Pensar (des de) l'Esquerra

[Posdata. Publicat l'11/1/2013. Jpg pag. 1a ací o ací, pag. 2 ací o ací]

La publicació recent del llibre Pensar desde la Izquierda (Madrid, ed. Errata Naturae, 2012), que arreplega recensions i entrevistes a més de dues dotzenes d’intel·lectuals, ofereix una excusa per cartografiar les coordenades bàsiques d'allò que podríem anomenar pensament d'esquerres, si més no perquè el nostre país, governat desastrosament per la dreta, continua considerant-se com un país majoritàriament d'esquerres, com afirmen els baròmetres del CIS.
L'objectiu fonamental de l'Esquerra ha segut sempre la igualtat social. La formulació actual d'aquest objectiu afegeix dos elements: la certesa que, més enllà de la voluntat dels individus, hi ha mecanismes socials, de caràcter estructural, que impedeixen la igualtat i la convicció que es poden remoure aquests mecanismes per mitjans democràtics.
El capital de Karl Marx ofereix el paradigma d'anàlisi de mecanismes socials estructurals: la producció capitalista genera necessàriament desigualtat perquè el seu fonament és la producció de mercaderies no per ser usades, sinó per ser venudes. I això produeix un benefici quan la capacitat humana de treballar es redueix a treball “abstracte”, un mer consum de força durant un temps, a un ritme determinat. Recentment, Moishe Postone (Marx Reloaded, Madrid: Traficantes de sueños, 2007) ha insistit en presentar aquest nucli de l'anàlisi de Marx, freqüentment oblidat per les tradicions socialistes. El capitalisme és un mecanisme impersonal i, per tant, no es pot apel·lar exclusivament a la voluntat per canviar la seua dinàmica. Altres autors com ara Daniel Bensaïd, editor de Las crisis del capitalismo (Madrid: Sequitur, 2009), també han insistit en el caràcter contradictori del capitalisme, que naix de la dualitat de la mercaderia. Per això, la crisi, un ajust violent entre l’oferta i la demanda de mercaderies (incloent-hi la força de treball), no és l'excepció sinó la regla. David Harvey, que intenta explicar-ho també en El enigma del capital (Madrid: Akal, 2012), ha insistit en completar l'anàlisi de Marx, centrat en el domini del temps social que efectua el capital mitjançant el procés de producció, amb una teoria equivalent de l'espai social. De la mateixa manera que la producció industrial determinà l’aparició del temps cronometrat, el capitalisme modifica els espais d’acord amb la seua dinàmica acumulativa. Pensem, per exemple, en la urbanització de la nostra franja litoral. Aquesta preocupació pels espais socials enllaça fàcilment amb les teories ecologistes, que o bé defensen que el ritme de depredació medioambiental ultrapassa les possibilitats planetàries, o bé, com afirma Ulrich Beck que la circulació de mercaderies del capitalisme havia segut substituïda en la societat de risc global per la dispersió de perills relacionats amb l’energia nuclear, la indústria química o la biotecnologia, la qual cosa reconfigura els conflictes socials i polític (La sociedad del riesgo mundial: en busca de la seguridad perdida, Barcelona: Paidós, 2008).
Si hi ha mecanismes estructurals, que condicionen el temps i l'espai de les persones, en quina teoria podem dipositar l'esperança de què una acció política, a més a més democràtica, puga remoure-los? No hi ha prou en apel·lacions a la indignació o demandes de compromís, com els coneguts pamflets de Stéphane Hessel o altres manifestos del mateix estil que reclamen una sublevació (Étienne Balibar). L'esquerra sempre ha desconfiat de les accions espontànies, no recolçades en un bastiment teòric sòlid. A hores d'ara hi ha no menys de tres orientacions possibles que coincideixen en afirmar que hi ha una dinàmica general que, per dir-ho així, podria contrarestar la tendència desigualitzadora del capitalisme.
D'una banda, Boaventura de Sousa Santos ha actualitzat les teories d'Antonio Gramsci per entreveure en els moviments socials una potència contrahegemònica, capaç no només d'enfrontar-se a la dinàmica del capitalisme, sinó, fins i tot, de redefinir allò que siga el saber o el poder en la nostra societat (Reiventar la democracia, reinventar el estado. España: Sequitur, 2008).
D'una altra banda, Antonio Negri, darrerament en col·laboració amb Michael Hardt, ha prestat atenció als processos constituents de grups socials enfrontats al capitalisme. En les seues últimes obres, Imperio (Barcelona: Paidós, 2002), Multitud (Barcelona: Debate, 2004) y Commonwealth (Madrid: Akal, 2010) tracta de repensar la reapropiació de les condicions vitals expropiades pel capitalisme, un acte de poder constituent, en el sentit clàssic del dret. L'apel·lació al bé comú també ha animat una economia alternativa (Christian Felber). Altres autors també han trobat esperançadores algunes revoltes. És el cas de Slavoj Zizek, (¡Bienvenidos a tiempos interesantes!, Tafalla: Txalaparta, 2012), qui adopta freqüentment el posat d’un profeta veterotestamentari. De tota manera, paga la pena donar una ullada als llibres de Tony Judt (com ara: Sobre el olvidado siglo XX o Pensar el siglo XX, Madrid: Taurus, 2008 i 2012) per endinsar-nos en la complexitat dels processos que vivim des de la Postguerra i en els lligams entre aquests processos i, per exemple, les dinàmiques de les organitzacions socials o sindicals, un assumpte, el del paper emancipatori dels agents socials realment existents, de vegades bandejat per autors com Negri o Hardt.

Per últim, Jürgen Habermas ha explicat en el seu llibre més recent, La constitución de Europa (Madrid: Trotta, 2012), que la construcció de la Unió Europea és una estació en un llarg procés de “juridificació” i de control (“civilització”) del despotisme inherent al capitalisme. En la seua Teoria de l'acció comunicativa, Habermas havia defensat que podríem contrarestar les tendències “instrumentalitzadores” del capitalisme invocant un horitzó d'enteniment comú (que ja està present, en cert sentit, en la nostra capacitat comunicativa). En La constitució de Europa manté l'ideal d'enteniment, al qual s'acostarien processos de limitació jurídica del poder, que no serien més que l’afirmació progressiva i progressista de la igualtat, una tesi en la que ja confiava A. Tocqueville en el seu clàssic estudi sobre La democràcia a Amèrica. La teoria comunicativa de Habermas es relaciona amb la defensa de la recuperació de l'espai públic de Seyla Benhabib i amb l’apologia d’una justícia mundial en la línia de Nancy Fraser.
Amb tot i això, són molts els autors que han reclamat l'atenció sobre com el desenvolupament neoliberal del capitalisme ataca directament el mateix concepte del dret. Així, per posar un parell d’exemples, Umberto Romagnoli fa una autocrítica a com el dret laboral ha ignorat durant massa temps aquest atac (vegeu la seua intervenció en el I Congrés Treball, Economia i Societat de la Fundació Primer de Maig, en internet) o Christian Laval ha defensat amb vehemència que l’educació és un dret i no pas un negoci (La escuela no es una empresa, Barcelona: Paidós, 2004).
El deixeble de Habermas, Axel Honneth, que accepta de M. Foucault i P. Bourdieu la impossibilitat d'un espai públic, lliure de dominació, en el qual es puga configurar aquell horitzó d'enteniment de què parla el seu mestre, para esment en la reacció psicològica de la víctima menyspreada. La seua pugna per ser reconeguda ofereix un punt de partida a una crítica social, en la mesura en què una societat realitzada seria aquella en la qual les institucions socials permetrien que les persones trobaren reconeixement en tres esferes: amor, dret i solidaritat. Mentre això no s'aconseguesca, habitem La sociedad del desprecio (Madrid: Trotta, 2011). El vell ideal hegelià de l’“eticitat”, aquella societat que fa virtuosos els seus membres, ha estat replantejat també en l’apel·lació d’Avishai Margalit a una Sociedad decente (Barcelona: Paidós, 2010). Encara que també hi ha qui, com Luc Boltanski (El nuevo espíritu del capitalismo, Madrid: Akal, 2002) pensa que les crítiques al capitalisme, si no són definitives, acaben enfortint-lo. El millor, per tant, és que siguen definitives.
Indigneu-vos, si voleu, comprometeu-vos, si podeu, però no deixeu de llegir.

 

White Star

[Opinió. Publicat el 29/12/2012. Web ací]

El títol no es refereix a senyeres estelades, sinó a la White Star Line, l'empresa naviliera del RMS Titanic. Al País Valencià, el Partit Popular ha entrat en mode titanic. Els indicis són clars. En la sala de màquines parlamentària, el fidel síndic intenta buidar l'aigua tot repetint ad nauseam l'argumentari, però les vies d'aigua de les imputacions, i ara ja de les condemnes, es multipliquen. La nòmina ja inclou un vicepresident, un conseller, un diputat, i la festa no ha fet més que començar. El Gürtel, que vol dir cinturó, va estretant-se, i en Madrid ja ha començat a declarar aquell expresident que ara és exbanquer. En els escons, els imputats i reimputats s´amarren als bots salvavides i entonen el «No serem moguts».
L´ala peronista opta per buscar un remolcador. És com si l'alcaldessa del cap-i-casal i el president de la diputació central estigueren amorrats a la borda i, megàfon en mà, exigiren al Govern espanyol algun gat que traure del barret de copa alta (gat, perquè els conills ja fa temps que s'acabaren). En les cobertes inferiors es pot escoltar: «On està la boleta, dic, el tercer carril?». «Ací tinc una estampeta amb un cavallet, una estampeta de Maranello, molt bonica».
L´orquestra continua tocant a la sala noble, però al pont de comandament hi ha nerviosisme. Així cal entendre el lapsus del sempre moderat portaveu adjunt a les Corts, quan afirmava dels parlamentaris que «tots són homes i els homes també són corruptes». Senyoria, potser vosté crega en el pecat original, però com advocat de l´Estat hauria de saber allò que diu l'article 16.3 de la Constitució sobre confessions religioses i, més encara, el 24.2 a propòsit de la pressumpció d´inocència, per cert, tantes vegades invocada per la bancada popular. Aclariu-vos: o tots moros o tots cristians.
A més, l'anterior wolf laboral del ens radiotelevisiu ha fet l´espantà de Rafael el Gallo, probablement per les pressions internes del partit en repartir jaquetes salvavides (ja que front a les crítiques externes havia mostrat una imperturbabilitat pròpia de Sèneca). Com en la pel·lícula «Go West!» dels germans Marx, fan miques el tren propagandístic que els ha dut tan lluny en l´opinió pública valenciana per poder alimentar la caldera.
Per últim, el capità tampoc no ajuda a mantindre la calma. El molt honorable ha realitzat tres modificacions del govern des de juliol de 2011, és a dir, com a mitjana, una cada sis mesos. El capità Smith també es mostrà dubitatiu després de la topada amb l'iceberg. El pròxim baròmetre del CIS sobre intenció de vot els sonarà a repicar de telegrafista nerviós. El molt honorable president diu que 2013 serà un any d´inflexió (inflexió, no genuflexió). Potser vol dir que, com en el cas del Titànic, el vaixell es plantarà en vertical abans d´enfonsar-se. Igual lleven la gavina i posen una estrela blanca.

Lenin i la Santíssima Trinitat

[Opinió. Publicat el  29/12/2012. Web ací. Jpg ací i ací]

Naturalment, el Partit Comunista del País Valencià té tot el dret del món a portar en andes la mòmia de Lenin, amortallada amb diverses marques blanques electorals, i convidar a la processó, com va fer en el passat, al Partit Humanista, al Carlista o a qualsevol altre minipartit o fundació. També, si així ho vol l’afiliació, pot continuar teixint els fils que li permeten controlar Esquerra Unida. La qüestió vertaderament important és quina serà la seua posició política davant d’una, cada vegada més pròxima, pèrdua de la majoria absoluta del Partit Popular, que esdevindrà precisament quan, al si del Partit Socialista, el “felipisme” ja resulta insostenible (vegeu el meu article del 9/11/2012). Les possibilitats són limitades.

En primer lloc, podria seguir la “via extremenya” (no recolçar al Partit Socialista, la qual cosa mantindria en el poder al Partit Popular) o la “via basca” (participar en el govern d’un partit de dretes). Encara que són decisions polítiques legítimes, afavorir un partit de dretes no s’adiu amb la composició ideològica actual de l’electorat d’Esquerra Unida: 7% centre, 60% esquerra, 33% extrema esquerra (reelab. estudi CIS 2954).

En segon lloc, pot traure del bagul la teoria del “sorpasso” i suposar que, en augmentar el seu recolzament electoral i minvar el del Partit Socialista, pot convertir-se en la primera força de l’esquerra. Cal recordar que en les autonòmiques del 2011 va superar el 5% per 7 dècimes. En les generals del mateix any arribà al 6,5% dels vots al País Valencià, però 20 punts per baix del Partit Socialista.

En tercer lloc, pot invocar l’estratègia “le mouvement c’est moi” i confiar en aprofitar-se de qualsevol mobilització popular. És el que va fer en el passat amb la campanya en contra de l’entrada en l’OTAN i el que ha pretés recentment amb el 15M. L’oportunisme polític pot donar beneficis a curt termini, però no a llarg i, en tot cas, erosiona el moviment de referència. De la foguera de la deslegitimació política només sorgeixen fènixs amb camises pardes.

Per últim, pot esforçar-se sincerament en construir un front ampli amb el Partit Socialista i Compromís perquè el redreçament del País Valencià ho exigeix. Un front no amb tres programes distints sinó, com diuen els i les comunistes, amb un únic “programa, programa, programa”. Un misteri trinitari que no ha de ser molt complicat per als hermeneutes de Lenin.

Demà ja és massa tard

[Opinió. Publicat el 15/12/2012. Web ací]

La coalició Compromís és una força política imprescindible per construir un front ampli que finalitze amb l´etapa de governs populars al País Valencià (de les altres forces, socialistes i comunistes, ja vaig tractar en els articles del 9 i del 29 de novembre). Compromís va obtenir en les eleccions autonòmiques i les municipals de 2011 els seus millors resultats històrics, amb un 7,4 % i un 8,1 % dels vots respectivament, però això no hauria de dur a l´autocomplacència, perquè el seu suport baixa notablement en eleccions generals o europees. Compromís és una coalició de Bloc, Iniciativa i Verds-EE, partits que, al temps, s´han format per agregació d´altres grups polítics. Aquesta heterogeneïtat s´hauria de veure, en principi, com una virtut front als dèficits democràtics de partits que troben els seus líders escrits en quaderns blaus o coses així. Però també hem de pensar que l´electorat valencià no s´identifica, ara per ara, amb etiquetes com nacionalista o ecologista. En el baròmetre postelectoral del CIS 2892, de maig de 2011, aquestes definicions ideològiques només arreplegaven, totes dues juntes, a un 5,5 % de la mostra. A més, la distribució dels votants en l´eix esquerra-dreta de l´electorat de Compromís hi era pràcticament idèntica a la dels votants d´Esquerra Unida.
És cert que Mònica Oltra ha demostrat un gran carisma polític, que ha tingut un gran reflex en els nous mitjans. El vídeo en Youtube de la seua intervenció en el debat de política general de les Corts del 26 de setembre acumula quasi mig milió de visites (és a dir, ordinadors distints) en deu setmanes. El seu compte en Twitter té més seguidors que els d´Alberto Fabra i González Pons junts. Però no es pot dir el mateix de l´impacte de Joan Baldoví al Congrés de Diputats. Enric Morera, encara que porta quasi 10 anys de secretari general del Bloc i que ha estat europarlamentari i diputat en les Corts durant una legislatura, era desconegut per al 57 % de la mostra del baròmetre esmentat (i cal afegir-ne un 17 % de ns/nc).
No hi ha prou amb l'èxit als nous mitjans o webs dinàmiques. Compromís hauria de fer públic un programa socioeconòmic general i promoure un front polític ampli de manera decidida i urgent davant la possibilitat que el president de la Generalitat convocara eleccions anticipades, bé per la insostenible situació social, bé per la crisi política que travessa el partit en el govern de la Generalitat (amb un president no escollit a les urnes i una porció del grup parlamentari que li dóna suport en situació d´imputació o, eventualment, condemna). Com canta Senior: «Demà ja és massa tard»

Traslación

[Posdata. Publicat el 14/12/2012]

Entrevista con Luz Gómez, premio nacional de traducción

 

El 6 de noviembre pasado, el Ministerio de Educación, Cultura y Deporte concedió a Luz Gómez el premio nacional a la mejor traducción por su versión de En presencia de la ausencia de Mahmud Darwix, libro publicado por la editorial valenciana Pre-textos. La galardonada es entrevistada para Postdata en el Campus de Cantoblanco de la Universidad Autónoma de Madrid, alfombrado de hojas de álamo. Ella habla del premio a la traducción, relatando su sorpresa: el Ministerio ha reconocido la versión de una obra del literato palestino más relevante y uno de los mayores poetas árabes, pero en un libro en que empleó la prosa; además, se premia la traslación de un texto en el que Darwix culmina su paulatino alejamiento del verso militante para acoger, de manera plena, una literatura abierta a la experiencia humana universal, por lo que tampoco puede aducirse ninguna querencia “orientalista” del jurado; y, por último, la premiada no es traductora profesional, sino una profesora universitaria que imparte clases en la Autónoma y antes lo hizo en la Universitat d'Alacant. Por tanto, ninguna circunstancia parece avalar el galardón, más que el valor mismo de la tarea realizada.

Públicar traducciones no es el tipo de méritos que consideren las agencias de evaluación del profesorado universitario, sino todo lo contrario; tampoco la remuneración económica compensa las horas de esfuerzo. Entonces, ¿por qué traducir literatura árabe? Luz Gómez explica con palabras muy precisas, con un argumento milimétricamente engarzado, lo peculiar de esta tarea. “El nexo de los pueblos árabes es su lengua, que ha sobrevivido prodigiosamente durante más de quince siglos. No es más difícil que cualquier otro idioma, pero el peso de la tradición hace del árabe un código grávido, afectado por la pluralidad de sus manifestaciones orales y sobrecargado en sus significados. Lo vernáculo se convierte en una especie de peso cargado de historia, que se siente en cualquier expresión lingüística.” Por ello, traducir no es más –ni menos– que enfrentarse con esa tradición secular, aprender de ella y traerla al tiempo presente; es decir, un ejercicio de formación permanente que le permite concluir a la profesora que recibe más de la lengua de lo que ella pueda aportar a la comunidad lingüística en español. En el sentido de la confrontación con la pesadez del código lingüístico, su tarea de traducción mira a la renovación literaria emprendida por los grandes escritores árabes contemporáneos como, entre otros, Badr Shakir al-Sayyab, Saadi Youssef o Mahmud Darwix. También ellos han conseguido proyectar su literatura en el panorama mundial, confrontándose precisamente con su tradición lírica y su “pesada” lengua. Traductora y traducidos pugnan con los mismos grávidos molinos.

Luz Gómez se aproximó a la obra de Darwix (1941-2008) por la empatía que generan sus primeros poemarios, aquellos en los que da expresión lírica plena a la causa, o mejor, a la herida palestina. Darwix llegó a formar parte del Consejo Ejecutivo de la Organización de Liberación de Palestina (OLP). Cuando la aviación israelí comenzó los bombardeos sobre la capital libanesa, se negó a ser evacuado. Después, llegó la infame ocupación militar de las denominadas Fuerzas de Defensa Israelí y las matanzas, permitidas por el ejército invasor, de la población palestina refugiada en los campamentos de Sabra y Chatila (1982). La tragedia de su pueblo y el drama de Beirut se amalgaman en los versos urgentes de Darwix que pueden leerse en Només un altre any (Edicions 62, 1993), con traducción de la malograda Dolors Cinca. Antes de la antología de la arabista catalana, un modelo de compromiso social, había aparecido Desde Palestina (traducción editada por Libertarias-Prodhufi, 1989). Años después Manuel Feria traduciría Memoria para el olvido donde el poeta revive la masacre de Sabra y Chatila.

Pero junto al relato de su dramática vivencia, los esfuerzos de Darwix por abrir caminos poéticos innovadores quedan acreditados ya en Menos rosas (1986). En 1993, después de unas negociaciones auspiciadas por Estados Unidos y acogidas por el gobierno de Noruega, Isaac Rabin en nombre de Israel y Yasser Arafat, líder de la OLP, estampan su firma en los Acuerdos de Oslo. El poeta no secunda los Acuerdos y renuncia a sus responsabilidades en la OLP. Pero mientras sus poesías emblemáticas se convierten en estandartes del terrible camino de los Territorios Palestinos hacia la conformación de su Estado y sus recitales poéticos llenan estadios, Darwix se embarca en una singladura solitaria para construir una epopeya lírica en árabe. Su creación se orienta cada vez más a elementos de impronta universal, lo que no impide que quede jalonada de giros imprevistos. Así, alcanza una cúspide creativa en Once astros (1992, traducción castellana publicada por la AECI en 2000), con la construcción de un universo simbólico en el que él, el paradigma del transterrado, puede encontrar refugio. Tres años después aparece ¿Por qué has dejado el caballo solo?, una autobiografía poética que pudiera parecer una aportación definitiva. Pero, como narra Luz Gómez apasionadamente, “el poeta se reinventa una y otra vez”. Da a la imprenta una obra cálida en torno al amor: El lecho de una extraña (1999, traducida en Hiperión en 2005). Un año después y tras un infarto, aparece Mural, que incluye el tratamiento poético de las sobrecogedoras visiones que le acaecieron en la crisis cardiaca.

Luz Gómez no sólo ha seguido este periplo poético y ha documentado el esfuerzo del poeta para confrontarse con la tradición del árabe, mezclando géneros, renunciando a la métrica, pero dotando al verso libre de ritmos clásicos, sino que pudo comprobar ella misma, al servirle de traductora en sus visitas a Madrid y Andalucía, su incomodidad cuando se le restringía a su primera poesía militante. Por ello, Luz Gómez se marcó como objetivo que Darwix apareciera no sólo en colecciones comprometidas, más o menos remotas, sino que se editara, como el gran autor que era, en las series de poesía de mayor difusión. Le chispean los ojos a la profesora cuando recuerda que la editorial Cátedra publicó sus traducciones de El fénix mortal (2000) –obra que apareció el mismo año en el que el ministro de Educació de Israel se vió obligado a incluir en los curricula poemas de Darwix– y Estado de sitio (2002). Ese objetivo personal se ha cumplido con creces con las cuidadas ediciones realizadas por la editorial Pre-textos de una gran antología, Poesía escogida (1966-2005), publicada en 2008, de los poemas de Como la flor del almendro o allende, que vieron la luz un año después, y de la galardonada ahora En presencia de la ausencia. Esta última obra es un relato de la experiencia de continuo exilio de Darwix, de acarrear maletas, acomodarse en otras casas, colgar nuevamente cuadros... El poeta, como su pueblo, transterrado. La patria convertida en maleta, que diría Darwix, en una valija caligráfica. El único refugio se encuentra en las circunvoluciones de una inmensa letra, el dād. El pueblo árabe se autodefine por su capacidad de pronunciar una d enfática, cuyo sonido dental y sonoro es su santo y seña. La caligrafía de la letra emblemática se asemeja a un velero, metáfora perfecta de la itinerancia y del desapego.

La traslación como existencia y la traducción como confrontación con la tradición acaban identificadas en una lógica del desapego. Después de su experiencia de más de una docena de años en la Universitat d'Alacant, Luz Gómez, ejercitada en la gimnasia del matiz, en la observación precisa de la aspereza del verbo o de las inflexiones del ritmo, identifica también ese desapego como característica valenciana. Sorprende la precisión quirúrgica de su diagnóstico. Tal vez el culto al fuego, el arte efímero de la música, la pasión por la fragancia del azahar o el gusto por el espacio abierto no sean más que manifestaciones de un desapego antropológico que el pueblo valenciano atesora, de manera ignota, como el gran legado de los siglos de hegemonía árabe. Detrás de vestigios toponímicos y desatendidos restos arqueológicos, palpita una condición vital semejante. Desde la distancia de un cosmopolita campus madrileño se suscitan cuestiones cruciales: ¿A qué negar que otras ciudades en el norte de África o en el Oriente Medio proyectan en el Mediterráneo el mismo reflejo que las valencianas? ¿que el puerto de Beirut revivió lo acaecido en el de Alacant? ¿o que nuestra auténtica “tierra mítica” se encuentra en el paralelo simbólico que une Granada y Samarcanda (precisamente el gran eje ausente del fracasado parque temático de Benidorm)? Sólo los siglos de intolerancia inquisitorial hacen de este pueblo de “moros i cristians” algo parecido al mutilado sin piernas de los poemas de Abbas Beydoun, también vertidos al castellano por Luz Gómez (Vaso Roto, 2012). Tal vez nosotros, como la profesora traductora, también tengamos mucho que ganar de la “memoria para el olvido” de Darwix, de su maleta caligráfica, de su lírica invitación al reconocimiento del desapego existencial. Tradición, traducción y traslación.

Ho heu entés?

[Opinió. Publicat el 9/11/2012. Web ací]

Durant 30 anys, el PSOE ha estat fidel al felipisme: un populisme clàssic que exaltava la reforma pactada en la transició, que confiava en la seua capacitat d’hegemonitzar l’espai electoral de l’esquerra i de neutralitzar qualsevol moviment social discrepant. Al si del felipisme han cabut polítiques contradictòries: expropiar bancs o rescatar-los, augmentar pensions o retallar-les, practicar la guerra bruta o establir nous drets socials. I tot això mentre un cor de “barons” repetia que calia triar entre ells o la barbàrie.
No és cert que el PSOE, com va dir González en perdre la majoria absoluta el 1993, “haguera entés el missatge”; no el va entendre el 1996, ni el 2004, quan l’electorat no volia que tornaren els que s’havien autonomenat “el canvi”, sinó que se n’anara el bel·licista Aznar, ni el 2011/12, quan els artífexs de la desfeta electoral foren ratificats en les màximes responsabilitats.
Fins ara, PSOE i PP s’han repartit el 90% de la tarta electoral perquè es beneficiaven d’un ambient electoral “crispat”. Segons el CIS, la gent que mai no votaria al PP o al PSOE quadruplicava la gent que ho faria sempre Votàvem “a la contra”. Això s’ha acabat. Pel que fa al PSOE, el colp de gràcia al felipisme no l’ha donat la crisi econòmica, sinó la crisi política, que ha canviat les regles del mercat electoral; per això, el desgast del PSOE és major que el del PP. I això, fins i tot, malgrat el fracàs social de la política popular. Rajoy “regna” (a colp de “reials” decrets-llei), però no governa; simplement remet al BOE el que li dicten els poders fàctics. Encara que tots els indicadors econòmics han empitjorat des de la investidura del líder popular, és Rubalcaba qui sembla un polític-zombie. La campanya electoral de CiU ja fa llenya de l’arbre caigut.
Si el PSOE/PSPV vol recuperar-se políticament hauria de: 1r) Abandonar l’autocomplacència respecte de la transició, més encara a hores d’ara, quan es desprestigia irreversiblement la nostra anacrònica casa reial, esguitada de corrupció i que, si fem cas de l’estimació de patrimoni publicada pel The New York Times (28/09/2012), s’ha enriquit a raó d’un milió d’euros a la setmana (!). 2n) Renunciar a hegemonitzar l’espai electoral de l’esquerra: dirà algun dia Ximo Puig, per exemple, que Mònica Oltra seria una excel·lent Presidenta de la Generalitat? 3r) Escoltar els moviments socials (que el 14-N tornaran a parlar alt i clar), el que suposa fer autocrítica i assumir responsabilitats per les errades passades, perquè vivim en un dels estats més desigualitaris de la Unió Europea. Els i les socialistes han d'afanyar-se en tornar a inscriure en la seua bandera la consigna de la Igualtat.

Més igualtat i més dret

[Posdata. Publicat el 26/10/2012. Pdf ací]

La casualitat ha posat en les meues mans al mateix temps dues obres que, encara que estan separades per 175 anys, semblen remetre’s mútuament: La democràcia a Amèrica (publicat per primera vegada en català per Riurau editors, amb una acuradíssima traducció i edició de Jaume Ortolà) i el recentíssim i important assaig de Jürgen Habermas La constitució d’Europa (publicat en castellà per Trotta, poques setmanes després que apareguera l’edició original en l’editorial Suhrkamp). Una lectura en paral·lel de les dues obres sembla ben profitosa. D’una banda, una obra gruixuda, la d’Alexis de Tocqueville, que aparegué en dos volums en 1835 i 1840; d’una altra, un llibret urgent, el de Habermas, que integra articles publicats als darrers anys i un assaig central redactat fa poc de temps, amb referències als darrers esdeveniments econòmics i polítics de la UE.
Malgrat la distància temporal o la diferència del format, els dos llibres tenen en comú que despleguen el seu argument sobre Amèrica i Europa, respectivament, a partir del referent de l’altre continent. El llibre de Tocqueville podria anomenar-se perfectament La constitució a Amèrica, en referència a Europa, i el de Habermas, La democràcia a Europa, en referència a Amèrica. En els dos casos es comparen els dos processos constituents: el dels EUA, front a la Revolució Francesa, en un cas, i en relació al procés constituent de la UE, en l’altre. Qüestions com ara la federalitat o la confederalitat, la unitat i l’autonomia, són ben presents als dos textos.
En el cas de Tocqueville, la comparació entre la democràcia que descriu als EUA i el règim francés ha de servir, pensa l’autor, a una política conforme al temps: «Cal una ciència política nova per a un món completament nou», diu, tot determinant la seua intenció bàsica. Alexis de Tocqueville escriu per il·lustrar el públic francés, i fins i tot sembla escèptic de què els seus escrits arriben a Amèrica del Nord. També Habermas parla d’Europa fent servir el contrapunt dels Estats Units d’Amèrica. Allà trobem un model de debat constituent relacionat amb les urgències del temps present. Així, escriu l’autor de l’Escola de Frankfurt: «Els EUA van a eixir enfeblits de la doble crisi actual. Però continuen sent, per ara, la superpotència liberal i es troben en una situació que els permet revisar a fons la seua comprensió neoconservadora d’ells mateixos com un benefactor mundial paternalista. [...] Als EUA no els interessa només abandonar la seua postura contraproduent front a les Nacions Unides, sinó també posar-se al cap d’un moviment de reforma».
En cert sentit, podria semblar que el rousseaunià i aristocràtic Tocqueville i el kantià i socialdemòcrata Habermas, contemplen amb ulls d’admiració el procés sociohistòric que esdevé davant d’ells, allò que podríem resumir com el moviment cap a la igualtat i la seua progressiva (i progressista) juridificació (o dretificació, fent servir el neologisme habermasià), i a l’inrevés, el procés de juridificació com el camí cap a la igualtat. Alexis de Tocqueville ho diu en el començament mateix de l’obra: «[...] a mesura que estudiava la societat americana, veia cada vegada més en la igualtat de les condicions el fet generador del qual semblava provenir cada fet particular, i el retrobava incessantment davant meu com un punt central al qual anaven a parar totes les meves observacions». (p. 11). També Habermas pretén: «Inscriuré la unificació europea en el context a llarg termini d’una juridificació [Verrechtlichung] i una civilització [Zivilisierung] democràtiques del poder estatal». (p. 11) I més endavant afegeix: «Una juridificació desplega una força no només racionalitzadora, sino també civilitzadora en la mesura en què despulla el poder estatal del seu caràcter autoritari i, gràcies a això, canvia l’estat d’agregació d’allò polític mateix». (p. 44)
Podem pensar que no és el moment de teories, agobiats pels riscos actuals. Habermas contesta, i les seues paraules també podrien ser subscrites per Alexis de Tocqueville: «El debat actual s’ha estretat en direcció de les eixides immediates de la present crisi bancària, monetària i d’endeutament, i amb això ha perdut de vista la dimensió política; per altra banda, conceptes polítics erronis impedeixen adreçar la mirada cap a la força civilitzadora de la juridificació democràtica i, amb això, cap a la promesa vinculada des d’un principi amb el projecte constitucional europeu». (p. 40) En definitiva, la democràcia a Amèrica i la constitució d’Europa o a l’inrevés, la constitució d’Amèrica i la democràcia a Europa, i cadascuna d’elles mirant-se en l’espill de l’altra.
Hom podria parlar de la importància de La democràcia en Amèrica en relació a la tradició rousseauniana, i seria de profit la comparació entre les seues tesis i les de Immanuel Kant o, millor encara, les d’Auguste Comte. O també del valor de l’obra com a precedent dels vehements passatges del Manifest del partit comunista, en els quals Karl Marx parla de la transformació del món que ha operat el capitalisme, o dels estudis de Max Weber sobre la relació entre les creences religioses i el desenvolupament del capitalisme (mitjançant una profitosa noció d«esperit» que ja trobareu reiteradament en aquestes pàgines). O també de l’assumpció que Habermas fa, amb un cert aire d’indignat, de les tesis sobre el reconeixement del seu deixeble A. Honneth, i no poques referències a Benjamin. Amb tot, el mèrit principal de les dues obres està en la vehemència amb què enuncien l’imperatiu fonamental: igualtat i dret, dret i igualtat.