mariano Castillo y Jiménez, dona les ordres escaients. La Guàrdia civil practicà detencions de llogaters, si més no d’aquells que s’identificaren com a iniciadors del moviment i potser d’alguns més. L’argument era que no només es tractava d’un incompliment de contracte relacionat amb el codi civil, sinó d’una «confabulació afectada pel codi penal.

El dijous 9 de gener de 1879 es va reunir el consell de ministres, sota la presidència del rei Alfons XII. L’exposició raonada dels propietaris tingué efecte. En la reunió del gabinet, es va tractar la qüestió «de los colonos de la huerta de Valencia, en la que el gobierno tiene fija su atención, resuelto á que sean castigados con todo el rigor de la ley los que han motivado la huelga y que se hallan en poder de la autoridad». Poc després sembla que hi hagué una reunió específica entre el president del govern i el ministre de governació per a tractar l’assumpte. Podem suposar que els plans per a deportar els llauradors que no pagaven estava en marxa. [Continuarà].