I si...

[Publicat a Opinión el 16/04/2015. Html ací, jpg ací; pdf ací]

Imagineu-vos que la batalla d´Almansa l´hagueren guanyada les tropes de l´arxiduc Carles. Què hauria passat?
A la cripta del l´església dels caputxins de Viena, que és el panteó reial de la dinastia dels Habsburg o dels Àustria, hi ha la tomba de l´arxiduc Carles, després emperador Carles VI del Sacre Imperi Romà, el qual hauria estat rei de la Corona d´Aragó si no hagués perdut la batalla d´Almansa i la guerra de Successió.

Si deixem de banda la narració maniquea i simplista de botiflers i maulets, no sembla probable que amb el rei Carles d´Àustria ens haguera anat de manera molt distinta a com els va anar a altres territories sota el seu domini, com ara Nàpols, Hongria o Bohèmia. Ens hagueren governat els Habsburg, llevat tal vegada del parèntesi revolucionari i les guerres napoleòniques. Però el Congrés de Viena (del qual s´acompleixen ara dos-cents anys) ens hauria retornat als dominis de la casa d´Àustria, que no es va caracteritzar precisament per respectar les llibertats nacionals, sinó més bé per sobredimensionar la cort vienesa, des de la qual es governava un territori immens i heterogeni amb la desídia que descriu Josep Roth a la seua novel·la La marxa Radetzky.

Si el Regne de València s´hagués mantingut a la dinàstia dels Àustria, a les escoles s´estudiaria l´emperadriu Maria Teresa, la totpoderosa mare de Maria Antonieta, o l´incombustible emperador Francesc Josep. Haguérem aprés més alemany que francés. En lloc de comentar la bomba que Mateo Morral llançà a Alfons XIII parlaríem de la llima amb la qual Louis Luccheni ferí de mort l´emperadriu Elisabet (més coneguda com Sissí).

L´imperi austrohongarés implosionà com efecte de la Gran Guerra i els Habsburg contemplaren com les nacions sota el seu domini esdevenien repúbliques independents. L´últim dels Habsburg que fou rei abdicà de la corona d´Àustria el 1918. L´Església Catòlica el beatificà. Els seus súbdits de Trieste l´anomenaven Carles embut pel seu amor al vi, segons conta l´escriptor Claudio Magris, nascut a aquella mateixa ciutat, a El Danubi.

A la cripta dels caputxins de Viena hi ha banderetes i petites corones de flors i garlandes amb els colors de la bandera de Mèxic junt a la tomba del que fou el seu efímer emperador Maximilià. També hi ha presents, i casualment amb els mateixos colors, deixats als peus del túmul de Sissí per hongaresos nostàlgics de la reina andrògina i insensible (Magris dixit). Però res no hi ha a la tomba de l´arxiduc Carles. I això que, si la corona valenciana hagués passat a mans de Carles d´Àustria, faria un segle, més o menys, que podríem ser ja una república independent. Una llàstima.

Ieper, fa un segle

[Publicat el 02/04/2015, Opinió, html ací, jpg ací, pdf ací]

La ciutat belga d´Ieper (en neerlandés) o Ypres (en francés) té un cert vincle amb València. A més del passat comercial comú, representat en la seua «Halle aux draps» o en la nostra Llotja de la seda, allà foren posades en pràctica per primera vegada les doctrines exposades per Lluís Vives a la seua obra De l´assistència als pobres o de les necessitats humanes (1526), com acredita una avaluació que la ciutat publicà el 1531, titulada De la forma de l´assistència als pobres. L´escrit de Vives s´inspirava, lògicament, en la seua experiència a la València burgesa de les darreries del segle XV i principis del XVI. El catedràtic de Polítiques públiques de la Universitat d´Aberdeen, Paul Spicker, considera que el projecte vivista d´Ieper fou el punt de partida de l´Estat de benestar social. Sembla un diagnòstic encertat.

També a la ciutat d´Ieper o Ypres, més exactament a les trinxeres de Langemarck, un parell de milles al nord, es va fer servir per primera vegada el gas com a arma bèl·lica. Fou el 22 d´abril de 1915, tot just ara en fa un segle, a l´anomenada Segona Batalla d´Ieper de la Gran Guerra. Els camps a la ribera del Hannebeck, on estaria a punt d´eclosionar la primavera, foren testimonis de l´ús primerenc d´allò que ara anomenem «armes de destrucció massiva» o «armes nuclears, químiques i bacteriològiques» en el llenguatge castrense.

Els atacs amb gas serien una experiència terrorífica en una guerra que tenia centenars de milers de joves pràcticament immobilitzats a les trinxeres de l´anomenat Front Occidental. De colp, com va escriure el jove poeta Isaac Rosenberg: «L´aire va ple de mort, / l´aire fosc brolla amb foc». També Wilfred Owen deixà uns versos sobre la por al gas i els efectes en aquells que s´ofegaven, enmig dels brams, perquè no havien aconseguit posar-se la màscara a temps: «Borrós, a través del vidre i d´una espessa llum tèrbola, / com si fos sota un mar verd, el vaig veure ofegar-se». Els dos, Rosenberg i Owen, que lluitaren al Front Occidental, moriren el 1918, poques setmanes abans de l´armistici.
L´experiència històrica mostra que cap arma ha deixat d´emprar-se, llevat que es disposara d´una altra més letal. El dia que les raons ètiques s´imposen als càlculs bèl·lics començarem a entrar en l´Estat de benestar moral, començarem a eixir de la Prehistòria.

Europa i el sacrifici de la donzella

[Publicat a Posdata, html ací, pdf ací]

L'editorial Pre-textos ha publicat La consagración de la primavera. La Gran Guerra y el nacimiento de los tiempos modernos, un notable estudi sobre la I Guerra Mundial de Modris Eksteins, historiador canadenc d'origen letó, que incomprensiblement duïa un quart de segle inèdita en castellà.

La investigació d'Eksteins té una pretensió paradoxal: entendre un esdeveniment inintel·ligible. Les aspiracions polítiques o les estratègies militars que determinaren les accions bèl·liques de l'estiu del 1914 ben prompte foren ultrapassades per una circumstància inèdita en la història: l'estancament durant anys d'un front de trinxeres, pràcticament immutables, que esdevingueren l'escorxador d'una generació de joves europeus. A les principals batalles del Front Occidental, com ara Verdun, Somme o Ypres, les baixes es comptaren per centenars de milers de persones; el desplaçament de les línies, per pocs quilòmetres. Allà, enmig d'un paisatge precursor del surrealisme, l'única victòria fou la del nihilisme radical. Una majoria de supervivents foren estigmatitzats per la visió de la inhumanitat radical. Cadascú d'ells fou reduït a un àtom que contenia l'univers de la desfeta moral general. Eksteins revisa exhaustivament correspondència i diaris dels combatents, molts d'ells inèdits, i enfila un comentari de les representacions generals dels soldats segons les seues nacionalitats i les etapes de la conflagració. Així, per exemple, són glossades les connotacions del «deure» per als combatents dels diferents bàndols. També explica Eksteins les raons que animaren els inaudits i postrems episodis de confraternització dels Nadals del 1914 o, fins i tot, la poca freqüència dels casos d'insubordinació.

El seu llibre, però, va molt més enllà. Rastreja els símbols de la metamorfosi produïda per la Gran Guerra, la guerra civil de la classe mitjana, en les manifestacions culturals anteriors, entre ells l'estrena del ballet de Nijinski de La consagració de la primavera de Stravinski (la mort de la jove, oferida com a sacrifici a la primavera, seria un símbol de la «generació perduda»), i estudia altres conseqüències, com ara, l'apoteòsica recepció que tingué Charles Lindbergh després del seu vol trasatlàntic en solitari, l'èxit de Sense novetat en el front d'Erich Maria Remarque, l'hedonisme dels enfollits Anys Vint o la combinació de camaraderia de trinxeres i estètica kitsch amb la qual Adolt Hitler, excombatent de la Gran Guerra, ornà els seu programa totalitari i genocida. Com cap altre esdeveniment, la I Guerra Mundial tancà un temps i obrí el nostre present.

Catalá

[Publicat el 05/03/2015, Opinió, html ací]

La Conselleria d´Educació fa propaganda, amb diners públics, del districte escolar únic. «Prioritzem la llibertat de les famílies», diuen. És una vella mentira. Es remonta al govern Thatcher. Geoff Whitty, que ocupava la prestigiosa càtedra Mannheim de l´Institut d´Educació de la Universitat de Londres, va estudiar als anys 90 l´efecte del districte únic, combinat amb rànquings d´escoles. La seua conclusió fou que, tots dos factors, produïen una intensificació de les diferències socials, legitimades ara amb una nova retòrica. El conegut efecte Mateu: els centres millor classificats poden seleccionar millor l´estudiantat; dels pitjors classificats fug l´estudiantat que pot fer-ho (per exemple, perquè pertanyen a famílies amb més diners o millors horaris laborals per portar els xiquets i les xiquetes a escoles allunyades). Amb el temps, els centres pitjors classificats esdevenen pèssims. La demanda d´ensenyament privat augmenta i els seus preus (com ja passa ací).

Malgrat les conseqüències negatives, la retòrica de la llibertat d´elecció tornà a aparéixer en la llei nordamericana «que cap nen es quede enrere» (No Child Left Behind, NCLB) del 2002, sota la presidència de G. W. Bush, adobada amb les conegudes proves diagnòstiques que tenen el mateix efecte classificatori. Una altra vegada la conseqüència perversa per al sistema educatiu ha estat ben documentada. Podeu veure el llibre de Diane Ravitch «Vida i mort del gran sistema escolar nordamericà» (2010) que té el significatiu subtítol: «Com les proves diagnòstiques i la l´elecció [de centre] han soscavat l´educació». Però no cal anar a bibliografia especialitzada. Ací teniu un judici demolidor: «La llei NCLB tenia alguns defectes greus que estan perjudicant els nostres fills en lloc de ajudar-los. Els professors es veuen freqüentment obligats a ensenyar per a la prova». Són paraules de Barak Obama, de l´any 2011.

I quan la combinació de proves diagnòstiques i districte únic ja havia mostrat les seues conseqüències negatives pel que fa a l´educació en conjunt, ací Wert i Catalá la recuperen i li fan propaganda. Per què? Molt senzill: perquè encara que és una combinació negativa per a l´educació en el seu conjunt, és beneficiosa per a l´ensenyament privat. I damunt, la consellera Català es permet amenaçar: si el Partit Popular perd les eleccions, diuen, perillen els llocs de treballs dels professors dels centres concertats. El ben cert és que des del dia que María José Catalá fou nomenada consellera fins el curs passat (últimes dades publicades pel ministeri) hi ha 2.591 docents menys als centres educatius públics valencians, la qual cosa no es justifica per una baixada de l´alumnat, perquè hi ha 10.929 estudiants més.
Estudis i dades, front a propaganda i amenaces.

Qui llegirà açò?

[Opinió, 14/02/2015, html ací, jpg ací]

"Qui llegirà açò?" es preguntava el llatí Aule Persi al principi de la seua primera sàtira. El mateix podríem dir de les 397 planes del darrer baròmetre del CIS, que contenen molt més que pronòstics electorals. Ens informen de l´adscripció de la població a les grans ideologies polítiques, aquelles que configuren els grups del Parlament Europeu. Així, de les persones que declaren la seua ideologia a l´enquesta del CIS, la majoria (el 25 %) es declara socialista o socialdemòcrata, per davant de liberals (15 %), conservadors (15 %) o democristians (7 %). També verds (6 %), per davant de nacionalistes (4 %) i comunistes (3 %). Falten ideologies (com l´anarquisme), però són les dades que tenim. El baròmetre de gener ens diu que tampoc no canvia molt com ens distribuïm a l´eix esquerra-dreta. La major part de l´electorat està al centre-esquerra (60 %), 3 punts més que la mitjana des del 1996 fins ara (57 %). La dreta arreplega ara un 10 % (igual que la mitjana), poc més que l´extrema esquerra, que representa ara un 9 % (7 % de mitjana). A l´extrema dreta hi ha un escàs 2 %. Durant el govern de Rajoy s´hem fet més d´esquerres.

El baròmetre també mostra quina posició atribueix la població a cada partit a l´eix esquerra-dreta. Portem un any en el qual la gent ubica el PP a l´extrema dreta, espai representat a l´escala convencional del CIS per puntuacions entre 8 i 10. La gent entrevistada assigna al PP un 8,2, que arriba a 8,4 si llevem els seus votants. A l´extrem esquerre de l´espectre (entre 1 i 3) la població ubica Podemos (2,3) i EU (2,6). El PSOE rep una puntuació de 4,6, que el situa a l´esquerra-centre. Per què el PP i Podemos tenen més intenció de vot que la que correspon als espais que ocupen en l´eix esquerra-dreta? El baròmetre apunta algunes coses. D´una banda, el PP (i també CiU) continuen arreplegant proporcionalment més vots de la gent gran. En el cas dels majors de 65 anys, la intenció directa de vot al PP duplica la mitjana general. També els que recorden haver votat PP el 2011 es declaren majoritàriament catòlics (92 %), molt més que la mitjana (69 %). Per cert, també mostra el baròmetre que els creients són poc practicants (no arriba al 10 % el percentatge de creients que diu participar dels oficis setmanals). A l´altre extrem, Podemos té un 27 % d´intenció de vot entre 18 i 34 anys, encara que només l´11 % d´aquest grup d´edat es declare d´extrema esquerra. Sembla que, quant més influeixen factors aliens a la adscripció política en el ventall ideològic, més guanyen els extrems, com demostraria la història del populisme. Però, quis leges haec?

Impostures educatives

[Opinió, 07/02/2015, hml ací, pdf ací, jpg ací]

Hi ha bones raons per demanar la derogació del reial decret sobre ensenyaments universitaris aprovat el 30 de gener i, fins i tot, la destitució d´uns responsables del Ministeri d´Educació que semblen satisfets d´enfrontar-se reiteradament a la comunitat educativa. El pitjor és que aconsegueixen de vegades confondre l´opinió pública sobre els autèntics problemes educatius i formatius de la població. Ja adverteix Javier Cercas en L´impostor: «Veritablement, tot èmfasi és una forma d´ocultació, o d´engany». I d´èmfasi, Wert en té de sobra.

 
Al País Valencià i segons la darrera EPA, el 65,4 % de les dones i el 67,1 % dels homes majors de 16 anys no han fet estudis amb orientació professional, és a dir, no disposen d´una certificació oficial que acredite que tenen una qualificació laboral determinada. Aquest és el nostre principal problema educatiu i formatiu: 437.000 persones estan en la situació que la Unió Europea defineix com «abandó educatiu prematur», 65.000 de les quals no disposen ni tan sols de l´educació obligatòria a la que tenen dret.

Què els aporten les autoritats educatives? Els successius consellers d´Educació del Partit Popular no han desenvolupat la Llei de Formació de Persones Adultes del socialista Romero, que enguany acomplirà 20 anys! El ministre Wert només va incloure un article (el 52é de la Lomqe) per introduir entre els objectius de la Formació de Persones Adultes (LOE art. 66) les «destreses per crear empreses». No res més: burla o cinisme? Tampoc no s´ha desenvolupat suficientment l´art. 7.4 de la Llei Orgànica 5/2002, que preveia l´adquisició de qualificacions professionals (que l´Estat ha de reconéixer) mitjançant l´experiència laboral. Un assumpte crucial en l´horitzó de precarietat creixent.

Però, a més, la major part de la qualificació professional no recau en els centres de Formació Professional, més pròxims a l´economia real, sinó en la universitat. A la UE, la població universitària entre els 30 i els 34 anys és de 36,9 %; ací, el 42,3 %. Com a conseqüència, mentre la taxa d´ocupació dels graduats universitaris recents a la Unió Europea és del 75,5 %, a Espanya cau al 59,9 %. Per tot això, quan escolten els responsables del ministeri d´Educació parlar de canviar 4 cursos de grau per 3 i 1 de postgrau per 2, i dir que així les famílies guanyaran 150 milions d´euros a l´any, pensen en allò que no diuen, en allò que callen, i recorden que tot èmfasi és una forma d´ocultació o d´engany.

Universitat 2020

[Opinió, 27/01/2015, web ací, jpg ací]

Un dels objectius de la Unió Europea per a l´any 2020 és ampliar la població amb educació superior. S´ha establert com a criteri que el 40% de les persones entre 30 i 34 anys haja completat estudis superiors. A Espanya, ja hem superat aquest percentatge. Estem en el 41,4 %. Malgrat les crítiques, la universitat i els centres de formació professional superior han fet la seua tasca.

Però això no ens ha de fer oblidar dos problemes. En primer lloc, la gran desigualtat educativa. Per una banda, el 28,6 % de la joventut entre 18-24 anys està cursant estudis universitaris; d´altra banda, però, el 23,6 % ha abandonat prematurament el sistema educatiu, el que representa el percentatge més alt de la Unió Europea, que té com a objectiu per al 2020 el 10 %. Es diu que aquesta generació és la millor formada de la nostra història, sí, però també és la que té la proporció major amb més baixa formació d´Europa.

El segon problema és que no s´ha democratitzat l´accés a la universitat. La Constitució estableix que els drets fonamentals s´han d´interpretar d´acord amb la Declaració Universal dels Drets Humans: «L'accés a l'ensenyament superior serà igual per a tots en funció dels mèrits respectius» (art. 26.1). Ho és? No, per dues raons. Encara que les proves d´accés són superades per moltes persones (el 84,4 % el 2012), no es pot parlar de distribució en funció dels mèrits ja que hi ha 32 privades, que arrepleguen el 13,1 % de l´estudiantat que s´hi incorpora perquè pot pagar-les. Les quotes de les universitats privades han augmentat a raó del 3,67 % anual en el període 2000-2010. Aquest any, les universitats privades declaren uns beneficis anuals de 183,8 milions d´euros, malgrat la qual cosa reberen 79,53 milions en subvencions públiques i, a més, 38,58 milions per beques atorgades per les administracions públiques. Un bon negoci. Això explicaria que als darrers 15 anys s´haja obert una universitat privada per any.

La segona raó és la selecció econòmica. Calcule que per cada estudiant de família amb ingressos mensuals inferiors a 1.000 euros, n´hi ha 15 de famílies amb ingressos superiors a 2.500 euros. La inversió de les famílies amb més recursos es veu fortament subvencionada amb diners públics. Les matrícules en les universitats públiques només representen el 19 % dels ingressos (dades de 2012, ara hi ha estimacions del 23 %). És per això que les famílies amb menys recursos ho tenen molt difícil per enviar els seus fills o filles a la universitat, però a les més riques els ix relativament més econòmic que l´educació infantil, primària o secundària.
 

En aquestes condicions, però, acomplim l´objectiu.