Les aventures de l’explorador valencià Víctor Abargues (IV): L’antiga ruta del desert

 [Tafaneries valencianes, 27/08/2023, html ací]

Després de les recerques egiptològiques, entre els enderrocs dels temples de l’Alt Nil, i de la perillosa expedició per les terres inexplorades d’Abissínia, el valencià Víctor Abargues contemplà com els seus esforços no aconseguien reorientar la política colonial espanyola a l’Àfrica oriental. Tot al contrari, la Conferència de Berlín (que començà el novembre del 1884), auspiciada per Bismarck, reservà aquells territoris a Gran Bretanya i Itàlia, reduint els dominis de la corona espanyola a una part del protectorat del Marroc, Ifni, el Sahara occidental i l’anomenada Guinea espanyola. No res del que havia proposat Abargues. Fixà probablement la seua residència a El Caire i es dedicà a composar la novel·la Escacs al rei, publicada a la capital d’Egipte en francés. L’obra és un folletí sobre sobirà nassarita Yússuf II, a la mort del qual el succeí el seu fill Muhàmmad VII i a aquest el seu germà Yússuf III. Abargues presentà els dos fills nascuts de mares diferents i pugnant per l’estima de Zahra, una dona bellíssima, enamorada de Yússuf. La prosa és d’un romanticisme recargolat: «Les muntanyes, les valls, les planes; les plantes, els arbres i tot allò que viu despert en el contacte fluídic de l’aurora, que envoltada de núvols vaporosos d’una blancor nacrada, arrossega sobre el seu front la rica diadema de brillants i robins que el sol ha posat sobre aquestes trenes d’or» (trad. literal). Potser va preveure una continuació o tal vegada una sèrie que abastara el període fins a la conquesta de Granada per Isabel de Castella i Ferran d’Aragó, però no hem localitzat més relats.

Cap al 1893 o 1894, Abargues començà una nova exploració, que narrà posteriorment a les planes de La Ilustració Española en «Notas del viaje al Oasis de Jargueh». La crònica, però, es va interrompre perquè aquesta revista i tota la premsa es concentrà en la insurrecció cubana, els combats que es desencadenaren a l’illa i la desfeta del colonialisme espanyol.

Aquesta vegada, Abargues s’endinsà al dur desert, al ponent del Nil. És fàcil entendre que totes les grans expedicions del valencià tingueren una característica comuna: buscar camins per a penetrar, des de la Mediterrània, al cor d’Àfrica. En aquest cas es tractava de recuperar una antiga ruta de caravanes. Així ho va descriure Abargues: «Esas caravanas seguían la ruta llamada de “El-Arbain”, ó camino de los cuarenta días, por emplear cuarenta días una caravana en llegar desde Cordufán á Jargueh, y aportaban todos los productos del África Central: marfil, plumas de avestruz, gomas, ébano, etc.»

Abargues bé pot aspirar a ser el primer antropòleg valencià. Com havia fet en l’expedició per Abissínia i com tornarà a fer en l’exploració posterior de la Mar Roja, dibuixà, fotografià i va descriure els pobles que s’hi trobà, la qual cosa fou afavorida pel seu prodigiós plurilingüisme. Hem conservat fragments com aquest: «Naturalmente se ha producido en Jargueh una mezcla de razas con las del Sudán. La religión de los habitantes es la mahometana. No son, sin embargo, fanáticos, y aun se muestran muy ignorantes de los preceptos del Corán: son, por temperamento, bastante perezosos. El ardiente clima los deja rendidos y hace que se muestren indolentes». El valencià continuà amb la seua indagació de les necròpolis, que havia començat als temples de l’Alt Nil. Així en va descriure una pròxima al temple d’Ibis: «Esas casas tienen casi todas intercolumnios al exterior; están compuestas de diversas cámaras abovedadas. La una servía para depositar el cadáver antes de colocarlo en la cueva que se encuentra debajo; otra para las ofrendas; otras estaban destinadas al rezo, etc. Cada una de esa especie de casas pertenecía á una familia, que enterraba en ella á los suyos». També deixà constància de l’antiga fortalesa Darawish. En els dos casos, la comparació de les fotografies d’Abargues (traslladades a dibuix per Vehil, un artista habitual en les publicacions catalanes de l’època) amb imatges actuals permeten apreciar com el temps sembla aturat al mig del desert.

En la seua crònica, Abargues afirmà haver descobert un nou oasi i donar-li el nom del khedive o virrei d’Egipte d’aleshores: Oasi Abbàs. Cal dir que Abbàs Hilmí II d’Egipte fou khedive des del 1892, el que permet acreditar que l’exploració d’Abargues hagué de produir-se cap al 1893-94. On es troba aquest oasi descobert pel valencià? No hem trobat enregistrada la toponímia proposada per Abargues i l’única referència es que estava ubicat entre altres dos oasis: «el de Jargueh y el de Dakhleh» (Kharga i Dakhla, segons la toponímia actual). La via actual entre els dos oasis, pel mig del desert, descriu una corba convexa cap al sud i fa quasi 200 km. Per tant, podem imaginar que l’oasi trobat per Abargues s’hi trobaria pròxim. També n’hi ha un oasi uns 90 km al sud de Kharga, el de Baris, prop del qual es troben les restes de la fortalesa Darawish. [Continuarà]

Les aventures de l’explorador valencià Víctor Abargues (III): Els misteris de la reina de Saba

[Tafaneries valencianes, 21 d'agost del 2023, html ací]

El 12 de setembre del 1881, Víctor Abargues deixà la província del Zebul. Havia gaudit de l’hospitalitat del rei de reis i havia cartografiat amb precisió aquella regió. Amb raó va escriure que, en certs llocs, «he sido el primer viajero europeo que haya puesto los pies». Aleshores es dirigí a explorar el regne de Kaffa i els llacs Hayc i Hardibo. El dia 13 matà un lleó, el que causà un parell de dies de celebració en la seua expedició. Després es dirigí a Kobo i va fer el camí cap al llac Gemeri. Encara que no ho contà a les seues memòries, un tram d’aquest itinerari el va recórrer amb l’expedició francesa d’Achille Raffray, que encapçalava una missió semblant a la del valencià, encarregada per la Societat Geogràfica de París. Raffray tornà a França el 1882 i impartí una conferència en el qual es projectaren uns vidres amb dibuixos fets a partir de les seues fotografies. En un d’ells, l’anomenat «Abyssinie. 3, Campement franco-espagnol sur les bords de la Gouline» podem identificar per les banderes les tendes de Raffray (al centre) i d’Abargues (a l’esquerra).

El 21 de setembre del 1881, Abargues plantà el campament a la vora del llac Hayc, que explorà, enregistrant la fauna (amb exemplars com l’hipopòtam d’Abissínia), i la prodigiosa flora (amb arbres, com ara el kelto, que no poden abraçar una dotzena de persones). Descrigué l’illa a ponent del llac, que ara és un istme, on hi ha un monestir ortodoxe fundat al segle XIII, amb una rica biblioteca de pergamins antics. El mateix Abargues havia portat a Madrid, anys enrere, un evangeli copte datat l’any 800, per la qual cosa podem suposar que s’interessà per aquells textos i que els pogué consultar. Després va marxar al llac Hardibo, que també estudià. En la seua convivència amb alguns grups de Gallas va fer un descobriment singular: «Sesenta y dos palabras gallas he hallado que tienen la misma pronunciación, sentido y sonido fonético que en el idioma vascuence». Temps després li ho comunicà al jesuïta Fidel Fita, estudiós del basc. Ignorem què se n’ha fet d’aquesta línia de recerca.

Després, l’explorador valencià decidí fer una arriscada incursió cap a llevant, fins a les actuals ciutats de Logia o Dubti, a la ribera del Awash, on fou descobert pels terribles guerrers: un grup de Somalis-Adals de l’ètnica dels Gallas. Fou el seu home de confiança, Uoschó, qui va advertir Abargues que un nombrós grup de guerrers que havia acampat relativament a prop representaven un perill mortal: «Són Gallas o Somalis-Adals, que ens han descobert, i la intenció dels quals és assassinar-nos per a robar-nos. No són homes, són dimonis». Aleshores, Abargues elaborà un sofisticat pla de fugida. Només podien aventurar-se a creuar el riu Awash i calia entetindre els guerrers per guanyar temps. Escrigué cartes que deixà a Uoschó, que va romandre al campament, alimentant les fogueres i disparant, de tant en tant, el fusell d’Abargues. Protegits per la nit, la caravana marxà del campament i enfilà el camí del riu. Les mules nadaren bé, però soltar-se d’elles equivalia a ser arrossegat pel fort corrent del riu. A més del perill dels cocodrils, hipopòtams i altres animals. L’expedició va perdre dos homes i dos mules. Després, continuaren caminant sense parar, amb tremolons, arraps de les espines de les plantes i la roba esgarrada. A les 6 del matí havien marxat 25 kilòmetres, descansaren, tornaren a creuar el riu en una corba i s’amagaren en un bosc per menjar alguna cosa. Un home que patia febres morí. Uoschó, que havia entretingut els guerrers, pogué fugir i es retrobà amb el grup onze dies després, ja prop del llac Hardibo. El 1935 es publicà un article sobre les aventures d’Abargues, il·lustrat amb el dibuix d’un membre de la seua expedició, que podem suposar el mateix Uoschó.

L’expedició continuà camí cap al Nil Blau, que trobà en les anomenades Catarates del Nil Fumejant. Seguí pel riu fins al llac Tana, la riba de llevant del qual fou probablement el punt més occidental de la seua expedició. S’hi trobava cansat i decidí tornar a Àdua.

En el camí de tornada, decidí descansar a Gondar, on encara es conservaven construccions del domini portugués del segle XV. Abargues troba restes arqueològiques que identificà amb la tomba de Cristóvão da Gama, fill de Vasco de Gama, que va morir a la batalla de Wofla (1542). Realment, el cos de Cristóvão da Gama fou retornat a Portugal pel jesuïta Jerónimo Lobo, autor d’una de les primeres descripcions del curs del Nil i les terres d’Abissínia. Per tant, el que trobà Abargues seria més bé una primera tomba, un túmul o un recordatori de la batalla. De camí a Àdua, descobrí en una església unes campanetes o tzalasel, que considerà que eren de l’època de Cristóvão da Gama. Finalment arribà a Àdua, però aleshores rebé l’ordre de comparéixer de nou davant del rei de reis, davant del negus Joan, que amenaçava amb matar-lo.

En lloc de fugir, Abargues es presentà davant del rei Joan, al qual «un intrigante» (tal vegada algun diplomàtic alemany o italià) havia fet creure que els presents que li havia entregat per part de la corona espanyola eren quincalla comprada a Egipte. El valencià aconseguí convéncer el negus que no era així, i la seua mateixa presència, exposant-se a la mort, n’era un bon argument. El monarca ho va reconéixer i el recompensà amb regals (vestits, una pell de pantera, un escut, un sable, dues llances reials, una sella de muntar, etc.).

De nou a Àdua, Abargues hagué de renunciar a continuar amb l’exploració del regne de Kaffa i dirigir-se a l’Àfrica central. Va refer el camí al port de Massaua i embarcà per la Mar Roja en direcció nord. El 6 de juny del 1882 arribà a Suez, amb deu caixes d’instruments matemàtics i col·leccions científiques. La seua expedició havia durat 16 mesos i alguns dies. [Continuarà]

Les aventures de l’explorador valencià Víctor Abargues (II): A les muntanyes d’Etiòpia i amb el rei de reis

[Tafaneries valencianes, 14/08/2023, html ací]

Cap al 1879, la investigació del valencià Juan Víctor Abargues de Sostén dels temples de l’Alt Nil havia sigut reconeguda a la cort. Donant satisfacció a l’interés per l’egiptologia, aquest home culte, amic del virrei d’Egipte, n’havia aportat valuoses restes de l’època faraònica, però també peces antigues de les cultures coptes, plantes i animals, així com estudis erudits. La seua proposta fou que la corona espanyola estenguera el seu domini colonial a la banda oriental de l’Àfrica, el continent enigmàtic. Ara bé exigia una exploració prèvia i ningú com ell per encapçalar-la. Per la seua influència, el rei Alfons XII va impular la Societat Geogràfica i poc després s’establí l’Associació Científica per a les Exploracions a l’Àfrica (1879), seguint la iniciativa del rei Leopold II que defensava la tasca humanitària d’alliberar el continent de l’esclavitud. Darrere de la filantropia, hi havia l’impuls capitalista per obrir noves vies comercials que permeteren l’explotació dels recursos d’un continent que es repartiren les potències europees en la Conferència de Berlín (1884-85). Un lustre decisiu de trànsit entre el colonialisme i l’imperialisme, en el qual el nostre protagonista encetà la seua aventura més perillosa.

Tornem al 1879, Abargues fou designat per encapçalar una expedició espanyola al centre d’Àfrica. Però les aportacions econòmiques foren escasses i hagué de passar per Barcelona per aconseguir-ne suport de la «fàbrica catalana». De nou a El Caire, s’hagué d’enfrontar a legacions diplomàtiques mandroses en aconseguir cartes de trànsit que l’avalaren front als reietons de l’interior. El seu objectiu era arribar a entrevistar-se amb el rei de reis, el monarca d’Abissínia, i continuar camí més al sud encara, fins que les forces o els recursos econòmics ho permeteren. Calia establir una via des del Mar Roig al cord d’Àfrica. Però amb l’escàs suport aconseguit només pot marxar ell, menys d’una dotzena d’homes, unes quantes mules, instrumental científic i el seu fusell. El podem imaginar com un Allan Quatermain a la recerca de les mines del rei Salomó.

Comença l’expedició

L’expedició començà el 6 de gener del 1881, quan Abargues embarcà al port de Suez amb rumb sud. Després de 16 dies de navegació arribà a la ciutat portuària de Massaua, ocupada aleshores per Egipte. El valencià hi va contractar traginers i mules. Partí el 26 de febrer, després d’aconseguir cartes i salconduits. Des de Massaua continuà camí a ponent, fins a Asmara, l’actual capital d’Eritrea, i creuant-se amb caravanes de comercians arribà a Dwarda. Després, trencà cap al sud, fins a Àdua, a hores d’ara en la frontera entre Eritrea i Etiòpia.

Des d’Àdua, acompanyat de huit homes, Víctor Abargues partí per pujar els cims més elevats del massís del Simien, les formes impressionants del qual es poden veure des de la ciutat. Partí cap a ponent en direcció al pic Ras Dashan. Quan creua el riu Tekezé aprofita per observacions botàniques. Conservem els seus dibuixos d’un baobab i d’una acàcia mimosa. Finalment s’endinsa en el massís del Simien. Poc després escrigué: «¿Quién sería capaz de contar los picos de granito, de magnitud enorme, que afectando formas extrañas y fantásticas, levantan sus cabezas denegridas en el espacio, mudos, silenciosos, amenazadores?... ¿Qué lápiz podría recoger sus bizarros contornos, que, á medida que se sube, parecen variar hasta lo infinito?... ¿Quién, reducir á números, el de los horrendos precipicios vertiginosos, sombríos y sin fondo que se abren por todas partes y á cada paso?». Finalment, corona el Ras Dashan i en calcula una altura de 4.631 metres (ara, mitjançant satèl·lits, es considera que té 4.550 metres).

Un explorador anterior, l’alemany Georg W. Schimper (mort a Àdua dos anys abans), s’havia preguntat si un pic que es podia veure més al sud era encara més alt. Abargues s’aventurà a comprovar-ho, en mig d’un temporal de neu. Quan arribà al cim, el termòmetre marcava -12º. La seua estimació de l’altura del Bwahit fou de 4.917 metres, i per tant considerà que era la muntanya més elevada del Simien. N’estava exultant: “¡Nunca, señores, me he visto colocado a tanta altura!”. Actualment es considera que només s’eleva uns 4.430 o 4.437 metres. Durant anys, la geografia francesa bateja el Bwait com el pic «Abargues-de-Sosten».

Convocat pel rei de reis

Torna a Àdua i aleshores rebé l’ordre del «rei de reis» de reunir-se amb ell. El monarca estava en una campanya bèl·lica a la desconeguda regió del «Zebul». El 23 de maig del 1881, Abargues partí d’Àdua en direcció a llevant. Va fer el camí per Hawzen i Mekele i trencà al sud, deixant les muntanyes d’Etiòpia a l’esquerra fins arribar a Kobo.

El 12 de juliol arribà al campament de «Sa Majestat el rei Joan, “l’elegit del Senyor, Rei de Reis de la Sió d’Etiòpia i dels països que l’envolten», sabedor que el monarca podia donar-li honors com a un dignatari o condemnar-lo immediatament a mort com a enemic o espia. En aquella regió, l’expedició de Guilietti-Biglieri havia sigut massacrada a la fi del maig d’aquell any, la de Bianchi ho seria tres anys després i la de León Barral, amb la seua dona, el 1886. Els riscos que assumí Víctor Abargues eren ben elevats. L’endemà fou portat a presència reial. Anys després va descriure extensament la trobada, amb detalls com aquest: «Habló éste [Joan] entonces con uno de sus ministros en voz baja, quien trasmitió la palabra real á otro segundo, y así sucesivamente, pasó por siete grandes de la corte hasta llegar á mí: el Rey me decía que fuera “bien llegado”». Entre d’altres regals, Abargues li portà un retrat a l’oli d’Alfons XII, que el «negus» Joan penjà en la seua cambra.

Abargues s’instal·là al campament reial, des del qual feu expedicions per cartografiar la regió. En un d’aquestes itineraris rebé la notícia que mil cinc-cents soldats abissinis havien atacat, saquejat i incendiat la missió d’Alitiéna, regentada per frares llatzaristes francesos i encapçalada per monsenyor Touvier, que ja anys abans havia advertir del assetjament que patien.

Víctor Abargues i els seus homes aconseguiren dispersar els abissinis i rescatar els frares, la qual cosa li seria agraïda temps després per les autoritats franceses i pel mateix papa de Roma. Amb tot, ni els cims del Simien, ni les arbitrarietats del negús, ni el salvament dels frares foren els majors perills de la seua exploració d’Abissínia, sinó allò que passà unes setmanes després. [Continuarà].

Les aventures de l’explorador valencià Víctor Abargues (I): Als temples egipcis perduts

[Tafaneries valencianes, 7 d'agost de 2023, link ací]

El 1867, la reina Isabel II decretà la creació del Museu Arqueològic Nacional (MAN). Un any després, el periodista i advocat Joaquín Balbín dictà una conferència sobre «Arqueologia egipcia». Allò marcà l’inicia al nostre país de l’interés per les restes de la civilització del Nil. El MAN havia d’aconseguir-ne peces. El primer intent el protagonitzà l’alcalde de Madrid, Manuel Galdó, quan assistí com a representant de la corona a la inauguració del gran Canal de Suez (1869), però no l’acompanyaren especialistes i el batlle tornà amb les mans buides. El segon, fou la missió arqueològica de la fragata Arapiles, encapçalada per Juan de Dios de la Rada (1871). En el seu periple per la Mediterrània, la missió va fer escala al port d’Alexandria, on aconseguí només una peça de l’època dels Ptolomeus. Continuà singladura sense endinsar-se al món de piràmides i temples faraònics, que aleshores estaven descobrint-se sota l’arena del desert. Dos anys després, l’Acadèmia Espanyola de Belles Arts de Roma n’organitzà un tercer intent egiptològic. Tres joves pensionats marxaren a les ruïnes de Grècia i Egipte. L’arquitecte Ramiro Amador de los Ríos remuntà el Nil i arribà fins a Karnak. A l’alt Nil es trobà amb un valencià: Juan Víctor Abargues de Sostén, que tenia la residència a Girga i que, pel seu compte, ja havia fet recerques dels jeroglífics i de les restes de la civilització egípcia antiga. El valencià aportà centenars de peces al MAN i algun estudi notable. Qui era aquest Víctor Abargues i per què havia arribat a l’Alt Nil?

La biografia de Víctor Abargues és tan apassionant com desconeguda. Va nàixer a València el 1845, fill d’un oficial de l’Armada valencià que, ferit a les Filipines pels «pirates» del sultanat de Sulu, hagué d’abandonar la carrera militar i reorientar la seua professió com a enginyer, aprofitant la formació matemàtica rebuda, probablement a Cartagena. Quan Víctor tenia tres anys, la família es traslladà a Beirut, perquè el pare fou contractat per la Companyia Imperial Francesa-Otomana per a obrir la primera carretera Beirut-Damasc. No només va aprendre el francés i l’àrab, sinó que també va fer recerques arqueològiques a l’Alt Líban. Prompte afegiria l’italià al seu poliglotisme, quan la família l’envià a fer la carrera d’arquitectura als Studi di Pavia, considerats aleshores la Universitat de Milà. Després marxà a París, per a graduar-se d’enginyer. La Ciutat de les Llums, la capital del segle XIX, estava exultant amb l’opereta de Jacques Öffenbach i els èxits de Ferdinand de Lesseps, que havia aconseguit separar dos continents i reduir a la meitat el viatge entre la Península Ibèrica i els seus dominis colonials a Filipines. La gran Exposició Universal de París del 1867 materialitzà aquell entusiasme. La premsa valenciana va escriure sobre l’Exposició: «Si no hubieran caducado los prodigios; si nuestra época, en vez de materialista fuera creyente en lo maravilloso, podría hoy añadir una más al catálogo de las maravillas». En aquell ambient, arribà a París el virrei d’Egipte, el khedive Ismaïl Paixà, per a visitar l’Exposició. Fou ell qui, probablement en persona, contractà el valencià per a les reformes que estava impulsant (carreteres i edificis públics). Qui millor que un jove dinàmic com el khedive per a fer-se amb els serveis del valencià, arquitecte i enginyer, amb una gran capacitat políglota i coneixedor de l’Orient Mitjà, per impulsar el Nou Egipte que volia construir Paixà?

Víctor Abargues va residir a El Caire, ciutat que va descriure i, temps després, va fotografiar. Hem conservat les seues cròniques de la pobresa dels camperols i de la cerimònia religiosa de la «Dosà» o del Tapís, en la qual un xeic a cavall i els seus serfs, portant el ric tapís que havia passat un any a la tomba de Mahoma, passava a cavall per damunt d’una catifa de creients, voluntàriament estesos a terra, amb el resultat de desenenes de morts i centenars de ferits.

A l’Alt Nil, Abargues investigà pel seu compte els temples d’Abydos i Denbera, i enregistrà als murs la seua presència (1873, 76 i 78, en el primer cas; 1877 i 78, en el segon). Quan arribà el pensionat de l’Acadèmia romana, Abargues l’acompanyà a Karnak i altres temples, que Amador de los Ríos il·lustrà amb les seues aqüarel·les. En aquesta mateixa època, Abargues proposà a la corona espanyola establir un territori colonial a la badia de Tanis, on ara hi ha la gran Port Saïd. No li’n feren cas.

El 1877, quan tindria uns 32 anys, Abargues tornà a Espanya (a partir d’aleshores, ho va fer periòdicament). Volgué entrar a la Península pel Grau de València, per visitar els seus origens. 

Després, fent servir el ferrocarril, portà centenars de peces per als museus de ciències naturals i arqueologia (donacions egípcies i també de la religió copta), plantes per al jardí botànic i animals africans vius per als jardins reials de La Granja. Fou rebut pels monarques i guardonat amb altes distincions.

En un d’aquest viatges, amb 33 anys, dictà una conferència a Madrid, que fou publicada com «Juicio del alma en el Amenthi según la doctrina religiosa del antiguo Egipto», on explicà amb detall les creences de la civilització del Nil sobre el trànsit al món del més enllà («el misteri de la psychostàsia», deien). Ho documentà amb un quadre pintat per ell, a escala, on reproduïa relleus del temple d’Abydos, que havia estudiat enmig dels enderrocs. Donà el quadre a l’Acadèmia d’Història, on encara es conserva.

Aquest jove valencià, que es va fer fotografiar amb les condecoracions i fou nomenat membre corresponent de les diverses acadèmies a les terres egípcies, havia guanyat una merescuda fama a la cort. També sabem que assistí al soterrament del pare del seu amic Ramiro Amador de los Ríos a Andalusia. Potser allà, en contemplar la magnificència del paisatge meridional, ell, bon coneixedor de la cultura àrab i del cresol de la Mediterrània, albirà el projecte d’una novel·la sobre el regne nassarí, de la qual parlarem més endavant.

De tornada a la cort i abans de regressar a Egipte, va rebre l’encàrrec més important de la seua vida: endinsar-se a l’Àfrica desconeguda i explorar aquelles terres en nom de la corona i amb el suport de l’empresariat. Acceptà, com sempre, animat per un alt sentit de servei al seu país. [Continuarà]

Herència i successió

 [Opinió , 25 de juliol del 2023, html ací]

Nunca más volveremos a pagar dos veces por lo mismo, no podemos mantener el impuesto de la muerte». Primera mesura del president Mazón; primera declaració: dos frases, dos fal·làcies. I tota una exhibició de la prestidigitació ideològica dels conservadors. En primer lloc: tributen les persones, ni els diners ni la mort. Si una persona incrementa el seu patrimoni ha de tributar progressivament. Lex dixit. Si ho fan dos persones, el mateix. L’important és l’andanada ideològica. No fa tant, el moviment obrer reivindicava la prohibició de les herències. La raó era clara: si no hi haguera més riquesa que la que es pot guanyar amb el treball, s’arribaria a una societat més igualitària (recordem que la igualtat no és un dret, sinó un valor fonamental de la Constitució). Per això, cal recordar-li a socialistes i comunistes que allò que havia de ser «social» o «comú» era tot just la propietat o, si més no, el capital. Ben mirat, aquest argument del moviment obrer no feia més que repetir el que tot just va invocar la burgesia per procedir a l’acumulació originària. Precisament l’apropiació dels recursos colonials es va fer adduint el «dret» (Locke) d’aquells que posaven en marxa una economia productiva (id est: capitalista) front als usos que en feien els indígenes. El valor de canvi front al valor d’ús. Un debat que encara cueja (hi teniu els recents llibres de Loick, L’abús de la propietat, o Honneth, El sobirà treballador). Precisament recuperar els habitatges buits dels fons voltors invoca un principi anàleg: «millor okupa-rehabilitar que posseir-deteriorar!», que diuen els alemanys. I una cosa semblant podríem pensar de masses forestals abandonades en risc d’incendi i que representen pèrdues de recursos públics i, de vegades, de vides. Els ideòlegs de la burgesia haurien d’aclarir-se, doncs: si el fonament de l’apropiació és el treball, que s’aplique a tot. Si no, que tornen l’apropiació colonial. No són teòrics, sinó convinencers. Però seguim amb l’artilleria conservadora del president Mazón. Al remat, no és més que una derivació de la gran maniobra ideològica dels megarics, una elit que vol emancipar-se (com explicaren Ariño i Romero) i que torna a l’argument ranci del dret natural a la propietat, per damunt de l’ordenació constitucional i la funció social que la Carta Magna l’atribueix, o millor encara: opta perquè siguen els mateixos rics els que determinen, si volen, la funció social d’allò que han guanyat amb la seua «cultura de l’esforç» (ja ho va predicar Sloterdijk). Nyas! Quin esforç han fet les hereves Botín, Ortega o Borbó? L’economia diu que els megarics són un fenòmen nou i les generacions presents i futures disposaran d’una porció major de les seues rendes pel que puguen heretar que pel que hagen de treballar (i menys encara pel que puguen estudiar) (Piketty). Fins ahí, la ciència. Més enllà, ideologia conservadora.

Això ho pagaré jo

 [Opinió, 28/6/2023, html ací]

El 48,4% de la població valenciana es considera classe mitja-mitja (CIS 3402), camp en saó per a trilers de la política.

Imaginem que hem arribat a un restaurant. «Menú o carta?», ens pregunten amb fingida indiferència, mentre ens fan creure que només podem triar una opció del fals dilema «comunisme o llibertat». «Freedom! Freedom!» –exclamem els clients. Aleshores el polític triler mira la carta i ens recomana, per exemple: «Libre elección de centro educativo». I nosaltres, com a orgullosa classe mitjana, acceptem.

Al País Valencià, la despesa mitjana per unitat familiar en ensenyament és de 445,8 euros (INE, Enquesta pressuposts familiars, 2021). Però, atenció!, la quota per alumne als centres privats d’ensenyament no universitaris és de 1.690 euros i de 5.466 als centres universitaris. Sumeu si teniu dos o tres fills. I estem parlant de quotes «declarades» per les mateixes empreses (INE, Finançament ensenyament privat, curs 2020/21). Menú o carta?

Lliure elecció de centre educatiu vol dir, clar i ras, que les famílies amb possibilitats poden desplaçar els seus fills als centres de la seua preferència i que l’alumnat amb menys recursos es concentra en els menys valorats. Finalment trobem centres públics amb més problemes («més complexitat», en diu l’eufemisme); fet que en comporta menys demanda; i que acaba en unitats tancades de l’escola vertaderament pública, la que no imposa uniformes ni quotes estranyes per a seleccionar el seu alumnat. Ja ho hem experimentat al País Valencià. És la mà d’Adam Smith, que sempre estreny el coll dels pobres. Mentrestant, les empreses privades veuen incrementada la seua demanda i poden pujar les quotes. Menú o carta? Comunisme o llibertat? Els Beneficis dels centres d’ensenyament privat a Espanya sumen 755 milions d’euros anuals (dades INE). Més que Mercadona. Més de 2 milions d’euros, al dia. A molts d’ells, d’ideari religiós, caldria recordar-los :«Regnum meum non est de mundo hoc». Cada minut: 1.400 euros de benefici.

Menú o carta? El polític triler té més recomanacions: «Un plan sanitario que asegure una atención ágil y de calidad en todo el territorio». «Freedom for quality!» –exclamem els clients, i fem dentetes–. Però encara hi ha qui no se n’ha assabentat bé i pregunta: «En hospitals públics, no?». I el polític triler, amb posat d’ofés, li retrau: «Però no estaven vostés demanant a la carta?» («són relacions comercials», fou l’eufemisme que emprà aquella política que justificà el benefici de les mascaretes del seu germà).

Al País Valencià, la despesa sanitària de les famílies és de 2.565 milions d’euros, un «meló» que ha crescut un 61,8% als últims 15 anys (INE, Pressuposts familiars), i del qual se’n poden traure bones tallaes!

El polític triler recomana unes suculentes postres: «Libre elección de la lengua de enseñanza». «Freedom! Of course!» –repetim.

Si consultem el percentatge de persones que parlen tres o més llengües, trobem que són a Catalunya el 55,3% i a Múrcia el 12,4% (INE, Activitats aprenentatge, 2016, últimes dades). El polític triler sap que el plurilingüisme és una competència necessària i que l'haurem de pagar, si no ara, més endavant (l’eufemisme és: «més idiomes suposen més empleabilitat»). Les acadèmies de llengües i les empreses de cursos a l’estranger es freguen les mans. Hi tenim un exemple en la princesa espanyola que ha estudiat a Gal·les.

Conscient que els clients han començat a palpar-se la cartera, el polític triler remata amb un oferiment que vol semblar generós: «Eliminaremos la tasa turística. Als cafés convida la casa».

València subtil

[Opinió, 28/5/2023, html ací]

«Subtil» tant és diu d’allò que és delicat o lleuger, com del que revela enginy o agudesa. Els dos sentits s’adiuen amb el llibre publicat per Albert Ferrer Orts sobre la València del Renaixement. Les «subtileses renaixentistes», que esmenta el títol, són aquelles delicadeses artístiques que l’autor explica amb mestratge, però també l’agudesa de la tesi que subjau a l’obra: València i el País no tenen millor espill on contemplar-se que el llarg segle daurat entre la coronació de d’Alfons el Magnànim i la mort de la virreina Mencía de Mendoza. Ni la defensa de l’arxiduc d’Àustria que finalitzà als camps d’Almansa, ni l’efímera capital republicana, ni –molt menys! – la ciutat Potemkin dels grans esdeveniments i les bosses Vuitton (i encara hi ha qui se n’enorgulleix!) proporcionen millor guiatge per al nostre futur que aquella urbs agosarada, florentina o italianitzant, no més gran que l’actual Gandia, que il·luminà la Mediterrània occidental. Els llirs del senyor de Beniarjó, sí, però també –o millor– els relleus d’alabastre de Giuliano di Nofri, ara a la capella del Sant Calze, passaren la pàgina de la història.

Perquè el Cap i casal i el seu Regne, com bé explica el professor Ferrer, fou renaixentista abans que humanista, i gràcies a aquella avantguarda artística (com va ocórrer tantes vegades, des de Berlín a Nova York), esdevingué el prodigi, freqüentment a contrapel de d’una noblesa venuda i d’una burgesia vençuda. Aquestes subtileses cal descobrir-les, com també diu el títol, «a colp d’ull», val a dir, no mitjançant una ullada involuntària, sinó amb la contemplació d’aquelles obres, potser conegudes, que amb les explicacions de l’autor palesen la seua contundència per rememorar un passat esplendorós. I encara que en general no és recomanable, ací s’agraeix que l’editorial Ulleye haja optat pel satinat que resalta la policromia de les moltíssimes obres reproduïdes i també pel format de butxaca.

Lloc destacat en l’obra, però no en l’interés actual, tenen els nostres personatges de dimensió continental: l’esmentada marquesa del Cenete, Joan Lluís Vives o Josep Vicent Macip, més conegut com Joan de Joanes, tres exemples d’excel·lència insuficientment reconeguda –com diu l’autor del llibre–, que han estudiat bé el professor Ferrer i la seua filla Estefania, també historiadora de l’art. Les reflexions museístiques que clouen el llibre són ben escaients en aquest temps de museus també d’excel·lència insuficient reconeguda, com el de Belles Arts. Subtileses imprescindibles.