Una avinguda i dos polítics

[Tafaneries valencianes 17/07/2016 html ací, jpg ací]

Una de les avingudes més importants de València, la que uneix l’Estació (mal anomenada) del Nord i la plaça de l’Ajuntament, du, encara, el nom del marqués de Sotelo, títol nobiliari que fa referència a Carlos Sousa Álvarez de Toledo. Abans estava dedicada a Amalio Gimeno. Els dos foren polítics valencians, però ben distints.

Els mèrits d’Amalio Gimeno (1852-1936) són excel·lents. Va nàixer a Cartagena el 1850, al si d’una família valenciana. Son pare tenia la destinació militar a aquella ciutat murciana. Al poc de temps, la família tornà a València, on Amalio realitzà els seus estudis, llevat del final de la carrera de medicina, que hagué de concloure a la Universitat Central de Madrid per la seua participació en una revolta del 1869. Amalio començà l’exercici de la medicina a Puçol (1872-1873). Després concursà a professor d’universitat, impartint classes de medicina a les universitats de Santiago de Compostel·la (on guanyà una càtedra amb 23 anys acabats de fer), Valladolid, València i Madrid.

Una prova de la seua capacitat intel·lectual fou que Amalio ingressà en les quatre reials acadèmies, el que és un cas únic a la nostra història. L’abril de 1893 ingressà en l’Academia de Medicina, institució que arribà a presidir. El seu discurs d’ingrés, sobre «la lluita contra la vellesa», és, segons Gregorio Marañón, «un modelo de buen decir, de perspicacia biológica y de sentido humanista de nuestra ciencia y de la vida». El novembre de 1911 ingressà en l’«Academia de Bellas Artes de San Fernando» i el 1921 s’incorporà a la «Real Academia de Ciencias Exactas, Físicas y Naturales». Per últim, fou elegit per formar part de la «Real Academia de la Lengua», per a la cadira «c» minúscula, en la vacant del comediògraf Miguel Echegaray (germà de José, Premi Nobel). Hi prengué possessió el 27 de juny de 1927, amb un discurs sobre «La metàfora i el símil en la literatura científica». El mateix any fou elegit també com acadèmic Antonio Machado (cadira "V" majúscula), però no arribà a prendre possessió mai.

Amalio Gimeno també fou un polític destacat, d’ideari liberal i republicà. Des de ben jove, quan feia discursos a l’aire lliure a la Glorieta, sentí una vocació política. Fou elegit diputat al Congrés per la circumscripció d’Alzira; després, senador a proposta de la Universitat de València en vuit legislatures i, finalment, senador vitalici per designació reial. Ocupa cinc carteres ministerials distintes: fou nomenat ministre d’Instrucció i Belles Arts (en tres períodes), ministre de la Marina (en dos períodes), ministre de l’Estat, de la Governació i de Foment. Fins i tot arribà a ser president interí del Govern, quan substituí Romanones en desembre de 1918. No hi ha cap altre polític vinculat a València que puga exhibir mèrits semblants, ni acadèmics, ni polítics.

Alguns detalls biogràfics ens permeten perfilar millor el personatge. Amalio Gimeno s’ocupà de la teoria mèdica amb unes cinquanta obres, però també de la medicina pràctica. Així, elaborà unes populars píndoles de podofil·lí com a purgant, investigà les innovacions mèdiques (com ara, l’electroteràpia) i es dedicà resoltament a combatre una malaltia que delmava la població valenciana: el còlera morbo. Formà part de l’equip del doctor Jaume Ferrán, que sintetitzà la vacuna anticolèrica el 1885, i l’acompanyà en «l’apostolat de vacunació» per terres valencianes. També marxà a Berlín a estudiar amb el doctor Robert Koch, descobridor del bacil de la tuberculosi. Amalio Gimeno era un professor estimat pels estudiants, com ho demostra el fet que els universitaris valencians, quan va fer els 30 anys, li cantaren una serenata baix de sa casa a la plaça de Sant Francesc (ara, de l’Ajuntament). En les classes i en la política, tenia una gran constància i capacitat oratòria. També destaca del seu pas pel ministeri d’Educació la creació de la Junta per a l’Ampliació d’Estudis, que afavorí beques d’estudis a l’estranger i promogué una sèrie d’institucions, com ara la Residència d’Estudiants, que estigueren a la base del floriment intel·lectual de la II República.

El 1906, l’Ajuntament de València li dedicà una avinguda a Amalio Gimeno i el 1909 el nomenà fill predilecte de la ciutat. Amb la dictadura de Franco, l’avinguda passà a nomenar-se del Marqués de Sotelo.

Carlos Sousa Álvarez de Toledo (1862-1937), el marqués de Sotelo, fou un militar de la marina i després de l’exèrcit de terra, que fou nomenat governador militar de Castelló i comandant general de València (1918). Recolzà la dictadura del seu íntim amic Miguel Primo de Rivera (marqués d’Estella), el qual el nomenà el cap del seu partit, la Unió Patriòtica, a terres valencianes. El 1927, el marqués de Sotelo fou nomenat alcalde de València, càrrec que exercí fins al 1930. Al mateix temps, fou elegit diputat pel mateix partit, la Unió Patriòtica (1927-1929). Durant la seua alcaldia es reformà l’edifici de l’Ajuntament i s’inauguraren els ponts d’Aragó i Natzaret. Però també és multiplicà per quatre el deute, entre altres coses fent donacions dels diners públics perquè el marqués d’Estella, és a dir, el dictador, es construïra una casa. L’any 1929, mentre era alcalde, Lo Rat Penat li organitzà un homenatge, amb la col·locació d’una làpida junt a la seua casa natal, al carrer Roters. El mateix marqués ordenà la retirada de la làpida en honor a Blasco Ibáñez. Aquell mateix any, el dictador visità València i el marqués anuncià que el govern havia concedit l’ample internacional de via fèrria. En realitat, el compromís del dictador tardà més de 80 anys en fer-se efectiu. L’ample internacional hagué d’esperar fins l’arribada de l’AVE a València. Primo de Rivera també prometé una autopista i un aeroport a la Devesa del Saler, tot just a la franja de terra entre l’Albufera i la platja. Afortunadament no es realitzà aquell despropòsit mediambiental. El marqués de Sotelo palesava la seua admiració per aquells que estaven en l’òrbita de la dictadura de Primo, com quan se li va retre homenatge al poeta José María Pemán en el Ritz de Madrid. Temps després, Pemán fou també un lletraferit d’«adhesión inquebrantable» a Franco. El marqués de Sotelo encapçalava també els homenatges a Primo de Rivera en complir-se els aniversaris de la seua mort, i no deixava de remetre flors a Madrid per engalanar la tomba del dictador.

Com s’ha dit, durant la dictadura de Franco, l’avinguda Amalio Gimeno canvià la seua denominació per avinguda del Marqués de Sotelo i, fins i tot, es dedicà una plaça al marquès d’Estella. Amb la democràcia, la plaça dedicada al dictador fou rebatejada com la de la Porta de la Mar, però encara es manté el nom de l’avinguda dedicada al seu íntim amic. Quan estava presidit per Rita Barberà, l’Ajuntament de València posà el nom d’Amalio Gimeno a un carreronet, de dos metres d’ample i uns cent de llarg, que es troba a la perifèria de Natzaret; una via a la qual no dóna la porta principal de cap habitatge i està envoltada de solars. Més que reconeixement, sembla un menyspreu a una de les figures científiques i polítiques més notables que ha tingut el poble valencià. Seria bo que la corporació municipal recuperés el nom d’un dels seus fills predilectes per a l’avinguda que uneix l’Estació amb la plaça de l’Ajuntament.

Carin, l'evangelista depurada

[Tafaneries valencianes, 10/7/2016, html ací, pdf ací]

Després de la Guerra Civil, la dictadura realitzà una dramàtica depuració del cos docent. Milers de mestres i professors foren separats de l’ensenyament, moltes vegades només pel fet d’haver estat defensors de la legalitat de la República. Un cas singular de depuració fou el de la mestra valenciana Catalina Haglund Armengol, que fou obligada a deixar el seu ofici pel fet que era de religió evangèlica. Ella fou la primera mestra de piano del gran músic valencià Perfecto García Chornet.

Catalina (que la família anomenava «Carin») era filla del pastor protestant suec Carlos Augusto Haglund i de Feliciana Armengol Simó. Carlos arribà a Barcelona el 1882, com a missioner evangèlic. El 1885 s’instal·là a València i, al novembre, obrí una capella al carrer de l’Àngel, número 6, 1r, del Poble Nou de la Mar, on atenia mariners escandinaus. Hagué d’auxiliar els veïns en un incendi, perquè fou mereixedor d’un «oficio de gracia a D. Carlos A. Haglund, pastor evangélico», emés per l’ajuntament del Poble Nou de la Mar. El 1886, Carlos també donà classes d’anglés i cultura general.

Amb el temps, la comunitat evangèlica obrí diversos llocs destinats al culte, que han estat documentats per les recerques de Jesús Millán. Així es reuniren al domicili de José Torregrosa, a la plaça de Mossén Sorell número 15, o a la Volta del Rossiyol número 5, on s’efectuaren baptismes, com ara el de Vicente Mateu Gil, que temps després seria el primer diaca de la comunitat, junt amb Luis Vidal. Hi hagueren molts trasllats posteriors: carrer Sabaters, 7, carrer Mendoza, 4 i 6, principal; carrer del Portal de Valldigna, 22, carrer Roters, 10, carrer Arquebisbe Mayoral, carrer Encarnació... Finalment, el 1888 quedà constituïda l’Església Baptista a València i se celebraren els primers bateigs a la platja. Un any després, Carlos va contraure matrimoni amb Feliciana. El 8 d’octubre de 1891 va nàixer Carin a l’habitatge del carrer Portal de Valldigna. Després, Feliciana donà a llum tres nadons més, que moriren prematurament. El febrer de 1895, quan la seua dona estava embarassada, morí Carlos als quarant anys. És una mostra de la pobresa de la comunitat el fet que el seu cadàver fou dipositat a la fosa comuna. Aleshores Juan Uhr, missioner a Sabadell, fou nomenat el pastor de l’església valenciana. A l’abril de 1895 va nàixer una xiqueta, a la qual Feliciana, la mare, posà el noms del pare mort: Carolina Augusta.

El 1907, la comunitat evangèlica adquirí un locals al carrer Palma, número 5, un carreronet del Barri del Carme, gràcies a uns fons provinents d’esglésies baptistes sueques. L’any següent s’hi ubicaren l’església i una escola regentada per Feliciana, que es traslladà des d’ubicacions anteriors al carrer Roters i al carrer Burjassot (ara carrer Llíria) número 2, molt a prop del carrer Palma.

El gener de 1909, la premsa informà de l’acte de concessió de premis de l’escola de Feliciana, en la qual també impartia classes la seua filla, Carin, que aleshores tindria 17 anys. Entre les alumnes és esmentada l’altra filla, Carolina, de 14 anys. A l’acte assistí el regidor de l’Ajuntament de València Carmelo Aranda, d’orientació republicana, el cònsol d’Alemanya, senyor Buch, i altres membres de la comunitat evangèlica, com ara el pastor Daniel Regaliza Aguado, els fills del qual també estudiaven a la mateixa escola, i l’esmentat Vicente Mateu, que era vicepresident del centre educatiu.

Carin estudià piano. Al si dels actes de l’Exposició Nacional de 1910 (que fou la continuació de l’Exposició Regional de 1909) hi hagué una Festa Esperantista, presidida pel governador Moreno, el president de la Diputació Albiñana i el vicepresident del Comité de l’Exposició Ricardo Serrano Chassaing. L’acte començà amb la interpretació a piano que va fer Carin de «La Espero», l’himne esperantista. Després interpretà una balada de Chopin. Un any després, Carin ingressà en el Conservatori de València.

El 20 de setembre de 1913, les restes de Carlos foren finalment traslladades a un nínxol. A l’acte estigueren presents l’esmentat Uhr (que temps després seria soterrat al mateix nínxol i també la seua dona), el diputat suec, Jakobsson Byström (que formava part a Suècia de la mateixa comunitat religiosa que el pastor mort) i els senyors K. J. Karlsson i G. O. V. Lindgren (sembla ser que empresaris suecs dedicats a la importació/exportació). Dos anys després, Carolina, la germana menuda, finalitzà els estudis de Magisteri amb premi extraordinari. Tenia vint anys. Havia estat deixeble de María Carbonell Sánchez, una notable professora de Magisteri que acostumava a dur les seues estudiants a visitar les fàbriques. Temps després, Carolina dictà una conferència en la Societat El Micalet, sobre l’educació religiosa. Tenia grans dots d’oratòria, però no pogué accedir a la docència perquè quedà cega per un glaucoma.

El 1916 es forma la Societat Coral Evangèlica, presidida per Feliciana i amb la direcció artística de la seua filla Carin. En aquest mateix any començà a editar-se el periòdic mensual «El lazo fraternal», fundat per J. Uhr i imprés a la tipografia «Las Artes». Tal vegada no es publicaren més que una dotzena de números. Hi col·laborà Feliciana.

El 1924 hi hagué una divisió a l’Església de València. La presència de missioners nordamericans va produir una reordenació pastoral. El grup en el qual es trobaven Feliciana i les seues filles trasllada el cult al carrer En Plom, números 2 i 4; una vegada finalitzà la Guerra, reprengueren les seues reunions al domicili de Benjamín Bataller, al carrer Navarra, 9; anys després es congregaren als baixos del mateix edifici i, en maig de 1978, marxaren al carrer Agustina d’Aragó, on s’ha mantingut un local de culte fins ara.

Carin estudià també magisteri, probablement després de la seua germana. Ingressà en el cos docent en l’oposició de 1931 i dos anys després realitzà els cursets promoguts per la República a la Universitat de València. Els «cursillistes» representaren un dels moviments de renovació pedagògica més important de la nostra història. El setembre d’aquell any obtingué plaça a Real de Gandia i a l’any següent li fou concedit el trasllat a Carlet, on ja s’havia obert un temple de l’Església baptista el 1929.

Com hem dit, després de la Guerra, Carin fou depurada per les seues creences, encara que adduí que aquestes no influïen en la instrucció que impartia. La situació econòmica de les tres dones era precària. En la postguerra reberen alguns donatius des dels Estats Units, promoguts per Enrique Lund, com a gratitud pels serveis de la seua mare, Feliciana, a la «Revista Homilética», que Lund havia fundat el 1913. Carin també impartia classes particulars de música. Tingué un alumne notable: Perfecto García Chornet, que arribà a pianista i catedràtic del conservatori de València. Perfecto García va nàixer a Carlet l’any 1941. Quan tenia vuit anys, començà a rebre classes de piano de Carin. A hores d’ara, el conservatori de música de Carlet du el nom del gran pianista carletí El juny de 1982, quan tenia 90 anys, morí Carin. Feliciana havia mort el 1950 i Carolina el 1968.

Un comte socialista i adúlter

[Tafaneries valencianes 3/7/2016, html ací, jpg ací, pdf ací]

Antonio de Padua Federico Saavedra Rodríguez de Guerra fou el desé comte de l’Alcúdia i Xestalgar i baró d’Albalat. Va nàixer el 1857 i heretà el palau familiar, que es trobava a l’actual plaça de Tetuán, cantonada amb el carrer Jovellanos, de València, deprés anomenat dels Moróder. Durant la Guerra Civil, Largo Caballero traslladà el Govern de la República a València i el palau albergà el ministeri d’Hisenda. El palau fou enderrocat i el 1965 es va construir l’edifici Moróder de l’arquitecte Miguel Fisac.

Saavedra va contraure matrimoni amb una altra noble també de llarg nom: María de la Concepción Fontes Sánchez de Teruel y Álvarez de Toledo. Concepción havia nascut també el 1857, fou neta del marqués de Torre Pacheco, que també tenia palau a Múrcia. La parella, de «linajudo abolengo», com es deia a la premsa, tingué quatre fills: María de la Encarnación, Antonio de Padua, Luis Gonzaga i Joaquina. La genealogista Pilar Marés ha documentat recentment la història de la família, amb la qual està emparentada.

Cap a la fi del segle XIX, Antonio Saavedra albirà un projecte singular. Potser inspirant-se en les idees del socialisme utòpic, com ara les utopias anomenades «falansteris» de Fourier, en les colònies tèxtils de Catalunya o, tal vegada, en la construcció el 1877 del «Familisteri» de Guisse (França), promogut per Jean Baptiste Godin (que a hores d’ara pertany a l’organització del Tour de France), tingué l’ocurrència de fer una hisenda obrera autosuficient: la Colònia de Santa Eulàlia.

El comte aconseguí unes finques que ocupaven en total 138 hectàrees a Saix i 68 a Villena. La ubicació era òptima: a la vora del riu Vinalopó (del qual podia obtenir 20 litres per segon a perpetuïtat), junt al ferrocarril (que hi havia arribat el 1858) i relativament pròxima a la mar i a València. Seguint la idea del comte, feren un projecte i començaren les construccions el 1887. Quan finalitzaren, el 1898, la Colònia de Santa Eulàlia incloïa: un petit palau, una casa per als administradors, una ermita anterior amb un campanar, casa per al retor, habitatges per a les famílies, casa per a la mestra, un alberg, un teatre, un petit hospital, un economat, un forn pastador, un celler, dos safareigs, vuit cases de conreu, cavallerisses, cotxeres, pallars, galliners, colomers i corrals. També tenia una fàbrica de farina, una fàbrica d’alcohols, una fàbrica de cognac, aquestes dues amb aparells de destilació i dipòsits, i una fàbrica d’oli.

Sembla que la construcció de la Colònia deixà prou exhaurides les arques del comte, per la qual cosa hagué de constituir una societat amb Mariano Bertodano Roncali, primogènit dels vescomtes d’Alzira, que posseïa el palau d’Eguarás a Tarassona. Mariano havia contret matrimoni amb María Avial Peña, que havia heretat la fortuna de son pare, un ric indià anomenat José Avial Llorens. Maria disposava d’uns vuit milions de pessetes. Mariano i Maria visqueren algun temps a la Colònia Santa Eulàlia. El problema fou que Antonio i Maria encetaren relacions adúlteres. Quan es constituí la societat «Saavedra y Bertodano», Maria tenia uns 34 anys i Antonio en tenia 9 més. La seua relació va fer que les dues parelles se separaren i que Mariano denunciara l’adulteri, que en aquella època era delicte, davant la justícia. Quan se trencà la convivència entre Antonio i la seua dona, Concepción, els fills majors foren inscrits al padró municipal de Saix (la menuda ho fou quan finalitzà els seus estudis en un exclusiu col·legi de Madrid). La raó és que passaven temporades a la Colònia, ajudant el pare. La mare no hi va tornar i va romandre al seu palau de València.

El gener de 1911 començà el judici per la causa d’adulteri a l’Audiència d’Alacant. Antonio i Maria s’enfrontaren a una petició de quatre anys de presó. Al mateix temps, Maria presentà una demanda de divorci davant la cúria de Múrcia, al·legant maltractaments per part de Mariano. El judici fou tot un esdeveniment social, tant perquè es jutjava aristòcrates, com per la quantitat de personatges que participaren com a testimonis. Antonio presentà 22 testimonis de descàrrec i Maria 62; l’acusació en presentà 35. La premsa destacà que, entre els testimonis, hi havia un duc, tres marquesos, un comte i, fins i tot, el bisbe de Madrid-Alcalà, que va declara per escrit. Fins i tot, els processats demanaren que declararen Antonio Maura i Eduardo Dato, però la sala no accedí a la petició. El tribunal tingué deferències amb la parella: canvia la banqueta d’acusats per dos cadires de reixeta i declarà el judici a porta tancada, per la qual cosa no sabem els detalls de les declaracions. Antonio i María foren condemnats a tres anys, sis mesos i vint-i-un dies de presó, que no sembla que compliren. Tal vegada la sentència fou recorreguda o conmutada la pena, o és possible que no es complira per la mort de Mariano el 1912.

Antonio i Concepción, separats com estaven, evitaren juntar-se en els matrimonis dels seus fills. Així, a la boda de Joaquina, celebrada a Múrcia el 1911, assistí la mare, mentre que a la boda del fills, Antonio de Padua i Luis Gonzaga, estigué present el pare. La primera se celebrà a Barcelona, però la segona tingué lloc a la mateixa Colònia de Santa Eulàlia, el juny de 1915. La cerimònia fou oficiada pel bisbe valencià Juan Bautista Benlloch Vivó, que temps després arribaria a cardenal. No deixa de sorprende que l’eclesiàstic es desplaçara a l’Alt Vinalopó i oficiara la cerimònia, tot atenent a la situació d’adulteri palés, en la qual havia viscut el fundador de la colònia i per la qual havia estat condemnat.

Antonio Saavedra morí el 1925 a la Colònia que havia fundat. La seua dona, María de la Concepción, morí a València el juny de 1936. Poques setmanes després ho va fer el seu fill Antonio de Padua, que havia heretat els títols de comte de l’Alcúdia i Xestalgar i baró d’Albalat de Segart. Fou detés i afusellat la nit del 21 al 22 de setembre del 1936, en una carretera entre Sant Celoni i Granollers. Fou soterrat a la fossa comuna del cementeri.

En alguns articles es comenta que María Avial Peña va morir a Madrid, demanant almoina al metro, perquè havien fallit els seus quatre fills. Certament María Josefa, havia mort el 1920, però no sembla que fora el cas d’Ignacio Bertodano Avial, que sobrevisqué a la mare i heretà el títol de vescomte d’Alzira. Ignacio morí el 1935. Abans de la Guerra Civil, els bancs executaren les hipoteques sobre la Colònia de Santa Eulàlia, que ja havia entrat en decadència.

L'arquitecte infaust

[Tafaneries valencianes, 26/6/2016, html ací, jpg ací, pdf ací]

A principis del segle XIX, l’arquitecte i acadèmic Vicente Marzo participà en la reforma definitiva del camarí i el retaule de la Basílica de la Mare de Déu. Per aquells anys, fou pare de Vicente Epifanio Constantino Marzo Capilla, nascut el 1817, que, amb el temps, exercí el mateix ofici que el pare. El fill va contraure matrimoni amb Aurora Villarroya. Tingueren tres fills: Julia, Rafael i Luis. La família visqué al carrer Carnissers, 2, i, després, al carrer Llíria, 18. Vicente Marzo, el fill, estigué directament relacionat amb un parell d’episodis infortunats per a València: la catàstrofe de l’escola de Russafa i la desaparició del Palau de mossén Sorell.

Tenim algunes notícies sobre els treballs de Vicente Marzo. El 1851 rebé l’encàrrec de la «Junta de las Acequias» d’estudiar els pobles de la conca del Túria, per veure si es podia incrementar el cabal d’aigua del riu. Un any després presentà el seu informe i el projecte d’aprofitament dels avencs de Santa Cruz de Moya (Conca) per augmentar l’aportació d’aigua al riu.

La reforma educativa del ministre Claudio Moyano (1857) hagué d’estimular l’Ajuntament de València a projectar unes escoles a Russafa, aleshores un poble veí on vivien unes dues mil persones. El novembre de 1861, les autoritats municipals encarregaren el projecte definitiu del centre educatiu a Vicente Marzo, per la qual cosa cobrà 1.500 reals. Les obres no pogueren començar fins que es prepararen els terrenys, desocupant un antic fossar, i fou expropiada, el maig de 1862, una finca, propietat de la vídua Carmela Montoro Tamarit. L’arquitecte director de les obres també fou Vicente Marzo, amb unes remuneracions per aquesta funció de 2.500 reals. Les obres finalitzaren a la fi de març 1863 i immediatament s’ocuparen les escoles i començaren les classes. Però des des del principi aparegueren uns clevills alarmants als murs.

El dimarts 2 de juny de 1863, cap a les nou i mitja del matí, un terrible soroll paralitzà Russafa. L’ala masculina de la nova escola s’havia enfonsat. Poc abans de l’ensorrada i en advertir el risc, el mestre Francisco Javier Aguilar Solaz havia començat a evacuar l’alumnat. Pogueren abandonar l’edifici uns 65 xiquets, 33 resultaren ferits i 10 moriren, junt amb el mestre, el cadàver del qual fou trobat a metre i mig de la porta. El xiquets morts tenien entre 4 i 10 anys, i eren fills de llauradors, jornalers, fusters, cadirers i uns taberners de Russafa, el Contrast o En Corts.

Així mateix el fill d’un guardabarrera de la via fèrria que travessava la carrera Malilla (Melilla, es deia aleshores). També morí per l’enfonsament de l’edifici el fill de vuit anys d’una de les mestres de la mateixa escola, la valenciana Buenaventura Clavero Arévalo. Es desencadenà un corrent de solidaritat amb les víctimes i amb l’heroic mestre. Per exemple, el Teatre Principal i l’Orfeó Valencià organitzaren funcions benèfiques i el personal de la Universitat de València arreplegà 2.140 reals per a la vídua del mestre mort, María Martínez Andreu, que tenia tres fills al seu càrrec. L’Ajuntament aprovà concedir-li una pensió. José Miguel Giménez Guarinos n’ha fet un estudi detallat.

Immediatament s’obrí un procés judicial. Vicent Marzo fou empresonat en un primer moment a la presó de Sant Narcís (al principi del carrer Salvador) i també ho fou el contractista de les obres, Carlos Labrandero Rocher. Es feren obres de consolidació a l’ala femenina i de reconstrucció de l’escola, que estava on ara és el col·legi que porta el nom de Jaume Balmes. El novembre de 1867 es dictà la sentència que exculpà l’arquitecte i condemnà el contractista.

Vicente Marzo continuà amb la seua carrera, habilitat com a arquitecte municipal. Així, el 1866 elaborà el projecte de la canalització d’aigua a Paterna. El 1870, al temps que era elegit vicepresident de la Societat d’Obrers valenciana, també s’encarregà de la prolongació del carrer Major de Benetússer a fi de poder-lo connectar amb el Camí ral de Madrid. El 1876, Vicente Marzo reformà un palau propietat del marqués de Monistrol per convertir-lo en l’ajuntament d’Alginet. També fou contractat per la corporació de Sueca.

El març de 1878 hi hagué un incendi al Palau de mossén Sorell, l’edifici privat que millor conservava la planta gòtica. El palau tenia un gran saló al primer pis, amb finestrals amb trencallums, un magnífic sostre enteixinat i, com podem apreciar en un dibuix de Vicente Carderera Solano, una llegenda en la part superior que reproduïa dos versos de l’estrofa cinquena del «Laberinto de Fortuna» de Juan de Mena: «Qué fabrica pueden mis manos hazer / Que no haga curso según lo passado». Allà havia tingut el taller el litògraf Antonio Pascual Abad i, poc abans de l’incendi, s’hi havia ubicat un «Ateneo Casino Obrero», que havia preparat l’escenari d’un teatret. Assajaren una obra, però l’incendi va impedir la seua estrena. Poc després de la mitjanit del dissabte dia 16, un jove que anava a arreplegar femta, va veure fum a les finestres gòtiques. Malgrat la ràpida actuació de la brigada de bombers, el foc es va fer fort al gran saló i, quan semblava controlat, va revifar a l’enteixinat de fusta.

Encara que hi hagué una proposta de reconstrucció del palau, feta pel mestre d’obres Fernando Prósper González (com ha estudiat Fernando Pingarrón), s’obrí pas el projecte del regidor José Alapont d’ampliar la plaça de mossén Sorell. El projecte d’ampliació fou encarregat a Vicente Marzo. El 1879 proposà una plaça triangular, que només agafava 339 metres quadrats al palau incendiat. Però, mentre continuaven els pleits per les expropiacions, hi hagué un segon projecte, de 1881, en el qual es feien servir 600 metres quadrats per a la plaça, la qual cosa impossibilitava la reconstrucció del palau. S’hi podia veure la influència llunyana de les reformes de París promogudes pel baró Haussmann, que pretenia substituir els carrerons per avingudes i places espaioses.

L’ornada portalada gòtica del palau fou venuda a un comissionista d’antiguitats i a hores d’ara es troba en l’edifici pseudogòtic de la Galeria Parmeggiani, un museu de la ciutat de Reggio Emilia (Itàlia) construït el 1924. La porta interior i unes mènsules de la capella foren adquirides pel Museu del Louvre, on s’hi troben. També hi ha restes al Museu de la Ceràmica de Manises. El mateix any de l’incendi del Palau de mossén Sorell, li encomanaren a Vicente Marzo la construcció, al Parterre de València, d’un pedestal per una estàtua eqüestre del rei Jaume I. El pedestal, de set metres i mig d’alçada fou finalitzat, però l’escultura del rei encara tardà uns anys. De fet, la construcció servia més bé per a jocs infantils arriscats. En aquells anys, Marzo col·laborà també amb els arquitectes Joaquín María Arnau, Luis Ferreres i Antonio Monforte, en el que fou el precedent del primer pla general de la ciutat. El 1891, finalment, fou erigida l’estàtua de Jaume I, però Vicente Marzo no ho va poder veure. Havia mort el 9 de gener de 1883. El seu funeral se celebrà a l’església del Carme, ben a prop de l’antic Palau de mossén Sorell. Està soterrat al Cementeri General.

Un lladre, cantiner de la Guàrdia Civil

[Tafaneries valencianes, 19/06/2016, html ací, pdf ací]

A València s’han perpetrat alguns robatoris amb una certa audàcia. És el cas de l’atracament realitzat el 9 de març del 1992 a la sucursal del Banc Exterior, a la cruïlla dels carrers Pintor Sorolla i Poeta Querol, per al qual els assaltants aprofitaren el rebombori d’una de les mascletades falleres per dissimular que entraven al banc, segrestaven set persones i fugien sense deixar rastre amb cent milions de pessetes de botí. Pitjor sort tingueren els lladres que el 17 d’abril de 1871 intentaren robar la delegació del Banc d’Espanya a València, que en aquella època es trobava a la banda de llevant de la plaça de la Congregació, ara, de Sant Vicent Ferrer, junt al carrer del Mar. Els lladres havien llogat una casa al número 11 de l’antiga plaça de les Barques (que ara és l’eixamplament del carrer Pintor Sorolla, prop de la cruïlla amb el carrer Universitat), des de la qual feren un túnel fins al «vall cobert», les restes de l’antic fossat de la muralla àrab que antigament foren tapades i integrades a la xarxa del clavegueram urbà. El vall cobert passa per baix dels carrers Universitat i Comèdies i arriba a la plaça de Sant Vicent Ferrer, on es trobava el banc.

Tal vegada els roders despertaren sospites o foren descoberts pels sorolls de l’excavació entre la casa llogada i el vall cobert o entre aquest i el banc, perquè la Guàrdia Civil i els empleats estaven alertats. La vespra del dia de Sant Vicent, per la nit, els lladres entraren al banc, aprofitant-se també del rebombori de les festes que se celebraven en aquells carrers en honor al frare dominicà. Els assaltants arribaren a agafar tres caixes de monedes, amb nou mil duros de plata, i a llançar-les pel forat que havien obert abans de ser perseguits per agents armats. Els guàrdies feriren dos atracadors. Un d’ells, José Torregrosa Borrás, de Piles, el cap de colla dels lladres, rebé vint-i-una ferides, sis de les quals foren causades per armes de foc. Fou hospitalitzat en estat greu, però aconseguí restablir-se. Els altres lladres procedien de pobles de la Safor i, sobretot, de la Costera. També un alferes i un guàrdia resultaren ferits. Torregrosa fou jutjat i condemnat a divuit anys de pressó, que havia de complir a Palma de Mallorca, però aconseguí escapar-se’n. El 1876 fou detingut novament a València perquè portava una cèdula d’identificació raspada i falsa; poc després fou identificat per la policia, per les cicatrius que les ferides del robatori li havien deixat. Fou novament condemnat. Anys després encara intentà fugir de la presó d’Alacant, però fou capturat.

Un cert atreviment palesaren també els autors d’un altre robatori, que es realitzà en novembre de 1932, a l’estanc de la plaça de Manises, número 3, de València, i que fou protagonitzat per quatre delinqüents amb antecedents i un jove al qual li agradava travestir-se. Just enfront de la façana de ponent del Palau de la Generalitat hi ha encara un dels estancs més antics de la ciutat. El lloc, temps enrere, s’anomenava plaça de Sant Bertomeu i a l’edifici on està l’estanc va morir l’escriptor suecà Josep Bernat i Baldoví. Aquesta «Expenedoria número 3» de tabacs és regentada ara per una dona. També era així en els primers temps de la II República. Concepción Mauricio, tal vegada vídua, atenia l’establiment amb l’ajut de les seues filles. El dijous 17 de novembre de 1932, una bellíssima dona entrà en l’estanc i parlà amb les filles de la propietària, interessant-se pel lloguer d’una planta baixa annexa. Li aclariren que el local no es llogava i la dona abandonà l’establiment. De matinada, l’estanc fou assaltat

Els lladres llançaren una corda al balconet del primer pis i s’enfilaren per un portalada que hi ha a la dreta de l’establiment, que separava l’edifici de l’església de Sant Bertomeu (era un passadís molt semblant al cèlebre accés a l’església de Sant Nicolau des del carrer de Cavallers). L’església de Sant Bertomeu fou incenciada el 1936 i enderrocada el 1944. Avui es conserva el campanar, però el lloc de l’església està ocupat per un edifici amb façana a la plaça de Manises. Una vegada dins de l’establiment, els lladres s’emportaren tot tipus de productes, incloses quatre caixes emmagatzemades al carreronet. En total, la mercaderia robada tenia un valor d’unes 11.000 pessetes.

Com que la policia no disposava de pistes, el comissari en cap, anomenat Seseña, decidí enviar agents camuflats per la ciutat a fi de localitzar persones que intentaren vendre la mercaderia. Només tres dies després del robatori, el 21 de novembre, dos homes oferiren tabac barat a un policia disfressat de mecànic. Eren José María Santiago Bascuñana i Balbino Martínez Soler. La policia tenia preparat el parany. L’agent camuflat, anomenat Mas, va mostrar-se interessat en la mercaderia i va dir-los que si li portaven més tabac, podria col·locar-lo en un establiment pròxim a la Gran Via i això els permetria guanyar el 80% del preu del tabac. Quan José María i Balbino portaren més paquets a l’establiment foren detinguts per Mas i un altre policia, anomenat García Casado, que havia fet el seguiment dels lladres. Al pis que tenien llogat al carrer Carrasquer, número 3, de València es trobà bona part de la mercaderia robada. Poc després caigueren altres còmplices: Manuel Llopis Aragó, Arturo Rodríguez Valdes i Francisco Vázquez Navalón. Manuel Llopis era conegut com el «Xiquet de Llíria», però no perquè procedira de la capital del Camp de Túria, sinó perquè el seu pare tenia un baret a València, entre la Bosseria i el Mercat Central, on es venien bitllets per al ferrocarril de via ampla de Llíria. Per això també era conegut com el «Xiquet del Cafetín». Havia estat detingut per robatoris el 1908, el 1923 i el 1927, i per un tiroteig el 1914. També Arturo Rodríguez, «el Rubio», tenia antecedents per robatori i, fins i tot, patí un consell de guerra per reincidència en les faltes quan era soldat, durant les guerres colonials al nord d’Àfrica. Francisco Vázquez, anomenat «el Pequeño», era veí de Benetússer i també havia estat detingut per estafa.

El que subratllaren les cròniques periodístiques és que Balbino Martínez era també la bellíssima dona que havia entrat a l’estanc, interessant-se per la planta baixa annexa. Balbino es travestia freqüentment i mantenia una relació amb José María Santiago, un home dur, curtit al presidi que, segons afirmava la premsa, s’havia apropiat de la voluntat de Balbino. Aquest havia regentat durant temps una cantina a la caserna de la Guàrdia Civil d’Algirós, on José María feia de cambrer. Aquesta caserna es trobava prop de l’actual carrer Finlàndia i la seua banda de llevant donava al primer camp de futbol que el València C.F. va fer servir fins l’any 1923, com recorda l’himne del club: «En el Camp de l'Algirós ja començàrem...». Quan la caserna de la Guàrdia Civil fou traslladada, fins i tot Balbino llogà un pis pròxim, on anaven a dinar diàriament els guàrdies que abans eren els clients habituals de la cantina. No s’imaginarien aquells agents que el cantiner i el seu cambrer eren delinqüents que planificaven un robatori important.

El rocambolesc viatge de la seda

[Tafaneries valencianes, 12/06/2016, html ací, jpg ací, pdf ací]

Joaquín Manuel Fos va nàixer a València l’octubre de 1730, al si d’una modesta família d’origen francés. S’enriquí amb els successius matrimonis que contragué, primer amb Josepa Antonia Escoto i, més tard, amb Tomasa Ricord. Això li permeté habitar un ric palau, d’estil xorigueresc, que hi havia al número 30 i successius del carrer del Bany (molt a prop de la plaça del Pilar), i també muntar una fàbrica de seda. Fou precisament al voltant de la producció sedera que construí una llegenda sobre la seua vida. Sembla que, el nostre personatge, va fer creure a la seua família que havia desaparegut tràgicament, i marxà a l’estranger per aprendre les tècniques tèxtils de la seda, un viatge que, com veurem, sembla més bé una invenció rocambolesca. Per formar-se en els secrets de velluts, damasquins, brocats o moarés d’aigües tornassolades, que en aquella època anterior a la Revolució Francesa eren protegits pels codis dels gremis de teixidors, Joaquín Manuel Fos digué que adoptà identitats falses en un llarg periple per altres països (seguint un trajecte, el relat del qual anava ampliant-se amb el temps).

Així, anys després, va escriure que s’havia fet passar per «fastuoso Príncipe en Luca i Florencia, rico Comerciante en Venecia, intrepido Soldado en Turin, fatigado Peregrino en Roma, estudioso Abàte en Napoles, mozo de Caballos, è infeliz mendigo en Francia». Adoptant aquestes identitats (o alguna més o –més probablement– alguna menys) va recórrer els principals centres de producció sedera d’Europa. Segons ell: «las Fábricas de Genova, Luca, Florencia, Milan, Bolonia, Venecia, Napoles, Roma, Nimes, Leon [Lió], Turs, Paris i Londres, con las otras Ciudades menos notables de Ynglaterra, Ytalia, Flandes, Holanda, Alemania, Vngria, Prusia, i Turquia han prestado fecunda materia à mi imaginacion». En tornar a València, gaudí de prestigi. Fou incorporat a la Reial Societat Econòmica d’Amics del País de València, a la qual afegí un nombrós grup de comerciants. Com a representant d’aquesta institució va fer gestions davant del rei Carles III, el que determinà altres episodis de la seua biografia.El 1773 aconseguí que el monarca donara ordre perquè les cintes de seda distintives de la Reial Orde de Carles III foren fabricades a València. El mateix Joaquín Manuel Fos fou distingit pel rei amb el títol de «Premsador de la Reial Casa», per la qual cosa col·locà l’escut borbònic al seu palau del carrer del Bany, que també estava ornat amb llargs balcons, mènsules, pintures murals, i on hi hagué també, abans del seu enderrocament, unes riques portes procedents del Palau Reial o del de la Batllia.

Ara bé, Carles III fou un rei amant de reprimir les manifestacions festives. Així prohibí les festes d’esquellots, vestir-se els homes de dones, els jocs d’atzar, tocar instruments no harmònics la nit de Sant Joan o la de Sant Pere, traure gegants en la processó del Corpus, proferir insults al Nadal, ballar front a imatges sagrades, fer retaules de fusta, l’arcabusseria de festa, la pirotècnica, etc. La prohibició dels coets tingué dues conseqüències notables a terres valencianes. D’una banda, els forners valencians feren de massapà els coets prohibits, i així va nàixer la piuleta i el tronador, elements bàsics de la nostra mocadorà. D’una altra banda, Joaquín Manuel Fos promogué la contractació de pirotècnics desocupats per fer una il·luminació nocturna i guardar la seguretat. Va sorgir així un cos de vigilants nocturns, coneguts popularment com «serenos», que fou copiat a Vitòria, Toledo, Múrcia o Madrid.

Potser impressionat pel caràcter emprenedor de Joaquín Manuel Fos, el rei Carles III el nomenà el 1777 (el mateix any que aparegueren els «serenos») inspector general de les fàbriques de seda. En assumir aquest càrrec, esdevingué el responsable d’interpretar la regulació del sector adoptada el 1778, la qual cosa va fer, si fem cas de les cròniques, amb massa rigor. Disposava d’un cos d’inspectors que, quan trobaven teixits inadequats per manca de pes, els esgarraven fent servir unes ganivetes de plata i prohibien als seus artesans fer-ne més durant un temps. El 31 de gener de 1784 organitzà una mena d’acte inquisitorial a la plaça del Mercat, front a la Llotja (un lloc on tradicionalment es procedia a execucions públiques, la qual cosa es recorda amb els tres xiprers que hi són). Aquell dia es cremaren públicament vuit peces de roba fabricades a la casa de Mariano i Antonio Soler, pare i fill, perquè el teixit de seda que havien emprat només tenia un fil a la trama. Foren condemnats, a més, a pagar una multa de 30 lliures i en un tauler, amb grans lletres, s’anotaren el noms dels mestres que havien fet el teixit condemnat. Joaquín Manuel Fos s’excedí en el seu rigor, com mostra el fet que la Junta de Comerç desaprovà l’acte de la plaça del Mercat en una ordre de 1787.

Joaquín Manuel Fos aplicà també mètodes de reforç positiu. Així, promogué, mitjançant la Societat Econòmica d’Amics del País de València, premis als productors de seda, ben dotats econòmicament. Cap al 1786 hi havia 3.535 telers de seda (un segle abans, n’hi havia uns 800), en els quals treballaven unes 6.500 persones, els «velluters». L’any 1779, per exemple, s’atorgaren premis a Diego de Mora, de Torrent, i Bautista Miera, Andrés Alapont, Pasqual Bedreño, Miguel Miera, Manuel Tortajada i Francisco Burguet, tots ells de Silla. Tant l’arquebisbe, Francisco Fabián Fuero, com el mateix Joaquín Manuel Fos, incrementaren els premis amb complements dotats per ells mateixos.

El 1781 rebé l’ordre de Carles III de fer un llibre per explicar les tècniques de la seda. Joaquín Manuel Fos composà la instrucció i la Junta General de Comerç (de la qual formava part l’autor) proposà la seua edició, però la publicació s’endarrerí per la mort del monarca (1788). Un any després morí Joaquín Manuel Fos (agost de 1789). Finalment, el 1790, autoritzada per Carles IV, aparegué l’obra, amb 17 magnífiques il·lustracions del gravador murcià Juan Barcelón, i un títol llarg: «Instrucció metódica para establecer y dirigir una fábrica de hacer mueres [moarés] con perfección, lustrar rasos y setíes, dar asiento á las estofas de seda y de oro ú plata, con la descripcion de una máquina inventada por el autor para dar perfecto lustre y suavidad á los grodetures y tafetanes».

Paradoxalment, el palau xorigueresc de Joaquín Manuel Fos (la trajectòria del qual tingué molt a veure amb els secrets de la seda que havia sostret als francesos), on encara vivia Tomasa Ricord, fou oferit per les autoritats valencianes durant les guerres napoleòniques perquè servira d’allotjament als invasors.Una bona manera de tancar aquest article és recordar les paraules de Justo Pastor Fuster, en la seua «Biblioteca valenciana» a propòsit de Joaquín Manuel Fos: «El elogio de este hombre célebre no cabe en el pequeño círculo del artículo que pudieramos consagrarle en esta obra, y no es justo comprimir sus virtudes filantrópicas por una fuerza geométrica».

Arribar a Barcelona més ràpidament que el tren?

[Tafaneries valencianes, 5/6/2016, html ací, pdf ací]

El febrer de 1912, Ángel Romero Martínez i Carlos Carles feren una aposta singular. El primer afirmava que podia fer el trajecte València-Barcelona més ràpidament que el ferrocarril; el segon apostava que no ho aconseguiria. Ángel Romero era un «sportsman» que havia fet fortuna en casar-se amb la vídua Antonia Lagrave Monreal. Poc abans de celebrar-se aquest matrimoni, Antonia havia patit un fet dramàtic. La seua única filla, Desamparados Sánchez Lagrave, morí el 1906, després d’una dolorosa malaltia. La jove tenia vint anys. Com corresponia a la seua classe superior, el fèretre fou traslladat des del domicili de la vídua, al carrer Russafa, número 31, fins al panteó familiar, que havia fet construir poc temps abans la mare al Cementeri General. El seguici que acompanyà el cadàver de la jove estava format per xiquetes del Col·legi de Sant Vicent Ferrer, assilades de l’Associació Protectora de la Infantesa, el clergat parroquial de Sant Joan de l’Hospital amb creu alçada, quinze corones de flors i una carrossa fúnebre, model «Glòria», amb sis cavalls aplomallats amb palafreners. Les classes populars responien a aquestes manifestacions de distinció de carrosses tirades per molts cavalls amb una dita contundent: «Com més rics, més animals». Deu dies després del soterrament de la jove, li feren honres fúnebres a l’església de Sant Martí, amb una orquestra dirigida pel mestre Salvador Giner. I se’n repetiren els anys successius en l’aniversari de la mort de Desamparados.

Probablement fou el fet que a l’esquela del diari es publiqués l’adreça de la vídua, allò que animà un delinqüent a enviar-li una carta per extorsionar-la. Antonia Lagrave rebé una nota anònima, amenaçant-la si no portava un sobre amb 250 pessetes a la porta de l’església de Sant Martí que dóna al carrer Abadia de Sant Martí, molt a prop d’unes escultures d’uns atlants conegudes popularment com l’Engonari. La dona ho denuncià al cap de la policia, el qual ubicà dos agents disfressats de pidolaires i amb ulleres de vidre blau, per simular que eren cegos, a la porta de l’església. Un dels policies fou detingut precisament per una parella d’agents municipals, acusat de vagabundejar. L’altre, que arreplegà 55 cèntims d’almoines i uns rosegons de pa de la gent que entrava a l’església, aconseguí finalment detenir l’extorsionador, un delinqüent anomenat Antonio Domingo, quan aquest abordà Antonia que ja es tornava a casa, pel carrer Barques. Per recompensar al policia que va fer la detenció, el seu superior li permeté que conservés una cinquena part de les almoines i un tros de par dur dels que havia arreplegat fent-se el cego a la porta de Sant Martí.

Ángel Romero s’havia casat amb Desamparados quan sembla que ja estava greument malalta. La dona morí el setembre de 1910. Pocs mesos abans, el seu home ja participà en competicions automobilístiques organitzades en l’Exposició Nacional (la continuació de l’Exposició Regional), pilotant el seu luxós automòbil francés, un veloç Chenard-Walcker de quatre cilindres i vint cavalls, de la mateixa marca que va guanyar, anys després, la primera edició de les vint-i-quatre hores de Le Mans. Entre els actes de l’Exposició hi hagué una Setmana Automobilística. Una de les proves era l’anomenat «quilòmetre llançat», que es realitzava al Camí del Grau. Es cronometrava un quilòmetre i es deduïa la velocitat del vehicle que, en el cas del ràpid Chenard-Walcker d’Ángel Romero, arribà a 77,5 km/h. Hi guanyà una obra d’art valorada en 500 pessetes.

Ángel Romero fou un dels primers socis del «Real Automóvil Club Valenciano», en la seu del qual, al carrer de la Pau, número 44, s’organitzaven excursions automobilístiques, caravanes de vehicles a pobles com Vinaròs o Porta-Coeli, a les quals eren convidats polítics i membres de l’aristocràcia. En realitat, bona part dels integrants del «Real Automóvil» tenien títol nobiliari. La classe superior havia trobat en el vehicle a motor un nou signe de distinció. També hi hagué persones cèlebres convidades a les excursions. Hem conservat una fotografia de Joselito del 1912, uns pocs anys abans que el toro «Bailador» acabés amb la seua vida a la plaça de Talavera, fotografiat a l’automòbil d’Ángel Romero. L’automòbil ja no era el Chenard-Walcker, sinó un descapotable «Berliet» de 22 cavalls, amb un motor tan potent que, en aquell temps, l’empresa el muntava també en un camió.

Ja vidu i un any abans de contraure matrimoni amb una tiple del teatro Apolo, Ángel Romero va posar el seu «Berliet» al servei de la premsa. El 28 de maig de 1912 es produí al teatre de Vila-real un incendi mentre es projectava una pel·lícula. En aquella època, el material dels films era summament inflamable. Per evitar que les persones es colaren al casalot del teatre, s’havien tancat les portes, el que va fer molt difícil la seua evacuació. En moriren unes setanta, i hi hagueren mort més si no fos perquè un veí del poble, amb un pic, obrí un forat en un gruixut mur del teatre. Quan la notícia del dramàtic esdeveniment arribà a València, Ángel Romero posà el seu vehicle a disposició dels periodistes, que marxaren a aquell poble de la Plana Baixa amb rapidesa, la qual cosa els permeté arreplegar els primers testimonis i fotografiar encara la recuperació de cadàvers, la brasada fumejant i la població commoguda per la tragèdia.

Però tornem a l’aposta. El dissabte 17 de febrer de 1912, a les 9 del matí, Carlos Carles, que no confiava que Ángel poguera véncer el tren exprés de Barcelona, partí amb el seu vehicle, també un Berliet de 22 cavalls, de València cap a Sant Carles de la Ràpita, acompanyat dels seus amics Cayetano Hernández i Lorenzo Guix. D’aquesta manera podria controlar la marxa d’Ángel Romero. Aquest havia d’eixir el diumenge 18 de febrer a les 8 en punt del matí, quan partia el tren exprés en direcció a Barcelona. Per guanyar l’aposta havia de conduir els 382 km que hi havia de distància (ara és menor, per les noves carreteres) i arribar a la seua destinació abans de les 5 i quart de la vesprada, val a dir, recórrer la distància en menys de les 9 horas i quart que feia servir el tren exprés. Allò suposava portar una velocitat mitjana superior als 41,3 km/h. Un amic, un mecànic i un altre «chauffeur» havien d’acompanyar l’intrèpid conductor. El mateix matí del diumenge, alguns automobilistes anaren a la carretera de Barcelona, per veure passar Ángel Romero en el seu Berliet. Però finalment l’aposta se suspengué. La premsa va informar que «amigos de ambas partes intervinieron, rogando á uno que retirara la apuesta y al otro á que no realizase el viaje». Era un gran risc.

L’any següent al de l’aposta fallida, Romero va contraure matrimoni amb la tiple de l’Apolo a l’església de Sant Joan de l’Hospital. El matrimoni tingué dos fills, que heretaren els noms dels pares: Rosa i Ángel. El juliol de 1915, una disposició del governador autoritzava Romero a circular per totes les carreteres d’Espanya. Molt poc temps després es va separar de la cantant. Morí el setembre de 1938, sense guanyar-li, que sapiam, al tren exprés de Barcelona. Està soterrat al panteó dels Lagrave de València.